Les aigües turbulentes

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.

Poseu música d’Eduard Toldrà al poema de Josep Maria de Sagarra i ja tindreu la banda sonora del 13 de desembre, el dia de l’any que comença el cicle pròpiament nadalenc, almenys per les persones mínimament respectuoses amb les tradicions, com ara jo. Em repetiré com l’all, però insisteixo de nou que estan fora de lloc aquests exagerats avançaments temporals de tot el que impliquin preparacions per les festes: oferta de loteria (espanyola) a l’agost, llums al carrer a l’octubre, que s’encenen al novembre, quan tots els mitjans de comunicació ja ens estan afusellant publicitàriament amb joguines i perfums. Tot plegat, amanit amb un clima propi de finals de maig, amb gent passejant en màniga curta pels carrers. La destemporalització del Nadal: aquesta és una de les crítiques a fer. La segona, lligada a la primera, és l’apoteosi del consumisme, és clar: compreu, gasteu, que el món s’acaba! Res a dir pel que tingui de dinamització de l’economia i generació de llocs de treball, naturalment, però l’exageració a què hem arribat sembla que no tingui límits i ni la realitat econòmica del moment (però no estàvem en crisi?, no hi havia una inflació descontrolada?) ni la sostenibilitat del medi ambient (tan invocada quan convé) semblen arguments suficients perquè cada ciutadà controli mínimament el seu particular pressupost. El consumisme ens porta indefectiblement, i amb això acabo, a la tercera de les meves queixes: la desnaturalització de les festes de Nadal, un procés imperceptible però constant i implacable, no sé si calculat o espontani, que ens ha portat a anar perdent el seu sentit primigeni i que el justifica, el religiós. Amb ell s’ha perdut també el respecte a les tradicions o, potser encara pitjor, la seva desvirtuació fins a la caricatura. Aquest any no hi ha hagut una especial controvèrsia amb el pessebre de la plaça de Sant Jaume, probablement perquè la quota de desficaci oficial ja l’ha cobert l’inefable govern republicà, amb la conversió de la façana del Palau de la Generalitat en una dels recordats magatzems Sepu, quan les Rambles encara no estaven envaïdes pels guiris.

Parem de queixes i d’ironies i canviem de tema. “Santa Llúcia et conservi la vista” em deia la mare, tal dia com avui, mentre ens desitjàvem un bon dia i em feia petons als dos ulls. La santa, amb la poderosa i necessària ajuda del meu oculista de capçalera, fan el que poden per mantenir-me en òptimes condicions aquest vital sentit, tenint en compte el sempre determinant factor de l’edat. Al respecte, avui mateix he viscut una depriment anècdota. Al súper intentava trobar un pot d’espècies a l’expositor. La lletra de les etiquetes era prou petita com per no poder-la llegir bé i, abans que em posés les ulleres (del cerca), se m’ha acostat una senyora gran, octogenària ben bé, oferint-se a llegir-me els noms de les etiquetes dels pots. No puc assegurar que ella en portés, d’ulleres, però és igual, ja m’ha donat el dia… de Santa Llúcia.

[Imatge: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!