Avui, després d’alguns anys de no fer-ho, he vist passar l’Home dels Nassos pels carrers de Tarragona. Ens ha obsequiat amb caramels esponsoritzats per Pintura i Decoració “La Moderna”, fundada el 1926. Sense gluten i etiquetats en català: tots contents. L’home amb tants nassos com dies té l’any ens convida a acomiadar-lo i aixi ho farem
Els núvols vénen apilotats Agafo un mocador per dues puntesi hi faig un nus. Després un altre.(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo)Un altre en faig d’igual i estiro sempreel mateix bec. Tapo els nusos.Llanço el mocador enlaire, i els nusosestan desfets. Ah, Llibertat! Joan Brossa: Comiat
Topo casualment avui amb la regidora tarragonina Rosa Rossell a una cafeteria del carrer Unió. Ha estat una trobada de cinc minuts que ha donat per molt, des d’interessar-se l’un per l’altre (feia temps que no ens vèiem) fins a fer safareig d’algunes de les moltes persones que coneixem. També hem parlat de política local, una mica de
Avui és el dia dels Innocents, el dia de fer bromes. Tradició que, com tantes altres, va caient en desús, i no és estrany que això passi quan la vida sembla una innocentada tota ella, quan els mitjans ens proporcionen contínuament notícies que semblen bromes i no ho són, quan l’humor fàcil, gruixut o poca-solta
L’escena.Un noi s’afarta a casa dels seus pares (uf! ya no puedo más!) i la mare li pregunta si vol endur-se el que ha sobrat en un tuper (la carmanyola de tota la vida). No cal que la mare n’hi subministri un: el fill porta els del dia abans… bruts. El missatge.No cal preocupar-se pels
Avui fa 75 anys que va morir el president Macià i aviat en farà 150 del seu neixement. S’ha creat una comissió institucional amb l’objectiu d’organitzar diversos actes per reivindicar-ne la memòria i popularitzar-ne més la seva figura. Serà interessant veure quines facetes de la complexa personalitat del president es ressalten i quines queden a la penombra. Com
Quan jo era petit, recordo que en arribar aquestes dates vivíem esdeveniments que “feien Nadal”. La fira de Santa Llúcia, davant la catedral de Barcelona, feia Nadal. Sentir per televisió la cantarella dels nens de San Ildefonso feia Nadal. Quan el pare treia del traster les capses de cartró, plenes de boles, lluents i figuretes del pessebre,
L’escena.Dones demacrades lluint incòmodes vestits llargs, amb la mirada perduda i la boqueta de pinyó. Homes espitregats i amb el corbatí penjat mirant desafiantment a la càmara. Al final, nom de la marca i del fabricant pronunciats en un anglès tan afectat com inintel·ligible. La variant autòctona acostuma a dir “la nova fragància de …”
Un euro. Aquesta és l’astronòmica quantitat que m’ha tocat a la loteria de Nadal d’enguany. La butlleta del bàsquet del Sagrat Cor de Tarragona és l’única que ha vist de lluny la fortuna, si es pot dir així. En què es pot gastar un euro? Sempre em quedarà a la memòria una escena viscuda fa molts
L’escena.Són uns dibuixos animats. Una ovella negra, de nom Rita, revela traïdorament als Reis d’Orient quina estratègia comercial de la companyia telefònica pensa fer el Pare Noel a les properes festes, i a l’inrevés. És un doble agent, com si diguéssim. El missatge.Volen acontentar tots els clients potencials, els defensors dels Reis i els de l’intrús
El meu pas per la Facultat instal·lada a l’edifici de la plaça Imperial Tarraco, que ara tanca les seves portes, va transcórrer entre els anys 1974 i 1978. Quatre anys crucials a la història de Catalunya i de l’estat, i que van tenir el seu reflex a la vida estudiantil. Recordo algunes mogudes, no massa diferents d’ara:
Ahir es va fer el comiat oficial a l’edifici de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, a la plaça Imperial Tarraco, de Tarragona. L’immoble, que originàriament havia estat el Col·legi La Salle, ja no oferia les condicions idònies per a la seva funció. En realitat mai no les havia ofert: sostres alts, diferents nivells,
L’escena.Un conductor, brut de greix i mastegant xiclet, insisteix a reparar ell mateix l’avaria del seu vehicle, mentre la dona creu que cal recórrer a l’asseguradora que es publicita. Al final, el noi es dóna per vençut i deixa anar una frase que s’ha volgut popularitzar, sense èxit: – digue’m que ets de Regal! El missatge.Digue’m que
Parafrasejo el llibre del company blocaire Xavier Mir (ben tornat!) per resumir el què penso d’aquesta formació política després de decidir (com ja estava més que cantat) votar a favor dels pressupostos espanyols. És el seu enèssim exercici d’ambigüetat calculada, de voler i doldre, de pragmatisme mal entès, de disfunció entre teoria i pràctica, entre retòrica
Al final, Bush ha trobat les armes de destrucció massiva de l’Iraq: dues sabates tirades amb fúria i carregades (potser) d’un gas aroma roquefort, d’efectes letals per al nas humà. Bromes a banda (la situació d’aquell país no n’admet massa), quin trist paper que està fent aquest home al final del seu mandat. Després del laissez faire