Ensenya’m la factureta

En les darreres dues setmanes ja he rebut com a mínim quatre trucades d’algú que m’ofereix descomptes en la factura de la llum o hores gratuïtes de consum d’electricitat.  No són, és clar, de la meva companyia (Som Energia, cap queixa fins ara). El modus operandi és sempre el mateix: saben el teu nom i la teva adreça (el Gran Germà està en plena forma), et diuen que ara toca renovar les condicions de contracte de la llum (serà veritat?) i el que és més sospitós, et demanen dades de la darrera factura. Es presenten com si tinguessin una relació directa amb Endesa i quan els comences a fer preguntes s’embranquen amb un galimaties de comercialitzadores i distribuïdores d’energia que no hi ha per on treure l’aigua clara.

No tardo massa a penjar-los el telèfon, desconcertat o suspicaç per massa coses (per què algú amb accents estranys es fa passar per la meva “distribuïdora” i després m’ofereix tarifes presumptament beneficioses?, per què els he de donar cap dada del meu contracte actual?), però amb el que m’ha trucat aquesta tarda m’hi he esplaiat una mica més. Era sud-americà i, laus Deo, m’ha entès en català. Quan, després de deixar-lo xerrar una bona estona m’ha demanat que le enseñe la facturita (sic), li he dit que s’esperés un moment. L’he tingut esperant-se tres o quatre minuts fins que, delicadament, he penjat el telèfon. Ai las, ell no s’ha donat per vençut perquè ha tornat a trucar per preguntar-me si ja había encontrado la facturita. Doncs, no, senyor meu, no he trobat la factura. He passat al contraatac: d’on ha tret les meves dades personals?, per què vol la factura?, vostè és d’una altra companyia i vol fer el canvi d’estranquis, oi? S’ha començat a atabalar i llavors ha estat ell el que tenia pressa per acabar la conversa i penjar, que és el que ha fet.

He corregut a buscar per la xarxa informació sobre el tema, i m’he assabentat de que això està a l’ordre del dia i que, a més de trucar per telèfon (sempre en hores intempestives) també passen per les cases. Tot es redueix a una sola paraula: estafa. Els que tenim un cert coneixement d’aquestes matèries (perquè portem molta mili i, en el meu cas, per raons professionals) no podem evitar plànyer-nos per tantes i tantes persones que, per ignorància o per ser especialment vulnerables (penso en gent molt gran) que són possibles víctimes d’aquestes maniobres comercials abusives quan no il·legals. Ja n’hi ha de feina a fer, també en aquest camp!

[Imatge: ideal.es]

Qui no corre, vola

El nostre govern va decidir destinar una no massa generosa quantitat d’euros per ajudes als autònoms, greument afectats per la crisi sanitària, i no va tenir millor idea que obrir una web i concedir l’ajut (de 2.000 euros) als 10.000 primers afortunats que ho demanessin. Sí amics, ho heu llegit bé. El criteri per concedir l’ajut no era, com hagués tingut la seva lògica, ni la situació econòmica o financera dels interessats, ni tenir familiars a càrrec, ni res d’això. Tampoc se’ls va acudir repartir els diners per barba, a escot: fet i fet, la solució més justa, per objectiva. No: van anunciar que la manera d’aconseguir els ajuts seria com presentar-se a les portes del Corte Inglés el primer dia de rebaixes, quan eren més atractives que ara: qui primer matinava i es posava a la porta, primer entrava. Aquí igual, però en lloc d’empentes, una allau de “clics” a l’ordinador que, és clar, va bloquejar el sistema informàtic, per a desesperació/indignació dels que pacientment havien intentat accedir-hi.

Es pot saber qui va ser la ment lluminosa que va decidir aquesta manera de distribuir els diners públics? Ahir la web es va col·lapsar i avui, a empentes i rodolons, s’ha aconseguit repartir entre els 10.000 primers afortunats aquesta mena de pedrea i els seus responsables ja han anunciat que “estudiaran” ampliar la consignació pressupostària corresponent. Vaja, que anuncien el sorteig del Nen per tots aquells a qui no ha tocat res a la Rifa de Nadal.

Si lamentable és aquesta manera de fer les coses, igualment ho és la picabaralla de torn entre partits que ha ocasionat. Ha faltat temps per recordar-se, els uns als altres, que el responsable d’Afers Socials és d’Esquerra i el de Política Digital (o com es digui), de Junts per Catalunya. Qui en té la culpa d’aquest disbarat? No assenyalo ningú, però jo només dic que els experts informàtics ja han avisat que quan es produeixen aquesta mena d’allaus a les xarxes no hi ha sistema que ho aguanti. Sigui per demanar diners o sigui per comprar una entrada per l’actuació del grup musical de moda, com bé saben els nostres adolescents. Però sigui de qui sigui la responsabilitat d’aquestes incidències administratives, el que és clar és que les baralles entre partits germans no ens ajuden gens, ni a la causa independentista ni a arribar a potencials nous votants. Cal governar millor, sigui quin sigui el carnet de qui pren les decisions.

Com diu l’amic Pere, i el cito textualment, la base s’eixampla amb gestió exemplar per mostrar com es governaria la República. Per fer el ninot ja tenim els governs d’Espanya. Doncs això.

[Imatge: elmon.cat]

Per quan les llistes obertes?

Un alcalde (no recordo de quin municipi) apareix ostensiblement “alegre” sortint d’un local d’oci nocturn i, quan es fa públic, presenta la dimissió al càrrec, que, després d’un peculiar període de reflexió a Montserrat, no arribarà a fer efectiva. Un regidor de la meva ciutat, Tarragona, presenta igualment la seva dimissió a l’alcalde Ricomà en pic esbombar-se que havia participat en una multitudinària celebració de noces en període de restriccions pandèmiques; l’alcalde, finalment, el manté d’edil traient-li algunes funcions. Un altre alcalde (tampoc importa de quin municipi) acaba de dimitir forçat pel seu partit al descobrir-se que guardava una important quantitat d’euros a casa seva que, pel que tinc entès, no tenia cap relació amb la seva activitat política.

Tres exemples, en poc temps, de conductes reprovables o poc edificants, no necessàriament il·legals, que han dut els seus protagonistes (o les formacions de les quals depenen) a reaccionar amb un punt de sobreactuació i d’excés d’escrúpols. Una actitud en cridaner contrast amb l’absència de dimissions o de denúncies quan les darreres dècades, tant aquí com a Ponent, s’han sabut escàndols de molt més calibre.

Tothom tindrà la seva opinió sobre quin grau de càstig (decidit pel propi afectat o per altres instàncies) mereixen les tres persones amb què obria l’apunt d’avui. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació i, com ja hem dit, les formacions polítiques implicades ja s’han preocupat de fer prou safareig dels respectius afers, pontificant sobre què cal fer o no i proclamant inapel·lables sentències de culpabilitat o absolutòries, sense arribar a cap mena de consens sobre què es mereix realment un representant polític que, potser, és una excel·lent persona i un gestor eficaç al seu municipi. No seria més lògic i democràtic traslladar aquesta mena de judicis sumaríssims a qui realment està legitimat per dur-los a terme, és a dir, la ciutadania? Això s’aconseguiria amb les tan desitjades llistes obertes, que permetés a l’elector, cada quatre anys, posar una creueta (o deixar de posar-la) al candidat que, potser només una vegada, va fer alguna cosa reprovable o poc edificant, però que és un excel·lent alcalde o un regidor competent. No com fins ara, que les creuetes ja les ha posades el partit polític respectiu en el moment de confeccionar les llistes electorals, premiant fidelitats canines al líder o cúpula de torn i enviant a l’ostracisme i a l’oblit qui gosa qüestionar-los. Això també és règim del 78 i no veig les formacions polítiques massa engrescades en canviar-ho.

[Imatge: el regidor Xavier Puig, un dels interfectes; tarragona.cat]

El “nostre” 007

Per què ens agradava tant Sean Connery? Potser perquè era un actor polifacètic que s’emmotllava molt bé als papers que se li encomanaven, fossin d’agent secret, de monjo detectiu o de pare d’Indiana Jones. Potser perquè se’l veia tot un senyor, contingut, elegant en el tracte i allunyat de les misèries i dels escàndols que de sempre envolten la seva professió. O potser perquè va portar la seva escocesitat (m’invento el mot) fins al punt de defensar la independència de la seva nació, una música que dringa molt agradablement en les nostres sensibles oïdes polítiques.

Connery és, per a la meva generació, Bond, James Bond. Com s’ha repetit fins a la sacietat, el que millor va saber interpretar la figura de l’agent amb llicència per matar, per prendre combinats remenats, no batuts (o potser a l’inrevés, no recordo), per destrossar els ginys de Q o per endur-se al llit quanta femella queia rendida als seus peus. El James Bond autèntic, ben lluny de la insubstancial i políticament correcta versió actual, protagonitzada per aquell sòsies de Putin. Només Connery i Roger Moore se salven de la meva crema particular (sóc fan de les seves pel·lícules).

Com passa amb tots els actors que desapareixen del món físic, ens queda l’oportunitat de seguir veient “viu” Sean Connery a través dels seus films. A veure si alguna cadena televisiva té el detall de programar-ne algun aquests dies. No consta tant.

[Imatge: art.com]

Toc d’alarma

“Toc d’alarma”: així li va sortir de dir, inconscientment, a un xic entrevistat al carrer per TV3. Sentir aquesta barreja de mots, resultat del ruixat d’informacions sobre el Covid-19 que tornem a suportar dia rere dia, em va provocar una riallada en un moment en què les circumstàncies, ni personals ni col·lectives, conviden a tocar les castanyoles precisament.

Doncs ja el tornem a tenir aquí, l’estat d’alarma. Corregit i augmentat. La llibertat de poder circular de dia i desplaçar-se a altres paratges i contrades, no amaga la gravetat de les mesures imposades, en el fons (toc de queda nocturn, possibilitat de nous confinaments) i en la forma (sis mesos: quan ho vaig sentir, no m’ho creia). Ja han sortit veus condemnant aquesta gens dissimulada conculcació de drets i llibertats. Per la meva part expresso preocupació per la deriva que pugui tenir tot plegat en la ja debilitada democràcia que tenim, però no m’afegeixo a aquestes veus crítiques, ni que sigui per no alinear-me tàcitament amb col·lectius tan dispars (però tan semblants) com els fatxes del barri de Salamanca, els trumpistes o els agitadors napolitans.

Al contrari, entenc inevitables les mesures que s’han pres (i les que es prendran) i les concebo com una mena de càstig a una societat, la nostra, que no ha sabut en el seu conjunt observar les normes, recomanacions i consells que, dia rere dia, per tots els mitjans imaginables, li feien saber les autoritats sanitàries o polítiques. Amb zigazagues, incoherències, descoordinacions o estúpids enfrontaments partidistes, és cert, però amb un consens de fons bastant clar: moure’s el mínim possible, dur sempre la mascareta, observar una distància prudencial… Les imatges que veiem de forma continuada mostren ben a les clares que molta gent es passa aquestes mesures pel que, de forma fina, en diem l’arc del triomf.

Tornen els temps difícils, ens arriben notícies molt preocupants. El “toc d’alarma” és el primer del tètric hivern que ens espera per no saber ser la societat que hauríem de ser.

[Imatge: elpuntavui.cat; en memòria del Joan Ramon, company d’agrupament escolta i casteller de la Jove de Tarragona, que avui ens ha deixat]

 

Depèn de tots

No sóc gens amic d’aquest tipus de gent de tarannà pessimista o derrotista en matèria de llengua (catalana, òbviament), que sembla que en el fons trobin un mòrbid plaer en constatar que a la nostra manera de parlar li queda ben poc per criar malves. Però faig una excepció amb la persona de Carme Junyent, la lingüista professora de la Universitat de Barcelona i directora de la GELA (grup d’estudis de llengües amenaçades). Ella, que podríem classificar-la dins d’aquest grup del mal averany, és en realitat una dona que des de fa anys es preocupa d’alçar la veu i dir unes quantes veritats encara que facin mal de sentir, una de les quals és que la immersió lingüística de fa temps que no assoleix cap dels objectius que es marcà des d’un primer moment una voluntariosa classe política quan tot estava per fer i tot era possible. S’agraeix la sinceritat, el bany de realitat i el dir les coses tal com són que pregona la Junyent, enmig del silenci d’una part de la professió (em fa l’afecte que més d’un no li té gens de simpatia) i de la mirada cap a una altra banda dels actuals administradors de les polítiques lingüístiques.

La Carme Junyent ha estat avui a Tarragona presentant el seu llibre El català depèn de tu (un títol que remet a aquella política lingüística primerenca de les recordades Aina Moll i la Norma). L’acte ha estat el primer al qual he assistit des de l’inici de la pandèmia, observant totes les cauteles sanitàries, que no cal repetir de sabudes. La lingüista ha desgranat el seu ja conegut discurs crític amb l’actual normalització lingüística, els punts flacs de la llengua (bàsicament el jovent) i els motius d’esperança (el no prou conegut i assumit multilingüisme de la societat, que hauria de ser la taula de salvació). La Marina Messeguer, investigadora d’aquest darrer tema, ha estat la contrapart d’un acte plantejat en forma de diàleg entre elles dues, fugint de la clàssica xerrada.

A la inevitable pregunta de, si el català depèn de nosaltres, què hem de fer?, la resposta segueix sent la mateixa de sempre, ben simple: parlar-lo sempre. Altra cosa és si s’és prou conscient de si això és tan fàcil sempre i en tot lloc i en totes les circumstàncies, però la conscienciació hi ha de ser. Els que fa anys que, crec que sincerament, ens considerem uns conscienciats (no goso dir uns activistes) de la llengua, no podem estar prou satisfets dels resultats fins avui. Pors, precaucions, imposicions legals, limitacions fàctiques… podríem trobar mil excuses que justifiquen o no que no som cent per cent fidels a l’ús de la nostra llengua. Potser ens ajudarà molt el llibre de Junyent: la imatge que il·lustra la portada, un pobre peixet nostrat intentant sobreviure en una peixera mig buida, ens hauria de fer posar les piles de nou per evitar que el català s’afegeixi a la llista dels mils d’idiomes destinats a desaparèixer de la faç de la terra al segle XXI, segons la UNESCO. Una verdadera desgràcia. Una més.

[Imatge: Vilaweb]

 

Adéu a Quino

Un record per al dibuixant Quino, que avui ha mort als 88 anys. Dir Quino és dir Mafalda, la nena-adulta insolent i saberuda però també plena de sentit comú que a través d’uns aparentment ingenus còmics es dedicava a explicar el galdós panorama de la societat que ens ha tocat viure. I ho feia acompanyada d’altres personatges que, per sempre, quedaran en la nostra memòria: Manolito i les seves beceroles comercials, Susanita i el seu classisme, Libertad (todo el mundo saca su conclusión estúpida cuando me conoce), etc. Vaig descobrir les tires còmiques a principis dels anys setanta i de primeres les confonia amb les de Charlie Brown i Snoopy (personatges que mai no m’han fet gota de gràcia). La Mafalda i amics, al contrari, protagonitzaven unes situacions més properes i divertides i, a més, parlaven un porteño fascinant per desconegut. Amb molt bon criteri, quan Quino se’n cansà, deixà de dibuixar-los i publicar les historietes. Avui, lamentablement, qui s’ha cansat del món a qui disparà els seus enginyosos dards ha estat ell mateix. Fins sempre.

[Imatge: Joaquín Lavado -aquest era el seu nom real- va fer moltes més coses: rajoles que decoren el passadís entre les estacions de Perú i Catedral del subte de Buenos Aires; clarin.com]

Respostes no: propostes

Tot el meu rebuig cap a la sentència que avui ha inhabilitat el president Torra i tota la meva solidaritat cap a la seva persona. Crec que ha estat una digníssima autoritat i un eficaç gestor en el convuls període que li ha tocat comanar. Voldria apuntar, però, algunes consideracions.

En el seu moment ja vaig mostrar les meves reserves sobre l’espectacle d’estira-i-arronsa en què es va convertir l’episodi de la pancarta al balcó del Palau de la Generalitat, origen i excusa per a la ignominiosa decisió que avui perpetra la justícia espanyola. Segueixo pensant, i el president Torra ho va acabar reconeixent ahir en la molt recomanable entrevista que Vilaweb li va efectuar, que l’actual règim autonòmic més que una ajuda pot arribar a ser un obstacle per a la consecució de la independència de Catalunya. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a assolir-ne el control ni a aprofitar-lo per a dur a la pràctica totes aquelles polítiques que signifiquin un progrés per a la nostra societat, fins on permetin les limitacions legals, competencials i pressupostàries (que són, en definitiva, el que dóna sentit a les ànsies de major llibertat). El que és un error, crec jo, és voler utilitzar el minso poder autonòmic per prendre decisions de calat independentista, per molts simbòliques o innòcues que siguin (i la col·locació de la pancarta ho era). Són actuacions suggerides per la “desobediència”, concepte tant atractiu com de mal dur a la pràctica, que precisa d’una molt treballada estratègia prèvia (que no existeix) i d’una fèrria determinació per part dels que n’han de ser protagonistes (que està per veure que la tinguin). És una manera d’autoenganyar-se, d’anar-hi anant que no porta enlloc, una manera de marejar la perdiu que aconsegueix desmotivar la societat aquí i donar arguments i noves mostres de repressió allà.

Hi ha més raons per no jugar a l’independentisme des de les institucions autonòmiques (i això també és aplicable al món local). Aquests són uns àmbits amb (més o menys) poder real, legítim objectiu de totes les forces polítiques, que hi voldran implementar les respectives propostes ideològiques i assolir-ne la màxima representativitat en termes d’escons, consellers, regidors, assessories o el que calgui. En aquestes condicions, és molt difícil demanar la màxima unitat entre les diferents forces, per molta coincidència que hi hagi en l’objectiu final. La prova són les contínues i deplorables mostres de desencontre entre bàndols ideològics, per a desconcert de la pacient ciutadania de peu.

No: l’accent en la política independentista s’ha de posar en un altre lloc. A banda de la mobilització popular (que té les seves pròpies lògiques i tempos), cal centrar els esforços en altres àmbits institucionals: el Consell per la República, per exemple, no mediatitzat pel poder espanyol i lliure de batalles ideològiques del dia a dia, és l’òrgan transversal a potenciar i com a veritable dipositari de la sobirania, deixant-lo de considerar una mera carcassa simbòlica, perquè no l’és. És el nostre Govern a l’exili, el govern que pot col·locar una pancarta a la seva seu sense desagradables conseqüències. El que pot traçar les grans línies estratègiques diplomàtiques o jurídiques, dos camps d’innegable èxit enfront les frustracions peninsulars.

En qüestió de dies, potser d’hores, Catalunya ja tindrà tres presidents: un d’exiliat, un d’inhabilitat i un de provisional. Déu n’hi do. No ens oblidéssim, però, d’un quart president: el que, des de Madrid, remena les nostres cireres. Potser que comencem a arremangar-nos de veritat per revertir la situació perquè ja és insostenible. La tarda d’avui anirà curulla d’airades intervencions a les xarxes, de mostres de rebuig, de crides a concentrar-se en carrers i places… Ja està bé, però, com he llegit no fa gaire (i he repiulat), no volem més respostes: volem propostes.

[Imatge: Vilaweb]

Progressistes de me***

L’Ajuntament de Barcelona no ha trobat cosa més important que fer que retirar la medalla d’or de la ciutat a Heribert Barrera. Al Molt Honorable president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. El motiu? Buscant i rebuscant peces de convicció, han aconseguit trobar algunes intervencions de caràcter racista. Les opinions de Barrera sobre negres o indis americans, no sé ben bé quin és el col·lectiu afectat, devien ser, amb tota seguretat, desafortunades, però cal tenir presents el context i les valoracions morals de la societat en el moment en què foren fetes. Jo també rebutjo aquestes manifestacions però, insisteixo, cal tenir en compte quan i com foren fetes perquè per aquesta regla de tres no se salvaria ningú. Ningú té un expedient vital impolut.

Tota la vida ho han fet, però darrerament, certa esquerra i certs progressistes li estan agafant molt gust a trobar-li tres peus al gat a qualsevol fet, notícia, opinió, manifestació artística o literària o, en el cas que ens ocupa, una placa de carrer, un títol o un honor merament simbòlics, i amb l’excusa que, amb les ulleres del segle XXI, pot ser inconvenient per algun col·lectiu determinat, destinar-hi energies i esforços per reescriure el passat, com si així canviés la realitat al seu gust. Deu fer que així dormen més tranquils per les nits.

Hom esperaria d’aquesta gent, sobretot quan ocupen parcel·les importants de poder, que es dediquessin a dur a la pràctica polítiques progressistes de debò, que milloressin les condicions de la vida de la gent, plantant cara a qui calgués i fent valer les seves decisions i actuacions. Vaja, igual que les dretes, però amb més convicció. De camp per córrer en tenen, i molt. Però el que realment els interessa, l’única cosa amb la qual perden temps i diners és en coses tan supèrflues i sense sentit com retirar un guardó a un polític netament antifeixista per alguna que altra declaració impròpia en el passat. Una retirada de guardó a iniciativa, per cert, d’un regidor que s’havia significat per polítiques antiimmigratòries, aquestes sí, netament racistes. Per a l’actual majoria (que no ho és) del govern barceloní això no ha estat cap obstacle. Són una esquerra de merda.

[Imatge: parlament.cat]

Fer (1949-2020)

La família d’El Punt Avui, a la qual pertanyo en certa manera, torna a estar de dol. No fa ni tres mesos que lamentàvem la mort de l’articulista Manel Cuyàs quan aquest matí hem rebut una altra mala notícia: la desaparició del dibuixant Fer (Josep Antoni Fernández). Curiosament, ambdós col·laboradors eren veïns de la segona pàgina del diari, i tots dos eren de lectura obligada (bé: de lectura un i de visualització l’altre) només encetar-lo.

Col·laborador també d’El Temps i director d’El Jueves, creador del premi Gat Perich… els dibuixos de Fer eren molt personals i perfectament identificables. Si formalment eren ingenus, una mica infantils, en el fons es transformaven en una càrrega de profunditat contra els polítics reaccionaris, el feixisme, Españistán, les forces vives del régimen … Malauradament, en els darrers temps li sobraven les idees que inspiressin els seus acudits.

Quan moria algun personatge destacat i dels bons, Fer tenia per costum dibuixar-lo arribant al cel i organitzant algun amable desgavell per a desesperació de Déu o de Sant Pere. Ara el protagonista de la historieta ha de ser ell mateix. Què faria en arribant a les altures? Estic segur que alguns dels excel·lents dibuixants del nostre país se les empescaran per representar l’escena de forma original i divertida. El millor homenatge que se li pot fer, sens dubte.

[Imatge: el darrer acudit, d’avui mateix: foto ACN]

 

Diada de reflexió

Si la normalitat no fos la nova sinó l’antiga, dedicaria l’apunt de l’Onze de Setembre, com feia des de fa molts anys, a explicar a lectors i passants la meva experiència personal a la manifestació multitudinària, festiva i reivindicativa que caracteritzava la Diada Nacional de Catalunya. Fins enguany. Avui, després de dubtar-ho, he decidit no assistir a cap de les convocatòries programades per mantenir viva la tradició política o la flama de la reivindicació de llibertat nacional. Em pregunto si ja me’n penedeixo perquè les raons per sortir al carrer són exactament les mateixes i m’arriben notícies (inputs, que dirien els cursis) de concentracions notables en diferents punts del meu entorn geogràfic, sense parlar de Barcelona o altres ciutats.

En estricta coherència amb el motiu que ha decantat la balança per no acudir a cap manifestació (l’observança un pèl rígida de les recomanacions sanitàries), no només m’he abstingut de tota activitat política sinó que ni tan sols he sortit al carrer. Hores i hores tancat a casa (res que no em vingui de nou) que han anat molt bé per reflexionar sobre l’estat de la qüestió de la nostra lluita, els seus avanços i retrocessos, les seves glòries i misèries, els encontres i desencontres entre els seus protagonistes i entre els col·lectius que representen, les esperances de veure la llum al final del túnel (ara més fosc, amb pandèmia i crisi econòmica incorporades) i les decepcions que produeixen el desgavell d’anàlisis i estratègies del procés (o hauríem de dir dels processos?).

Les coses no conviden a l’optimisme i malgrat tot, el necessitem. Potser caldria valorar en el que pertoca l’extraordinària resiliència del poble català, que no és una cosa d’ara. Després de tres anys d’una ferotge repressió, de trifulgues partidistes i d’una crisi sanitària que ha trastocat pràcticament totes les esferes de la nostra vida, qualsevol altre poble hagués plegat veles, i no obstant això els diferents estudis d’opinió (seriosos o no) continuen oferint unes dades tant sorprenents com esperançadores. Potser caldria tenir més presents els èxits judicials europeus, que ens recorden, negre sobre blanc, que sí que tenim raó en la nostra lluita: el problema és del Pirineu ençà. Potser caldria saludar el començament de l’endreça de les nostres ofertes partidistes, apressades per una ja propera cita electoral que contribuirà com res a clarificar moltes qüestions (i obrar després en conseqüència, és clar).

És Onze de Setembre i el sol és a punt de pondre’s quan escric aquestes ratlles. Avui no hi ha hagut animada excursió a Barcelona amb autocar, ni ens hem menjat un entrepà asseguts a la vorera de qualsevol cantonada de l’Eixample, ni hem esperat disciplinadament que es fessin les 17:14 hores per fer alguna coreografia, ni hem xiulat l’helicòpter policial que sobrevolava la gernació, ni hem intentat entendre els discursos dels nostres líders a través dels altaveus ni, en fi, ens hem colat en algun bar per fer l’imprescindible riu abans de tornar. Per la meva part, l’únic que he fet és dur posada tot el dia la samarreta de l’ANC, aquest any d’un color blau molt bonic, que consti. L’any que ve hauria de ser de color verd, que és el de l’esperança, que mai no es perd.

[Imatge: concentració a Cambrils; Vilaweb]

 

Llibres a ull (i 5: papanates)

Trio per acabar la sèrie estiuenca un llibre de Quim Monzó. No una novel·la o un recull de contes, sinó un dels diversos reculls d’articles periodístics que ha publicat els darrers anys: Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Com diu la contraportada, es tracta d’una crònica brillant i lúcida de l’arribada al poder de “l’imperi de la plastilina”, d’aquesta manera d’entendre la política i la societat que en les darreres dècades ha aconseguit impregnar-ho tot. Un fenomen difícil de definir amb precisió però que Monzó aconsegueix donar-li una certa forma tant en aquest com en altres llibres. La correcció política, la sexualitat, l’ecologisme, la publicitat, el llenguatge, la restauració… tot passa per l’adreçador de Monzó fins a transformar-lo en peces breus, excel·lentment escrites, que posen al descobert les incoherències i els despropòsits d’una societat “papanates” (tanoca o babaua, que serien alguns dels seus equivalents normativament acceptats). L’escriptor és perfecte per fer un retrat aproximat d’aquesta manera de ser i de comportar-se, i ens prevé dels seus perills, cosa que agraïm els que, com ell, som de reconeguda aversió a la relació social i poc amics de modes i tendències banals i fugisseres.

El primer article parla de l’omnipresent moda de la depilació púbica i el darrer de les causes solidàries postisses d’Angeline Jolie. Un i altre tenen les dones com a protagonistes, però no crec que això tingui res a veure amb dedicar al llibre a Maria Grazia Cucinotta, una actriu italiana de cognom sensacional.

[Imatge: foto de l’autor]

Llibres a ull (4: personatges)

Amb el títol Vidas de hombres ilustres, el llibre d’avui (herència del pare) és un recull de dotze biografies de personatges importants de la història. Dic recull perquè es tracta, literalment, de dotze fascicles apareguts no sé ben bé en quina publicació dels anys 1932 i 1933, amb paginació independent i relligats posteriorment amb unes sòlides tapes vermelloses. Relligats amb una errada: la separata amb els índexs es va inserir entre els fascicles 11 i 12 i no al final com correspondria, cosa que jo, obsés de l’ordre, no puc treure’m del cap cada vegada que fullejo el volum. Cada retrat (fet amb rigor però amb algunes llicències per fer-lo més amè i sense notes ni bibliografia) és obra d’un autor diferent. L’edició és curosa i les il·lustracions són abundants. Un llibre d’aquells a conservar per molts motius.

La llista de personatges biografiats abasta figures polítiques, literàries, científiques i religioses, des de Napoleó fins a Edison, des de Cervantes fins a Tolstoi. La selecció és interpretable i, amb ulleres actuals, segurament el més discutible seria el fet que d’entre els dotze elegits hi ha una sola dona (Santa Teresa de Jesús) en un llibre que ja deixa ben clares les coses amb el títol. També hi ha una sola dona entre els autors, curiosament (o no gens) la de la santa d’Àvila: Carmela Eulate, una porto-riquenya precursora del feminisme antillà, segons m’informa la senyora Viqui. Tampoc hi ha cap català, a no ser que fem cas de les surrealistes teories de l’Institut Nova Història; llavors en compto cinc (Colom, Cervantes, Shakespeare, El Cid i Santa Teresa).

No recordo haver-les llegit totes, però la de Napoleó sí, amb aquest final que sempre m’ha semblat impactant i rodó: “Una rata enorme, de las que abundaban en la isla (Santa Helena), había devorado el corazón de Napoleón Bonaparte“.

[Imatge: foto de l’autor]

 

Llibres a ull (3: el català d’Osona)

Són dos volums de Lluís Orriols i Monset: La contribució d’Osona a la llengua catalana, editats per Curial. Orriols, empresari de professió i historiador i lingüista d’afició, va néixer a Vic dos mesos abans que la meva mare, també vigatana, la qual cosa explica que els dos llibres hagin acabat a les meves mans. Segons va declarar el seu autor, el treball s’inspirà en el Diccionari Etimològic de Corominas, de què extreia les citacions referides a Osona. Com que els volums del Diccionari tardaven en aparèixer, va començar a consultar dades del Diccionari Aguiló, de l’Alcover-Moll i de l’Arxiu Episcopal de Vic. El resultat és un recull de milers de mots vius en aquella comarca classificats per temes diversos, sense un criteri massa científic. Ell mateix ho reconeix al pròleg, però afegeix que “dins l’aparent desori tot va encaixant amb naturalitat i harmonia”. L’índex final ajuda a la cerca d’un mot concret.

Qui tingui interès per la llengua catalana, en el seu vessant més lúdic, qui frueixi descobrint nous usos de paraules conegudes o mots insospitats, qui se senti atret per la seva història, origen o etimologia, qui busqui informació sobre la toponímia o l’onomàstica d’Osona, aquesta és una obra a fullejar per deixar-se endur pel seu contingut encisador i evocador. Per exemple, rap-buf és la manera que tenen a Centelles per referir-se als nap-buf. Petarrellejar és un sinònim d’espetegar el cotó del ciri quan crema, i el senyor Orriols ho va trobar en unes instruccions de l’ofici de candeler fetes a Vic el 1806. Enfeixuguir és tornar feixuc, tal com l’empra el més il·lustre dels osonencs, Mossèn Cinto, a les seves Rondalles. Per acabar, miraminyó és el sinònim vigatà de còfia, tal com Orriols va extreure de l’Alcover-Moll.

No hi he sabut trobar, però, ni en aquesta obra ni en cap diccionari un mot de què parlava la mare, nai, per referir-se a un cop o una petita ferida al cos. Potser l’àvia se l’havia inventat o potser és la deformació d’alguna altra paraula. El cas és que no n’he sabut trobar l’explicació. La trec a col·lació com a modesta (i personal) contribució d’Osona a la llengua catalana.

[Imatge: foto de l’autor]

 

 

Llibres a ull (2: el Congrés nord-americà)

És aquella mena de llibres que només a mi se m’ocorreria comprar, i és el que vaig fer a alguna botiga de llibres de segona mà que abans sovintejaven al carrer Aribau de Barcelona. Casi que em vaig haver d’excusar de la meva adquisició davant del dependent:

  • És que a mi m’agraden aquesta mena de publicacions, sap?
  • Sí, sí, -va respondre ell, molt professional-, tothom té les seves preferències, és la manera de despatxar-ho tot -afegí, més o menys.

Encara no he dit de què va. És un directori del Congrés nord-americà de 1975 amb tota mena de dades sobre aquella cambra, sobre la Casa Blanca i sobre la resta d’institucions constitucionals dels Estats Units: biografies de representants, senadors, consellers i governadors; nom i adreça (llavors apartat de correus) de mils d’alts càrrecs de l’administració, classificats per departaments (les conselleries, diguéssim) i agències federals; la llista de totes les ambaixades i consolats que els ianquis tenien repartits pel món; composició dels tribunals i corts judicials; dades sobre els corresponsals de premsa, ràdio i televisió davant les institucions nord-americanes, etc.

És clar que no és un llibre per llegir, sinó una guia per consultar. Una espècie de llistí telefònic de més de mil pàgines. O més aviat per trobar-hi alguna curiositat: estem parlant d’un país (EUA) i d’un any (1975) prou allunyats en l’espai i el temps com perquè la utilitat del volum sigui mínima. Potser el que em cridà més l’atenció des que me’l vaig comprar (per 400 pessetes o almenys aquesta és la xifra que apareix escrita en llapis) són els mapes de cada un dels cinquanta estats nord-americans amb la seva divisió per districtes electorals. Allí la legislació electoral és estricta, cada diputat elegit en un districte representa aproximadament el mateix nombre de ciutadans, de manera que l’enorme i deshabitat estat de Nevada és un sol districte, mentre que el petit territori de Nova York es divideix en 38 minúsculs districtes. Potser no és la solució més justa, però no origina les picabaralles, tàctiques i càlculs d’aquí, origen de la inexistència d’una llei electoral, per vergonya nostra. Les comparacions són odioses, també entre Estats Units i Catalunya.

[Imatge: foto de l’autor] 

 

Llibres a ull (1: allò que el vent s’endugué)

(Què millor que passar l’estiu parlant no de política o de problemes socials sinó de llibres? Dedicaré els propers apunts a alguns llibres de casa, triats a ull, el primer que em cridi l’atenció, sense gaire criteri)

Ni me’n recordava que el tenia, però l’actualitat m’ha refrescat la memòria. Lo que el viento se llevó, de Margaret Mitchell, és una novel·la més coneguda per la pel·lícula a què va donar lloc. És una edició d’Aymà Editor del 1951, traducció de Julio Gómez de la Serna, el germà de Ramón, el de les greguerías. M’imagino que és herència de la mare, perquè hi ha la dedicatòria d’un tal Francesc, “fervent admirador”. És de tapa dura, folrat de tela. La lletra menuda (no apta per vistes cansades com la meva), atapeeix a doble columna 454 pàgines amb les peripècies d’Escarlet O’Hara, Rett Butler, Ashley Wilkes, Melanie Hamilton, Mammy i companyia a la plantació Tara i altres escenaris durant la guerra de Secessió nord-americana. Il·lustren el llibre, intercalades en el text, fotos d’actors i escenes de la pel·lícula. Són rotogravats, aquella tècnica usada a les portades de La Vanguardia, quan era encara més espanyola que ara. Clou el llibre un apèndix que parla del film, amb més fotos: l’estrena a Atlanta i Clark Gable rebent l’homenatge del públic.

Per força aquesta pel·lícula havia de marcar una època. Tinc entès que fou la primera gran producció en color, premiada amb diversos Oscar i estrenada a l’estat espanyol en plena postguerra: les escenes en aquelles mansions georgianes, els balls, els vestits d’època (tot són miriñaques)… fins i tot l’incendi d’Atlanta, havien de frapar un públic ansiós d’espectacle, distracció i intrigues amoroses, i l’adaptació de la novel·la de Mitchell no devia decebre perquè reunia tots els requisits. Tot era glamour, magnificència i argument despreocupat en aquella cinta, però l’actualitat, amarada de revisionisme i correcció política, l’ha convertida en un producte sospitós. Potser això fa que encara tingui més interès el seu visionat. En tot cas com a pòstum homenatge a Olivia de Havilland, darrera supervivent de Gone with the Wind, desapareguda aquesta setmana. Ella també tenia foto al llibre que corre per casa.

[Imatge: foto de l’autor]

Missa a la Sagrada Família

Per si l’actual situació no fos prou complicada, sembla que alguns prenguin decisions e expressament per enredar-la una miqueta més, generant nous motius de polèmica evitables amb una mica més de tacte i sentit comú.

L’últim exemple, la missa en memòria de les víctimes del Covid-19 oficiada pel cardenal Omella a la Sagrada Família. Pel·lícula dels fets: es decideix organitzar un acte religiós quan no només no ha acabat la pandèmia sinó que aquesta està rebrotant; contra les directrius del Procicat es decideix tirar-lo endavant; l’administració reacciona obrint a l’arquebisbat un expedient per no complir les normes de protecció sanitària en espais religiosos; l’arquebisbat contraataca denunciant la Generalitat per posar obstacles a l’acte invocant la llibertat religiosa. Les espases estan en aquest moment en alt i cada una de les parts té la pilota a la teulada de l’altra.

Friso per saber com acabarà aquesta història, però goso pronosticar que quedarà en no res i que tal dia farà un any. En tot cas, aquesta comèdia (perquè això ja és una comèdia) suggereix algunes reflexions. La primera ja ve de lluny, dels angoixosos temps del primer confinament i de les draconianes mesures lligades a l’estat d’alarma: recordo, estupefacte, que es van entretenir a especificar quantes persones podien assistir a un casament o a un enterrament: el nombre era diferent (no recordo quin), quan les característiques dels dos actes són, des de l’òptica que aquí interessa, exactament els mateixos. La cerimònia de la Sagrada Família podríem assimilar-la a un enterrament, però el fet segueix sent el mateix: un nombre determinat de persones en un espai tancat. Crec que eren unes 400 en l’enorme (i magnífic) espai gaudinià i per les fotografies no em va semblar que hi hagués més perill de contagi, tot el contrari, que en l’avió amb què la setmana passada em vaig desplaçar a les Canàries, amb altres 400 persones embotides i amb el morrió posat, això sí.

Segona, si Procicat, aquest organisme tant esmentat aquests dies com poc conegut, decideix tocar el crostó a l’Església catòlica per l’acte de diumenge, ¿per què no actua amb els mateixos celeritat i rigor en les moltes altres mostres de saltar-se la norma que campen per la nostra geografia? Comencem pels temporers lleidatans o per les festes multitudinàries, per les platges o per determinats centres de treball? Pot donar la sensació que li han ficat el dit a l’ull a l’Església catòlica pel que representa, i específicament al cardenal Omella per com és i el que diu i fa (o no diu ni fa). Aquesta seria la conclusió després de sentir el president Torra criticar amargament el cardenal per la seva ambigua i poc cristiana actuació davant l’actual repressió política que patim a Catalunya. Tercera, les seves paraules ja han activat el mode victimista en la institució eclesiàstica, que no ha dubtat en esgrimir la llibertat religiosa i de culte com a argument per la celebració de l’acte i com a fonament per a la seva acció legal, una argúcia sense solta ni volta.

Estem barrejant moltes coses: salut, creences, política, tribunals… El virus segueix “progressant inadequadament” en determinades zones del nostre territori i sectors de la nostra societat i tant les vacil·lacions de les administracions (de totes) com la irresponsabilitat de tanta gent (fruit, en part, d’aquelles vacil·lacions) no aconsegueixen tranquil·litzar l’expectativa de les properes setmanes estiuenques, just l’època en què ens deien (recordeu?) que la calor apaivagaria el bitxo per un temps.

Pels que s’alegren que la Generalitat vulgui “empaperar” l’Església barcelonina (amb raó o sense, no hi entro) que sàpiguen que el proper dia 31 és la festa musulmana del xai. L’expectativa de possibles transgressions sanitàries (tant per l’aglomeració de persones en el que és una destacada celebració del calendari islàmic com per les condicions higièniques que s’han d’observar en el sacrifici dels xais) ha dut l’autoritat competent a fixar unes recomanacions (concepte top d’aquests dies) que tots desitgem que es compleixin escrupolosament. Si no fos així, seria motiu de reflexió i preocupació que no s’establís el mateix zel i vigilància de després de l’acte de la Sagrada Família, en nom d’uns sempre mal entesos progressisme, integració cultural i correcció política.  O tots moros o tots cristians (ui, perdó).

[Imatge: elpuntavui.cat; foto EFE]

La vella anormalitat

“El confinament dur s’acaba. Si fem bondat, progressarà adequadament. Si no, els experts ja estan advertint molt seriosament que caldrà fer marxa enrere i tots perdrem (més) bous i esquelles. En qualsevol cas, un estiu ple de normatives contradictòries i limitacions a la via quotidiana no ens el traurà ningú.” Amb aquestes paraules acabava el meu últim apunt del confinament. Els fets de les darreres setmanes s’entossudeixen en donar-me la raó i el que estem vivint avui divendres, començament del nucli dur de l’estiu (allò que en diuen “la canícula”), ens recorda poderosament experiències passades: rodes de premsa tant plenes de bona voluntat com buides de decisions fermes, comentaris a les xarxes de gent desconcertada o indignada (per què això sí i allò no, per què aquests sí i aquells no, per què aquí sí i allà no…), sectors socioeconòmics ben diversos queixant-se de la seva dissort… Només faltaven les opinions d’experts com el doctor Mitjà o el matemàtic de la URV Arenas i la lectura d’un tuit que assegurava que “pel setembre les escoles no obriran” per pensar inconscientment en el pitjor.

S’han fet malament les coses els darrers dos mesos? Tot és massa complex per arribar a una conclusió o per repartir culpes a tort i a dret (ganes no en falten), però sí que crec que conforme passen les setmanes l’experiència que tots tenim d’aquesta crisi i dels seus efectes, sanitaris, administració i ciutadania, va creixent i cada vegada és menys plausible l’excusa que “això ens agafa de nou”. Cada prohibició, cada recomanació, cada decisió que es prengui en relació a la mobilitat, les pràctiques de protecció, les proves de detecció i els instruments de comunicació o coordinació, haurien de ser, sembla, més atinades, més segures i, per tant, més ben assumides i acceptades per tothom, amb els beneficis que això comportarà en termes de salut i progrés econòmic, els dos grans valors a preservar i enfortir (en pugna entre ells, i d’aquí plora de vegades la criatura). Una societat madura, i nosaltres volem que ho sigui, també és això.

En deien “nova normalitat”. De moment estem tornant a la “vella anormalitat” del 14 de març.

[Imatge: elpuntavui.cat; foto EFE]

Presentació del llibre de Boye

Ahir Gonzalo Boye, el de les crispetes, va presentar el seu llibre Así están las cosas al passeig de les Palmeres de Tarragona. Vaig assistir-hi. La cosa no tindria més importància si no fos perquè va ser la meva primera presència “física” en un acte públic o social, després de quatre mesos de confinaments i restriccions de tota mena. Durant aquest temps, mitjançant la màgia de les noves tecnologies, he “assistit” a actes a Barcelona (assemblea de lectors de Vilaweb), Las Palmas (presentació del llibre Nacionalismo canario 3.0o Tarragona (trobada d’associats de la Crida Nacional, amb boicot de trolls inclòs), però fins ahir no havia experimentat aquesta estranya sensació d’estar amb més gent, a prop però no massa i saludant cares conegudes rera mascaretes de models variats.

L’advocat xilè presentava el seu segon llibre de memòries sobre les inacabables singladures jurídiques del procés sobiranista. Boye va fer de Boye: agut, didàctic, contundent, optimista… Va dir el que cal dir i va callar el que cal callar. Es va guanyar els presents quan va dir que l’únic “delicte” dels polítics exiliats fou complir el que els ciutadans els van encomanar, argument incontestable de la defensa davant dels tribunals europeus, els de veritat. Va explicar interioritats sobre seguiments, intents de segrest de Puigdemont o espionatges telefònics, de rabiosa actualitat. Ens va posar la mel a la boca amb la imminent aparició del llibre del president exiliat, el manuscrit del qual només Boye ha tingut el privilegi de llegir. A preguntes del públic sobre com aconseguir la unitat davant les discrepàncies que mostren els diferents grups polítics independentistes, va remetre la solució als propis electors; nosaltres serem els que, amb el vot, acabarem separant el gra de la palla i posant cadascú al lloc que mereix.

Ahir al passeig de les Palmeres, per coses de la covid, estàvem literalment junts però separats. Figuradament caldria estar separats però junts, formant una pinya o potser una melée. La comparació no és gratuïta: el presentador de l’acte d’ahir, l’amic Pere Grau, va afirmar que el rugbi té molts més punts en comú amb la nostra lluita política del que ens pensem. Cada dia ens reserva una sorpresa.

[Imatge: @juristestgn]

Les desgràcies dels altres

És correcte alegrar-se de les desgràcies dels altres? Home, depèn. La pregunta m’ha sorgit en llegir els darrers dies les mostres de satisfacció expressades per culers de tota mena i condició en ocasió del descens de l’Espanyol a Segona divisió. Entenent que la rivalitat entre aficions justifica molts despropòsits i que la llibertat d’expressió gaudeix d’insospitades toleràncies en el terreny esportiu, no puc més que jutjar miserables les opinions bolcades en les xarxes socials des del moment que precisament una victòria del Barça envià els periquitos a allò que els cursis anomenen “la categoria de plata”.

No sóc futboler (quedava algú que no ho sabés?), no hi entenc casi res, les meves simpaties pel Barça són d’ordre bàsicament nacional, no esportiu, en la mesura que el club de Joan Gamper ha estat sempre un dels bastions més sòlids (i internacionalitzables) del catalanisme, però això no fa que tingui absolutament res contra l’Espanyol (home, que un club català es digui així no és plat de bon gust, però vaja…). Justament és això el que critico: que aquells que s’alegren que un equip tant català com el que més baixi a Segona ho fan per tapar la derrota que suposa no haver pogut la guanyar la lliga, justament víctimes del més anticatalà dels equips espanyols (és a dir els blancs, amb ajuda dels negres). Jordi Turull, un dels polítics més honestos i fidels a Catalunya, és soci de l’Espanyol i això sols ja ens hauria de fer veure amb més bona cara el club de Cornellà, solidaritzar-nos amb la seva nova situació i desitjar-li una prompta recuperació

Començava l’apunt amb una pregunta. Sí, també pot estar bé alegrar-se de les desgràcies dels altres. Està en la naturalesa humana i cadascú pot trobar-hi la seva justificació moral. Jo mateix m’he alegrat molt de que la senyora Nadia Calviño (la filla del que volia reduir TV3 a una tele antropològica, encara que ella no en tingui la culpa) hagi perdut les votacions a presidenta de l’Eurogrup. Me n’alegro no tan pel disgust d’ella, que sabrà superar (sembla espavilada), com per la galleda d’aigua freda que ha suposat per tants polítics, periodistes i menjapans que ja tenien coll avall posar una pica en Flandes, mai millor dit, i que ens haguessin refregat la gesta pels morros dies i dies com una exaltada victòria nacional(ista). Espanya (un país que continua mendicant a Europa crèdits i liquiditat que sempre acaba transformant en fanfàrries diverses) ha estat derrotada per Irlanda (una modesta república que ha sabut impulsar la seva economia de manera molt ben entenimentada). Després de tot el que hem patit i seguim patint els catalans (socis del Barça i de l’Espanyol inclosos, que per a això no hi ha categories), no ens n’hem d’alegrar? És clar que sí!

[Imatge: lesportiudecatalunya.cat; foto: RCDE/CM]

 

La decisió més política

L’obligatorietat de dur la mascareta en tota mena d’espais públics, decidida pel Govern i en vigor des de demà mateix (amb amenaça de multes en cas d’incompliment de la norma) està cridada a ser un nou motiu de polèmica en els propers dies. D’acalorada discussió, cosa que ens vindrà de perles ara que els termòmetres s’enfilen per sobre els 30 graus i la xafogor (almenys els que vivim prop del mar) amara els nostres pensaments i les nostres accions.

Es tracta d’una decisió política, com bé ha dit un responsable sanitari, que potser molts han malinterpretat, fins i tot jo en un primer moment. L’ús habitual de la mascareta és una recomanació dels experts sanitaris, però la decisió de fer-la obligatòria és plenament política. Una decisió complicada a partir d’un dilema senzill de plantejar. No obligar la gent a dur mascareta suposa un vot de confiança en la societat, que hauria d’estar formada per individus lliures, responsables i cívics que se la posarien no per obligació sinó per respecte a tots. Per contra, obligar els ciutadans a col·locar-se aquesta peça, amb una meticulosa i obsessiva reglamentació preveient llocs, superfícies, circumstàncies, activitats, excepcions i multes, és rendir-se a l’evidència de que l’actual societat és anàrquica, egoista i incívica: el pitjor de les cultures mediterrània, ibèrica i d’altres contrades.

El Govern ha optat per la restricció. No seré jo qui ho critiqui, tot el contrari, però pronostico incoherències, contrasentits i situacions absurdes. Ja s’estan apuntant; de fet ja havien anat sorgint en la fase més aguda de l’estat d’alarma i del confinament dur. Podrem córrer sense mascareta sortejant els vianants, però no podrem circular per un carrer solitari sense el preceptiu morrió. Als llocs més concorreguts de pobles i ciutats (els bars, quin remei) ens la podrem treure, ja que la cervesa ha de trobar algun forat per on ser ingerida i no ens estarem cobrint i descobrint la boca tota l’estona, mentre que en qualsevol altre espai tancat, per diàfan que sigui, l’obligació es mantindrà. M’imagino desagradables escenes socials: persones passant olímpicament, altres que els ho retreuran, policies extralimitant-se, veïns filmant discussions a crits… Un escenari prou decebedor que només restarà en l’oblit si s’aconsegueix a curt termini tallar en sec l’aparició de nous brots del virus i que les dramàtiques xifres de contagiats, ingressats i morts, que continuen sent notícia, tendeixin ràpidament a zero.

[Imatge: segre.com]

Un dels nostres?

Des d’avui, l’estat francès ja haurà tingut més primers ministres catalans que l’estat espanyol. Concretament el doble. És, si més no, significatiu. L’elecció de Jean Castex, alcalde de Prada de Conflent, com a cap del govern francès ha estat una veritable sorpresa. Hi ha qui ho ha saludat amb un triomfalisme un punt xovinista, mai millor usat aquest adjectiu. Altres, amb una actitud gens sorprenent, han preferit tirar aigua al vi i recordar-nos que el tal Castex, encara que català, en realitat és un alt polític passat per l’ENA que ha fet carrera a l’únic lloc on es fa carrera política a França, París, i que des d’aquesta banda del Pirineu no ens podem fer cap mena d’il·lusions de res.

No home no, no ens fem il·lusions, però no deixa de causar una certa satisfacció saber que algú de la nostra terra (ho és, oi?) ha pogut arribar tan amunt, on es remenen les cireres. Anava a dir que és “dels nostres”. Políticament, no sé si podem considerar-lo “dels nostres” (és catalanoparlant i ha tingut alguns posicionaments favorables als presos polítics i poca cosa més) però una mica “dels meus” sí: Castex és un bon coneixedor de la història del ferrocarril de la Catalunya Nord, tema al qual hi ha dedicat estudis, llibres i conferències. Singularment, la línia dels SNCF que connecta Perpinyà amb Vilafranca de Conflent (i enllaç amb l’entranyable Tren Groc) i que té estació a la seva vila, Prada de Conflent, de tanta significació per a la nostra història i la nostra cultura.

Una bona notícia, es miri com es miri. A veure què donarà ara de si aquest home.

[Imatge: le-journal-catalan.com]

El veritable drama

Amb quina facilitat entrem els catalans en polèmiques de vol gallinaci! Per què es tan difícil veure que són discussions que no porten enlloc, que no serveixen per solucionar cap problema i que, per contra, subministren valuós material a l’enemic? Em refereixo, naturalment, a la darrera batalleta sobre la presencia del castellà en una sèrie de TV3 titulada premonitòriament “Drama”.

Anem a veure. Es perfectament sabut que dues de les obsessions de l’unionisme són dividir la població catalana en funció de la llengua (sobra dir que per arraconar el català per sempre més) i carregar-se TV3 en tant que televisió nacional i de qualitat i també com a modesta estructura de l’estat que encara no tenim. Doncs bé, entretenir-se a mantenir les passionals discussions d’aquests dies a les xarxes socials sobre la presència de la llengua de Cervantes a la tele de Sant Joan Despí és remar en direcció a aquells dos objectius.

Resulta particularment decebedor llegir aquests dies coses com que TV3 s’ha convertit en TÑ3, la tele traïdora i ñorda (els uns) o que cal introduir molt més castellà en la programació perquè, total, és un reflex de la societat a què ha de servir (els altres). Repeteixo: el principal error és mossegar un ham no demanat i llançar-se tota mena d’arguments, invectives o insults perfectament evitables. Si cal entrar en la polèmica, només m’agradaria recordar als primers que el castellà fa molts anys que té una considerable presència a la nostra televisió, sigui en programes de gran audiència (Polònia, perquè així parlen els personatges parodiats), sigui en la publicitat (per raons d’estricta urgència econòmica) o, crec recordar, en pel·lícules espanyoles (que, com sembla bastant obvi, és preferible mantenir-ne la versió original). Als excessivament contemporitzadors amb els vents ponentins, fer-los la reflexió (no és idea meva) que les televisions no han de reflectir la realitat social de les audiències sinó que és justament al contrari: les audiències tendeixen a comportar-se com el que veuen en la pantalla: és el paper “adoctrinador” dels mitjans de comunicació. En alguna mesura tots ho fan (algú discutirà el paper de les privades en aquesta qüestió?, privades espanyoles, no cal dir) i per tant TV3 no pot quedar-ne el marge. Com? Sent coherent amb un dels seus objectius fundacionals, la creació i enfortiment d’un espai comunicatiu en català.

No sembla difícil d’entendre que, en l’actual situació sociolingüística, el castellà seguirà colant-se per cada forat que trobi: entrevistats a peu de carrer, intervencions parlamentàries… i això no hauria de constituir un perill seriós per la nostra llengua si no es traspassen determinats límits. Sensu contrario, la presència cada vegada més quotidiana de l’espanyol tampoc ha determinat, almenys fins ara, que augmenti l’audiència, més aviat acabarà provocant que algun sector en deserti, decebut perquè cada dia és menys “la nostra” en els marcs mentals dels informatius, en el model de llengua que s’hi sent (aquell parlar “xava”…), en el descens en la qualitat del conjunt de la programació… En un context econòmic i comunicatiu que és el que és, la direcció de la cadena té un bon repte per trobar la quadratura del cercle.

Quedaria encara un motiu més per esmorteir l’encès debat. Quan parlem de televisió, continuem amb aquella idea de fa dècades, ja superada, de que es tracta del mitjà de comunicació per excel·lència, el que tothom segueix acríticament a unes hores determinades quan, com se sap, la proliferació de canals, dispositius i plataformes fa que cada dia més gent en fugi. Especialment els més joves, als qui, en teoria, més hauria de marcar la presència o absència d’una llengua en una sèrie de ficció adreçada especialment a ells. No, jo no en faria cap drama.

[Imatge: elnacional.cat]

 

Llibertat d’expressió

Com m’agrada la foto de l’apunt. La primera vegada que l’he vista, aquest matí, patia que no fos un muntatge i que, en realitat, els estadants del palau de la plaça Sant Jaume no s’haguessin acoquinat a l’hora de lluir la bandera reivindicativa que toca posar cada 28 de juny. Si tenim en compte que les altes instàncies judicials espanyoles han prohibit situar en llocs públics banderes no oficials, el gest de la Generalitat l’honora. Benvingudes aquestes desobediències. Altres costaran més.

Antigament, no fa tants anys, els colors d’aquesta bandera i tot el que representen no és que no es poguessin posar als balcons de conselleries o ajuntaments, és que estaven amagats, reclosos en la discreció de cercles reduïts de la nostra societat. El 2020 veiem, potser ja sense sorpresa, que tothom puja al carro de les reivindicacions dels col·lectius LGTB, tinguin a veure-hi o no, incloses entitats i empreses completament alienes als sectors directament concernits. Ja està bé aquesta presa de consciència, al cap i a la fi afecta a tota la societat, però que tinguin en compte que la verdadera lluita no consisteix en omplir de coloraines per un dia el logotip de l’empresa o canviar la icona del Twitter. Això és molt fàcil de fer ara (fa un quart de segle hagués tingut molt més de mèrit). L’important és contrarestar, fer front i vèncer les petites (o no tan petites) mostres d’homofòbia o transfòbia que quotidianament es donen en la nostra societat. L’Observatori contra l’Homofòbia va fer públiques l’altre dia unes dades ben preocupants en aquest sentit. Agressions, insults, menyspreus, discriminacions en locals públics… demanen una resposta de la nostra societat: de les coses grosses, no deixar-ne passar ni una i que caigui el pes de la llei, i de les petites, una mica més de respecte i tolerància entre tots plegats.

La Generalitat ha penjat la bandera just a sobre de la pancarta que proclama la llibertat d’opinió i expressió. Un dret humà. És això: respecte a totes les formes d’expressió sentimental, afectiva, identitària, sexual o del que sigui.

De vergonyes, solidaritats i trampetes

Sobre l’afer Borràs, quatre ratlles. És inacceptable la fugida d’estudi d’ERC i de la CUP, grotesques les raons que addueixen i decebedora la imatge de desunió i cainisme que ofereixen a l’opinió pública. És també, i aquí hi incloc també el paquet PDECAT/Junts/Crida, de vergonya aliena el combat de baix nivell que es lliura a les xarxes socials. N’hi ha per no entrar a Twitter una bona temporada. A la Laura Borràs se l’està acusant, atacant (i jutjant/condemnant abans d’hora) per raons estríctament polítiques, per representar el que representa. Tothom ho sap. Per tant, el que tocava ahir al Congrés és donar una resposta també política al nou embat estatal i votar no al suplicatori demanat. Era el mínim que es podia esperar de les tres formacions independentistes amb representació a Madrid: no són capaces de posar-se d’acord en alguna cosa?, Tan difícil era fer-ho en un tema bàsicament anti-repressiu? L’estratègia comuna no arriba ni tan sols a aquest estadi bàsic de solidaritat? Aquestes formacions són les que diuen voler construir una República (no se sap ben bé quan ni com)? Doncs estem apanyats.

Sobre el fons de l’assumpte, el “pecat” de què s’acusa Borràs, tant clar és que es tracta d’una irregularitat administrativa com que no es mereix cap mena de represàlia, i molt menys 15 anys (sic) de presó, que quan ho vaig sentir per primera vegada els ulls em feien pampallugues (chiribitas com diuen els que volen eliminar la Laura Borràs). Partir contractes en trossets de menys de 15.000 € és el pa de cada dia a les administracions públiques, de sempre. Es tracta d’una aplicació pràctica d’aquell principi de “feta la llei, feta la trampa” (que personalment odio), i la mateixa habitualitat justifica implícitament la seva legitimitat a la pràctica. En tot cas s’hauria d’afinar més la llei de contractes públics (introduint, potser, mecanismes de control extern) per posar fi a aquestes trampes al solitari practicades per tota mena d’entitats, gestors i colors polítics. Ja és casualitat que l’única persona que lleparà per això és Laura Borràs. Potser el que caldria és contraatacar i denunciar tots els trossejaments de contractes públics de què es tingui coneixement. Tots. Tothom a la cangrí. Si hem de morir que sigui matant.

[Imatge: regio7.cat]