Ja tenim aquí la venjança final de l’estat, llargament preparada esperant el moment propici. La intervenció (i suspensió, de facto) de l’autonomia catalana suposa una mena de cop d’estat, o de declaració de guerra incruenta si voleu, en tota regla, de conseqüències imprevisibles. M’afegeixo als milions de veus que la condemnen i que es comprometen
La intervenció del president Puigdemont sol·licitant avui la confiança de la cambra catalana ha aconseguit remuntar-me la moral, pel que ha tingut de claredat, fermesa, serenitat i concreció. El gran problema del procés independentista dels darrers mesos era, precisament, la desorientació sobre el rumb que havia de prendre exactament el tan potinejat full de ruta,
És tan greu que al final no passarà res. És més, em pregunto si el fet de que transcendeixin unes conspiracions de saló per empastifar els nostres partits no afavorirà electoralment el PP, almenys en determinats territoris de l’estat. No importa el ridícul que suposa un enregistrament al despatx del ministre, ni que un fiscal
El president espanyol ha estat objecte aquest matí d’una broma radiofònica, ràpidament esbombada per tots els sistemes virals de comunicació. Un col·laborador d’un programa de Ràdio Flaix s’ha fet passar pel president Puigdemont i ha aconseguit sense cap dificultat parlar amb Rajoy. Posteriorment li ha revelat la broma i li ha agraït el fair play.
Em sembla que ja ho vaig dir en l’anterior campanya electoral: m’agraden suficientment els debats electorals com perquè hi dediqui una part del meu preuat temps. Ahir el cara a cara entre Rajoy i Sánchez no va ser una excepció, malgrat correspondre a les eleccions d’un àmbit d’on molts, figura, hem desconnectat. De manera que
Mirava ahir per televisió el piromusical de la Mercè, aquesta banal distracció de masses barcelonines elevada a la categoria de gran espectacle mediàtic per obra i gràcia de TV3, i la meva ment no podia evitar relacionar-ho amb la campanya electoral que en quatre hores acabarà formalment (de facto però, les xarxes socials bulliran fins a
L’estat i tota la tropa que li fa costat continuen disparant artilleria variada en forma d’advertiments, amenaces, escenaris truculents o destins dantescos si Catalunya opta diumenge pel “sí”. No deuen fer massa efecte, la veritat, vistes les tendències demoscòpiques (que sempre, sempre, s’han d’agafar amb guants i pinces). Ens fotran fora del paradís europeu i de
Ahir, per fi, va arribar. Ansiós, vaig obrir la bústia de casa. Allí estava l’objecte del meu desig. El que feia temps que estava esperant amb candeletes. Era un sobre. El sobre del PP. Amb les mans tremoloses per l’emoció, vaig obrir-lo i… decepció, no hi havia el contingut que jo esperava, aquell que, sembla, el
La presidenta en funcions del Congrés espanyol, Celia Villalobos (l’andalusa aquella de les vaques boges) ha estat enganxada in fraganti jugant al Candy Crush en el transcurs d’una plúmbia intervenció del cap de files del seu partit, Mariano Rajoy. Gran escàndol. No és la primera vegada que passa, això d’immortalitzar diputats fent mots encreuats o