Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Serà nou el dos mil ídem?

1

Avui, després d’alguns anys de no fer-ho, he vist passar l’Home dels Nassos pels carrers de Tarragona. Ens ha obsequiat amb caramels esponsoritzats per Pintura i Decoració “La Moderna”, fundada el 1926. Sense gluten i etiquetats en català: tots contents.

L’home amb tants nassos com dies té l’any ens convida a acomiadar-lo i aixi ho farem en poques hores. També saludarem el nou. Serà realment nou o només de xifra? Els averanys no són bons (crisi econòmica, marejos catalanistes, cansament i desil·lusió…), però m’he fet el propòsit de ser més optimista amb tot. No de deixar de fumar (perquè no fumo), ni aprendre anglès (what?), ni perdre quilos (que sempre tornen): m’he proposat il·lusionar-me més amb tot. Estic cansat de sentir que res no funciona, que tot està malament, que no hi ha manera de solucionar res, i estic cansat de sentir-ho dels polítics, dels periodistes, dels opinadors, dels “intel·lectuals”… i també dels blocaires. Algú em farà costat?

En l’esperança de veure la llum del final del túnel, desitjo a tots els lectors de “Les aigües turbulentes” un FELIÇ ANY 2009.

[A la imatge, rellotge de l’edifici de la Chartreuse, de Tarragona]

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Brossa: Ah, Llibertat!

0

Els núvols vénen apilotats

Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo)
Un altre en faig d’igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.

Ah, Llibertat!

Joan Brossa: Comiat

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Un cafetó amb la regidora

0

Topo casualment avui amb la regidora tarragonina Rosa Rossell a una cafeteria del carrer Unió. Ha estat una trobada de cinc minuts que ha donat per molt, des d’interessar-se l’un per l’altre (feia temps que no ens vèiem) fins a fer safareig d’algunes de les moltes persones que coneixem. També hem parlat de política local, una mica de passada. Li he pagat el seu tallat i m’he acomiadat desitjant-li que els reis siguin generosos amb ella, que és una republicana de pro.

La Rosa és consellera de Cultura, Patrimoni i Ensenyament i està portant més que bé l’estratègica àrea de patrimoni de l’Ajuntament, essencial per la promoció turística de la ciutat. Ho fa dedicant-hi moltes energies i un renovat entusiasme, consubstancials en ella. La feina de recuperar i posar en valor el nostre passat romà, paleocristià, jueu i medieval, menys conegut del que es mereix, bé s’ho val.

Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari

Innocents

0

Avui és el dia dels Innocents, el dia de fer bromes. Tradició que, com tantes altres, va caient en desús, i no és estrany que això passi quan la vida sembla una innocentada tota ella, quan els mitjans ens proporcionen contínuament notícies que semblen bromes i no ho són, quan l’humor fàcil, gruixut o poca-solta es cola cada dia per tot arreu…

On són aquelles notícies als diaris que ens feien caure de quatre potes? Recordo un any que el Tele-exprés (o potser era el Ciero) va publicar que a Barcelona es construiria un canal pel carrer Aragó que uniria el Besòs i el Llobregat. Em vaig empassar la bola, potser perquè una de les il·lusions de la meva vida hagués estat viure en una ciutat amb riu cabalós partint-la (com París o Colònia).

On són aquelles brometes ingènues de les criatures? Recordo que una vegada amb els meus germans i els meus cosins ens vam passar la tarda del dia 28 buscant gent amb un cognom curiós a la guia telefònica i telefonant-los:

– el senyor Raspall?
– jo mateix, digui..
– (ha, ha, ha)

Això ens feia riure. Si explico aquestes facècies a les meves nebodes ho trobaran “patètic” (que és l’adjectiu comodí que té avui la joventut). No cal dir que les llufes, la broma infantil per excel·lència, van en camí de ser peces de museu.

Que s’acabin les innocentades (les petites bromes ingènues) és una mala notícia per a la nostra societat perquè és un empobriment. Que continuïn les altres innocentades (per exemple l’imminent nou finançament autonòmic) també és una mala notícia i també és un empobriment. Tranquils, però: ho superarem.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Anuncis que em posen nerviós (7: el de Fairy)

4

L’escena.
Un noi s’afarta a casa dels seus pares (uf! ya no puedo más!) i la mare li pregunta si vol endur-se el que ha sobrat en un tuper (la carmanyola de tota la vida). No cal que la mare n’hi subministri un: el fill porta els del dia abans… bruts.

El missatge.
No cal preocupar-se pels tupers amb menjar resec. Queden nous i lluents si hi posem el detergent apropiat al rentavaixelles.

Per què em posa nerviós?
Pel bon rotllet intergeneracional que pretén transmetre, que és més fals que les promeses de ZP. No havíem quedat que els joves no poden independitzar-se? Si poden pagar-se un pis, per què han d’anar de gorra a casa els pares? I si van de gorra, tant els costa rentar-se una puta carmanyola?

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Macià com a exemple

1

Avui fa 75 anys que va morir el president Macià i aviat en farà 150 del seu neixement. S’ha creat una comissió institucional amb l’objectiu d’organitzar diversos actes per reivindicar-ne la memòria i popularitzar-ne més la seva figura. Serà interessant veure quines facetes de la complexa personalitat del president es ressalten i quines queden a la penombra.

Com a tast, tenim el discurs del seu successor Montilla en la presentació de l’Any Macià, en el qual va emfatitzar la seva capacitat de pacte en les situacions políticament agitades que li va tocar viure. Molt bé, però caldrà reivindicar més coses del president Macià: el seu lideratge polític, que el va convertir en un “home d’Estat” més enllà dels partits polítics del moment; la seva popularitat, que es va posar de manifest allà on anava i que va culminar en l’impressionant comiat que va rebre ara fa tres quarts de segle; la seva independència respecte a qualsevol estratègia política que no tingués per centre Catalunya.

Serà interessant comprovar què es diu i què no de Macià els propers mesos, atès el nivell de la nostra classe política, en uns moments crucials que demanden unes virtuts molt semblants a les del primer president de la Generalitat republicana.

Per cert, a Macià li deien popularment l’Avi. Em pregunto quin tipus de parentesc hi ha avui entre Montilla i el país que presideix.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Fer Nadal

0

Quan jo era petit, recordo que en arribar aquestes dates vivíem esdeveniments que “feien Nadal”. La fira de Santa Llúcia, davant la catedral de Barcelona, feia Nadal. Sentir per televisió la cantarella dels nens de San Ildefonso feia Nadal. Quan el pare treia del traster les capses de cartró, plenes de boles, lluents i figuretes del pessebre, i l’ajudàvem a guarnir la casa, allò feia Nadal. L’olor inconfusible de l’avet feia Nadal.

Era un Nadal viscut amb més innocència, quan tocava (a l’octubre no es posaven llums al carrer, com ara) i on la tradició i els elements religiosos (les dues raons de ser de les festes) no es qüestionaven. Tot s’ha de dir, un tendeix a recordar una infància més edulcorada del que devia ser en realitat. La perspectiva del temps ho deforma tot, però llavors vivíem les festes amb més intensitat.

Avui no sé si tot el que envolta les festes “fa Nadal”. Em sembla que no gaire. Per exemple, fan Nadal les tristíssimes il·luminacions dels carrers? Fa Nadal un butaner (gloriosament passat a millor vida) al pessebre de Sant Jaume o uns avets il·luminats a pedals? Fan Nadal les fredes i adotzenades felicitacions (en paper o electròniques) que rebem d’empreses i associacions? Fan Nadal els parenoels penjats dels balcons, a joc estètic amb els llumets que fan pampallugues?

Potser hauríem de ser més fidels a la història, a les tradicions, a les generacions que ens han precedit, ni que sigui aquestes poques setmanes. Mentrestant, com a text a reflexionar, la contraportada de l’Avui va en aquesta direcció: davant del Nadal, ni cursis ni cínics. Signa l’article Carles Capdevila. I jo, que no vull ser ni cursi ni cínic, desitjo als meus amics lectors i comentaristes un bon Nadal i que el 200nou ens faci oblidar el 200buit.

[A la imatge, pessebre de l’Associació Pessebrista de Vilanova i la Geltrú]

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Anuncis que em posen nerviós (6: tots els de perfum)

2

L’escena.
Dones demacrades lluint incòmodes vestits llargs, amb la mirada perduda i la boqueta de pinyó. Homes espitregats i amb el corbatí penjat mirant desafiantment a la càmara. Al final, nom de la marca i del fabricant pronunciats en un anglès tan afectat com inintel·ligible. La variant autòctona acostuma a dir “la nova fragància de …”

El missatge.
Ruixa’t amb el producte i seràs com el/la de l’anunci i tots/es cauran com a mosques.

Per què em posa nerviós?
Perquè són sempre les mateixes potingues que surten del mateix dipòsit. Només els canvien el nom (cada vegada més “original”), l’envàs (cada vegada més rebuscat) i el preu (cada vegada més car). La nova fragància? Quina barra!

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Idees per gastar-se un euro

0

Un euro. Aquesta és l’astronòmica quantitat que m’ha tocat a la loteria de Nadal d’enguany. La butlleta del bàsquet del Sagrat Cor de Tarragona és l’única que ha vist de lluny la fortuna, si es pot dir així. En què es pot gastar un euro? Sempre em quedarà a la memòria una escena viscuda fa molts anys en una papereria de Barcelona. Hi va entrar una nena amb una pesseta a la mà i va dir-li al venedor:

– vull alguna cosa que valgui una pesseta…

Parlo d’una època en què el cost de la vida començava a ser alt i prova d’això és que l’únic article que tenia per oferir-li era una goma d’esborrar (les Milan, per entendre’ns). La nena no va quedar convençuda i va girar cua sense haver-se pogut gastar la pesseta en no-sabia-què.

Doncs jo estic igual. Què faig amb un euro? Ho gasto en “alguna cosa”? Compro Spanair, que sembla que val aquesta quantitat? Ho poso a la guardiola? També puc destinar-lo a pagar el sobrepreu amb què els venedors de premsa carreguen els diaris del dia 23 de desembre, en virtut d’una llei franquista mai derogada ni protestada per ningú.

No cal que m’amoïni. Renunciaré a cobrar-li l’euro al Col·legi Sagrat Cor de Tarragona, i santes pasqües (mai millor dit).

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Anuncis que em posen nerviós (5: el de Movistar)

1

L’escena.
Són uns dibuixos animats. Una ovella negra, de nom Rita, revela traïdorament als Reis d’Orient quina estratègia comercial de la companyia telefònica pensa fer el Pare Noel a les properes festes, i a l’inrevés. És un doble agent, com si diguéssim.

El missatge.
Volen acontentar tots els clients potencials, els defensors dels Reis i els de l’intrús del vestit vermell. L’oferta és una d’aquelles tant i tant enrevessades a què ens tenen acostumats les companyies.

Per què em posa nerviós?
Per les ganyotes de l’ovella, d’estètica disneyana, pel seu parlar castellà i lleugerament mariquita (el missatge final és en català, però els dibuixos, no) i pel constant passi per totes les cadenes. Sort que el dia 7 de gener ja s’apropa.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Adéu a l’edifici de Lletres de la URV (i 2)

0

El meu pas per la Facultat instal·lada a l’edifici de la plaça Imperial Tarraco, que ara tanca les seves portes, va transcórrer entre els anys 1974 i 1978. Quatre anys crucials a la història de Catalunya i de l’estat, i que van tenir el seu reflex a la vida estudiantil.

Recordo algunes mogudes, no massa diferents d’ara: assemblees, tancades, mobilitzacions, manifestacions… que inevitablement alteraven la vida estrictament acadèmica, tant plàcida com era llavors la ciutat de Tarragona.

Un curs es va veure afectat per les protestes que va provocar la clausura de la Universitat de (crec recordar) Valladolid. Amb aquest motiu es va organitzar una manifestació per la Rambla Nova (llavors del Generalísimo), tan civilitzada que vam respectar religiosament els semàfors en vermell dels vianants; els “grisos” que van aparèixer de sobte, porra en mà, no ho eren tant, de civilitzats, i van disoldre la marxa sense cap contemplació. El contrast entre la correcció dels estudiants i la brutalitat de la policia feia evident que al país li calia un bon canvi polític. Curiosament, avui els papers s’han invertit: els estudiants tallen la Diagonal de Barcelona per qualsevol fotesa i els Mossos s’ho pensen tres vegades abans d’intervenir.

En una altra ocasió, a l’estudiantat li va sobrevenir la febre més revolucionària: boicot a les eleccions convocades per al claustre (promogut pels mateixos que es queixarien si no els deixessin votar), assemblees multitudinàries amb gent asseguda per terra (molt de l’època), organització de classes “autogestionades” (sic) que van durar de Nadal a Sant Esteve… El moment, repeteixo, era convuls i les ganes de voler canviar el món, pròpies de l’edat, ajudaven al desori.

També va ser el moment i l’escenari adequats per prendre contacte amb l’eclosió de les formacions polítiques de l’època. Psuquers que escalfaven l’ambient ja de per sí calent (alguns són avui gent de bona posició: no cal donar noms), militants del PSAN (amb qui continuo tenint bona amistat) i molta paperassa de la famosa sopa de lletres, des de maoistes fins a trotskistes, passant pel sempre sorprenent Partit Carlista socialista autogestionari. Presència discretíssima de partits més moderats. El temps i les eleccions posarien cadascú al seu lloc (o a la seva poltrona, que també).

 

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Adéu a l’edifici de Lletres de la URV (1)

1

Ahir es va fer el comiat oficial a l’edifici de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, a la plaça Imperial Tarraco, de Tarragona. L’immoble, que originàriament havia estat el Col·legi La Salle, ja no oferia les condicions idònies per a la seva funció. En realitat mai no les havia ofert: sostres alts, diferents nivells, multitud d’escales i passadissos… Així el recordo. El recordo perquè jo hi vaig estudiar els primers cursos de la meva carrera d’història, als anys 70.

Un dels professors que vaig tenir va ser Josep Maria Sans Travé, conegut arxivista i especialista en els templers. Em ve a la memòria una anècdota d’ell: un vespre d’octubre de 1975, l’esperàvem a classe i jo estava llegint un Noticiero Universal que informava en portada del començament de la malaltia de Franco. Travé va entrar i al veure la notícia va exclamar, fent una rialleta maliciosa:

Uy! Ese ya está en capilla…

Una mica optimista: el dictador encara va tardar sis setmanes a estirar la pota.

Un altre professor era un de Literatura. No li recordo el nom, però sí el seu aspecte de progre de l’època: ulleres de cul de got, cabells llargs… Un dia, a l’acabar l’explicació d’una lliçó, va afegir una frase usual en els professors:

se ha entendido?

Al contestar-li els alumnes que sí, va exclamar, irònicament:

– Oh, qué alegria! Es un milagro! Dios existe, hoy creo en Dios!

La cita no és textual, naturalment (han passat més de trenta anys).

Altres professors que vaig tenir van ser l’antropòleg Joan Prat, el medievalista Joan F. Cabestany, la Maria Antònia Ferrer, d’Història Contemporània, i qui ahir va donar la darrera classe: Lluís Navarro. Impartia, en el seu moment, Història Moderna i és opinió generalitzada de que es tractava d’un dels millors professors de la que llavors era Extensió Universitària de Tarragona.

No voldria deixar d’esmentar, en aquest apressat exercici de memòria personal, una altra persona: un bidell, de cognom Fusté, sempre predisposat pel que feia falta i eficaç en totes les tasques que duia a terme. Dubto molt que el personal d’avui en dia tingui la professionalitat d’aquell senyor.

[Continuarà]

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Anuncis que em posen nerviós (4: el de Regal)

0

L’escena.
Un conductor, brut de greix i mastegant xiclet, insisteix a reparar ell mateix l’avaria del seu vehicle, mentre la dona creu que cal recórrer a l’asseguradora que es publicita. Al final, el noi es dóna per vençut i deixa anar una frase que s’ha volgut popularitzar, sense èxit:

– digue’m que ets de Regal!

