Adéu a un forn de pa

Una altra pèrdua. No em refereixo a un ésser estimat ni a cap personalitat pública, sinó a quelcom menys transcendent: les botigues tradicionals o històriques de les nostres ciutats. He tret el tema en aquest bloc en altres ocasions (aquí, aquí, aquí o aquí) i molt em temo que el procés (almenys aquest procés) no té aturador. No fa gaire digué adéu  l’emblemàtic i vintage establiment Kolster, al carrer Major de Tarragona, notícia que estava més que cantada. L’altre dia li tocà el rebre al Forn Pijuan, ben a prop de l’anterior, al carrer de la Nau. Amb 122 anys d’història a les espatlles s’ha vist obligat a tancar portes, empès per les dificultats econòmiques que comportava un negoci d’aquest tipus. Es tractava del darrer forn de llenya de la ciutat, una instal·lació que obligava el seu propietari (la quarta generació dels Pijuan forners) a dormir a la tarda, treballar a la nit i despatxar al matí. Unes condicions laborals i de negoci difícils de suportar en uns temps i uns entorns socials dominats per les presses, l’ajustament de costos i la banalitat gastronòmica.

El “pa bo d’abans”, aquest concepte perfectament instal·lat en l’enyorança dels que som de generacions més granadetes, ha perdut novament en el ferotge i desigual combat contra les màquines i les masses congelades, contra les franquícies i les benzineres (!), contra l’adotzenament i la despersonalització de la vida moderna. Les meritòries propostes (pa de nous, pa d’olives, pa de …) que ens fan determinats establiments (les boutiques del pa i similars) no aconseguiran substituir el record d’aquells barres i pans de pagès, de molla compacta i rotunda i de crosta torrada i cruixent, que es conservava dies sencers sense necessitat de congeladors, microones altres ‘mandangues’. Cada dia estic més d’acord amb aquell poeta castellà: qualsevol temps passat fou millor.

[Imatge: delcamp.cat; foto Caralp Mariné]

‘Preferéncias de blocaire’

En lo tiratge de cepilladas, perdon, voliá dire de senténcias, del Tribunal Constitucional espanhòl, lo agraciat de ièr foguèt la lenga aranesa. Concrètament, li donar la categoria de “preferent” èra anar tròp luènh. Ieu cresiá qu’èra un adjectiu mai lèu declaratiu (“preferent” es pas una imposicion ni fòrça mens una proïbicion per las autras doas lengas oficialas del Val d’Aran), mas pel uniformisme ponentí es pas aital. Quanta luta nos demòra per defendre lo nòstre país e la nòstra cultura! Per la miá part, la apunt d’aquel blòc tornarà èsser uèi en aranés. Preferéncia de blocaire.

E coma passa sovent, la capriciosa actualitat se carga de emparellar de notícias: una de las nòstras deputadas, l’aranesa Mireia Boya, li caldrà declarar davant los tribunals espanhòls. La cupaire a ja anonciat qu’o afrontarà de manièra digna e valenta. Tota la miá solidaritat cap a ela. Preferéncia de blocaire.

***

En el sorteig de cepilladas, perdó, volia dir sentències, del Tribunal Constitucional espanyol, l’agraciat d’ahir va ser la llengua aranesa. Concretament, donar-li la categoria de “preferent” era anar massa lluny. Jo creia que era un adjectiu més aviat declaratiu (“preferent” no és una imposició ni molt menys una prohibició per a les altres dues llengües oficials de la Val d’Aran), però per a l’uniformisme ponentí no és així. Quanta lluita ens queda per defensar el nostre país i la nostra cultura! Per la meva part, l’apunt d’aquest bloc tornarà a ser avui en aranès. Preferència de blocaire.

I com passa sovint, la capriciosa actualitat s’encarrega d’emparellar notícies: una de les nostres diputades, l’aranesa Mireia Boya, haurà de declarar davant els tribunals espanyols. La cupaire ja ha anunciat que ho afrontarà de manera digna i valenta. Tota la meva solidaritat cap a ella. Preferència de blocaire.

[Traductor automàtic: gencat.cat; imatge: elnacional.cat]

‘Call me by your name’

Nord d’Itàlia, ambient rural, anys vuitanta. L’estiu transcorre despreocupadament i plàcida per a Elio, un jove que omple el temps llegint, tocant el piano, desplaçant-se en bicicleta, banyant-se i duent una més aviat limitada vida social. En aquestes, apareix Oliver, un nord-americà que s’instal·la a la gran vil·la familiar per col·laborar amb el pare d’Elio en tasques arqueològiques. Ja es veu a venir que entre els dos passarà alguna cosa, i sí. De fet, la major part del metratge de la pel·lícula l’omple la lenta aproximació entre ells dos, els diàlegs amb sobreentesos, furtius contactes físics, el paper de terceres persones (els pares, les amigues -i l’amiga, en singular- del noi…), i tot en bucòlics i envejables escenaris de la Llombardia.

El títol de la pel·lícula fa referència a un joc que pacten els dos protagonistes: anomenar l’altre amb el propi nom, transformant la naixent relació amorosa entre ells en una mena de mirall on un es reflecteix en l’altre (és una interpretació personal meva, no cal fer-ne gaire cas). Call me by your name és un drama romàntic que no es fa mai embafós i és la història d’una relació gai tractada amb una gran elegància. Potser aquest tractament (i al fet que els protagonistes siguin jueus) ha ajudat a que tingui quatre nominacions als Oscar, entre elles a la millor pel·lícula i a l’actor protagonista (el franco-nordamericà Timothee Chalamet), totalment justificades. Si el film s’alça amb les estatuetes ho celebraré pel que té d’aposta per un cinema europeu (és una coproducció amb Itàlia), reposat i normalitzador del fet LGTB, allunyant-se tant d’hipocresies com de correccions polítiques i sense buscar la polèmica fàcil. Normalitzador, repeteixo.

[Imatge: variety.com]

Mòstra de Cinèma Occitan 2017

La Mòstra de Cinèma Occitan tòrna a Tarragona. Après èsser-se ajornat en lo passat octòbre, lo dijòus 8 de febrièr, a las 18,30, a la Bibliotèca Publica de Tarragona, se projectarà Lo sòl poder se que de dirai. Fausta Garavini (a l’image) es una de las voses mai autorizadas per parlar de l´occitana e de la siá literatura. Critica literària, escrivana, assagista e reviradora, nos presenta, en aquel documentari, la siá vision d’ aquel univèrs cultural, a travèrs de las siás opinions e d´una sonhada seleccion de tèxtes de desparièrs autors occitans.

Cossí es ja abitual, cada projeccion serà precedida d’una conferéncia introductòria al tèma que tracta lo documentari que se poirà veire: Antoni Rossell, professor de l’Universitat Autonòma de Barcelona e coordinator de l’Archiu Occitan, introdusirà la pellicula.

Activitat organizada pel Departament de Cultura. Pelliculas subtitulades en catalan, mercés a la collaboracion entre la Direccion Generala de Politica Lingüistica e la Cadièra d’Estudis Occitans de l’Universitat de Lhèida.

***

La Mòstra de Cinema Occitan torna a Tarragona. Després d’haver-se ajornat el passat octubre, el dijous 8 de febrer, a les 18,30, a la Biblioteca Pública de Tarragona, es projectarà Lo sòl poder se que de dirai. Fausta Garavini (a la imatge) és una de les veus més autoritzades per parlar de l´occità i de la seva literatura. Crítica literària, escriptora, assagista i traductora, ens presenta, en aquest documental, la seva visió d’ aquest univers cultural, a través de les seves opinions i d´una acurada selecció de textos de diferents autors occitans.

Com ja és habitual, cada projecció serà precedida d’una conferència introductòria al tema que tracta el documental que es podrà veure: Antoni Rossell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador de l’Arxiu Occità, introduirà la pel·lícula.

Activitat organitzada pel Departament de Cultura. Pel·lícules subtitulades en català, gràcies a la col·laboració entre la Direcció General de Política Lingüística i la Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida.

[Traducció: http://traductor.gencat.cat/text.do; imatge: festivaldellegenerazione.it] 

 

 

‘The Post’ (‘Los archivos del Pentágono’)

La dubitativa editora del The Washington Post i el seu molt més resolut director (grandíssims Meryl Streep i Tom Hanks) tenen l’oportunitat de publicar documents secrets del Pentàgon que deixen en molt mal lloc la política de la Casa Blanca en relació a la guerra del Vietnam. Altres periòdics nord-americans estan en la mateixa tessitura. El dret constitucional a la informació i a la llibertat d’expressió enfront a la raó d’estat i la seguretat nacional són el tema de la darrera pel·lícula de Steven Spielberg. The Post recorda de forma evident Tots els homes del president per la trama, per l’època dels fets i per la intencionalitat, i com en el film de Pakula, el resultat no és gens decebedor, malgrat la dificultat que comporta traslladar a la pantalla reunions, telefonades, decisions judicials… i convertir-les en un relat àgil i atractiu per al gran públic (sense escenes de masses, sense efectes especials, sense acció, sense violència, sense sexe…). Spielberg ho aconsegueix, i encara que no fos així, cal valorar la pel·lícula com el que és: un cant a la llibertat de premsa i d’informació davant dels interessos del poder polític, que arriba al seu clímax en el moment èpic (i emocionant) en què les rotatives es posen en marxa. Un no pot evitar fer comparacions amb les relacions poder-premsa d’ara i d’aquí, convertides en una mera submissió de la segona cap a la primera, impartint consignes i instruccions a canvi d’alleujaments a urgències financeres. Un comportament de l’abans conegut com a “quart poder” convertit en una cosa molt semblant a la prostitució.

La crítica ha destacat també el vessant feminista de The Post tot retratant l’empoderament (com es diu ara) de l’editora, la vídua de l’amo del diari que es veu obligada a enfrontar-se a les responsabilitats i decisions que li obliga el seu càrrec, en uns mons (el periodístic, el polític i el judicial) encara dominats abassegadorament per homes. El missatge sembla clar, tot i així a la sortida de la sala vaig captar la conversa d’una parella:

Ell: la pel·lícula està bé, però jo li hagués tret encara més suc a l’argument.

Ella: els vestits d’elles m’han encantat…

[Avui Les aigües turbulentes compleixen onze anys: llarga vida a tots els blocs!; Imatge: the-pool.com]

 

Nadales al gener

Em trobo a la bústia una bona mostra del “bon fer” de Correos: un exemplar d’El Temps corresponent a principis de desembre, el número especial 40 anys de L’Avenç, que també es va publicar el desembre, i finalment, l’avís per anar a recollir la Nadala de la Fundació Carulla. Com el seu nom indica, aquesta felicitació anual es publica en vigílies nadalenques, però a casa d’aquest blocaire no ha arribat fins a finals de gener. Potser la correspondència arriba en carro ara. També podria ser que ho fes en AVE, ara que va més lent que els trens de Rodalies. En tot cas, no és just parlar massa malament de Correos perquè se’m va ocórrer publicar la meva queixa a Twitter, i de forma immediata em van contestar excusant-se, prometent que intentarien esmenar les deficiències, i bla-bla-bla, i totes aquestes coses que diu un servei d’atenció al cient mínimament eficaç.

La Nadala, canviant de tema, arriba als cinquanta anys. El que va començar essent una modesta publicació de quatre pàgines, obsequi de la Fundació Carulla /abans Jaume I, iniciativa de l’espluguí de la Gallina Blanca) es va anar transformant en un atractiu dossier, curosament editat, sobre temes concrets de la història i la cultura catalanes (fent memòria: el modernisme, Àngel Guimerà, l’Església, la música, els Borja, l’Institut d’Estudis Catalans…). L’altre dia parlàvem de Cendrós; avui, de Carulla. Noms i trajectòries imprescindibles per a la supervivència primer i la projecció després de la nostra cultura en temps no fàcils. La Fundació Carulla ha estat sempre estretament vinculada a Òmnium Cultural, entitat que avui mateix ha rebut una desagradable visita que potser a hores d’ara encara no ha marxat. Bé, de fet no han marxat mai.

Injecció de positivitat

Aquest dijous passat, presentació d’El cavaller Floïd a la Cambra de Comerç de Tarragona. Es tracta de la biografia de Joan B. Cendrós, l’amo de l’empresa que fabricava la popular loció per a després de l’afaitada, però també un munt de coses més. Cendrós va ser un element cabdal per a la recuperació cultural del nostre país en els foscos anys del franquisme, un autèntic mecenes que contribuí generosament a múltiples iniciatives: la recuperació de l’editorial Proa (que, lògicament, ha publicat l’obra presentada), el reviscolament de l’Institut d’Estudis Catalans, la fundació d’Òmnium Cultural, la creació del Premi Sant Jordi… Un començar i no acabar d’accions en favor de la llengua i la cultura catalanes quan més falta feia, al darrera de les quals hi havia aquest descendent de vallencs, geniüt i impulsiu, de peculiar aspecte (patilles, camises fosques, corbates blanques) i sobretot optimista. “Una injecció de positivitat”, com digué l’autor del llibre, Genís Sinca, que tingué l’oportunitat d’accés a l’arxiu personal de l’empresari, curosament conservat al seu domicili.

L’acte va anar a càrrec de l’actual presidenta de l’Òmnium al Tarragonès, la Rosa Maria Codinas, el bon amic Joan Masalles, una de les filles de Cendrós i el propi Sinca, amb unes intervencions molt amenes, inclosa una peculiar performance consistent en ruixar el públic amb Floïd, a mode de bateig. No cal dir que l’actual situació política es va colar, inevitablement, en l’acte: l’actual president de l’entitat organitzadora, fundada per Cendrós i presidida a Tarragona per Codinas és encara a la presó tres mesos després, contra tota lògica i tota justícia. Una situació tant dolenta o pitjor que la que li va tocar viure al cavaller Floïd, no debades se’ns va recordar que el franquisme, que va clausurar l’entitat cultural durant alguns anys, mai no es va atrevir ni tant sols a detenir cap dels seus dirigents.

A la sortida va tocar, inevitablement (i en aquest cas amb molt de gust), comprar un exemplar d’El cavaller Floïd, un volum de 600 planes, acompanyat d’un inesperat obsequi: un flascó de l’actual Floïd. Que al nostre país i a la nostra cultura li queden encara un llarg camí per recórrer ens ho diu l’envàs, retolat en (i només en) castellà, amb la indicació de Barcelona (España) com a seu empresarial. Anem planxant i anem arrugant, no hi ha cap mena de dubte.

 

Hem tornat a guanyar

Quan vaig fer públic, entre els meus cercles personals, que la meva preferència electoral era Junts per Catalunya vaig afegir, a mode d’argumentació o justificació,  l’opció encapçalada pel president Puigdemont era, de les tres possibles per qualsevol ciutadà que estigui a favor de l’alliberament de Catalunya, la que més ens acostava a la situació just abans de l’aplicació del 155 i, per tant, que més inquietava Espanya. Bé doncs, els resultats finals dibuixen un panorama en què la ciutadania sembla haver volgut endarrerir el rellotge a aquell crucial moment del 27 d’octubre, entre la declaració d’independència i l’akelarre del Senat espanyol: confirmant la mateixa majoria parlamentària i donant prioritat a Junts per Catalunya, en tant que llista del president i sense motivacions ideològiques. Ahir a la nit era tot un goig contemplar conciutadans nostres, uns a l’exili o sortits de la presó i uns altres exhausts per una campanya plena de dificultats i impediments de tota mena, celebrar entusiàsticament el què es tracta d’una autèntica victòria, amb totes les lletres.

Em preguntava aquests dies de campanya electoral què passaria l’endemà dels comicis i com es gestionaria la incerta situació creada, el més semblant a un sudoku no apte per a determinats cervells. El resultat ha aïllat (despejar en català: ho ignorava) una de les incògnites: ja no caldrà cap torcebraç entre Puigdemont i Junqueras, una inquietant perspectiva. Ara que estan tant de moda les autocrítiques, potser el venerable partit republicà en farà una i entendrà com n’estava d’equivocat quan basava la seva propaganda electoral en la imperiosa necessitat de guanyar a Ciudadanos, sabent que quedar primer en unes eleccions de sistema proporcional no garanteix res d’especial en la pràctica, sabent també que l’important era que guanyés (ara sí) per majoria absoluta el bloc groc i, en fi, sabent també que apostant per una victòria d’ells introduïen un factor de crisi en la mai prou ferma unitat indepe. Quan Marta Rovira destacava que el seu candidat presidencial era Junqueras, encara ho enredava més, per molt que l’afirmació es revestís d’apel·lacions a la solidaritat amb el de Sant Vicenç dels Horts, que tots compartim.

Em deixava la CUP. Potser és injusta la davallada que ha patit, atesa la determinació amb què ha estirat del carro en tantes ocasions en què la política més “professional” no acabava de donar prou passes endavant, però la formació també ha d’entendre que la força de què disposava fins ara era en bona mesura vots prestats per sectors de les altres formacions independentistes, convençuts de que l’etapa que ara s’obre no demana, almenys de moment, massa apel·lacions a la desobediència o a tirar pel dret sense més ni més. Insisteixo en això d’almenys de moment. No vull creure, en canvi, que hi hagi hagut un vot de càstig per les seves galdoses giragonses en l’afer del “pas al costat” d’Artur Mas.

La nit electoral ens ha deixat molta teca. Per exemple, i ja que parlem de la CUP,  el cubell de la història ha començat a rebre nous inquilins. La representació del PP podrà seure còmodament en un sofà a partir d’ara i els Comuns, més coneguts com l’Unicorni Rosa, paguen amb una dramàtica reducció de la seva força electoral el fet de no entendre encara, a aquestes altures de la pel·lícula, que la cosa no va de dretes i esquerres, sinó d’interpretar o no els anhels de canvi de la societat. Pel que fa a Iceta, el ballador, què voleu que us digui. Jo pensava que els socialistes traurien més bons resultats però vistos els seus posicionaments polítics dels darrers temps, amarats de cinisme i covardia, m’alegro de la seva insignificança  parlamentària.

Hem guanyat. Hem tornat a guanyar. Aquesta vegada amb una mà lligada al darrere, els líders neutralitzats i mil ulls i orelles sobre els discursos que es feien, les pancartes que es penjaven o els llaços que la gent es col·locava a la roba. S’obre un nou període d’esperança, ara amb la certesa de ser majoria en unes eleccions acceptades per tothom, amb l'”afer intern” portada de tots els diaris del món i, molt important, amb la constatació de que l’estat és incapaç de doblegar-nos, per moltes porres reals o simbòliques que utilitzi. S’obre un nou període d’esperança on caldran grans dosis de realpolitik i d’astúcia. I de paciència. Sense paciència, no hi ha independència.

 

 

Notícies de la Cambra

La Cambra de Comerç de Tarragona ha estat doblement notícia aquesta setmana. Comencem per la trista, sabuda avui mateix: la mort sobtada de qui en fou president entre el 2006 i el 2015, Albert Abelló. Persona de referència en el món de l’emprenedoria tarragonina, estava lligat al sector de l’alimentació i la pesca (Congelats Ana Pons primer i El Capità Sardina després). Actualment era regidor del PDCAT a l’Ajuntament, des d’on liderava propostes de reordenació urbanística dels voltants del mercat municipal, recentment renovat i reinaugurat. Vaig tenir l’ocasió de tractar-lo fa alguns anys. Una pèrdua per a la ciutat.

La segona notícia és, en certa manera, el seu revers positiu. Ha estat escollida presidenta de la Cambra (per tant, successora d’Abelló) Laura Roigé, una altra empresària tarragonina amb molta mili, per dir-ho així. La primera dona a arribar a la presidència de l’entitat en 130 anys d’història. Li desitgem encerts en la seva nova funció.

[Imatge: www.diarimes.com; foto: Cristina Aguilar]

 

La bufanda del petit príncep (acte de JxCAT a Tarragona)

El refugi 1 del Port de Tarragona va ser l’escenari ahir per escoltar els candidats de Junts per Catalunya i va quedar petit com ja havia passat fa uns dies amb el d’ERC. Profusió de bufandes i llaços grocs. A l’entrada, venda d’urnes de l’1-O en miniatura i el llibre del president Cata… què? pensat per informar Europa del què està passant al nostre país. Potser ja no cal o potser sí.

Em va tocar seguir el míting a peu dret i en l’espera vaig poder saludar l’amic Hèctor López Bofill, que junt amb Teresa Pallarès i Pere Grau conformen les tres persones de la candidatura amb qui he tingut la sort de coincidir en diferents moments de la meva vida. Procedents, per cert, de Solidaritat, del PSC i de Convergència respectivament, una mostra del caràcter plural i integrador de la candidatura presidencial.

Va presentar l’acte el Pere i parlaren entre més la Teresa (una dels molts socialistes que han caigut del cavall, com Sant Pau), l’ovacionat Jordi Turull, que no es va treure la bufanda malgrat la més que càlida temperatura ambiental, i el cap de llista Eusebi Campdepadrós, que va esmentar emocionadament el seu pare, present a la sala. Com que aquesta campanya electoral no és normal, també van prendre la paraula dos candidats absents. Primer, Jordi Sánchez, de qui es va sentir la gravació telefònica que li ha costat una ignominiosa represàlia a la presó on ja porta dos mesos. Els clams de “llibertat” van ressonar fortament al local de l’acte electoral. I després, cloent l’acte, el president Puigdemont per videoconferència des de Brussel·les.

Es van dir moltes coses. En recordo dues: Turull dient que si complir el mandat dels ciutadans i votar és un delicte, tots som delinqüents. L’altra, quan Puigdemont va contraposar el nostre “som una nació” amb el “som una infecció” tot denunciant l’inqualificable Borrell. Ah, el president també va ironitzar amb la possibilitat de prohibició de la bufanda del Petit Príncep, perquè és groga. Oi que no ho sabíeu?

[Imatge: www.diarimes.com; foto: Cristina Aguilar]

 

Els impossibles possibles (acte d’ERC a Tarragona)

El Teatre Tarragona es va omplir del tot (i em consta que hi va haver gent que es va quedar al carrer) en l’acte electoral d’ERC a la nostra ciutat. Parlaren, entre altres, Ernest Maragall, Toni Castellà, Carles Mundó (justament ovacionat de forma prolongada) i Marta Rovira. També va parlar, en certa manera, Oriol Junqueras. A falta d’una connexió per videoconferència (“privilegi” de què gaudeix el president Puigdemont), l’organització passa alguns talls d’un discurs de Junqueras, intueixo que el de la seva proclamació com a secretari general de la veterana formació.

Tenia especial interès a sentir què deien i què no deien els oradors, per tractar d’endevinar la gran incògnita que tenim l’electorat indi i a la qual, especialment PDECAT i ERC, no saben o no poden donar resposta exacta: què faran el 22 de desembre, sabuts els resultats, amb la doble realitat amb què es trobaran si guanyen, la legitimitat republicana del 27-D i la legalitat autonòmica que, implícitament, han acceptat concorrent als comicis de dijous vinent.

Doncs bé, al míting d’ahir s’intuïa alguna pista en aquest sentit. Ben poques vegades es va citar el president legítim i la seva situació legal, i en cap moment es va fer esment a la necessitat (o no) del seu retorn i proclamació/confirmació com a president. Sembla que els trets vagin en favor, si guanya ERC, de constituir una mena de govern de gestió presidit per Marta Rovira, la dirigent més important del partit sense problemes amb la justícia, almenys de moment, deixant que l’exili belga sigui una mena de govern simbòlic en stand by. Abonaria aquesta tesi de la gestió l’especial insistència en l’acte d’ahir, per part de molts dels oradors, en parlar de l’acció de govern i dels èxits dels consellers republicans, la renda garantida, el tancament de la Model o les polítiques de memòria històrica, per exemple. És a dir, enèsima pròrroga autonomista en nom de la realpolitik (versió pessimista) o aturar-se i prendre aire per renovar forces (versió optimista, i manllevo l’expressió d’un article d’Eduard Voltas de fa poc). No dic que sigui una mala solució.

La darrera a parlar ahir va ser Rovira, precisament, mostrant una samarreta (groga!) amb què se l’havia obsequiat, amb el lema “els impossibles”. I d’això va anar el seu discurs, de com en els darrers mesos els impossibles (tant els reptes de les conselleries d’ERC com els reptes generals de país) han esdevingut possibles. El proper 21 de desembre es perfectament possible, desitjable i necessari un triomf de les forces sobiranistes. L’impossible que caldrà convertir en possible és una altra qüestió: com es resol el difícil sudoku post-electoral per tal de conjuminar legalitats i legitimitats, realisme i ambició, fidelitat a la ciutadania però també a cada un dels tres electorats. I tot això sense perdre de vista les presons espanyoles, l’exili brussel·lès, la continuïtat o no del 155, les escomeses judicial i mediàtica i la impunitat dels grupets feixistes. Distrets ho seguirem estant, això segur.

[Imatge: delcamp.cat; foto: Josep M. Llauradó]

El julivert artístic

Les obres del museu de Lleida ja estan on ells volien. Rebudes entusiàsticament provinciana, amb un punt de Bienvenido Mister Marshall per autoritats i ciutadania, les escultures i els sarcòfags del monestir de Sixena han arribat a destí i descarregats no vulguis saber com (circula per la xarxa una foto ben il·lustrativa al respecte).

Naturalment, tot el procés relacionat amb aquest tema de les obres de Sixena guarda una estretíssima relació amb l’altre Procés, en majúscules. S’acostuma a dir, i és veritat, que l’independentisme català és un conflicte polític que l’estat ha judicialitzat tant com ha pogut. Sixena, de fet, és el cas contrari: un conflicte estrictament jurídic de pertinença d’unes obres d’art que les administracions anticatalanes (estat i Aragó, per entendre’ns) han polititzat fins a aprofitar l’aprovació de l’article 155 per “colar” el trasllat exprés de les 44 peces museístiques.

És una qüestió en la qual jo, personalment, no m’hi hagués oposat si les coses s’haguessin fet bé: si legalment les peces han de pertànyer a una altra administració o col·lectivitat no hi ha res a discutir quan tot està correctament documentat i fonamentat. De fet, tot el que fa referència a la propietat i a l’ús del patrimoni artístic pot ser extraordinàriament complex en aquest sentit, perquè pot ser de qui el troba, de l’amo el terreny on es troba, del seu autor, dels seus hereus, de qui el compra, de les diferents administracions competents… Com es veu, es tracta d’un assumpte tècnico-jurídic que la política no hauria de grapejar ni la societat fer-ne bandera de batalles inapropiades, cosa que no s’ha respectat.

Si les peces de Sixena han d’anar a parar a un altre lloc, que hi vagin, però hagués demanat una mica més de respecte pels procediments legals i sobretot evitar-nos l’espectacle policíac d’avui, un muntatge desproporcionat i ridícul (triobo que van sobrats de policia aquella gent) només per aconseguir la foto tan desitjada per un estat d’esperit encara colonial. Tot plegat m’ha recordat una mica la “gesta” de Perejil: una nimietat per tenir contenta una parròquia que enyora glòries imperials d’una altra època.

[Imatge: www.ara.cat, foto ACN]

‘Due margherite, prego’

Bones notícies: la pizza ja és “Patrimoni immaterial de la Humanitat” segons la UNESCO. Bé, cal precisar-ho: no les pizzes en si, que són ben materials, sinó l’art dels pizzaioli napolitans. Transcric l’explicació que en fa l’alt organisme cultural:

“L’art dels pizzaioli napolitans és una pràctica culinària consistent en preparar en quatre etapes la massa d’una pizza i enfornar-la amb foc de llenya donant-li voltes. Aquesta pràctica -que va néixer a Nàpols, on viuen i treballen actualment uns 3.000 pizzaioli– és un element del patrimoni cultural que ocupa un paper essencial en la celebració d’esdeveniments socials i fomenta els intercanvis entre diferents generacions. Les tècniques i els coneixements vinculats a aquesta art culinària es transmeten fonamentalment en els establiments (botteghe) dels mestres pizzaioli, on els joves aprenents n’observen el treball”.

La tècnica i el resultat no tenen res a veure, per tant, amb aquestes superfícies rígides decorades amb insospitats productes que ens venen, refrigerats o congelats, als supermercats de la cantonada. Per precisar-ho més, una pizza com Déu mana ha de ser preparada per un expert i servida al moment. Cosa no sempre fàcil. No sé si és una coincidència o no, però la possibilitat de poder fer-ho, ens serà des d’ara més fàcil: acaba d’obrir a Barcelona la pizzeria De Michele, primera sucursal fora d’Itàlia de l’Antica Pizzeria da Michele, fundada el 1870 a Nàpols.

[Imatge: viaempresa.cat]

 

Escolta, Europa

El poble català ho ha tornat a fer. El convenciment i la determinació d’arribar a bon port no tenen aturador, i ahir, a Brussel·les va fer sentir el seu clam multitudinari a favor de la llibertat del país i dels seus dirigents davant una comunitat europea encara sorpresa a aquestes alçades de la pel·lícula. “Escolta, Europa” és el resum de l’acte, adoptat avui com a titular per algun dels mitjans.

Dels nostres mitjans, no fa falta especificar-ho, perquè dels d’ells ja en podíem esperar grolleres reinterpretacions. Potser la que més mal fa, per malintencionada, és la del grup Prisa (qui t’ha vist i que et veu) parlant de l'”odi dels separatistes” mentre amagarà convenientment el noble gest dels bombers donant sang als hospitals belgues. Hem la sortida de to del diari madrileny com una més de les mostres de preocupació per no saber com ocultar el sentit de la mobilització de la nostra ciutadana, que tan mal fa amb les nostres maneres de dir i fer.

La demostració multitudinària al cor d’Europa ha estat també contestada, amb les habituals mostres de menyspreu i suficiència, per la vicepresidenta espanyola Sáez, perdonant la vida als catalans i recordant-los que poden manifestar-se gràcies a que és un dret democràtic i gràcies també a posseir un DNI espanyol. És l’eterna visió burocràtica d’un estat: reduir un dret democràtic a un document legal. Naturalment, no entra en el fons de la qüestió, que no és altre que el fet de que la immensa majoria dels manifestants de Brussel·les ho feien precisament per deixar de tenir el DNI, una targeteta plastificada que tenen la “sort” de posseir deu empresonats, cinc exiliats, mil ferits en càrregues policials, quatre inhabilitats, dotzenes d’encausats i milers i milers de ciutadans en el punt de mira per les seves idees polítiques expressades de forma escrupolosament pacífica i democràtica, com ara aquest bloc, per exemple.

La marxa brussel·lesa esdevé enmig d’una peculiar campanya electoral, inèdita per com es planteja i imprevisible en els seus resultats i conseqüències. També, qui ho diria, menys interessant del que tocaria. S’estan sentint algunes coses que fan venir basca, francament. Hi tornarem.

[Imatge: www.elpuntavui.cat; foto AFP]

Què hem de fer

Em pregunto què hem de fer (que sigui útil i eficaç, vull dir) davant la cataracta continuada de notícies que rebem cada dia, caracteritzades totes elles per una profunda catalanofòbia, més intensa i pertinaç encara del que ja havíem sospitat sempre. Indignitats amb els presos polítics, maldestres intervencions en nom del 155, manipulacions informatives de tot ordre, agressions impunes de qui mai no ha cregut en els principis democràtics, decisions judicials que ratllen el ridícul (és normal prohibir el color d’una font ornamental?)… I paro perquè la salut se’n pot ressentir; a la darrera revisió mèdica m’han trobat la tensió alta: hi tindrà alguna cosa a veure tot plegat?

La resposta a aquesta llarga pregunta retòrica (què hem de fer…) caldrà garbellar-la de la infinitat d’opinions de tota mena que la nostra gent aboca a mitjans informatius i xarxes socials, a vegades des del rigor i competència intel·lectuals, a vegades des de la bona fe i honestedats personals, a vegades des de la comprensible mala llet i irritació que ens provoquen a tots plegats les arbitrarietats de procedència ponentina. Cal seguir fent-ne cas (reaccionant-hi amb indignació o amb ironia, segons escaigui) o ignorar-les completament per seguir el nostre camí? El desconcert és important en aquest estrany període fins el 21 de desembre, en què es barregen (parlo del nostre camp) la sensació d’estar escapçats (Brussel·les, Estremera…), el tacticisme dels partits, el neguit quotidià de no saber a què estem exposats si movem un pèl, i finalment respondre la gran pregunta de com ens llevarem el matí del dia 22.

La situació creada pels estaments espanyols és tan bèstia que a mi em crea, i espero que a molta gent també, la necessitat no només de perseverar sinó també d’involucrar-se més, de fer “alguna cosa” útil i eficaç a favor de la nostra causa, sense saber ben bé què. D’aquí la pregunta inicial. Ahir en vaig fer una, d’acció, no sé si útil ni eficaç, però que a mi em va fer sentir bé: assistir a una concentració i marxa amb espelmes davant l’antiga presó de Tarragona, per exigir la llibertat dels deu presos polítics que, de forma ignominiosa, continuen tancats contra tota lògica democràtica i jurídica. Va ser un acte emotiu i reconfortant en un vespre gèlid. Com darrerament es diu, de forma ja tòpica, qui ens havia de dir fa ben poc temps que s’arribaria a aquesta situació? Així està el pati.

[Imatge: CDR Eixample Tarragona, organitzadora de l’acte]

 

Patrícia Gabancho (1952-2017)

“Li agradava anar per Canning perquè a mesura que l’avinguda avança cap al centre el trànsit es va fent més atapeït, més urbà, i els flancs edificats també: és com veure créixer la ciutat, les cases es fan més altes, els comerços més brillants. Casa. És als voltants del vell barri familiar que l’estómac se li emplena de plom, un neguit. El taxi s’atura davant l’edifici, “¿acá le va bien? Adiós, señora, buena suerte”.

In memoriam.

[Fragment de La néta d’Adam; imatge: cataloniavotes.eu]

‘Discrimining’

Dues passatgeres d’un avió de Vueling, que feia la ruta entre Barcelona i Menorca, han estat obligades a quedar en terra per parlar en català a una hostessa. L’incident gens anecdòtic se suma a moltes altres notícies que ens han arribat els darrers temps sobre discriminacions contra la nostra llengua en llocs públics o davant estaments oficials. Llocs i estaments obligats, com a mínim, a entendre-la i, en tot cas, a ser respectuosos en cas de dificultats de comprensió. Incident que es produeix, a més, en plena eclosió d’agressions de tot ordre contra el nostre país, la seva gent, la seva cultura i les seves formes de vida. Els darrers esdeveniments polítics han obert la veda, definitivament, contra nosaltres. Això s’haurà de parar d’alguna manera, i al costat de mesures proactives (denúncies, reclamacions, iniciatives parlamentàries, cartes al director, què-sé-jo) caldrà enfrontar-se, si mai ens trobem en situacions d’aquest tipus, amb una bona dosi de paciència i serenitat. Si pot ser, no donar-ne importància (això frustra molt a l’enemic) i si no respondre amb aplom o ironia. I sempre amb dignitat. És bo, en tot cas, fer públic cada cas de discriminació, agressió, menyspreu o burla perquè, lluny d’acovardir, la difusió del conjunt de despropòsits contra el nostre país i la nostra societat ajuda a conscienciar-nos de quina mena d’enemic tenim davant, contribueix a reafirmar-nos en els nostres drets davant de tercers (Europa, on ets?).

L’episodi de Vueling és especialment simptomàtic de fins a quins extrems estan arribant les coses. Si els fets són certs (tampoc sabem tots els detalls), sembla ser que hi va haver algun tipus de “desencontre”, diguem-ho així, entre dues passatgeres i l’hostessa i aquesta no va tenir altra reacció que avisar el comandant de la nau que, al seu torn, va fer pujar una parella de piolins que són els que van obligar a baixar les passatgeres. Aquestes pràctiques d’estat policial són les verdaderament preocupants: una incidència que podia haver-se solucionat amistosament en un minut va derivar en una intervenció d’un cos armat que no es va limitar a identificar les protagonistes (que és el que, com a molt, tocava) sinó que les va fer fora de l’avió. Encara gràcies que no van passar la nit al cuartelillo.

Vueling torna a tenir un petit “marron”. La companyia, que va néixer amb un esperit juvenil, alternatiu i de bon ‘rotllo’ (tot ho feien acabar en -ing), acumula innombrables queixes sobre les seves pràctiques empresarials. Puc parlar per experiència pròpia d’un episodi d’overbooking que vaig patir fa alguns mesos: per aconseguir la indemnització a què, segons la normativa europea, tenia dret, vaig haver de seguir un verdader calvari de paperassa, trucades i correus electrònics. Com passa amb Ryanair, la seva cosina germana, es podria dir que aquest és el preu que hem de pagar per aconseguir volar de forma relativament barata. No és això: hi ha certs drets i certes condicions de prestació del servei que no poden ser limitats de cap de les maneres, i no parlo d’hores de retard, centímetres de seient o entrepans industrials: parlo de complir escrupolosament les lleis i tractar correctament els clients. Una pràctica empresarial que Vueling, almenys en el cas de les senyores menorquines, es va passar per l’engonal.

[Imatge: eurocollege.es]

La revolució i vosaltres, que tant la vau estimar

Fa molt poc commemoràvem els 500 anys del naixement del luteranisme. Uns dies després, avui, ho fem amb els 100 anys d’un altre esdeveniment que va canviar el curs de la història, en tots els aspectes imaginables: la presa del Palau d’Hivern a Sant Petersburg per part dels bolxevics, el més simbòlic i central de la renglera de fets que van constituir la Revolució Russa, un procés molt més llarg que un sol dia, naturalment.

Per raons fàcilment comprensibles pels qui em coneixen, l’esdeveniment em desperta una fredor tan intensa com la que devia patir Rússia aquell 7 de novembre de 1917 (el 25 d’octubre del calendari julià). Sense desmerèixer l’innegable progrés socioeconòmic que va experimentar el gegant euroasiàtic a partir dels fets revolucionaris, és també necessari, sempre, denunciar en quines condicions es va aconseguir aquell progrés, des de l’absoluta privació de drets i llibertats per a la població fins a les depuracions ideològiques, les deportacions o els genocidis.

Tot i així cal rendir-se a l’evidència de que una certa fascinació s’instal·la en tots, partidaris i detractors de la Revolució Russa, quan parlem de les seves primeres etapes de vida: la il·lusió de tot canvi (més si es compara amb les deplorables condicions de vida polítiques i socials del tsarisme), l’engrescament en l’inici d’una nova època, el floriment d’una magnífica generació d’artistes i intel·lectuals compromesos amb el règim resultant, la ingenuïtat d’unes classes socials, una estètica colorista d’himnes i banderes…

Tot un projecte polític que ben aviat es va desviar dels seus propòsits inicials però que es va mantenir en el poder fins la caiguda del bloc soviètic a les acaballes dels anys 80. I encara, des de llavors, no és gens menyspreable la gran quantitat de persones que segueixen fidels a aquella mena de dogma anomenat comunisme, autèntica església laica que prometia un horitzó d’alliberament i felicitat per a l’home. Aquest era el problema, que era un horitzó, una ratlla del paisatge on mai no s’hi arriba.

Què en queda de la revolució russa? De bo, vull dir. La mòmia de Lenin, curiositat tanatopràctica per a satisfacció del turisme adotzenat? He de callar, perquè jo també vaig fer, en el seu moment, rigorosa cua per veure el cadàver de Vladimir Illic Ulianov, dormint plàcidament de cara a la Plaça Roja i fent balanç, qui sap, de totes les conseqüències del que va passar fa cent anys i que ell, un home amb innegables dots d’estadista, va liderar.

[Imatge: 1917.org]

 

 

Govern, llibertat

Amb la detenció i empresonament avui de nou consellers del Govern de la Generalitat, la justícia/govern/PP/estat (que al final ja són indistingibles) traspassa la darrera línia vermella que separa una democràcia més o menys acceptable d’un règim que fa por. Han perdut el sentit comú, ells que tant ens refreguen per la cara la paraula seny (l’única que saben pronunciar -malament- en català), tot prenent unes duríssimes decisions que, aquesta és l’esperança, els esclataran a la cara en el moment més oportú.

Aquesta nit, vuit bones persones i Santi Vila dormiran a la presó pel gravíssim delicte d’haver complert un programa electoral i per haver-ho fet de forma exquisidament democràtica, “sense fer mal a ningú” com bé ha dit avui un dels nostres líders després de conèixer la notícia.

Què hem de fer? La societat catalana ha de reaccionar amb fermesa però amb serenitat. Comencen a sorgir veus que, de forma comprensible, demanen alguna cosa més que concentracions, cassolades, clavells o mans enlaire. “S’ha acabat la revolució dels somriures” (Toni Castellà): hi estic plenament d’acord. No sé si l’opció ha de ser una vaga general o boicots selectius, s’ha parlat d’això i de més coses: Sigui el que sigui que se’ns proposi, estem disposats a la mobilització. Per la meva part només demano una cosa: unitat de tots els agents implicats. La unitat ens farà imbatibles, avui, les properes setmanes i el 21 de desembre.

Junqueras, Romeva, Turull, Mundó, Borràs, Forn, Rull, Bassa: no esteu sols. Volem la vostra llibertat. I també la de Vila, malgrat tot.

 

La gran Reforma

Avui fa cinc-cents anys exactes d’un fet transcendent per a la història religiosa, política, social i cultural d’Europa i de la humanitat. Un monjo agustí, Martí Luter, clavava a l’església de Wittenberg el que es coneix com “95 tesis” o, més aviat, noranta-cinc propostes de discussió, sorgides de la constatació de que el cristianisme de l’època, especialment la cúpula dirigent, s’havia apartat del missatge evangèlic fins a límits escandalosos. L’acció va acabar esdevenint revolucionària perquè va donar origen a un conjunt de confessions religioses esteses per tot el món i amb una gran diversitat de denominacions, que coneixem usualment com el protestantisme.

Val la pena recordar el fet, més enllà del seu vessant purament espiritual, perquè va representar tota una revolució en la manera de concebre l’exercici del poder, les relacions socials i econòmiques, la moral pública i privada, la transmissió del coneixement… Uns canvis que van tenir lloc paral·lelament a la descoberta de nous mons i al progrés tecnològic, amb la invenció de la impremta com a fet capital. La descoberta de Gutemberg facilità l’accés de la Bíblia a una gran massa de fidels. Juntament amb les versions traduïdes del text sagrat, la idea de que és el creient qui ha de guanyar-se la salvació per la fe i que és ell qui ha d’acostar-se a la interpretació de la Bíblia, sense intermediaris, constitueix la gran aportació luterana. Una aposta per l’individualisme i la llibertat, les bases que han fet pròsperes i avançades determinades societats, que coincideixen, quina casualitat, amb els països on arrelà el missatge protestant.

En el nostre país, l’existència del protestantisme no sempre ha estat prou coneguda. Josep Lluís Carod-Rovira hi ha contribuït decisivament a posar-hi remei amb un prolix estudi publicat no fa massa, on historia la implantació i el desenvolupament d’aquesta confessió convertida, encara que no ho sembli, en la segona dels Països Catalans. Potser la seva relativa discreció i la seva aposta per la reflexió personal i la vivència de la fe en petites comunitats és la seva clau de l’èxit, en contrast amb d’altres religions més conegudes per la seva no sempre encertada voluntat d’ocupar espais públics o de condicionar cultures i societats a qualsevol preu. I no em refereixo a cap en concret. I ara…

“Luter 500 anys, el luteranisme a casa nostre”, actes a Tarragona:

Dijous, 2 de novembre, 19 h, Seminari de Tarragona: Taula rodona “Luteranisme a Catalunya”, amb J.L.Carod-Rovira, Christine Bell (Parròquia Evangèlica Luterana) i Macià Riutort (professor URV).

Dilluns, 6 de novembre, 19 h, Campus Catalunya de la URV: Cine-club amb tertúlia. Pel·lícula Lutero, d’Eric Till.

[Imatge: liturgyandmusic.wordpres]

 

Els deixem fer el que hagin de fer?

El primer dia laborable després de la declaració d’independència i, simultàniament, de les primeres mesures impositives de l’article 155 de la Constitució espanyola s’ha caracteritzat per una evident decepció entre aquell sector de la societat catalana que crèiem que s’iniciava un nou període en la història del nostre país, l’inici d’una nova legalitat que, en disputa amb l’espanyola, s’aniria manifestant progressivament en tots els àmbits, des dels més estructurals fins els més simbòlics. Algunes pistes suggerien que per aquí anirien els trets (el conseller Rull entraria al seu Departament com “ministre de la República”), mentre que altres detalls desconcertaven tothom (la substitució del major Trapero o el manteniment de l'”estanquera” al Palau de la Generalitat).

El dilluns és a les acaballes i ja tenim una mica perfilat el panorama. El govern, retirat a la capital europea en situació de semi-exili i apostant, de moment, per la màxima discreció; el gruix del personal polític i el funcionariat acceptant, sense majors escarafalls, les substitucions i disposicions ordenades per la SSS i els seus sequaços; i l’obertura d’un debat, intens i extens com tenim per costum, sobre si hem d’acceptar l’envit de les eleccions autonòmiques del 21 de desembre.

Tothom opina, tothom especula, tothom dona consells, tothom és creu en possessió d’informació reservada i tothom es creu en l’obligació de dictaminar què cal fer en els dos propers mesos. La meva opinió és que entre tots plegats, hauríem de deixar d’atabalar per permetre que, qui de veritat està nel segretto de la situació, analitzi i decideixi les passes a fer en cada moment. Potser ens pot donar la sensació d’una gran improvisació o desconcert, però confio que govern, partits i entitats sobiranistes sabran actuar amb la intel·ligència, cautela i astúcia que han demostrat fins ara. El paper dels simples ciutadans ha de ser, doncs, no destorbar, deixar fer, confiar i seguir les directrius que se’ns puguin donar.

A l’espera de que una novetat important així ho justifiqui, aquest bloc deixarà de parlar d’això que alguns, pejorativament, han anomenat “monotema”, per dedicar els apunts a altres qüestions que, almenys per a mi, també tenen un indubtable interès. Per exemple, demà 31 d’octubre, escau parlar de religió.

[Imatge: Brussel·les, l’altra capital de Catalunya; erasmusconservatoire.be]

 

Gaudint de la treva

Vaig seguir la declaració d’independència a casa. No dic còmodament perquè els nervis se’m menjaven (ai que continuen amb el filibusterisme, ai que a la Forcadell no li va l’ordinador, ai que el vot és secret i tindrem sorpreses) però sí a casa, fent el cafè. Quan la presidenta, a qui la pantalla ja li tornava a funcionar, va donar el resultat definitiu de la votació, vaig irrompre amb aplaudiments. Però no em vaig emocionar especialment: fastigueig de tantes jornades històriques o emocionants? sóc un insensible? m’he fet gran? no m’ho acabo de creure del tot? Vés a saber. El cas és que el que semblava més difícil s’havia aconseguit: una declaració formal d’independència de Catalunya aprovada per un parlament democràtic, després d’un llarg i costerut procés social, polític i jurídic. S’ha de dir així, amb totes les paraules, per posar-ho en valor davant de descreguts, escèptics, rondinaire i algun hiperventilat que deu continuar buscant-li tres peus al gat.

A les set, les entitats sobiranistes van convocar la població a celebrar-ho a la plaça de la Font de Tarragona. Vaig arribar-hi amb notable anticipació però, horror, no hi havia casi ningú. Després la plaça es va anar omplint de gent (sobretot jove) que es saludava i abraçava amb alegria. Ja tocava. Diversos elements folklòrics de la ciutat (castellers, la Mulassa i una colla de diables) van acabar d’animar un personal que ja venia animat de casa. No ens vam oblidar dels Jordis i vam entonar més d’una vegada “Els segadors”.

Va ser una vetllada de despreocupació, de relaxament i de treva entre les mil peripècies de set anys d’un procés que ahir acabava i les altres mil incerteses que han començat avui mateix, patint per la seguretat de les nostres autoritats, per on arribarà la primera garrotada seriosa o per quina ha de ser la nostra implicació individual i col·lectiva en termes d’eficàcia. El vespre d’ahir però, no era per pensar en tot això, tot i que la tertúlia entre amics en una terrassa de la mateixa plaça de la Font va girar, inevitablement, sobre l’actualitat política. Sort que ens agrada. L’acompanyament d’hamburgueses, patates braves i cerveses va ajudar a fer més gratificant encara el moment.

Avui comença una nova etapa que, en paraules del president Puigdemont (ex-president Puidemont segons una televisió espanyola) exigirà “paciència, perseverança i perspectiva”. Un nou discurs de les tres pes, ben diferent del d’Azaña, que clamava patèticament per “pau, pietat, perdó” en circumstàncies ben diferents a les actuals. Paciència: certament no és el moment d’atabalar-se ni de fer passes en fals.

[Imatge: diarimes.com; foto Santi Fortuny]

 

27 d’octubre de 2017

Apunt curt, apunt d’urgència, apunt d’emoció. Catalunya ja és independent. Amb tots els condicionants que vulgueu, però independent. Amb greus reptes en els propers dies. Millor dit, hores: aquest vespre, una molt eficaç (quan els ha convingut) administració espanyola ordenarà el cessament del Govern de la Generalitat. Serà el primer dels desafiaments a superar en l’etapa de llibertat nacional tot just estrenada.

Les emocions d’aquest blocaire s’acumulen. El record d’éssers estimats que dissortadament ja no hauran pogut veure aquest instant de felicitat. El sentiment de profund agraïment a totes les persones que, abans i ara, amb el seu esforç, amb la seva lluita, amb la seva dedicació i, a vegades, amb la seva vida, han contribuït a què arribés a aquest moment. La necessitat de retrobar-me amb amics i coneguts per compartir l’alegria, més enllà de la fredor d’un mòbil.

Avui és un dia històric. Avui sí. Tant ho és que la data dona títol a l’apunt. Un apunt il·lustrat amb la bandera de Catalunya, que a partir d’avui recobre tot el seu protagonisme i significació. Un apunt que ha deixat enrere la categoria “Independència, compte enrere” per inaugurar “Catalunya independent”. Canvi de categoria, canvi d’estat. La vida segueix igual però s’intueix un futur millor per a tots. Visca Catalunya lliure!