Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Ara com ara

0

El diari Ara celebra els seus deu primers anys de vida. Que en siguin molts més. Hi estava subscrit els caps de setmana i vaig deixar de fer-ho, tot i que he seguit adquirint-lo regularment els dissabtes i diumenges, però sense obligacions ni compromisos: no m’agrada tot el que fa i representa aquest periòdic, però segueixo tenint interès (no tant com abans) per llegir-hi notícies, articles i seccions que valguin la pena.

El que més li he retret sempre a l’Ara fou quan, pressionat pels de sempre, va decidir deixar de publicar anuncis del referèndum de l’U d’Octubre en un gest tant poruc com decebedor que no va tenir el seu germà de penalitats periodístiques catalanes, El Punt Avui. Una decisió que motivà la fugida de Jordi Graupera, segons ell mateix ha recordat avui i que, llegint-ne les motivacions, aprovo sense reserves. Tampoc és un diari que em faci plenament el pes per altres motius: el target jove i urbanita (llegeixi’s barceloní) a qui va destinat preferentment és obvi que no és el meu, i la seva orientació esquerranosa (d’aquella manera) i catalanista ma non troppo fan que em sigui molt més còmoda la lectura d’El Punt Avui, malgrat les evidents mancances que arrossega de fa anys el rotatiu gironí.

I malgrat tot, l’Ara és un diari que cal llegir. Té un disseny molt atractiu. Les seccions setmanals de l’Empar Moliner, l’Albert Om o el Toni Soler són del tot recomanables. L’apartat “Pareu màquines”, d’anàlisi del tractament informatiu d’altres diaris, és imprescindible. Val la pena seguir alguns articulistes (David Fernández, Jordi Muñoz, Xavier Roig). I encara podríem afegir el comentari diari sobre llengua d’Albert Pla. En fi, que la balança acaba decantant-se pel costat de la fidelitat. Amb reserves, com ha quedat dit.

Una última raó: l’univers comunicatiu català i en català no es pot permetre el luxe de prescindir de productes com l’Ara, el dels deu anys de vida. Que en siguin molts més.

Publicat dins de 2. Societat, Cultura i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Ensenya’m la factureta

0

En les darreres dues setmanes ja he rebut com a mínim quatre trucades d’algú que m’ofereix descomptes en la factura de la llum o hores gratuïtes de consum d’electricitat.  No són, és clar, de la meva companyia (Som Energia, cap queixa fins ara). El modus operandi és sempre el mateix: saben el teu nom i la teva adreça (el Gran Germà està en plena forma), et diuen que ara toca renovar les condicions de contracte de la llum (serà veritat?) i el que és més sospitós, et demanen dades de la darrera factura. Es presenten com si tinguessin una relació directa amb Endesa i quan els comences a fer preguntes s’embranquen amb un galimaties de comercialitzadores i distribuïdores d’energia que no hi ha per on treure l’aigua clara.

No tardo massa a penjar-los el telèfon, desconcertat o suspicaç per massa coses (per què algú amb accents estranys es fa passar per la meva “distribuïdora” i després m’ofereix tarifes presumptament beneficioses?, per què els he de donar cap dada del meu contracte actual?), però amb el que m’ha trucat aquesta tarda m’hi he esplaiat una mica més. Era sud-americà i, laus Deo, m’ha entès en català. Quan, després de deixar-lo xerrar una bona estona m’ha demanat que le enseñe la facturita (sic), li he dit que s’esperés un moment. L’he tingut esperant-se tres o quatre minuts fins que, delicadament, he penjat el telèfon. Ai las, ell no s’ha donat per vençut perquè ha tornat a trucar per preguntar-me si ja había encontrado la facturita. Doncs, no, senyor meu, no he trobat la factura. He passat al contraatac: d’on ha tret les meves dades personals?, per què vol la factura?, vostè és d’una altra companyia i vol fer el canvi d’estranquis, oi? S’ha començat a atabalar i llavors ha estat ell el que tenia pressa per acabar la conversa i penjar, que és el que ha fet.

He corregut a buscar per la xarxa informació sobre el tema, i m’he assabentat de que això està a l’ordre del dia i que, a més de trucar per telèfon (sempre en hores intempestives) també passen per les cases. Tot es redueix a una sola paraula: estafa. Els que tenim un cert coneixement d’aquestes matèries (perquè portem molta mili i, en el meu cas, per raons professionals) no podem evitar plànyer-nos per tantes i tantes persones que, per ignorància o per ser especialment vulnerables (penso en gent molt gran) que són possibles víctimes d’aquestes maniobres comercials abusives quan no il·legals. Ja n’hi ha de feina a fer, també en aquest camp!

[Imatge: ideal.es]

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Qui no corre, vola

0

El nostre govern va decidir destinar una no massa generosa quantitat d’euros per ajudes als autònoms, greument afectats per la crisi sanitària, i no va tenir millor idea que obrir una web i concedir l’ajut (de 2.000 euros) als 10.000 primers afortunats que ho demanessin. Sí amics, ho heu llegit bé. El criteri per concedir l’ajut no era, com hagués tingut la seva lògica, ni la situació econòmica o financera dels interessats, ni tenir familiars a càrrec, ni res d’això. Tampoc se’ls va acudir repartir els diners per barba, a escot: fet i fet, la solució més justa, per objectiva. No: van anunciar que la manera d’aconseguir els ajuts seria com presentar-se a les portes del Corte Inglés el primer dia de rebaixes, quan eren més atractives que ara: qui primer matinava i es posava a la porta, primer entrava. Aquí igual, però en lloc d’empentes, una allau de “clics” a l’ordinador que, és clar, va bloquejar el sistema informàtic, per a desesperació/indignació dels que pacientment havien intentat accedir-hi.

Es pot saber qui va ser la ment lluminosa que va decidir aquesta manera de distribuir els diners públics? Ahir la web es va col·lapsar i avui, a empentes i rodolons, s’ha aconseguit repartir entre els 10.000 primers afortunats aquesta mena de pedrea i els seus responsables ja han anunciat que “estudiaran” ampliar la consignació pressupostària corresponent. Vaja, que anuncien el sorteig del Nen per tots aquells a qui no ha tocat res a la Rifa de Nadal.

Si lamentable és aquesta manera de fer les coses, igualment ho és la picabaralla de torn entre partits que ha ocasionat. Ha faltat temps per recordar-se, els uns als altres, que el responsable d’Afers Socials és d’Esquerra i el de Política Digital (o com es digui), de Junts per Catalunya. Qui en té la culpa d’aquest disbarat? No assenyalo ningú, però jo només dic que els experts informàtics ja han avisat que quan es produeixen aquesta mena d’allaus a les xarxes no hi ha sistema que ho aguanti. Sigui per demanar diners o sigui per comprar una entrada per l’actuació del grup musical de moda, com bé saben els nostres adolescents. Però sigui de qui sigui la responsabilitat d’aquestes incidències administratives, el que és clar és que les baralles entre partits germans no ens ajuden gens, ni a la causa independentista ni a arribar a potencials nous votants. Cal governar millor, sigui quin sigui el carnet de qui pren les decisions.

Com diu l’amic Pere, i el cito textualment, la base s’eixampla amb gestió exemplar per mostrar com es governaria la República. Per fer el ninot ja tenim els governs d’Espanya. Doncs això.

[Imatge: elmon.cat]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb | Deixa un comentari

Per quan les llistes obertes?

0

Un alcalde (no recordo de quin municipi) apareix ostensiblement “alegre” sortint d’un local d’oci nocturn i, quan es fa públic, presenta la dimissió al càrrec, que, després d’un peculiar període de reflexió a Montserrat, no arribarà a fer efectiva. Un regidor de la meva ciutat, Tarragona, presenta igualment la seva dimissió a l’alcalde Ricomà en pic esbombar-se que havia participat en una multitudinària celebració de noces en període de restriccions pandèmiques; l’alcalde, finalment, el manté d’edil traient-li algunes funcions. Un altre alcalde (tampoc importa de quin municipi) acaba de dimitir forçat pel seu partit al descobrir-se que guardava una important quantitat d’euros a casa seva que, pel que tinc entès, no tenia cap relació amb la seva activitat política.

Tres exemples, en poc temps, de conductes reprovables o poc edificants, no necessàriament il·legals, que han dut els seus protagonistes (o les formacions de les quals depenen) a reaccionar amb un punt de sobreactuació i d’excés d’escrúpols. Una actitud en cridaner contrast amb l’absència de dimissions o de denúncies quan les darreres dècades, tant aquí com a Ponent, s’han sabut escàndols de molt més calibre.

Tothom tindrà la seva opinió sobre quin grau de càstig (decidit pel propi afectat o per altres instàncies) mereixen les tres persones amb què obria l’apunt d’avui. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació i, com ja hem dit, les formacions polítiques implicades ja s’han preocupat de fer prou safareig dels respectius afers, pontificant sobre què cal fer o no i proclamant inapel·lables sentències de culpabilitat o absolutòries, sense arribar a cap mena de consens sobre què es mereix realment un representant polític que, potser, és una excel·lent persona i un gestor eficaç al seu municipi. No seria més lògic i democràtic traslladar aquesta mena de judicis sumaríssims a qui realment està legitimat per dur-los a terme, és a dir, la ciutadania? Això s’aconseguiria amb les tan desitjades llistes obertes, que permetés a l’elector, cada quatre anys, posar una creueta (o deixar de posar-la) al candidat que, potser només una vegada, va fer alguna cosa reprovable o poc edificant, però que és un excel·lent alcalde o un regidor competent. No com fins ara, que les creuetes ja les ha posades el partit polític respectiu en el moment de confeccionar les llistes electorals, premiant fidelitats canines al líder o cúpula de torn i enviant a l’ostracisme i a l’oblit qui gosa qüestionar-los. Això també és règim del 78 i no veig les formacions polítiques massa engrescades en canviar-ho.

[Imatge: el regidor Xavier Puig, un dels interfectes; tarragona.cat]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari