Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Dijous, presentació de llibre a Tarragona

1

Aquest dijous, a les 20 hores, presentació del llibre De Nadal a Setmana Santa. El Camp: deu anys d’opinió crítica, a la sala d’actes de l’Ajuntament de Tarragona. N’és l’autor Jordi Martí Fort, company blocaire d’aquesta casa (“Prendre la paraula”), amb qui comparteixo ciutat de residència i nom de pila però amb qui discrepo ideològicament. Una bona raó per no perdre’m l’acte.

Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari

Roba reciclada

0

Tarragona s’ha omplert d’uns contenidors on tothom pot dipositar roba usada per tal de ser reutilitzada o treure’n algun benefici social. Són bastant lletjos, d’un color taronja espantós, però aquest no és el tema. El problema és que s’omplen de seguida fins a vessar i l’entitat encarregada de buidar-los (una caixa d’estalvis…) no ho fa prou sovint.

He passat tres vegades en dos dies per davant del que hi ha al meu carrer i ve’t aquí la pel·lícula: ahir al matí, contenidor ple a vessar, roba i sabates tirats per terra; ahir a la nit, un pobre home rebuscant entre les peces per poder-se quedar les més apanyades; avui al matí, la brigada municipal de la neteja llençant a la brossa, sense miraments, la resta de les prendes (les que va tirar la gent a terra i les que no va voler el rodamón). Ni reciclatge ni romanços.

Tres problemes:

1) Tenim un model econòmic que no para de produir béns de consum, amb tot el què això ocasiona al medi ambient.
2) Tenim una societat que llença molts d’aquests béns usats, perfectament reutilitzables, que acaben com a residus sense saber on posar-los.
3) Tenim un sector d’aquesta societat, lamentablement en augment, que ni pot accedir a tots els béns de consum ni té uns ingressos per aconseguir-los.

Caldria potenciar entitats (ONG, cooperatives, empreses…) que posessin en contacte els consumidors que s’han de desprendre dels béns usats, les persones que no hi poden accedir, els professionals que sàpiguen arranjar els béns usats i els compradors dels béns reciclats. Caldria també, és clar, que aquestes entitats rebessin ajudes per part de les administracions. Tothom en sortiria beneficiat. És una idea.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Setmana de la Mobilitat i dret a decidir

1

S’acaba la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura. Sembla un anunci de compreses, però no: amb aquesta perífrasi es refereixen a la setmana que cada any es dedica a promoure el transport públic, les bicicletes i allò tan antic d’anar a peu. Jo no sé l’impacte que ha tingut la campanya arreu del territori. M’imagino que desigual segons el municipi i, en tot cas, baix en línies generals, llevat per a l’agència publicitària que s’ha endut uns bons calerons omplint les ciutats de banderoles acolorides i les pantalles televisives d’un spot pretesament enginyós.

No seré jo qui discuteixi la necessitat, la imperiosa necessitat, de prioritzar efectivament el transport públic a les nostres ciutats. El que discuteixo és la manera de lluitar-hi des de les administracions. Tot comença i acaba amb costoses campanyes que se sumen (es dilueixen, diria jo) a les moltes altres campanyes sobre les més diverses qüestions. Afortunadament, en el seu moment ja es va arraconar el patètic “dia sense cotxes”, tant exemplarment seguit per l’alcalde Clos.

Ja que parlo de la ciutat comtal, l’original contribució de Barcelona a la Setmana de la Mobilitat ha consistit en el sainet sobre qui decidirà els detalls del projecte d’unir el Trambaix i el Trambesòs per la Diagonal. La bona idea de fer passar el tramvia pel centre (que fa anys i anys que es defensa) queda, doncs, pol·luida amb les incoherències político-partidistes: consulta popular sí, consulta popular no, consulta popular ja veurem…

Si l’exercici del dret a decidir una cosa tant concreta com una remodelació urbanística origina tants dubtes, què no originarà el dret a decidir temes molt més transcendents!

