Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Arxiu de la categoria: Cultura

Cada dia al meu corral (12: això degenera)

0
Publicat el 1 de gener de 2021

Com que un servidor, i espero que una part molt majoritària de la població, es va quedar a casa ahir a la nit, fent cas de les autoritats polítiques i sanitàries, vaig viure el transcendental moment (ironic mode) del canvi d’any visionant el magnífic (continua el mode abans esmentat) programa que ens oferí TV3, la nostra.

Valoro en el que té de positiu el format que va adoptar el canal, ateses les circumstàncies de tots conegudes i patides. Em refereixo especialment als grans plafons amb diverses pantalles, reproduint un format de Zoom (o Meet, o com es digui), amb gent qualunque a una banda i el star system de la casa a l’altre (els de sempre: homes del temps, la quadrilla del Polònia, el cuiner brutal… faltava la Rahola). Les imatges de Barcelona, tota il·luminada, eren ben emotives, amb la Sagrada Família, Montjuïc… des d’on es dispararen els focs d’artifici que substituïren les campanades. No hi hagué problemes amb els quarts ni amb les hores. ‘Menos mal’.

Els problemes vingueren d’una altra banda. Problemes estètics. Qui redimonis vestí (o guarní) les tres presentadores? Les xarxes anaven avui plenes de la candent qüestió: que si semblaven els àngels de Charlie, que si estaven a punt d’iniciar un viatge intergal·làctic, que si només faltaven els Manolos… Això de “candent qüestió” és un dir, perquè amb el fred que devia fer al cim del Tibidabo a aquelles hores, les mosses devien quedar garratibades si fem cas a la lleugeresa de les disfr…, perdó, dels vestits que duien. Per a tranquil·litat del públic telespectador, vam ser informats de que hi havia un sistema calefactor a la tarima des d’on van conduir l’esdeveniment.

Amb els estranys abillaments de la Cristina, la Melero i la Lídia, TV3 dona una nova passa cap a la “cristinapedrochització” de la programació. Una vulgarització a la qual ja comencem a estar acostumats. Potser forma part de l’estratègia d’eixamplar la base, en aquest cas de telespectadors, no ho sé, però em temo que més aviat en farà fugir si segueix aquest camí.

Parlant de vulgarització, encara està calenta la publicitat de la Grossa. Em sembla que des d’aquest bloc no n’he fet cap comentari, perquè realment no hi ha res a dir que no hagi dit molta altra gent per tots els mitjans de comunicació possibles. Avui en una piulada algú feia conya dient que el dissenyador dels vestits de les tres presentadores del canvi d’any ja està en cerca i captura. Se m’ha ocorregut comentar que segurament ha fugit amb el publicista de l’anunci de la Grossa. Ha estat molt celebrat (el comentari, no l’anunci). Una petita satisfacció personal només començar l’any.

[Imatge: cat.elpais.com]

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Ara com ara

0

El diari Ara celebra els seus deu primers anys de vida. Que en siguin molts més. Hi estava subscrit els caps de setmana i vaig deixar de fer-ho, tot i que he seguit adquirint-lo regularment els dissabtes i diumenges, però sense obligacions ni compromisos: no m’agrada tot el que fa i representa aquest periòdic, però segueixo tenint interès (no tant com abans) per llegir-hi notícies, articles i seccions que valguin la pena.

El que més li he retret sempre a l’Ara fou quan, pressionat pels de sempre, va decidir deixar de publicar anuncis del referèndum de l’U d’Octubre en un gest tant poruc com decebedor que no va tenir el seu germà de penalitats periodístiques catalanes, El Punt Avui. Una decisió que motivà la fugida de Jordi Graupera, segons ell mateix ha recordat avui i que, llegint-ne les motivacions, aprovo sense reserves. Tampoc és un diari que em faci plenament el pes per altres motius: el target jove i urbanita (llegeixi’s barceloní) a qui va destinat preferentment és obvi que no és el meu, i la seva orientació esquerranosa (d’aquella manera) i catalanista ma non troppo fan que em sigui molt més còmoda la lectura d’El Punt Avui, malgrat les evidents mancances que arrossega de fa anys el rotatiu gironí.

I malgrat tot, l’Ara és un diari que cal llegir. Té un disseny molt atractiu. Les seccions setmanals de l’Empar Moliner, l’Albert Om o el Toni Soler són del tot recomanables. L’apartat “Pareu màquines”, d’anàlisi del tractament informatiu d’altres diaris, és imprescindible. Val la pena seguir alguns articulistes (David Fernández, Jordi Muñoz, Xavier Roig). I encara podríem afegir el comentari diari sobre llengua d’Albert Pla. En fi, que la balança acaba decantant-se pel costat de la fidelitat. Amb reserves, com ha quedat dit.

Una última raó: l’univers comunicatiu català i en català no es pot permetre el luxe de prescindir de productes com l’Ara, el dels deu anys de vida. Que en siguin molts més.

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El “nostre” 007

0

Per què ens agradava tant Sean Connery? Potser perquè era un actor polifacètic que s’emmotllava molt bé als papers que se li encomanaven, fossin d’agent secret, de monjo detectiu o de pare d’Indiana Jones. Potser perquè se’l veia tot un senyor, contingut, elegant en el tracte i allunyat de les misèries i dels escàndols que de sempre envolten la seva professió. O potser perquè va portar la seva escocesitat (m’invento el mot) fins al punt de defensar la independència de la seva nació, una música que dringa molt agradablement en les nostres sensibles oïdes polítiques.

Connery és, per a la meva generació, Bond, James Bond. Com s’ha repetit fins a la sacietat, el que millor va saber interpretar la figura de l’agent amb llicència per matar, per prendre combinats remenats, no batuts (o potser a l’inrevés, no recordo), per destrossar els ginys de Q o per endur-se al llit quanta femella queia rendida als seus peus. El James Bond autèntic, ben lluny de la insubstancial i políticament correcta versió actual, protagonitzada per aquell sòsies de Putin. Només Connery i Roger Moore se salven de la meva crema particular (sóc fan de les seves pel·lícules).

Com passa amb tots els actors que desapareixen del món físic, ens queda l’oportunitat de seguir veient “viu” Sean Connery a través dels seus films. A veure si alguna cadena televisiva té el detall de programar-ne algun aquests dies. No consta tant.

[Imatge: art.com]

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Adéu a Quino

0

Un record per al dibuixant Quino, que avui ha mort als 88 anys. Dir Quino és dir Mafalda, la nena-adulta insolent i saberuda però també plena de sentit comú que a través d’uns aparentment ingenus còmics es dedicava a explicar el galdós panorama de la societat que ens ha tocat viure. I ho feia acompanyada d’altres personatges que, per sempre, quedaran en la nostra memòria: Manolito i les seves beceroles comercials, Susanita i el seu classisme, Libertad (todo el mundo saca su conclusión estúpida cuando me conoce), etc. Vaig descobrir les tires còmiques a principis dels anys setanta i de primeres les confonia amb les de Charlie Brown i Snoopy (personatges que mai no m’han fet gota de gràcia). La Mafalda i amics, al contrari, protagonitzaven unes situacions més properes i divertides i, a més, parlaven un porteño fascinant per desconegut. Amb molt bon criteri, quan Quino se’n cansà, deixà de dibuixar-los i publicar les historietes. Avui, lamentablement, qui s’ha cansat del món a qui disparà els seus enginyosos dards ha estat ell mateix. Fins sempre.

[Imatge: Joaquín Lavado -aquest era el seu nom real- va fer moltes més coses: rajoles que decoren el passadís entre les estacions de Perú i Catedral del subte de Buenos Aires; clarin.com]

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Fer (1949-2020)

0

La família d’El Punt Avui, a la qual pertanyo en certa manera, torna a estar de dol. No fa ni tres mesos que lamentàvem la mort de l’articulista Manel Cuyàs quan aquest matí hem rebut una altra mala notícia: la desaparició del dibuixant Fer (Josep Antoni Fernández). Curiosament, ambdós col·laboradors eren veïns de la segona pàgina del diari, i tots dos eren de lectura obligada (bé: de lectura un i de visualització l’altre) només encetar-lo.

Col·laborador també d’El Temps i director d’El Jueves, creador del premi Gat Perich… els dibuixos de Fer eren molt personals i perfectament identificables. Si formalment eren ingenus, una mica infantils, en el fons es transformaven en una càrrega de profunditat contra els polítics reaccionaris, el feixisme, Españistán, les forces vives del régimen … Malauradament, en els darrers temps li sobraven les idees que inspiressin els seus acudits.

Quan moria algun personatge destacat i dels bons, Fer tenia per costum dibuixar-lo arribant al cel i organitzant algun amable desgavell per a desesperació de Déu o de Sant Pere. Ara el protagonista de la historieta ha de ser ell mateix. Què faria en arribant a les altures? Estic segur que alguns dels excel·lents dibuixants del nostre país se les empescaran per representar l’escena de forma original i divertida. El millor homenatge que se li pot fer, sens dubte.

[Imatge: el darrer acudit, d’avui mateix: foto ACN]

 

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Llibres a ull (i 5: papanates)

0
Publicat el 30 d'agost de 2020

Trio per acabar la sèrie estiuenca un llibre de Quim Monzó. No una novel·la o un recull de contes, sinó un dels diversos reculls d’articles periodístics que ha publicat els darrers anys: Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Com diu la contraportada, es tracta d’una crònica brillant i lúcida de l’arribada al poder de “l’imperi de la plastilina”, d’aquesta manera d’entendre la política i la societat que en les darreres dècades ha aconseguit impregnar-ho tot. Un fenomen difícil de definir amb precisió però que Monzó aconsegueix donar-li una certa forma tant en aquest com en altres llibres. La correcció política, la sexualitat, l’ecologisme, la publicitat, el llenguatge, la restauració… tot passa per l’adreçador de Monzó fins a transformar-lo en peces breus, excel·lentment escrites, que posen al descobert les incoherències i els despropòsits d’una societat “papanates” (tanoca o babaua, que serien alguns dels seus equivalents normativament acceptats). L’escriptor és perfecte per fer un retrat aproximat d’aquesta manera de ser i de comportar-se, i ens prevé dels seus perills, cosa que agraïm els que, com ell, som de reconeguda aversió a la relació social i poc amics de modes i tendències banals i fugisseres.

El primer article parla de l’omnipresent moda de la depilació púbica i el darrer de les causes solidàries postisses d’Angeline Jolie. Un i altre tenen les dones com a protagonistes, però no crec que això tingui res a veure amb dedicar al llibre a Maria Grazia Cucinotta, una actriu italiana de cognom sensacional.

[Imatge: foto de l’autor]

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Llibres a ull (4: personatges)

0
Publicat el 23 d'agost de 2020

Amb el títol Vidas de hombres ilustres, el llibre d’avui (herència del pare) és un recull de dotze biografies de personatges importants de la història. Dic recull perquè es tracta, literalment, de dotze fascicles apareguts no sé ben bé en quina publicació dels anys 1932 i 1933, amb paginació independent i relligats posteriorment amb unes sòlides tapes vermelloses. Relligats amb una errada: la separata amb els índexs es va inserir entre els fascicles 11 i 12 i no al final com correspondria, cosa que jo, obsés de l’ordre, no puc treure’m del cap cada vegada que fullejo el volum. Cada retrat (fet amb rigor però amb algunes llicències per fer-lo més amè i sense notes ni bibliografia) és obra d’un autor diferent. L’edició és curosa i les il·lustracions són abundants. Un llibre d’aquells a conservar per molts motius.

La llista de personatges biografiats abasta figures polítiques, literàries, científiques i religioses, des de Napoleó fins a Edison, des de Cervantes fins a Tolstoi. La selecció és interpretable i, amb ulleres actuals, segurament el més discutible seria el fet que d’entre els dotze elegits hi ha una sola dona (Santa Teresa de Jesús) en un llibre que ja deixa ben clares les coses amb el títol. També hi ha una sola dona entre els autors, curiosament (o no gens) la de la santa d’Àvila: Carmela Eulate, una porto-riquenya precursora del feminisme antillà, segons m’informa la senyora Viqui. Tampoc hi ha cap català, a no ser que fem cas de les surrealistes teories de l’Institut Nova Història; llavors en compto cinc (Colom, Cervantes, Shakespeare, El Cid i Santa Teresa).

No recordo haver-les llegit totes, però la de Napoleó sí, amb aquest final que sempre m’ha semblat impactant i rodó: “Una rata enorme, de las que abundaban en la isla (Santa Helena), había devorado el corazón de Napoleón Bonaparte“.

[Imatge: foto de l’autor]

 

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Llibres a ull (2: el Congrés nord-americà)

0
Publicat el 9 d'agost de 2020

És aquella mena de llibres que només a mi se m’ocorreria comprar, i és el que vaig fer a alguna botiga de llibres de segona mà que abans sovintejaven al carrer Aribau de Barcelona. Casi que em vaig haver d’excusar de la meva adquisició davant del dependent:

  • És que a mi m’agraden aquesta mena de publicacions, sap?
  • Sí, sí, -va respondre ell, molt professional-, tothom té les seves preferències, és la manera de despatxar-ho tot -afegí, més o menys.

Encara no he dit de què va. És un directori del Congrés nord-americà de 1975 amb tota mena de dades sobre aquella cambra, sobre la Casa Blanca i sobre la resta d’institucions constitucionals dels Estats Units: biografies de representants, senadors, consellers i governadors; nom i adreça (llavors apartat de correus) de mils d’alts càrrecs de l’administració, classificats per departaments (les conselleries, diguéssim) i agències federals; la llista de totes les ambaixades i consolats que els ianquis tenien repartits pel món; composició dels tribunals i corts judicials; dades sobre els corresponsals de premsa, ràdio i televisió davant les institucions nord-americanes, etc.

És clar que no és un llibre per llegir, sinó una guia per consultar. Una espècie de llistí telefònic de més de mil pàgines. O més aviat per trobar-hi alguna curiositat: estem parlant d’un país (EUA) i d’un any (1975) prou allunyats en l’espai i el temps com perquè la utilitat del volum sigui mínima. Potser el que em cridà més l’atenció des que me’l vaig comprar (per 400 pessetes o almenys aquesta és la xifra que apareix escrita en llapis) són els mapes de cada un dels cinquanta estats nord-americans amb la seva divisió per districtes electorals. Allí la legislació electoral és estricta, cada diputat elegit en un districte representa aproximadament el mateix nombre de ciutadans, de manera que l’enorme i deshabitat estat de Nevada és un sol districte, mentre que el petit territori de Nova York es divideix en 38 minúsculs districtes. Potser no és la solució més justa, però no origina les picabaralles, tàctiques i càlculs d’aquí, origen de la inexistència d’una llei electoral, per vergonya nostra. Les comparacions són odioses, també entre Estats Units i Catalunya.

[Imatge: foto de l’autor] 

 

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Llibres a ull (1: allò que el vent s’endugué)

0
Publicat el 2 d'agost de 2020

(Què millor que passar l’estiu parlant no de política o de problemes socials sinó de llibres? Dedicaré els propers apunts a alguns llibres de casa, triats a ull, el primer que em cridi l’atenció, sense gaire criteri)

Ni me’n recordava que el tenia, però l’actualitat m’ha refrescat la memòria. Lo que el viento se llevó, de Margaret Mitchell, és una novel·la més coneguda per la pel·lícula a què va donar lloc. És una edició d’Aymà Editor del 1951, traducció de Julio Gómez de la Serna, el germà de Ramón, el de les greguerías. M’imagino que és herència de la mare, perquè hi ha la dedicatòria d’un tal Francesc, “fervent admirador”. És de tapa dura, folrat de tela. La lletra menuda (no apta per vistes cansades com la meva), atapeeix a doble columna 454 pàgines amb les peripècies d’Escarlet O’Hara, Rett Butler, Ashley Wilkes, Melanie Hamilton, Mammy i companyia a la plantació Tara i altres escenaris durant la guerra de Secessió nord-americana. Il·lustren el llibre, intercalades en el text, fotos d’actors i escenes de la pel·lícula. Són rotogravats, aquella tècnica usada a les portades de La Vanguardia, quan era encara més espanyola que ara. Clou el llibre un apèndix que parla del film, amb més fotos: l’estrena a Atlanta i Clark Gable rebent l’homenatge del públic.

Per força aquesta pel·lícula havia de marcar una època. Tinc entès que fou la primera gran producció en color, premiada amb diversos Oscar i estrenada a l’estat espanyol en plena postguerra: les escenes en aquelles mansions georgianes, els balls, els vestits d’època (tot són miriñaques)… fins i tot l’incendi d’Atlanta, havien de frapar un públic ansiós d’espectacle, distracció i intrigues amoroses, i l’adaptació de la novel·la de Mitchell no devia decebre perquè reunia tots els requisits. Tot era glamour, magnificència i argument despreocupat en aquella cinta, però l’actualitat, amarada de revisionisme i correcció política, l’ha convertida en un producte sospitós. Potser això fa que encara tingui més interès el seu visionat. En tot cas com a pòstum homenatge a Olivia de Havilland, darrera supervivent de Gone with the Wind, desapareguda aquesta setmana. Ella també tenia foto al llibre que corre per casa.

[Imatge: foto de l’autor]

Ens deixa el nét del pirata

0
Publicat el 15 de juny de 2020

Aquest matí ens hem llevat amb la trista notícia de la mort de Manuel Cuyàs. Llegir el seu article a la segona plana d’El Punt Avui era pràcticament un ritual imprescindible. M’identificava molt amb la seva manera d’escriure, la seva elegant ironia, la varietat dels temes tractats, des de la política pura i dura (amb la qual guardava una prudent distància) fins a la cultura, la quotidianitat o la seva estimada Mataró. Goso dir que aquest meu bloc s’hi voldria emmirallar, sense poder arribar al nivell de Cuyàs, un escriptor que, amb el seu traspàs, caldrà situar en l’Olimp català dels grans periodistes del darrer segle.

[Imatge: vilafranca.cat]

 

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Créixer en la llibertat, en totes les llibertats

0
Publicat el 15 de maig de 2020

Avui fa vint-i-cinc anys del naixement de Vilaweb o per ser més precisos del seu precedent, Infopista, una mena de cercador de webs en el llavors encara incipient món d’internet. La memòria em torna de nou a aquells anys, al meu primer i voluminós ordinador connectat a la xarxa, al primer mòdem de sorollets, a una pantalla que oferia una finestra al món només clicant paraules subratllades en blau… La connexió amb el món era literal: recordo que una de les primeres webs que vaig tenir curiositat d’obrir i tafanejar-ne el contingut era la d’una illa d’Oceania. No sé si ho vaig fer mitjançant la Infopista, però en tot cas em va semblar miraculós. Des de casa podies connectar-te a tot un món d’informacions i coneixements, i Vilaweb ens facilitava aquesta tasca reunint accessos a mitjans de comunicació, institucions o entitats d’interès… i en català! En pocs anys Vilaweb es transformaria en un mitjà de comunicació innovador i capdavanter aprofitant unes tecnologies que ara estan perfectament integrades a la nostra vida diària però que llavors les seves possibilitats oferien moltes incògnites.

Amb els anys, Vilaweb ha esdevingut també una poderosa comunitat de membres que garanteixen la seva supervivència empresarial i, el que és més important, la seva llibertat i independència respecte a cap grup polític o interès econòmic. Veient l’èxit assolit per Vilaweb en termes d’innovació, difusió i consolidació de model periodístic, no puc més que sentir-me orgullós de ser un més dels seus 17.000 subscriptors i d’haver-m’hi mantingut fidel mitjançant les meves aportacions a través d’aquest bloc en forma d’opinions o de memòria personal. Recordo haver assistit, ja fa anys, a una de les primeres trobades de subscriptors al carrer Ferlandina de Barcelona (magnífica idea, per cert) quan cabíem en una sala amb vint cadires, tots asseguts. Amb el temps ha calgut difondre les trobades per streaming (es diu així?) i descentralitzar a tot el país les presencials: tota una prova de l’encert del seu plantejament i de l’interès que desperten.

Rigor periodístic, feina ben feta, transparència en la gestió, fidelitat al país i a la seva societat, participació dels seus lectors… molts són els principis sobre els que es construeix contínuament Vilaweb. Avui Vicent Partal, ànima de l’invent, en destaca un altre en el seu editorial: “créixer en la llibertat, en totes les llibertats” per defensar una democràcia cada dia més avançada. Aquí i a tot el món. Només per això ja val la pena mantenir-hi la fidelitat i comprometre’s en el seu futur.

Felicitats als fundadors i a tot l’equip periodístic i tècnic i ànims davant els boirosos temps que estem vivint, d’incerteses sanitàries, malastrugances econòmiques i “noves” normalitats.

 

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Històries des de casa (47: dreta i esquerra)

0
Publicat el 29 d'abril de 2020

Juntament amb les mascaretes, els altres objectes de desig en aquestes inacabables jornades de crisi sanitària són els guants. Després de dues temptatives frustrades per aconseguir-ne, avui me n’he fet un paquet de 100 pel mòdic preu d’un euro amb cinquanta cèntims (0,015 euros/unitat!).  La dependenta (d’una botiga de productes industrials, no d’una farmàcia) em comentava ella mateixa que ho trobava tirat de preu. Em pregunto si hi ha alguna cosa a les botigues que sigui més barata. Sí, als supermercats, perquè allí es regalen per agafar la fruita a doll. Són, efectivament, guants de plàstic d’un sol ús, que no s’arrapen prou bé a la mà i que justet, justet faran provisionalment la funció a la qual estan destinats: protegir les meves mans pecadores dels indesitjables virus que pul·lulen per tota mena d’objectes i elements tàctils de la nostra vida quotidiana: mànecs de porta, botons d’ascensor, tecles de caixers automàtics… Protegir-me jo i protegir jo als altres, és clar.

Sembla que s’acosta l’hora de fer ús dels guants de manera habitual, en pic s’iniciï la desescalada de desconfinament quan l’alto mando s’aclareixi (i ens aclareixi) quines fases, quines franges horàries, quines províncies i amb quins criteris ens deixaran circular pels llocs. Mai a la vida no m’havia posat guants, ni per protegir-me del fred, ni a la feina, ni per fregar plats, ni per fer manualitats casolanes, ni per conduir. Mai. Aviat tot serà diferent: la “nova normalitat”, en diran.

De pell, de llana, sintètics, de làtex, de plàstic…, el gènere amb què estan fetes aquestes peces pot ser molt variat. Si té les puntes dels dits retallades se’n diu mitons i si el dit gros és l’únic que queda lliure també se’n diu manopla. Normalment totes les varietats distingeixen la mà esquerra de la mà dreta, com la política tradicional. Significativament, els que m’he comprat a preu de saldo són indistints. Serà això la “nova normalitat”?

Pensats per treballadors a la intempèrie, operaris, personal mèdic, gent fredolica, esportistes, motoristes…, les seves aplicacions i funcionalitats també tendeixen a l’infinit, però més enllà de protegir-se de virus, cops, fred o productes de neteja, els guants sempre tindran una significació molt especial. Parlar de guants ens porta inevitablement a acabar pensant en la pel·lícula Gilda. La història és prou coneguda: la cinta va passar la censura després de patir molts talls, de manera que l’escena en què Rita Hayworth es desprèn sensualment d’un guant de seda negra fou interpretat com l’inici d’un strip-tease pel reprimit públic dels anys 40, cosa que va provocar que la imaginació de la gent es disparés i fes que s’engrandís… el mite.

[Imatge: houseofmirthandmovies.wordpress.com]

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Històries des de casa (45: donau consol)

0
Publicat el 27 d'abril de 2020

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu los cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rajau del cel al cor del meu país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

(del Virolai)

[Imatge: algunsgoigs.blogspot.com]

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb | Deixa un comentari

Històries des de casa (38: aguantant, que és gerundi)

1
Publicat el 20 d'abril de 2020

Comença la sisena setmana de confinament i ja no sé ni de què parlar. Tot s’està fent molt llarg i molt pesat. Malgrat tot, estem resistint prou bé tots els canvis d’hàbits, tots els inconvenients de la nova situació, totes les mancances, totes les males notícies que constantment ens arriben. Fins i tot hem estat capaços de superar “Resistiré”, esbombada a tota castanya fins a la sacietat per inclements veïns amb l’equivocada suposició de que la cançoneta d’aquell duo carrossa faria aixecar els ànims quan més aviat els encrespa. Pensem, però, que podia haver estat pitjor: l’alternativa era sentir “Sobreviviré” de l’ínclita Mónica Naranjo, una peça que a jutjar pel títol s’adiu prou bé a les circumstàncies actuals. Només de pensar que al pati de darrera de casa retronessin els esgarips de la figuerenca ja em vénen calfreds, i no causats per cap virus. Espero que ningú tingui la nefasta idea de rescatar-la del passat perquè potser llavors sí que sucumbirem definitivament.

[Imatge: Wiquipèdia]

 

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Històries des de casa (34: disc dedicat)

0
Publicat el 16 d'abril de 2020

Per primera vegada a la meva vida m’han dedicat una cançó. La meva amiga i fins fa poques setmanes companya de feina Miracle Seguí és soprano, es dedica a la lírica i a la cançó clàssica, no de manera professional però sí amb constància i moltes hores d’assaig, fa actuacions ocasionals, penja vídeos al seu canal de Youtube… El seu repertori és molt complet, des de peces d’òpera fins a sarsueles, des de boleros fins a cançó melòdica. La Miracle està fent aquests dies de confinament una cosa molt semblant a la meva: si jo publico un apunt cada dia (sens falta) més o menys relacionat amb la situació que estem vivint, ella penja a les xarxes cada dia (sens falta) una interpretació d’una peça des d’un racó de casa seva, amb l’ajuda d’una gravació de la melodia. Ho fa amb una gran professionalitat i saber estar, tant la interpretació com la presentació prèvia de la peça, els autors, la temàtica o qualsevol altra dada d’interès. És com una breu i agradable alenada d’aire fresc enmig de l’ensopiment de vint-i-quatre hores diàries de confinament.

Ahir se’m va ocórrer demanar-li que em dediqués la cançó d’avui, a manera d’aquells discos dedicados de les ràdios tardofranquistes (en aquest cas no a una tercera persona sinó a mi mateix), amb la promesa que, al meu torn, li dedicaria l’apunt del meu bloc. M’ha anat molt bé que ho fes perquè ja em començava a fallar la inspiració, com també la Miracle deu començar a sentir-se esgotada de tants mini-recitals (exactament 34, com dies de confinament).

La cançó que ha interpretat és la versió castellana d’ “El día que me quieras“, el conegut tango que va compondre i estrenar Carlos Gardel i, pensant en mi, ha continuat amb la versió catalana, la que va popularitzar Núria Feliu. T’agraeixo, Miracle, el gest, a la vegada que et desitjo tota mena d’èxits musicals i professionals. La teva joie de vivre i simpatia personals t’hi ajudaran de ben segur.

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , , | Deixa un comentari