Degut a qüestions d’agenda, no tornaré a tenir actiu el bloc fins divendres que ve. Toca, per tant, desitjar a tots els lectors de "Les aigües turbulentes" una bona entrada d’any 2008, tot esperant que sigui millor que el que acaba, cosa que no serà difícil. (A la imatge, torre del rellotge del port de
Diuen que el 22 de desembre és el dia de la salut. Com que els premis grossos de la loteria no toquen pràcticament a ningú, tothom es conforma amb aquella cristiana resignació de "mentre estiguem sans i bons…". Bé, doncs comunico als meus amables lectors que seguiré tenint una salut de ferro, ja que gràcies
Parlava ahir de la tendència, d’altra banda prou coneguda, d’anar abandonant aquells aspectes nadalencs més lligats a la religió o a la tradició (les seves raons de ser), mentre hi ha un gran interès en mantenir i incrementar-ne els aspectes més materials. Avui hi ha hagut l’aperitiu de Nadal al lloc on treballo (nosaltres, per
Resulta decebedor comprovar com les festes de Nadal van perdent lentament els dos elements que constitueixen la seva raó de ser. En efecte, el Nadal només es pot entendre, a casa nostra, o bé com una manifestació cristiana o bé com una manifestació tradicional (o les dues coses a l’hora, és clar). Doncs bé, cal
Tornen les notes escolars de tota la vida (zero, cinc, deu, aprovat, suspens…) i s’arraconen aquells estranys eufemismes de "progressa adequadament" i "necessita millorar". A bones hores. Al fer-ho públic, el conseller de la cosa ho ha justificat dient que cal reforçar la "cultura de l’esforç". Ara està de moda la cultura de l’esforç, des que
Segueixo amb atenció des de fa anys l’evolució d’Esquerra i, amb els darrers esdeveniments, no puc menys que quedar sorprès del què es diu i el què es fa. Per situar al lector, diré que sóc un dels 282 militants de la regió del Camp de Tarragona que han demanat un congrés extraordinari perquè determini l’ordre
Ahir el vespre, Nit de Santa Llúcia. Enguany, la vetllada es va realitzar a l’"incomparable" marc de la Fira de Reus, de pròxima demolició. Una gentada (va circular la xifra de 900 persones). Els visons de les senyores grans contrastaven amb el conjunt color butà de l’Ariel Santamaria, que va precedir la nombrosa representació oficial (honorables,
Comencen a ser abundosos els anuncis institucionals, les presències pluriubiqües de determinats polítics i les declaracions més inversamblants (què prometran demà, rebaixes d’impostos o propines per cada fill?): s’acosten eleccions. Sí, s’acosten eleccions espanyoles, i a la convulsa Catalunya de plataformes, debats, manifestos i propostes sobiranistes es planteja una pregunta: què hem de fer als
Que ben entrat el segle XXI, amb l’eclosió de tot tipus de mitjans de comunicació per terra, mar i aire, per ones, cables i satèl·lit, un govern s’entretingui en precintar un repetidor televisiu adduint una irregularitat administrativa és un absurd. Que amb la mesura d’aquesta matinada es perjudiqui la relació entre dos territoris units estretament per vincles lingüístics i
Avui no hi ha hagut cap batalla per la llengua, però sí una situació que podia haver-hi donat lloc. Al quiosc on compro els diaris un client ha hagut de preguntar on era l’Avui, de tant amagat com estava. Quan l’ha localitzat, li ha sortit de l’ànima aquest comentari: – ja l’he trobat, estava amb
Demà diumenge, nou concert d’orgue dins el XI Cicle Internacional d’Orgue de Tarragona, esdeveniment aquest que hauria de tenir més projecció i anomenada de la que té, però essent Tarragona com és, ja se sap… Rui Paiva, del Conservatori Nacional de Lisboa, interpretarà obres de Frescobaldi i Scarlatti, entre d’altres. Al convent de Carmelites Descalces de Tarragona,
S’ha mort l’autor d’El zoo d’en Pitus. Es tracta d’un llibre molt significatiu per a la meva generació. Possiblement va ser la primera obra literària que vaig llegir sencera, als meus vuit anys, i em va agradar molt, per la trama, per l’estil planer i pels dibuixos de Pilarín Bayés. Em va fascinar la manera com
Volia parlar de l’afer Joan Ferran, però veus molt més autoritzades ja m’han fet la feina. A més, aquests personatges de les cuines dels partits sempre m’han fet una mica de iuiu. D’altra banda, després de la mani de l’1-D i dels meus conflictes sindicals (per cert, CCOO encara no s’ha disculpat pels seus insults), aquest bloc
Amb els sindicats tinc molt mala pata. Aquesta setmana, el meu Via Crucis ja compta tres estacions. Primer va ser el meu ex abrupte a la CGT per pensar més en els palestins que en els soferts treballadors del nostre país. La segona penitència va ser l’atapeït encreuament de posts i correus amb un membre d’aquesta mateixa