Reivindicació de la Norma

La mort de Lluís Juste de Nin ha portat fugaçment a l’actualitat la Norma, el personatge protagonista de la primera campanya de normalització lingüística ideat i dibuixat per Juste. Pel que recordo (han passat trenta-cinc anyets pel cap baix), la Norma apareixia a la premsa en unes tires de tres o quatre vinyetes aconsellant, corregint i, a voltes, renyant altres persones sempre en relació al mateix tema: el català i la necessitat de millorar i normalitzar el seu ús social. La campanya era fresca, potent i necessària, però els seus resultats foren els que foren. Eren uns temps políticament i sociolingüísticament molt diferents i no podem jutjar ambdós (campanya i resultats) amb l’òptica actual, però en relació al seu moment van fer un paper prou acceptable.

Tot i això, aquella primera campanya va rebre també, sense remei, algunes crítiques i desqualificacions, la més lamentable i injusta de les quals consistí en presentar l’eixerida Norma com una nena pedant i repel·lent, una espècie de Mafalda nostrada. Aquest capteniment s’ha mantingut fins l’actualitat, en una època en què la normalització lingüística necessita d’estratègies ben diferents de les que protagonitzava la Norma: avui seria percebut com a contraproduent, intervencionista i fins i tot una mica inquisitorial la presència d’un personatge fictici que es dediqués a esmenar cada paraula mal dita o mal pronunciada o que fes pujar els colors a algú que no parlés el català quan correspondria fer-ho. Generaria resistències, mala maror i aniria en contra dels interessos de la nostra llengua. Per a això ja tenim l’inefable Virgili i les seves piulades.

[Imatge: llegim.ara.cat]

Carrers de Tarragona: Emperador August

Aquest carrer, que tothom coneix simplement com August, és una llarga via que transcorre paral·lelament a les rambles Nova i Vella. El seu nom recorda l’estada d’August a Tàrraco cap a finals del segle I aC (a més d’una estàtua seva al Passeig Arqueològic, a la imatge). Té el seu inici (o el final, si només ens fixem en els números de les cases) a l’avinguda Pau Casals. A la dreta, un petit jardí posterior del Banc d’Espanya passa molt desapercebut per als vianants. El darrer dia que hi vaig passar, únicament hi havia un penjat cargolant-se tranquil·lament un “caliquenyo”. Fou el mateix dia en què un colom va obsequiar-me amb una cagadeta que va anar a parar, increïblement, en un dit. Quina punteria. El fet s’esdevingué just a sota de la seu dels sindicats del règim, però això no hi tingué res a veure.

El segon tram de carrer té un caràcter bàsicament religiós, a una banda el convent dels carmelites, antigament preventori i presó política i on actualment hi té Càritas la seva seu, i a l’altra la part posterior del col·legi de les teresianes, de remarcable interès arquitectònic. Al tercer tram, una botiga d’articles d’electricitat té un curiós aparador que simula un vagó de Talgo; enfront, les dependències de l’Institut Comte de Rius.

Passat el carrer Sant Francesc, la via esdevé peatonal: estem en un dels sectors més concorreguts de la ciutat. Aquí hi trobem la botiga d’esports K2 (regida pel primer català que assolí l’Everest, Òscar Cadiach), una casa de roba de la llar i alguns establiments semiexòtics (sushi, gastrobar…). Al mig hi han plantificat la font que, antigament ocupava el centre de la cruïlla entre August i Comte de Rius (popularment Hospital), que feia molta nosa ja que és lloc de pas de processons. Hi continuen la botiga de moda Skorpios, de deliciosa decoració anys setanta, i l’antic Hotel Internacional, que només en conserva un rètol exterior.

El darrer tram, fins a desembocar a la plaça Verdaguer, continua sent peatonal i figura que comercial, però el panorama no és per tirar coets: un basar d’electrònica amb nom de ciutat japonesa, un tot a cent, un Frankfurt, locals tancats a l’espera de concretar un lloguer… La cirereta la posa, al cap del carrer, la sabateria Las Américas, de molta anomenada, que com altres negocis es va veure fa poc impel·lit a tancar portes en un dels punts més transitats de Tarragona. Si hi residís algú important (ja no dic un emperador romà com August) potser les coses anirien millor a la ciutat i al seu teixit comercial. I també si els habitants hi col·laboréssim una mica més, és clar…

[Imatge: usuaris.tinet.cat/tarraco]

 

Créixer en la llibertat, en totes les llibertats

Avui fa vint-i-cinc anys del naixement de Vilaweb o per ser més precisos del seu precedent, Infopista, una mena de cercador de webs en el llavors encara incipient món d’internet. La memòria em torna de nou a aquells anys, al meu primer i voluminós ordinador connectat a la xarxa, al primer mòdem de sorollets, a una pantalla que oferia una finestra al món només clicant paraules subratllades en blau… La connexió amb el món era literal: recordo que una de les primeres webs que vaig tenir curiositat d’obrir i tafanejar-ne el contingut era la d’una illa d’Oceania. No sé si ho vaig fer mitjançant la Infopista, però en tot cas em va semblar miraculós. Des de casa podies connectar-te a tot un món d’informacions i coneixements, i Vilaweb ens facilitava aquesta tasca reunint accessos a mitjans de comunicació, institucions o entitats d’interès… i en català! En pocs anys Vilaweb es transformaria en un mitjà de comunicació innovador i capdavanter aprofitant unes tecnologies que ara estan perfectament integrades a la nostra vida diària però que llavors les seves possibilitats oferien moltes incògnites.

Amb els anys, Vilaweb ha esdevingut també una poderosa comunitat de membres que garanteixen la seva supervivència empresarial i, el que és més important, la seva llibertat i independència respecte a cap grup polític o interès econòmic. Veient l’èxit assolit per Vilaweb en termes d’innovació, difusió i consolidació de model periodístic, no puc més que sentir-me orgullós de ser un més dels seus 17.000 subscriptors i d’haver-m’hi mantingut fidel mitjançant les meves aportacions a través d’aquest bloc en forma d’opinions o de memòria personal. Recordo haver assistit, ja fa anys, a una de les primeres trobades de subscriptors al carrer Ferlandina de Barcelona (magnífica idea, per cert) quan cabíem en una sala amb vint cadires, tots asseguts. Amb el temps ha calgut difondre les trobades per streaming (es diu així?) i descentralitzar a tot el país les presencials: tota una prova de l’encert del seu plantejament i de l’interès que desperten.

Rigor periodístic, feina ben feta, transparència en la gestió, fidelitat al país i a la seva societat, participació dels seus lectors… molts són els principis sobre els que es construeix contínuament Vilaweb. Avui Vicent Partal, ànima de l’invent, en destaca un altre en el seu editorial: “créixer en la llibertat, en totes les llibertats” per defensar una democràcia cada dia més avançada. Aquí i a tot el món. Només per això ja val la pena mantenir-hi la fidelitat i comprometre’s en el seu futur.

Felicitats als fundadors i a tot l’equip periodístic i tècnic i ànims davant els boirosos temps que estem vivint, d’incerteses sanitàries, malastrugances econòmiques i “noves” normalitats.

 

Riure’s de, riure amb

“Tabús” és un programa que emet actualment TV3 i que supera netament la mitjana de qualitat de la cadena. Com se sap, el conegut actor David Verdaguer es reuneix en una casa rural amb algunes persones representants de determinats col·lectius dels quals “no ens n’hauríem de riure” segons resa la caràtula del programa. Amb gran delicadesa i respecte, Verdaguer conviu amb ells, els entrevista i intenta esbrinar trajectòries vitals, sentiments, dignitats, il·lusions i pors de cecs, minusvàlids o malalts terminals. Com a contrapunt a la plàcida i serena estança a la masia (em sembla que és a l’Empordà), Verdaguer reuneix convidats, amics i familiars a La Paloma i protagonitza un insòlit i arriscat monòleg on enfila comentaris i acudits sobre les circumstàncies personals dels presents.

Dic que és arriscat perquè la temptació de caure en l’humor groller o de mal gust sempre està present. Tot i així, el programa es pren molt seriosament aquell axioma de “no ens hem de riure de, sinó riure amb” i el resultat és completament satisfactori: aconsegueix que el públic de la sala de festes rigui i aplaudeixi de bona gana les ocurrències del presentador. M’imagino que el guió està pensat i repensat, que els convidats saben perfectament per quins revolts circula el programa i com que aquest, naturalment, no s’emet en directe, sempre s’està a temps d’editar-lo. Avui Vilaweb entrevista al David i ens fa cinc cèntims de les interioritats de “Tabús”.

Confesso que m’incomoda sentir segons quins acudits, potser també es busca això, però per altra banda penso que es tracta d’una sana mostra de superació de la correcció política que embafa la nostra societat des de fa ja dècades, sense símptomes que remeti de forma important. El programa assoleix així el seu objectiu d’eixamplar les ments, parlar francament de qualsevol tema i, en definitiva, trencar tabús, i la prova és el seu revers, en forma de comentaris desqualificadors al compte de Twitter del programa formulats per gent que no ha entès res de res dels seus propòsits. Suggereixo dedicar una edició a aquests energúmens, convocar-los a La Paloma i, enlloc de riure amb ells, que se’n riguin d’ells. Serà tan entretingut com tots els altres “Tabús”.

[Imatge: elterrat.com]

El transport tarragoní, de dol

Avui hem conegut la mort de Josep Saltó Estany. Encara que nascut als Omells de na Gaia (l’Urgell), la seva trajectòria empresarial i social va discórrer sempre a Tarragona, on va fundar una empresa de transport de mercaderies, participà en la creació de la FEAT (patronal del transport), fou vocal de la Cambra de Comerç i presidí l’Agrupació per a la Promoció del Port de Tarragona. Igualment formà part de la Junta del Nàstic, el club dels seus amors. Vaig tenir l’ocasió de tenir-hi una intensa i continuada relació professional. Era molt bon home i m’ha colpit la seva desaparició. En pau reposi.

[Imatge: diarimes.com]

Històries des de casa (i 50: l’última història)

L’animaló de la imatge ha aparegut per casa aquest matí passejant-se com si res per la paret de la dutxa. L’escena, completament inesperada, m’ha produït un momentani esglai, com si es tractés d’una versió molt descafeïnada de Psicosi. Val a dir que la bestiola (què és? un llangardaix, un drac?…) ha marxat a mig matí suposo que a la cerca de nous i fascinants escenaris per a la seva aparentment trista vida.

No estic en condicions d’afirmar que la meva també ho sigui, de trista. Segurament no em puc queixar. El que sí que és segur és que avui mateix, quan legalment ja es pot fer, penso cercar “nous i fascinants escenaris per a la meva vida” fins a un quilòmetre de distància… fent el que sempre n’hem dit estirar les cames. Amb aquesta escapada, i mai millor dit, donaré per acabat el confinament dur (anava a dir “donaré per acabat el dol”) i amb ell aquesta sèrie de cinquanta apunts. També serà l’últim dia que surti al balcó a aplaudir. Com s’ha dit a bastament, els professionals de la sanitat el que es mereixen és un tracte més just en forma de millores salarials i de recursos professionals al seu abast, i no tants aplaudiments o reconeixements simbòlics (que també).

El desconfinament dur s’acaba. Si fem bondat, progressarà adequadament. Si no, els experts ja estan advertint molt seriosament que caldrà fer marxa enrere i tots perdrem (més) bous i esquelles. En qualsevol cas, un estiu ple de normatives contradictòries i limitacions a la via quotidiana no ens el traurà ningú. Seguirem informant.

[Foto de l’autor]

Històries des de casa (49: d’un en un)

Demà pot ser el desori. Tècnicament, entre 6 i 10 del matí i 8 i 11 del vespre-nit tothom que tingui entre 18 i 70 anys podrà sortir al carrer a fer exercici. Se suposa que caminar també és fer exercici: “cada dia s’ha de caminar mitja hora com a mínim”, ens han repetit fins a la sacietat metges, gurus de la vida saludable i experts en ciències diverses. Combineu aquesta àmplia franja d’edat amb una activitat tan elemental i a l’abast de moltíssima gent com caminar (el primer que va fer l’homo erectus) i el resultat poden ser uns carrers, passeigs i places atapeïts. Ho tinc dit: la gent tendirà, com és lògic, a anar a uns punts molt concrets, per la seva centralitat o per la seva significació. M’agradarà veure la policia intentant dissoldre aglomeracions. Millor dit, no m’agradarà gens perquè serà una imatge que ens transportarà a l’operación retorno (als anys seixanta o setanta) a on lentament i imperceptible estem anant els darrers temps.

Per evitar una massiva ocupació de la via pública i especialment l’excessiu apropament entre persones en els carrers més estrets, alguns ajuntaments han proposat mesures com una prohibició temporal de circulació de cotxes (“pacificació del trànsit”, en diuen) o suggerit que les persones marxin per la dreta, deixant a l’esquerra les que vénen en sentit contrari. Això últim no és cap sopa d’all, es segueix des de fa anys, de manera escrupolosa i espontàniament als passadissos del metro. Algun alcalde ha anat més enllà i ha apuntat que cada vorera sigui de sentit únic. La mesura està molt bé, però no ens lliurarà, als que tenim una certa tendència a caminar a pas viu pel carrer, dels obstacles humans que ens trobem al pas, a saber: famílies amb nens i gosset ocupant tot l’ample de la vorera, gent gran caminant amb tota la patxorra en ziga-zaga pel mig de l’acera i impedint el seu avançament, i especialment aquests grupets de dues, tres o quatre persones que es plantifiquen a xerrar justament entre la paret i un banc, una cabina de l’ONCE o qualsevol altre element urbà; aquestes petites aglomeracions estaran teòricament prohibides però a la pràctica no s’evitaran.

La gent és molt conscient que s’han de seguir unes normes (encara que no gaire ben explicades ni enteses) però alhora no serà conscient d’aquestes normes quan es presenti efectivament l’ocasió. I no és cap joc de paraules. Quan és que tarda en incubar el bitxo aquest? Catorze dies? El 16 de maig tindrem ocasió de comprovar si som tan civilitzats com hauríem de ser.

[Imatge: el Portal de l’Àngel de Barcelona; barcelona-life.com]

Històries des de casa (48: rates amb ales)

Des que va començar el confinament a les cases, diria que la presència de coloms ha augmentat de forma significativa. Parlo per la meva experiència. I amb ells, les seves indesitjables seqüeles, en forma de brutícies diverses. És curiós que això passi. Que determinats animals s’endinsin per carrers de ciutats i pobles inusualment buits de gent (no només els senglars, que ja fa temps que tenen les ciutats bastant apamades) és del tot lògic. Però els coloms no poblen carrers i places sense trànsit ni vianants sinó que s’han ensenyorit de patis, balcons i terrats justament quan més gent hi ha les cases i més activitat exterior observen els seus habitants: nens jugant, famílies menjant, nois aprofitant cada metre disponible per córrer, gent de tota mena aplaudint a les hores que toca… L’activitat de les parts exteriors dels pisos és en aquestes setmanes molt intensa (de fet, era anòmal que no ho fos abans del virus) i, tot i així, els coloms (també algunes gavines, o com es diguin) es passegen amunt i avall com si els edificis fossin el decorat d’una pel·lícula futurista. Distòpica, que dirien els pedants.

Odio amb totes les meves forces els coloms, les rates amb ales com algú va batejar-les encertadament. Més que odi, em fan angúnia. De sempre, des de nen. De manera que una de les situacions desagradables, no l’única, que estic vivint en els darrers temps és estar en una habitació i sentir la presència propera dels coloms, aquell parrupeig, aquell fressa d’ales… I amb ells, activitats més silencioses. No hi ha dia que no aparegui una “sorpresa” a la barana del balcó. Res no els espanta, ni banderes, ni pancartes, ni aquella solució pedestre de penjar cedés amb un fil. Tampoc serveix instal·lar unes bandes amb punxes on hi acaben fent un niu, els malparits. Un veí meu s’hi ha instal·lat un mussol de cartró-pedra per espantar-los: l’altre dia s’hi passejava un colom a un pam, com si res.

Quina pot ser la solució? Potser la “nova normalitat”, amb la seva pretensió de tornar a la situació anterior (ja veurem) farà retrocedir les rates amb ales a posicions defensives. Això també és una guerra.

[Imatge: candidmiro.blogspot.com]

 

 

Històries des de casa (47: dreta i esquerra)

Juntament amb les mascaretes, els altres objectes de desig en aquestes inacabables jornades de crisi sanitària són els guants. Després de dues temptatives frustrades per aconseguir-ne, avui me n’he fet un paquet de 100 pel mòdic preu d’un euro amb cinquanta cèntims (0,015 euros/unitat!).  La dependenta (d’una botiga de productes industrials, no d’una farmàcia) em comentava ella mateixa que ho trobava tirat de preu. Em pregunto si hi ha alguna cosa a les botigues que sigui més barata. Sí, als supermercats, perquè allí es regalen per agafar la fruita a doll. Són, efectivament, guants de plàstic d’un sol ús, que no s’arrapen prou bé a la mà i que justet, justet faran provisionalment la funció a la qual estan destinats: protegir les meves mans pecadores dels indesitjables virus que pul·lulen per tota mena d’objectes i elements tàctils de la nostra vida quotidiana: mànecs de porta, botons d’ascensor, tecles de caixers automàtics… Protegir-me jo i protegir jo als altres, és clar.

Sembla que s’acosta l’hora de fer ús dels guants de manera habitual, en pic s’iniciï la desescalada de desconfinament quan l’alto mando s’aclareixi (i ens aclareixi) quines fases, quines franges horàries, quines províncies i amb quins criteris ens deixaran circular pels llocs. Mai a la vida no m’havia posat guants, ni per protegir-me del fred, ni a la feina, ni per fregar plats, ni per fer manualitats casolanes, ni per conduir. Mai. Aviat tot serà diferent: la “nova normalitat”, en diran.

De pell, de llana, sintètics, de làtex, de plàstic…, el gènere amb què estan fetes aquestes peces pot ser molt variat. Si té les puntes dels dits retallades se’n diu mitons i si el dit gros és l’únic que queda lliure també se’n diu manopla. Normalment totes les varietats distingeixen la mà esquerra de la mà dreta, com la política tradicional. Significativament, els que m’he comprat a preu de saldo són indistints. Serà això la “nova normalitat”?

Pensats per treballadors a la intempèrie, operaris, personal mèdic, gent fredolica, esportistes, motoristes…, les seves aplicacions i funcionalitats també tendeixen a l’infinit, però més enllà de protegir-se de virus, cops, fred o productes de neteja, els guants sempre tindran una significació molt especial. Parlar de guants ens porta inevitablement a acabar pensant en la pel·lícula Gilda. La història és prou coneguda: la cinta va passar la censura després de patir molts talls, de manera que l’escena en què Rita Hayworth es desprèn sensualment d’un guant de seda negra fou interpretat com l’inici d’un strip-tease pel reprimit públic dels anys 40, cosa que va provocar que la imaginació de la gent es disparés i fes que s’engrandís… el mite.

[Imatge: houseofmirthandmovies.wordpress.com]

Històries des de casa (46: seguim reculant)

Sembla ser que el gobierno del estado español està decidit a implementar mesures de desconfinament en determinades zones de l’estat, atenent a diverses variables sanitàries, socials, geogràfiques… Vaja, el virus ara sí que entén de territoris. Fins aquí, correcte. El que crida al cel del cas és que prendran de base les províncies!

O sigui, el estado más descentralizado del mundo, el far federalista que il·lumina el món mundial, recupera les províncies, unes entitats creades al segle XIX en un context completament diferent a l’actual i que en casi dos-cents anys pràcticament no han patit canvis, si fem excepció de la conversió d’algunes d’elles en estats independents. Amb la generalització de les comunitats autònomes a tot el territori estatal semblava que es donava el primer pas per desmuntar l’escleròtic règim de governadors civils i diputacions i per posar les bases d’una divisió administrativa territorial moderna, adequada a la realitat de finals dels segle XX i molt més concorde amb els sentiments regionals majoritaris entre la població (no parlo dels fets nacionals, que són una altra qüestió). Però no va ser així: l’arquitectura dissenyada pel senyor Javier de Burgos resisteix impertèrrita per secula seculorum. El fet que constitucionalment s’hagués reservat a la província el paper de circumscripció electoral va ser determinant per la seva supervivència i reforçament davant la llavors incerta distribució de café para todos. 

La prova decisiva fou la persistència de les diputacions, autèntiques vaques sagrades (perquè són intocables, com a l’Índia). Algun dia s’haurà de posar la lupa en les diputacions, almenys en les nostres. Opaques, discretes, sigil·loses… objectiu inconfessat de tot polític que vulgui fer carrera professional. No es va comentar gaire en el seu moment el silenci dels polítics que viuen de les diputacions durant el procés sobiranista. Va ser admirable la seva habilitat per posar-se de perfil, com si la cosa no anés amb ells, quan haurien de defensar la independència de Catalunya com el que més. Bé que ho féu el món municipal.

Ara, gràcies a la recentralització introduïda via estat d’alarma, el Solsonès i les Garrigues, comarques que no tenen res a veure entre elles, seran tractades igual per la miop gestió madrilenya de la crisi, mentre que municipis propers però d’una altra província potser patiran una sort dispar. Estirant una mica els conceptes, Catalunya ja tornen a ser quatre províncies mondas y lirondas, com abans que Prat de la Riba aconseguís la Mancomunitat. Potser hem tornat a la casella de sortida, com el joc de l’oca.

[Image: Javier de Burgos; Viquipèdia]

 

Històries des de casa (45: donau consol)

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu los cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rajau del cel al cor del meu país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

(del Virolai)

[Imatge: algunsgoigs.blogspot.com]

Històries des de casa (44: obrint comportes)

Ja ens ho podíem pensar que passaria el que ha estat passant tot el dia. Amb l’equivocada idea que el confinament s’havia acabat, la gent ha omplert carrers i espais oberts sense formar aglomeracions però sí amb dificultats per mantenir les distàncies físiques. Se’ls ha donat un ditet i s’han pres tot el braç.

Es veia venir i, més que repartir responsabilitats (que potser ja estem una mica cansats tant de culpabilitzar com de sentir-se culpables), cal buscar l’explicació del petit desori d’avui en les contradictòries, inconcretes i a vegades absurdes normatives que estan regint el dia a dia del confinament i del començament del desconfinament (la famosa “desescalada”). Si a una societat com la nostra, molt de socialització a l’aire lliure i poc de respectar els més elementals usos cívics, se li imposen normes inexplicables o difícils de justificar, que semblen dictades en deu minuts una tarda de divendres amb ganes de plegar, que no es pretengui que la gent en faci una lectura restrictiva i les respecti com faria el més responsable dels ciutadans.

Tot és una mica absurd. S’exigia que els nens només anessin amb un progenitor però l’altre, comprensiblement, també haurà volgut acompanyar-los. Al cap i a la fi viuen junts i si s’han de contagiar entre ells ja ho hauran fet. Pot anar dos passes enrere passejant un gosset, posem per cas? Què passa si diu que vol anar a una farmàcia, cosa permesa? Com ho demostra que hi volia anar? Què feien els adults que hem vist sols caminar pels passeigs de les nostres platges? També anaven a la farmàcia o a comprar el pa? S’ha vist gent gran. No són un grup de risc? Poden o no poden sortir? Mascaretes? No sé de què em parla. I podríem seguir. No crec que la policia hagi actuat exigint als vianants explicacions i papers i comptant quants metres hi ha des de casa fins al lloc on es troben. Tocaria fer-ho, però millor que no. Ja ens arribaran les multes més endavant i les pagarem entre tots en forma de rebrot del virus. Tan de bo m’equivoqui.

Repeteixo, tot és una mica absurd i seria fins i tot còmic si no fos perquè continua pujant la macabra xifra de decessos. Jo no tinc fills a càrrec ni gos (això mai): naturalment m’he quedat a casa però, ¿per què no puc gaudir també d’una petita caminada que prou falta em fa? Sembla que el proper dissabte tal activitat estarà ja permesa pel gobierno del estado, com diu Buch. Es podrà fer exercici (caminar a pas viu i córrer): tornem-hi, amb els reglamentismes! Sempre regulant mil·limètricament la vida privada de la gent, però sempre fent-ho amb llacunes, incoherències i improvisacions. Podrem passejar xino-xano o això estarà multat? Si volen que complim amb la llei, que és el desitjable, aquesta ha de ser clara, entenedora i percebuda pel ciutadà de carrer com una mostra de sentit comú. El sentit comú, el menys comú dels sentits.

[Imatge: Vilaweb, @arnaunicolau8]

Històries des de casa (43: cal una Zara catalana?)

Figura que avui és el meu aniversari. Mai no m’hagués pensat que ho hagués de celebrar com ho he fet. En realitat la paraula celebrar és francament sobrera. Comprar un pastís gelat en el supermercat, plantar-hi una espelma encesa, bufar-la mentre feia equilibris amb el mòbil per autogravar-me i enviar el vídeo als grups de WhatsApp. Aquest ha estat el trist natalici d’enguany. Sort de l’escalf de familiars i amics enviant-me missatges de felicitació a través de les xarxes socials, inclòs Facebook, que cada any té l’ocurrència (que s’ha revelat bona) de fer saber a tothom que avui és el meu birthday. Ni àpat especial, ni brindis, ni regals, ni sobretaules familiars.

Molt trist i una mica absurd, tot plegat, però per absurd el somni que tenia quan m’he despertat (diuen que ara dormim poc i malament i en conseqüència recordem més fàcilment els somnis, que són més lleugers). M’havien muntat un dinar-celebració pel meu aniversari: estava en un petit restaurant amb cinc o sis taules i veia entrar persones més o menys conegudes per mi que s’anaven instal·lant sense dir-me ni hola. Curiosament no assistien ni familiars, ni la parella, ni amics propers. Compartia taula amb dos perfectes desconeguts: un insistia en explicar-me al detall quin seria el menú (que incloïa fetge, ecs); l’altre era un senyor híperventilat que es posava a cridar: el que hem de fer és crear una Zara catalana, això és el que hem de fer! Arribats a aquest punt de surrealisme, m’he despertat.

Un altre any serà.

[Imatge: materiadellengua.cat]

Històries des de casa (42: platges racionades)

Entre els centenars de vídeos, fotos, memes i gracietes diverses relacionats amb el virus i la crisi sanitària (més aviat relacionats amb l’avorriment de la gent) ha circulat els darrers dies pels mòbils tarragonins una suposada carta de l’Ajuntament signada per l’alcalde Ricomà i adreçada personalment a cada ciutadà. En ella es notifica que degut a les normes restrictives imposades per la situació sanitària, l’ús de les platges aquest estiu serà molt restrictiu, de manera que a cada tarragoní se li assigna una petita parcel·la d’una de les tres grans platges de la ciutat (identificades amb un número), a la qual només podrà accedir-s’hi un sol dia i a unes hores determinades. Una mena de racionament del sol i de la sorra, però sense cartilla com es feia a la postguerra. Tot i l’aparença de document oficial (capçalera, signatura…), es veu d’una hora lluny que no és autèntic. La redacció és penosa i el contingut és més proper a una broma més o menys graciosa que a una fake amb voluntat de confondre la ciutadania o amb intencions desestabilitzadores. 

Lamentablement, l’Ajuntament de Tarragona s’ha vist en l’obligació de treure un comunicat desmentint l’autenticitat de la carta i anunciant possibles accions legals contra l’autor de la facècia. Em pregunto quin és el concepte que té l’Ajuntament dels habitants de Tarragona i quin nivell intel·lectual els hi suposa quan s’ha vist forçat a desmentir la broma. ¿Es pensava que la gent s’ho empassaria i que col·lapsaria la centraleta municipal amb consultes i reclamacions sobre el seu contingut? (Ja m’ho imagino, uns que en lloc d’anar a la platja del Miracle voldrien canviar el seu torn pel de l’Arrabassada, altres que el dia assignat no els aniria bé… la gent seria capaç de tot). Em pregunto igualment a què ve aquesta amenaça d’acudir als tribunals per aquesta bestiesa. No ho faran. La nimietat de l’assumpte fa que decaigui sense més recorregut, de manera que no calien tants escarafalls. Problemes més greus tenim tots plegats com per perdre el temps en aquestes coses.

[Imatge: tarragona.cat]

 

Històries des de casa (41: un Sant Jordi sense històries)

Què dir del Sant Jordi d’enguany? Confinats a casa, cansats d’estar-hi, amb presos polítics, amb l’expectativa d’una crisi econòmica sense precedents… Sant Jordi no arriba en el millor dels moments. Només la situació que estem vivint, radicalment diferent a qualsevol anterior, confereix a aquesta Diada un tel d’originalitat i de novetat, posats a trobar-hi alguna cosa positiva: les compres de llibres per internet, els vídeos i les trobades a les xarxes socials amb escriptors, el recurs als balcons com a manera d’expressar els sentiments que afloren aquest dia (cultura, amor, civisme)… Un Sant Jordi de poques històries.

Malgrat tot, bona Diada del llibre i de la rosa. Ens veiem el 2021.

[Imatge: dibuix de Vicenç Vernet]

Històries des de casa (40: doncs això, quarantena)

La il·lustració de l’apunt d’avui correspon a dues vinyetes de l’àlbum de Tintín El Temple del Sol i parla de malalties contagioses. No té res d’original citar ara aquest llibre, fa uns dies ja ho va fer un conegut periodista de TV3 (ara no recordo el nom) en una interessant sèrie sobre epidèmies de la història. El cas és que els nostres simpàtics Tintín i Capità Haddock es topen amb una malaltia contagiosa que es declara en un vaixell i que obliga les autoritats sanitàries del país on es troben (el Perú) a decretar-ne la quarantena.

Quan devorava de petit les aventures de Tintín sempre em quedava la idea que “quarantena” eren realment quaranta dies de confinament, ni un més, ni un menys. El Capità Haddock ho diu ben clar, “durant un quant temps per evitar el contagi”, però en la meva cartesiana manera de veure les coses hi veia 40 dies exactes, com els que va passar Nostro Senyor dejunant en el desert.

Hi té alguna cosa a veure la denominació del concepte amb l’episodi evangèlic? Potser sí. Em submergeixo en els diccionaris i descobreixo que un sinònim de quarantena (que òbviament prové de quaranta) és quaresma, període de penitència i de rigor innegablement inspirat en el dejuni de Jesucrist. El DIEC diu que és un “espai de temps” inconcret (també el diccionari de la RAE), mentre que l’Alcover-Moll detalla que aquest espai de temps d’aïllament era abans de quaranta dies. Tot fa pensar que en l’antiguitat, quan es presentava una malaltia infecciosa es sotmetia l’objecte afectat (persones, cases, vaixells, potser territoris sencers) a un confinament de quaranta dies exactes, un número rodó basat possiblement més en intuïcions que no en certeses científiques.

Avui complim la quarantena pròpiament dita i, per celebrar-ho, tinc el goig de comunicar als meus lectors que ja disposo d’una mascareta, adquirida de forma gratuïta després d’uns bons deu minuts de cua farmacèutica. Ja només em queda fer-me amb guants. S’havien esgotat…

Històries des de casa (39: on no penseu anar de vacances?)

El mes d’abril, passada la Setmana Santa, és moment propici per planificar el període estiuenc de vacances i alguna escapada més propera o més llunyana, depenent de les ganes de viatjar, la salut i les possibilitats econòmiques de cadascun.  Enguany tal exercici il·lusionant no sembla que tingui raó de ser. Les probables restriccions en els desplaçaments una mica llargs, unides als encara més segurs imponderables de les economies domèstiques, propiciaran que aquest exercici sigui realment il·lusionant, és a dir una il·lusió.

Somniar és gratis i, vistos els moments que estem vivint i els que estan per venir, diria que és una necessitat. Aquests són, doncs, els viatges que segur que no faré enguany. No aniré ni a Austràlia ni a Nova Zelanda, dos països que sempre m’han atret i que per arribar-hi cal fer una bona aplegada d’enllaços i jet lags. Posats a viatjar, que sigui a l’altra punta del món. Llevat d’un viatge a Amèrica Central, ja fa anys, no sé què és fer un viatge transoceànic. La mateixa sort correrà un viatge que ja tenia mig planejat a Buenos Aires, la ciutat de l’àvia. Tampoc no aniré a Israel, un país i una societat pels quals tinc un interès especial. Serà impossible d’anar a Luxemburg, Lituània o Xile, tres països ben diferents que comparteixen un peculiar punt en comú: a tots tres he estat a punt d’anar-hi i tots tres viatges se’n van anar en orris en l’últim moment, per raons diverses que ara no és el moment d’explicar. Quan dic que estava a punt d’anar-hi vol dir amb els bitllets a la mà (i en el cas de Luxemburg, instal·lat a l’autocar que m’hi havia de dur, la qual cosa va ser especialment frustrant). Naturalment, tampoc compto anar a destinacions trillades que, malgrat la meva aversió al turisme més adotzenat, segueixo tenint en llista d’espera: Florència, Egipte, Grècia…

De manera que no hauré de preocupar-me de passaports, visats, divises ni vacunes. Únicament em quedarà el consol d’alguna casa rural a tir de cotxe, si ens deixa l’autoridad competente. Que, pel que s’està veient serà militar, por supuesto. 

[Imatge: exit21.org]

Històries des de casa (38: aguantant, que és gerundi)

Comença la sisena setmana de confinament i ja no sé ni de què parlar. Tot s’està fent molt llarg i molt pesat. Malgrat tot, estem resistint prou bé tots els canvis d’hàbits, tots els inconvenients de la nova situació, totes les mancances, totes les males notícies que constantment ens arriben. Fins i tot hem estat capaços de superar “Resistiré”, esbombada a tota castanya fins a la sacietat per inclements veïns amb l’equivocada suposició de que la cançoneta d’aquell duo carrossa faria aixecar els ànims quan més aviat els encrespa. Pensem, però, que podia haver estat pitjor: l’alternativa era sentir “Sobreviviré” de l’ínclita Mónica Naranjo, una peça que a jutjar pel títol s’adiu prou bé a les circumstàncies actuals. Només de pensar que al pati de darrera de casa retronessin els esgarips de la figuerenca ja em vénen calfreds, i no causats per cap virus. Espero que ningú tingui la nefasta idea de rescatar-la del passat perquè potser llavors sí que sucumbirem definitivament.

[Imatge: Wiquipèdia]

 

Històries des de casa (37: al pot petit)

A la meva vida digital he passat per diverses addiccions. De jocs, vull dir. Vaig tenir l’època del Tetris, després la del Candy Crush i últimament, de l’Apalabrados, que mantinc, però en aquest ja llarg confinament amb els seus dies i llargues hores m’he aficionat al Dropdom. És una mena de Tetris, tot i que menys complex i amb algunes diferències. Aquest darrer consistia en encaixar unes peces de colors de moltes formes que t’anaven caient del cel (cada vegada més ràpidament, i aquesta era la part estressant del joc), de manera que anaves eliminant fileres; si no ho aconseguies, les fileres s’anaven amuntegant inexorablement fins que de manera fatal arribaven a dalt. Fail. La finalitat del Dropdom també és evitar que l’acumulació de peces arribi a dalt, però aquestes només tenen quatre formes, de quatre, tres, dos i un elements, i sorgeixen de sota. L’estratègia consisteix en intentar eliminar, de totes totes les de quatre (que al ser llargarudes costen més de desplaçar i obstaculitzen la caiguda d’altres peces) i, per contra, conservar les peces d’un element, que al ser més petites són més maniobrables i aptes per col·locar en qualsevol forat i, doncs, eliminar una nova filera.

Tota aquesta soporífera explicació té alguna cosa a veure amb el que està passant? Doncs sí. El gobierno del estado español (com emfàticament diu el conseller Buch en les rodes de premsa) insisteix en gestionar la crisi sanitària de forma fèrriament centralitzada, ignorant que l’experiència i el sentit comú aconsellen que les decisions i les actuacions vagin a càrrec de les administracions més properes a cada territori perquè són qui les coneix millor. Una simple llambregada a les estadístiques mostra com en els petits estats europeus l’impacte del coronavirus ha estat menor, i això no es deu a cap intervenció divina, ni és fruit de l’atzar, és perquè els països petits (les peces d’un element) són més àgils a l’hora d’actuar amb rapidesa davant una pandèmia (o davant una crisi econòmica o de qualsevol altre repte col·lectiu) que les peces de quatre elements (els grans estats d’estructura jacobina).

El centralisme espanyol mai no havia desaparegut amb les autonomies, ni molt menys, però amb l’actual estat d’alarma ha exagerat els seus tics fins a extrems que serien ridículs si la conseqüència no fos el patiment de tanta gent. Un exemple. La Graciosa és una petita illa canària habitada per 700 persones on, afortunadament, no s’ha donat cap cas de Covid-19. Doncs bé, el govern central (recordem: la peça de quatre) hi ha aplicat la seva lògica centralitzadora i està tractant l’illa com si fos un barri de Madrid: tothom confinat a casa seva. El mateix café para todos servit a mils de quilòmetres de distància.

[Imatge: softonic.pl]

 

Històries des de casa (36: ara que no tinc vint anys)

És ben bé que aquest confinament ens està obligant a esprémer les meninges i dedicar una part de les llargues hores en dur a la pràctica alguna cosa original i, sobretot, que ho sàpiga quanta més gent millor. Al respecte, la darrera i efímera moda a Twitter consisteix en penjar-hi una foto de quan un tenia més o menys vint anys i, si pot ser, acompanyar-lo amb un comentari de desigual enginy. A la facècia s’hi ha afegit una multitud de persones, inclòs un servidor. La contemplació de gent coneguda (perquè és famosa o perquè és amiga-coneguda-saludada, segons la taxonomia de Pla) o desconeguda desperta una barreja de sentiments, que poden anar de l’enyorança per una joventut perduda o en declivi fins a la constatació de que no sempre una cara, un cos o un aspecte físic empitjoren amb els anys, sinó que adquireixen solera com el bon vi.

Com sempre passa quan mires fotos de dècades enrere (agradable passatemps en tardes de pluja), més enllà de l’absència d’arrugues, canes, panxes o bosses als ulls, sobten les indumentàries i els complements en el vestir. Allò que en un moment determinat va ser el dernier cri es va transformar als pocs anys en uns risibles abillaments que s’amagaven de la vergonya pública al fons de l’armari de cadascun. Així anàvem vestits? americanes de pana, pantalons acampanats, maxifaldilles, muscleres, crepats, rastes… nois vestits com los Manolos, noies ad-lib…, una manera d’empolainar-se que provoca riallades, rialletes, vergonya aliena o simplement curiositat, depenent de qui contempla les imatges.

El repte viral (perquè ho qualifiquen així: “repte viral”) de Twitter està pensat sobretot per gent que, com jo, fa molts i molt anys que ja no en tenim vint, com li ha passat al Serrat, que cada vegada que li vencen dues dècades ha de reinventar la lletra d’una de les seves cançons més populars. El problema és que al segment millenial, molt elevat a Twitter, també li ha fet gràcia participar en la proposta i ens trobem amb centenars de persones que no han bufat les trenta espelmes i ja han penjat una foto que, te la miris com te la miris, no té cap interès. Tampoc té cap mèrit fer-ho: l’han xuclat del mateix telèfon mòbil i l’han publicat. Plis-plas. Per contra, la foto que publico jo avui és una en paper enganxada en un àlbum, escanejada, editada i tornada a arxivar a l’ordinador. Tot un procés laboriós pels que vam néixer en l’era pre-digital. Està feta durant un viatge a Gran Bretanya quan tenia exactament vint anys. Deixant de banda ulleres i coll de camisa, pràcticament no he canviat…

Històries des de casa (35: xifres)

Ni 24 hores ha tardat el govern ñordo en disposar que les comunitats autònomes tinguin en compte a partir d’ara les defuncions per Covid-19 en residències de la tercera edat i en domicilis particulars, i no només en hospitals quan informin les estadístiques corresponents. Justament el que es va avançar a fer la Generalitat el dia abans. El que no deixava de ser un pas necessari en ares de la transparència informativa, va ser menystingut per la Brunete mediàtica donant a entendre que s’havien amagat morts. Ara que el nombre total a tot l’estat experimentarà un preocupant augment, de ben segur que el tractament informatiu serà un altre, a no ser que s’aprofiti per criticar l’autodenominat govern progressista.

Malgrat tot, el sobtat canvi de parer a l’hora de comptabilitzar decessos pel maleït virus em porta a formular-me algunes preguntes. Si la causa de la mort de totes aquestes persones ha estat el Covid-19, per què no es van afegir al total? Com és que ara ja sabem de què van morir? Se sabia i no es va fer constar al certificat de defunció? I si no se sabia, es va saber després o com va això? Se’ls hi van fer les proves abans i no es van tenir en compte en el moment de la defunció i ara sí? Jo ja entenc que la gravetat de la situació porta a una difícil governança en aquests aspectes, però és que precisament perquè és una situació greu caldria ser molt més curós.

Al voltant de les residències en concret hem vist moltes coses estranyes, que van obligar a un traspàs de la competència de Treball a Salut. Jo sóc dels que donava la raó al conseller El Homrani quan es defensava dient que les residències de la tercera edat no estaven pensades per ser hospitals sinó, literalment, petits hotelets amb un entorn el més familiar possible, però vist com ha evolucionat tot, es fa difícil la defensa d’aquest sector veient la gestió que se n’ha fet. La prova són aquestes mils i mils de defuncions (segures, probables o possibles) pel virus i que no es van saber comptabilitzar o, directament, es van tapar com és d’imaginar que es tapen moltes altres coses, seguint un vici molt típic de les cúpules polítiques de totes les administracions: no aclarir mai del tot què es fa i per què es fa.

L’administració hauria d’estar més a sobre de les residències, especialment de les privades, que són un negoci al cap i a la fi, atesa l’especial sensibilitat que mereix el col·lectiu (cada dia més gran, cada dia més important) de la gent gran, que és l’eufemisme que fem servir per referir-nos als vells de tota la vida. Es veu clar que, entre moltes altres qüestions, on s’haurà de posar fil a l’agulla quan les aigües tornin al seu cabal serà en repensar el model de gestió de les residències i la seva coordinació amb els serveis de salut.

Però, quan tornaran les aigües al seu cabal? Ah!

[Imatge: elmon.cat; ACN]

Històries des de casa (34: disc dedicat)

Per primera vegada a la meva vida m’han dedicat una cançó. La meva amiga i fins fa poques setmanes companya de feina Miracle Seguí és soprano, es dedica a la lírica i a la cançó clàssica, no de manera professional però sí amb constància i moltes hores d’assaig, fa actuacions ocasionals, penja vídeos al seu canal de Youtube… El seu repertori és molt complet, des de peces d’òpera fins a sarsueles, des de boleros fins a cançó melòdica. La Miracle està fent aquests dies de confinament una cosa molt semblant a la meva: si jo publico un apunt cada dia (sens falta) més o menys relacionat amb la situació que estem vivint, ella penja a les xarxes cada dia (sens falta) una interpretació d’una peça des d’un racó de casa seva, amb l’ajuda d’una gravació de la melodia. Ho fa amb una gran professionalitat i saber estar, tant la interpretació com la presentació prèvia de la peça, els autors, la temàtica o qualsevol altra dada d’interès. És com una breu i agradable alenada d’aire fresc enmig de l’ensopiment de vint-i-quatre hores diàries de confinament.

Ahir se’m va ocórrer demanar-li que em dediqués la cançó d’avui, a manera d’aquells discos dedicados de les ràdios tardofranquistes (en aquest cas no a una tercera persona sinó a mi mateix), amb la promesa que, al meu torn, li dedicaria l’apunt del meu bloc. M’ha anat molt bé que ho fes perquè ja em començava a fallar la inspiració, com també la Miracle deu començar a sentir-se esgotada de tants mini-recitals (exactament 34, com dies de confinament).

La cançó que ha interpretat és la versió castellana d’ “El día que me quieras“, el conegut tango que va compondre i estrenar Carlos Gardel i, pensant en mi, ha continuat amb la versió catalana, la que va popularitzar Núria Feliu. T’agraeixo, Miracle, el gest, a la vegada que et desitjo tota mena d’èxits musicals i professionals. La teva joie de vivre i simpatia personals t’hi ajudaran de ben segur.

Històries des de casa (33: una presa de pèl)

Avui fa exactament 2 mesos i 12 dies que vaig anar a la perruqueria per última vegada (guardo el tiquet, per això ho sé amb precisió). La crescuda lenta però inexorable del cabell és la prova més evident de la deixadesa física a què ens ha obligat el confinament. Impossible autotallar-se’ls sense obtenir resultats catastròfics. Millor rentar-se’ls bé i aplicar-los una mica de gomina per estar presentable quan vaig a recollir el diari o llençar la brossa.

Quan ens deixin anar (calculo abans de l’estiu) hi haurà oberbooking a totes les barberies. Pel que fa a mi demanaré hora a la meva de fa anys, la París, al carrer Prat de la Riba, de Tarragona. Un establiment amb una certa solera. Fa com trenta anys que no s’hi renova res, amb la seva decoració vintage, els seus seients d’skay, les seves revistes endarrerides (Interviu i altres) i el seu fil musical amb èxits de quan els altres Pactes de la Moncloa. El perruquer és molt bon professional i, el que és el millor, no parla gaire, de manera que em deixa volar amb els meus pensaments mentre deixo que passi la maquineta pels costats i la navalla per les patilles.

Mentiria si digués que m’agrada anar a tallar-me el pèl. No crec que li entusiasmi a ningú, però quan era petit vaig agafar a aquests establiments una certa mania. L’ambient de llavors, anys 60, aquelles cadires com ortopèdiques que pujaven i baixaven, aquelles primitives eines de tall, em recordaven un quiròfan o una sala d’operacions, en definitiva, un lloc on et podien fer mal d’alguna manera. I mira que els perruquers de la barberia barcelonina on ens portaven a mi i als meus germans eren unes persones encantadores, començant per l’amo, el senyor Joan. Estava situada al carrer València, diria que entre Nàpols i Sicília. Molt em temo que ja no existeix. Conforme em vaig fer gran, vaig saber normalitzar la situació. Quan em feia tallar el cabell a l’Antonieta Agustí del carrer Unió, allò ja era una altra cosa: orientació unisex (molt de moda fa anys, avui no tant), decoració sofisticada, rentacaps, consells personalitzats, etc.

Ben pensat, ja sé per què no m’entusiasma fer-me tallar els cabells. És el mateix que planxar camises: les planxes perquè s’arruguin després, et talles els cabells perquè tornin a créixer, sense cap utilitat aparent. Pràctic com sóc, no ho suporto.

[Imatge: taringa.net]

Històries des de casa (32: quina casualitat)

A mi tampoc m’ha agradat que la xifra exacta de mascaretes servides pel “gobierno de España” sigui de 1.714.000. Crec que ho han fet a posta. M’imagino algun tèrbol funcionari madrileny decidint-ho i compartint-ho amb la pandilla de col·laboradors que li hauran rigut llefiscosament la gràcia. Dit això, des del nostre bàndol no calia mossegar l’esquer ni elevar l’anècdota a la categoria d’ofensa nacional, perquè amb les nostres petites rabietes ells ja tenen nova munició per seguir disparant les seves perdigonades. Mentre parlem de “casualitats numèriques” no parlarem de les insensates decisions del govern espanyol permetent la tornada a la feina sense que ens expliquin en base a quins criteris dels experts han donat un arriscat pas que els pot passar una factura altíssima. Tampoc parlarem de la ineficaç gestió centralitzada del Ministeri de Sanitat, ni de les penoses rodes de premsa de l’”Alto Mando”, ni de les decebedores primeres mesures econòmiques que està prenent aquella gentussa per pal·liar la situació en que han quedat autònoms, pimes i aturats o per amortir els efectes del que serà, de ben segur, la crisi més important des de la Segona Guerra Mundial (De Guindos dixit). Ni tampoc parlarem, és clar, de la necessitat de posar llum parlamentària als tripijocs de la monarquia espanyola (avui 14 d’abril hagués estat un bon dia).

(Imatge: elpuntavui.cat; foto M.P.)

Històries des de casa (31: sense mona)

Tot el dia que ens ha plogut, almenys on visc jo. A fora al carrer, vull dir. Afortunadament, perquè l’espectacle d’una jornada amb un sol radiant i un cel blau combinat amb la impossibilitat de sortir al camp a menjar la mona, com fan molts, hagués estat un escenari francament depriment.

Aquest any m’he quedat sense mona. Ja no tinc padrins i no em puc reunir amb la família per compartir-ne una. Tampoc se m’ha passat pel cap elaborar-la personalment, per dues raons: la meva expertesa fent postres s’aproxima a zero i, pel que he llegit, els ingredients bàsics per fer pastissos van més buscats que el paper higiènic o les mascaretes.

Però no em puc queixar. Des de ben petit, a Barcelona estant, rebia puntualment de part del padrí una mona de la pastisseria dels Àngels, a l’avinguda Príncep d’Astúries (ignoro si encara existeix). El padrí ens va deixar massa aviat però anys més tard la padrina va reprendre aquesta tradició ja a Tarragona, mentre va poder. Mones de mantega i xocolata, de melmelada i confitura, ous de xocolata… un any em va sorprendre amb una mona tradicional, un tortell amb ous durs. Mai no han faltat figuretes i plomes de colors.

Com el tortell de Reis o la coca de Sant Joan, la mona és d’aquelles postres que ens lliga al passat, a la memòria de la nostra infància, però també al futur, amb la seva exigència de preservar-ne la tradició. Una tradició que ha de passar, lògicament, per l’elaboració artesanal i venda en pastisseries. Res de bolleria industrial venuda als supermercats de qualsevol manera. És un altre dels molts compromisos que tots hauríem de prendre quan es vagi aclarint el panorama: visitar amb més assiduïtat les botigues i comerços de prop de casa, i fer-hi gasto. Ja ho necessitaven abans del virus: imaginem-nos-ho ara, que hauran patit un mes i mig de tancament, pel cap baix.

(Imatge: catalunyacuina.com)