Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Canvi d’any (i de dècada)

1

Quan dintre de cinc hores, si fa no fa, els campanars de tots els rellotges del nostre meridià toquin les dotze, voldrà dir que canviem d’any, però també de dècada. És curiós que no es destaqui gaire aquest fet. Potser són dues dècades poc precises. Tinc la meva teoria al respecte: és molt més fàcil batejar, i per tant identificar mentalment, “els seixanta”, “els setanta” o “els vuitanta” al conjunt d’anys compresos entre el 1961 i el 1970, etc., però en canvi és difícil donar un nom a la dècada 2001-2010 o 2011-2020. Aquesta nit, doncs, comencen “els deu”. Que estrany sona, no? Doncs això.

Què ens espera el 2011? Puc preveure que Trias guanyarà les eleccions municipals a Barcelona, que el Barça guanyarà la lliga espanyola i que la situació econòmica continuarà generant males notícies, però no passo d’aquí. Jo no sóc futuròleg. Per afinar més, caldrà trucar a una d’aquestes simpàtiques bruixes que es posen a l’auricular a altes hores de la matinada en adotzenades cadenes televisives. Elles us donaran detalls de l’any que comença, a 1,18 euros el minut, IVA inclòs.

El què sí que estic en condicions de fer és desitjar un molt bon any nou als lectors d’aquest bloc.

[A la imatge, rellotge de la torre de l’Ajuntament de Vic]

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

‘The Kings Speech’ (‘El discurs del rei’)

0

El duc de York, després rei Jordi VI d’Anglaterra, pateix tartamudesa i ho passa fatal quan, per raó de la seva dignitat, ha de pronunciar discursos. Per posar-hi remei, consulta amb un logopeda poc convencional que l’ajudarà eficaçment a superar-se a si mateix.

Tenia un especial interès en veure aquesta pel·lícula, així que van anunciar la seva estrena. A banda que venia precedida d’una bona crítica, l’argument planteja una situació que no és desconeguda per mi. No sóc de sang reial, evidentment, ni tartamut, però vaig desenvolupar en el passat una feina que m’obligava a parlar en públic, amb gran angoixa per la meva part. De manera que de seguida m’he sentit identificat amb el pobre Bertie (així l’anomenaven els Windsor) quan li encolomen un micròfon o té molta gent al davant. Tots portem una creu a la vida.

Però tornem a la pel·lícula. Pel meu gust, magnífica. Molt ben interpretada i ambientada. Els diàlegs entre el príncep i el logopeda, genials. Els últims deu minuts de metratge, insuperables. Essent com és un film sobre la reialesa britànica (la meva àvia en deia regias, d’aquest tipus de pel·lícules), s’allunya tant de la crítica despiatada contra els Windsor, que està tan de moda, com del model ensucrat de Sissí emperadriu, ple de vellut i pedreria.

Irònicament, l’actor que fa d’arquebisbe de Canterbury és el mateix que va protagonitzar Jo, Claudi, un dels quecs més famosos de la història…

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Ja està bé la broma

3

El meu apunt d’ahir era, òbviament, una innocentada. Ni conec al conseller Pelegrí, ni vam estudiar mai junts (ens portem uns deu anys), no tinc ni idea d’agricultura ecològica, ni sóc prou de la corda convergent, ni mai tindria cinc secretàries al meu càrrec. Sembla que això de les bromes va de baixa conforme passen els anys. Jo mateix no sóc massa de gastar-ne però ahir, a última hora, se’m va ocórrer aquesta petita llicència. Agraeixo els comentaris i l’atenció que ha rebut l’apunt.

Llegint la premsa d’ahir, només vaig localitzar una possible llufa. Va ser a La Vanguardia. Algú va decidir publicar una esquela a la memòria dels nens morts en avortaments (sic). Si és una broma, ho trobo de pèssim gust, però sí és veritat, encara ho és més. Corren uns temps en què ja no saps què pensar del cert.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

M’acomiado de tots vosaltres

13

Aquest serà el darrer apunt del bloc “Les aigües turbulentes”. Amb molta tristesa m’he d’acomiadar de tots vosaltres. La raó és senzilla: les meves noves obligacions professionals m’impediran, a partir d’ara, ocupar-me del bloc amb la intensitat amb què jo voldria i els meus fidels lectors es mereixen.

Una trucada de Josep Maria Pelegrí, flamant conseller d’Agricultura, a qui conec de fa molts anys, de quan estudiàvem junts, m’ha ofert fer-me càrrec de la nova Direcció General de Conreus Bioecològics, i no he pogut refusar la seva proposta. És tot un repte per mi. Dilluns que ve m’incorporo, doncs, al meu nou lloc de treball a Barcelona, des del qual espero contribuir al desenvolupament del camp català en clau sostenible. Tinc ja algunes idees per posar en pràctica, que us avanço. Vull crear un Institut de Promoció de la Patata Natural, per fer front als cultius transgènics. També crearé una línia d’ajuts per promoure Cooperatives de Ramaders a comarques altament urbanitzades, com el Baix Llobregat o el Tarragonès: és important tornar a tenir vaques i porcs al costat de les grans ciutats, això fa país i fa natura. Naturalment, tot plegat només serà possible si hi ha recursos econòmics suficients. Ja se sap que estem en crisi, i per la meva part seré un exemple d’austeritat: em conformaré amb cinc secretàries, dos xofers i deu assessors.

Només em resta agrair-vos a tots els seguidors d’aquest modest bloc la fidelitat que m’heu dispensat. Pel que fa a mi, aquests quatre anys de “Les aigües turbulentes” han estat tot un plaer. Fins sempre, amics.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

President Mas

0

I malgrat tot, el país rutlla. Amb la normalitat, sobrietat i dignitat esperables, s’ha celebrat aquest matí el traspàs de poders i Artur Mas i Gavarró ha esdevingut president de la Generalitat. Les institucions funcionen, la nostra classe política, almenys avui, ha estat a l’alçada, hi ha motius per l’optimisme.

Amb Artur Mas hi tinc més d’un punt en comú. Vam néixer a la mateixa ciutat, ell un any abans que jo, i amb uns mesos de diferència tots dos vam entrar a treballar al Departament de Comerç i Turisme, a la il·lusionant primera època pujolista. Admiro el seu capteniment per l’esforç i el rigor (algú l’ha qualificat de calvinista) i valoro aquesta tendència que té a fer servir el mot “humilitat”. Subscric bona part del seu discurs sobre el model de societat. Discrepo, en canvi, de la seva posició, ell i la formació que representa, pel que fa a l’encaix (o desencaix) de Catalunya respecte a l’estat que tots patim. Ell parla de “transició nacional” i jo hi veig “anar-hi anant”; ell proposa negociar un pacte fiscal a Madrid i jo proposo no perdre més el temps amb qui ens ha enganyat una vegada i una altra. També a Mas. Vull creure que no ha oblidat la famosa nit de la Moncloa.

Sigui com sigui, el poble de Catalunya va parlar clar i va preferir les propostes convergents i aquest és el resultat que s’ha d’acceptar. Veurem com anirà tot. Ja tenim president i en el moment en què això escric sembla que ja tenim també govern. Es mereixen els cent dies de gràcia, un marge de confiança i, per suposat, el respecte com a institució. No els ho regatejaré pas.

Tots els començaments són il·lusionants. També aquest. Endavant, doncs.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Tres presidents

0

Enguany l’homenatge al president Macià (no ex-president, senyors periodistes) ha coincidit amb el traspàs de poders entre altres dos presidents. En tenim un en funcions, Montilla, i un altre investit però sense haver pres possessió, Mas. De manera que la casualitat ha reunit informativament parlant tres presidents de Catalunya. Que diferents entre ells! Potser només els uneix la inicial del cognom (però llavors ens faltaria Maragall).

O potser sí que els uneixen més coses. Jo, que tinc tant de montillista com d’arquebisbe de Manila, crec que caldrà reconèixer les virtuts del president que dilluns cessarà definitivament en el càrrec més important del nostre país. Més enllà del seu projecte de país i de societat, amb el qual tants no coincidim, i més enllà també del seu perfil gris i sense gràcia, caldrà valorar-ne la seriositat a l’hora de gestionar la Generalitat, en contrast amb el campi-qui-pugui del govern anterior. I caldrà posar de relleu, com ja ho ha fet aquests dies l’opinió pública, el sentit de dignitat que ha imprès en el sempre dolorós procés de traspàs de poders.

Dignitat que inspirava cada acte del president Macià i dignitat que ha presidit els darrers dies de Montilla al poder. Avui per avui, només toca demanar una cosa: que Mas tingui el mateix capteniment que aquests dos predecessors seus.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Malgrat tot, Bon Nadal

0

Crisi econòmica, crisi de valors, crisi política, tot està en crisi… No sembla que siguin uns temps propicis per celebrar les festes de Nadal. Tot és desconcert, incertesa, por. Potser hem de fer el plantejament a la inversa i aprofitar aquests dies per llançar un missatge d’optimisme. Nadal és pau, és esperança, és il·lusió… És moltes coses que ens poden servir per afrontar els temps difícils que s’acosten. Guanyarem totes les batalles, i tant que sí. Us desitjo unes molt bones festes nadalenques.

[A la imatge, escena dels Pastorets del Vendrell, que enguany compleixen 45 anys de representacions]

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Concentració i manifest contra les sentències

0

Aquest vespre hi ha hagut concentració davant l’Ajuntament de Tarragona en protesta per les sentències del Tribunal Suprem espanyol sobre la immersió lingüística. Notable participació de gent, superior a l’esperable tenint en compte la premura en la convocatòria de l’acte. Han parlat representants de la CUP (entitat convocant), el SEPC, Endavant i la Plataforma per la Llengua. 

Simultàniament, Solidaritat Catalana per la Independència de Tarragona ha redactat un manifest de posicionament contra les sentències, que reprodueixo:

Manifest de resposta a la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre la llengua catalana

 

En resposta a la sentència dictada pel Tribunal Suprem espanyol sobre l’aplicació de la llei d’immersió lingüística de Catalunya, els representants de Solidaritat Catalana per la Independència a Tarragona afirmem:

 

  1. Que tota sentència expressada per una institució jurídica de fora de Catalunya en qualsevol temàtica en la qual el poble de Catalunya ja s’hagi pronunciat a través dels seus representants legítims no tindrà cap tipus de valor moral ni real per als membres de la nostra formació política.

 

  1. Que la publicació d’aquesta sentència és tan sols una nova mostra de l’actitud bel·ligerant i autoritària de l’estat espanyol, de la qual només ens en podrem deslliurar quan Catalunya esdevingui un estat independent dins de la Unió Europea.

 

  1. Que el Parlament de Catalunya i el nou govern no poden mantenir-se al marge d’aquesta agressió i han d’expressar el seu rebuig mitjançant una resolució consensuada pels diferents grups polítics, tant majoritària com sigui possible.

 

  1. Que l’Ajuntament de Tarragona ha d’expressar també el refús a la sentència a través d’una resolució anàloga a la del Parlament, en la qual doni ple suport a la llei d’immersió lingüística aprovada pels catalans.

 

Exigim als representants legals del Parlament de Catalunya i de l’Ajuntament de Tarragona que sàpiguen estar a l’alçada de les circumstàncies i no acatin la sentència del Tribunal Suprem o de cap altre tribunal espanyol.

 

Visca Catalunya lliure. Visca el català!

 

Tarragona, 23 de desembre de 2010  

 

El dia de la rifa, i no parlo de loteria

0

De rifar-se de nosaltres, vull dir. La sentència que s’ha conegut avui suposa un nou entrebanc en el difícil procés de la normalització del català. Una de les fites més serioses i eficaces d’aquest procés, la immersió lingüística, es posa en entredit. Depèn de nosaltres, i només de nosaltres, seguir el camí endavant, sense fer cap cas a aquests continus regatejos miserables.

Demà, presumiblement, tindrem nou president i la setmana que ve, nou govern. És el moment de posar-nos al seu costat, almenys en aquesta qüestió, si es mantè ferm en la defensa de la llengua. Espero, en contrapartida, que Mas i companyia comencin a entendre perquè cada vegada més gent vol un estat propi de seguida, no després d’una “transició” de final tant incert com llunyà.

Publicat dins de Llengües | Deixa un comentari

Temps de calendaris

0

Avui, 21 de desembre de 2010, el sol entra a Capricorn, és l’equinocci d’hivern i el dia comença a allargar-se. Avui el sol ha sortit a les 7,14 i s’ha post a les 4,25, i la lluna ha sortit a les 4,43 i s’ha post a les 7,19 (hora solar). Avui també hi ha hagut un eclipsi total de lluna, visible en part a Catalunya (si no plovia, que és el que ha passat a Tarragona). El dia d’avui, en fi, està dedicat als sants Pere Canisi, jesuïta i doctor, Severí, bisbe, i Gliceri, prevere i màrtir.

Totes aquestes dades estan extretes del Calendari dels Pagesos, que com cada any per aquestes dates torna a posar-se a la venda per 2,20 mòdics euros. Enguany, però, serà especial, perquè arriba al 150è any de la seva publicació. En el món frenètic, canviant, turbulent que ens ha tocat viure, fa goig que segueixi apareixent aquesta mostra de tradició, religiositat i astronomia recreativa. Els eclipsis, les festes de precepte, els mercats setmanals, el santoral o el calendari de pràctiques agrícoles, il·lustrats amb dibuixos deliciosament anacrònics, tornaran a les nostres cases (o almenys a la meva) per fornir-nos un bon grapat d’informacions més interessants del que pugui semblar i per recordar-nos, de pas, que no és necessari que tot canviï perquè sí.

Ah, que  no se m’oblidi: felicitats a tots els Gliceris que llegeixin aquest apunt!

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Ja no hi ha Pirineus

0

Avui s’ha estrenat el TGV entre Figueres i Perpinyà, i d’aquí a París (combinant TGV i velocitat convencional). Per primera vegada a la història, l’estat espanyol i Europa queden enllaçades per un ferrocarril d’ample europeu, evitant així el transbordament entre combois o aquell curiós giny que regulava l’amplada de les rodes del TALGO quan passava per Portbou. El dia que les preclares ments decimonòniques del govern espanyol van decidir apostar per un ample de via diferent a l’europeu, adduint raons estratègiques militars, poc podien pensar que la seva decisió seria tan nefasta pel desenvolupament econòmic de l’estat, i encara menys que es tardaria prop de dos segles en començar a esmenar el desgavell.

Doncs aquesta diada històrica per a les comunicacions catalana i estatal no ha merescut cap alta autoritat per tallar la cinta, en contrast amb la flor i nata que ahir va pugnar per fer-se la foto de la posada de llarg del TGV entre Madrid i València. Un, que cada dia és més malpensat, no pot evitar donar una explicació ben simple a la diferència de l’interès dispensat a un i altre esdeveniment: la inauguració catalana i la superació simbòlica dels Pirineus esdevé unes setmanes després de les eleccions al Parlament, mentre que la inauguració peninsular té lloc a pocs mesos vista d’unes altres eleccions autonòmiques, casualment de les dues comunitats directament beneficiades per la important infraestructura.

Del fet que es reforci l’estructura radial, i per tant centralista, dels ferrocarrils peninsulars ja n’han parlat a bastament veus molt autoritzades. De la discriminació en relació als regionals i rodalies, també. Avui toca, malgrat tot, felicitar-se perquè el ferrocarril, aquest indispensable mitjà de transport del passat, del present i del futur, continuï creixent en perjudici de l’automòbil.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Prohibit parlar de pernils a classe de geografia

0

Transcric, traduïda, la notícia de La Vanguardia:

“Un professor de secundària de l’Institut Menéndez Tolosa de La Línea de la Concepción (Cadis) va ser denunciat per la família d’un alumne, de confessió musulmana, en considerar que una menció al pernil durant una classe era una ofensa al seu credo.

El professor, de l’àrea de Geografia, va comentar durant una classe sobre els diferents climes d’Espanya que el fred propi de la localitat de Trévelez (Granada) afavoria la curació del pernil. L’alumne de confessió musulmana va interrompre la classe en aquell moment per argumentar que aquesta menció a un producte porcí ofenia la seva religió. El professor li va respondre que només es tractava d’un exemple i que no prenia en consideració la religió dels seus alumnes a l’hora de fer classe de geografia, informa Diario de Cádiz.

El menor va informar la seva família del succés. Després de parlar amb el cap d’estudis del centre, van interposar una denúncia davant la policia, que divendres va prendre declaració al docent, com ja havia fet amb el menor.

El professor, que suma dues dècades d’experiència docent i segueix exercint la seva professió, ha estat acusat d’haver comès un delicte de maltractament d’obra amb motivacions xenòfobes. L’article 525 del Codi Penal preveu penes de multa per als que ofenguinels sentiments dels membres d’una confessió religiosa’.”

Fins aquí la notícia, que es comenta per ella mateixa.

Postdata: falten encara deu dies pels Sants Innocents. 

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Blake Edwards, un gran director de comèdia

0

Un altre director de cinema que ens diu adéu. Blake Edwars ens deixa grans títols com Breakfast at Tiffany’s, Days of Wine and Roses o la sèrie sobre la Pantera Rosa. N’hi ha dos, però, que no em cansaria mai de veure. Són com dues pel·lícules de culte.

Una és The Party, esbojarrada comèdia sobre un inepte actor que és convidat, per equivocació, a una festa (no a un guateque com assegurava l’equívoc títol en castellà), on es succeeixen els gags hilarants (la sabata blanca, el pollastre a la diadema, l’elefant a la piscina, i tants d’altres). La vaig veure per primera vegada en plena adolescència, quan tot fa gràcia, i m’ha quedat com un exemple de pel·lícula de riure i per riure, sense donar-hi més voltes. No n’abunden avui en dia: sembla que no hi hagi espai entre la pel·lícula (pretesament) transcendent i la pocasoltada de crispeta.

L’altra, Victor Victoria, és, a banda d’una divertida comèdia musical, una intel·ligent reflexió sobre les identitats sexuals. Per cert, el guió és del propi Blake Edwards. Entre números musicals inoblidables, algunes escenes dignes d’una antologia de la comèdia: l’escarbat al restaurant, la batussa al cabaret o les vodevilesques entrades i sortides de les habitacions de l’hotel.

Amb Blake Edwards desapareix una síntesi del cinema entretingut i intel·ligent alhora. Casualitats de la vida, ahir a la tarda em trobava a Barcelona i per fer temps mentre esperava l’autobús de tornada a casa, em vaig entretenir a mirar els aparadors de Tiffany’s, al Passeig de Gràcia. Ni sóc Audrey Hepburn (això és bastant evident), ni era l’hora d’esmorzar sinó de berenar, però va ser una mena d’homenatge imprevist i anticipat (encara desconeixia la notícia) al cineasta desaparegut.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Avui era dimarts i 13?

0

L’incident ha estat prou important com per merèixer l’atenció dels informatius de TV3, i la premsa local de demà ens en donarà més detalls. Un incendi ha destruït un habitatge de la Rambla Nova de Tarragona. No s’han hagut de lamentar desgràcies personals, però una família s’ha quedat sense llar i dos agents de policia han sofert problemes respiratoris. A més, tots els pisos s’han omplert d’una intensa fumarada i han petat vidres per acció de la calor. La pudor a socarrim tardarà a desaparèixer. A hores d’ara està tot controlat. Aquesta finca no és una qualsevol. Allí hi viu la meva mare i jo mateix hi vaig viure durant molts anys: és comprensible la meva preocupació primer i l’interès després que m’ha despertat la notícia així que l’he coneguda.

Està vist que les desgràcies mai no vénen soles. Aquesta migdia he deixat el mòbil oblidat al restaurant on he dinat i quan hi he tornat una hora més tard per recuperar-lo, ja havia desaparegut. Algú se l’ha endut de record. Si cal trobar el cantó positiu a tot plegat, el mòbil ja era jubilable i el saldo (era de pre-pagament) estava en la “reserva”. Ja sé què demanar als Reis.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

“L’evangeli de la sal”

0

Dissabte passat, presentació de L’evangeli de la sal, de l’amic Vicenç Vernet, al Centre Cívic de Sant Andreu de Barcelona. Qui això escriu va col·laborar en aquest llibre fent suggeriments estilístics i resolent dubtes ortogràfics, a petició de l’autor. A l’esmentat local hi té la seva seu social el Grup d’Amics Gais, el president del qual Benito Eres va presentar l’acte. També hi intervingueren Miquel Àngel Garcia, filòleg, i l’editor Manuel Rivera.

Es tracta de la tercera obra en paper de l’autor (en té una altra publicada a internet), es serveix indistintament de la prosa i la poesia i té un fort component autobiogràfic. Evangeli significa “bona notícia” i la sal ens remet a la vida. En coherència amb aquests conceptes, l’obra és un missatge de vida, un procés d’alliberament:

“He desafiat els homes, les seves lleis antigues, m’he allunyat del jou dels costums inexorables: ni esclau ni víctima, ni hostatge ni botxí, només sobirà del meu albir, lliure de lligams”.

Vicenç, després de llegir petits fragments de la seva obra, va acabar parlant d’ideologia, perquè el lloc on ens trobàvem i el públic assistent així ho demandava, i el col·loqui posterior va derivar en una necessària posada en comú de vivències, records, pors i esperances personals.

Però també hi ha literatura de la bona en el treball de Vernet, ple de poesia com aquest fragment:

“Vull que sàpigues que aquest amor
que sento per tu no desitjo que em destrueixi.
No vull acabar, com sempre,
a l’albir dels meus sentiments,
vexat per la seva influència.
He de pensar més en mi i menys en tu.”

Records d’infància, uns referents clàssics, els mites de l’autor, ajustaments de comptes amb el passat… tot es pot trobar en la literatura vernetiana. Com diu la contraportada, literatura atípica, però literatura de veritat i molt ben escrita, estructurada i celebrada.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari