Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Arxiu de la categoria: Covid

Cada dia al meu corral (15: com al primer dia)

0
Publicat el 4 de gener de 2021

Noves restriccions. Dubtes sobre què cal tancar i què no, sobre el nombre de persones, sobre les hores de prohibició de circular… S’endevinen negociacions de sota mà entre sectors afectats i l’administració, entre departaments, entre polítics i sanitaris… El resultat són decrets publicats a destemps plens de canvis a mitges que, aparentment, no tenen cap lògica. No dic que sigui senzill gestionar-ho, però com a ciutadà de peu torno a fer-me la mateixa pregunta: més enllà de recursos escassos, limitacions legislatives i vacunes que no arriben, no podria haver-hi una més eficaç coordinació i una millor gestió comunicativa dels responsables, que al seu torn es traduiria en una major celeritat en la implementació de mesures? És que es bastant sorprenent que deu mesos després de l’inici del daltabaix encara sembla que ens vingui tot de nou.

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (9: vacunes o vaccins?)

0

Per una inexplicable raó, el text de l’apunt d’ahir 28 de desembre era del tot incomprensible més enllà del lore ipsum de les proves tipogràfiques. A veure si avui s’entén millor.

Jo dic vacuna i després dormo molt tranquil. Queda clar? Sembla que una determinada facció de la intelligentsia lingüística ha apostat fort per l’ús habitual de vaccí a l’hora d’esmentar aquestes esperades substàncies miraculoses que convenientment refrigerades a 60 sota zero i etiquetades amb una innecessària estanquera ja estan arribant des de la pèrfida Europa per ser inoculades a una població entre il·lusionada i escèptica.

Que sí, home, que sí. Que vaccí és més genuí, més “autèntic” i més “català”. En definitiva, el que tothom pensa i ningú diu, que no s’assembla tant al castellà. M’he pres la molèstia de consultar tant el diccionari Fabra com el DIEC a veure com resolen la papereta. Tots dos acullen ambdós mots però curiosament el Mestre remetia vaccí vacuna, mentre que el segon diccionari fa el contrari. Caldria donar la raó a aquest darrer, atesa la seva qualitat de normatiu i, per tant tinc les de perdre en aquest sentit. Em sap molt de greu, però: per a mi la paraula vaccí m’ha resultat estranya fins fa pràcticament quatre dies. No l’havia sentit dir mai i només l’havia vist escrita en algun text antic o amb pretensions literàries. Costarà que em canviï de bàndol, cosa que no descarto en un futur.

Ara la paraula s’ha fet més planera, impulsada i ungida per aquesta casa, Vilaweb, coneguda per les seves solucions lingüístiques a vegades pintoresques en la seva dèria de trobar un camí propi a la genuïnitat de l’idioma. I al costat del vaccí ha aparegut els inevitables vaccinar vaccinació als quals tampoc m’hi sé acostumar. Bé, tampoc és necessari fer-ne un drama. Felicitem-nos que ja podem parlar dels/de les vaccins/vacunes en real present i no en hipotètic futur. Quan l’altre dia vaig veure que punxaven aquella senyora anglesa (i després a un tal William Shakespeare) no vaig poder evitar un punt d’emoció: després de tants i tants mesos de males notícies, la tele ens brindava la primera imatge esperançadora. Per fi! Esperem que ara les ampolletes de Pfizer no facin llufa.

[Imatge: onenewspage.com.au]

Publicat dins de 2. Societat, Llengües i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (1: per salvar la humanitat)

0

Avui a les 10:02 (hora solar) ha començat l’hivern i amb ell el nucli dur de les festes nadalenques, quan cada ovella s’ha de recloure al seu corral. És un dia astronòmicament interessant perquè els entesos ens han avisat que avui Júpiter i Saturn estaran al màxim d’alineats, lluminosos i juntets, de manera que es podran veure a simple vista (imatge de sota) formant una imatge que, diuen, recordarà l’estel que fa segles anuncià a Betlem l’esdeveniment que dona sentit a les festes que estan a punt d’arribar. El fenomen, per cert, no es podrà contemplar amb aquesta intensitat fins el 2080.

El 2080 molts criarem malves, i alguns molt abans si no fan cas de les recomanacions que, dia rere dia, hora rere hora, ens recorden amb desigual fortuna convincent  polítics, epidemiòlegs i experts de tota condició. El meu preferit (expert, vull dir) és el doctor Trilla. Ni l’Oriol Mitjà, que li ha començat a agafar gust als micròfons, ni aquell calb matemàtic de la URV, que pronostica poc menys que una apocalipsi si no restem estrictament confinats a les llars les 24 hores del dia. El doctor Trilla, aquest és el nostre home de referència. El vull de conseller de Sanitat, de portaveu o d’alguna cosa semblant. Informa planerament, adverteix sense posar la por al cos i alhora transmet confiança. S’aplica per a ell els tres principis que defensa per a tota estratègia comunicativa: s’ha de ser el primer en informar, s’ha de dir la veritat a la societat i s’ha de fer de manera que s’entengui.

Cap de les tres màximes està en el protocol de les nostres actuals autoritats polítiques, que amb els seus dubtes, descoordinacions, globus sonda i tacticismes han aconseguit el contrari del que es pretenia, arribar a un punt d’equilibri entre economia i salut, restriccions i llibertat, prudència i confiança en el futur. No dic que sigui fàcil prendre aquestes decisions en el moment actual, però hi ha maneres i maneres, i en el nostre cas s’està oferint encara una penosa sensació de provisionalitat i d’anar planxant i arrugant que, el que es pitjor, no ens evitarà una onada encara més dura que tot el que hem patit els darrers prop de deu mesos ja.

Què ens anuncien els nostres amics Júpiter i Saturn amb el seu precís deambular per l’espai? Alguna bona nova en relació a la pandèmia? Seran el senyal de que arriba la vacuna uns dies després que el nen Jesús? Com Ell, també ho farà per salvar la humanitat. Així sigui.

[Imatges: tot-hospitalet.cat; foto Cristià Casadevall]

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Toc d’alarma

0

“Toc d’alarma”: així li va sortir de dir, inconscientment, a un xic entrevistat al carrer per TV3. Sentir aquesta barreja de mots, resultat del ruixat d’informacions sobre el Covid-19 que tornem a suportar dia rere dia, em va provocar una riallada en un moment en què les circumstàncies, ni personals ni col·lectives, conviden a tocar les castanyoles precisament.

Doncs ja el tornem a tenir aquí, l’estat d’alarma. Corregit i augmentat. La llibertat de poder circular de dia i desplaçar-se a altres paratges i contrades, no amaga la gravetat de les mesures imposades, en el fons (toc de queda nocturn, possibilitat de nous confinaments) i en la forma (sis mesos: quan ho vaig sentir, no m’ho creia). Ja han sortit veus condemnant aquesta gens dissimulada conculcació de drets i llibertats. Per la meva part expresso preocupació per la deriva que pugui tenir tot plegat en la ja debilitada democràcia que tenim, però no m’afegeixo a aquestes veus crítiques, ni que sigui per no alinear-me tàcitament amb col·lectius tan dispars (però tan semblants) com els fatxes del barri de Salamanca, els trumpistes o els agitadors napolitans.

Al contrari, entenc inevitables les mesures que s’han pres (i les que es prendran) i les concebo com una mena de càstig a una societat, la nostra, que no ha sabut en el seu conjunt observar les normes, recomanacions i consells que, dia rere dia, per tots els mitjans imaginables, li feien saber les autoritats sanitàries o polítiques. Amb zigazagues, incoherències, descoordinacions o estúpids enfrontaments partidistes, és cert, però amb un consens de fons bastant clar: moure’s el mínim possible, dur sempre la mascareta, observar una distància prudencial… Les imatges que veiem de forma continuada mostren ben a les clares que molta gent es passa aquestes mesures pel que, de forma fina, en diem l’arc del triomf.

Tornen els temps difícils, ens arriben notícies molt preocupants. El “toc d’alarma” és el primer del tètric hivern que ens espera per no saber ser la societat que hauríem de ser.

[Imatge: elpuntavui.cat; en memòria del Joan Ramon, company d’agrupament escolta i casteller de la Jove de Tarragona, que avui ens ha deixat]

 

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Missa a la Sagrada Família

0

Per si l’actual situació no fos prou complicada, sembla que alguns prenguin decisions e expressament per enredar-la una miqueta més, generant nous motius de polèmica evitables amb una mica més de tacte i sentit comú.

L’últim exemple, la missa en memòria de les víctimes del Covid-19 oficiada pel cardenal Omella a la Sagrada Família. Pel·lícula dels fets: es decideix organitzar un acte religiós quan no només no ha acabat la pandèmia sinó que aquesta està rebrotant; contra les directrius del Procicat es decideix tirar-lo endavant; l’administració reacciona obrint a l’arquebisbat un expedient per no complir les normes de protecció sanitària en espais religiosos; l’arquebisbat contraataca denunciant la Generalitat per posar obstacles a l’acte invocant la llibertat religiosa. Les espases estan en aquest moment en alt i cada una de les parts té la pilota a la teulada de l’altra.

Friso per saber com acabarà aquesta història, però goso pronosticar que quedarà en no res i que tal dia farà un any. En tot cas, aquesta comèdia (perquè això ja és una comèdia) suggereix algunes reflexions. La primera ja ve de lluny, dels angoixosos temps del primer confinament i de les draconianes mesures lligades a l’estat d’alarma: recordo, estupefacte, que es van entretenir a especificar quantes persones podien assistir a un casament o a un enterrament: el nombre era diferent (no recordo quin), quan les característiques dels dos actes són, des de l’òptica que aquí interessa, exactament els mateixos. La cerimònia de la Sagrada Família podríem assimilar-la a un enterrament, però el fet segueix sent el mateix: un nombre determinat de persones en un espai tancat. Crec que eren unes 400 en l’enorme (i magnífic) espai gaudinià i per les fotografies no em va semblar que hi hagués més perill de contagi, tot el contrari, que en l’avió amb què la setmana passada em vaig desplaçar a les Canàries, amb altres 400 persones embotides i amb el morrió posat, això sí.

Segona, si Procicat, aquest organisme tant esmentat aquests dies com poc conegut, decideix tocar el crostó a l’Església catòlica per l’acte de diumenge, ¿per què no actua amb els mateixos celeritat i rigor en les moltes altres mostres de saltar-se la norma que campen per la nostra geografia? Comencem pels temporers lleidatans o per les festes multitudinàries, per les platges o per determinats centres de treball? Pot donar la sensació que li han ficat el dit a l’ull a l’Església catòlica pel que representa, i específicament al cardenal Omella per com és i el que diu i fa (o no diu ni fa). Aquesta seria la conclusió després de sentir el president Torra criticar amargament el cardenal per la seva ambigua i poc cristiana actuació davant l’actual repressió política que patim a Catalunya. Tercera, les seves paraules ja han activat el mode victimista en la institució eclesiàstica, que no ha dubtat en esgrimir la llibertat religiosa i de culte com a argument per la celebració de l’acte i com a fonament per a la seva acció legal, una argúcia sense solta ni volta.

Estem barrejant moltes coses: salut, creences, política, tribunals… El virus segueix “progressant inadequadament” en determinades zones del nostre territori i sectors de la nostra societat i tant les vacil·lacions de les administracions (de totes) com la irresponsabilitat de tanta gent (fruit, en part, d’aquelles vacil·lacions) no aconsegueixen tranquil·litzar l’expectativa de les properes setmanes estiuenques, just l’època en què ens deien (recordeu?) que la calor apaivagaria el bitxo per un temps.

Pels que s’alegren que la Generalitat vulgui “empaperar” l’Església barcelonina (amb raó o sense, no hi entro) que sàpiguen que el proper dia 31 és la festa musulmana del xai. L’expectativa de possibles transgressions sanitàries (tant per l’aglomeració de persones en el que és una destacada celebració del calendari islàmic com per les condicions higièniques que s’han d’observar en el sacrifici dels xais) ha dut l’autoritat competent a fixar unes recomanacions (concepte top d’aquests dies) que tots desitgem que es compleixin escrupolosament. Si no fos així, seria motiu de reflexió i preocupació que no s’establís el mateix zel i vigilància de després de l’acte de la Sagrada Família, en nom d’uns sempre mal entesos progressisme, integració cultural i correcció política.  O tots moros o tots cristians (ui, perdó).

[Imatge: elpuntavui.cat; foto EFE]

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

La vella anormalitat

0

“El confinament dur s’acaba. Si fem bondat, progressarà adequadament. Si no, els experts ja estan advertint molt seriosament que caldrà fer marxa enrere i tots perdrem (més) bous i esquelles. En qualsevol cas, un estiu ple de normatives contradictòries i limitacions a la via quotidiana no ens el traurà ningú.” Amb aquestes paraules acabava el meu últim apunt del confinament. Els fets de les darreres setmanes s’entossudeixen en donar-me la raó i el que estem vivint avui divendres, començament del nucli dur de l’estiu (allò que en diuen “la canícula”), ens recorda poderosament experiències passades: rodes de premsa tant plenes de bona voluntat com buides de decisions fermes, comentaris a les xarxes de gent desconcertada o indignada (per què això sí i allò no, per què aquests sí i aquells no, per què aquí sí i allà no…), sectors socioeconòmics ben diversos queixant-se de la seva dissort… Només faltaven les opinions d’experts com el doctor Mitjà o el matemàtic de la URV Arenas i la lectura d’un tuit que assegurava que “pel setembre les escoles no obriran” per pensar inconscientment en el pitjor.

S’han fet malament les coses els darrers dos mesos? Tot és massa complex per arribar a una conclusió o per repartir culpes a tort i a dret (ganes no en falten), però sí que crec que conforme passen les setmanes l’experiència que tots tenim d’aquesta crisi i dels seus efectes, sanitaris, administració i ciutadania, va creixent i cada vegada és menys plausible l’excusa que “això ens agafa de nou”. Cada prohibició, cada recomanació, cada decisió que es prengui en relació a la mobilitat, les pràctiques de protecció, les proves de detecció i els instruments de comunicació o coordinació, haurien de ser, sembla, més atinades, més segures i, per tant, més ben assumides i acceptades per tothom, amb els beneficis que això comportarà en termes de salut i progrés econòmic, els dos grans valors a preservar i enfortir (en pugna entre ells, i d’aquí plora de vegades la criatura). Una societat madura, i nosaltres volem que ho sigui, també és això.

En deien “nova normalitat”. De moment estem tornant a la “vella anormalitat” del 14 de març.

[Imatge: elpuntavui.cat; foto EFE]

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La decisió més política

0

L’obligatorietat de dur la mascareta en tota mena d’espais públics, decidida pel Govern i en vigor des de demà mateix (amb amenaça de multes en cas d’incompliment de la norma) està cridada a ser un nou motiu de polèmica en els propers dies. D’acalorada discussió, cosa que ens vindrà de perles ara que els termòmetres s’enfilen per sobre els 30 graus i la xafogor (almenys els que vivim prop del mar) amara els nostres pensaments i les nostres accions.

Es tracta d’una decisió política, com bé ha dit un responsable sanitari, que potser molts han malinterpretat, fins i tot jo en un primer moment. L’ús habitual de la mascareta és una recomanació dels experts sanitaris, però la decisió de fer-la obligatòria és plenament política. Una decisió complicada a partir d’un dilema senzill de plantejar. No obligar la gent a dur mascareta suposa un vot de confiança en la societat, que hauria d’estar formada per individus lliures, responsables i cívics que se la posarien no per obligació sinó per respecte a tots. Per contra, obligar els ciutadans a col·locar-se aquesta peça, amb una meticulosa i obsessiva reglamentació preveient llocs, superfícies, circumstàncies, activitats, excepcions i multes, és rendir-se a l’evidència de que l’actual societat és anàrquica, egoista i incívica: el pitjor de les cultures mediterrània, ibèrica i d’altres contrades.

El Govern ha optat per la restricció. No seré jo qui ho critiqui, tot el contrari, però pronostico incoherències, contrasentits i situacions absurdes. Ja s’estan apuntant; de fet ja havien anat sorgint en la fase més aguda de l’estat d’alarma i del confinament dur. Podrem córrer sense mascareta sortejant els vianants, però no podrem circular per un carrer solitari sense el preceptiu morrió. Als llocs més concorreguts de pobles i ciutats (els bars, quin remei) ens la podrem treure, ja que la cervesa ha de trobar algun forat per on ser ingerida i no ens estarem cobrint i descobrint la boca tota l’estona, mentre que en qualsevol altre espai tancat, per diàfan que sigui, l’obligació es mantindrà. M’imagino desagradables escenes socials: persones passant olímpicament, altres que els ho retreuran, policies extralimitant-se, veïns filmant discussions a crits… Un escenari prou decebedor que només restarà en l’oblit si s’aconsegueix a curt termini tallar en sec l’aparició de nous brots del virus i que les dramàtiques xifres de contagiats, ingressats i morts, que continuen sent notícia, tendeixin ràpidament a zero.

[Imatge: segre.com]

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Històries des de casa (14: maleïdes xifres)

0

Cada matí, El Punt Avui ofereix a la seva pàgina 7 informació sobre l’evolució de la pandèmia a Catalunya i al món. El gràfic i les xifres són esfereïdors i impactants. La línia de contagiats a casa nostra continua pujant de forma descontrolada des de fa ja dues setmanes. Recordo molt bé, no sé per què, el dia en què es va arribar a 715 afectats, que em va semblar una barbaritat. Doncs ahir ja eren 12.940, casi vint vegades més. Aquests són els casos que sabem.

Les dades de la resta del món són igualment extremadament preocupants però també molt il·lustratives de la manera de fer de cada estat, cada territori o cada societat. La Xina i Corea del Sud ja estan fent net, Alemanya registra una mortalitat sorprenentment baixa comparada amb el nombre d’infectats… Models de gestió d’una crisi sanitària que no aniria malament de seguir de prop i extreure’n les conseqüències. La nostra comunitat científica i les nostres institucions semblen tenir bastant clar què convé fer i quines noves mesures adoptar, però topen amb la impotència d’haver de sotmetre’s (segur, president?, segur, Govern?) a centralitats polítiques i administratives completament ineficaces i, com es va veure ahir, ineptes. L’episodi dels tests xinesos defectuosos faria fins i tot gràcia si no fos perquè rere tanta incompetència hi ha mils de persones recloses i angoixades, malaltes, hospitalitzades o en risc de perdre la vida que esperen molta més eficiència per superar la crisi.

D’entre els 12.940 afectats ja hi ha una persona del meu cercle, el primer cas de què tinc notícia, un amic que ahir em va informar que havia donat positiu per Covid-19 i que, tot i trobar-se bé, em deia (m’escrivia, vaja) que no podia evitar estar llargues hores al llit reposant. Li desitjo una ràpida recuperació. Tot anirà bé.

[Imatge: cooperativa.abacus.coop]

 

 

 

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb | Deixa un comentari

Històries des de casa (7: ‘nasío pa fumigá el aeropuerto’)

0

El nefast govern central continua resistint-se a ordenar el tancament de ports i aeroports, però ja ha trobat la manera d’intervenir-hi: enviar l’exèrcit i fumigar-los amb aigua i lleixiu (els aeroports, no els soldats). Mirava les imatges de l’arriscada missió a l’aeroport barceloní i no podia evitar la indignació pel mal ús d’uns recursos personals i materials molt necessaris per a altres urgències (això sí que és una malversació!). Alhora era risible contemplar aquella tropa de ghostbusters ruixant el terra de la terminal de la manera més maldestra possible, una operació que fa cada dia, com és lògic, un equip de neteja de manera cent vegades més professional. Se m’ocorre una idea interessant per no haver de patir tant per si es cola algun Covid-19 a les instal·lacions aeroportuàries: tancar-les durant un temps o reduir-ne l’activitat a la mínima expressió.

Que hi hagi d’haver un exèrcit amb nombrosos efectius en un estat és matèria discutible i ara no és el moment de desgranar arguments a favor i en contra, que n’hi ha d’ambdós, però si hi és i el paguem entre tots, es podria dedicar a feines més imperioses i justificades, vist l’embalum que està agafant l’actual crisi sanitària. De manera que no s’entén la penosa operació d’imatge d’ahir. O sí que s’entén: com qui no vol la cosa (i no la volem), l’exèrcit espanyol ja campa per carrers i carreteres del país. Els Piolíns caquis ja són aquí. I fèiem conya, en els dies més intensos del procés sobiranista, de que els tancs no acabaven d’arribar mai a la Diagonal. Doncs mira, ja hi son.

[Imatge: foroparalelo.com]

 

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Històries des de casa (6: currículum víric)

0

Ja ho podem confirmar: l’actual pandèmia serà la pitjor crisi sanitària que hauran viscut les nostres generacions. Ni tan greu i sòrdida com la pesta negra del segle XIV, amb milions de baixes, ni tan lleu com les habituals passes de grip hivernals, aquelles que produeixen molts més morts que el Covid-19, segons ens asseguraven imprudentment els experts quan van aparèixer els primers casos.

La meva particular relació (de lluny) amb malalties infeccioses comença molts anys abans de néixer jo perquè, segons es comentava a casa, una besàvia meva va morir víctima de la grip del 18, la famosa grip espanyola. Però això no té res d’original.Em penso que tots podríem parlar d’algun familiar víctima d’aquella epidèmia.

No puc assegurar si de petit vaig patir alguna malaltia contagiosa, però sentia molt a parlar del xarampió i de la tos ferina, nom que associava a la farina. Em preguntava quina relació tenia amb aquest aliment. Cap, naturalment. L’Enciclopèdia m’informa que és una malaltia causada pel bacil Bordetella pertussis, un nom molt bell per a una malura molt empipadora, per a la qual afortunadament hi ha una vacuna, que s’administra juntament amb la de la diftèria i la del tètan.

Més proper vaig estar de patir aquest darrer. Com se sap, el tètan es pot adquirir al ferir-se amb un metall rovellat. En unes colònies, fent el ximple em vaig colpejar amb la barra lateral d’una porteria metàl·lica i rovellada. A banda d’un bon trep al cap que va necessitar no sé quants punts, em van haver de subministrar el vaccí del tètan. La història es va repetir molts anys més tard quan, intentant tancar una finestra també metàl·lica i mig rovellada em vaig fer un tall a la mà que m’obligà a repetir la prevenció.

Però això són històries personals. La malaltia contagiosa que en el seu moment va generar molt impacte i una exagerada preocupació social, comparada amb la d’ara, fou un brot de còlera, als anys 70. Recordo cues de gent a la Delegació de Sanitat de Tarragona, no sé si cercant informació o exigint vacunar-se, però en tot cas foren uns dies d’una certa inquietud col·lectiva. No hi van ajudar algunes fake news de l’època, quan la premsa groga estrangera va publicar fotos de carrers plens de gent morta que, òbviament no corresponien a la realitat.

En els darrers anys ens ha tocat viure moltes més crisis sanitàries: la sida, les vaques boges, la grip aviar, l’èbola… La proliferació de mitjans de comunicació, la facilitat per (mal)informar-se, la creixent necessitat del periodisme de transformar-ho tot en un espectacle o en una novel·la de terror magnificaren el que ja de per si eren motius de preocupació. Tant de bo l’actual passa de Covid-19 tingués una gravetat menor que aquelles infeccions, i que el preu més alt que haguéssim de pagar és tornar a escoltar aquella ministra del PP dient no sé què de l’os del caldo… Signaríem ara mateix.

[Imatge: entornosaludable.com]

Publicat dins de 3. Personal, Personal i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Històries des de casa (2: ‘por el imperio hacia el virus’)

0

Alarma d’estat. O estat alarmant. Tots els jocs de paraules possibles per definir la maldestra gestió espanyola de la crisi sanitària, retardant-ho tot i oferint “solucions” recentralitzadores i una mica quarteleres. Mentre sentia Sánchez per la tele, no podia deixar de pensar en aquells bans militars que comencen amb un ordeno y mando, seguides d’una inacabable tirallonga de disposicions a acatar sense discussió. Ho podríem donar per bo, però el contingut és nefast. Si el que es pretén és que la ciutadania quedi confinada a casa, que és el que els verdaders experts ens estan dient des del minut 1, no s’entén que la proclamació de l’estat d’alarma permeti anar a estancs, perruqueries o tintoreries; ni que es pugui anar a centres de treball on no es compleixen (o no es poden complir) les condicions sanitàries adequades; ni que es pugui anar als mercats o supermercats sense preveure les inevitables concentracions de gent (la condició humana és així) frisosa per acaparar el paper higiènic, ves a saber amb quines intencions; o que es pugui seguir viatjant tranquil·lament en avió a tot arreu (si ho he entès bé) escampant el que hauria de quedar-se a casa.

El pitjor de tot, ja s’ha dit, és que han aprofitat l’avinentesa per laminar de nou els àmbits competencials més propers al ciutadà. Ja no parlo de temes territorials o ideològics, simplement tècnics i d’eficiència. Se’n diu “principi de subsidiarietat”: la resolució dels problemes, i el Covid-19 n’és un de gravíssim, ha de ser el més pròxima al territori afectat, especialment quan es tracta de perimetrar zones específiques amb presència de persones infectades, com és el cas.  Qui gestionarà més eficaçment els recursos sanitaris, els excel·lents equips directius dels hospitals catalans o aquell ministre d’aire tòtila? Qui estarà en millor disposició de donar ordres per controlar el trànsit, la Prefectura de Mossos o aquell altre ministre de les tortures? 

“Units per vèncer el virus” proclamen avui, ufanosos, tots els diaris del règim. Units? Però no havíem quedat que calia guardar les distàncies l’un de l’altre? És clar, “unidos” té una intencionalitat político-territorial ben evident, proclamada pels mateixos que diuen que el virus no coneix territoris. Doncs sí que coneix un territori: el de l’estat-nació espanyol de sempre que torna de nou, sota qualsevol excusa, aquesta vegada aprofitant una crisi que encara pot agreujar-se més si no es prenen les mesures adequades, les contràries a les que es dibuixen al decret d’ahir nit.

Són un desastre. Espanya acabarà sent el país del món amb més casos per habitant, si no ho és ja. Por el imperio hacia el virus. Cal protegir-se de tots dos com sigui.

[Imatge: m’ha arribat d’un grup de WhatsApp, aquests dies especialment actiu; si algú coneix l’autor de la foto, afegiré aquesta informació]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Històries des de casa (1: reflexions del quiosquer)

0

El virus de marres s’ha ensenyorit definitivament de la nostra vida diària. Aquell del qual ningú no en parlaria ben aviat, segons vaig gosar afirmar fa algunes setmanes. Tota la rutina s’ha trastocat, des de la feina fins les compres diàries, passant per les activitats culturals o socials. A falta de saber què més decideixen els governs que patim, el fet és que comencen dues setmanes de tancament a casa, ja veurem amb quin grau de rigor. Què millor que aprofitar part del temps lliure per publicar més apunts en un bloc que darrerament boqueja de forma dramàtica? Què tal una crònica d’històries o reflexions sobre el què està passant aquests dies?

Aquest matí, com cada dissabte, he anat al quiosc a comprar la premsa amb el dubte de si encara estaria obert, i sí. El quiosquer m’ha confessat que no sap què són dos dies seguits de festa (és cert) i espera amb candeletes una instrucció de l’autoritat competent que li digui que ha de tancar el negoci quinze dies seguits. Per a ell sí que serien unes bones vacances, encara que s’hagués de quedar a casa i no poder anar a la caseta de muntanya a la Cerdanya que no té. Li he replicat que els diaris són un article de primera necessitat i, per tant, els quioscos de premsa han d’estar sempre oberts, com les farmàcies:

  • però si avui tothom s’informa per la premsa digital a través dels mòbils! Els diaris ja no són necessaris. L’única raó per obrir els quioscos és que si s’esgotés el paper higiènic dels supermercats, llavors sí que serien un article de primera necessitat!

Com a la postguerra espanyola. De la qual no estem tan allunyats, vist el panorama que ens rodeja.

[Imatge: gazcueesarte.com]

 

Publicat dins de 3. Personal, Personal i etiquetada amb , | Deixa un comentari

De la frivolitat a l’alarmisme

0
Publicat el 5 de març de 2020

Aventurava en el meu darrer apunt que aviat el coronavirus (això de “Covid-17” no acaba d’arrelar) seria un record del passat, una mena de serp d’hivern per tenir-nos entretinguts. Sense deixar de creure del tot en això darrer, observo amb preocupació que continua sent trending topic i que sembla que vagi a pitjor: cada vegada més casos detectats, cada vegada més a prop, cada vegada més defuncions… Potser sí que estarem mesos i mesos lamentant les conseqüències d’aquesta passa vírica, que podria arribar a marcar una època, com féu la terrible grip espanyola, el xarampió, la sida, l’èbola i tant d’altres contratemps sanitaris de la història recent.

Amb el coronavirus està passant una cosa molt curiosa, a la meva manera de veure. Contra el que podria esperar-se en fenòmens similars, en aquesta ocasió els governs i les administracions sanitàries sembla que estiguin bastant a l’altura de la delicada situació creada, gestionant recursos i informacions i surfejant amb èxit un difícil equilibri entre prendre consciència de la gravetat del problema i no crear alarmes innecessàries en la població. Els extrems de què han fugit els responsables de la salut pública (frivolitat i alarmisme) han anat a càrrec, respectivament, d’una part de la societat i dels mitjans de comunicació. L’aparició i propagació del virus ha propiciat per part de la gent, via xarxes socials, els més estrambòtics acudits, “memes”, imatges, cançonetes, jocs de paraules i, en fi, passatemps de tota condició, frivolitzant una malaltia que ja ha causat centenars o milers de morts, i el que està per venir segons diuen. Jo mateix, ho admeto, he fet circular entre els meus grups de WhatsApp la cumbia del coronavirus, una fotesa ben pocasolta.

A l’altre cantó de les reaccions a l’aparició del Covid-17 hi ha, és clar, el tremebund tractament que li estan donant determinats mitjans de comunicació, no tots. Minuts i minuts, hores i hores, parlant sempre del mateix, amb dramàtiques connexions a les portes de centres hospitalaris per omplir les oïdes del sofert televident amb angoixoses suposicions de contagis, morts, penúries econòmiques i caos generalitzat (podria, diuen, potser…). Amb aquestes informacions no m’estranya que una part de la societat, la diametralment oposada a la que s’entreté enviant-se gracietes per les xarxes, caigui en el parany de l’angoixa col·lectiva, la mostra més cridanera de la qual és l’immediat esgotament de mascaretes a les farmàcies. I les seves inevitables conseqüències: tràfic clandestí del preuat adminicle, com si fossin estupefaents, o especulació pura i dura. Abans d’ahir en vaig ser testimoni directe: en una farmàcia tarragonina demanaven 45 euros per una mascareta. Potser era una d’aquelles que va dissenyar Louis Vuitton, segons assegurava una informació no contrastada.

La condició humana és així, potser no té remei. Ha quedat de nou demostrat que els virus de la frivolitat o de l’alarmisme no són tant letals com el coronavirus, però sí que es propaguen a major velocitat i de manera exponencial. Em pregunto quina és la vacuna més eficaç per fer-hi front.

[Imatge: eluniversal.com.mx]

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El virus de la sospita

0

Ja em perdonareu, però no acabo d’entendre això de la cancel·lació del Mobile d’enguany. L’explicació a tan dràstica decisió és per precaució i seguretat davant la possibilitat (remota, pel que ens estan dient les autoritats sanitàries) de contagi del coronavirus o covid-19 degut a la concentració de persones vingudes d’arreu. Aquesta és la raó? Quants grans esdeveniments al món congreguen assistents de procedències variades? Congressos, fires, espectacles esportius… Tot ho cancel·laran a partir d’ara? I en quantes activitats o esdeveniments més modestos a la nostra vida quotidiana s’ajunten multitud de persones compartint espais reduïts, a un pam l’una de l’altra i donant facilitats de transmissió a tota mena de microscòpiques bestioles? Centres comercials, cinemes, actes culturals… També tancaran les seves portes? I el metro? I els avions? És absurd. S’acosta el Carnaval, unes festes que congreguen multituds i faciliten promiscuïtats de tota mena. Si no es prohibeixen, que òbviament no s’han de prohibir, com a mínim les màscares faran el paper protector de les mascaretes, exhaurides des de fa dies a les farmàcies.

La cancel·lació de l’esdeveniment de telefonia, a la vista de les circumstàncies que l’han rodejada, ha disparat les inevitables sospites conspiranoiques, i pot ser que en aquest cas no vagin desencaminats els que diuen que la raó de fons no és, naturalment, una pandèmia d’origen llunyà i relativament controlada, sinó les estratègies de les grans companyies occidentals, amenaçades pel creixement del “gegant asiàtic”, que és la manera una mica cursi que tenim de referir-nos a la Xina. Res hi hauria a dir de les decisions d’aquestes grans multinacionals (LG, Ericsson i companyia): cadascú mira per ell i pels seus interessos. El problema és que també tenen els seus interessos les petites empreses que sí volien assistir al Mobile malgrat tot, la Fira de Barcelona que hi percep una morterada, els milers de treballadors que confiaven en uns ingressos, les empreses de càtering, els taxistes i VTC, els hotelers, els restauradors… i altres activitats diguem-ne econòmiques que estan en ment de tots. Tota aquesta gent també tenien uns interessos i ara el que tindran és un menyscapte que ja veurem com es compensarà, ni que sigui en part.

I qui també haurà patit la decisió dels organitzadors de la fira són les administracions públiques, començant per la mai prou ponderada (és broma) Ada Colau, que feia goig ahir sentir-li donar suport entusiasmadament al Mobile 2021. Com canvien les coses: quan va entomar la vara d’alcaldessa tot eren prevencions i fàstics envers el que segurament és l’esdeveniment més important del calendari català si tenim en compte la seva projecció internacional. Benvinguda a la realitat i al sentit comú, senyora Colau. Val a dir que les institucions han estat àgils i han contraprogramat de pressa i corrents un “mini-Mobile”, de nom inevitablement anglòfon que ara no recordo, a manera de drap calent que esmorteeixi la ferida patida.

Espero no equivocar-me. Dintre de tres mesos ningú no parlarà del Covid-19 (sembla el nom d’un índex borsari): estarem entretinguts (millor dit, ens entretindran) amb alguna altra por.

[Imatge: rac1.cat; foto: EFE]

 

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , , | Deixa un comentari