Les aigües turbulentes

L’avió de la companyia xileno-brasilera LATAM uneix Buenos Aires i Santiago de Xile en 2 hores i 15 minuts; mirant un mapamundi semblaria que la distància és molt més llarga, oi que sí? Tinc la sort d’ocupar un seient de finestreta i per tant de tenir una bona vista per contemplar els Andes, la llarga serralada sudamericana que apareix completament nevada (allí fa mes i mig que han deixat l’hivern). Contra el que ens anuncia el comandant, no hi ha turbulències aèries, que sembla ser que són habituals en aquestes situacions. Millor.

Disposo de dia i mig per visitar Santiago, definitivament massa poc temps. Sopo amb els meus contactes a la capital xilena en un restaurant ¡peruà!, que em comenten al respecte que Santiago no és una ciutat especialment interessant turísticament parlant i que jo ho notaré encara més venint de Buenos Aires, amb molts més al·licients.

La primera etapa és el Museu Ferroviari, els detalls de la qual explicaré al bloc germà Via a Via. A continuació, i mitjançant el bastant eficient metro de la capital, em desplaço al centre històric. La Plaza de Armas allotja la Catedral, d’estil neoclàssic (a dalt), i el Museo Histórico Nacional, que no puc visitar com era la meva intenció perquè tots els museus fan vaga. En una cantonada de la plaça s’alça el monument a Pedro de Valdivia, fundador de la ciutat i protagonista d’una anècdota personal que algun dia explicaré en aquest bloc. Passejant pel carrer Ahumada, de vianants, i l’avinguda Libertador Bernardo O’Higgins (popularment l’Alameda) arribo al Palau de la Moneda. Per a la gent de la nostra generació associem necessàriament l’edifici al seu bombardeig durant el cop d’estat de 1973. Contra el que es podria esperar, és un palau de reduïdes dimensions. Convenientment custodiat per guàrdies i tanques, continua essent la residència oficial del president de la República. M’assec en un dels bancs de l’ampla plaça del davant i medito per reivindicar, ni que sigui per a mi mateix, la figura del president Salvador Allende (d’altra banda tant allunyat de la meva manera de pensar, a la dreta) i del seu injust destí. Sempre que llegeixo una de les seves frases més cèlebres, extreta del seu darrer discurs (“Mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre“) no puc evitar un calfred d’emoció.

I com a home lliure i gràcies a molts ciutadans anònims que lluitaren fins a aconseguir-ho, jo també em puc passejar per les alberedes de la ciutat. Contemplo, però, una ciutat molt deixada i bruta, poc cuidada, plena de pobresa i de venedors ambulants. Els meus contactes xilens ja m’han advertit que l’actual centre històric de Santiago ha esdevingut un pol d’atracció de la immigració rural i ha provocat que les capes més benestants hagin anat marxant cap a barris més allunyats i tranquils. Tampoc s’hi veuen gaires turistes, cosa que no sé si és d’agrair o de plànyer. El que sí que hi ha, més que en altres llocs, són molts ciclistes que circulen per on els dona la gana, sense miraments. Definitivament, són una plaga.

[continuarà]

[Imatges: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!