[Imatge: Sant Crist a la sagristia de la Catedral de Tarragona; commons.wikimedia.org]
A això al meu poble abans en dèiem coacció. Les dramàtiques circumstàncies de moltes famílies, que veuen com perden casa seva per problemes amb les hipoteques, fan que siguem molt comprensius amb aquesta nova modalitat de lluita política, però, ben mirat, no és la solució. Per aquí no anem per bon camí. És sabut que una de les maneres d’amenaçar algú és recalcar-li “sé on vius” (cosí germà d’allò tan vulgar de “em quedo amb el teu careto“, que un servidor va aprendre a la mili). Bé, doncs determinats col·lectius ja s’han preocupat de saber on viu fulano de tal o mengana de qual, sempre amb algun càrrec institucional, convocar-hi una concentració, proferir crits i enganxar dotzenes d’adhesius a la porta.
Hi ha maneres i maneres de defensar idees i aconseguir objectius polítics o socials. Si fóssim una societat com Déu mana tindríem unes instàncies polítiques i judicials transparents, àgils i eficaces que servirien per vehicular les demandes de la societat, introduir millores en el funcionament de la cosa pública i arbitrar solucions acceptables per qualsevol problema o conflicte que es plantegés. Si fóssim una societat com Déu mana tindríem també uns grups de pressió, uns lobbys, perfectament reconeguts, legitimats i transparents que servirien per aconseguir els objectius que es marqui cada grup social tot fent servir procediments estríctament democràtics i pacífics.
Això passa a les democràcies més consolidades. Aquí, no. Aquí no tenim ni una cosa ni l’altra, i quan explota, amb tota la seva intensitat, el drama de la gent desnonada o a punt de ser-ho, la solució fàcil, mediàtica i, si se’m permet, cutre és la d’anar a fer la pasqua al polític de torn. Em pregunto si, per molt del PP que siguin, es mereixen aquestes maneres de fer i, el que és més important, si realment serveixen d’alguna cosa.
[Imatge: foto PAH València; ecodiario.eleconomista.es]
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vicent Andrés Estellés: Propietats de la pena.
En la commemoració dels vint anys de la mort del poeta.
[Imatge: lletra.uoc.edu]
L’anècdota ha fet que el magí em torni a donar voltes sobre una curiositat: els teclats dels telèfons tenen la disposició dels números 123-456-789, de dalt a baix, mentre que els d’ordinadors, calculadores i caixers automàtics els tenen a l’inrevés, 789-456-123. El zero, ni a l’esquerra, ni a la dreta: invariablement a sota. Alguna raó de pes deu explicar aquesta diferència però cap dels meus companys de feina, tampoc jo, ni tan sols l’atabalat protagonista de la confusió, sabem el perquè.
L’explicació, aquí.
[Imatge: www.microsiervos.com]
Vora el barranc dels Algadins,
s’alcen al cel quatre palmeres;
el vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
Qui oir pogués sa xiscladissa,
vora el barranc dels Algadins!
Vora el barranc dels Algadins,
l’aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l’arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i en caure el sol, caçadors destres,
a joca van d’ànecs silvestres,
vora el barranc dels Algadins.
Vora el barranc dels Algadins,
mourà demà les palmes l’aire;
li donaran los horts son flaire,
i sa centúria els teuladins.
El mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d’elles,
vora el barranc dels Algadins!
Teodor Llorente: Vora el barranc dels Algadins.
[Imatge: blocs.xtec.cat]
Un professor s’endu els alumnes adolescents a un museu on els explica, de la manera més cansina i avorrida possible, els rellotges antics que s’hi mostren i el seu funcionament “analògic”. Un dels alumnes, passant completament de la classe, es fica un xiclet a la boca que li transforma el sentit de la realitat, dels companys i del mateix professor.
El missatge.
Mastega la porqueriota aquesta que anuncien, perquè fliparàs en colors, literalment, com si t’haguessis pres un tripi.
Per què em posa nerviós?
La trista realitat de la nostra societat i el seu sistema educatiu condensats en vint segons. Per què s’insisteix tant en el tòpic que anar a un museu o aprendre és sempre avorrit? Per què es dóna per fet que a un professor se li pot faltar al respecte? Tant poc engrescador és que alguna cosa no sigui digital, sinó analògica? La felicitat és només una goma per mastegar i fer-ne globus? La traca final és l’eslogan que clou l’anunci: “El món al teu rollo”. Sí que és un rollo, sí.
[Imatge: www.alimarket.es]
Sobre aquell fet especialment desgraciat vull aportar aquí una colpidora informació que en podríem dir de segona mà. Una vegada la meva mare em va explicar que coneixia una dona a qui el bombardeig li havia matat tots tres fills. De resultes del shock, la dona havia quedat muda i vagava pels carrers mirant fixament la gent mentre els mostrava tres dits d’una mà. La meva mare acompanyava l’explicació d’aquesta trista anècdota fent el mateix posat greu i la mateixa mirada extraviada que debia fer aquella pobra dona, aconseguint així que em fes una idea bastant precisa del colpidor drama viscut fa ara setanta-cinc anys pels barcelonins, potser més que l’abundant documentació gràfica que ens n’ha quedat.
[Imatge: cruïlla de Gran Via amb Balmes; www.corredors.cat]
La proposta ja ha merescut alguns esgarips a les xarxes socials, almenys a on jo fico el nas, en el sentit de considerar aquesta nova moguda una pèrdua de temps a afegir mil actes reivindicatius o festius anteriors, llegiu concentracions, consultes populars, calçotades, manifestacions, enceses d’espelmes…, activitats que són titllades despectivament de “botifarrades” no pels nostres enemics seculars sinó, tot al contrari, per destacats personatges de partits que tenen la paraula independència al frontispici de la seva porta principal.
Aquestes persones que practiquen un ben peculiar “foc amic” no deixen de tenir una part de raó. La societat civil (ANC, Òmnium i moltes més associacions i grups) fa molts anys que s’està mobilitzant a favor de la llibertat del poble català, en diferents graus, amb diferents horitzons i amb estratègies variables, però ara que la pilota està clarament en el terrat polític, és inútil i cansí, creuen ells, que la societat es torni a mobilitzar per enèssima vegada i són les institucions les que haurien de donar el cop de puny definitiu sobre la taula i tirar pel dret.
Sí, tenen una certa raó, els grans partits i les institucions del nostre país continuen donant allargues al procés sobiranista (l’última mostra, la nova crida al diàleg amb Madrid proposada pel govern Mas) i la nostra societat pot començar a sentir-se fatigada i desmotivada per com va tot. A aquestes alçades de la pel·lícula, és cert, proposar una cadena humana (mobilització que ja s’ha reconegut que comporta una gran complexitat logística) sona una mica a déja vu.
Però s’hi ha de donar suport. La raó és molt senzilla. Què passaria si aquesta cadena fos un fracàs de participació? No heu pensat en les reaccions que suscitaria tant aquí com allà? Us imagineu les portades de determinada premsa? Potser seria l’excusa perfecta perquè el nostre govern, definitivament desbordat pels problemes diaris, i els nostres partits, emporugits per no prendre una decisió transcendent al Parlament, fessin marxa enrera dels seus anteriors propòsits i compromisos, en la seguretat de no defraudar ja un poble que els haurà donat l’esquena amb la seva passivitat.
Doncs és clar que s’ha de fer aquesta cadena humana, i ha de ser el més multitudinària possible, pacífica, participativa… A més, podem fer amistats i, si fa sol, agafarem una mica de color. La qüestió és trobar-hi avantatges. Res com ser optimista per aconseguir uns objectius.
[Imatge: ciutadans bàltics; www.elsingulardigital.cat]
Doncs l’aventura continua, i ho fa renovant-se, com ja havia fet en altres ocasions, ampliant accionariat, amb nou director (Vicent Sanchis, nou però amb molta mili) i venent-se als quioscos després d’un temps d’estar-ne absent. El que no canviarà és la seva atractiva i acurada presentació, la qualitat dels seus col·laboradors i el seu ampli ventall ideològic.
Ja vaig parlar en una ocasió anterior d’aquesta revista, de la qual sóc subscriptor de fa anys, de manera que avui únicament em toca felicitar el seu equip editorial i unir-me a la bufera d’espelmes que ens proposa l’acudit del Gat Invisible, una de les millors seccions del setmanari. Sense paraules, se li entén tot.
[Imatge: portada del número 1.500, obra de Genovès; www.eltemps.cat]
Menys llops, caputxeta! (que malament sona en català aquesta expressió). Caldrà recordar al senyor Collboni que un altre partit, Solidaritat Catalana per la Independència, ja fa temps que va implantar aquest sistema d’elecció, i no només per al candidat a la primera institució del país, sinó per a la resta de candidats a diputat o a regidor i per a tots els càrrecs interns del partit. I ho va fer des del principi. I ho va fer sense tanta faramalla i sense qualificar de “revolucionari” el que és, o hauria de ser, normal en qualsevol democràcia mínimament arregladeta.
El “revolucionari” PSC, paral·lelament, demostra el seu concepte de regeneració democràtica mantenint com a diputat Daniel Fernández, imputat en l’escàndol Sabadell-Montcada i Reixac, mentre el força a dimitir de les seves responsabilitats internes en el partit, justament al contrari del que hauria de ser. El fet revolucionari hagués estat cessar en la seva funció de representació parlamentària i posar els càrrecs de partit a disposició de la militància, no de la cúpula. Quanta neteja queda per fer!
[Imatge: Daniel Fernández, un bon element: amb la cara ja paga; www.que.es]
El nou papa és el “primer” en moltes coses, i això els mitjans periodístics ho agraeixen molt: primer americà, primer jesuïta, primer Francesc (obvi), primer del con sud… i primer castellanoparlant de la història. També és el primer papa que no va participar, per edat, al Concili Vaticà II. Altres dades biogràfiques ja són de més mal digerir. Com si no tinguessin més coses a fer, determinats mitjans ja s’han ocupat de rescatar alguns episodis no prou clars de quan la dictadura, que obligaran al nou papa, en un moment o altre, a parlar-ne de nou i potser a demanar algun tipus de perdó per no haver ajudat prou algun germà en la fe quan hi estava moralment obligat.
Pel que segurament no demanarà mai perdó és per les sorprenentment homòfobes expressions que va fer servir quan el parlament argentí debatia el matrimoni i l’adopció per persones del mateix sexe. La doctrina catòlica sobre el tema és la que és i progressa no a pas de tortuga sinó de cranc, però guardar una mica més les formes no li hagués fet cap mal. Potser per compensar, Jorge Mario Bergoglio és planer, accessible, afable, auster i sincerament preocupat per la justícia social, però no un progressista com s’està dient. Això no.
S’inicia un pontificat ple de reptes i d’incerteses. L’edifici de l’Església Catòlica necessita urgentment una reforma en profunditat, no únicament una mà de pintura. Podrà fer-ho un home que ja té 76 anys (i un sol pulmó, si no m’ha semblat sentir malament) i que es trobarà tots els impediments del món? Ho intentarà? Per on començarà? Ho anirem veient.
[Imatge: www.elpuntavui.cat]
Vaig viatjar a Roma ja fa molts anys, fet que em va permetre fer la inevitable visita turística a la Ciutat del Vaticà. Era el ferragosto i el papa de llavors, Joan Pau II, es trobava a Castelgandolfo i per tant no vaig poder veure’l en aquella finestra que dóna a la plaça de Sant Pere. De fet, jo mai he vist un papa en persona ni tant sols les dues vegades en què han visitat Catalunya.
De Roma recordo les llargues cues de guiris de totes les nacionalitats, colors i indumentàries intentant accedir als diversos punts d’interès del Vaticà. Em van cridar l’atenció les normes en el vestir restrictives a l’hora d’accedir a la basílica; l’espectacle de diversos homes posant-se apuradament pantalons llargs enmig de l’escalinata abans d’entrar al temple, resultava entre còmic i vergonyant i posava de manifest (suposo que tot segueix igual) que l’Església Catòlica té un verdader problema per conciliar la seva moralitat amb la d’un món que no para mai d’evolucionar. A dins el temple tot és exageradament enorme, des de la pica de l’aigua beneita fins a les escultures, passant pel baldaquí de Bernini. Més punts d’interès, per a mi i per a tothom, van ser la cúpula, la Capella Sixtina, amb les pintures de Miquel Àngel pendents de restaurar, les Estances Vaticanes o la famosa doble escala de cargol. Art, història, bellesa… uau.
Ahir parlàvem de les profecies de Sant Malaquies. Un lloc romà que en certa manera hi té a veure és la basílica San Paolo fuori le Mura, que té la particularitat de mostrar, a les seves parets, els retrats (pintures o mosaics) de tots els papes de la cristiandat. Havia sentit a dir que hi havia una llegenda que assegurava que el món s’acabaria quan no hi hagués més lloc per posar retrats pontificis. Ple de curiositat, vaig comprovar que al costat del medalló corresponent a Joan Pau II (il·luminat amb un focus, per cert) hi havia metres i metres de pany de paret per seguir posant successors de Sant Pere. Falsa alarma. El món no s’acabaria. Uf, quin descans.
Encara un altre lloc papal que conec, i aquest el tenim ben a prop: el castell de Peníscola. Fascinant la història de Benet XIII, el papa Lluna, protagonista i víctima de l’estratègia político-religiosa del seu temps, un home que va seguir considerant-se papa entre les quatre parets del seu castell, amb tossuderia aragonesa, fins a la mort; d’aquí ve la dita espanyola “mantenerse en sus trece“. El castell de Peníscola, l’ambient de segles d’història que s’hi respira i les magnífiques vistes panoràmiques d’un poble construït en un petit istme, justifiquen plenament la visita.
Ja només em falta visitar Avinyó, la capital del Cisme d’Occident, per completar els escenaris de la història papal. És una assignatura pendent que tinc de fa anys i que espero complir ben aviat.
(continuarà)
[Imatge: Peníscola, vista des de l’aire; www.racocatala.cat]
És prou sabut de què va aquesta enigmàtica predicció, i cada vegada que mor (o ara renuncia, és clar) un papa, torna a l’actualitat la tirallonga de cent i escaig lemes llatins que fan referència als papes a elegir des del moment en que va ser escrita l’endevinalla per un bisbe irlandès, Sant Malaquies, fins a la fi del món.
No cal dir que aquestes profecies han estat, i continuen estant, objecte de polèmiques entre els que ho consideren una mera superxeria, una estirada de camisa o una superstició, i els que creuen a ulls clucs que és realment una revelació divina que s’està complint inexorablement i que, per tant, cal prendre-se-la molt seriosament.
Tothom convindrà amb mi que el futur no es pot predir. No és que no es pugui demostrar científicament, es que és racionalment impossible endevinar què passarà dintre d’un temps. Des d’aquesta premisa abordo sempre la reflexió al voltant dels lemes papals de Malaquies, però sempre acabo meravellat i sorprès pel grau d’exctitud entre el que es va predir primer i el que després va passar. Casualitat? Sí, ha de ser casualitat, però és molta casualitat. Per molt escèptic que un sigui, et deixa bocabadat assabentar-se que Pius VII (Aquila rapax) va ser coetani de Napoleó, aquell emperador que va obligar el papa a coronar-lo a París i que tenia una àguila per emblema… o que Lleó XIII (Lumen in celo), tenia un estel al seu escut.
Bé, la qüestió és que s’han esgotat tots els lemes i ja només en queda un, que és el que assumirà qui surti elegit aquesta setmana. Sant Malaquies sembla que va establir que aquest personatge es dirà Pere i resulta que dos dels “papables” s’ho diuen, un de brasiler i un d’africà. Si fos un d’aquests els elegits no sé si farà mes creïble la profecia (ja hem dit que és impossible, no pot ser-ho), però potser que afegirà un nou motiu d’inquietud en aquest món que catòlics i no catòlics, pietosos i descreguts compartim. Aviat sortirem de dubtes.
(continuarà)
[Imatge: el del mig es diu Peter; es.paperblog.com]
– s’ha mort Pau VI
Ho va dir sense alterar el to de veu, sense tristesa, sense alegria, sense sorpresa… com un télex que transmet una notícia prou important.
El següent papa fou Joan Pau I, recordat pel seu somriure i per durar només trenta-tres dies. La informació sobre les circumstàncies de la seva mort, maldestrament gestionades pel Vaticà, van donar peu a tota mèna de càbales, rumors, teories conspiratives i llegendes urbanes. És el que té no dir tota la veritat des del principi: ara ningú es pot treure de sobre les absurdes teories que circulen sobre el fet.
El fugaç papa Luciani fou substituït per Joan Pau II. Recordo les circumstàncies de la seva elecció. M’en vaig assabentar per un taquiller del metro de Barcelona:
– ya hay nuevo papa, un polaco
Quan vaig arribar a casa, vaig posar la ràdio per sentir la retransmissió de la primera aparició pública del pontífex. El locutor parlava d’un home “d’aspecte escandinau” que venia d’un paese lontano i que parlava en la nostra lingua italiana, afirmació rebuda amb gran alegria per les masses. Menys sort va tenir la nostra, de llengua, per aquest no és el tema d’avui. El llarguíssim pontificat de Wojtyla serà recordat pels seus viatges, per les multituds que congregava alrededor d’altars d’estètica dubtosa i per les seves admonicions contra tot allò que fos mínimament progressista. Mai no em va fer gaire peça aquell home.
Quan em vaig assabentar de que el successor de Joan Pau II seria l’ortodox Joseph Ratzinger, el seu estret col·laborador, el meu desencís va ser total. M’és difícil descriure l’estranya sensació que vaig experimentar quan vaig veure per la televisió la imatge de Benet XVI, aixecant els braços, amb aquella mirada profunda que tenia (que té), carregosament abillat i com a banda sonora, la remor i els aplaudiments de la gent. Per un moment em va semblar que retrocedia en el temps. Amb els anys, he après a relativitzar (verb que no és del gust de Ratzinger) la persona i la seva doctrina. Continuo en desacord amb part del seu mestratge però admiro la seva categoria intel·lectual i el seu savoir faire en la delicadíssima responsabilitat que ha hagut d’assumir durant vuit anys.
Qui el succeirà? Els mitjans van plens aquests dies d’especulacions en un procés hermètic per naturalesa. Misteri total, però hi va haver un home, Sant Malaquies, que fa molts segles ens va donar algunes pistes. Demà en parlarem.
(continuarà)
[Imatge: Joan Pau I somrient, com sempre; www.papaluciani.com]
Quan jo vaig néixer, estava a les acaballes del seu pontificat Pius XII, aquell aristòcrata romà, impassible, de mirada inquietant, a qui la història va deixar en mal lloc, des d’haver de fer front al drama de la Segona Guerra Mundial (amb totes les acusacions posteriors de passivitat o connivència amb els règims dictatorials, bastant injustes al meu entendre) fins a haver de ser substituït per una figura molt més estimada i propera com Joan XXIII, circumstància que va deixar en l’oblit les seves innegables virtuts.
Joan XXIII va regnar quan jo era ben petit i no en recordo res. Les úniques referències que ara em vénen a la memòria són un llibre que corria per casa amb la seva biografia: el dibuix de la portada era un senyor gros, vestit de blanc, rodejat de nens i que, pel que sentia, era molt estimat pel seu tarannà. Ho corroborava el meu pare, a qui li havia sentit dir en moltes ocasions que les dues úniques figures religioses que li queien bé eren sant Francesc d’Assís i Joan XXIII. Efectivament, el papa Roncalli sempre va caure molt bé a creients i no creients, però amb els anys també ha quedat en l’oblit: les noves generacions no saben de l’impuls renovador que va representar el Concili Vaticà II, ni el que va suposar en la lluita antifranquista l’existència d’una Església distanciada d’aquell règim execrable. Només aquesta desmemòria explicaria la petició, que hem sabut fa poc, de que l’Hospital Joan XXIII, de Tarragona, deixi de tenir aquest nom. Francament, qui no té feina el gat pentina.
(continuarà)
[Imatge: Pius XII beneint; www.vaticanhistory.de]