Avui és dimarts i per tant toca apunt dedicat a Las Palmas. I com que avui també és el Dia Internacional de la Poesia, heus-ne aquí una del més gran dels poetes adoptius de la ciutat, Tomás Morales (1884-1921): Puerto de Gran Canaria sobre el sonoro Atlántico, con sus faroles rojos en la noche
“Ara ja tinc l’esperança que aquell José María Espinás, que va néixer el 7 de març de 1927, no morirà mai. No és que hagi descobert el secret de la immortalitat. No és cap truc ni pacte amb el dimoni. Ben al contrari, és la llei la que -sembla- farà impossible la mort d’aquell infant”.
Divertida pel·lícula del 1983 dirigida pel valencià Carles Mira. Divertida però també menys coneguda del que en justícia correspondria, perquè no s’entén que un producte com aquell no hagi passat a la memòria popular ni se n’hagi fet ressò continuat amb els anys. Qualsevol merda espanyola ens la passen dia sí dia no a les
Pel·lícula de Walt Disney estrenada el 1964. Em marcà molt la primera vegada que la vaig veure, a la meva tendra infància, al Coliseum de la Gran Via barcelonina. Com se sap, és l’adaptació d’un relat sobre Mary Poppins, una institutriu (Julie Andrews en els seus inicis) de procedència misteriosa i poders sobrenaturals que aterra
Els reis s’han portat bé enguany. Al costat d’un pijama (demanat i previsible) em vaig trobar un obsequi completament inesperat i que, per tant, m’ha fet més il·lusió: un tocadiscs. Es tracta d’un aparell que deu resultar d’allò més exòtic per als mil·lenials, i per això no serà sobrer explicar-los que es tracta d’un aparell per reproduir
L’eufemisme és ja, en si, una mentida. Les idees que tens; les idees que et tenen. Aquestes últimes -i tu no ho saps- són les que practiques. L’heterodòxia és sempre soledat. O viceversa: la soledat és, sempre, heterodòxia. La caritat ben entesa comença per un mateix; l’odi ben entès, també. La veritat no sempre coincideix
O El jovencito Frankenstein, en el moment de la seva estrena a casa nostra, tot i que ja va ser anunciada en català al primer número del diari Avui (1976), si la memòria no em falla. Una intel·ligent paròdia del clàssic de terror i una comèdia molt divertida. Alguns dels seus gags han passat a la posteritat:
Trobo que no se’n parla gaire, de Louis de Funès. Perquè ja està demodé?, perquè era francès? o potser per algun prejudici ideològic cap a un actor que personificà com ningú una certa petita burgesia, amb tots els seus defectes i virtuts? A mi sempre em va agradar molt de Funès, els seus gags, les seves
El Temps ha arribat al 2.000 i ho ha fet editant un número especial, més gruixut de l’habitual, amb un contingut també especial, que inclou una mirada sobre el present i el futur d’aspectes concrets del nostre país (economia, llengua, lluita contra el feixisme…), una tertúlia amb sis dels periodistes de la primera època del
És la pel·lícula més personal de Fellini, juntament amb Amarcord, basades totes dues en exercicis memorials del genial director italià. A partir de la recreació de la seva arribada a Roma des del Rímini natal, la pel·lícula és una successió d’escenes i episodis pràcticament sense connexió els uns amb els altres, si no és la presència
Enquadrada en el que es va conèixer com “erotisme tou o flou“, Emmanuelle forma part, inevitablement de la memòria de la nostra generació. No cal dir que quan la pel·lícula fou estrenada (1974), estava prohibidíssima a l’estat i calia anar a Europa a veure-la. Molts ho feien a Perpinyà, en unes excursions organitzades ad hoc que avui ens
Aquesta pel·li ja va sortir una vegada al bloc, quan vaig parlar de Setmana Santa, per tant potser repetiré algun detall. La vaig veure a l’Aribau, de Barcelona. Obro parèntesi: per què recordem tan bé el lloc on vam visionar una pel·lícula quaranta o cinquanta anys després? Tanco parèntesi. Es tracta de la versió cinematogràfica
A dir veritat, vaig anar a veure aquesta pel·lícula una mica a les palpentes. Se’ns presentava com un western no sé si d’acció, de comèdia o simplement per passar l’estona en una avorrida tarda (potser d’estiu). El desconcertant títol (un nom de dona fent referència, s’entenia, al protagonista del film, ajudava a aquesta inconcreció sobre el producte
Inicio una sèrie sobre les pel·lícules de la meva vida. Les pel·lis de la nostra vida, millor dit, perquè vull creure que van marcar tota la meva generació, no només a mi. No són necessàriament les millors, les més premiades o les que salvaria d’un incendi. Són les que més em van agradar en el
Se’ns en va la Núria Feliu. Trist per la notícia. La tieta de Catalunya, com era coneguda pels que l’estimàvem i també, amb un punt de superioritat moral, els que la menyspreaven. Tots els que faran avui la seva nota biogràfica ho diran, jo també: sempre va cantar (i només en) català, i a més