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

“El Caso” a sota de casa

2

Tres de la matinada. Em desperten uns crits, que pugen de to. Trec el cap pel balcó. No sóc l’únic. Es tracta d’una baralla al bar de sota de casa. El motiu de la discussió, qui el sap?, alcohol, faldilles, política, futbol… Frases intel·ligibles emmig del brogit (“Marcos, déjalo ya!“, “Policía, llamad a la policía!“). Alguns dels clients del bar marxen (fugen?) en dos vehicles. Arriba la policia en pocs minuts: quatre patrulles. Un veí fa fotos del sarau. Arriba més tard una ambulància, per a atendre un noi de ferides al cap i a una mà. Una estona després, calma total: tal dia farà un any. Res que no passi cada dia a un lloc o altre, només que aquesta nit ens ha tocat a sota de casa. Ja tinc tema per al bloc.

L’incident em fa perdre la son i poso la tele. En aquells precisos moments comença el debat entre Obama i McCain. És la vella democràcia nord-americana que, amb tots els seus defectes, discuteix civilitzadament posicions ideològiques i propostes programàtiques.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Carrers de Tarragona: López Peláez

0

Comença al carrer Rovira i Virgili i acaba al d’Estanislau Figueras. Deu el seu nom a Antolín López Peláez (1866-1918), arquebisbe de Tarragona i figura que hauria de ser més coneguda: nascut a un poble de Lleó, arribà a la seu tarragonina el 1913, procedent de la diòcesi de Jaca, i s’integrà tot seguit al país, parlant català des del primer moment i instituint una càtedra de llengua, història i dret catalans al Seminari de Tarragona. Tot un exemple.

El carrer en sí no té massa interès. En una vorera, un espai comercial on conviuen, en bona harmonia, una empresa de mudances i una botiga de flors. A l’altra vorera, la Clínica Monegal domina simbòlicament el principi del carrer i la caserna de la Guàrdia Civil domina efectivament el final del carrer. Un agent, amb el característic tricorni, vigila la façana sota una immensa estanquera. La Guàrdia Civil, el revers d’aquell arquebisbe que ben aviat va ser dels nostres. Per cert, el prelat era fill d’un membre de la Benemérita

Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari

Dóna’t el gust, parla llengües!

0

Amb aquest lema, Linguamón ha organitzat al mig del carrer d’algunes ciutats unes mini-classes sobre diverses llengües, de pocs minuts de durada, amb les dades bàsiques, les baceroles del vocabulari i una audició per a familiaritzar-se amb l’idioma en qüestió. A Tarragona han parlat de quatre: àrab, alemany, rus i francès. He assistit al segon i al tercer. 

La iniciativa, denominada Aula Oberta de Llengües al Carrer, té lloc amb motiu del Dia Europeu de les Llengües, que se celebra demà. Sí, l’enèssim dia dedicat a alguna cosa, només que les llengües sí que són molt més que alguna cosa.

Som una societat que parla molt de llengües, però que parla molt poques llengües. Desconegudes, temudes, a vegades menyspreades… Iniciatives com les d’avui i demà pretenen conscienciar la població de que ha de perdre la por als idiomes que es desconeixen, de que s’animi a entrar-hi en contacte i, si pot ser, que els estudiïi i els practiqui. Tots són útils per a comunicar-se i, a més, tots tenen una cultura multisecular darrera. Parlar-los dóna gust, com diu el lema.

Da svidània!, que vol dir adéu en rus.

Publicat dins de Llengües | Deixa un comentari

Festa major a Barcelona

0

Tinc dos records de les festes de la Mercè, quan vivia a Barcelona, la meva ciutat natal.

Un era anar a la plaça Sant Jaume, atapeïda de gent, a veure ballar els gegants. Barcelona té els gegants de la Ciutat que, no cal ni dir-ho, són els més macos de Catalunya. Llavors es deien Hereu i Pubilla i tenien un aspecte semblant al de la foto. Un conegut de la família era de la colla dels portadors i, quan anàvem a saludar-lo, em fixava en la barretina que duïa a la mà i amb la qual recollia diners. Ignoro si això se segueix fent.

