El julivert artístic

Les obres del museu de Lleida ja estan on ells volien. Rebudes entusiàsticament provinciana, amb un punt de Bienvenido Mister Marshall per autoritats i ciutadania, les escultures i els sarcòfags del monestir de Sixena han arribat a destí i descarregats no vulguis saber com (circula per la xarxa una foto ben il·lustrativa al respecte).

Naturalment, tot el procés relacionat amb aquest tema de les obres de Sixena guarda una estretíssima relació amb l’altre Procés, en majúscules. S’acostuma a dir, i és veritat, que l’independentisme català és un conflicte polític que l’estat ha judicialitzat tant com ha pogut. Sixena, de fet, és el cas contrari: un conflicte estrictament jurídic de pertinença d’unes obres d’art que les administracions anticatalanes (estat i Aragó, per entendre’ns) han polititzat fins a aprofitar l’aprovació de l’article 155 per “colar” el trasllat exprés de les 44 peces museístiques.

És una qüestió en la qual jo, personalment, no m’hi hagués oposat si les coses s’haguessin fet bé: si legalment les peces han de pertànyer a una altra administració o col·lectivitat no hi ha res a discutir quan tot està correctament documentat i fonamentat. De fet, tot el que fa referència a la propietat i a l’ús del patrimoni artístic pot ser extraordinàriament complex en aquest sentit, perquè pot ser de qui el troba, de l’amo el terreny on es troba, del seu autor, dels seus hereus, de qui el compra, de les diferents administracions competents… Com es veu, es tracta d’un assumpte tècnico-jurídic que la política no hauria de grapejar ni la societat fer-ne bandera de batalles inapropiades, cosa que no s’ha respectat.

Si les peces de Sixena han d’anar a parar a un altre lloc, que hi vagin, però hagués demanat una mica més de respecte pels procediments legals i sobretot evitar-nos l’espectacle policíac d’avui, un muntatge desproporcionat i ridícul (triobo que van sobrats de policia aquella gent) només per aconseguir la foto tan desitjada per un estat d’esperit encara colonial. Tot plegat m’ha recordat una mica la “gesta” de Perejil: una nimietat per tenir contenta una parròquia que enyora glòries imperials d’una altra època.

[Imatge: www.ara.cat, foto ACN]

‘Due margherite, prego’

Bones notícies: la pizza ja és “Patrimoni immaterial de la Humanitat” segons la UNESCO. Bé, cal precisar-ho: no les pizzes en si, que són ben materials, sinó l’art dels pizzaioli napolitans. Transcric l’explicació que en fa l’alt organisme cultural:

“L’art dels pizzaioli napolitans és una pràctica culinària consistent en preparar en quatre etapes la massa d’una pizza i enfornar-la amb foc de llenya donant-li voltes. Aquesta pràctica -que va néixer a Nàpols, on viuen i treballen actualment uns 3.000 pizzaioli– és un element del patrimoni cultural que ocupa un paper essencial en la celebració d’esdeveniments socials i fomenta els intercanvis entre diferents generacions. Les tècniques i els coneixements vinculats a aquesta art culinària es transmeten fonamentalment en els establiments (botteghe) dels mestres pizzaioli, on els joves aprenents n’observen el treball”.

La tècnica i el resultat no tenen res a veure, per tant, amb aquestes superfícies rígides decorades amb insospitats productes que ens venen, refrigerats o congelats, als supermercats de la cantonada. Per precisar-ho més, una pizza com Déu mana ha de ser preparada per un expert i servida al moment. Cosa no sempre fàcil. No sé si és una coincidència o no, però la possibilitat de poder fer-ho, ens serà des d’ara més fàcil: acaba d’obrir a Barcelona la pizzeria De Michele, primera sucursal fora d’Itàlia de l’Antica Pizzeria da Michele, fundada el 1870 a Nàpols.

[Imatge: viaempresa.cat]

 

Escolta, Europa

El poble català ho ha tornat a fer. El convenciment i la determinació d’arribar a bon port no tenen aturador, i ahir, a Brussel·les va fer sentir el seu clam multitudinari a favor de la llibertat del país i dels seus dirigents davant una comunitat europea encara sorpresa a aquestes alçades de la pel·lícula. “Escolta, Europa” és el resum de l’acte, adoptat avui com a titular per algun dels mitjans.

Dels nostres mitjans, no fa falta especificar-ho, perquè dels d’ells ja en podíem esperar grolleres reinterpretacions. Potser la que més mal fa, per malintencionada, és la del grup Prisa (qui t’ha vist i que et veu) parlant de l'”odi dels separatistes” mentre amagarà convenientment el noble gest dels bombers donant sang als hospitals belgues. Hem la sortida de to del diari madrileny com una més de les mostres de preocupació per no saber com ocultar el sentit de la mobilització de la nostra ciutadana, que tan mal fa amb les nostres maneres de dir i fer.

La demostració multitudinària al cor d’Europa ha estat també contestada, amb les habituals mostres de menyspreu i suficiència, per la vicepresidenta espanyola Sáez, perdonant la vida als catalans i recordant-los que poden manifestar-se gràcies a que és un dret democràtic i gràcies també a posseir un DNI espanyol. És l’eterna visió burocràtica d’un estat: reduir un dret democràtic a un document legal. Naturalment, no entra en el fons de la qüestió, que no és altre que el fet de que la immensa majoria dels manifestants de Brussel·les ho feien precisament per deixar de tenir el DNI, una targeteta plastificada que tenen la “sort” de posseir deu empresonats, cinc exiliats, mil ferits en càrregues policials, quatre inhabilitats, dotzenes d’encausats i milers i milers de ciutadans en el punt de mira per les seves idees polítiques expressades de forma escrupolosament pacífica i democràtica, com ara aquest bloc, per exemple.

La marxa brussel·lesa esdevé enmig d’una peculiar campanya electoral, inèdita per com es planteja i imprevisible en els seus resultats i conseqüències. També, qui ho diria, menys interessant del que tocaria. S’estan sentint algunes coses que fan venir basca, francament. Hi tornarem.

[Imatge: www.elpuntavui.cat; foto AFP]

Què hem de fer

Em pregunto què hem de fer (que sigui útil i eficaç, vull dir) davant la cataracta continuada de notícies que rebem cada dia, caracteritzades totes elles per una profunda catalanofòbia, més intensa i pertinaç encara del que ja havíem sospitat sempre. Indignitats amb els presos polítics, maldestres intervencions en nom del 155, manipulacions informatives de tot ordre, agressions impunes de qui mai no ha cregut en els principis democràtics, decisions judicials que ratllen el ridícul (és normal prohibir el color d’una font ornamental?)… I paro perquè la salut se’n pot ressentir; a la darrera revisió mèdica m’han trobat la tensió alta: hi tindrà alguna cosa a veure tot plegat?

La resposta a aquesta llarga pregunta retòrica (què hem de fer…) caldrà garbellar-la de la infinitat d’opinions de tota mena que la nostra gent aboca a mitjans informatius i xarxes socials, a vegades des del rigor i competència intel·lectuals, a vegades des de la bona fe i honestedats personals, a vegades des de la comprensible mala llet i irritació que ens provoquen a tots plegats les arbitrarietats de procedència ponentina. Cal seguir fent-ne cas (reaccionant-hi amb indignació o amb ironia, segons escaigui) o ignorar-les completament per seguir el nostre camí? El desconcert és important en aquest estrany període fins el 21 de desembre, en què es barregen (parlo del nostre camp) la sensació d’estar escapçats (Brussel·les, Estremera…), el tacticisme dels partits, el neguit quotidià de no saber a què estem exposats si movem un pèl, i finalment respondre la gran pregunta de com ens llevarem el matí del dia 22.

La situació creada pels estaments espanyols és tan bèstia que a mi em crea, i espero que a molta gent també, la necessitat no només de perseverar sinó també d’involucrar-se més, de fer “alguna cosa” útil i eficaç a favor de la nostra causa, sense saber ben bé què. D’aquí la pregunta inicial. Ahir en vaig fer una, d’acció, no sé si útil ni eficaç, però que a mi em va fer sentir bé: assistir a una concentració i marxa amb espelmes davant l’antiga presó de Tarragona, per exigir la llibertat dels deu presos polítics que, de forma ignominiosa, continuen tancats contra tota lògica democràtica i jurídica. Va ser un acte emotiu i reconfortant en un vespre gèlid. Com darrerament es diu, de forma ja tòpica, qui ens havia de dir fa ben poc temps que s’arribaria a aquesta situació? Així està el pati.

[Imatge: CDR Eixample Tarragona, organitzadora de l’acte]

 

Patrícia Gabancho (1952-2017)

“Li agradava anar per Canning perquè a mesura que l’avinguda avança cap al centre el trànsit es va fent més atapeït, més urbà, i els flancs edificats també: és com veure créixer la ciutat, les cases es fan més altes, els comerços més brillants. Casa. És als voltants del vell barri familiar que l’estómac se li emplena de plom, un neguit. El taxi s’atura davant l’edifici, “¿acá le va bien? Adiós, señora, buena suerte”.

In memoriam.

[Fragment de La néta d’Adam; imatge: cataloniavotes.eu]

‘Discrimining’

Dues passatgeres d’un avió de Vueling, que feia la ruta entre Barcelona i Menorca, han estat obligades a quedar en terra per parlar en català a una hostessa. L’incident gens anecdòtic se suma a moltes altres notícies que ens han arribat els darrers temps sobre discriminacions contra la nostra llengua en llocs públics o davant estaments oficials. Llocs i estaments obligats, com a mínim, a entendre-la i, en tot cas, a ser respectuosos en cas de dificultats de comprensió. Incident que es produeix, a més, en plena eclosió d’agressions de tot ordre contra el nostre país, la seva gent, la seva cultura i les seves formes de vida. Els darrers esdeveniments polítics han obert la veda, definitivament, contra nosaltres. Això s’haurà de parar d’alguna manera, i al costat de mesures proactives (denúncies, reclamacions, iniciatives parlamentàries, cartes al director, què-sé-jo) caldrà enfrontar-se, si mai ens trobem en situacions d’aquest tipus, amb una bona dosi de paciència i serenitat. Si pot ser, no donar-ne importància (això frustra molt a l’enemic) i si no respondre amb aplom o ironia. I sempre amb dignitat. És bo, en tot cas, fer públic cada cas de discriminació, agressió, menyspreu o burla perquè, lluny d’acovardir, la difusió del conjunt de despropòsits contra el nostre país i la nostra societat ajuda a conscienciar-nos de quina mena d’enemic tenim davant, contribueix a reafirmar-nos en els nostres drets davant de tercers (Europa, on ets?).

L’episodi de Vueling és especialment simptomàtic de fins a quins extrems estan arribant les coses. Si els fets són certs (tampoc sabem tots els detalls), sembla ser que hi va haver algun tipus de “desencontre”, diguem-ho així, entre dues passatgeres i l’hostessa i aquesta no va tenir altra reacció que avisar el comandant de la nau que, al seu torn, va fer pujar una parella de piolins que són els que van obligar a baixar les passatgeres. Aquestes pràctiques d’estat policial són les verdaderament preocupants: una incidència que podia haver-se solucionat amistosament en un minut va derivar en una intervenció d’un cos armat que no es va limitar a identificar les protagonistes (que és el que, com a molt, tocava) sinó que les va fer fora de l’avió. Encara gràcies que no van passar la nit al cuartelillo.

Vueling torna a tenir un petit “marron”. La companyia, que va néixer amb un esperit juvenil, alternatiu i de bon ‘rotllo’ (tot ho feien acabar en -ing), acumula innombrables queixes sobre les seves pràctiques empresarials. Puc parlar per experiència pròpia d’un episodi d’overbooking que vaig patir fa alguns mesos: per aconseguir la indemnització a què, segons la normativa europea, tenia dret, vaig haver de seguir un verdader calvari de paperassa, trucades i correus electrònics. Com passa amb Ryanair, la seva cosina germana, es podria dir que aquest és el preu que hem de pagar per aconseguir volar de forma relativament barata. No és això: hi ha certs drets i certes condicions de prestació del servei que no poden ser limitats de cap de les maneres, i no parlo d’hores de retard, centímetres de seient o entrepans industrials: parlo de complir escrupolosament les lleis i tractar correctament els clients. Una pràctica empresarial que Vueling, almenys en el cas de les senyores menorquines, es va passar per l’engonal.

[Imatge: eurocollege.es]

La revolució i vosaltres, que tant la vau estimar

Fa molt poc commemoràvem els 500 anys del naixement del luteranisme. Uns dies després, avui, ho fem amb els 100 anys d’un altre esdeveniment que va canviar el curs de la història, en tots els aspectes imaginables: la presa del Palau d’Hivern a Sant Petersburg per part dels bolxevics, el més simbòlic i central de la renglera de fets que van constituir la Revolució Russa, un procés molt més llarg que un sol dia, naturalment.

Per raons fàcilment comprensibles pels qui em coneixen, l’esdeveniment em desperta una fredor tan intensa com la que devia patir Rússia aquell 7 de novembre de 1917 (el 25 d’octubre del calendari julià). Sense desmerèixer l’innegable progrés socioeconòmic que va experimentar el gegant euroasiàtic a partir dels fets revolucionaris, és també necessari, sempre, denunciar en quines condicions es va aconseguir aquell progrés, des de l’absoluta privació de drets i llibertats per a la població fins a les depuracions ideològiques, les deportacions o els genocidis.

Tot i així cal rendir-se a l’evidència de que una certa fascinació s’instal·la en tots, partidaris i detractors de la Revolució Russa, quan parlem de les seves primeres etapes de vida: la il·lusió de tot canvi (més si es compara amb les deplorables condicions de vida polítiques i socials del tsarisme), l’engrescament en l’inici d’una nova època, el floriment d’una magnífica generació d’artistes i intel·lectuals compromesos amb el règim resultant, la ingenuïtat d’unes classes socials, una estètica colorista d’himnes i banderes…

Tot un projecte polític que ben aviat es va desviar dels seus propòsits inicials però que es va mantenir en el poder fins la caiguda del bloc soviètic a les acaballes dels anys 80. I encara, des de llavors, no és gens menyspreable la gran quantitat de persones que segueixen fidels a aquella mena de dogma anomenat comunisme, autèntica església laica que prometia un horitzó d’alliberament i felicitat per a l’home. Aquest era el problema, que era un horitzó, una ratlla del paisatge on mai no s’hi arriba.

Què en queda de la revolució russa? De bo, vull dir. La mòmia de Lenin, curiositat tanatopràctica per a satisfacció del turisme adotzenat? He de callar, perquè jo també vaig fer, en el seu moment, rigorosa cua per veure el cadàver de Vladimir Illic Ulianov, dormint plàcidament de cara a la Plaça Roja i fent balanç, qui sap, de totes les conseqüències del que va passar fa cent anys i que ell, un home amb innegables dots d’estadista, va liderar.

[Imatge: 1917.org]

 

 

Govern, llibertat

Amb la detenció i empresonament avui de nou consellers del Govern de la Generalitat, la justícia/govern/PP/estat (que al final ja són indistingibles) traspassa la darrera línia vermella que separa una democràcia més o menys acceptable d’un règim que fa por. Han perdut el sentit comú, ells que tant ens refreguen per la cara la paraula seny (l’única que saben pronunciar -malament- en català), tot prenent unes duríssimes decisions que, aquesta és l’esperança, els esclataran a la cara en el moment més oportú.

Aquesta nit, vuit bones persones i Santi Vila dormiran a la presó pel gravíssim delicte d’haver complert un programa electoral i per haver-ho fet de forma exquisidament democràtica, “sense fer mal a ningú” com bé ha dit avui un dels nostres líders després de conèixer la notícia.

Què hem de fer? La societat catalana ha de reaccionar amb fermesa però amb serenitat. Comencen a sorgir veus que, de forma comprensible, demanen alguna cosa més que concentracions, cassolades, clavells o mans enlaire. “S’ha acabat la revolució dels somriures” (Toni Castellà): hi estic plenament d’acord. No sé si l’opció ha de ser una vaga general o boicots selectius, s’ha parlat d’això i de més coses: Sigui el que sigui que se’ns proposi, estem disposats a la mobilització. Per la meva part només demano una cosa: unitat de tots els agents implicats. La unitat ens farà imbatibles, avui, les properes setmanes i el 21 de desembre.

Junqueras, Romeva, Turull, Mundó, Borràs, Forn, Rull, Bassa: no esteu sols. Volem la vostra llibertat. I també la de Vila, malgrat tot.

 

La gran Reforma

Avui fa cinc-cents anys exactes d’un fet transcendent per a la història religiosa, política, social i cultural d’Europa i de la humanitat. Un monjo agustí, Martí Luter, clavava a l’església de Wittenberg el que es coneix com “95 tesis” o, més aviat, noranta-cinc propostes de discussió, sorgides de la constatació de que el cristianisme de l’època, especialment la cúpula dirigent, s’havia apartat del missatge evangèlic fins a límits escandalosos. L’acció va acabar esdevenint revolucionària perquè va donar origen a un conjunt de confessions religioses esteses per tot el món i amb una gran diversitat de denominacions, que coneixem usualment com el protestantisme.

Val la pena recordar el fet, més enllà del seu vessant purament espiritual, perquè va representar tota una revolució en la manera de concebre l’exercici del poder, les relacions socials i econòmiques, la moral pública i privada, la transmissió del coneixement… Uns canvis que van tenir lloc paral·lelament a la descoberta de nous mons i al progrés tecnològic, amb la invenció de la impremta com a fet capital. La descoberta de Gutemberg facilità l’accés de la Bíblia a una gran massa de fidels. Juntament amb les versions traduïdes del text sagrat, la idea de que és el creient qui ha de guanyar-se la salvació per la fe i que és ell qui ha d’acostar-se a la interpretació de la Bíblia, sense intermediaris, constitueix la gran aportació luterana. Una aposta per l’individualisme i la llibertat, les bases que han fet pròsperes i avançades determinades societats, que coincideixen, quina casualitat, amb els països on arrelà el missatge protestant.

En el nostre país, l’existència del protestantisme no sempre ha estat prou coneguda. Josep Lluís Carod-Rovira hi ha contribuït decisivament a posar-hi remei amb un prolix estudi publicat no fa massa, on historia la implantació i el desenvolupament d’aquesta confessió convertida, encara que no ho sembli, en la segona dels Països Catalans. Potser la seva relativa discreció i la seva aposta per la reflexió personal i la vivència de la fe en petites comunitats és la seva clau de l’èxit, en contrast amb d’altres religions més conegudes per la seva no sempre encertada voluntat d’ocupar espais públics o de condicionar cultures i societats a qualsevol preu. I no em refereixo a cap en concret. I ara…

“Luter 500 anys, el luteranisme a casa nostre”, actes a Tarragona:

Dijous, 2 de novembre, 19 h, Seminari de Tarragona: Taula rodona “Luteranisme a Catalunya”, amb J.L.Carod-Rovira, Christine Bell (Parròquia Evangèlica Luterana) i Macià Riutort (professor URV).

Dilluns, 6 de novembre, 19 h, Campus Catalunya de la URV: Cine-club amb tertúlia. Pel·lícula Lutero, d’Eric Till.

[Imatge: liturgyandmusic.wordpres]

 

Els deixem fer el que hagin de fer?

El primer dia laborable després de la declaració d’independència i, simultàniament, de les primeres mesures impositives de l’article 155 de la Constitució espanyola s’ha caracteritzat per una evident decepció entre aquell sector de la societat catalana que crèiem que s’iniciava un nou període en la història del nostre país, l’inici d’una nova legalitat que, en disputa amb l’espanyola, s’aniria manifestant progressivament en tots els àmbits, des dels més estructurals fins els més simbòlics. Algunes pistes suggerien que per aquí anirien els trets (el conseller Rull entraria al seu Departament com “ministre de la República”), mentre que altres detalls desconcertaven tothom (la substitució del major Trapero o el manteniment de l'”estanquera” al Palau de la Generalitat).

El dilluns és a les acaballes i ja tenim una mica perfilat el panorama. El govern, retirat a la capital europea en situació de semi-exili i apostant, de moment, per la màxima discreció; el gruix del personal polític i el funcionariat acceptant, sense majors escarafalls, les substitucions i disposicions ordenades per la SSS i els seus sequaços; i l’obertura d’un debat, intens i extens com tenim per costum, sobre si hem d’acceptar l’envit de les eleccions autonòmiques del 21 de desembre.

Tothom opina, tothom especula, tothom dona consells, tothom és creu en possessió d’informació reservada i tothom es creu en l’obligació de dictaminar què cal fer en els dos propers mesos. La meva opinió és que entre tots plegats, hauríem de deixar d’atabalar per permetre que, qui de veritat està nel segretto de la situació, analitzi i decideixi les passes a fer en cada moment. Potser ens pot donar la sensació d’una gran improvisació o desconcert, però confio que govern, partits i entitats sobiranistes sabran actuar amb la intel·ligència, cautela i astúcia que han demostrat fins ara. El paper dels simples ciutadans ha de ser, doncs, no destorbar, deixar fer, confiar i seguir les directrius que se’ns puguin donar.

A l’espera de que una novetat important així ho justifiqui, aquest bloc deixarà de parlar d’això que alguns, pejorativament, han anomenat “monotema”, per dedicar els apunts a altres qüestions que, almenys per a mi, també tenen un indubtable interès. Per exemple, demà 31 d’octubre, escau parlar de religió.

[Imatge: Brussel·les, l’altra capital de Catalunya; erasmusconservatoire.be]

 

Gaudint de la treva

Vaig seguir la declaració d’independència a casa. No dic còmodament perquè els nervis se’m menjaven (ai que continuen amb el filibusterisme, ai que a la Forcadell no li va l’ordinador, ai que el vot és secret i tindrem sorpreses) però sí a casa, fent el cafè. Quan la presidenta, a qui la pantalla ja li tornava a funcionar, va donar el resultat definitiu de la votació, vaig irrompre amb aplaudiments. Però no em vaig emocionar especialment: fastigueig de tantes jornades històriques o emocionants? sóc un insensible? m’he fet gran? no m’ho acabo de creure del tot? Vés a saber. El cas és que el que semblava més difícil s’havia aconseguit: una declaració formal d’independència de Catalunya aprovada per un parlament democràtic, després d’un llarg i costerut procés social, polític i jurídic. S’ha de dir així, amb totes les paraules, per posar-ho en valor davant de descreguts, escèptics, rondinaire i algun hiperventilat que deu continuar buscant-li tres peus al gat.

A les set, les entitats sobiranistes van convocar la població a celebrar-ho a la plaça de la Font de Tarragona. Vaig arribar-hi amb notable anticipació però, horror, no hi havia casi ningú. Després la plaça es va anar omplint de gent (sobretot jove) que es saludava i abraçava amb alegria. Ja tocava. Diversos elements folklòrics de la ciutat (castellers, la Mulassa i una colla de diables) van acabar d’animar un personal que ja venia animat de casa. No ens vam oblidar dels Jordis i vam entonar més d’una vegada “Els segadors”.

Va ser una vetllada de despreocupació, de relaxament i de treva entre les mil peripècies de set anys d’un procés que ahir acabava i les altres mil incerteses que han començat avui mateix, patint per la seguretat de les nostres autoritats, per on arribarà la primera garrotada seriosa o per quina ha de ser la nostra implicació individual i col·lectiva en termes d’eficàcia. El vespre d’ahir però, no era per pensar en tot això, tot i que la tertúlia entre amics en una terrassa de la mateixa plaça de la Font va girar, inevitablement, sobre l’actualitat política. Sort que ens agrada. L’acompanyament d’hamburgueses, patates braves i cerveses va ajudar a fer més gratificant encara el moment.

Avui comença una nova etapa que, en paraules del president Puigdemont (ex-president Puidemont segons una televisió espanyola) exigirà “paciència, perseverança i perspectiva”. Un nou discurs de les tres pes, ben diferent del d’Azaña, que clamava patèticament per “pau, pietat, perdó” en circumstàncies ben diferents a les actuals. Paciència: certament no és el moment d’atabalar-se ni de fer passes en fals.

[Imatge: diarimes.com; foto Santi Fortuny]

 

27 d’octubre de 2017

Apunt curt, apunt d’urgència, apunt d’emoció. Catalunya ja és independent. Amb tots els condicionants que vulgueu, però independent. Amb greus reptes en els propers dies. Millor dit, hores: aquest vespre, una molt eficaç (quan els ha convingut) administració espanyola ordenarà el cessament del Govern de la Generalitat. Serà el primer dels desafiaments a superar en l’etapa de llibertat nacional tot just estrenada.

Les emocions d’aquest blocaire s’acumulen. El record d’éssers estimats que dissortadament ja no hauran pogut veure aquest instant de felicitat. El sentiment de profund agraïment a totes les persones que, abans i ara, amb el seu esforç, amb la seva lluita, amb la seva dedicació i, a vegades, amb la seva vida, han contribuït a què arribés a aquest moment. La necessitat de retrobar-me amb amics i coneguts per compartir l’alegria, més enllà de la fredor d’un mòbil.

Avui és un dia històric. Avui sí. Tant ho és que la data dona títol a l’apunt. Un apunt il·lustrat amb la bandera de Catalunya, que a partir d’avui recobre tot el seu protagonisme i significació. Un apunt que ha deixat enrere la categoria “Independència, compte enrere” per inaugurar “Catalunya independent”. Canvi de categoria, canvi d’estat. La vida segueix igual però s’intueix un futur millor per a tots. Visca Catalunya lliure!

 

Escrivint un llibre

En vigílies de jornades transcendentals, l’estat major sobiranista ha tingut la molt bona pensada de convocar actes simultanis a moltes poblacions per informar, esvair dubtes i engrescar la societat. El de Tarragona s’ha celebrat al Col·legi d’Advocats, en un auditori replet, amb gent asseguda als passadissos, per escoltar el diputat Jordi Sendra. La seva informació no ha pogut ser més inequívoca (aquesta setmana es declara la independència), el seu prec no ha pogut ser més contundent (no fem cas de rumors sobre divisions o dubtes al si de Junts per l’Ídem) i el seu missatge no ha pogut ser més transparent (cal carregar les piles perquè els dies que vénen seran llargs i “difícils”). A Sendra l’acompanyava l’advocat Eusebi Campdepedrós, que ha estat molt didàctic explicant les diferents derivades jurídiques de tot el que està passant i passarà (art. 155, l’estat de setge, els tractats internacionals…).

Obert el col·loqui, han sortit multitud de preguntes i comentaris, des de la conveniència de que Puigdemont vagi al Senat (majoria de nos a la sala) fins al paper dels ajuntaments, des de saber quan marxaran els “piolíns” fins a l’actitud de la població reàcia a la nova situació, des de la sempre important qüestió dels diners fins a la titubejant política de la Unió Europea, institució que ha rebut desaprovacions del respetable.

Sortim de la llarga trobada (més d’una hora i mitja) a punt per la batalla que s’acosta. Convenim amb uns amics de que l’acte ha sigut més profitós del que ens temíem i de que les explicacions que hem rebut han estat molt definides, tot i les inconcrecions que genera un procés com el que estem desenvolupant entre tots: estem escrivint un llibre sobre la marxa, com bé ha dit Sendra, referint-se a una nova manera de crear un estat, diferent de totes les que hem vist els darrers segles.

Vénen dies realment apassionants que exigiran, per part de tots, implicació, intel·ligència, serenitat, mobilització, prudència, sacrificis… El mateix Sendra ens ha confessat, en petit comité, que li han recomanat anar al pròxim ple del Parlament amb una muda de recanvi. No saben ni quan ni com acabaran les sessions de dijous i divendres. Passi el que passi, les jornades que s’acosten seran històriques. Caldrà viure-les a fons.

[Imatge: un moment de l’acte; foto Roger Bages]

 

De divendres no passa

Ja tenim aquí la venjança final de l’estat, llargament preparada esperant el moment propici. La intervenció (i suspensió, de facto) de l’autonomia catalana suposa una mena de cop d’estat, o de declaració de guerra incruenta si voleu, en tota regla, de conseqüències imprevisibles. M’afegeixo als milions de veus que la condemnen i que es comprometen a la defensa de les nostres institucions (multiseculars, cosa que a vegades no es té en compte).

Falta, però, un requisit formal, la seva aprovació al Senat espanyol. Ja és mala pata, tant de blasmar per la inutilitat d’aquesta cambra legislativa, i per una vegada que té una funció encomanada específicament resultarà ser donar el vist-i-plau (un mer tràmit) a l’ocupació colonial de la Generalitat al més pur estil castellà, amb armes i bagatges. Simultàniament, el Parlament de Catalunya celebrarà el ple que donarà resposta a aquest atac frontal espanyol que suposa, entre més mesures, que perdi tota la seva raó de ser, esdevenint una assemblea deliberativa de lleis sectorials i mocions intranscendents.

Què passarà la setmana que ve? Preparem-nos per a un nou compte enrere fins divendres. Notícies, rumors, anades i vingudes, xup-xup de xarxes socials, converses amicals amarades d’incerteses o de seguretats, de temors o d’il·lusions… Crec que el Parlament hauria de tirar endavant la declaració d’independència, per raons d’oportunitat i d’actualitat internacional, a banda de que és un mandat legal. També perquè em sembla percebre, això ja és molt subjectiu, que una majoria de la societat és conscient de la nostra força i, de retruc, de la debilitat de l’estat, exemplificada amb l’atac final a les nostres institucions, una mica a la desesperada.

Parlamentaris, president, consellers, tots estem amb vosaltres per als dies difícils que vindran. No afluixeu! com deia avui un casteller de Valls, exemplificant el que és un crit generalitzat de la societat catalana. Però si afluixeu, si considereu que, comptat i debatut, és un risc massa gran per vosaltres, per nosaltres i per al país, entendré la decisió. Altres no que no ho entendran. La gent és molt valenta davant d’un ordinador o teclejant missatges al mòbil, però no té ni idea dels mil i un condicionants que tenen que sortejar els governants cada dia. Imaginem-nos el que ha de ser decidir sobre el futur polític d’un país, pràcticament en termes de caixa o faixa.

Si el procés d’independència acaba postergat per enèsima vegada i l’article 155 clava els seus penons en territori català, sempre ens quedarà el consol de veure la inviabilitat de dur a bon port les seves propostes, perquè don Mariano, i el seu govern, i el seu partit, i els partits que li donen suport (vergonya eterna, PSOE+sucursals!), no saben en quin jardí es fiquen. Els inventors de les guerrilles contra Napoleó bé que haurien de saber-ho. Però no, no ho saben. De fet no saben res de res.

 

President, potser que fem un pensament, no?

Primers presos de l’actual procés independentista. Dos tocais, presidents de dues entitats d’on sóc soci, engarjolats per motivacions estríctament polítiques, disfressades d’arguments jurídics que causen vergonya aliena i que es tornaran en contra de qui ho ha inspirat, més prompte que tard. La meva condemna absoluta i la meva solidaritat amb tots dos, amb el desig de que ben aviat tornin a casa nostra.

Acabo d’assistir a la multitudinària concentració amb espelmes a la plaça Imperial Tarraco. La capital tarragonina ha tornat a respondre com cal, i això ja comença a deixar de ser notícia després d’un ensopiment nacional d’anys i anys. Un públic completament transversal de tipus, edats, procedències territorials i nivells socials s’ha congregat davant del que tothom coneix encara com “govern civil” (un edifici que representa molt “govern” i molt poc “civil”) per espai d’una hora, amb civisme i serenor, per usar el mot que més fa servir Jordi Cuixart. La societat continua ben mobilitzada, activa i engrescada.

A l’arribar a casa, la tele informa de que quelcom s’està movent entre Junts pel Sí i la CUP en ordre a donar una passa més, potser l’impuls definitiu al procés. Jo crec que ja toca deixar les coses clares. El diàleg, després. Fem un pensament, president?

Despatxos o carrers

“Que les corbates i els despatxos no matin el carrer”. Un amic meu retuiteja aquest missatge d’una diputada cupaire, aranesa per més senyes. Li contesto, amb ànim de polemitzar, “que el carrer no mati els despatxos, les corbates… i les faldilles”. Lo de les faldilles és per tocar allò que no sona: els despatxos, per molt dolentots que siguin, també tenen dret a la igualtat de sexes. Però el que vull dir amb el meu missatge és que, estant d’acord amb què l’alta política no ha d’anul·lar la mobilització ciutadana, tampoc hem de pretendre que aquesta no tingui en compte les lògiques, mètodes i tempos d’aquella.

Despatxos i carrers. La interrelació i complementarietat d’aquests dos àmbits conflueixen, molt esquemàticament, en la disjuntiva a què s’enfronta Catalunya en els propers dies, començant per la molt decisiva jornada de demà dilluns (ja sabeu, resposta de Puigdemont a l’absurda pregunta de Madrid i possible detenció dels principals líders de la nostra societat civil).

La prudència, el pragmatisme, el voler fer bé les coses, el seny (el de veritat, no la caricatura que ens refrega l’unionisme) aconsellen una resposta ambigua del president per allargar un temps aquest període iniciat el dia 10, el de la “pre-post-independència”. L’aposta dels despatxos. Un temps indeterminat, dies, setmanes, potser un mes, en què fructifiqui alguna mena de mediació internacional que s’està coent entre bambalines, d’amagat de tothom. Quan després de la declaració d’independència, vista i no vista, les xarxes bullien de retrets a Puigdemont o com a mínim de decepció per la seva decisió, vaig defensar-lo amb l’argument de que ningú no té dret a donar lliçons o de pressionar-lo perquè faci o deixi de fer: els indepes de peu no sabem de la missa la meitat de tot el que s’està lligant a les altures, no en tenim prou informació (de fet, cap) i tampoc tenim dret a posar al president i a la resta del govern més dificultats de les que ja tenen.

De l’altra banda, l’entusiasme, la unitat, el convenciment de tenir la raó, les imatges de l’1-O encara calentes, aconsellen deixar-se d’històries i tirar pel dret. L’aposta del carrer. Aprofitar ara que el vent ens va a favor. Carpe diem. I és una opció molt ben acomboiada: l’ANC, l’Òmnium, la CUP, Demòcrates de Catalunya, molts dels més conspicus opinadors d’aquest país… M’hi afegeixo. Una declaració formal, pública, solemne i per escrit. Que se’n assabenti tothom i començar a tractar d’igual a igual l’estat espanyol.

Ha de ser fotut triar un d’aquests dos camins o intentar tirar pel del mig. Els dos són legítims i respectables. Els despatxos han de continuar treballant la millor solució, a base de trucades, contactes a tots nivells, reunions, canvis de parer, consultes… Els carrers han de continuar visibilitzant la força que ens ha dut fins on som i que serà la garantia de l’èxit esperat, si continua fent gala d’un tarannà serè, pacífic i fins i tot irònic, la nostra arma més letal.

Qualsevol decisió que prenguin els nostres líders de “despatx” o de “carrer” comptarà amb el meu suport, només els demano que no s’eternitzi el procés. I és possible que per aquí vagin els trets. Algú molt proper a mi i molt ben informat políticament em comentava fa una estona: “això va per molt llarg”. I ha afegit: “al final, tindrà raó el Deulofeu, que va pronosticar la independència de Catalunya el 2029”. No fotis, tu!

[Imatge: Alexandre Deulofeu; www.matematicadelahistoria.cat]

Declaració, sí o sí

Aquest serà el darrer apunt, així espero, que inclogui a la categoria “Independència, compte enrere”, creada un ja llunyà 16 de setembre de 2012, després de la multitudinària manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” i en vigílies de les eleccions al Parlament de Catalunya que donarien la victòria a Artur Mas. Han passat més de cinc anys, acostant-nos a l’objectiu final amb penes, alegries, tensions, ensurts i no poques esgarrinxades. Amb determinació, eficàcia, il·lusió, també amb sort i, no cal dir-ho, amb la incompetència de l’estat que tenim enfront, sembla que estem arribant a port.

Sembla. Per demà està previst el que hauria de ser el darrer acte del drama autonòmic. El president Puigdemont s’adreçarà al Parlament per intervenir en relació a l’actualitat política del Principat, un bonic eufemisme per evitar cops de porra en aquest cas institucional contra la nostra cambra legislativa. En aquesta “intervenció”, Puigdemont haurà d’aclarir si es produeix la Declaració d’Independència o no, i en cas afirmatiu, si neix tal qual o llastrada amb condicions, pròrrogues o ambigüitats. Al respecte, la setmana posterior al referèndum està essent especialment pròdiga en tota mena d’opinions al respecte. Hi afegiré la meva.

S’ha d’anar endavant a totes totes o bé la prudència aconsella paralitzar decisions irreversibles? Sóc completament partidari de que demà a la tarda el Parlament declari la Independència, sense més. Per diverses raons. La primera és legal, ja que tothom s’ha posat tan legalista els darrers mesos, aquí i allà. La llei del referèndum, la que crea la nova legalitat catalana, així ho especifica i per tant s’ha de dur a terme. Començaríem malament el rodatge de la desconnexió definitiva saltant-nos les nostres pròpies normes, no creieu? La segona raó s’ha exposat àmpliament: declarar la independència és un deute contret per la memorable, casi heroica, actitud de centenars de mils de ciutadans que el dia 1 d’octubre van defensar amb valentia i dignitat els col·legis electorals, el desenvolupament normal de la votació, posant feina, hores, paciència a les cues, resistència davant l’acció policial i, en el pitjor dels casos, la integritat física. El poble català va demostrar, per activa i per passiva, que volia ser protagonista del seu futur, i amb el normal desenvolupament del referèndum (en molts casos: no es destaca prou) i amb la seva actitud va legitimar-ne el resultat a ulls de tot el món. La tercera raó per la Declaració de demà (no cal la U d’unilateral) és que arribarà amb un estat que ja ha gastat pràcticament tots els cartutxos per fer por o intimidar. Amb la declaració ens intervindran? Ja estem intervinguts. Actuarà la policia? Ja ha actuat. Hi haurà querelles o detencions? Ja n’hi ha hagut. Hem sobreviscut a tot. Qualsevol nova escomesa del poder central només servirà, a partir de demà, per reforçar la important decisió que es prendrà al palau de la Ciutadella, la darrera i plenament coherent amb tot el procés seguit fins ara. La quarta i darrera raó té una base intuïtiva. Tinc la impressió que, contra el que pugui semblar, el procés de construcció del nou estat a iniciar demà passat està molt ben dissenyat, previst i emparaulat amb els actors internacionals que l’han de beneir d’una manera o altra. Vaja, que tot està “lligat i ben lligat”, amb perdó de l’expressió.

Demà serà un dia històric, o potser no. Des que vaig afirmar alegrement en aquest bloc que la jornada de l’1 d’octubre seria molt tranquil·la, he renunciat a fer pronòstics. No cal que el dia sigui històric. Arribem cansats a aquest final d’etapa i ens conformem amb poca cosa. Els que des de fa anys somniàvem amb aquest moment, almenys jo, renunciem a l’èpica d’una jornada inoblidable a canvi de la seguretat absoluta d’aconseguir allò pel qual tants i tants dels nostres compatriotes van lluitar i sofrir. No volem grans proclames sinó determinació en els nostres dirigents. Determinació en la darrera i més arriscada i transcendent de les decisions. Però prenguin la que prenguin, que sàpiguen que ens trobaran al seu costat. No els deixarem sols.

[Imatge: www.enciclopedia.cat]

 

Pereira per una estona (crònica de l’1-O)

La particularitat del procés sobiranista català (és un procés, jo no rebutjo aquesta paraula) és que com més força fa l’enemic, més resistència crea entre nosaltres, i com més intents per “convèncer-nos” fan, més conversos a l’independentisme hi ha, justament l’efecte contrari al buscat. Ahir, 1 d’octubre, jornada del referèndum d’autodeterminació, va ser el més dramàtic i culminant exemple d’aquesta teoria. Més enllà de la repressió policial, brutal, injustificada i dramàtica, la notícia verdaderament significativa era veure les llarguíssimes cues de ciutadans esperant pacientment per votar sabedors del que s’estava perpetrant simultàniament a molts altres col·legis electorals. Les imatges de persones de totes edats i condicions colpejades, maltractades o ferides s’han de complementar, doncs, amb les de les cues de votants. Anormalitat espanyola contra normalitat catalana, violència contra democràcia, dignitat del nostre poble en ambdues situacions.

La meva jornada també va tenir algun moment èpic. Aquesta és la crònica d’esdeveniments personals.

  • Em presento a tres quarts de sis del matí al col·legi que on em pertocava votar, l’Escola Oficial d’Idiomes (coneguda com l’antiga Chartreuse). Entre cent i dues-centes persones esperen, endormiscades, l’obertura de la vella fàbrica de licors. Ja és casualitat, però els dos primers coneguts que saludo són dos mossos d’esquadra (de paisà), vells coneguts i veïns del barri. Ells i el cos al qual pertanyen seran les properes 24 hores el digne contrapunt a la barbàrie de les forces de seguretat (sic) de l’estat espanyol. Més avall n’explico un exemple.
  • Encara no han obert portes (aquí no s’ha quedat ningú els dies anteriors) que ens demanen que uns quants es desplacin a un altre edifici electoral proper, la Casa Gasset, on convé que hi hagi més gent. Accedeixo a anar-hi, ja que és on treballo normalment i on, fet i fet, també podré votar segons després s’anuncia.
  • A Casa Gasset arriba el responsable de l’organització del referèndum, també vell conegut de militància política. Se m’acosta per saludar-me i per confiar-me, amb una certa reserva, com de pel·lícula d’espies, que ell és l’encarregat de tot i que té les urnes i el material al seu cotxe (abaixa la veu). Em satisfà que jo participi nel segretto d’un operatiu tan ben amagat fins ara.
  • El fet de que treballi a l’edifici fa que hagi de col·laborar en alguns facetes logístiques de muntatge de tot l’operatiu: dependències, llums, alarma (que ja estava desconnectada però que al llarg del dia donarà la llauna de quan en quan), connexions elèctriques, wi-fi, mobiliari…
  • Una de les coses que preocupa és que les meses de votació són visibles des d’una porta transparent que dona al carrer. Per evitar fotos de paparazzi indesitjats resolem tapar la cristallera amb papers de diari. Quin? El Diari de Tarragona de dissabte anirà de perles. Un altre problema molt menor: no hi ha manera de que la porta d’entrada es mantingui oberta; la solució més peremptòria que trobem és col·locar un diari doblegat a la frontissa. Quin? Exacte: el Diari de Tarragona de diumenge. Aquest rotatiu (ideològicament unionista i formalment deplorable) haurà contribuït a la causa de la llibertat catalana de la manera més insospitada possible.
  • Nou del matí, comença la votació i una llarga cua de ciutadans frisosos es disposen a exercir el seu dret. Com a la resta de Catalunya, hi ha problemes informàtics que ho dificulten molt. De moment, funciona l’ordinador d’una de les tres meses. Primers votants peculiars: un senyor d’edat provecta, en cadira de rodes, que gaudeix d’una merescuda preferència, i un noi que també demana saltar-se la cua perquè ha d’agafar un avió urgentment.
  • Ens arriben les primeres i preocupants notícies de greus incidents al poble on havia de votar el president i al barri tarragoní de Camp Clar. El meu pronòstic d’abans d’ahir queda, doncs, desmentit. Anava completament equivocat: la jornada no serà tranquil·la ni molt menys.
  • A mig matí em desplaço a l’altre col·legi, l’Escola d’Idiomes, amb el propòsit de votar allí. La cua és llarguíssima, donant la volta a la plaça dels Infants, i tot i així tinc l’humor de posar-m’hi al final. Com que no avança i arriben notícies de que el sistema informàtic està paralitzat, canvio de plans i torno al col·legi de Casa Gasset a fer una nova cua. M’hi afegeixo al final del carrer Apodaca. Entre aquest punt i el carrer Pau del Protectorat (uns cinquanta metres, per qui no conegui Tarragona) tardo dues hores. Estic a mig camí, s’acosta l’hora de dinar (des de que m’he aixecat només he pres una torrada i dos cafès) i una calor enganxosa, mosques incloses, s’ensenyoreix de l’ambient. Decideixo novament canviar de plans i anar-me’n a casa a dinar.
  • Son les 3 de la tarda, bona hora per entrar a l’Escola d’Idiomes perquè en aquell moment la cua és sorprenentment curta. No porto ni deu minuts i s’encenen les alarmes: algú anuncia la presència de policia. Com si estigués perfectament previst (potser sí) s’amaguen les urnes i tothom corre a refugiar-se a zones segures mentre es tanca l’enorme reixa del pati, que fa de porta d’entrada al recinte. Primeres mostres de nerviosisme: pares que volen protegir els fills si son petits i comminant-los a no fer heroïcitats si son més grandets, noies joves que sembla que vulguin posar-se a plorar. Veient al vespre les imatges de tants llocs, s’entén perfectament la reacció d’aquestes persones. Però tot plegat ha estat una falsa alarma.
  • Torno a la cua. Ara l’espera ens hem d’esperar a que es torni a muntar tot, amb l’agreujant de noves caigudes informàtiques. Ens demanen que posem els mòbils en “mode avió”. Això, segons sembla, ajuda a que la línia o la connexió (o el que sigui: soc de lletres) vagi més ràpida. Finalment, voto a un quart de cinc de la tarda.
  • Em desplaço de nou a Casa Gasset per viure-hi les darreres hores de jornada electoral. I quines hores! Arriben els mossos. De fet, durant tot el dia hi hagut una patrulla controlant el lloc, el trànsit, etc., com pertoca, però ara qui s’hi presenta no son els de la gorra sinó els de la boina, que es col·loquen en renglera davant la façana amb un punt desafiant sense arribar a amenaçador. Nosaltres fem una barrera protegint la porta, tancada a pany i forrellat. Tensos minuts i més minuts sense que ningú es mogui. Alguna veu recordant-los que ells son, de fet, dels nostres. Acaben marxant, entre forts aplaudiments. Delicada la posició dels mossos, que han d’obeir simultàniament instruccions de dos organismes diferents i han de compatibilitzar, a més, el deure professional amb els sentiments personals. Avui s’han guanyat una nova i imaginària medalla popular.
  • L’alegria dura poc. Una trucada anuncia l’arribada de l’altra policia, la que no s’està per romanços, segons ha quedat documentalment acreditat al llarg del dia. Amb gran celeritat, un espectacular desplegament de policies espanyols (un centenar) i vehicles (incomptables) es posiciona al davant de Casa Gasset i carrers laterals. Es reprodueix la mateixa escena que amb els mossos. Tornem a fer pinya davant la porta d’entrada. Som una cinquantena, com a molt. Algun insult, algun despropòsit, que acallem: les provocacions son innecessàries, quan no inconvenients. Es fa un incòmode silenci. Comença a guspirejar. Minuts que semblen hores.
  • No tinc por, però sí un cert respecte. La veritat és que mai no m’havia trobar en una situació de tant perill potencial, ni a l’època universitària (la dels grisos). Soc el primer per l’esquerre, per tant també puc ser el primer a rebre des d’una espenta fins un cop de porra (van armats fins les dents, com és sabut). Però no els interessa entrar per la preciosa porta principal de l’edifici vuitcentista, sinó l’accés per a minusvàlids que es troba a uns metres a la mateixa acera, una porta de cristall… Exacte! La porta que hem tapat aquest matí amb fulls del Diari de Tarragona. Armats de les eines corresponents, rebenten el vidre, penetren a l’interior i aconsegueixen endur-se una de les urnes. Gran heroïcitat.
  • Veient l’impressionant desplegament i el modest resultat obtingut, se m’ocorre comentar a una companya que tinc al costat, una dona ja d’una certa edat: “no em diguis que no és ridícul tot plegat”. No recordo la seva resposta exacta, però ve a ser alguna cosa com que hem d’estar contents de fer el que fem i que tot és molt emocionant, per recordar temps i temps.
  • Acomiadem els “homes de negre” (o blau molt fosc, no se sap ben bé) amb uns irònics aplaudiments i jo començo a entonar el “passi-ho bé…” que tan famós s’ha fet les darreres setmanes. Em sorprenc a mi mateix tant actiu i al peu del canó (sé de gent que ha fugit corrent quan venien els policies) i em ve al cap Afirma Pereira, la famosa novel·la de Tabucchi, que tracta d’un mediocre periodista que, proper a jubilar-se, presencia l’imparable ascens del feixisme portuguès, cosa que li fa conscienciar-se d’afegir-se a la lluita per evitar-ho i que li dona, en conseqüència, un sentit a la seva vida.
  • S’acaba l’1 d’octubre i encara tinc humor de fer una cosa que no havia fet en ma vida: unir-me a la impressionant cassolada que se sent a les deu de la nit (també al meu barri!). Sempre havia considerat aquesta acció de lo més cutre, però aquesta vegada, fins i tot jo perdo la vergonya. Armat amb una paella i una cullera, ja em veus a mi al balcó donant la tabarra. El que s’ha de fer per la llibertat de Catalunya!

[Imatge: www.grup62.cat]

Quan falten 12 hores

Falten dotze hores perquè obrin els col·legis electorals. Acaba la més peculiar de les campanyes electorals, que donarà pas a la també més peculiar jornada electoral de la nostra vida. El sol fet d’arribar-hi ja és un triomf. Sostinc que el referèndum d’autodeterminació ja l’hem guanyat intentant arribar a l’1 d’octubre, sortejant mil obstacles en forma de querelles i interlocutòries, batudes policials, detencions, tancament de webs, boicots de tota mena, fakes… saltant-se olímpicament els més elementals principis democràtics. Arribem a la cita de l’1-O amb moltes esgarrinxades, és cert, però hi arribem, i aquest és el nostre triomf. Poc que s’ho esperaven.

Demà ens esperen moments durs que, de nou, ens interpel·laran a tots els ciutadans. El sol fet d’anar a votar serà una petita heroïcitat per alguns i el mínim que hauríem de fet tots en homenatge i agraïment (infinits) a totes les persones que en algun moment de la nostra història van lluitar, van sofrir, van perdre-ho tot, fins i tot la vida, perquè poguéssim arribar a aquest moment; i també amb agraïment infinit als líders polítics i socials que s’han posat en la primera línia de foc: no els deixarem mai sols si van maldades a partir de dilluns.

Hi aniran, de maldades? Fem futurologia per un instant. Vull creure, a més de desitjar-ho, que la jornada de demà serà més tranquil·la del que tem una opinió pública condicionada per mil estímuls de tota mena. La participació serà, lamentablement, més baixa del que voldríem. Aquesta dada, i l’absència de plenes garanties, seran adduïdes cínicament pels nostres enemics per restar-li legitimitat. No en fem cas perquè la gran victòria, a part d’arribar aquí com ja ha quedat dit, és posar el plet català damunt les cancelleries internacionals. El plet català, i la inqualificable repressió de l’estat espanyol, que ja no sortiran del focus de l’actualitat informativa mundial i que exigiran decisions per part de tots. Donat que la victòria del sí a la independència, tot i els condicionants, serà clara, la setmana que ve caldrà que tothom prengui decisions. Dilluns el matí la patata calenta del futur polític de Catalunya estarà compartida por tots els centres de poder.

I els ànims? Comentava l’altre dia amb el meu grup de Whatsapp més indepe (per entendre’ns) que els meus sentiments basculaven entre l’eufòria i la depressió, entre la il·lusió i l’escepticisme, segons el moment del dia i el darrer scoop informatiu. Han entrat a tal conselleria? Cap avall. Hem omplert la plaça de la Font de Tarragona? Cap amunt. Nervis pel comte enrere, expectació davant d’una (una més) jornada històrica, un punt de temor pel que em pugui ocórrer a nivell personal, un record pels que ja no podran viure-ho perquè ja no són entre nosaltres (i penso en el 9-N) o perquè una maleïda fatalitat els ho impedirà fer (i penso en algú molt proper).

Falten dotze hores per l’obertura dels col·legis electorals. El darrer vídeo d’Òmnium convidant-nos a votar ho escenifica amb aquell punt d’èpica a què ens han acostumat, ells i l’ANC. Un grup de ciutadans, de totes les condicions, entren al col·legi i es dirigeixen cap a les paperetes (que estaran allí, responent a la cançó). A por ellas! Cap a les paperetes i, de pas, cap al futur, cap a la llibertat i cap al progrés de la nostra nació. Visca Catalunya lliure!

[Imatge: www.ara.cat]

Avui comença…

Quan es produí la primera de les consultes populars sobre la independència, la d’Arenys de Munt, recordo que el que més m’impressionà de tot el que vaig veure i sentir (per la tele, és clar) era la multitud cridant cadenciosament “aquí comença la nostra independència!”. Era en bona part veritat: més enllà de sentències nefastes o de manifestacions multitudinàries, s’iniciava un procés en aquell municipi maresmenc  amb la convicció, tant per a autòctons com per a forans, de que allò començava anar ‘en sèrio’ com deien les generacions anteriors a la nostra. Era el punt de partida local cap a la nostra llibertat, amb l’esperança que l’aconseguiríem a mig termini i amb no poques dificultats de tota índole.

Bé doncs, aquell “mig termini” (uns anys indeterminats des de la perspectiva d’Arenys) ha passat volant i les “no poques dificultats” a fe de Déu que han sorgit per totes bandes sense que la cosa tingui aturador, i ahir, precisament ahir, es va tornar a sentir aquest crit lleugerament diferent: “avui comença la nostra independència!”. Certament el 20 de setembre serà considerada no una data històrica però sí una inflexió decisiva en el final del procés, que justifica plenament aquest nou clam. Ara ja no és “aquí” (la limitació que suposa un únic municipi, sense més mèrits que ser el primer en donar la passa satisfactòriament però sense més resultats, de moment), sinó l'”avui”, una paraula que augura un futur amb un final molt més imminent. Si tot va bé, onze dies com a molt.

Jornada d’inflexió, efectivament, perquè és molt i molt gros tot el que va ocórrer ahir dimecres. Quan de bon matí el twitter (beneïda eina informàtica les poques ocasions en què és realment eficaç) llançava la notícia de que el Departament d’Economia rebia una ingrata visita policial, un calfred em va recórrer el cos com intuint que començava una jornada difícil però també significativa per al procés. De la resta (registres, detencions, concentracions, suports a tots nivells i de totes bandes, reacció de la premsa internacional, etc.) ja n’hem tingut complida informació des d’aquell instant matutí. Tot segueix en l’aire i qualsevol moviment pot significar un gir inesperat en els esdeveniments.

Les actuacions espanyoles són tan barroeres que estan aconseguint l’objectiu contrari al desitjat. Per exemple, que Xavier Trias es solidaritzi presencialment amb la CUP, que la comunitat de Vallbona de les Monges cedeixi un local per votar, que s’entoni Els segadors al Liceu o que una entitat tan en principi desideologitzada com el Primavera Sound mostri el seu suport als legítims i elementals drets dels catalans a decidir de forma pacífica i democràtica el seu futur. Els propers dies prometen ser també d’alta tensió, però si es fan les coses ben fetes (unitat, no caure en provocacions… bé, espero que tots ja ho tinguem clar) estarem en condicions l’1 d’octubre de saltar la darrera de les tanques d’aquesta ja fatigosa cursa d’obstacles. Comprometem-nos-hi, però fruïm-ne també.

[Imatge: Vilaweb]

Una bona ‘faena’

Que l’acte formal de començament de la campanya electoral fos l’antiga plaça de Toros de Tarragona no deixa de tenir el seu encant. No va ser a les cinc de la tarda sinó a les vuit, una hora tardana respecte a aquesta Europa on volem una Catalunya plenament integrada; el temps no ho va impedir, tot i que a l’acabament de l’acte un molest plugim sorprengués als mils d’assistents; i tampoc va ser con el superior permiso de la autoridad y bajo su presidencia ja que, com és sabut va ser expressament prohibit per la corresponent instància político-judicial.

Un acte il·legal, doncs, però només des de l’òptica espanyola, perquè si realment hagués estat un acte il·legal o prohibit jo no hi hagués assistit, cosa que sí que vaig fer com altres 7.000 persones i com pretenien fer 3.000 que van quedar a la intempèrie tarragonina. Si el que es volia és infondre por al catalanet de peu no sembla que ho aconseguissin: la distensió, l’entusiasme, l’alegria van impregnar les dues hores d’intervencions i d’actuacions musicals. El cartell (i se’m perdonarà acudir encara al símil taurí) era de luxe, amb els primers espases Puigdemont, Junqueras, Sánchez, Cuixart i molts més. Les consignes continuades a favor de poder votar i a la independència i en contra de l’alcalde local, que no està per aquesta labor, van ser constants.

El valor més remarcable d’aquest tret de sortida electoral va ser que va saber contrarestar eficaçment l’estratègia de la por desplegada per l’Espanya oficial i que avui divendres mateix ens està oferint nous i llastimosos exemples: visites a més impremtes i a mitjans de comunicació (inclosa la casa que acull aquest bloc), retencions de persones que enganxaven cartells, intervenció de les finances… és un no parar, pensat per infondre temor al ciutadà de peu perquè reconsideri (aquest verb que el filibusterisme va posar de moda l’altre dia) el fet d’acostar-se al seu col·legi electoral o que participi del referèndum en qualitat de membre de la mesa o de col·laborador de l’Administració. “No tinc por” va ser també molt corejat ahir al vespre al TAP de Tarragona i vull creure que els mils i mils de goles que ho corejaven entusiàsticament seran (serem) conseqüents a l’hora de la veritat. Es tracta de dignitat, es tracta de democràcia.

Col·lapse a la fiscalia

“I la fera embogirà…”. Com si d’una cita de l’Apocalipsi es tractés, més d’una vegada havíem llegit aquest vaticini per pronosticar la reacció de l’estat espanyol davant l’imparable procés sobiranista quan ja el considerés definitivament inevitable. Em pregunto si la fera ha embogit precisament ara, amb la darrera, enèsima i gruixuda resposta d’una de les seves instàncies jurídico-represores: la crida a capítol de 700 alcaldes, acusats de donar suport al referèndum del proper 1 d’octubre. Execrable crim el dels batlles nostrats, com es pot veure. Sense bromes: la mesura és tant esperpèntica i tant fora de lloc que ja només queda concloure que l’unionisme i l’estat que li dona amplíssima cobertura han perdut els papers irremissiblement.

Les xarxes socials, òbviament, van plenes de l’afer, com ara un que ha proposat que els alcaldes vagin amb temps a la fiscalia, no fos cas que haguessin d’esperar hores i hores… Si tots els batlles acudeixen a la cita, el col·lapse pot ser tant significatiu com divertit, però no tots tindran aquesta idea: ja sabem d’un, del sector del mambo, que ha contestat el requeriment a la manera cupaire. Aquí veig jo l’únic problema que ens planteja aquesta enèsima atzagaiada dels poders de l’estat, i és que cada edil, atesos el seu tarannà i la seva filiació partidista o ideològica particulars, reaccioni de forma diferent. No fora mala cosa una certa unitat d’acció: o que es presentin tots i a la mateixa hora (amb càmeres al davant, clar) o que passin ostensiblement de l’afer. Serà possible que es posin tots d’acord?

[Imatge: www.esquerra.cat]

A la sisena va la vençuda (crònica de l’11-S)

A la sisena va la vençuda? Queden dues setmanes per saber-ho. Aquesta és la crònica personal de la festa reivindicativa d’ahir, Onze de Setembre.

  • L’autobús ens trasllada de Tarragona a Barcelona a última hora del matí, fent la seva entrada per la Diagonal. A pesar de que els escenaris de la manifestació (Passeig de Gràcia i carrer d’Aragó) son prou llunyans, l’animació de gent és ben notable. Entre la gernació que, com si ja es tractés d’un ritual, avança pel carrer amb samarretes multicolors i estelades, sorprèn la presència de la Mulassa de Valls, una bèstia de notables dimensions.
  • A la gent de Tarragona ens ha tocat el tram de la plaça Letamendi. No serà massa sorprenent si dic que no tenia idea de qui era aquest senyor: fou un il·lustre metge, filòsof, polemista, músic i pintor del segle XIX. Un que va fer tots els papers de l’auca, una mica com els que ens hem concentrat cada Onze de Setembre, que també hem hagut de fer de tot, vies, punts, ve baixes… Aquest any toca fer una creu, signe que admet moltes lectures.
  • Com que falten encara dues hores, la nombrosa gent es distribueix per bancs, parterres o directament al terra per dinar. És la servitud que té convocar la manifestació al simbòlic minut 17:14, que obliga la nombrosíssima presència de forans a fer un mos en aquestes condicions. Si l’any que ve cal tornar a fer-la (esperem que ja no), proposo unes hores més tardanes.
  • Em menjo apressadament dos mini-entrepans que duc de casa, però em falta el cafè. Entrem a un atapeït local de nom admirablement multicultural (L’Olla de Si Chuan). Per fer el cafè però també per anar al lavabo: el de dones presenta una cua interminable, mentre que al d’homes en surt algú que comenta satisfet: “no hi ha com ser home”. Ui el que ha dit.
  • Ens situem a la zona d’ombra de la plaça Letamendi, justament rere l’Agència Tributària espanyola. Tot un estímul, si no en teníem prou, per cridar i reivindicar el de sempre. Comença la fase d’aglomeració i cops de colze (allò dels 4 manifestants per metre quadrat que permet aquells càlculs tan pintorescos el dia següent). És el moment oportú perquè intenti travessar la gernació humana un carret de venda ambulant carregat de begudes, llaminadures i bosses de patates fregides que, efectivament, passa.
  • El temps és magnífic, sol amb alguns núvols, temperatura suportable, brisa agradable. El vano de cartró que anava amb el kit no arriba a sortir de la pràctica motxilla. L’espera fins al moment culminant no es fa llarga. Corprèn el minut de silenci per les víctimes dels atemptats, respectat escrupolosament pels assistents i seguit d’un esclatant aplaudiment. No totes les societats estan capacitades per fer-ho.
  • Com ha quedat dit, es veuen tot tipus de samarretes, tal i com demanaven els organitzadors. Jo he extret del meu particular fons d’armari sobiranista la blanca del 2015 (la Via Lliure). El capítol vexil·lològic també és multicolor, banderes amigues d’Euskadi, Galícia i Còrsega. Sorprèn un mix estelada+bandera de Tarragona i una estelada verda, que no havia vist mai. Per reflexionar també la presència d’una bandera del Canadà (aquell estat que sí va permetre un referèndum al Quebec) i una altra d’Espanya, republicana, (que se suposa, i és molt suposar, que faria el mateix amb nosaltres).
  • Ens passa per sobre la immensa pancarta que dona sentit a la coreografia, diguem-ho així, d’enguany. Seguint les instruccions rebudes, els assistents ens afanyem en col·locar-nos la samarreta groc fluorescent, traient-nos o no la que duem posada. El fet em recorda els Jocs Olímpics i aquella gegantesca bandera per damunt dels atletes i que serví, catxondo dixit, per amagar l’orgia més gran de la història. Avui no, que està ple de canalla i de tietes de l’ANC.
  • Una mica abruptament, l’acte s’acaba i la gent comença a dispersar-se. Baixem pel carrer Enric Granados i ens asseiem just davant del Seminari a descansar a l’ombra. La via és peatonal i sembla una mena de rambla per on desfila tothom: barcelonins, manifestants i turistes. Gent de totes les edats, procedències, físics i abillaments; fins i tot observo una pubilla (vestida de pubilla, vull dir) que corre com una exhalació carrer avall i que dona la nota surrealista a la jornada.
  • Mentre estem asseguts, prenc notes d’idees per aquest bloc, moment que aprofita ma cunyada per queixar-se amargament de que no la cito mai. Doncs avui ho faig amb molt de gust. Gran persona, ma cunyada. I gran cuinera, també. De la Conca de Barberà. A l’anada m’ha ensenyat fotos del seu darrer viatge a Perpinyà i Carcassona, ciutat aquesta darrera d’innegable interès i atractiu. La posarem a la llista de viatges pendents.
  • I parlant de viatges, l’autocar (nou i amb aire condicionat) ens retorna a Tarragona, la ciutat que passarà a la història per tenir un alcalde més preocupat per donar nom a un Seat que per facilitar als seus conciutadans l’exercici del més elemental dels drets democràtics: votar. Però bé, és el que hi ha. Ja trobarem la solució. A grans mals, grans remeis.

Que no falti l’alegria

El Camp de Tarragona comença a tenir un insospitat protagonisme en la fase final del procés sobiranista, branca repressió policial. A la batuda en una impremta de Constantí (per ser exactes, una empresa d’arts gràfiques del polígon) cercant perilloses paperetes de votació s’hi ha afegit avui una altra actuació a la seu del periòdic El Vallenc, a Valls, és clar. Exactament què pretenen trobar en aquests llocs que no pugui estar en molts d’altres? En base a què s’han fixat en aquests llocs? Misteris de la il·lògica repressió centralista. O no tan il·lògica: és la lògica de la por. Vist que res fa efecte en la determinació d’un parlament, un govern i una societat per decidir sobre el seu futur, juguen la darrera carta que els queda, la por, i com que les amenaces i querelles als peixos grossos no sembla que facin defallir ningú, ara disparen contra l’entorn. Aquests dies han estat dues empreses sospitoses d’estar relacionades, vés a saber com, en l’organització del referèndum. Volien la foto per acoquinar el catalanet de peu (cotxes policials, agents desafiants davant la façana…) però el que han aconseguit és més aviat el contrari: el vídeo de la gent cantant el “passi-ho-bé…” mentre els picoletos abandonaven la seu d’El Vallenc, ple de distensió i bon humor, serà potser una de les imatges que passarà a la petita història d’aquest setembre transcendental. I que indica el camí a seguir: ambient pacífic, festiu, constructiu i il·lusionador. Si les coses no es torcen per aquest cantó, el futur és nostre.

[Imatge: ccma.cat]

Fa un milió d’anys

Massa notícies, girs de guió i turbulències vàries i massa poc temps per comprimir-les i abocar-les en un apunt. Ja fa un milió d’anys del darrer, concretament tres dies, en què deia que s’acostaven transcendentals moments que ens exigirien ser alhora protagonistes i espectadors, i l’actualitat no està defraudant gens ni mica.

Vaig tenir el bon humor de seguir les sessions parlamentàries mentre la son i les obligacions laborals no m’ho van impedir. S’ha dit moltes vegades que l’unionisme espanyol ha judicialitzat el que és un problema polític, i és cert, però el que vam veure i escoltar a l’hemicicle del Parc de la Ciutadella suposa una nova degradació: ara ja no s’intenta judicialitzar l’anomenat desafío catalán amb advertiments, recursos, querelles i agents judicials amunt i avall… Ara el que es fa és burocratitzar-lo: a això i no altra cosa es van dedicar ahir i abans d’ahir els inefables Fernández, Carrizosa i companyia, torpedinant el debat buscant-li els tiquis-miquis a cada decisió o votació que s’intentava emprendre. Al final ja no sabies si riure o plorar, quan s’aixecaven per demanar una “qüestió d’ordre” aconseguint, paradoxalment, desordenar conscientment els debats.

Debats que ens van oferir, d’altra banda, impressions ben agradables: el tremp i paciència de Carme Forcadell, les intervencions de Marta Rovira i Fachin o el comportament global de la CUP, que per fi està a l’altura de les circumstàncies. Esment a part mereix l’ovació que va rebre Coscubiela per part de la bancada unionista; el que he dit: impressions ben agradables.

Però bé, ja tenim aprovades les dues lleis que el procés sobiranista necessitava per donar seguretat jurídica al proper referèndum i a les seves conseqüències en cas de victòria del sí. Catalunya, mitjançant la majoria del seu parlament sobirà, ha decidit crear una nova legalitat per desprendre’s dels obstacles que impedien consultar la ciutadania i ho fet amb tots els ets i uts. Tota una garantia per als qui, d’una manera o altra, s’hi impliquin i que ja han començat a rebre advertiments i amenaces de Madrid: consellers, alts càrrecs, alcaldes… fins i tot Trapero, el nostre heroi. Però no només persones, també entitats i empreses: que els ho diguin, si no, a la ja famosa impremta de Constantí, gaudint durant dos dies de la visita de la benemérita, que a falta d’imams o bombones per vigilar es posa a buscar ¡papers impresos!

Fiscals recitant de manera monocorde les seves resolucions repressives, policia intentant requisar papers com en temps de la dictadura… Coses que també semblen de fa un milió d’anys, de quan els dinosaures dominaven la terra, com els de l’exposició que aquests dies, en feliç coincidència amb la rabiosa actualitat, s’ha instal·lat a Tarragona. La mateixa Tarragona que té un ajuntament que no voldrà col·laborar amb el referèndum d’autodeterminació, i la mateixa Tarragona que, en justa contrapartida, tindrà l’honor de donar el tret de sortida nacional a la campanya electoral. Que tot surti bé, que guanyi el sí i que el milió d’anys sigui de futur i no de passat.

[Imatge: tgnbarridelport.blogspot.com.es]