Les aigües turbulentes

S’acaba la meva estança a Buenos Aires. En realitat hauré conegut ben poc de la ciutat. Per exemple, no vaig arribar a anar mai al famós barri de La Boca (a dalt), frenat per alguns consells, segurament exagerats, de que es tractava d’una zona degradada i perillosa. La veritable causa pel qual no vaig conèixer-lo es contradiu, però, amb l’anterior ja que el que no em seduïa d’aquella zona és, precisament, la gernació que s’hi concentra com a lloc d’interès turístic que és. De perill, doncs, ben poc com no siguin els rafles i altres amics de la propietat aliena que pul·lulen per llocs així. Pel que sé, el barri de La Boca és un conjunt de cases amb façanes pintades de vius colors, i poca cosa més. Els carrers atreuen, és clar, tot un submón d’economia induïda, des de venedors ambulants fins als esmentats carteristes, passant per pidolaires i artistes inclassificables. La nota argentina la donen parelles que ballen el tango al mig del carrer a canvi d’unes monedes (bitllets, en el cas de la xacrosa economia nacional).

El tango! Una manera de ballar i de cantar inconfusibles. Heus aquí un dels elements més típics i tòpics del país argentí. “La cumparsita”, “Volver”, “A media luz”, “Adiós muchachos”… Tots sabríem citar de memòria més d’un títol i fins i tot taral·lejar-ne algunes estrofes mentre imaginem una parella amb roba elegant i seductora contorsionant-se al ritme del conegut ball, que no és apte per segons quines condicions físiques. En realitat no ho va ser per a ningú, d’apte, en els seus inicis. Titllat d’indecorós i pecaminós, va ser taxativament prohibit pel papa Sant Pius X. Ignoro què n’opina el seu actual successor, procedent de la terra del tango. Però com no podia ser d’altra manera, el ball (i la cançó) es van obrir pas a la normalització social, es van popularitzar i van acabar esdevenint una aportació més a la cultura universal.

Qui més va fer segurament per aquesta generalització del tango (avui en diríem globalització) fou Carlos Gardel (a dalt), autèntic mite idolatrat a Argentina. Com Evita, també té el seu museu, que tampoc vaig arribar a visitar. Per cert, no està clar el lloc on va néixer (1890) però sembla que el més probable fos Tolosa de Llenguadoc, una dada totalment inesperada. Tampoc va morir a l’Argentina, sinó en un xoc d’avions a Medellín, el 1935. Recordo que el meu pare m’havia parlat d’aquest accident i d’una història que corria, segons la qual una nena s’acostà al cantant, poques hores abans de fer el seu (literalment) darrer viatge, implorant-li i suplicant-li que no prengués l’avió. No sé què podia haver de veritat en aquesta mena de llegenda urbana però el cert és que a mi de petit m’impressionava molt.

El pare, fill i net d’argentins, explicava més coses d’aquell país llunyà. Recordo que destacava la tendresa de la carn, el seu producte gastronòmic més prototípic, fins al punt que, segons deia, era possible tallar la carn només amb una forquilla, per molt gruixut que fos el tall, de melós que era. Potser exagerava, no ho sé. En el meu periple argentí vaig demanar en un restaurant un plat de llom i em van portar una peça de considerables dimensions, que vaig haver de tallar amb ganivet. Amb molta facilitat, això sí, i com es diu usualment, es desfeia a la boca.

Adeu a Buenos Aires i a Argentina (“me toca a mi hoy emprender la retirada“). M’espera el país del costat, Xile.

[continuarà]

[Imatges: eldia.com, biografiasyvidas.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!