Socors! Arriba el Nadal!

Ja tenim el Nadal pràcticament a sobre. De fet comença cada any en ple mes d’agost quan mentre paladegem un gelat tot passejant pels carrers de les nostres ciutats ens fixem, horroritzats, que ja es pot comprar loteria nacional, la dels nens de San Ildefonso. La competència amb les altres loteries, cuponazos, bingos i apostes on line deu ser a matadegolla, dedueixo, vista aquesta anticipació, perquè sinó no m’ho explico. Quan, al mes d’octubre, els mateixos carrers on llepàvem els gelats s’omplen de lluminàries de gust artístic desigual i de distribució escarransida, ja no hi ha escapatòria: arriba el bastíssim període prenadalenc i nadalenc.

Cada any ho repeteixo i enguany no serà una excepció. Ho sento, però toca apunt destructiu, ni que sigui en memòria del meu pare que, quan arribaven aquestes dades, no podia reprimir un comentari del tipus: “les festes de Nadal, les festes de la hipocresia i del consumisme!”. Unes festes completament desnaturalitzades des del moment en què, conscientment o no, s’han anat arraconant els dos factors que li donaven un sentit: la religió i la tradició.

Convé recordar-ho perquè, rient, rient, arriba un moment que queda en l’oblit: tots els saraus que s’organitzaran les properes setmanes, tota quanta celebració extraordinària protagonitzin famílies, grups, entitats o organismes, té la seva raó de ser en un episodi evangèlic, transmès (i adulterat també, tot s’ha de dir) pel cristianisme al llarg dels segles. Totes les ensenyances, totes les benaurances i tots els valors sorgits de qui va néixer aquell 25 de desembre haurien de tenir algun tipus de petjada, ja no dic protagonisme, en aquestes tumultuoses darreres setmanes de l’any. I no: el messies a qui adorem és la frenètica activitat mercantil, el més descarnat dels consumismes, el preludi del qual, com a toc trompeter d’inici de la batalla, és la cosa aquesta del black friday, acompanyada d’una invasió publicitària de tot tipus d’articles, suggeriments de regal i temptacions diverses en forma de joguines, peces de roba, colònies i xampanys, preparats per ser intercanviats fins que les targetes de crèdit treguin fum. Tot molt evangèlic. Se’m dirà que també aquesta època és pròdiga en iniciatives solidàries i d’ajuda a qui ho necessita. No ho nego ni tampoc ho critico, però fins i tot l’onada de maratons televisives, recaptes d’aliments o campanyes de tota mena d’ONG tenen un punt del que en podríem dir “solidaritat estructural”, vinguda per quedar-se, sense que es vegi per enlloc una decidida política per atacar eficaçment les causes profundes que provoquen les desigualtats que es pretén millorar.

Per qui, de forma ben legítima, sigui escèptic o no creient en termes religiosos, sempre queda una altra raó de ser que justifica les festivitats nadalenques: les tradicions a què han donat lloc en el transcurs dels segles, en tots els àmbits, artístic, literari, gastronòmic… El problema de la nostra societat és que les tradicions sembla que facin nosa, tal qual estan, i per tal de seguir existint són sotmeses a innovacions i canvis bruscos a càrrec dels ben subvencionats modernets de torn. Greu error: les tradicions el que demanen és una evolució ben lenta, imperceptible.

Proves de la desnaturalització de les tradicions nadalenques? Un fotimer o, com dèiem de joves, a punta pala. El pessebre de la plaça Sant Jaume de Barcelona, per exemple. No volia parlar-ne, perquè és un tema tan suat que ja cansa. He de reconèixer que aquest any, aquell amuntegament de caixes i aquell mostrari d’elements vintage no em desagrada del tot, comparat amb les solucions d’anys anteriors. Però el problema, però, no és el resultat final que, en definitiva, és un tema estètic i per tant sempre sotmès a les molt subjectives opinions personals de cadascú. El problema és que qui decideix instal·lar aquests pessebres (o llums, o guarniments…) és que ho fa imbuït per una mena de necessitat (no sé si genètica, fisiològica o què) de trencar convencions, de canviar per canviar, perquè sí, amb la secreta esperança de sembrar una bona polèmica que reculli abrandades crítiques de persones normals com tu o jo, que, pobres mortals, què sabem de l’art i de les noves tendències.

Sobre manipulació de tradicions, coda final: un poble del Segrià ha decidit fer una cavalcada amb tres reis i ¡tres reines! Sí, ho heu llegit bé. A l’hora de la imperiosa necessitat de canviar coses, qualsevol ridiculesa funciona.

[Imatge: ara.cat]

[Fa pocs dies aquest blocaire acomiadava dues persones estimades en sengles apunts; avui la nova és bona: donar la benvinguda a aquest món al Gael]

Dol a l’esport tarragoní

Ahir ens va deixar a Tarragona, als 98 anys, Francesc Ramos Boquera, un home lliurat en cos i ànima a la promoció popular de l’esport, particularment l’atletisme, una disciplina que practicà fins a una edat molt avançada. Per a la història queda la dada de que fou ell qui organitzà, el 1974, la primera marató a la ciutat, quan aquesta cursa era pràcticament una excentricitat olímpica. El vaig conèixer quan dirigia, juntament amb el també recordat Cerón, el gimnàs del Club Natació Tàrraco. Allí el “senyor Ramos”, així el coneixíem, feia gala de la seva humanitat i expertesa en la pràctica de l’esport, amenitzant les classes de gimnàstica sueca i aconsellant els moviments correctes de cada exercici. Parlant del necessari sacrifici en la pràctica esportiva, insistia en què sempre s’ha d’arribar fins on es pugui “i una mica més”. Contribuí decisivament a fer-me guanyar molts centímetres en una edat en què m’acomplexava l’alçada, i crec que ell estava tant satisfet com jo del resultat obtingut. Li recordo una insospitada faceta personal: els jocs de mans. No fa gaires mesos va rebre el Diploma al Mèrit Esportiu, lliurat per l’ajuntament de la nostra ciutat (foto). Un merescut i digne colofó a la seva vida. Descansi en pau.

[Imatge: diarimes.com; foto Mauri Fernández]

 

La Pau sigui amb vosaltres

Un Jutjat ha posat pegues a una mare que volia registrar la seva filla amb el nom de Pau. Es veu que legalment està previst que un nom no pot induir a confusió respecte al sexe del destinatari del nom, com el cas que ens ocupa, de manera que l’encarregat del registre (el Jutjat de Pau, curiosament) va suggerir afegir Maria a Pau, cosa a la qual la mare es negà en rodó. Finalment, després de protestes i consultes, trucades i hores perdudes, la nena es dirà Pau, com la lògica més elemental demanava.

Una lògica que és difícil trobar en determinats taulells de les diferents administracions. Si hi ha un tipus de persona que detesto de manera especial són aquests encarregats dels registres civils que, com el de l’exemple de Pau, es posen tossuts i, apropiant-se d’unes facultats que no els corresponen, es permeten acceptar o rebutjar els noms que els progenitors proposen per als seus fills. No és gratuït suposar-ne raons ideològiques. Al tardofranquisme això es va donar molt, quan encara estaven prohibits els noms en català però alguns pares compareixien amb solucions enginyoses per tal d’esquivar les injustes (i absurdes) prohibicions onomàstiques del régimen. Recordo el cas d’uns amics de la família que van decidir batejar el seu fill amb el nom de Pol i la feinada va ser seva per aconseguir-ho. De poc li va servir l’argument més lògic de tots (el poble de Sant Pol de Mar, no traduït per la dictadura perquè no tenia traducció): van haver d’espavilar-se i aportar no sé si un certificat parroquial o algun document fefaent perquè el funcionari baixés del burro, suposant que no fos ell mateix el burro.

Amb l’establiment de la democràcia (o així), la normalització en l’ús de les diferents llengües peninsulars, la creixent laïcitat de la societat i, més recentment, la presència a casa nostra de noves cultures a vegades molt diferents, han obert el ventall pel que fa a la possibilitat de nomenar un nounat i, per tant, han propiciat un augment dels possibles conflictes a l’hora de deixar-ne constància jurídica. Si algú posa tantes traves perquè una nena es digui Pau (que no em negareu que és molt maco), que passa quan es presenten uns pares encaparrats en dir-li (casos ben reals) Lenin o Washington al fill? I quan algun progenitor d’una comunitat magribina o xinesa proposa algun nom de difícil transcripció? Doncs que probablement els és difícil als funcionaris de torn busca-li tres peus al gat i, tal qual lletregen el nom, així consta de per vida en documents de tot ordre i poc importa si aquell estrany o exòtic nom pugui resultar improcedent (una altra restricció que la llei contempla), no s’avingui a la tradició catòlica, apostòlica i romana o pugui fer dubtar del sexe del nen o nena.

Perquè aquesta és una altra. Exactament, quin és el problema de que un nom porti a dubtes en aquest sentit? Exactament, què tindria de bo o de dolent que un nen fos considerat una nena (o a l’inrevés) a partir del seu nom? Exactament, per què en formularis se segueix preguntant el sexe de l’interessat? Per què aquesta obsessió per dividir-nos des del naixement? Això no és una discriminació?

[Imatge: teleponent.cat]

 

Anuncis que em posen nerviós (56: el de la Grossa d’enguany)

L’escena.

Matrimoni gran, ambientació vintage, com de Cuéntame, poca il·luminació. La senyora, trastejant per la cuina, s’assabenta que li ha tocat el primer premi de la Grossa, i de la sorpresa es carrega un plat de duralex. Quan va a dir-li-ho al marit, un ésser arrapapat a la butaca mentre emet grunyits, s’ho repensa i calla (bé, dissimula dient que el sopar és a taula).

El missatge.

Els premis no necessàriament s’han de compartir, ni tan sols amb la teva parella d’anys i anys.

Per què em posa nerviós?

No compartir premis i alegries. Bonica manera de publicitar una loteria que basa la seva estratègia comunicativa en presentar-la com un joc familiar, col·lectiu i solidari, en què els beneficis es destinen a finalitats socials.

La propaganda de la Grossa no acaba mai d’encertar-la. Encara recordem amb espant els anuncis d’altres anys, amb cançons i gags poca-soltes (“jo passoooo”). Si no fos perquè és “la nostra”, n’hi hauria per tornar a confiar en el calb de la Loteria Nacional (o qui sigui que treguin ara).

[Imatge: elmon.cat]

Sense Poetes… i sense Toni

Dia trist per a Tarragona i la cultura. Ens hem assabentat de la mort de Toni Torrell i Camps, l’ànima del bar Poetes. La notícia em transporta a la meva joventut i a alguns moments ben significatius de la meva vida. D’ell en recordo la seva professionalitat dirigint un establiment que fou tota una referència de la nit tarragonina, el seu gust exquisit en les disciplines artístiques que conreà i, finalment, la rellevància que representà les seves iniciatives en les sempre somortes aigües de la cultura a la meva estimada ciutat d’adopció. Descansi en pau una persona amb qui compartia alguna cosa més que el cognom matern…

En homenatge, reprodueixo l’apunt que vaig publicar el 10 de gener de 2004, en ocasió dels deu anys del tancament de Poetes:

“Enguany fa deu anys de la desaparició del Cafè-Bar Poetes, de Tarragona, i per a l’ocasió el Port de Tarragona ha muntat una exposició amb una selecció del fons d’art del local (pintures, dibuixos i cartells), publicacions, retalls de premsa i un vídeo amb intervencions de nombrosos protagonistes de la trajectòria del local.

Poetes va néixer en un moment propici (1978) per convertir-se en un revulsiu per a una ciutat de vida tan esmorteïda com Tarragona. De la mà de l’alcoverenc Toni Torrell i del navarrès Joaquim Martín, en poc temps el local va ser un referent de la vida cultural i intel·lectual i de l’oci vespertí i nocturn de la capital. Era, tot alhora, un establiment públic, un lloc de trobada d’amics i coneguts, una galeria d’art i un espai per a actuacions, espectacles i activitats de tota mena. Era un lloc per sentir-s’hi còmode en tots sentits, en un ambient de bon gust i tolerància, no era ni carrincló ni tampoc pretensiós, la música era l’adequada i a un volum raonable. Només hi sobrava el tabac…

Poetes era el punt de reunió de la intel·lectualitat del moment, la Maria Aurèlia Capmany i el Jaume Vidal Alcover, Joan Cavallé, Magí Sunyer, Montse Palau i la resta de La Gent del Llamp… Per allí pul·lulaven els integrants del grup de teatre Trono Villegas. Els artistes, els músics, tots aquells que tenien algun treball a oferir trobaven en el local del carrer Sant Llorenç l’escenari adient i el públic adequat. Aquí s’hi van celebrar els primers Carnavals i aquí feia les reunions el primer grup gai del Camp de Tarragona. Era un espai del tot polivalent.

Moltes nits de dissabtes dels anys vuitanta els vaig passar a Poetes, amb la colla d’amics. El ritual d’arribar-hi, amagat en un carreró sense sortida de la Part Alta, conversar breument amb el Toni o el Joaquim i seure en una de les variades cadires o butaques del bar per prendre un cafè primer i una cervesa després és ara només un bon record que avui he reviscut amb malenconia visitant l’exposició. Quan el 2003, i després de vint-i-cinc anys de vida, Poetes va anunciar el seu tancament, molts ens hi vam acostar de nou per acomiadar-nos del local. Guardo el targetó conmemoratiu: en un racó figura un “moltes gràcies”. Gràcies a tothom qui va fer possible aquella experiència personal i col·lectiva que, molt em temo, no té avui equivalent que s’hi pugui comparar.”

[Imatge: Facebook]

Reflexions del 9 de novembre

La atípica jornada de reflexió d’avui conclou una també atípica campanya electoral. En realitat des de fa anys tot és atípic, tant al nostre país com al dels veïns, i no hi ha més remei que anar-s’hi adaptant, a la darwiniana manera de sobreviure en la més salvatge de les jungles possibles.

La jornada de reflexió és, jurídicament parlant, un artefacte periclitat. El que abans d’internet tenia un cert sentit (prohibició de publicitat i de sondeigs electorals per donar vint-i-quatre hores a l’atabalat votant per decidir-se) ara és una rèmora del passat i la seva existència només s’explica per la manca de decisió política a l’hora de reformar la legislació electoral, abordatge sempre difícil quan no tabú. És des d’aquesta perspectiva que s’ha d’entendre la victòria aconseguida avui pel Tsunami Democràtic, impulsant la celebració de centenars de petits actes a la via pública en obert desafiament del que la llei imposa stricto sensu, i que la Junta Electoral no ha tingut més remei que acceptar (com la trobada gegantera del Pont de Vilomara, grotescament prohibida en un primer moment). Això sí que és ocupació (provisional, cívica i festiva) del territori i no determinats episodis posteriors a la publicació de la sentència, d’infaust record (els episodis i la sentència).

La jornada coincideix amb dues commemoracions. Trenta anys de la caiguda del mur de Berlín i amb ella, el final de la guerra freda: tot el que va significar aquell esperançador i sobrevingut episodi de la història europea i mundial s’ha anat tornant en decepcions, desajustos econòmics, ascens de populismes i doctrines que crèiem superades en el temps, obert qüestionament del procés d’integració europea, restriccions a drets i llibertats, alçament de nous murs de concertines o en forma de ports… No segueixo.

L’altra commemoració no està tenint avui el ressò que es mereix. Avui fa cinc anys de la consulta del 9-N, el primer experiment oficial, amb tots els ets i uts, de participació ciutadana en una decisió transcendental per a Catalunya. Una jornada com la de la caiguda del mur berlinès, plena d’il·lusió i d’expectatives de canvis necessaris i radicals, que va tenir la seva continuïtat i culminació en el referèndum de l’U d’Octubre i que un lustre després ens ha deixat igualment un panorama de repressió, crispació, incerteses, desorientació i, toco ferro, ens pot generar desencant o desunió ciutadana.

La jornada clou vuit esquifits dies de campanya electoral, que per a alguns s’hauran fet igualment eterns. La propaganda de paper va arribar a les bústies molt abans de començar el període estipulat (¿això no és una irregularitat, segons les estrictes decisions de la Junta Electoral quan convé?). Absència casi total de propaganda als carrers, ni plafons a les places ni cartells penjats als fanals, com si fossin paracaigudistes espanyols. He vist més propaganda de la campanya electoral romanesa- No és broma. Almenys Tarragona està plena de cartells d’un candidat de nom Alexandru Cumpanasu, d’ideologia que no puc precisar.

Els debats televisats. Ai, els debats. O hauríem de començar a anomenar-los el circ de la tele o els corrals de la Pacheca? Provocant riures i vergonya aliena simultàniament, la desacomplexada exhibició de cartells, llambordes, interrupcions i desqualificacions i l’obsessió pel “monotema” estan cridades a ser objecte d’una profunda reflexió (aquí sí que s’escau el concepte) per part de la classe política.

I, com no podia ser d’altra manera, hem assistit els darrers dies a la catalaníssima baralla entre formacions independentistes pel vot de l’elector, una decebedora mostra de “foc amic” que ja no ens ve de nou. Superats afortunadament els intents de quatre panolis que apostaven per l’abstenció o pel vot en blanc, no ens hem lliurat de les batalletes a les xarxes socials, autèntiques mostres de baixesa entre unes formacions, uns candidats i uns votants que haurien de complir amb un estricte codi de no trepitjar-se les mànegues quan més necessitats estem de que corri fluidament l’aigua en el procés sobiranista.

Demà, a votar. No farem caure cap mur, de moment. Més aviat són els altres, que se’ls està caient de corcat com està. No ens som mai prou conscients, d’això.

[Imatge: filo.news]

 

Biarnés, moda a peu de carrer

Fins el 22 de desembre es pot visitar als Tinglados del Port de Tarragona l’exposició “Joana Biarnés, moda a peu de carrer”, un recull de diversos reportatges fotogràfics de la que fou la primera fotògrafa professional a Catalunya, la terrassenca Joana Biarnés. La temàtica de la mostra és la moda dels anys 60 i 70. Biarnés feia posar els seus models (majoritàriament femenins) en escenaris poc sofisticats, encara que a vegades les peces mostrades fossin d’alta costura, pelleteria i similars: davant d’un quiosc, al costat d’un cinema de barri, fins i tot a la boca d’una estació de metro, un contrast que revelava una manera original i innovadora a l’hora de plantejar el seu treball.

La mostra és una capbussada a dues dècades de la nostra infància i primera joventut i té un cert punt nostàlgic, malgrat que tracti una temàtica que em resulta molt aliena: el Bocaccio, Carnaby Street, París (Massiel preparant-se per l’Eurovisió), l’Eivissa de l’ad-lib, roba sintètica, minifaldilles, botes de xarol, desfilades amb un públic de senyores crepades… Una d’aquestes senyores objectiu de la càmera de Biarnés ha estat aquests dies de fugaç actualitat: Carmen collares Polo, seguint atentament el passi d’haute couture, acompanyada de filla i néta, assegudes totes tres en seients entapissats, mentre la resta del públic s’havia de conformar amb cadires de tisora. Es notava qui manava (o qui mana, per ser més exactes).

[Imatge: ccma.cat]

 

 

Quan la pluja no sap ploure

No sé si ho va dir Joan Fuster o Raimon. Bé, és igual. El cas és que una vegada més l’enginyosa expressió s’ha materialitzat al nostre país provocant al seu pas desaparicions de persones, destrosses materials i greus afectacions econòmiques. Malauradament ja no són estranyes aquestes catàstrofes als nostres temps, prova irrefutable d’un canvi climàtic que alguns sectors s’atreveixen a qüestionar contra tota evidència. Si aquesta vegada he decidit portar al bloc la notícia de la llevantada de la Conca de Barberà, les Garrigues i comarques limítrofes és perquè en aquesta ocasió em toca més de prop ja que dues de les poblacions més afectades, l’Albi i l’Espluga de Francolí, em són d’especial significació familiar.

Davant les imatges de desolació que ens ofereixen els mitjans, només queda plànyer-se per la dissort dels cinc desapareguts, desitjar un prompte retorn a la normalitat i quotidianitat, agrair l’enorme i desinteressada dedicació de veïns, treballadors públics i voluntaris en les tasques de neteja i esperar que la diligent reacció de les autoritats, amb compromisos de tot ordre, es tradueixi ben aviat en fets palpables. És demanar massa?

[Imatge: elmon.cat]

 

El mig dol (3)

Dijous, 17 d’octubre. Nova concentració multitudinària a la plaça de l’Ajuntament de Tarragona. Informativament parlant, però, la notícia va ser a la nit i a Barcelona, amb l’excursió de fatxes per tot el centre de la ciutat sense trobar cap mena de control ni d’obstacle als seus intolerables divertimentos, agressions incloses. Cal depurar les responsabilitats tant dels qui perpetren aquests atemptats a la convivència com dels que, d’alguna manera o altra, ho permeten o ho faciliten per acció o omissió.

Divendres, 18 d’octubre. Dia de la vaga general, amb un important seguiment si tenim en compte qui la convocava i qui no. El fet que coincidís amb l’arribada de les diferents marxes, amb impressionants multituds desfilant per la Meridiana o la Gran Via, ens obsequià una bella jornada de participació i reivindicació que ens remeté a les manifestacions de l’Onze de Setembre.

Per la meva part, a més de fer vaga laboral i participar en una nova manifestació a la tarda a Tarragona, vaig prendre una sana decisió: demanar als tres sindicats del règim del 78 (CCOO, UGT i CSIF) que m’esborressin dels respectius newsletter que rebia per correu electrònic. Una desconnexió més. Bon vent i barca nova.

Dissabte, 19 d’octubre. A la plaça Corsini de Tarragona, la del mercat, s’instal·là novament una fira de consum responsable, és a dir, d’empreses bàsicament energètiques o de serveis caracteritzades pel seu arrelament al país i pel seu capteniment ètic o ecològic. Feia un dia lluminós. La plaça presentava una gran animació de gent, amb respectables cues en algunes de les parades. Donava bo respirar aquell ambient festiu després de tants dies de protestes, reivindicacions, tensions i males cares. Fer-se de Parlem o de Som Energia (perdó per fer publicitat) són dues de les moltes respostes quan algú ens pregunta “què hem de fer a partir d’ara?” i que sigui efectiu, pràctic, palpable. Per cert, també hi havia la possibilitat d’inscriure’s al Consell de la República Catalana, una entitat que el dia que s’expliqui millor què és (i què no), tindrà un augment exponencial d’adhesions. El president Puigdemont, amb un evident excés d’optimisme, parlava de dos milions en el moment de posar-lo en marxa; com més a prop s’arribi a aquella xifra, més oportunitats tindrem de reforçar, i per tant fer més eficaç, un organisme on no poden arribar les urpes judicials espanyoles.

La nit del dissabte fou molt més tranquil·la. Parlo de la capital. La iniciativa denominada “En peu de pau”, establint una mena de cordó entre la policia i els més exaltats, contribuí a asserenar els ànims. No ho havia aconseguit del tot, unes hores abans, la presència de l’inefable diputat Rufián, que hagué de retirar-se discretament entre xiulades dels congregats. Falten menys de tres setmanes per unes eleccions espanyoles, per si algú ho havia oblidat, i determinats moviments partidistes, legítims i comprensibles en altres circumstàncies, són inacceptables. Demanar el vot implícitament, ni que sigui de forma quasi imperceptible, està fora de lloc quan els detinguts es compten per desenes i els ferits per centenars. I més venint d’un partit que fins fa quatre dies estava disposat, alegrement, a regalar la presidència del Gobierno a qui ara ni es digna a agafar el telèfon al president Torra.

[Imatge: ccma.cat]

El mig dol (2)

Dimarts, 15 d’octubre. Setanta-nou anys de l’afusellament del president Companys. El tradicional acte d’homenatge a la seva memòria, a l’estàtua situada a l’avinguda tarragonina que porta el seu nom, va adquirir aquest any una significació especial. La prova és que l’assistència de públic es multiplicà enguany per tres o per quatre. Amb l’incomparable marc, com a fons, d’uns coneguts grans magatzems (a Tarragona també els tenim) i d’esquena a una prescindible xurreria, centenars de persones ens reunírem per fer l’ofrena floral de les entitats al president màrtir.

D’allí baixàrem fins a la plaça Imperial Tàrraco on hi ha la seu de la Subdelegació del Govern (d’allà), on assistírem a una asseguda amb encesa d’espelmes, lectura d’escrits dels presos polítics i actuacions musicals introduïdes per Joan Reig (el dels Pets). Que la concentració tenia un aire encara llirista ho confirmà la irrupció d’un gran nombre de manifestants, molt més joves que la mitjana nostra, al crit d'”això no és una festa!” i disposats a anar per feina. Efectivament, la “festa” va començar en fer-se fosc. L’ambient es va anar caldejant amb crits i improperis contra els dos cossos policials que rodejaven l’edifici governatiu, de manera que vaig retirar-me prudentment en direcció a casa, no sense dipositar l’espelma (que mentrestant havia anat regalimant-me cera calenta sobre el polo groc) a l’asfalt de la plaça, arrenglerada amb moltes més, a manera de laica ofrena votiva.

Com després vam saber, hi hagué greus incidents sembla que iniciats per dues dones amb estanqueres que, en algun moment perfectament estudiat, es llançaren a la via pública per exhibir la seva inoportuna provocació. Els aldarulls tindrien lloc també, augmentats, a Barcelona, bàsicament al Passeig de Gràcia, donant el to del que serien cada una de les nits d’aquesta penosa setmana, fins dissabte inclòs.

Dimecres, 16 d’octubre. Va ser un dia que hauria d’haver estat presidit informativament per les marxes iniciades des de cinc punts del Principat que haurien de confluir divendres a Barcelona, i també per la semiclandestina intervenció del president Torra (de fet ja dijous). Dic “hauria” perquè, de nou, els greus incidents a Barcelona (Passeig de Sant Joan) i altres capitals reclamaren el protagonisme de l’actualitat.

És molt senzill criticar tot el que ha passat les darreres nits, però no ho faré. Fa uns anys no m’hagués costat gaire posar de volta i mitja qui causa incidents o crema contenidors (per exemple, el que va passar en el seu dia davant el Parlament va merèixer la meva completa reprovació). Ara les coses han canviat. A mi no m’agrada, lògicament, que s’alteri l’ordre als carrers, que es malmeti mobiliari urbà o que es converteixi la via pública en l’escenari de dotzenes d’impressionants fogueres quan no és Sant Joan però, ¿no és comprensible el que està passant? Sembla que això no és “violència” en el sentit estricte del mot i no penso pas discutir-ho, tot el contrari. En tot cas, no és comparable en gravetat la crema d’un contenidor o la destrossa de llambordes amb les actuacions desaforades, execrables, fora de lloc, de les policies, sense el més mínim sentit de la proporcionalitat o del més elemental respecte als drets humans. Càrregues, cops de porra, pilotes de goma, agressions aleatòries i sense sentit… Afortunadament, els mòbils i les xarxes s’han encarregat de documentar i expandir les vergonyoses escenes protagonitzades pels qui, irònicament, es fan dir “cossos de seguretat ciutadana”.

D’altra banda, és gratuït posar el focus únicament en canalla més o menys exaltada (i en tot cas, amb prou motius per estar-ho) quan de nit, i en aquestes circumstàncies de confusió, no ha de ser gens fàcil destriar l’independentista conseqüent del radical anti-sistema, del provocador a sou, de l’infiltrat de la policia o fins i tot d’un integrant d’aquests misteriosos “anarquistes italians” que sempre vénen però mai ningú sap qui són. La caputxa, per bé o per mal, iguala a tots. Siguem, però, optimistes: els successos d’aquesta setmana (sempre de nit i curiosament, només quan la policia hi és present) hauran servit per posar més intensament el focus del conflicte català a tot el món. Ja ens coneixen fins i tot a Hong Kong. Ja existim.

(demà més)

[Imatge: noticies.martorell.cat]

El mig dol (1)

Quina setmana. Amb la sentència, una cascada de respostes de tota mena, amb un denominador comú en totes elles: la societat catalana ha tornat a prendre la iniciativa després que fa dos anys quedés desorientada i grogui. Algú ha dit que ens hem llevat el dol que portàvem. Jo, prudent i assumint el relatiu optimisme que ens ha amerat els darrers dies, parlaria més aviat de “mig dol”. Antigament, segons m’havien explicat a casa, quan s’acabava el dol d’un familiar la gent deixava d’anar vestida de negre però un protocol immemorial obligava a seguir exterioritzant el dolor durant un temps amb peces de roba grises o de tons discrets: l’alivio de dol, el barbarisme amb què era conegut el mig dol. En aquestes estem. S’ha acabat mirar obsessivament enrere, s’ha acabat lamentar-se pel que no va poder ser fa dos anys i s’ha acabat el passat tal i com l’hem entès durant aquest temps; però alhora el present ens recorda contínuament que el nostre procés (de fet dos processos en un: el de defensa de drets i llibertats i el de la consecució de la independència) és d’una extraordinària complexitat, i algunes de les coses que han passat aquesta setmana així ho certifiquen. Aquesta és una crònica resumida d’aquests dies.

Dilluns, 14 d’octubre. Publicació del text de marres. Devia ser una casualitat, però la ignominiosa sentència judicial contra els nostres líders polítics i socials va coincidir, dia per dia, amb la condemna a mort del president Companys i també, 110 anys després, amb una altra vergonyosa sentència, contra Ferrer i Guàrdia, igualment amb final tràgic. I rere el poder judicial, sempre l’estat espanyol eliminant els seus adversaris polítics, ideològics o socials, lliurant-los a la pena capital o empresonant-los per molts anys. Ara casi 100, sumant-los tots, després de pàgines i pàgines plenes d’incursions extrajudicials, errors i incongruències, segons opinió dels experts en la matèria.

No van passar gaires hores fins que el Tsunami Democràtic, aquest misteriós artefacte organitzatiu (quin remei) convocava, amb precisió germànica i envejable eficàcia, tothom qui estigués en disposició de fer-ho a ocupar l’aeroport del Prat (“Josep Tarradellas”, segons graciosa concessió del govern central). L’acció, que ens regalà imatges de multituds en actitud reivindicativa, serví per presentar les noves regles de joc de qui reprenia la iniciativa: pacifisme contundent que deixa enrere lliris, flors i violes però que també es desmarca de tota violència. Però també serví perquè vells fantasmes ens revisitessin en forma de piolins fent l’única cosa que saben fer, la repressió extemporània i abusiva que si a ells els denigra encara més a nosaltres ens legitima la lluita i ens regala nous estímuls per seguir endavant.

Personalment, aquella primera jornada d’aquesta setmana (no tràgica però sí extraordinàriament convulsa) transcorregué entre dos cotxes. El primer, un d’atrotinat conduït per un senyor gran d’allò més caspós que ens cridà “Viva España!” mentre els companys del centre de treball ens havíem concentrat a la porta a les dotze del migdia per tal de mostrar el rebuig al contingut de la sentència. La tarda me la va ocupar una altra concentració, ara a la plaça de la Font de Tarragona, i la manifestació subsegüent fins a la Subdelegació del Govern (d’ells). Prenent el carrer Enginyer Cabestany vam trobar-nos el segon cotxe, diametralment oposat al primer: un descapotable, crec que platejat, amb Els Segadors a tota castanya. Sí, tots plegats començàvem a llevar-nos el dol de sobre.

(demà, més)

[Foto: Vilaweb]

 

‘Mientras dure la guerra’

Els fets viscuts al paranimf de la Universitat de Salamanca a l’inici de la guerra d’Espanya (¡Venceréis, pero no convenceréis!, ¡Viva la muerte!) van transcendir la mera nota a peu de pàgina dels llibres d’història per passar a esdevenir un símbol ateses les característiques i la significació política d’aquell dramàtic episodi. Recordo que quan jo pràcticament no tenia encara ús de raó política (diguem-ho així), el meu pare ja m’explicava aquells fets fins i tot teatralitzant-los: les bravates de Millán-Astray, l’enfrontament amb Unamuno, l’ambient caldejat i, finalment, el detall de la dona de Franco oferint el braç (i per tant protecció física) al rector de Salamanca. Per cert que aquesta era l’única ocasió en que el pare parlava bé de la Carmen Collares, a qui sempre dedicava tants sarcasmes com mostres d’odi al seu marit, un que ben aviat canviarà de residència.

Bé doncs, aquell novel·lesc episodi és l’escena culminant de la darrera pel·lícula d’Almenábar, Mientras dure la guerra. Comença amb la declaració de l’estat de guerra en el marc de la bellíssima plaça major de Salamanca i se succeeixen, de forma paral·lela, la immediata, despiatada i contundent repressió contra esquerranosos o qualsevol tipus de dissident, les conxorxes entre generals per decidir qui havia de comandar el poder naixent i les creixents contradiccions que tot plegat suposaven per al protagonista de la pel·lícula (interpretat magistralment per un altre basc de caràcter, Karra Elejalde).

Unamuno, com ell mateix reconeix en el discurs del paranimf, era un home de paradoxes, de trajectòria política més aviat erràtica, però que sempre va lluitar pel que creia millor per al seu país, a favor del seu progrés intel·lectual i cultural i fugint de tot el que fes tuf a autoritarisme o militarisme. La primera dictadura li ho pagaria amb un desterrament a Fuerteventura (on el savi bilbaí va fer de la necessitat virtut) i la segona li ocasionaria, indirectament, la mort mes i mig després de l’enrenou del paranimf. L’home de les paradoxes dona suport, efectivament, al cop d’estat del 18 de juliol, en el convenciment, com molts d’altres (significats generals colpistes entre ells) que es tracta bàsicament de restablir l’ordre per salvar una república que només tenia cinc anys de vida, però ben aviat es succeeixen les mostres de desengany: la detenció (que acabaria amb l’afusellament) d’un col·lega seu d’universitat (per rojo) o d’un altre amic seu pastor protestant, sense garanties judicials de cap mena, fan obrir els ulls a Unamuno. La creixent ràbia i impotència davant la situació creada, però també la decepció i abatiment provocats, desenvoquen en l’episodi del 12 d’octubre quan deixa anar (davant d’un auditori ple de falangistes i militars) allò de que guanyarien per la força de la raó, no per res més, guarnit amb alguna referència a bascos i catalans (hi havia el bisbe Pla i Deniel). Home de caràcter, independent, intel·lectualment de sobres preparat i que ja estava de tornada de tot, aquell dia es va permetre un gest de dignitat enmig d’una bogeria col·lectiva que tot just començava. No se’l tornà a veure més en públic.

S’ha dit que la pel·lícula és excessivament “neutral” davant del conflicte entre les dues Espanyes, en el sentit de que la denúncia als sublevats és molt tèbia. No m’ho va semblar pas. En tot cas el film no tracta tant aquest enfrontament entre dos bàndols com dels dubtes i ambigüitats a que es va veure sotmès Unamuno davant del plantejament maniqueu creat i que obligava tothom, dramàticament, a prendre partit incondicionalment. Unamuno, que era qualsevol cosa menys una persona simple o sense formació, no estava disposat a acceptar aquesta imposició.

Per la resta, la pel·lícula està curosament realitzada, tant pel que fa a ritme, intèrprets, ambientació històrica o escenaris interiors o exteriors. Agafen ganes d’anar a Salamanca només per passajar-se per aquells carrers i places multiseculars miraculosament salvats de la modernitat i la voracitat urbanística. Ben segur que la pel·lícula també està pensada per això (passejar-se per la ciutat, vull dir).

[Imatge: cineconene.es]

 

La història viscuda (i una mica paral·lela)

Després de dues setmanes d’inactivitat per vacances, el bloc reprèn el seu sincopat ritme d’apunts. A l’espera dels propers dies i setmanes, que prometen intensitat política i, doncs, motius d’inspiració per aquesta modesta bitàcola, em plau comentar un llibre de plena actualitat i absorbent interès que ha ocupat alguns dels meus dies de dolce far niente insular (Fuerteventura ha estat la destinació agraciada per la meva presència).

La història viscuda és l’anodí títol escollit per Joan B. Culla per a les seves memòries. Podia haver fet més punta al magí, però se li perdona perquè una vegada el lector s’endinsa en el seu relat autobiogràfic, en queda abduït i no l’abandona fins a la darrera pàgina. Culla, personatge ben conegut per la seva intensa presència als mitjans de comunicació (és una mena de Pilar Rahola que no suscita tantes fílies i fòbies), és sobretot un historiador molt competent i rigorós del segle XX de casa nostra i de tot el món, i és també, atenció, una persona que malgrat el seu enorme bagatge intel·lectual i els seus posicionaments ideològics (que defensa amb respecte i argumentadament), sempre ha defugit temptadores ofertes institucionals, obediències partidistes i lleialtats incondicionals a res i a ningú. El llibre de referència és un mix de tot això: les memòries personals d’algú amb projecció pública, la crònica rigorosa d’un temps redactada amb precisió i la reproducció sintètica d’uns posicionaments ideològics que l’autor ha tingut l’ocasió d’exposar a bastament en articles periodístics, tertúlies i polèmiques de tot ordre.

Llegint les memòries de Culla, em va sobtar trobar-me amb insospitades coincidències biogràfiques en els aspectes més personals. Deixo a banda que tots dos som barcelonins i ens portem només cinc anys. Talment com si jo escrivís les meves, de memòries (de fet alguna cosa ja tinc començada més per consum intern que per l’interès que puguin tenir pels altres), sorgien vivències i episodis no dic calcats però si d’un paral·lelisme sorprenent: per exemple, la seva sensació d’estar superat per les modernitats del segle XXI i considerar-se més aviat un home del segle passat; la seva poca destresa amb tota mena de ginys tecnològics; la seva afició de nen a dibuixar banderes de països del món (jo també tenia aquesta estranya dèria quan tothom preferia donar patades a una pilota); la seva resignació a haver de cursar estudis superiors enmig d’una perenne conflictivitat a les aules; una altra afició seva d’arreplegar tota mena de papers, opuscles i programes polítics (jo segueixo fent-ho quan vénen eleccions, ara que tothom s’esborra de l’enviament de propaganda a casa); en fi, el conjunt de la seva trajectòria política vital guarda notables semblances amb la meva.

Però deixant de banda els aspectes més personals, és en els capítols dedicats a la relació amb la majoria de personalitats del món polític i cultural on el llibre de Culla es fa devorar amb més intensitat, convidant-nos, com si fóssim uns voyeurs, a ser espectadors privilegiats de trobades, establiments d’amistat, retrats i judicis que Culla fa de tota mena d’homenots, des d’un Tarradellas pràcticament desconegut pels seus companys universitaris, segons explica, fins al director de l’edició catalana d’El País, diari que abandonà després de dècades de col·laborar-hi sense incidents remarcables fins el dia que va tocar el voraviu a Cebrián.

El llibre m’ha servit també per assabentar-me de més coses, per exemple que Culla fou president d’aquella entitat anomenada ACTA, desdenyosament menyspreada pels de sempre per la seva presumpta condició de submarí convergent, i que, ben al contrari, serví per donar a conèixer i exportar la causa catalana al món i teixir aliances internacionals, justament en un moment ben oportú, quan queia el Mur de Berlín i emergien les noves repúbliques de l’Europa de l’Est. Han passat més de trenta anys d’allò i l’actualitat ens forneix noves i trepidants mostres de que la història no para quieta, ni a Catalunya ni al món. No sabem què ens depararà el destí però, una vegada hagi ocorregut al que hagi d’ocórrer, allí estarà el professor Culla per aixecar-ne acta (ara en minúscula) amb els seus proverbials rigor i serietat professionals.

Quan arribin els marcians (que no vindran)

L’altre dia van dir que s’havien desclassificat unes imatges que demostrarien que els ovnis sí que existeixen. Es van veure per la tele: unes llums borroses en la foscor (sempre és així) captades no sé si des d’un avió o des d’un observatori; de fons, els inevitables comentaris de sorpresa i d’expectació trufats d’expressions col·loquials com “what’s this f***?” i d’altres.

Semblava que la notícia tindria més impacte: la confirmació que els ovnis són veritat per boca de l’autoritat competent (no recordo si el Pentàgon, la NASA o qui). Però no, tot va quedar en un flaix informatiu encaixonat entre vergonyes polítiques hispàniques, nenes ecologistes conscienciades i comunicats mèdics del futbolista de torn. Però no ha de ser cap sorpresa: de tota la vida que els UFO o ovnis han existit, i l’explicació és ben senzilla, aquestes sigles signifiquen, simplement, “no identificat”, que és el calaix de mals endreços on han anat a parar tots els avistaments celestials de la història provisionalment sense explicació científica, és a dir, descartant cometes, meterorits, globus sonda, efectes atmosfèrics i mil possibilitats més. Una altra cosa és adjudicar-li una procedència extraterrestre i intel·ligent, cosa que vull creure que les autoritats científiques o militars nord-americanes no han fet, amb bon criteri. Qui sí que ho ha fet tota la vida són la legió de sonats i friquis de tota classe, seguidors més o menys incondicionals de teories estrambòtiques, des de contactes prehistòrics o incaics fins a hipnòtiques abduccions, passant per la cacera d’homenets verds, carn d’experiment en laboratoris supersecrets. La credulitat (i el negoci que genera) donen molt de si.

El tema ovni va tenir un gran predicament fa anys, curiosament coincidint amb la guerra freda: convenia tenir la societat atemorida, i hi ajudava l’amenaça d’uns suposats éssers provinents d’una altra galàxia, amb intencions invasives (també hi havia teories que els presentaven com a protectors del gènere humà). Caigut el mur de Berlín la cosa va davallar com la moda que, en el fons, era. És curiós que avui que tothom té un mòbil amb el qual es grava qualsevol cosa d’interès, no abundin imatges sobre platets voladors i llums nocturnes. En el cas que sí que hi hagi vida extraterrestre intel·ligent, potser és que ja no vénen com abans. I no m’estranya, si realment són intel·ligents. Em sembla que la Mafalda ja ho va afirmar en una ocasió.

[Imatge: taringa.net]

Ho sento molt, no tornarà a passar

El primer ministre de Canadà, Justin Trudeau, s’ha vist obligat a comparèixer davant de l’opinió pública i demanar perdó per haver-se pintat de negre en una festa estudiantil de fa no sé quants anys. Cal contextualitzar-ho: aquest fet puntual s’ha fet públic setmanes abans d’unes eleccions generals en aquell país nord-americà. La raó d’aquesta inversemblant decisió torna a ser, una vegada més, la pressió d’això que uns coneixen com “correcció política” i uns altres com “la internacional papanates”. Resulta que la petita facècia de Trudeau Jr., allunyada en el temps i oblidada per la lògica de les coses, s’ha brandat com a motiu d’escàndol preelectoral i pot ferir sensibilitats pel seu lleu deix racista.

No em pregunto si la societat (la d’aquí, les d’allà…) s’està passant amb això de defensar minories de qualsevol ordre amb aquests continus jocs del gat i la rata (jo dic, ell protesta, jo demano perdó) o amb aquest autoengany col·lectiu (nosaltres ens autocensurem, ells s’ho anoten com un fals triomf). No m’ho pregunto, si la societat s’està passant: ja fa molts anys que s’ha passat, i tot i així, sembla que aquesta implícita imposició del que és correcte gaudeix d’una excel·lent salut, mentre continua la miopia dels que no saben veure que aquestes actituds limiten les llibertats de les nostres ja de per sí deficients democràcies.

Abans s’intentava fer la guitza als governants (o aspirants a ser-ho) amb grans escàndols (reals o manipulats) d’ordre bàsicament econòmic, també personal (casi sempre sexual, però per motius greus i per denunciar un comportament hipòcrita). Ara no, pel que s’ha vist, ara es regira en el passat de la víctima (Google ofereix una ajuda inestimable en aquest sentit), es selecciona qualsevol nimiesa que pugui “ofendre” alguna minoria i es propaga als quatre vents amb gestos farisaics. El pitjor, però, és que la pressió al personatge, en aquest cas Trudeau, degut a la correcció política benpensant, l’ha obligat a sortir a la palestra i proclamar allò de “ho sento molt, no tornarà a passar” per un tema infinitament més banal (i venial) que les malifetes del caçador d’elefants.

 

Tot això et donaré

El funicular del Tibidabo es jubila. No ben bé, perquè tornarà renovat i rejovenit, per seguir donant servei a tots aquells que volen accedir al cim de l’emblemàtica muntanya barcelonina sense rendir-se a les servituds del cotxe. Una de les millores consistirà, precisament, en què la capacitat dels nous combois serà molt major que la dels antics i aquest canvi contribuirà en alguna mesura a baixar els fums (literalment parlant) a la meva estimada ciutat de naixement.

En la mateixa línia, l’Ajuntament acaba d’anunciar que a primers d’any començaran les restriccions a la circulació dels cotxes més antics, i per tant més contaminants, dins el perímetre de les rondes en dies i hores determinats, sota multa en cas d’incompliment. Ja han sortit els qui troben pèls als ous a tot, dient que això acabarà perjudicant als més pobres, com a posseïdors de vehicles més vells o de segona mà. Altres han dit que tot depèn de l’ús que se’n fa: un cotxe nou que circuli molt contamina més que un de vell que casi no es toqui. No res, ganes de tocar el voraviu. Els cotxes de benzina anteriors al 2000 (crec que aquesta és la barrera) han de passar a millor vida, com ja han passat, llastimosament, mils i mils de persones víctimes de la contaminació ambiental provocada pels cotxes, independentment de la seva antiguitat i de la posició social dels seus propietaris.

És d’esperar que les administracions continuïn les mesures en aquesta línia, complementant-ho amb la tan necessària promoció, en quantitat i qualitat, del transport públic: acabar les línies començades, incrementar les freqüències de pas, modernitzar els vehicles, continuar les millores en accessibilitat, senyalització, seguretat o comoditat, introduint noves modalitats de pagament que engresquin el ciutadà a fer servir més el metro, el tramvia o l’autobús, tot perquè vagi arraconant sempre que sigui possible els artefactes pol·luents privats, tinguin les rodes que tinguin.

Adéu, funicular! Recordo amb molta nostàlgia haver pujat en els teus vagons que a mi em semblaven (anys 60) el súmmum de la modernitat i que ara hem vist que han arribat a l’obsolescència, suposo que no programada en el moment de la construcció. Recordo els cartells amb la família Ulisses (del TBO) fixats a cada un dels pals que sostenen els fluorescents i la catenària de la instal·lació i que, òbviament, ens cridaven molt l’atenció. Algú sap què se’n va fer? Temo que en algun moment fossin retirats i “reciclats”, com passa amb tantes mostres d’aquest petit patrimoni de poc valor. També devia córrer la mateixa sort un curiós dibuix de la Torre Eiffel, situat just a la cota dels 300 metres de la muntanya, indicant per tant que el Tibidabo és molt més alt que la torre parisenca. Em produïa una mena de vertigen cada vegada que superàvem aquest punt.

Sembla ser que el nou funicular, a més de tenir molta més capacitat, es concebrà com una mena d’atracció més del parc. És d’esperar que aquesta nova innovació no segueixi desvirtuant-lo. L’encant del Tibidabo era, justament, el seu caràcter ingenu, infantil, demodé… La necessitat de reviscolar-lo (que no dic que no fos inevitable) va animar a “modernitzar” estèticament les instal·lacions i l’únic que s’aconseguí és desnaturalitzar-les i fer-li perdre l’encant. Veurem quin resultat donen aquestes noves transformacions. Donem-los el benefici del dubte.

[Així el recordo, sense decoracions absurdes ni grafitis; imatge: pinterest]

Un poble que mai no es cansa (crònica de l’Onze de Setembre)

Oi tant si calia anar-hi. Oi tant si caldrà anar a més manifestacions encara. Diguin el que diguin ex-consellers ofesos, hiperventilats diversos i desencantats pel que està passant. Només el record de la repressió patida els darrers vint-i-quatre mesos, sense cap rastre de rectificació o voluntat de contemporització, era ja suficient per fer l’enoooorme esforç de dedicar unes hores de la nostra vida (en el meu cas exactament set, de dues a nou del vespre) per dir al món que hi ha un problema que cal resoldre, i que cal resoldre’l bé, a gust de tothom.

  • L’autobús de l’ANC ens deixa a la quinta forca, Còrsega amb Muntaner, més amunt del mercat del Ninot. Anem baixant carrers de l’esquerra de l’Eixample fins arribar al tram de la Gran Via que corresponia al Tarragonès. Pel camí es va afegint molta més gent amb samarretes blaves (d’un color ben bonic, en contra del que han pontificat enguany molts mestretites) i les estelades de rigor. En una atapeïda cantonada ens trobem a una colla d’amics de la Jove de Tarragona. La seva rival, els Xiquets, faran un pilar de quatre just davant on ens plantem, a la cantonada de la Gran Via amb Urgell.
  • A l’altra banda d’avinguda, ma cunyada albira els gegants del seu poble (l’Espluga de Francolí) i li falta temps per travessar tota la Gran Via, atapeïda de gent sense ser agobiant, per anar a saludar-hi parentela. Jo desisteixo d’intentar obrir-me pas i em quedo on érem observant el paisatge humà, similar a altres anys: molta teresina, molta parella amb nens petits… Al meu costat, un xiquet de pocs anys, a coll-i-be del seu pare comença a cridar “Catalunya, llibertat!”. Abans hem deixat enrere unes delicioses àvies amb les quatre barres pintades a les galtes. Després passarà l’inevitable friqui amb cartells i una botzina intentant obrir-se pas, crec que amb una bicicleta, entre la gernació.
  • Els manifestants observen una actitud similar a la d’anys anteriors, la que ha acabat donant pedigrí a l’Onze de Setembre: gent serena, il·lusionada (malgrat tot), sense aparença d’enuig o de disgust, tampoc d’avorriment… Ni un paper a terra, per esmentar el tòpic. El canvi que sí que observo és l’escassa referència a la política i als polítics: no se’ls esmenta, tampoc se’ls blasma, ni tan sols se’ls exigeix l’esperada unitat d’acció. Únicament encerto a veure una foto del president Puigdemont (persistim i guanyarem!).
  • També és palpable la falta d’entusiasme en els crits o les consignes. Fora d’alguns “in-de-pen-dèn-ci-a”, es diria que el que concita més reacció del públic és l’aparició d’un helicòpter de la policia (la ñorda?, no se sap), que rep una esperable i càlida salutació.
  • Primera víctima de la tarda: una noia és evacuada, inconscient, a un lateral del carrer. Una probable lipotímia en una tarda de temperatura agradable, on el sol, que no molesta, s’ha decidit a sortir després d’un matí francament desagradable.
  • El temps passa volant perquè, sense assabentar-nos, ja són més de les 17,14 hores (calia fer alguna cosa en aquell precís moment?, em sembla que no), moment en què una gegantesca estelada és conduïda amb celeritat cap a la plaça d’Espanya (a veure si és veritat…) i la gent comença a desfilar cap a altres destinacions. Aprofito per acostar-me a la zona dels gegants de l’Espluga i fer cap després cap a uns enormes altaveus on els nostres estimats líders adrecen els inevitables (i, reconeguem-ho, prescindibles) discursos. Just al costat hi ha instal·lada una paradeta de la sectorial LGTB de l’Assemblea. Hi compro una xapa amb els colors de l’arc de Sant Martí (un euro) i em regalen un vano molt xulo.
  • Es fa tard i cal tornar a pujar amunt amunt cap a l’autobús de tornada. Ma cunyada i les seves dues amigues estan completament missing (la sobrecàrrega de línies dificulta l’intercanvi de missatges per saber on és cadascú). Entro en una petita cafeteria per fer un cafè i també unes necessitats personals: deu minuts de cua per fer-les.
  • Un altre Onze de Setembre a la memòria personal i també en aquest bloc (podeu buscar les cròniques anteriors). Em pregunto en quants més caldrà mobilitzar-se, entre la il·lusió i la resignació, entre l’esperança i la paciència, entre la dignitat i l’esforç. Impossible escrutar el futur, i menys l’envitricollat cabdell del procés sobiranista. La desorientació és gran, la feina a fer, ingent, les sortides al laberint, ignotes. Potser tot és més planer del que ens pensem si ens ho proposem. Un senzill cartró a la manifestació ens recorda quin és, en definitiva i concisament, el full de ruta pel qual lluitar: “absolució, retorn exiliats, unitat i independència”. Tal qual. Qui s’hagi de posar d’acord, que s’hi posi. Mentre, el poble mai no es cansa.

[Imatge: apnews.com]

Polèmiques gaudinianes

Torno d’una conferència a la biblioteca pública de Tarragona sobre aspectes poc coneguts d’Antoni Gaudí, a càrrec de l’investigador riudomenc Joan Torres Domènech, autor del llibre El Gaudí que no ens han explicat. Com ha recalcat el conferenciant, el Gaudí artista i creador, barceloní i universal, ha deixat en un segon lloc el Gaudí home del Camp de Tarragona. Torres s’ha entretingut a rebuscar en arxius i hemeroteques tot el que fes referència a l’arquitecte i intentar així posar llum sobre aspectes poc coneguts o polèmics de la seva vida abans d’esdevenir el gran artista que va acabar essent, des de la seva ascendència familiar fins al molt controvertit assumpte del lloc de naixement del geni, si Reus o Riudoms. La seva intenció ha estat igualment refutar teories estrambòtiques que en determinats moments ens han presentat un Gaudí maçó, espiritista, il·luminat o consumidor d’al·lucinògens (hi ha gent molt agosarada, i no només a l’Institut Nova Història de Catalunya).

La gran aportació de Torres a la biografia de Gaudí és la seva afirmació que el Teatre Metropol de Tarragona no és ben bé una obra de Josep Maria Jujol com sempre s’havia cregut, sinó que va comptar amb la participació directa de Gaudí, anant més enllà que un simple assessorament a Jujol, llavors un arquitecte encara inexpert i més preocupat per l’ornamentació del teatre que de les seves bases estructurals. Les tesis de Torres tenen una base documental, bé que discutible al meu entendre (una referència de la inauguració del teatre al diari La Cruz i poca cosa més). L’autoria del Teatre Metropol sembla cridada a unir-se al lloc de naixement de Gaudí com a temes susceptibles de provocar vives polèmiques. El col·loqui posterior a la conferència ha derivat en un seguit d’intervencions, a quina més apassionada, a càrrec d’historiadors i estudiosos que han defensat les seves posicions com si els anés la vida.

Curiosament, Torres, riudomenc, no es pronuncia sobre la qüestió del naixement, és més, ho considera intranscendent. No són de la mateixa opinió els seus convilatans, ja que encara està esperant poder presentar el seu llibre a Riudoms, després de molts mesos de demanar-ho, sense èxit; fins aquí arriben les petites misèries humanes disfressades de batalles de campanar. Molt típic del Camp de Tarragona, sigui dit de passada.

Alverna, Premi El Balcó 2019

L’Òmnium Cultural del Tarragonès ha concedit el seu Premi El Balcó d’enguany a l’Agrupament Escolta Alverna, en ocasió del 50è aniversari de la seva fundació, que s’esdevindrà el proper 4 d’octubre. Dues de les entitats tarragonines més representatives de la meva vida, on he tingut el goig d’implicar-m’hi molts anys, queden així enllaçades. És, doncs, un motiu de doble satisfacció.

Aquesta és la transcripció del veredicte del jurat:

“El dia 4 de setembre de 2019 es van reunir a Tarragona els components del jurat del Premi el Balcó:
– Rosa Maria Codines i Farré, presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès
– Pau Ricomà i Vallhonrat, alcalde de la ciutat de Tarragona
– Joan Martí i Castell, guardonat amb el Premi el Balcó 2017
– M. Josepa Figueras i Serrano, sòcia d’Òmnium Cultural
– Júlia Cantons i Romero, secretària d’Òmnium Cultural del Tarragonès
Els reunits examinaren detalladament les propostes rebudes, considerant-ne els mèrits i acordaren concedir el PREMI EL BALCÓ 2019 a:
L’AEIG Alverna
L’Agrupament Escola i Guia Alverna és un espai voluntarista d’educació en el lleure que es dedica a l’organització d’activitats i sortides per la natura que tenen un rerefons pedagògic amb infants i joves. Enguany celebra els seus 50 anys d’història.
L’homenatge i el lliurament del guardó està previst que tingui lloc el dia 21 de setembre, a les 17.30h, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona.”

Agraïments a l’Òmnium i felicitacions a l’Alverna!

Anuncis que em posen nerviós (55: el d’espetec de Casa Tarradellas)

L’escena.

Família mitjana-alta rep a la seva masia, no sabem si una segona residència, la parentela més propera. No se’ns ho explica, però tot dona a entendre que les elles són germanes i en conseqüència els respectius marits, cunyats. Hi ha fills d’ambdós aparellaments. Absència de gent gran, potser fet a posta. El fil argumental de l’escena és així d’apassionant: menjar-se o no l’espetec ofert en rodanxes com a aperitiu del dinar.

El missatge.

Les dues famílies i específicament els dos cunyats exemplifiquen dues maneres d’entendre la vida i l’anunciant pretén que els televidents ens hi veiem reflectits: el seny (el fuet no es toca fins que toqui, valgui el joc de paraules) i la rauxa (s’arreplega el que es pot fins que no en quedi, encara que siguis el convidat).

Per què em posa nerviós?

Òbviament, pel cunyat insolent, maleducat i sobrat, però també fan mèrits les dues filles del pare de família sòmines, versió casolana d’aquelles nenes d’El resplandor.

[Imatge: commons.wikimedia.org]

Els homeòpates de la historiografia catalana: el debat

Fa més d’un any que un apunt meu no rebia de cop quatre (quatre!) comentaris. La raó d’aquesta inesperada “pujada de tensió” és que fa referència a una de les polèmiques d’aquest estiu tan xafogós com el que més: fins a quin punt són rigoroses les maneres de fer del denominat Institut Nova Història de Catalunya a l’hora de presentar el passat peninsular com un gegantí exercici de censura i manipulació històriques contra la nostra realitat nacional.

Els quatre lectors s’han dividit dos a dos, amb matisos, posicionant-se a favor i en contra de la meva postura. D’aquests darrers, Enric ve a dir que sembli que em faci nosa que aquest Institut investigui i no, no em molesta en absolut, tot el contrari: vull que continuïn fent-se preguntes, buscant respostes, contrastant proves, elaborant teories, tot el que faci falta però que ho facin bé. No em fa nosa que investiguin, sinó que desprestigiïn la historiografia catalana, com ja han tingut l’ocasió de manifestar veus molt més autoritzades. Trianda (aquest és el nom que posa), al seu torn, ve a dir que tothom tergiversa la història i que, és clar, els catalans no hauríem de ser diferents. Doncs a mi em sembla que els catalans, i encara més els que tenen una vinculació directa amb la història (universitaris, investigadors, escriptors o aficionats, INH inclòs), no hauríem de tergiversar la realitat històrica, encara que això ens perjudiqui com a societat. El rigor acadèmic, la cerca de la veritat, la feina ben feta, han de ser uns valors que no admetin discussió. La República a construir també va d’això.

El Sergi ens remet a un article d’Iu Forn que, amb el seu to irònic, compara les volades de colom (deixem-ho així) de l’INH amb el darrer i comentat tuit del govern espanyol apropiant-se de la gesta dels primers alliberadors del París ocupat pels nazis, com una mostra de tergiversació dels fets històrics. La comparació no és del tot bona perquè la vergonyosa manipulació d’España Global té un origen estrictament político-governamental, mentre que les activitats i les discutibles conclusions a què arriba l’Institut es fan a partir d’una pretesa seriositat científica. En tot cas, insisteixo: les potineries espanyoles ens marquen el camí per on no hem de transitar.

Per últim, Francesc està d’acord amb l’apunt però em considera desacreditat pel meu esment final a l’homeopatia. És un altre dels ja tradicionals debats (del tot prescindibles, crec jo, però en fi, la gent és així). M’hi reafirmo: l’aixecada de camisa de l’homeopatia respecte de la ciència és una bona analogia del que representen els mètodes de treball de l’Institut Nova Història de Catalunya respecte a l’historiografia pura i dura.

[Imatge: future-sciences.com]

Els homeòpates de la historiografia catalana

Reprenc el teclat després de vint-i-un dies de vacances (de bloc, que no laborals) i no em puc queixar de l’esplet de notícies i temes de debat que ens està oferint l’actualitat, tenint en compte que estan passant en les dues setmanes més inhàbils a tots els efectes del calendari de la nostra societat. A l’hora de triar tema, per tant, n’hi ha per donar i per vendre: les llastimoses picabaralles de foc amic a la trinxera sobiranista (fatigant, com pertoca en plena canícula); les cuites per (no) formar govern a l’estat que tan ens estima (jo ja no entenc res del que pretenen fer aquella gent); els incendis forestals que han assolat dos territoris propers i estimats, la Ribera d’Ebre i el centre de Gran Canària (molta força a la seva gent!); el penós espectacle que ha ofert tot el que ha envoltat els rescats de l'”Open Arms” (inclosa l’al·lucinant necessitat d’autorització per salvar vides: ho diu una ministra i d’esquerres); o, per acabar, el presumpte repunt de la inseguretat a Barcelona, una campanya que apareix cíclicament cada estiu i que és falsa, encara que al final només serveix per a intencionalitats polítiques ocultes (per una vegada, m’he de posar al costat d’Ada Colau).

Molts temes, doncs, però un dels que ha sorgit com si es tractés d’un bolet estival, sobretot a les xarxes, l’he seguit amb un interès especial: les crítiques a l’Institut Nova Història, aquesta entitat coneguda per les seves estrafolàries teories sobre la catalanitat d’incomptables personatges del Renaixement i del Segle d’Or.

Quan ja fa anys el seu fundador, Jordi Bilbeny, divulgà la seva teoria que Cristòfor Colom era un príncep català, vaig mostrar un cert interès pel tema i vaig tractar, des del principi, de situar-me lluny tant de la creença a ulls clucs del que s’explicava com del rebuig displicent o sistemàtic. És ben sabut, de sempre, que l’origen físic o familiar del descobridor d’Amèrica ha estat envoltat de misteris, llacunes i mancances documentals i, conseqüentment, ha donat peu a mil i una teories o hipòtesis, amb rerefons també variats: prestigis nacionals o locals (si no vaig errat, Mussolini afavorí molt la vinculació de Colom amb Gènova) i vanitats personals a càrrec d’historiadors, estudiosos, afeccionats i rates de biblioteca de tota condició. Mai hi ha hagut resultats concloents, com és notori, de manera que la teoria de Bilbeny era en principi assumible perquè oferia plantejaments innovadors i perquè defensava sense complexos la catalanitat d’un personatge de primer ordre (dit sigui de passada, tampoc em trauria la son si es confirmés un Colom italià, castellà o mallorquí). Això sí, algun detall grinyolava molt des del principi: recordo que afirmava que les naus van partir no de Palos de Moguer, com sembla geogràficament lògic, sinó de Pals (!), documentant-ho amb una discutible semblança entre un gravat antic atribuït a Palos i l’actual silueta del poble empordanès; és un cas bastant clar d’intentar fer entrar el clau per la cabota.

El que semblava un novedós sistema d’investigació, a base de fer-se noves preguntes, de formular hipòtesis fins i tot inversemblants o d’intentar bastir teories agosarades però amb algun suport documental, una mena de “pluja d’idees” aplicat al camp historiogràfic, una manera de fer innovadora i fins i tot necessària en el de vegades resclosit, burocràtic o clientelar món de la investigació universitària, va degenerar ben aviat amb propostes més arriscades, pintoresques o, directament, risibles. Cada nova notícia que llegíem sobre aquella gent ens feia obrir més els ulls d’incredulitat: el Quixot es va escriure en català (perquè Cervantes, perdó Sirvent, també ho era), els Pinçons (los Hermanos Pinzones… de la cançó) també,  Santa Teresa de Jesús (de “Çepeda”, crec)…, tot quisqui era català. Proves? Algun pergamí desenterrat de vés a saber on, retorçant-li el sentit de les seves paraules i del seu contingut.

El pitjor de tot és que tota la feinada presumptament investigadora de l’Institut és guiada per una idea obsessiva, propera a la paranoia, que consisteix en creure que des de finals dels segle XV fins a l’aparició de Bilbeny i companyia hi ha hagut una sistemàtica i acurada actuació, per part dels enemics dels Països Catalans, d’esborrar i destruir qualsevol prova del potencial polític, militar, econòmic o cultural de la nostra nació i, a continuació, reescriure la història amb nous documents com a potència dominant que sí que eren. Deixant de banda que és un error jutjar les intencions i les mentalitat dels protagonistes del poder castellà d’altres èpoques amb ulls del segle XXI, ¿algú creu sincerament que hagués estat tan fàcil amagar durant tants segles aquesta falsificació de la història?

L’argument que es fa servir de que nosaltres també tenim dret a reescriure la història segons els nostres interessos polítics del segle XXI tampoc la comparteixo. No crec que aquesta gent faci cap mena de favor a l’independentisme, més aviat el desprestigia, i em dol que significats personatges del sobiranisme hagin corregut a donar-los suport. I en tot cas, si així fos, caldria ser més seriós des del punt de vista estrictament de la investigació històrica. Per molt ciència social que sigui, l’estudi de la història també està lligada a una ètica, unes normes i uns procediments. Més enllà només hi ha el descrèdit i la pseudociència. Ho sento molt, però per mi l’Institut Nova Història no és més que l’homeopatia de la historiografia catalana.

[Imatge: inh.cat]

‘Pos ixo, de vacancias’ (Doncs això, de vacances)

He pasau uns días de vacancias a lo Pirineu aragonés, a la val d’o río Aragón, como tiengo pa costumbre os zaguers estivos. Este anyo las expectativas de fer excursions y passejades pa los impresionants paisaches d’aquella serralada, motivo prioritario d’a mía escapada, se van veyer frustraus pa las inclemencias meteorolochicas. Unas persistents plevias, de nueit y de día, me van fer variar los plans, substituyius pa vida a l’hotel y salidas en auto. De manera que me voi arribar a Jaca, la capital d’a comarca, ciudat tanto interesant como de sobras recorrida pa mi.
Lo día d’a mía estancia, pero, me reservaba una sorprendida: la población celebraba la suya feria d’o libro. Luen de consistir en una anodina succesión de librerías y editorials ofrindo los bestsellers d’o momento, los zaguers (y amanyats) premios literaris, las obras d’os afamaus televisivos de torno u las prescindibles recomendacions en forma de autoajuda, la ofierta a Jaca yera muito mas atractiva. Una mayoría d’as aturadas yeran de chicotas editorials aragonesas y la tematica d’as obras exposadas yera d’o que realment en podríanos decir “kilometro zero” (u cient como muito): historia, folklore, gastronomia, excursionismo u luenga.
Con a imprescindible aduya d’un paraigües, voi visitar totas las aturadas instaladas a lo largo d’o carrer Mayor de Jaca que intentaban protecher la suya mercadería con plasticos. Me voi aturar a cada un d’os puntos de venda, con un dople exercicio de sincero interés pa los libros exposaus y de solidaridat con aquella chent y con os esfuerzos que previsiblement los debe costar tirar adebant iniciativas economico-culturals d’este tipus.
Cómo se puede suposar, lo numbro de visitants yera francament taso. Voi adquirir lo libro Pos ixo… Materials ta aprender Aragonés, un manual atractivo y dicàctic, pensau tanto pa grans como pa chicotz, pa aprender la ixuplidada luenga d’o norte d’a peninsula iberica. Las nueu licions van titulades cada un con un delicioso adchectivo (nierboso, esmelicata, eszerrenato...), que convida inconscientment a descubrir lo suyo significau y, de retruc, conoixer las singularidatz d’a gramatica aragonesa y paladejar chicotz fragments literaris d’esta luenga.
Pa la resta, las chicotas vacancias pirenaicas van incluyir tamién una estancia a dos localidatz occitanas a lo estau francés, Bòrça y Eth Saut. A la prima, dimpués de visitar-ne la ilesia, voi prener contacto con una modesta presencia publica d’unatra luenga, la de oc; a lo segundo lugar, una siede d’o Parque Nacional d’os Pireneus está instalada a la gara de tren d’a linia a Canfranc, agora clausurada, que no ha estau abandonada como atros sitios sino rehabilitada pa fer-ne una exposición permanent de fauna y flora d’a zona.
Siempre con plevia, pero. A l’hotel m’asperaba un comodo sofá y una lectura bien adient pa lo temps que feba: la biografía de Churchill escrita pa Roy Jenkins, un volumen de mas de mil pachinas pero muito ameno sobre lo antecessor de l’impresentable Boris Johnson.

***

He passat uns dies de vacances al Pirineu aragonès, a la vall del riu Aragón, com tinc per costum els darrers estius. Enguany les expectatives de fer excursions i passejades pels impressionants paisatges d’aquella serralada, motiu prioritari de la meva escapada, es van veure frustrats per les inclemències meteorològiques. Unes persistents pluges, de nit i de dia, em van fer variar els plans, substituïts per vida a l’hotel i sortides en cotxe. De manera que em vaig atansar a Jaca, la capital de la comarca, ciutat tant interessant com de sobres recorreguda per mi.
El dia de la meva estada, però, em reservava una sorpresa: la població celebrava la seva fira del llibre. Lluny de consistir en una anodina successió de llibreries i editorials oferint els bestsellers del moment, els darrers (i amanyats) premis literaris, les obres dels famosets televisius de torn o les prescindibles recomanacions en forma d’autoajuda, l’oferta a Jaca era molt més atractiva. Una majoria de les parades eren de petites editorials aragoneses i la temàtica de les obres exposades era del que realment en podríem dir “quilòmetre zero” (o cent com a molt): història, folklore, gastronomia, excursionisme o llengua.
Amb la imprescindible ajuda d’un paraigües, vaig visitar totes les parades instal·lades al llarg del carrer Mayor de Jaca que intentaven protegir la seva mercaderia amb plàstics. Em vaig aturar a cada un dels punts de venda, amb un doble exercici de sincer interès pels llibres exposats i de solidaritat amb aquella gent i amb els esforços que previsiblement els deu costar tirar endavant iniciatives econòmico-culturals d’aquest tipus.
Com es pot suposar, el nombre de visitants era francament escàs. Vaig adquirir el llibre Pos ixo… Material ta aprender Aragonés, un manual atractiu i dicàctic, pensat tant per grans com per petits, per aprendre l’oblidada llengua del nord de la península ibèrica. Les nou lliçons van titulades cada una amb un deliciós adjectiu (nierboso, esmelicata, eszerrenato...), que convida inconscientment a descobrir el seu significat i, de retruc, endinsar-se en les singularitats de la gramàtica aragonesa i paladejar petits fragments literaris d’aquesta llengua.
Per la resta, les petites vacances pirinenques van incloure també una estada a dues localitats occitanes a l’estat francès, Bòrça i Eth Saut. A la primera, després de visitar-ne l’església, vaig prendre contacte amb una modesta presència pública d’una altra llengua, la d’oc; al segon poble, una seu del Parc Nacional dels Pirineus està instal·lada a l’estació de tren de la línia a Canfranc, ara clausurada, que no ha estat abandonada com a altres llocs sinó rehabilitada per fer-ne una exposició permanent de fauna i flora de la zona.
Sempre amb pluja, però. A l’hotel m’esperava un còmode sofà i una lectura ben adient per al temps que feia: la biografia de Churchill escrita per Roy Jenkins, un totxo de més de mil pàgines però molt amè sobre l’antecessor de l’impresentable Boris Johnson.

[Versió en aragonès: www.softcatala.org; imatge: foto de l’autor]

 

Tot s’aprofita

Estic fent la llista de la compra per al súper amb una llibreteta de… 1972! Endreçant calaixos i racons de casa em va sortir aquest bloc que anava annexat en realitat a una agenda. Abans de cometre el crim de llençar-la tal qual, aprofitaré els pocs fulls que té per anotar els productes que necessito, per si no me’n recordo, que un ja té una edat: el suc de taronja, els iogurts, les capsules de cafè… la quotidianitat més innòcua i avorrida llistada en una venerable llibreta que ja té quaranta-cinc anys i es conserva en perfectes condicions. Si la llista de la compra la fes al mòbil (segur que hi ha una aplicació per aconseguir tan laboriosa activitat), alguna cosa fallaria, la connexió, la bateria o la meva agilitat mental fins a fer-la aparèixer a la pantalla.

Sempre m’ha merescut respecte, com si d’una persona molt gran es tractés, que els objectes que ens rodegen continuïn fent servei, malgrat els anys transcorreguts, pràcticament com el primer dia, en oberta contradicció amb aquest concepte que cíclicament posem de moda anomenat “obsolescència programada”. Ja sabeu què és, bombetes elèctriques, electrodomèstics o components crucials d’un ordinador fabricats amb la malèvola intenció de que s’espatllin als deu anys com a molt i obligar al consumidor, és clar, a substituir el producte prèvia retratada per caixa. Cada vegada hi ha més productes i adminicles elaborats d’aquesta manera, i quan no s’espatllen algun altre obstacle n’impedeix el funcionament normal: recanvis que ja no es fabriquen, programari incompatible o lànguida desaparició de cintes de caset i CD per l’aparell que a casa espera, ansiós, reproduir. Amb el vestir, de fet, passa el mateix: les peces de roba i els complements passen de moda a una velocitat angoixosament ràpida, de manera que una mínima obligació d’estar à la page obliga a fer canvis a l’armari: la roba passada de moda la pots guardar, és clar, però cal esperar vint anys perquè es torni vintage i, doncs, poder-la lluir de nou, sempre que les mesures corporals siguin les mateixes dues dècades després, cosa dubtosa.

Parlant d’objectes que es guarden i segueixen fent servei anys i anys sense aparent necessitat de ser substituïts me’n vénen a la memòria infantil dos: un ou de fusta d’aquells que es feien servir per sargir mitjons i que la mare m’explicava que ja l’havia heretat de l’àvia i potser de generacions anteriors i que, en tot cas, era un dels objectes més antics que corrien per casa. L’altre també tenia a veure amb la costura, unes tisores normals i corrents, davant les quals feia la següent reflexió: mira, un estri que no es gasta mai i que, per tant, no cal comprar cada ics anys. No sé què deu haver estat de l’ou de fusta, però segurament va deixar de ser útil precisament perquè els mitjons, com la resta de les peces de vestir, van ser sacrificats anys després a l’altar del consumisme més irresponsable, de manera que quan es foraden, se’n compra un parell de nous i llestos. Potser les noves tendències que propugnen una major sostenibilitat en tots els ordres farà que es retorni a aquesta pràctica de reaprofitar la roba cosint-la, apedaçant-la o substituint-hi botons i cremalleres; la proliferació els darrers anys de botigues tipus La iaia costurera així sembla indicar-ho.

Aprofitar, aquest sembla el camí a seguir, mentalitzant-nos que no fa falta canviar-ho o renovar-ho tot de forma contínua, esclaus de capricis infantils o d’esnobismes ridículs. Tampoc cal exagerar i instal·lar-se en l’atrotinament de les coses, és clar. El món, malgrat tot, ha de seguir endavant.

[Imatge: pinterest.com]

Records d’un dia històric

Considero l’arribada de l’home a la Lluna una fita històrica, potser l’única realment transcendental que la nostra generació ha tingut la sort de viure. Parlo d’un fet extraordinari que semblava impossible poc abans, la primera vegada en què vaig sentir parlar-ne, i cinquanta anys després continua meravellant-nos, almenys a mi, home de lletres que segueix sense entendre com aquell coet va poder sortir de l’atmosfera per dirigir-se al satèl·lit, com aquell petit artefacte metàl·lic, semblant a una aranya, va poder posar-se suaument a la superfície lunar i tornar a ascendir, acoblar-se al coet… Bé, m’imagino que un veritable exèrcit de físics, astrònoms, informàtics. metges i psicòlegs van analitzar i supervisar fil per randa el que segur que va ser una complexíssima operació que va acabar amb èxit.

Recordo els dies anteriors, quan els noticiaris no paraven de parlar-ne. Ens vam aprendre de memòria, i de per vida, els cognoms dels tres herois, Armstrong, Aldrin i Collins. Trobo que, amb els anys, el primer dels tres tenia nom d’astronauta. Fou el que deixà les famoses petjades al sòl lunar, que l’absència de vent farà que romanguin eternament (llevat d’un meteorit, com ens han recordat aquests dies els cunyats de torn). També va deixar anar aquella frase de l’home i de la Humanitat, de ben segur meditada dies i dies: no fou improvisada, és clar. Avui rebria retrets de la correcció política més conspícua a causa del lleuger to masclista que les ments recargolades podrien trobar-hi. La glòria d’Aldrin, el segon, vingué per un altre cantó: a part de trepitjar també la nostra estimada Selene, és el que surt a totes les fotos, ja que era Armstrong qui portava la càmera i no estava l’època ni els avenços científics com per fer-se una selfie. 

El gran oblidat segueix sent Collins. És el que es va quedar donant voltes al voltant del satèl·lit mentre els altres dos instal·laven diversos aparells tècnics, prenien mostres del terra i plantaven la bandera USA. Recordo el meu pare fent un comentari en relació al peculiar rol que li tocà a Collins en la missió; va dir, més o menys: “donar voltes tot sol al mig de l’espai: és com per tenir-ho molt ben assumit, tindrà temps de meditar molt”, en una implícita admiració per aquell astronauta a punt de fer una cosa que, reconeguem-ho, no seríem capaços de superar.

El dia, millor dit, la nit (hora europea) en què es va trepitjar la Lluna, van retransmetre-ho per televisió. Crec que a casa vam anar a dormir tranquil·lament; jo segur, cosa que ara lamento. De matinada, l’inefable Jesús Hermida (se dice… se cuenta… se rumorea, amb cops de cap), corresponsal a Nova York relatà per la petita pantalla els detalls d’aquell històric moment. Les setmanes següents els mitjans seguirien oferint novetats: els astronautes caient feliçment a l’oceà frenats per tres paracaigudes, després confinats en una altra càpsula protegits i protegint-se de qualsevol virus, inclòs els que dues a sobre el president Nixon, que acudí a saludar-los per rendibilitzar políticament l’epopeia, i finalment desfilant triomfants per la Cinquena Avinguda com només els ianquis saben fer, amb serpentines i confeti a dojo.

Què n’ha quedat de tot allò? A part dels paranoics que afirmen que tot va ser un muntatge (hi ha gent per a tot), les missions lunars (se’n van fer unes quantes més) no sembla que donessin massa fruits des del punt de vista científic i tècnic, sinó més aviat polític en el context de la Guerra Freda. Ser els primers, ser els més grans, arribar més lluny… l’orgull nord-americà necessitava superar-se i, ¿què millor que anar a ocupar simbòlicament la Lluna quan els Estats Units ja havien assentat els seus reials a tota la Terra, d’una manera o d’una altra, econòmicament o culturalment?

La meva contribució personal a aquella fita històrica revela molt bé quina mena de personatge sóc. Em vaig entretenir a dibuixar les dues cares de la lluna, amb tots els seus “mars” i muntanyes, indicant-hi els topònims i tota mena de detalls. Jo, amb dotze anys, ja era molt de mapes i de geografia.

[Imatges: la petjada famosa (blogs.sapiens.cat); els tres astronautes (ara.cat); Tintín hi arribà abans (tintin.cat)]