El missatge.
Digue’m que ets de Regal = espero que siguis d’aquesta companyia que és la millor (segons ells, és clar).

Per què em posa nerviós?
Perquè perpetua els tòpics políticament correctes: els homes intenten ser uns “manetes” però són uns inútils, i les dones són pràctiques i sempre acaben tenint raó. Algú s’imagina aquest anunci amb els sexes canviats? Ja tindríem la Lidia Falcón de torn esmolant-se les ungles.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Tenim un problema i aquest problema es diu PSC

1

Parafrasejo el llibre del company blocaire Xavier Mir (ben tornat!) per resumir el què penso d’aquesta formació política després de decidir (com ja estava més que cantat) votar a favor dels pressupostos espanyols. És el seu enèssim exercici d’ambigüetat calculada, de voler i doldre, de pragmatisme mal entès, de disfunció entre teoria i pràctica, entre retòrica catalanista i maniobra espanyolista.

De fet, la cosa ja li ve de lluny. Oficialment, el partit es diu PSC (PSC-PSOE). Quan una formació política necessita deu lletres, un joc de parèntesis i un guionet per identificar-se, com si fos una fórmula química, senyal de que el seu interior és un delicat equilibri de parers, posicionaments i interessos. Almenys ho era en la seva fundació. La resta de la seva història és prou coneguda: peculiar acoblament amb el PSOE (no són el mateix partit, ni tampoc hi estan pròpiament federats, però sempre-sempre voten en el mateix sentit i des de Ferraz tenen claríssim que són PSOE), si bwana (grup parlamentari propi, LOAPA…), centralitat desideologitzada i discurs banal (convido a analitzar les intervencions d’Iceta o Zaragoza: són d’una vacuïtat sorprenent).

Ara, els que deien que estimaven més Catalunya que Rodríguez Zapatero han tornat a fer una pirueta: inverteixen amb els fets la prelació entre els dos amors però, això sí, li fan un “seriós” advertiment al govern central. Si el 31 de desembre no s’aconsegueix el que fa mesos que hauria d’estar vigent, les relacions entre els dos partits poden canviar. A Ferraz ja tremolen…

I malgrat tot, i tornant al títol de l’apunt, què hem de fer amb el PSC? Es pot recompondre l’esperit d’allò que es va dir “tradició catalanista i democràtica”? Es pot permetre el luxe Catalunya de considerar definitivament perdut per a la seva causa una formació amb tan de poder, influència, significació i història? Podem salvar-ne el sector més presentable?

La casualitat ha fet que avui mateix, i amb unes hores de diferència, hagi tingut l’ocasió de saludar cordialment els dos polítics amb més poder de Tarragona: el delegat del Govern, Xavier Sabaté, i la subdelegada del Govern central, Teresa Pallarès. Tots dos coneguts de fa anys, tots dos d’un excel·lent tracte personal i tots dos significats membres del PSC. Em nego a creure que persones com el Xavier, la Teresa o molts altres, militants tots de Nicaragua, esdevinguin enemics polítics. Què hem de fer amb aquesta gent? Catalunya té un problema amb el PSC.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Bush, the end

0

Al final, Bush ha trobat les armes de destrucció massiva de l’Iraq: dues sabates tirades amb fúria i carregades (potser) d’un gas aroma roquefort, d’efectes letals per al nas humà.
 
Bromes a banda (la situació d’aquell país no n’admet massa), quin trist paper que està fent aquest home al final del seu mandat. Després del laissez faire en el terreny econòmic i financer, amb els efectes que tots coneixem i patim, després de deixar ben empantanagats Afganistan i Irak, i després de deixar Bin Laden i els seus secuaços exactament en la mateixa situació que estaven el 10 de setembre de 2001, després de tot això, el balanç que quedarà d’ell és el d’un president impopular, mediocre i ineficaç que marxa no a fum de sabatots, però casi.

A Obama, pobre, se li gira molta feina.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari