Històries des de casa (24: ordre del dia)

Sembla mentida com passa el temps, però és que avui comença la quarta setmana de confinament, que podria ser l’última segons què decideixin les forces vives de les dues administracions. Temps més que suficient com per haver-se adaptat a la nova situació i haver entrat en una normalitat no prevista. Com que sóc persona casolana i de poca relació social el canvi no ha estat massa brusc, si bé trobo a faltar parlar físicament amb algú (l’única excepció, un company de feina l’altre dia), fer llargues caminates pels carrers de la meva ciutat i entrar a comprar en algun lloc que no sigui un súper o un quiosc, únics establiments que he trepitjat en vint-i-tres dies.

Avui explicaré coses més personals. La meva rutina és molt metòdica, en consonància amb el meu caràcter, tot i que la primera cosa després de despertar-se, llevar-se, la faig cada dia a una hora diferent. La raó és que dormo fatal, com m’imagino que li passa a molta gent. L’inquietant silenci dels carrers, tant de nit com de dia, afavoriria el contrari però una difusa angoixa per tot el que està passant i el que passarà provoca continuats canvis de posició al llit i llevar-se ben aviat (més que res, per avorriment) o llevar-se molt tard (perquè em torna la son després d’hores desvelat). Una solució seria posar el despertador cosa que no faig, un error segons els entesos, però és que no puc dissociar-lo de les obligacions laborals.

La primera cosa que faig després d’esmorzar és prendre la tauleta (la tablet) i informar-me, a través de Vilaweb, La Provincia MesTarragona del que es cou a Catalunya, Gran Canària i Tarragona, respectivament. Després miro els correus, especialment el newsletter Treneando, al qual estic subscrit i que cada matí difon puntualment un apunt sobre transport públic. Després vaig a “treballar”, així, amb cometes. Les limitacions tecnològiques i informàtiques m’impedeixen fer tele-treball pròpiament dit però sí que em permeten consultar i respondre els correus i gestionar alguns dels temes que tinc encomanats professionalment. Sembla mentida, però ja és mig matí. Hora d’anar a comprar el diari. Potser el moment més esperat del dia. M’acosto xino-xano fins al quiosc i recullo El Punt Avui, aprofitant el sol tant a l’anada com a la tornada. Aquests dies el diari és angoixosament prim, però tot i això esmerço una bona estona en la seva lectura: articles, notícies… fins i tot les esqueles.

Dino en un tres i no res, contravenint de nou les recomanacions dels experts de menjar poc a poc, mastegant bé i de forma equilibrada. Com que dino amb les notícies de la tele, m’agafen ganes d’acabar aviat i tancar-la. Començo a estar una mica embafat de tot el relacionat amb la crisi sanitària, en el seu vessant televisiu. Jo ja entenc l’enorme interès informatiu que té i que tots els canals, especialment els públics, no poden defugir, però com ja ha dit algú, caldria tenir present que hi ha molta gent, i gent gran per descomptat, tancada tot el dia a casa sense altra distracció que la caixa tonta: no podrien programar més pel·lícules divertides, entreteniments, concursos o programes d’humor? En absolut seria inoportú tenint en compte la situació dramàtica que s’està vivint en molts sectors. La distracció i la varietat també demanen el seu forat a la pantalla.

Després de menjar, com que no he dormit bé per la nit faig una migdiada, a vegades profunda. Mai no m’ha agradat el concepte “migdiada”. Ho trobo massa mediterrani, molt espanyol, i intento evitar-la, sense èxit. La tarda la reservo als meus estudis a la UOC, potser l’única faceta de la meva vida que no ha patit cap trastorn amb el confinament. De fet, els estudis a distància són perfectes per situacions com les que estem vivint. Són una mena de tele-treball. En podríem dir tele-estudis? Després de barallar-me amb les dues assignatures que estic cursant, tinc temps per redactar i publicar aquest apunt diari. No és fàcil a vegades trobar el tema a tractar: avui no he tingut més remei que explicar intimitats.

I arriba el segon moment esperat del dia, les vuit del vespre. Hora de sortir al balcó i aplaudir el personal sanitari, però també per prendre l’aire, desfogar-se una mica i alçar la mirada a l’infinit. Té alguna cosa d’exercici terapèutic, de retrobament en la distància amb els veïns de les altres cases. Jo crec que també ens aplaudim els uns als altres, com volent dir: gràcies per donar mostres de civilitat quedant-te a casa i de responsabilitat continuant amb la vida quotidiana fins on les circumstàncies ho permeten.

Dedico alguns minuts a estiraments i flexions, conscient de que no substitueixen ni de bon tros l’exercici físic diari recomanable i al qual estava avesat. Quan es fa fosc, és l’hora de la lectura. Ja vaig parlar en el seu moment dels llibres llegits i dels pendents, no m’estendré. Després de sopar, tocaria de nou encendre la petita pantalla, però per les raons abans apuntades declino fer-ho, amb excepcions: l’altre dia ens van oferir l’esplèndida La vida de Brian, una d’aquelles pel·lícules que com més la veus, més t’agrada (i més suc li treus). La trobo de gran actualitat i molt necessària en aquests temps de correccions polítiques i perillosos dogmes religiosos. Només els títols de crèdit ja paguen la pena.

I si no hi ha tele, bones són les seves substitucions: partides d’Apalabrados amb amics o desconeguts (ahir em va guanyar el director del Cor de la Catedral de Barcelona), vídeos o documentals del Youtube (no estic abonat a les sèries de Netflix) i consultes o intervencions constants en algun dels set grups de WhatsApp. Què seria de nosaltres sense totes aquestes eines?

[Imatge: liberation.fr]

 

 

Històries des de casa (23: vitamina D)

Part del meu mati dominical ha consistir en convertir el meu balcó (en realitat, el lloc de rentar i estendre la roba) en un improvisat solàrium. Calia aprofitar que l’astre rei (a aquest sí que devem lleialtat i obediència) es deixa veure unes quantes hores abans no es pon a l’edifici del costat. Dit i fet: m’he instal·lat en una cadira de plàstic de braços (de meuca d’Autovia del Prat, per entendre’ns) coberta d’una tovallola per fer-la mínimament confortable. D’aquesta manera he pres el sol una estoneta. Ni pensaments de poder estirar les cames. En fi, prou de malament que ho està passant tothom com perquè ara vinguem a queixar-nos per aquestes bagatel·les.

Necessitem prendre el sol aquests dies de confinament. Els entesos ja ens estan advertint de deficiències en vitamina D, el primer subministrador de la qual és el nostre estimat “sol-solet, vine’m a veure que estic confinat”, juntament amb alguns aliments com la llet, els ous o el salmó, que si escassegen poden produir raquitisme o descalcificació dels ossos.

Em fa més por, però, la deficiència d’una altra D en la nostra societat. La D de “democràcia”. Les rigoroses mesures polítiques i legals que s’han hagut de prendre amb motiu de la crisi del virus ja estan sent l’excusa perfecta per colar tota mena d’excessos policials, incursions militars, restriccions de llibertats, controls arbitraris, censures encobertes, entrebancs a les tasques parlamentàries, recentralització gens encoberta, govern a cop de BOE… L’estat d’alarma ho aguanta tot, però en cap cas ha d’impedir el ple exercici dels drets i llibertats fonamentals.

De manera que cal “recautxutar-nos” de totes les vitamines D possibles si no volem una democràcia raquítica. Ja prou que ho estava abans de l’aparició del Covid-19. Ja ni ens en recordem.

[Imatge: clipartion.com]

 

Històries des de casa (22: posa’ls bé)

“Posa’t-la, posa-l’hi. Espero haver posat bé els pronoms”. Així començava l’apunt d’ahir. Vint-i-quatre hores després, he de corregir-ho. És posa-te-la, posa-la-hi. L’alarma m’ha saltat amb l’article d’Albert Om de l’Ara d’avui, que em copia el títol, només que el d’ell està ben escrit. Un punt de suficiència em va dur a no comprovar-ne la correcció, quan tothom sap que els pronoms febles, i específicament la combinació de pronoms, és de les coses més complicades que hi ha en català.

Cal alleugerir les regles d’aquest apartat gramatical de la nostra llengua? De cap manera! Per dues raons. La primera, perquè també en això sóc molt tradicional, i per això m’oposo o com a mínim discrepo de les modificacions de les darreres dècades (guionets, accents diacrítics i altres). Si comencem a simplificar totes les normes (traducció: fer-les més semblants al castellà perquè siguin més comprensibles per a segons qui), estem traint d’alguna manera la llengua, perquè li llevem les seves senyes d’identitat, el que fa del català una llengua diferent i diferenciada de la resta. En la mesura en què és igual que les altres, deixa de tenir sentit la seva existència. Què serà el següent, la ce trencada?

La segona raó per la qual no vull que em toquin els pronoms febles (crec que hi ha una novel·la de Montserrat Roig amb un títol similar) és que, com ja s’ha demostrat en casos anteriors, obrir el debat sobre aquest tipus de qüestions lingüístiques és com obrir la caixa de Pandora: entesos i no tan entesos, cunyats lingüistes, mestretites nostrats i agotzonats virgilis envairan tota mena de mitjans d’expressió amb els seus pros i contres, portant-nos a una indigesta polèmica que en res ajudarà a la supervivència del català. Al contrari: recordeu que aquestes reformes es van introduint amb l’excusa de fer més planer l’aprenentatge (i l’ús, se suposa) de la llengua: els alumnes a l’escola o els adults que es decideixen a aprendre català, què veuran d’atractiu en aquesta olla de grills en què convertim les disputes lingüístiques? Més aviat hi perdran interès.

De manera que no ens toqueu els pronoms febles. Al contrari, protegiu-los. Si es diuen així, per alguna cosa serà.

[Imatge: upf.edu]

Històries des de casa (21: posa-te-la, posa-la-hi)

Espero haver posat bé els pronoms. Parlo de la mascareta, l’objecte que és protagonista central de l’actualitat des de fa ja dos mesos ben bons. Després de molts missatges a vegades contradictoris, que si és útil, que si no, que l’han de portar uns, que l’han de portar els altres… avui treuen noves instruccions recomanant posar-se-la quan anem a comprar aliments. Si m’ha quedat clar, la mascareta pot ser de confecció més o menys artesanal (res a veure amb les sofisticades que tanta falta fan als hospitals) i serveix per protegir els altres si un està contagiat encara que no ho sàpiga. Per la seva part el govern espanyol està estudiant fer-la definitivament obligatòria per sortir al carrer. A buenas hores, mangas verdes, com diuen ells. Tot a destemps, sincopat, amb descoordinació… Són realment un estat d’alarma.

Mira, semblarem japonesos del Passeig de Gràcia, quan venien japonesos i hi passejaven (i compraven!). De fet, una part important de la població, sensiblement superior a la meitat, ja porta aquest adminicle plantificat entre el nas i el mentó. Poden ser clíniques, artesanals, blanques, blaves, grans, petites. Alguns porten aquells morrions per pintar amb esprai. Altres no en porten però es tapen la boca amb una bufanda, acció no del tot inútil tenint en compte el fred que està fent per ser vigílies de Setmana Santa (diumenge, Rams).

No seré jo qui critiqui l’obligatorietat de la mascareta (sí els missatges contradictoris sobre la seva conveniència), però si del que es tracta és de protegir-se i protegir és molt més important posar-se uns guants. El supermercat on compro (una coneguda cadena valenciana que comença per Merca i acaba per dona) ja ofereix guants de plàstic, paper i líquid desinfectant als clients, i amb això s’eviten les situacions bastant desagradables que abans es donaven a totes les botigues d’alimentació: gent de tota edat i condició grapejant fruites, verdures, barres de pa, peces de brioixeria, potser el peix o el marisc… sempre amb les mans nues. A saber per on havien passat aquelles mans les hores anteriors.

Sobre això em ve a la memòria una imatge de fa molts anys. Era una botiga de congelats, un home ja gran es va atansar damunt un recipient de calamarsos a la romana congelats (per servir-se a doll, sense tapa ni res), mentre amb la mà feia el gest de treure’s els mocs que li rajaven del nas. Em va fer molt angúnia. No vull ni pensar què passaria si avui repetís aquest gest, quan ens hem de situar, si pot ser amb guants i mascareta, a un metre i mig de tot, tant de persones com de calamarsos a la romana.

[Imatge: xombit.com]

Post scriptum: doncs no, els pronoms no eren correctes. A l’apunt del 4 d’abril m’hi refereixo.

Històries des de casa (20: el Miquel Àngel)

He dubtat molts dies abans de publicar l’apunt d’avui, però finalment m’hi he decidit. Els blocs també són una bona manera de verbalitzar per escrit (si això és lògicament possible) els conflictes personals que les circumstàncies de la vida i del món que ens rodeja fa aflorar inevitablement. Parlo de conflictes senzills, clar.

Aquests dies, en les rodes de premsa espanyoles televisades, juntament amb els ministres, els policies i l’inefable Fernando Simón, s’ha fet popular la figura del general Villarroya, cap de l’Estat Major. Les seves intervencions, a mig camí entre la lletania de notícies i l’arenga militar, com a portaveu de l’exèrcit espanyol l’han convertit en objectiu inevitable de crítiques i desqualificacions. Segons les succintes notes biogràfiques que han fornit els mitjans, el general Villarroya va néixer a la Galera, al Montsià, i va ingressar a l’Acadèmia de l‘Aire just després de morir el dictador, però silencien que durant uns anys va viure a Tarragona, ciutat on fa mig segle el vaig conèixer i amb qui vaig mantenir una curta però bona amistat. Quan va iniciar la seva aventura professional vaig perdre el contacte amb ell.

Em saben greu alguns dels vituperis que està rebent el Miquel Àngel, m’incomoden d’alguna manera, i em pregunto fins a quin punt està fermament convençut del que afirma a les rodes de premsa o més aviat expressa, amb disciplina castrense, un punt de vista compartit amb el govern espanyol i el conjunt de l’exèrcit, perquè pel que recordo d’ell era una persona ben poc identificada amb el que tòpicament entenem com un militar espanyol, sinó tot el contrari, un noi madur, de caràcter alegre (sempre explicava acudits), sense inclinacions polítiques remarcables, aficionat als avions (segurament la raó que decidí la seva vocació militar i no cap altra) i lector d’uns còmics protagonitzats pel pilot Michel Tanguy (dibuixats, oh sorpresa, pel recentment desaparegut Uderzo), avui bastant oblidats.

Evidentment en mig segle les persones poden evolucionar i canviar les seves idees, els seus sentiments de pertinença, els seus interessos o els seus cercles socials, i no hi tinc res a dir, però quan veig per la tele algun tall de veu del Miquel Àngel (naturalment, no miro mai les rodes de premsa), em grinyola sentir les coses que diu, diametralment oposades a la meva manera de creure i de pensar. Tot i això, encara he de dir una cosa al seu favor: se li ha criticat molt que sempre parli de que “això és una guerra” i que “tots som soldats contra el virus”, afirmacions que també fan servir diàriament tots els col·lectius que tenen alguna cosa a dir sobre el monotema d’aquestes setmanes, polítics, pensadors, metges, investigadors, periodistes… perquè es tracta, com tothom sap, d’una metàfora ben recurrent. Sobren els esgarips.

On sí que la crítica ha de ser implacable és en l’actuació d’aquestes coses denominades UME, les unitats que s’han dedicat aquests dies a “ajudar” en tasques logístiques, però de la manera més potinera possible: desinfectant aeroports quan no calia, fent veure que muntaven hospitals i llits de campanya (fent-se la foto, més aviat), arrogant-se competències que no els pertoquen (per molt estat d’alarma que hi hagi) i, en fi, muntant numerets de desfilada i arriada d’estanquera, com als vells temps. Derecha!… ains!

[Imatge: pinterest]

Històries des de casa (19: l’Instagram de la prehistòria)

He invertit algunes de les darreres hores sobreres a una activitat ben innòcua, reposada i plaent, més típica de jubilat que de persona més o menys activa i dinàmica, que se suposa que és el que sóc. M’he dedicat a organitzar la meva col·lecció de postals.

Col·lecciono aquestes targetes des de temps immemorial. La meva infància i primera joventut va coincidir amb el boom del turisme de masses i, per tant, d’un dels seus productes consubstancials: la postal. Per als mil·lenials d’avui, aquest objecte no passa de ser una curiosa relíquia vintage i potser els costa d’entendre que hi hagués una època, no tan pretèrita, en què el foraster d’un lloc es sentís socialment obligat a comprar una d’aquestes fotografies de colors llampants amb un paisatge o monument de la zona, escriure quatre banalitats, enganxar-hi un segell (molt important) i enviar-la a familiars o amics, els quals la rebien (tres o quatre dies més tard) amb il·lusió i complaença. El text de la postal havia de ser breu (l’espai era el que era) i sense cap mena de contingut privat (podia llegir-lo, com a mínim, el carter) i per tant sempre es resolia amb frases estandarditzades del tipus “hem arribat bé a l’hotel”, “fa un temps molt bo”, “aquesta ciutat és fantàstica”, “llàstima que no puguis estar aquí” o “petons i abraçades”.

Les postals (la marca “Escudo de Oro” es va fer famosa) eren col·locades en quioscos i botigues en una mena d’expositor que donava voltes perquè els turistes, còmodament, poguessin seleccionar els motius preferits. Van tenir les seves èpoques: de postals en blanc i negre o d’un suggeridor marró de l’antigor es va passar al color cridaner dels anys 60. Durant molt de temps van privar platges, muntanyes, esglésies, carrers, edificis emblemàtics… En un moment determinat van començar a circular motius típics, oferta gastronòmica, sardanistes, flamenques… El següent pas consistí en enganxar a aquestes darreres unes faldilles de tela, que podien aixecar-se per mostrar les cames nues de la ballarina. La decadència va arribar amb models de postals pensats bàsicament per a “guiris” de vol barat: missatges de sun, sangria and sex acompanyant personatges de generoses formes i escassedat tèxtil. L’imperi de la missatgeria instantània i d’Instagram ha suposat el definitiu arraconament de les targetes postals als confins de l’enyorança vintage i de l’interès de gent com jo, propensa a descobrir-hi curiositats de tota índole.

En tinc milers, embotides en quatre capses de sabates, que per a això són molt útils. La meva dèria per guardar de tot, unit a una tieta viatgera que me’n portava dotzenes al tornar dels seus tours europeus i també l’herència familiar són el resultat d’aquesta acumulació de targetes. N’hi ha de tot arreu, d’antigues i de modernes, unes són artístiques, altres fan mal als ulls, unes tenen text (de parents o amics dels pares), altres no… Les he quantificat i ordenat curosament per estats (Països Catalans a banda), però deixo per una altra ocasió classificar-les per territoris, ciutats i llocs concrets. És una feinada, però no descarto fer-ho aviat si aquest confinament s’allarga més del compte. Ja he dit que era una activitat de jubilat, i què sóc ara si no una mena de prejubilat forçós?

[Imatge: todocoleccion.net]

Històries des de casa (18: quan aixequin la persiana)

D’entre les moltes iniciatives que la sempre inquieta societat catalana ha llançat els darrers dies, n’hi ha una pensada tant per parar el cop d’un sector econòmic estructuralment problemàtic com per facilitar a cada catalanet la possibilitat de contribuir-hi còmodament des de casa, ara que ens sobren hores. Em refereixo a Llibreries Obertes. Sota el lema “Perquè tornin a aixecar la persiana, demana els teus llibres ara!”, la web proposa ajudar les llibreries del nostre país. És molt senzill: es tracta de comprar (i avançar el pagament, clar) de forma virtual un o més llibres a les nostres llibreries de referència, amb l’expectativa de poder-los recollir ben aviat a les botigues. Un compromís poc costós que serà de gran ajuda al món editorial i llibreter, que continua tenint un paper decisiu en l’àmbit cultural, però que arrossega problemes estructurals derivats de les noves maneres de comunicar-se i de consumir productes culturals. Doncs ara tenim l’oportunitat de que les llibreries tornin en certa manera la pilota: serà precisament el món digital, amb els seus innegables avantatges, el medi amb què ajudarem a l’altre món, l’analògic de tota la vida: el llibre que es pot llegir, però també tocar, acariciar i col·locar en una prestatgeria, enlloc d’un text que apareix en una pantalla insulsa, permanentment llardosa de tant passar-li el dit.

Jo ja m’he firat, i he encarregat el llibre d’Artur Mas, el del cor calent i el cap fred, que podria haver adquirit al quiosc on segueixo recollint la premsa cada dia, però que prefereixo fer-ho als amics de La Capona tarragonina. No el podré obtenir, probablement, fins després de Sant Jordi, festa del llibre que enguany, com casi tot, es farà però a destemps. A cada problema, una solució.

[Imatge: colpublirp.com]

 

Històries des de casa (17: quan el còlera delmà Gran Canària)

Avui, una mica d’història. L’estiu de 1851 l’illa de Gran Canària patí una greu epidèmia de còlera morb que reduí la seva població a la meitat i produí una greu crisi social i econòmica. La lluita contra la malaltia i contra les seves conseqüències fou liderada per un català d’Hostalric, el bisbe Bonaventura Codina (a la imatge). Un altre català, Antoni Roig Escardó, hi tingué un paper també molt destacat com a subdelegat de Medicina, fins al punt de resultar afectat personalment pel virus. Aquesta és la crònica que en féu l’historiador Agustín Millares el 1882:

“EL CÓLERA DEL AÑO 1851 EN GRAN CANARIA

El 24 de mayo de 1851, muere en el barrio de San José la lavandera María de la Luz Quzmán, de enfermedad desconocida; el 27 fallecía Francisca Sabina, de la misma misteriosa enfermedad ; el 1º de junio el sacristán de las monjas de San Ildefonso, a quien se le practicó la autopsia; el día 3, otra mujer agonizando, con los mismos síntomas.
El subdelegado de medicina, don Antonio Roig, después de verificar una minuciosa visita con sus demás compañeros por el barrio infectado, y de una discusión amplia y razonada, declararon unánimemente que la epidemia reinante en Las Palmas era el cólera morbo asiático.
El origen de la epidemia se aclaró en seguida. El mes anterior había desembarcado por el puerto de la Luz, entre otros bultos que enviaban desde Cuba, donde se padecía aquella enfermedad, uno que contenía un colchón y ropa sucia, formando un lío envuelto en una manta, que se entregó para su limpieza a la pobre mujer María de la Luz Guzmán. El 6 de junio se reunió el ayuntamiento para socorrer a la población. A pesar del temor y desaliento de muchos, a iniciativa del obispo Codina, se decretó la instalación de juntas parroquiales, la creación de un hospital en San José, con camas, enfermeros y medicinas, y se organizó una suscripción popular que aceptase toda clase de socorros. El mal estaba localizado en el extremo sur de la ciudad; pero el día 7 ee presentaron otros casos en los barrios altos de Triana y se propagó a la parte norte de San José, siendo necesario la inmediata instalación del hospital. En cinco días, del 10 al 15, el mal llegó a su más elevado período de desarrollo; los carros no eran suficientes a la conducción de los cadáveres, y las zanjas abiertas para recibirlos no bastaban a su enterramiento. Los vecinos que a la fuerza, eran requeridos para prestar este triste servicio, caían muertos y eran sepultados en los mismos hoyos que habían abierto. Llegó día en que las defunciones pasaron de 180, habiendo cadáveres que sólo revelaban su presencia por el fétido olor de su descomposición, infelices que habían muerto solos y sin amparo, ocultos en el rincón de alguna casa, oyendo los gritos de espanto de los que huían, para caer a su vez en los caminos, y expirar entre espantosas convulsiones. Los médicos, a pie y a caballo, corrían de un punto a otro noche y día, acudiendo a los enfermos de la población y a los de los vecinos campos, donde también crecía la mortandad. El obispo recorría los lugares más infectados, dando por sí mismo los auxilios espirituales a los moribundos, llevándoles el consuelo de su palabra y la fe de su corazón. El corregidor D. José María Delgado falleció cumpliendo su deber. Los presos de la cárcel, a quienes se había puesto en libertad, y una brigada de presidiarios que envió el gobernador, compartían con los vecinos las tareas de limpieza y aseo de la población, pereciendo muchos en el cumplimiento de este servicio. Algunas familias de las más ricas de Las Palmas se habían refugiado desde los primeros días en sus fincas, y se aislaron en ellas para que no les alcanzara la epidemia.
Los pueblos del interior se incomunicaron también, estableciendo cordones sanitarios, que quisieron sostener cuando ya el mal había invadido su jurisdicción.
En Tafira y Monte Lentiscal la epidemia hizo horrorosos estragos ; hubo familias en las que murieron padres, hijos y criados. En Telde, Arucas, Guía y demás pueblos de la isla se repetían las mismas dolorosas escenas, y los mismos heroicos sacrificios, sin otros recursos que los que encontraba cada uno en su propia abnegación.
Duró la epidemia dos meses, desapareciendo casi por completo en agosto, después de dejar tras de sí 6,000 víctimas, un número infinito de huérfanos, destruido el comercio, arruinadas la agricultura y la industria, y condenada la isla a arrastrar por muchos años una existencia trabajosa y estéril. Por último, recordaremos que el 30 de mayo salía de Las Palmas, despachado para la costa de África, el barco de pesca “Rosario”, que llevaba un marinero llamado Francisco Ortega con la enfermedad del cólera. En los primeros días de julio regresó con 6 tripulantes menos; en vano buscó puerto donde abrigarse, y como carecía de agua y víveres, se le vio cual flotante sepulcro, andar errante por estos mares, inspirando una dolorosa compasión.
La goleta “Federico”, otro buque destinado a la pesca, despachado en Las Palmas el 17 de mayo, que se comunicó en la costa con el “Rosario”, adquirió inmediatamente el mal, muriendo en pocos días 19 de sus tripulantes. Fueron también invadidos el bergantín “Gabriel” y la goleta “Esmeralda”, que verificaban sus faenas de pesca en aquellos mismos sitios.
Al fin, la junta de Sanidad los admitió cuando la ciudad estaba ya libre de todo contagio.”

[Font: Agustín Millares Torres: Historia General de las Islas Canarias. Editorial Selecta. La Habana, 1945; imatge: Viquipèdia]

 

Històries des de casa (16: un aliat insospitat)

Canvi d’hora. Primera i insospitada conseqüència: tots els veïns que sortim al balcó a aplaudir a les 8 del vespre (les 7 d’ahir) ens veiem les cares i podem tafanejar algunes intimitats (bàsicament el vestuari: xandalls, bates, pijames i roba presentable). Han tornat les queixes per aquest canvi el rellotge. No entenc per què. Avui, 29 de març, només haurem estat vint-i-tres hores confinats: el dia se’ns farà més curt perquè realment ho haurà estat.

Els mitjans de comunicació, que sempre s’ho fan venir bé per destacar la pitjor cara d’una notícia, ja ens han recordat que el canvi d’hora, com cada any, provocarà desajustos físics i psicològics en la gent. Però això no és veritat. A molta gent, a partir de demà, no els sonarà el despertador, de manera que podran llevar-se, fer les coses que hagin de fer a casa, dinar, fer la migdiada, jugar amb els nens, sopar i tornar-se’n al llit a l’hora que el seu rellotge biològic els hi dicti. Cap desajust en aquest sentit. El desajust ja fa quinze dies que el patim.

I pensar que el canvi d’hora es fa per estalviar energia! Caldrà veure la factura de la llum a final de mes. Sort que l’augment en el consum d’electricitat es veurà compensat, ambientalment parlant, per la millora de l’aire que respirem. Han bastat uns quants dies de poca circulació de vehicles perquè l’aire de les ciutats es netegi de partícules, perquè el cel torni a ser blau (que és com hauria de ser sempre, per si algú ho hagués oblidat), perquè baixi el consum de carburants i perquè la contaminació acústica (tant molesta com desatesa per les administracions) s’hagi reduït fins a valors propers a zero. Poc es podia pensar la nena aquella del canvi climàtic (jo li dic la Greta Garbo) que el Covid-19 seria un insospitat aliat de la seva (i nostra) causa.

[Imatge: forbes.com; foto AP/Getty Images]

Històries des de casa (15: gossos i carrets de la compra)

Quan fou mort el combregaren. Finalment l’alto mando ha baixat del burro i ha decretat el confinament també per a tots aquells treballs no essencials per a la comunitat. Quinze dies han tardat a fer el que el president Torra ja exigia des d’un primer moment, rebent per tota resposta els menyspreus, atacs o insults a què ens tenen acostumats des de fa tant de temps.

Seran més estrictes a partir d’ara les condicions per circular per carrers i carreteres, però continuarà la picaresca dels gossos i dels carrets de la compra. No sé si us heu fixat la quantitat de gent que ara passeja els gossos. Pobres animals!, al contrari que moltes persones, deuen voler que s’acabi aquesta excepcionalitat per poder estar més temps a casa, justament el contrari que la immensa majoria d’animals (racionals). Per cert que més gossos al carrer signifiquen més caques i pixarades a la vorera: intueixo que el civisme de netejar-ho baixarà, si tenim en compte que ara no tots els membres d’una família participen de la mateixa consciència cívica a l’hora d’airejar la mascota.

L’altra proliferació d’aquests dies als carrers la constitueix la gent, homes sobretot, carretejant carros de la compra amunt i avall. Carros, curiosament sempre buits, que a falta de cap document acreditatiu si els para un agent de l’autoritat, han de servir per demostrar que, efectivament, la intenció és anar al supermercat a proveir-se de vitualles. No hi fa res que el súper estigui a l’altra banda del barri.

Mentrestant, la xarxa ens segueix fornint escenes lamentables: nois que no poden anar a treballar amb bicicleta, gent escridassant a pares que porten a passejar el fill amb algun transtorn (ja han ideat un mocador blau al braç per posar-hi remei), policies extralimitant-se amb pobres ‘mindundis’ caçats al carrer (en algun moment s’haurà de posar llum sobre això), i tantes altres disfuncions que han provocat aquestes decisions sorgides amb comptagotes, a destemps, amb criteris contradictoris i en què, com sempre, el ciutadà de peu és qui surt perdent. També per a aquest assumpte menor desitgem que el malson acabi ben aviat.

[Imatge: thumbs.dreamstime.com]

Històries des de casa (14: maleïdes xifres)

Cada matí, El Punt Avui ofereix a la seva pàgina 7 informació sobre l’evolució de la pandèmia a Catalunya i al món. El gràfic i les xifres són esfereïdors i impactants. La línia de contagiats a casa nostra continua pujant de forma descontrolada des de fa ja dues setmanes. Recordo molt bé, no sé per què, el dia en què es va arribar a 715 afectats, que em va semblar una barbaritat. Doncs ahir ja eren 12.940, casi vint vegades més. Aquests són els casos que sabem.

Les dades de la resta del món són igualment extremadament preocupants però també molt il·lustratives de la manera de fer de cada estat, cada territori o cada societat. La Xina i Corea del Sud ja estan fent net, Alemanya registra una mortalitat sorprenentment baixa comparada amb el nombre d’infectats… Models de gestió d’una crisi sanitària que no aniria malament de seguir de prop i extreure’n les conseqüències. La nostra comunitat científica i les nostres institucions semblen tenir bastant clar què convé fer i quines noves mesures adoptar, però topen amb la impotència d’haver de sotmetre’s (segur, president?, segur, Govern?) a centralitats polítiques i administratives completament ineficaces i, com es va veure ahir, ineptes. L’episodi dels tests xinesos defectuosos faria fins i tot gràcia si no fos perquè rere tanta incompetència hi ha mils de persones recloses i angoixades, malaltes, hospitalitzades o en risc de perdre la vida que esperen molta més eficiència per superar la crisi.

D’entre els 12.940 afectats ja hi ha una persona del meu cercle, el primer cas de què tinc notícia, un amic que ahir em va informar que havia donat positiu per Covid-19 i que, tot i trobar-se bé, em deia (m’escrivia, vaja) que no podia evitar estar llargues hores al llit reposant. Li desitjo una ràpida recuperació. Tot anirà bé.

[Imatge: cooperativa.abacus.coop]

 

 

 

Històries des de casa (13: lectures)

La falta de temps ja no és excusa per no llegir llibres. O per no llegir-ne un dia sí un dia no, a estones, que és el que em passava a mi quan fèiem vida “normal” (no fa ni dues setmanes!). Als diversos prestatges repartits per la casa esperen pacientment centenars de llibres per ser llegits per qui això escriu: història, assaig, política, llengües, biografies, literatura…

Tot arribarà. De moment he acabat Cataluña, año cero d’Ernesto Ekaizer, crònica bastant meticulosa (i una mica plúmbia, ja que és de temàtica jurídica) del postprocés i del judici, des de l’octubre de 2017 fins la sentència. Abans havia llegit Tota la veritat, una altra crònica aquesta vegada d’abans del referèndum: sis periodistes expliquen molts episodis entre bambalines del que es va coure en aquells frenètics mesos. Completarà la trilogia de llibres sobre el procés Assaig general d’una revolta, de Francesc-Marc Álvaro, encara per encetar, reflexió necessària per ajudar a posar els peus a terra a tots aquells que ens vam fer més il·lusions del compte quan es produí la (no) revolta.

Des d’ahir ocupa la meva atenció tant de dia com de nit (cap a les cinc em desvetllo i necessito llegir en paper per passar l’estona) Pseudohistòria contra Catalunya, impecable crítica a les manipulacions i fal·làcies de determinats historiadors (titulats o no) per a reconstruir al seu gust el passat tant de l’estat espanyol com de Catalunya i fer-lo encabir en els respectius plantejaments ideològics, amb un punt en comú: com diu el títol, és una interpretació dels fets antics que acaba perjudicant la nostra nació.

I, esperant torn, la voluminosa biografia de Churchill escrita pel qui fou president de la Comissió Europea, Roy Jenkins. Passa del miler de pàgines, potser és el volum més gruixut de la meva biblioteca i vaig suspendre momentàniament la seva lectura quan anava per l’any 1907… Les males notícies que ens arriben cada dia fan preveure que tindré temps més que suficient per enllestir-lo ben aviat.

 

Històries des de casa (12: el còmic, de dol)

Ha mort Albert Uderzo, el dibuixant de les històries d’Astèrix i Obèlix. Ha estat saber la notícia, transportar-me a la meva infància i recordar l’època en què van començar a entrar a casa dues col·leccions de còmics (i en català!), el Tintín i l’Astèrix. Totes dues divertides i fascinants. Les aventures dels herois gals, permanentment enfrontats als romans i victoriosos gràcies a un beuratge del druida, són d’aquelles històries que d’infant et sabies de memòria, llegies una vegada i una altra i que tornaves a fruir-ne com la primera vegada. Conforme em vaig anar fent gran, on bàsicament només havia vist una successió de gags entenedors per al públic infantil vaig començar a descobrir uns relats que admetien una doble lectura, i per tant una nova font d’entreteniment però també de coneixement i reflexió. Penso en la hilarant Astèrix a Hispania, amb les seves carreteres a mig arranjar, les processons, els toros, el flamenc i el Bástez y Mandolina; per cert, els nostres personatges mai no trepitgen el que segles després serien els Països Catalans… Penso en la volta a la Gàl·lia i la seva col·lecció de tòpics regionals només plenament comprensibles pels francesos. Penso en el recaptador d’impostos (crec que a Astèrix i el calderó) i la seva burocràtica manera de parlar. Penso en Juli Cèsar, coprotagonista d’alguns dels llibres, parlant sempre d’ell en tercera persona (com, efectivament feia quan escrivia). Penso, en fi, en els jocs de paraules que se t’escapen mentre ets un infant (època en què no saps què dimonis és una assegurança a tot risc per endevinar el nom d’Assurancetúrix).

I què tindrà a veure tot això amb la crisi sanitària que estem patint, algú es pot preguntar. Res, però ho faré lligar ni que sigui forçadament. Hergé (Tintín) i Goscinny i Uderzo (Astèrix) pertanyen a l’anomenada escola franco-belga de dibuix de còmics, igual que Peyo, el creador de Jan i Trencapins i dels Barrufets. D’aquests darrers simpàtics personatges em ve a la memòria l’aventura dels Barrufets negres, d’innegables similituds amb el que està passant. Una vespa ataca un barrufet i provoca que la seva pell blava esdevingui negra a la vegada que es torna agressiu i encomana la malaltia als seus col·legues. Un a un es van veient afectats, fins i tot el darrer, el gran barrufet. Tot sembla perdut. O no…

[Imatge: smursfanon.wikia.com]

Històries des de casa (11: correcció d’errades)

Sorpresa. El DOGC no ha tardat ni vint-i-quatre hores a rectificar la incongruència lingüística que denunciava a l’apunt d’ahir (els treballadors i les treballadores s’havien de separar un metre i mig però no quedava clar si els integrants de cada un dels dos grups s’havien de separar o romandre ben juntets compartint virus).

La rectificació del diari oficial s’ha publicat en forma de “correcció d’errors”, que és l’eufemisme que fan servir per canviar textos inconvenients, fruit de badades, etc. Però no, no és un “error material en l’entrada de la Resolució en el sistema informàtic” com s’afirma: el paràgraf corregit té una redacció ben diferent, no estem parlant d’una falta d’ortografia o d’un ball de números (el que en èpoques passades se’n deia “fe d’errades” en diaris i llibres).

Toca agrair a qui correspongui aquesta àgil rectificació i esperar que, en una altra ocasió, els supervisors dels textos oficials s’ho pensin dues vegades a l’hora de donar corda a la seva zelosa correcció política.

[Imatge: dreamstime.com]

 

Històries des de casa (10: el desdoblement, que no falti)

És increïble. Tenim prohibit passejar per zones obertes i poc transitades però en canvi un nombrós col·lectiu de persones es veuran obligades també avui dilluns a anar a treballar (traduït: fer ús del transport públic, potser canviar de població i restar moltes hores dins un habitacle de reduïdes dimensions amb més gent). Mentre l’ínclit gobierno de progreso no baixa del burro, la Generalitat ha tingut la pensada de publicar una resolució obligant els treballadors a romandre distanciats un metre i mig els uns dels altres. Que s’hagi de concretar amb aquesta precisió (no mil·limètrica però sí centimètrica) un tema tan personal com l’espai privatiu i la posició de cadascú respecte als altres dóna la mesura, mai millor dit, de l’abast de la situació.

Completament d’acord amb una decisió que intenta pal·liar el perill de transmissió del coronavirus entre humans, amb un però… La resolució parla de “les mesures de distància entre treballadors i treballadores i amb les persones usuàries amb les quals interactuen en els centres de treball”. Com es pot comprovar, la redacció del títol de la resolució ha inevitablement resultat afectada pel desdoblament de gènere, aquesta xacra que impregna tot document oficial. Se n’adona el redactor del text del què significa que la distància entre treballadors i treballadores ha de ser d’un metre i mig? I entre treballadors, a quants centímetres poden estar uns d’altres? I entre treballadores? Els treballadors no són persones i els usuaris sí? Per què no parlen, senzillament, de “les mesures de distància entre persones”, sense més discriminacions?

La filòloga Carme Junyent ja fa anys que està batallant contra aquest virus lingüístic completament innocu però per al qual molt ens temem que no hi ha vacuna possible. Almenys no és el moment més oportú per fer-hi més escudella. Les urgències que tenim com a societat són unes altres. Deixem-ho aquí, doncs.

[Imatge: Vilaweb]

 

Històries des de casa (9: no ho sentiu? és el silenci)

La frase la va fer famosa aquell oblidable polític a qui el gos le olía a leche, però cobra un sentit continuat des que va començar el confinament ja fa nou dies (que lent i que ràpid, tot alhora, passa el temps).

Us heu adonat del valor del silenci? En aquests dies pot arribar a ser sepulcral. No sé si serien figuracions meves, però aquesta nit, eren les cinc en punt, juraria haver sentit des del llit el so de la Capona, la campana de la catedral de Tarragona. Per qui no conegui la ciutat, jo visc prop del Serrallo. Sentir aquell so (real o imaginari, repeteixo) m’ha produït una barreja de sensacions: d’una banda, prendre consciència de la quietud en què estem vivint els darrers temps, nit i dia; de l’altra, l’emoció de traslladar-me, mentalment, a segles pretèrits quan els únics decibels considerables devien procedir de les campanes; i de l’altra, una sensació d’agermanament amb la resta de la ciutadania, com si aquell toc ens recordés que no estem sols.

De dia, el contrapunt sonor a la Capona el dóna l’Amparito Roca, el popular pasdoble igualment genuí i tradicional que ha esdevingut una mena d’himne oficiós dels tarragonistes més autèntics (els TTV) i que cada migdia, ressona puntual a tots els barris per a alleugerir el feixuc tancament dels meus convilatans. L’altra cita ineludible és a les vuit del vespre, quan el veïnat dedica des dels balcons un llarg i merescut aplaudiment als professionals sanitaris que aquests dies s’estan deixant la pell (i els nervis i, fins i tot la salut) per controlar una situació molt difícil.

I torna el silenci. Silenci. Aquest era el títol d’un programa cultural de TV3, que a pesar de les seves pretensions modelnes es deixava veure. Al final la presentadora demanava a l’artista convidat que definís què era per a ell el silenci. Doncs ja tenim la resposta definitiva.

[Imatge: catedral de Tarragona; www.tinet.cat, foto, Sònia Prieto]

 

Històries des de casa (8: comiat)

Avui és el Dia Internacional de la Poesia. Aquí en teniu una.

 

COMIAT

Per un cel matinal tot blau i rosa,

jo veia un temple de puríssima marbre

blanquejar entre el verd de la ribera,

damunt les clares ones.

Les columnades de gentils estries,

al perfilar-se paral·leles, feien

conjunt harmoniós, com el cordatge

de la sagrada lira.

Esculpit el frontó, damunt el pòrtic

serenitat irradiava augusta,

com el front galeot i sereníssim

de Pal·las Atenea.

Era allò, vist enfora, el santurari

de l’Art suprem. Com en seria esplèndid

l’interior! Quin càntic, quins oracles

allà ressonarien!

Jo prou vulgui pujar-hi; mes vaig perdre

l’incert camí; m’abandonà el coratge;

i l’esglai me digué: “per què t’esforces,

somniador inútil?”

Després… el temple aquell perdí de vista,

i ja mai més he somniat muntar-hi.

Però a voltes, encara, per ma ruta,

girant-me, el veig enfora.

El veig, i deturant-me a contemplar-lo,

ja per mi inassequible, en don indici

a l’esforçat jovent qui canta i puja

les costes de la vida.

Oh vosaltres que un jorn entreu al temple,

no us deman per a mi ni una memòria;

mes ah! gravau-hi lo que jo hi volia;

el nom de nostra pàtria.

Miquel Costa i Llobera: “Comiat”

 

 

 

 

Històries des de casa (7: ‘nasío pa fumigá el aeropuerto’)

El nefast govern central continua resistint-se a ordenar el tancament de ports i aeroports, però ja ha trobat la manera d’intervenir-hi: enviar l’exèrcit i fumigar-los amb aigua i lleixiu (els aeroports, no els soldats). Mirava les imatges de l’arriscada missió a l’aeroport barceloní i no podia evitar la indignació pel mal ús d’uns recursos personals i materials molt necessaris per a altres urgències (això sí que és una malversació!). Alhora era risible contemplar aquella tropa de ghostbusters ruixant el terra de la terminal de la manera més maldestra possible, una operació que fa cada dia, com és lògic, un equip de neteja de manera cent vegades més professional. Se m’ocorre una idea interessant per no haver de patir tant per si es cola algun Covid-19 a les instal·lacions aeroportuàries: tancar-les durant un temps o reduir-ne l’activitat a la mínima expressió.

Que hi hagi d’haver un exèrcit amb nombrosos efectius en un estat és matèria discutible i ara no és el moment de desgranar arguments a favor i en contra, que n’hi ha d’ambdós, però si hi és i el paguem entre tots, es podria dedicar a feines més imperioses i justificades, vist l’embalum que està agafant l’actual crisi sanitària. De manera que no s’entén la penosa operació d’imatge d’ahir. O sí que s’entén: com qui no vol la cosa (i no la volem), l’exèrcit espanyol ja campa per carrers i carreteres del país. Els Piolíns caquis ja són aquí. I fèiem conya, en els dies més intensos del procés sobiranista, de que els tancs no acabaven d’arribar mai a la Diagonal. Doncs mira, ja hi son.

[Imatge: foroparalelo.com]

 

Històries des de casa (6: currículum víric)

Ja ho podem confirmar: l’actual pandèmia serà la pitjor crisi sanitària que hauran viscut les nostres generacions. Ni tan greu i sòrdida com la pesta negra del segle XIV, amb milions de baixes, ni tan lleu com les habituals passes de grip hivernals, aquelles que produeixen molts més morts que el Covid-19, segons ens asseguraven imprudentment els experts quan van aparèixer els primers casos.

La meva particular relació (de lluny) amb malalties infeccioses comença molts anys abans de néixer jo perquè, segons es comentava a casa, una besàvia meva va morir víctima de la grip del 18, la famosa grip espanyola. Però això no té res d’original.Em penso que tots podríem parlar d’algun familiar víctima d’aquella epidèmia.

No puc assegurar si de petit vaig patir alguna malaltia contagiosa, però sentia molt a parlar del xarampió i de la tos ferina, nom que associava a la farina. Em preguntava quina relació tenia amb aquest aliment. Cap, naturalment. L’Enciclopèdia m’informa que és una malaltia causada pel bacil Bordetella pertussis, un nom molt bell per a una malura molt empipadora, per a la qual afortunadament hi ha una vacuna, que s’administra juntament amb la de la diftèria i la del tètan.

Més proper vaig estar de patir aquest darrer. Com se sap, el tètan es pot adquirir al ferir-se amb un metall rovellat. En unes colònies, fent el ximple em vaig colpejar amb la barra lateral d’una porteria metàl·lica i rovellada. A banda d’un bon trep al cap que va necessitar no sé quants punts, em van haver de subministrar el vaccí del tètan. La història es va repetir molts anys més tard quan, intentant tancar una finestra també metàl·lica i mig rovellada em vaig fer un tall a la mà que m’obligà a repetir la prevenció.

Però això són històries personals. La malaltia contagiosa que en el seu moment va generar molt impacte i una exagerada preocupació social, comparada amb la d’ara, fou un brot de còlera, als anys 70. Recordo cues de gent a la Delegació de Sanitat de Tarragona, no sé si cercant informació o exigint vacunar-se, però en tot cas foren uns dies d’una certa inquietud col·lectiva. No hi van ajudar algunes fake news de l’època, quan la premsa groga estrangera va publicar fotos de carrers plens de gent morta que, òbviament no corresponien a la realitat.

En els darrers anys ens ha tocat viure moltes més crisis sanitàries: la sida, les vaques boges, la grip aviar, l’èbola… La proliferació de mitjans de comunicació, la facilitat per (mal)informar-se, la creixent necessitat del periodisme de transformar-ho tot en un espectacle o en una novel·la de terror magnificaren el que ja de per si eren motius de preocupació. Tant de bo l’actual passa de Covid-19 tingués una gravetat menor que aquelles infeccions, i que el preu més alt que haguéssim de pagar és tornar a escoltar aquella ministra del PP dient no sé què de l’os del caldo… Signaríem ara mateix.

[Imatge: entornosaludable.com]

Històries des de casa (5: no estem sols!)

Amb el confinament (no us vull desanimar, només portem quatre dies i escaig) i l’obligada permanència a casa durant hores i hores, hem descobert que no estem sols, a les altres cases hi viu gent!, tenim veïns! No només els tenim sinó que mostrem un major interès pel que fan els altres, no per un insà desig de tafaneria (que en cert grau sempre ha existit, quin remei), sinó per una necessitat de solidaritat dels uns amb els altres, que ens ajuda a fer passar aquest tràngol amb la constatació de que la vida, amb tot de petits actes, continua amb una certa normalitat.

Produeix un estrany alleujament sortir aquests dies al petit balcó de casa (on tinc la rentadora i hi estenc la roba) i contemplar com, a la terrassa del pis de baix l’avi juga amb el seu nét, tirats tots dos a terra i muntant una mena de pista amb cotxets; escoltar com el mateix avi (un home jove, de la meva edat) es posa a conversar amb una veïna del segon; veure com un pare i tres nens es posen a jugar a pilota en una altra terrassa més enllà, quan mai no ho havien fet; descobrir que la nena del balcó del costat ha penjat a la finestra un dibuix de l’Arc de Sant Martí i dient “Tot anirà bé”; sentir el veí de dalt discutir amb la seva mare alçant la veu però amb frases inintel·ligibles; fins i tot, i per primera vegada des que visc on visc, sentir música provinent del pis de la finca del costat, del qual se suposa que em separen dues gruixudes parets.

És curiós com fins fa poc, tenint una societat sana (vull dir sense virus especialment perillosos) les comunicacions eren variades, continuades i multitudinàries amb tota mena de gent, però ignoràvem casi tot del veí del costat. La crisi sanitària i els seus inevitables imperatius han fet que redescobrim les persones que físicament tenim més aprop, cosa que no deixa de ser una mica paradoxal quan les recomanacions segueixen sent mantenir una prudent distància física amb els altres. Per cert, s’ha pensat en el perill potencial que pot suposar pujar persones diverses dins un mateix ascensor? Ja és mala pata, perquè aquest mitjà de transport era fins ara precisament el lloc adequat per saber quina cara feien els nostres veïns, comentar banalment el temps que feia o, en un exercici inaudit de sociabilitat, iniciar una conversa sobre algun assumpte d’interès.

Els canvis socials, a vegades bruscos, la globalització, les noves tecnologies i altres factors han propiciat que les cases (parlo de blocs de pisos en ciutats) ja no siguin el que eren, una barreja de “13 Rue del Percebe” (sempre amb els mateixos inquilins) i Aquí no hay quien viva (aquella sèrie espanyola on contínuament uns es ficaven a la casa dels altres). En els darrers temps semblaven més aviat uns compartiments estancs de gent que s’evitava o s’amagava. Potser al Covid-19 se li haurà d’agrair alguna cosa: humanitzar les relacions amb les persones que tenim més properes:

  • veïna, que tindria una mica de sal?

[Imatge: Ajuntament de Sabadell, ca.sabadell.cat]

 

Històries des de casa (4: corbates a pesseta)

Quart dia de confinament i segona compra al supermercat. Tranquil·litat absoluta, cap aglomeració, personal amb guants i mascaretes, lleixes plenes, fins i tot m’he pogut proveir de paper higiènic per si les mosques. En contrast, el basar xinès del davant ja fa més d’una setmana que va tancar “per vacances”, segons resa amb peculiar redacció el rètol de la foto. Poca broma amb els xinesos, perquè al seu país, encara que amb algun retard a l’hora d’adoptar les dràstiques mesures que aquí continuem esperant de la Villa y Corte, han aconseguit controlar l’expansió del Covid-19 i tornar lentament a fer vida normal.

A la que les coses van començar a agreujar-se (recordem allò de l’Any Nou de la Rata), vam assistir al tancament de molts bars i comerços regentats per xinesos, que moguts no sabem si per la responsabilitat, la prudència, el càlcul empresarial o, qui sap, per temor a reaccions xenòfobes (que igualment es van produir, per desgràcia), van abaixar la persiana, van posar rètols i cartells redactats com només ells saben fer i van començar el seu peculiar confinament. Alguns fins a la data.

Aquesta desbandada asiàtica em porta a recordar una història que m’explicava el meu pare. A Barcelona durant la República, la colònia xinesa era nombrosa o, en tot cas, es feia notar molt pel seu exotisme i per la seva vitalitat comercial. Una de les activitats a què es dedicaven era a la venda ambulant de tota mena d’articles, com si fossin un tot a cent amb maleta: articles tèxtils, estris per la casa, vaixelles… fins i tot corbates, que segons el pare les venien a peleta, o sigui, a una pesseta. Anaven pels cafès i les terrasses dels bars oferint la seva mercaderia. El regateig era obligat i quan algun client oferia una quantitat excessivament baixa per algun article d’interès, el xinès marxava teatralment ofès… per tornar un minut després amb una contraoferta al possible client. Tot això explicat pel meu pare et feia partir de riure. Quan va esclatar la guerra, i aquí vénen els paral·lelismes amb l’actualitat, tots els venedors ambulants xinesos van desaparèixer d’un dia per l’altre. Tenien, i segueixen tenint pel que es veu, una innata intuïció per desaparèixer quan les coses van maldades. Digue’ls-hi tontos.

[Imatge: laciutat.cat]

 

Històries des de casa (3: ja podem treballar en pijama?)

Avui les xarxes ens ofereixen sorprenents imatges de vagons de metro i tren replets de gent, en cridaner contrast amb les que ahir vam veure de policies controlant solitaris ciclistes o corredors. Se suposa que tot aquest volum de viatgers es dirigeixen, com qualsevol dilluns, als seus llocs de feina, on hi ha la possibilitat que la proximitat i els contactes físics siguin tant inevitables com al massificat transport públic. La sensata recomanació del president Torra, en el sentit de fer cas a les autoritats sanitàries i confinar-se a casa si no és estrictament imprescindible, no pot fer prou davant la desorientació i el desgovern de qui realment té la paella pel mànec, competències i recursos legals per ordenar a empreses i treballadors el tancament o reducció a mínims de tota activitat econòmica, per doloroses que puguin ser les conseqüències a curt o mitjà termini. Podrien haver fomentat el teletreball, afavorir negociacions i pactes socials, regular mecanismes de finançament, exempcions fiscals i més mesures que hi pugui haver, però els de por el imperio hacia el virus han preferit començar pel que millor saben fer i més il·lusió els provoca, exhibir múscul militar traient a passejar vehicles, que em pregunto quina utilitat pot tenir davant una emergència sanitària.

Per la meva part, em toca quedar-me a casa des d’avui fins a nou avís. Per raons funcionals i d’equipament informàtic, no puc fer gaire coses: només tinc accés al correu corporatiu i a carpetes compartides, però no a cap aplicació operativa, de manera que la feina consistirà bàsicament en revisar la bústia i contestar algun correu. De moment, res més. Aquesta és la meva modesta entrada al món del teletreball, una nova manera de concebre l’organització de les feines i les comunicacions destinada a implementar-se a gran escala, tota una revolució just quan jo començo a plantejar-me la jubilació. El meu cas em recorda una mica el de la meva tieta quan, en vigílies de la seva, de jubilació (parlo de mitjans dels anys vuitanta), li instal·laren al despatx el primer (i últim) ordinador de la seva vida laboral. Ens explicava, tota entusiasmada:

  • toco una tecla i per la pantalla em surt una llista amb tooooots els proveïdors!

Com tota la seva generació, només sabia de papers, bolígrafs, llapis i gomes d’esborrar. La pantalla devia ser d’aquelles negres amb lletres verdes fluorescents i la informació probablement era emmagatzemada amb discos flexibles. Maquinari avui vintage però que van permetre a la meva tieta, pels pèls, la seva entrada al futur.

[Imatge: uoc.edu]

Històries des de casa (2: ‘por el imperio hacia el virus’)

Alarma d’estat. O estat alarmant. Tots els jocs de paraules possibles per definir la maldestra gestió espanyola de la crisi sanitària, retardant-ho tot i oferint “solucions” recentralitzadores i una mica quarteleres. Mentre sentia Sánchez per la tele, no podia deixar de pensar en aquells bans militars que comencen amb un ordeno y mando, seguides d’una inacabable tirallonga de disposicions a acatar sense discussió. Ho podríem donar per bo, però el contingut és nefast. Si el que es pretén és que la ciutadania quedi confinada a casa, que és el que els verdaders experts ens estan dient des del minut 1, no s’entén que la proclamació de l’estat d’alarma permeti anar a estancs, perruqueries o tintoreries; ni que es pugui anar a centres de treball on no es compleixen (o no es poden complir) les condicions sanitàries adequades; ni que es pugui anar als mercats o supermercats sense preveure les inevitables concentracions de gent (la condició humana és així) frisosa per acaparar el paper higiènic, ves a saber amb quines intencions; o que es pugui seguir viatjant tranquil·lament en avió a tot arreu (si ho he entès bé) escampant el que hauria de quedar-se a casa.

El pitjor de tot, ja s’ha dit, és que han aprofitat l’avinentesa per laminar de nou els àmbits competencials més propers al ciutadà. Ja no parlo de temes territorials o ideològics, simplement tècnics i d’eficiència. Se’n diu “principi de subsidiarietat”: la resolució dels problemes, i el Covid-19 n’és un de gravíssim, ha de ser el més pròxima al territori afectat, especialment quan es tracta de perimetrar zones específiques amb presència de persones infectades, com és el cas.  Qui gestionarà més eficaçment els recursos sanitaris, els excel·lents equips directius dels hospitals catalans o aquell ministre d’aire tòtila? Qui estarà en millor disposició de donar ordres per controlar el trànsit, la Prefectura de Mossos o aquell altre ministre de les tortures? 

“Units per vèncer el virus” proclamen avui, ufanosos, tots els diaris del règim. Units? Però no havíem quedat que calia guardar les distàncies l’un de l’altre? És clar, “unidos” té una intencionalitat político-territorial ben evident, proclamada pels mateixos que diuen que el virus no coneix territoris. Doncs sí que coneix un territori: el de l’estat-nació espanyol de sempre que torna de nou, sota qualsevol excusa, aquesta vegada aprofitant una crisi que encara pot agreujar-se més si no es prenen les mesures adequades, les contràries a les que es dibuixen al decret d’ahir nit.

Són un desastre. Espanya acabarà sent el país del món amb més casos per habitant, si no ho és ja. Por el imperio hacia el virus. Cal protegir-se de tots dos com sigui.

[Imatge: m’ha arribat d’un grup de WhatsApp, aquests dies especialment actiu; si algú coneix l’autor de la foto, afegiré aquesta informació]

Històries des de casa (1: reflexions del quiosquer)

El virus de marres s’ha ensenyorit definitivament de la nostra vida diària. Aquell del qual ningú no en parlaria ben aviat, segons vaig gosar afirmar fa algunes setmanes. Tota la rutina s’ha trastocat, des de la feina fins les compres diàries, passant per les activitats culturals o socials. A falta de saber què més decideixen els governs que patim, el fet és que comencen dues setmanes de tancament a casa, ja veurem amb quin grau de rigor. Què millor que aprofitar part del temps lliure per publicar més apunts en un bloc que darrerament boqueja de forma dramàtica? Què tal una crònica d’històries o reflexions sobre el què està passant aquests dies?

Aquest matí, com cada dissabte, he anat al quiosc a comprar la premsa amb el dubte de si encara estaria obert, i sí. El quiosquer m’ha confessat que no sap què són dos dies seguits de festa (és cert) i espera amb candeletes una instrucció de l’autoritat competent que li digui que ha de tancar el negoci quinze dies seguits. Per a ell sí que serien unes bones vacances, encara que s’hagués de quedar a casa i no poder anar a la caseta de muntanya a la Cerdanya que no té. Li he replicat que els diaris són un article de primera necessitat i, per tant, els quioscos de premsa han d’estar sempre oberts, com les farmàcies:

  • però si avui tothom s’informa per la premsa digital a través dels mòbils! Els diaris ja no són necessaris. L’única raó per obrir els quioscos és que si s’esgotés el paper higiènic dels supermercats, llavors sí que serien un article de primera necessitat!

Com a la postguerra espanyola. De la qual no estem tan allunyats, vist el panorama que ens rodeja.

[Imatge: gazcueesarte.com]

 

El dia que no hauria de ser cap dia diferent

Avui torna a ser 8 de març, abans el Dia de la Dona Treballadora i ara el 8-M simplement. Un “dia de” com molts d’altres. De fet, una de les reiterades proclames del moviment feminista és dir que tots els dies de l’any han de ser de lluita, reivindicació, visibilitat, activisme o el que es vulgui, no només avui, i tenen raó els qui afirmen això. La diferència amb els altres “dies de” és que el d’avui afecta directament a la meitat de la humanitat i indirectament a tothom. Potser és aquesta dimensió quantitativa, més enllà de la legitimitat de la causa a defensar (la igualtat de les persones) la que explicaria, conforme s’acosta, l’omnipresència d’aquesta jornada en tota mena d’altaveus i en les facetes més insospitades. Em pregunto fins a quin punt aquesta allau d’informacions, reportatges, opinions o anuncis no seran percebuts per una part de la societat com una expressió embafadora i obsessiva del que és obvi i, en conseqüència, faci més mal que bé. No sé si m’explico prou bé. 

Està molt bé denunciar, per enèsima vegada, les mostres de violència de gènere, els sostres de vidre o les bretxes salarials, no està de més recordar qui va ser la primera metgessa de la història i no hi fa res si ens lamentem que no hi hagi prou plaques als carrers homenatjant dones, però això només és important en la mesura que ens ha de fer prendre consciència en el nostre dia a dia, no específicament el 8-M, de que cadascú de nosaltres, independentment de les seves circumstàncies personals o sexuals, pot contribuir a una societat de persones lliures i iguals en tot. Una contribució en forma de “micro-gestos”, cadascú sabrà com, enfrontats a tot l’estol de micro-masclismes que campen alegrement enmig de la societat i que no només les dones han de patir quotidianament.

Arribarà algun dia, no sabem quan, que no caldrà reivindicar o commemorar el 8 de març. Ens estalviarem de pas grans discussions ideològiques, estratègiques i fins i tot lingüístiques. Deixarà de ser un “dia de” i podrem celebrar com correspon el 9 de març, dia de la truita de patates segons vaig assabentar-me ahir. Fem que el gran motiu de preocupació i la gran polèmica de la humanitat passi a ser aquest humil producte gastronòmic. A vosaltres us agrada sucosa? Amb ceba o sense?

[Imatge: Dolors Aleu, la primera doctora en medicina catalana, tot un mèrit fa un segle; foto, Viquipèdia]