L’altre era presenciar la cavalcada, una mena de carnaval que s’organitzava, crec, a l’avinguda Maria Cristina, de Montjuïc. Eren carrosses guarnides segons l’estètica de l’època (anys 60) que anaven donant voltes mentre sostenien amb els espectadors una batalla de confeti i serpentines. En sec, un any es va deixar de celebrar i no se n’ha parlat més del tema. Era kitsch però divertit, almenys per un nen de deu anys.

Publicat dins de Barcelona | Deixa un comentari

Tibet llibertat: les explicacions que no hauria de donar

0

La inclusió de dos comentaris, encara, sobre el tema “Tibet llibertat”, aprofitant un apunt sobre les festes de Santa Tecla, que no hi té res a veure, m’obliguen a fer algunes consideracions:

1) Jo no he de donar explicacions a ningú en el meu bloc, i menys quan se’m demanen amb exigències i falta de respecte, com és el cas del darrer dels dos comentaris. No donar explicacions no és “amagar-se com una rata” (sic). El meu bloc porta nom i dos cognoms, identificació que no dóna cap ni un dels crítics de la campanya “Tibet llibertat” de les darreres setmanes. Qui s’amaga com una rata?

2) Entrant al fons de l’assumpte, és realment sorprenent que jo, que l’únic que he fet és criticar el sistema polític de la Xina, hagi de justificar (“donar explicacions”) del perquè dos restaurants tibetans de Barcelona no empren el català.

3) Si als nostres comentaristes els preocupa tant l’ús del català als restaurants tibetans de Barcelona (a mi sí, per suposat), que es preocupin també de l’ús del català als centenars, potser milers, de restaurants xinesos del nostre país.

4) Per acabar, ho repetiré per tercera vegada. No tinc cap més interès en la causa tibetana que la que pugui tenir per la bretona, la quebequesa o la saharaui. La meva acció simbòlica anava destinada, únicament i exclusiva, a denunciar la manca de llibertats a la Xina, de la mateixa manera que ho fan moltes altres persones i institucions.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Festes de Santa Tecla

2

Fa una estona, a les 7 de la tarda, ha començat oficialment la Festa Major de Tarragona, amb el pregó a càrrec d’un ex-futbolista del Nàstic, el toc de trompetes des del balcó de l’Ajuntament i el repic de campanes. Dic oficialment, perquè, a la pràctica, ja fa dies que han començat les celebracions de tot tipus que acabaran el dimecres que ve. 

Any rera any, el programa es va engruixint amb l’acumulació de més i més actes de tot tipus. Aviat semblarà una guia telefònica. El tarragoní de peu es troba amb tanta oferta, pagant o de franc, de dia i de nit, seriosa o festiva, que pot abrumar-lo i acabar provocant l’efecte contrari al desitjat.

No està malament per a una ciutat que té fama de tenir poca activitat cultural i ciutadana, però no seria millor que tanta energia es distribuís més uniformament al llarg de l’any? Potser se’ns ha oblidat, però el que celebrem, en definitiva, és la festivitat de Santa Tecla, que dura exactament un dia (vint-i-quatre hores).

Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari

A l’entorn de Carles Cardó

0

Aquest vespre s’ha fet la presentació del llibre A l’entorn de Carles Cardó. Diàleg d’exili amb Joan de Borbó, comte de Barcelona, de Lluís M. Moncunill. L’escenari, el pati de la Casa Canals de Tarragona, amb ocasional soroll de motos i amenaça de pluja. L’acte s’emmarca en el 50è aniversari de la mort de l’il·lustre canonge vallenc Carles Cardó, efemèride que no ha tingut tota la difusió que es mereixia i que ja vaig tractar en un apunt anterior.

Ha presentat el llibre el professor Anton Jordà, degà de Ciències Jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili, antic company d’estudis, que ha fet tota una lliçó magistral sobre el doctor Cardó, a qui ha definit com l’intel·lectual més important de l’església catalana després de Torras i Bages. Periodista, escriptor, pensador, autor de La Història espiritual de les Espanyes, va haver d’emprendre el camí de l’exili fugint no d’un sinó dels dos bàndols de la guerra de 1936. Un exili prou fecund que li permeté relacionar-se amb la gent més diversa, rei d’Espanya inclòs. Falta publicar una recopilació de tot el pensament de Cardó, cosa que faria més coneguda la seva figura i, sobretot, el seu capteniment.

La presentació és el primer d’una sèrie d’actes organitzats per la comissió creada ad hoc (Ajuntament de Valls, Parròquia de Sant Joan Baptista i l’Institut d’Estudis Vallencs), que acabaran el gener de 2009.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Cinc pobles de la Terra Alta

3

Dilluns, 15 de setembre. Agafo el cotxe i em planto a la Terra Alta. Faré una ruta per cinc poblacions de la comarca.

Corbera d’Ebre: el poble vell es conserva pràcticament com va quedar després de ser bombardejat durant la Guerra de 1936. Passejar-se pels carrers abandonats entorn de l’església, sense ningú i amb el soroll del vent produeix una sensació estranya.

Gandesa: la meva intenció era visitar el museu i el Centre de la Batalla de l’Ebre, però els dilluns tanquen tots els museus (cosa que se m’oblida sempre), així que opto per recórrer els seus carrers, contemplar la portalada romànica de l’església i entrar en un forn atret per l’olor de coca. Però no en tenen, de coca, aquell dia. Ja és la segona frustració que em dóna Gandesa. Hi tornaré expressament per la Batalla i per la coca, ho prometo.

Batea: un gran descobriment. Impressionant centre històric, carrers medievals (a la foto), porxos i una església que és coneguda, amb certa exageració, com la catedral de la Terra Alta. Les portes de les cases tenen uns ganxos: són per penjar les bosses de la brossa. Ara que m’hi fixo, altres pobles també els tenen.

Bot: dino al petit hotel de la població. El menjador té una paret transparent que permet una impressionant vista del paisatge. Per cert, menjo molt bé per quatre rals. Després m’acosto a la fantasmagòrica estació de tren, en desús, que ja coneixia per haver fet a peu la Via Verda. Es conserva el rètol, l’esfera del rellotge, els serveis públics… tot ple de pintades i runa.

Vilalba dels Arcs: també té el seu interès. La sola plaça de l’Ajuntament dóna per tot un apunt del bloc. Palau senyorial amb un Sagrat Cor a la façana, Monument als Caídos, enorme placa a la paret dient que el projecte (quin?) està finançat pel Fons Social Europeu…

Cinc pobles on el temps transcorre a un ritme més pausat, carrers d’una altra època que es mantenen igual, i que duri. El contrast de tot plegat no tarda en arribar quan contemplo la inquietant imatge de la central nuclear quan passo per Ascó, camí de Tarragona. Quin yuyu que dóna aquella torre!

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Sur le français

2
?Je commence un nouveau cours universitaire de philologie catalane, avec une nouveauté : la matière de Français I. C’est ma rencontre avec une langue qui avait très abandonnée après l’avoir étudiée pendant la longueur de mes études secondaires des 60 et 70. Toujours, cependant, elle a été plus présent à ma vie que pas du tout l’anglais : j’ai des parents français, française était -et est- l’entreprise où mon père travaillait, à la maison entraient des revues françaises (Jours de France, Elle) qui nous éloignaient de l’obscurité franquiste et nous passaient à la diaphane Europe, ni que ce soit via des modes, de la cosmétique et de la gastronomie…

C’est une langue qui m’a toujours plu: ellesonne bien” (comme l’italien ou le russe), elle fait la compétence à l’obsessionnelle domination de l’anglais et, en plus, c’est une langue avec des tours très expressifs. Il me plaît de les utiliser, au risque de paraître un point pédant: avant la lettre, au dessus de la melée, épater le personnel, mise en scene

Non, je n’oublie que, avec le castillan, c’est langue d’occupation (premier militaire, après social) à notre pays. J’essaye d’en être conscient toujours. Sur la minorité du catalan en face du français je rappelle avoir vécu personnellement une situation il y a beaucoup d’ans, à l’Universitat Catalana d’Estiu, à Prada. Une chanteuse française y opérait, la Marivona, en interprétant des pièces en catalan mais en les présentant en français, sa langue maternelle. Elle a reçu des sifflements d’un secteur du public (n’oublions pas, indépendantistes, années 80, Prada). Laissant en marge l’adéquation ou non d’houspiller une interprète que ne peut ou ne sait pas parler la langue du pays où elle est, le petit incident révélait comment elle en est de complexe la question linguistique, partout et dans toutes les occasions.

Mais c’est déjà une autre question. Et maintenant je dois faire les devoirs. On nous demande une présentation orale. Mon Dieu!

[Comme j’ai déjà fait avec un article sur l’aranais, je publique celui-ci avec double version catalane et française]

Publicat dins de Llengües | Deixa un comentari

Entorn del francès

0

Començo un nou curs universitari de filologia catalana, amb una novetat: l’assignatura de Francès I. És el meu retrobament amb una llengua que tenia molt abandonada després d’estudiar-la durant el llarg batxillerat dels 60 i 70. Sempre, però, ha estat més present a la meva vida que no pas l’anglès: tinc parents francesos, francesa era -i és- l’empresa on treballava el meu pare, a casa entraven revistes franceses (Jours de France, Elle) que ens allunyaven de la foscor franquista i ens apropaven a la diàfana Europa, ni que fos via modes, cosmètica i gastronomia…

És una llengua que sempre m’ha agradat: “sona” bé (com l’italià o el rus), fa la competència a l’obsessiva dominació de l’anglès i, a més, és un idioma amb uns girs molt expressius. M’agrada usar-los, a risc de resultar un punt pedant: avant la lettre, au dessus de la melée, épater le personnel, mise en scene…

No, no oblido que, juntament amb el castellà, és llengua d’ocupació (primer militar, després social) al nostre país. Procuro ser-ne conscient sempre. Sobre la minorització del català enfront del francès recordo haver viscut personalment una situació fa molts anys, a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada. Hi actuava una cantant francesa, la Marivona, interpretant peces en català però presentant-les en francès, la seva llengua materna. Va rebre xiulets d’un sector de públic (no ho oblidem, independentistes dels anys 80, a Prada). Deixant al marge la procedència o no d’escridassar a un intèrpret que no pot o no sap parlar la llengua del país on està, el petit incident revelava com n’és de complicada la qüestió lingüística, a tot arreu i en totes les ocasions.

Però això ja és una altra qüestió. I ara he de fer els deures. Ens demanen una presentació oral. Mon Dieu!

[Com ja vaig fer amb un article sobre l’aranès, em fa gràcia publicar aquest amb doble versió catalana i francesa]

Publicat dins de Llengües | Deixa un comentari

“Mamma Mia!”

1

És una mena de musical on un argument mínim i previsible serveix de fil conductor de les cançons d’ABBA i, de pas, promocionar turísticament les illes gregues. Protagonistes, la Meryl Streep i el Pierce Brosnan. Ella i dues col·legues són com les Teresines: són tres i estan en una edat estupenda (aquella del “ja no, però encara sí”). Ell ja no està per trotes bondians, però s’atreveix amb cançons i amb qualcom més. Coreografies en plan Jesus Christ Superstar. Escenaris impressionants, que agafen ganes d’anar-hi però ja.

Resultat: no cal fer cas de les crítiques immisericordes que ha tingut la pel·lícula. Es tracta de passar-s’ho bé sentint ABBA, referència musical de la nostra generació i grup per a qui no passen els anys.

I perquè el títol de la pel·lícula? Espereu a veure’n el final i exclamareu, com vaig fer jo, la traducció catalana de Mamma mia!: Mare de Déu Santíssima!

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari