Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Tres actes aquest cap de setmana

0

Divendres, 1 d’agost, a les 22,30 h: Teresa Valls i Xerima escenifiquen El Llibre Vermell de Montserrat. Fusió de música medieval i contemporània. A la plaça dels Natzarens, de Tarragona.

Dissabte, 2 d’agost, a les 22,30 h: Pep Sala canta a la Torre d’en Guiu, del Catllar.

Dissabte, 2 d’agost, a les 24 h: Gina Burdel + Exóticopop + Martina Dry Dj perpetren un Cabaret Queer. A la plaça de l’Antic Escorxador, de Tarragona.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Linxar Carod

3

El vicepresident ha designat el seu germà nou delegat de la Generalitat a París. Tota la patuleia d’opinadors i comentaristes, professionals o no, s’ha llançat a l’uníson a posar de chupa de dómine als dos polítics. Especialment vergonyosos són els comentaris apareguts en algunes webs de notícies, sector betum (p.ex. E-notícies).

No s’està fent un gra massa amb Carod-Rovira? Qualsevol decisió que prengui està viciada d’origen a parer d’una opinió pública que absorbeix tota quanta pseudoinformació li arriba. Col·locar un familiar en un nivell públic important no és massa estètic, admetem-ho, però és una situació que es dóna a tots els partits i a tots els nivells. A més, el càrrec al qual s’ha destinat Apel·les Carod és polític i de confiança, no tècnic ni burocràtic. En qui confiar més que en un parent? Si de cas, ja jutjarem més endavant la seva trajectòria.

I si no agrada aquesta manera de procedir, caldrà canviar les lleis per impedir-ho en un futur. Però, si us plau, deixem de linxar gratuïtament a la gent per aquestes nimieses.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Cafè sol?

5

Entro a una granja-pastisseria a esmorzar:
– un croissant de xocolata i un cafè, si us plau
– que és per emportar-se?
– [???] no, per menjar-m’ho aquí
– que vol llet?
– no, cafè sol

La pobra xica de la granja sí que necessitava un bon cafè ben carregat, però el que em porta a l’apunt d’avui no és aquest diàleg (digne de “Batalles per la llengua” si fóra en castellà), sinó una altra batalla lingüística que, em temo, he de donar per perduda. Fins fa poc, quan demanaves un cafè sense cap adjectiu se sobreentenia que es volia sol. Per influències ponentines, però, s’ha d’especificar si vols “cafè sol”, “cafè amb llet”, “(cafè) tallat”, etc.

Cada vegada que em fan la pregunteta de marres (“cafè sol?”) em venen ganes d’exhibir la meva vena més irònica:
– no, amb una tassa a sota perquè no es vessi sobre la taula
– no, acompanyat d’una guitarra…
– si em vol fer companyia…
i l’enginy podria produir més respostes.

De manera que guardaré el resistencialisme per causes més nobles i em rendiré en aquest cas concret. Alçaré la bandera blanca al demanar un cafè negre.

Publicat dins de Llengües | Deixa un comentari

El metro de Palma

0

Avui s’ha tornat a posar en servei el metro de Palma, una vegada solucionats els defectes de construcció que van ocasionar-ne el seu tancament provisional. Poques vegades trobaríem un cúmul de despropòsits com aquest. La conjunció d’una urgència electoral amb la tradicional potineria en l’execució de les obres públiques (quatre palatades i tira que te vas), orquestrat tot plegat per un govern del PP, han donat com a resultat la privació d’un servei públic bàsic durant una bona colla de mesos i una respectable quantitat de milions d’euros enterrats.

Com per tornar-los a votar (qui encara ho faci).

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

De la importància de les comes

0

Relliscada en una reunió a la feina: la xifra en euros que estava aportant era incomprensiblement baixa (hi mancaven ben bé un milió d’euros!). Afortunadament, tot era sobre paper i aviat vaig descobrir l’error. Una de les quantitats de la suma havia estat introduïda a l’ordinador amb una coma en lloc d’un punt i, en conseqüència, el sumatori d’Excel no l’havia tingut en compte al considerar-lo un text i no una quantitat. No sé si m’explico.

De la importància de la puntuació, i en concret de posar o no una coma, s’explica una famosa anècdota en el sentit de que un condemnat a mort va salvar la vida gràcies a una coma (allò del perdón imposible i perdón, imposible). Però com que no ens hi va mai la vida, no som prou curosos (alguns gens) a l’hora de redactar textos i així llegim el que llegim. Especialment deplorables són els papers enganxats de qualsevol manera als carrers, als fanals i a les portes de les cases, amb anuncis, ofertes o avisos. Per no parlar dels comentaris que es pengen en notícies i apunts de blocs: deixant de banda insults i argumentacions fora de lloc, hi abunda la redacció “tal com es parla”, amb absència de puntuació i faltes d’ortografia.

No cal ser primmirat, és clar, però no es podria posar una mica més l’accent en aquestes qüestions a l’hora de dissenyar plans d’estudi? O no és prou progressista?

[imatge extreta de la web Proyecto Carteles; val la pena entrar-hi per riure una estona]

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El cas Vilaró

1

Diu un proverbi xinès (sempre hi ha un proverbi xinès per a tot) que dir una mentida t’obliga a inventar-te després mil veritats per ocultar-la. Jo no sé si s’han dit mentides o no en el cas Vilaró. Precisament això és el que volem saber, però no ho podem assegurar perquè la informació s’ha anat suministrant en comptagotes, a destemps, a trossos i amb contradiccions segons les fonts.

No costava res dir la veritat, tal qual, des del primer moment, fos quina fos. L’endemà ningú no hagués recordat l’assumpte. Però els responsables de donar explicacions van preferir fer-ho d’una manera que s’ha anat imposant amb els anys: informar edulcoradament i amb eufemismes, per tal de que ningú no en tregui l’aigua clara. Això, a la llarga, causa l’efecte contrari al desitjat: que l’opinió pública sospiti o intueixi que hi ha “gat amagat” a l’assumpte i és el que ha passat.

A mi m’és completament igual si el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona estava o no a la plaça d’Espanya, si va ser ferit amb una bala de goma o en una baralla, si els fets van passar a la 1 o a les 2 de la matinada. Jo, com a ciutadà, l’únic que vull és informació immediata i veraç de tot esdeveniment amb transcendència pública. Això és el que no ha fet l’Ajuntament de Barcelona i sí ha fet Vilaweb. Per tant, només em queda solidaritzar-me amb aquesta i desitjar que continuï en la seva línia d’independència, rigor i fidelitat al país.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Tres escapades d’estiu (i 3: Alacant)

0

No coneixia gens el sud del país (fa molts anys no vaig passar de Gandia) i, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid i l’Euromed per Tarragona, em vaig dir “tito, cap a Alacant”.

El viatge en ferrocarril no és digne de comentari, ni a l’anar ni al tornar. Puntual (oh!), fins i tot ens donen caramels. L’única peculiaritat és que quan passa per l’estació de València, que és terminal, el tren fa el recorregut fins Alacant a l’inrevés, de manera que viatgem de cul com si diguéssim.

Alacant se’m presenta com una ciutat tòpicament mediterrània: és lluminosa, blava, plena de palmeres… El primer punt d’interès és la famosa platja del Postiguet (“La manta al coll i el cavasset…”), plena de gent tot i ser relativament aviat. Davant per davant es troba el que més m’interessava de veure: l’última parada del tramvia d’Alacant. Estava intrigat amb aquest mitjà de transport i comprovo que té trampa. Han allargat la línia de tren que arriba a Dénia i han fet un mix que denominen Tren-Tram amb una freqüència de 30 minuts! Una altra branca és un petit túnel que arriba fins el mercat de la ciutat. Denominen a tot plegat, amb evidents ínfules, metropolità d’Alacant. Ho trobo molt valencià.

Inevitable recorregut turístic: l’Ajuntament (a la foto), amb preciosa façana barroca i famós per marcar oficialment el nivell del mar de l’estat espanyol, la Catedral, xapada com tots els edificis que intento visitar últimament, el Passeig d’Espanya, plena de xiringuitos d’artesans, el parc Canalejas, amb un curiós mapa de la península ibèrica en relleu (Tarragona n’havia tingut un també)…

La tarda la dedico al castell de Santa Bàrbara, el Montjuïc alacantí, al qual s’ascendeix per un ascensor excavat a la roca. A dalt, impressionants vistes de la ciutat, el mar i la comarca, especialment des d’un lloc denominat “Recinto del Macho del Castillo”. Em guardo el comentari. La fortalesa la formen diferents nivells i espais, plens de bancs, quioscs de begudes i multitud de plantes i cactus, amb divertits rètols com per exemple “Prohibido tocarme. A mi sólo me toca el jardinero”.
 
Acabo la crònica del viatge i ho faig lamentant l’estat de la llengua a Alacant. La seva precarietat, que ja sabíem, es constata per exemple en la retolació de les vies urbanes: “Carrer San Francisco”, i es queden tan amples. No cal dir quin és l’ús oral. Arribaran aquí els laments dels signants del Manifiesto o faran els ulls grossos? Em dóna la sensació que, en termes de país i de llengua, hem deixar la ciutat una mica abandonada. Alacant és important, com deia l’encertat lema d’una manifestació, i encara la hi trobo més des que he tingut la satisfacció de passejar-m’hi.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Tres escapades d’estiu (2: Vic)

0

Vic no és per mi una ciutat qualsevol: és el lloc de naixement de la meva mare i la capital de la comarca d’on procedeix tota la meva família materna. Malgrat això, feia molts anys que no hi posava els peus i, encara asclat per les caminates montserratines, vaig decidir anar-hi l’endemà.

Agafo a Barcelona un tren de rodalies, un d’aquests trens que van fins a Ripoll, s’aturen a tot arreu i, de tant en tant, són notícia als diaris pel fet de dilatar el temps, demostrant didàcticament les teories d’Einstein. Aquest dia, però, el tren tardarà un temps diguem que correcte.

El vagó és, durant tot el viatge, un anar i venir de persones de les més diverses procedències. Al meu costat, dos nois consultant un plànol de la Garriga, on baixaran, i un d’ells llegint en llibre en ciríl·lic. A l’altra banda, una oriental i un negre. Molts magribins i sud-americans. A Balenyà pugen quatre noies amb mocador al cap, tapades fins els peus. Significatiu si tenim en compte que anem a la capital de la deep Catalonia.

Ja sóc a Vic. En contra del que explicava la novel·la Laura a la ciutat dels sants, el paisatge no és diferent quan el tren s’acosta a la ciutat. Tampoc hi ha boira, ni veig capellans. És, això sí, aquella ciutat dinàmica i nostrada, tradicional i entenimentada que jo sempre he envejat. El passeig Jacint Verdaguer mena a la gran plaça de l’Ajuntament, aquella que, segons Pla, seria la plaça major de Catalunya si tingués un monument al bell mig; però no h’hi ha. El que hi ha és un bulliciós mercat, que sorprèn agradablement perquè recorda molt els d’abans: pagesos de la rodalia oferint fruites de tots colors, verdures, enciams, tomàquets, ous, cargols… fins i tot bolets, a banda de tota l’oferta habitual de roba, parament de la llar i estris de cuina.

La ruta turística inclou el Temple Romà (a la foto), la Catedral i el Museu Episcopal, que recomano vivament. A la Catedral, el senyor que em ven l’entrada em pregunta en quin idioma vull el fullet informatiu que donen. El renyo amablement:

– vostè l’ha de donar sempre en català, home; si algú el vol en un altre idioma, ja ho demanarà!

No sé si ha entès el meu raonament. Ja té nassos que en una ciutat com Vic algú català pregunti a un catalanoparlant (jo) en quin idioma vol el fullet. Oblido de seguida la qüestió contemplant el claustre gòtic, el monument a Jaume Balmes i les tenebroses pintures de Sert que, segons explica la meva mare, li causaven terror quan era petita. Bé, no eren les actuals pintures sinó les que van quedar destruïdes durant la guerra.

S’acosta l’hora de marxar. Acabo ja la passejada vigatana amb l’obligada compra de fuets en una de les acreditades cansaladeries del centre. No duraran gaire quan arribin a casa.

[apunt dedicat, lògicament, a la meva mare]

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Tres escapades d’estiu (1: Montserrat)

1

Inicio avui la crònica de tres escapades durant les curtes vacances que ja he acabat: Montserrat, Vic i Alacant.

Decideixo anar a Montserrat, a fer la cabreta i a esnifar aire pur i espiritualitat catalana. La combinació de tres mitjans de comunicació (Ferrocarrils de la Generalitat, Aeri de Montserrat i funicular de Sant Joan) em transporta en dues hores a més de 1.000 metres d’altura. Inicio la marxa a peu fins a Sant Jeroni quan les campanes comencen a repicar. La muntanya de capricioses formes, el monestir allà baix, el dia clar i les campanes que sonen: molt típic, molt tòpic, però també molt bonic. La ruta fins al cim més alt de Montserrat és un agradable passeig que només es torna costerut amb les escales del darrer tram. S’ha de ser molt manta per no fer-la. Tot és silenciós i amb poc moviment: només em trobo uns operaris arrenjant el camí i una noia que torna de fer footing. Després, al cim hi trobo més moviment.

S’acosta l’hora de dinar. Baixo pel funicular i torno a la plaça del Monestir: el que de bon matí era un espai buit i silenciós, ara és un bulliciós formiguer de gent gran i, sobretot, de guiris. N’hi ha per tot arreu, són com la pudor. Veig vestimentes que fan mal a la vista (pameles, mitjons blaus amb sabatilles grogues, sabates de taló…). El personal origina les lògiques cues a tot arreu, inclòs el restaurant self-service. Passo d’esperar-me i em compro un entrepà de truita de patates i una cervesa, que em menjo de qualsevol manera.

Aprofito l’hora de la migdiada, en què tothom està inactiu, per anar a fer la visita al cambril de la Verge. La cua és més curta que abans de dinar, però un quart d’hora d’espera no me la treu ningú. Formulo a la Moreneta dues peticions. Una de caràcter estríctament personal i l’altra publicable: la independència de Catalunya. Així, com sona. Si va fer cas a un conseller esquerranós i descregut concedint-li pluges abundoses, perquè no m’ha d’escoltar a mi, que sóc molt bon noi? (ehem…). A la sortida, encenc un ciri que afegeixo als milers que cremen, previ pagament d’un euro i mig. Fins i tot el culte hiperdúlic està sotmès a les servituds comercials.

Abandono el monestir i a la sortida veig una cara que no m’és desconeguda. És Josep Maria Àlvarez, secretari general d’UGT, “conspirant” amb altres dues persones. Què fa aquest home a Montserrat un dilluns a la tarda? Misteri.

Aprofito el que resta de la jornada per fer una passejada fins a l’anomenada Creu de Sant Miquel, des de la que es contempla una esplèndida vista de tot el conjunt monumental i del curs del Llobregat. A una hora prudencial inicio la retirada amb els mateixos mitjans de transport, tot meditant la meva sol·licitud mariana: ara que hi caic, no vaig concretar-li en quin moment volia que es complís la meva petició…

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Felip Puig: calli una estona, home!

4

Les declaracions de Felip Puig, alt càrrec de Convergència, en les quals criticava el deficient català del president Montilla, fan molt més mal que bé. Són manifestament desafortunades. Després que, des de certs sectors, es critiqués el fet de tenir un president nascut fora de Catalunya i que es fes dir José (“com si un turc presidís Alemanya”, Salvador Sostres dixit), ara hem de sentir comentaris despectius en el sentit de que el mateix polític no acaba d’encertar amb les esses sonores i els pronoms febles.

Doncs a mi em sembla meritori l’esforç de Montilla per anar millorant el seu català dia a dia, una llengua que no és la seva materna i que va començar a sentir habitualment quan ja era adult. D’altra banda, l’atzagaiada de Puig és un pèssim exemple per tantes persones vingudes de fora immerses en un procés de familiarització, coneixement i ús de la nostra llengua, tinguin molta o poca habilitat pels idiomes i sigui quin sigui el seu grau de voluntat d’integració. Què pensarà el magribí o el sud-americà acabats d’arribar a casa nostra si, volent o necessitant aprendre el català, escolta les crítiques que rep el mateix president? Això l’estimularà o més aviat li farà veure amb recel el contacte amb la nova llengua?

Senyor Puig, calli una estona, si us plau. Deixi la feina als guionistes de Polònia. Posats a criticar, potser que incideixi més en els locutors de TV3. Aquests sí que han (haurien) de parlar un català perfecte! És la seva obligació professional i no s’hi esmeren gens ni mica.

Publicat dins de Llengües | Deixa un comentari

Aproximació al Boss

0

Jo vaig ser un dels 70.000 afortunats que ahir van poder contemplar en viu i en directe Bruce Springsteen. Hi vaig anar acompanyant la meva cunyada, fan del cantant nord-americà, i perquè tenia curiositat d’assistir a un gran espectacle musical. No és el tipus de música que més m’entusiasma (també m’agrada, que consti) i per tant em vaig prendre l’acte com una mena d’aproximació al personatge. Aproximació simbòlica, perquè físicament m’en separaven molts metres fins a convertir-lo en una petita figureta, donada la situació de la meva localitat al Camp Nou.

L’arribada a l’estadi del Barça, on per cert tampoc havia estat mai, ja és tota una experiència, amb gentades amunt i avall i cues per proveir-se de beure i jalar. Als exteriors hi descobreixo Ramoncín, el Rey del Pollo Frito, d’incògnit. Abunda la mitjana edat, amb cabells canosos i fills en edat de poder fer el que els doni la gana.

Una vegada instal·lats als nostres seients (quarta fila començant per dalt de tot: es veia tota la ciutat), decideixo anar al lavabo. El de dones es reconeix fàcilment per la llarga cua de ties que hi ha a la porta (però no fan el mateix que nosaltres?). Entro al d’homes i també hi ha dones ocupant els excusats: això és Can Pixa, i mai millor dit. Fet el tràmit minguitori vaig a un punt de venda de begudes i, després de la preceptiva cua, em cobren vuit euros per dues ampolles petites d’aigua. Vuit euros! No sé si és la causa o l’efecte de la crisi econòmica.

M’acomodo definitivament al seient mentre menjo un bocata de pernil i formatge preparat per les expertes mans de la meva cunyada. El públic comença a fer l’ona. L’ambient és expectant, bulliciós, espectacular, vertiginós… A sota, un matrimoni valencià amb fill adolescent. El pare no pararà de seguir entusiàsticament les cançons del Boss, mentre que el fill no acabarà de trobar mai el ritme. Al darrere nostre, tres pesats que no pararan de xerrar en veu alta de coses alienes al concert, acabant cada frase amb el preceptiu tío.

Comença l’actuació amb 40 minuts de retard, però al Bruce se li perdona tot. El públic, com diu el suat tòpic periodístic, està completament entregat i, efectivament, no pararà de seguir les cançons, ballar i aplaudir durant les tres hores d’actuació. Jo, dissortadament, espero escoltar alguna de les cançons que la meva limitada cultura roquera coneix (River, Philadelphia i alguna altre que sé tararejar però no com es titula). Tot debades: les dues que em sonen són les últimes i no són d’ell (el Twist i la Bamba).

Bruce Sprignsteen cau molt bé a tothom. Es guanya el públic des del primer moment i contagia energia i optimisme per tots els porus de la seva pell, que deixaran anar molta suor durant tot el concert. És el que els nord-americans anomenen “el veí del costat”, aquell noi (que ja té 58 anyets…) que tots voldríem d’amic o amant o gendre… Amb el públic de casa nostra hi té un feeling especial: no hi és aliè el fet d’adreçar-s’hi en un voluntariós català (cosa que no va ser capaç de fer, per cert, Zapatero ahir mateix). Un últim detall simbòlic: una senyera a dalt de l’escenari.

En resum, tres hores de canya que van passar molt bé. Ara ja conec una mica més el Boss. Ara ja entenc perquè agrada tant i perquè omple dos Camps Nous, que aviat és dit. Ara ja m’és una mica més familiar.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Escapada a l’Urgell i la Segarra: serrells

0

Tres notes posteriors als apunts sobre la sortida a l’Urgell i la Segarra, publicats els dies 12 i 13 de juliol:

1) Els ocells negres de cua llarga són garses, segons m’informa algú que diu ser “de poble”, per oposició a un servidor, que vaig justificar la meva incultura ornitològica dient que era “de ciutat”. Agraït.

2) La moguda policial, carrers tallats inclosos, que vaig presenciar a Tàrrega, té explicació. He fet de Sherlock Holmes a internet i he descobert que l’11 de juliol, el dia dels fets, va visitar la població el nostre benvolgut conseller Joan Feng-shui Saura. La raó, commemorar els 25 anys de presència dels mossos d’esquadra a la capital urgellenca.

3) L’apunt dedicat quasi íntegrament al Museu de Joguets i Autòmates de Verdú ha merescut els agraïments de Jordi Mayoral, actual responsable del museu, en forma de missatges i de reproducció de l’apunt al seu bloc. Li ho agraeixo també.

No s’han acabat els apunts sobre petites escapades d’un dia. N’he fetes tres en el curt període de vacances que he tingut (Montserrat, Vic i Alacant) i en parlarem els propers dies.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Ring, ring…

0

[Ring, ring!]
– sí?
– Jordi Casadevall?
– sí
– bon dia, sóc [fulana de tal] de [empresa], vostè té…
– no, gràcies, no m’interessa
– però vostè té aire condicionat a casa?
– [cridant] QUE NO M’INTERESSA!!!
[clac]

La d’avui parlava en català (Laus Deo) i ha pronunciat el meu cognom correctament, però això no l’eximeix de ser el blanc de les meves invectives. La d’avui s’afegeix a les innombrables trucades que tots rebem a casa un moment o altre. Ho he provat tot, de bones i males maneres, demanant que no truquin més, criticant-los quan no entenen el català, utilitzant la ironia, penjant sense dir res… Continuen, però, amb constància de gota malaia, oferint-me ADSL, internet, gas amb companyies elèctriques, llum amb companyies de gas… i sempre a l’hora de la migdiada. Quins collons! No hi ha res a fer?

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Dues lectures d’estiu

0

Dos llibres comprats ahir mateix.

Un, Més enllà dels anells, de Jordi Camps, documentada història “no autoritzada” dels Jocs Olímpics. Totes les interferències polítiques i comercials, és a dir no esportives, del gran esdeveniment mundial que està a punt de començar. Els Jocs d’enguany, com se sap, no seran una excepció en el procés de desnaturalització de les idees de Coubertin.

L’altre, un llibret d’Ara Edicions, de títol molt encertat: Per què tot és una merda? El signa Antoni Ferrando i m’encanta. Dispara contra tot i tothom: la correcció política, la cultura, el consumisme, les dèries de la societat actual… fins i tot (oh, anatema!) la blogosfera, o sigui, nosaltres. De lectura imprescindible.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Escapada a l’Urgell i la Segarra (i 3: Verdú)

2

Ja són les 5 de la tarda i desfaig el camí d’anada. Enfilo la llarga i recta carretera de Tàrrega cap el sud, però a mig camí m’aturo a Verdú, interessant població per la seva ceràmica i pel seu Museu de Joguets i Autòmates.

El museu (no de joguines, sinó de joguets, mot que m’imagino que deu ser propi del català occidental) correspon a la col·lecció que va reunir Manel Mayoral. Aquest senyor, pel que es veu, adquiria i guardava de tot: joguines antigues, petits vehicles, autòmates i objectes de tota mena (ampolles, cromos, cartells… ja us ho dic: tot), i va decidir que en pogués gaudir tota la societat exposant-ho permanentment. El museu és un exemple de bona restauració d’un edifici antic, d’excel·lent visualització d’una col·lecció de gran valor històric, cultural i econòmic, i d’encertada acció estratègica per situar Verdú al mapa.

No m’estendré en tot el que hi ha exposat (aneu-hi…), però em van cridar l’atenció quatre tramvies de joguina fets de fullola i datats dels anys 20, un capgròs que representa Jordi Pujol, un banderí del Nàstic del 1951 i un gegantí cartell de la festa major de Vilafranca del Penedès. I els autòmates, aquests ninots mecànics que, a l’era de la informàtica més avançada ens semblen artefactes obsolets, però també entranyables, almenys per als que de petits havíem pujat al Tibidabo. Entranyables i a vegades inquietants: alguna de les figures, amb la seva mirada freda i perduda, té un no-se-què de pel·lícula de terror.

S’acaba el recorregut pel museu i em topo amb un “llibre de visites” a on em faig una mica d’autobombo dient que parlaré d’aquest magnífic museu al meu bloc Les aigües turbulentes de Vilaweb… La inevitable botiga, a la sortida, serveix perquè hi adquireixi un trenet de corda i una ampolla de vi negre de Verdú.

Una ràpida passejada pel centre del poble, que en una tarda de juliol està quiet i caldós, clou la meva escapada a dues comarques que necessiten molt més que un dia per ser conegudes a fons. Em queden Agramunt, Guissona, Bellpuig, Guimerà… tot arribarà.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari