28 d’abril: com ho tenim

El 28 d’abril, dia de la Divina Misericòrdia segons el Calendari dels Pagesos, els soferts súbdits de l’estat espanyol estan (i, ai las, estem) convocats novament a les urnes per decisió constitucionalment personalíssima de Pedro Sánchez. Els motius per tan arriscada decisió? Molts, i se suposa que valorats i apamats per la tupida xarxa d’assessors, consellers, corifeus i tiralevites del mandatari socialista. Molts motius, però un de sol es farà circular per terra, mar i aire comunicacional: els catalans, dolentíssims i desagraïts, hem fet tombar uns pressupostos estatals que eren, sembla, el novamás de la progressia i de la sensibilitat social, a més d’uns bon milionets per arranjar línies fèrries deixades de la mà de Déu i evitar que es tornin a produir  luctuosíssims episodis recents. No res, que els diputats catalans (bé, no tots però ja ens entenem) han decidit no escoltar alguns cants de sirena ni deixar-se ensarronar novament per qui, en definitiva, només va ser decisiu en l’aplicació de l’article 155, per qui no ha mogut ni un dit, ni un, perquè la fiscalia variés criteris en relació als nostres presos polítics i per qui s’ha espantat no ja per parlar de solucions polítiques o d’autodeterminació sinó simplement d’un “relator”, enigmàtica paraula o concepte que amagava un innocent secretari d’actes. El govern espanyol no ha mogut peça en aquestes minúcies i, oh sorpresa, els compatriotes “esquis” i “pediquis” (els hem de dir així?) han fet santament de dir naranques de la Xina, també per sorpresa d’alguns, tot s’ha de dir.

La campanya dels comicis anunciats ahir mateix per Sánchez coincidirà, fum-li fort, amb el carregadíssim judici tot just iniciat aquesta setmana, amb Sant Jordi i amb Setmana Santa. Ja es comença a fer broma de la quantitat de roses que els candidats regalaran durant la nostra festa més cívica, i de la incidència que puguin tenir en la intenció de vot les desfilades processionals, que pot ser de “penitència” o de “dolor”, depèn. El resultat final? Inquietantment obert i amb moltes combinacions post-electorals que poden ser bones o dolentes per Catalunya depèn del color del cristall amb què ens ho mirem. Els partidaris del “quan pitjor, millor” (que no és una tàctica dolenta si sabem analitzar-la bé) somien amb una victòria dels trifachitos, amb la suposició de que pugui despertar d’una vegada per totes el catalanet mitjà, ja no emprenyat però sí encara grogui i desorientat per tot el que ha sofert el darrer any, i prengui consciència de la necessitat de comprometre’s amb un encara inconcret momentum. Hi haurà un 155 intens i extens, és clar, però caldran més condicions que de ben segur es donaran. Espanya no fallarà: les sentències del Suprem, noves prohibicions i limitacions als drets polítics, perbocades mediàtiques… En canvi, els partidaris de l’altra banda de l’escenari, els de l'”anar-hi anant”, els d’eixamplar no se sap ben bé què, els de menjar poc i pair bé, signarien amb els ulls clucs uns resultats similars als del Congrés a punt de dissoldre’s. Una manera com una altra de passar dies i empènyer anys, respectable com la dels altres fins que ens novament ens adonem de que ens despertem en l’etern dia de la marmota.

Sense que ambdues maneres de veure la realitat política coincideixin punt per punt amb els dos partits, el cert és que el PDCAT (o ens substitutori) i ERC caldria que oferissin des d’ara una imatge de bona relació, que aquesta fos real (la dona del Cèsar… etc.) i que es posessin a parlar de l’establiment d’uns mínims estratègics comuns. Ja comença de nou el rau-rau de les llistes úniques. Quin avorriment! Res de llistes úniques: cadascú que arreplegui tot el que pugui del seu segment ideològic, que així s’aprofiten més vots, uns vots que van cars en l’enganyós sistema electoral espanyol. Potser candidatures úniques al Senat (tipus Entesa dels nostres temps vintage) tindrien més sentit, en tot cas el desitjable és que els homes i dones que es presentin al maig lluint la nostra representació tinguin clar, sense distinció de color polític, què hi han d’anar a fer i què no. I això val tant per la investidura de qui sigui, com pels pressupostos o pels possibles grans consensos estatals (si convenen a Catalunya, és clar) i també per la decisió, no descartable, d’absentar-se permanentment de l’hemicicle el temps que faci falta fins que l’altra part del conflicte polític entri mínimament en raó.

Han aconseguit de nou, i aquest apunt també n’és una prova, situar-nos en el marc mental estatal  Encara que, vist el panorama resultant des d’octubre de 2017 i les pupes sofertes fins ara, quin remei ens queda. I això que figurava que ja havíem desconnectat del tot. Recordeu?

[Imatges: Sánchez anuncia eleccions (eldiario.es), el Congrés espanyol (teinteresa.es), el trio ‘els panxos’ (elperiodico.com) i Míriam Nogueras on fire (eldiario.es)]

Una República per evitar això, també (de nou)

No fa ni tres mesos del darrer accident de tren a Catalunya i ahir un altre de ben similar colpejà les nostres oïdes. L’apunt que en aquella ocasió vaig publicar és perfectament reproduïble avui perquè res no ha canviat: a més d’expressar la solidaritat amb totes les víctimes, cal denunciar una vegada més tant l’enganyós traspàs de competències en Regionals i Rodalies com la manca d’inversions o manteniment en les línies i, finalment, expressar l’anhel (la necessitat, més aviat) de culminar la llibertat nacional del nostre país, única solució que ens queda per aconseguir que els trens no descarrilin o que arribin a l’hora.

I com ho tenim, això de “culminar la llibertat nacional” o sigui, esdevenir un estat normal, democràtic, pròsper i europeu? El got és mig ple o mig buit, depenent de l’estat d’ànim de cadascú, però també de les ziga-zagues que experimenta cada hora que passa el denominat procés. Més enllà de baralles i baralletes entre partits o entitats, més enllà de lliris repetitius i eixorcs, més enllà d’hiperventilacions verbals, el cert és que, com aquella pel·lícula de Fellini, la nave va. Tres iniciatives han iniciat el seu camí pensades per resoldre els errors i el trencaclosques resultants dels fets d’octubre de 2017 i per superar el seu principal responsable, el sistema polític del moment: em refereixo a la institució del Consell de la República, la constitució de la Crida Nacional i el fenomen de les primàries a molts municipis de Catalunya. Tres fórmules imaginatives i de futur que ja han rebut, bon senyal, el menyspreu d’alguns i el silenci o indiferència de molts altres. Personalment, tot el que sigui deixar de banda capelletes, marmotes, lliris i caputxes comptarà amb la meva simpatia.

Però aquestes mogudes són més a mig termini i l’actualitat marca centrar l’atenció en l’apartat “repressió”. Entrem en una fase potser decisiva d’aquesta història. Dimarts començarà el judici de la vergonya, un judici que ha de servir per treure els colors a l’estat. Cal confiar tant en la fermesa dels encausats i en l’habilitat de les seves defenses com en la ineptitud del sistema judicial espanyol, almenys a la seva cúspide, presoner de la lògica política a qui deu el seu encimbellament. Espanya, de fet, no ens ha fallat mai i la farà tan grossa (i aquesta vegada, amb senyal televisiu pel mig) que cal aprofitar cada despropòsit de paraula, obra i omissió que surti d’aquella barroca sala madrilenya on tindrà lloc el judici polític més important en dècades.

Què cal fer? Ahir vaig assistir a l’assemblea de l’Òmnium Cultural del Tarragonès, on se’ns van explicar els detalls de la campanya #joacuso, pensada per posar en el centre del debat la injustícia que suposa l’empresonament, judici i tot fa preveure que condemna d’unes persones pel sol fet de donar veu al ciutadà, de forma pacífica i democràtica, atenent a uns compromisos electorals previs. Per molt que repetim aquesta realitat, mai no som prou conscients de la gravetat del que suposa. De moment, com a primeres accions de protesta, se’ns convoca a una manifestació a Barcelona i a una vaga general uns dies després. Aniria bé que ambdues fossin multitudinàries i pacífiques, que servissin per mantenir la tensió del moment. Res més desitja l’enemic, a part de la por i de la desunió, que el desànim o la rendició. No els donarem aquest gust. Mai.

[Imatges: Vilaweb i ccma.cat]

El dia que riu o plora, depèn

Avui és la Candelera, “La Presentació del Senyor, Purificació de la Mare de Déu” segons fixa l’imprescindible (malgrat els temps que corren) Calendari dels pagesos. Avui és aquell dia de l’any que determina la climatologia segons el seu estat anímic. L’inefable Tomàs Molina no ens va saber aclarir ahir, en el seu prime time estel·lar, si enguany la Candelera riurà o plorarà. En el moment en què escric això, Déu n’hi do el fred que fa, però tots estarem d’acord que són uns dies més de plorar que de riure, per motius extrametereològics de tots sabuts.

Com que són de tots sabuts, donarem a l’apunt d’avui un gir de 180º per parlar d’advocacions marianes i de les a vegades insospitades relacions entre algunes d’elles. La més evident és que les dues primeres referències del santoral que ens vénen al cap són la Candela de Valls (i les famoses Festes Decennals) i la Mare de Déu de la Candelaria, la patrona de les Canàries (esquerra, basílica a la població del mateix nom). Aquesta té, com tantes altres, una tradició de descobriment medieval. Es diu que a finals del segle XIV una imatge de la Candelera fou trobada a Tenerife per dos pastors guanxes. El culte s’inicià a finals del segle XV quan els conqueridors castellans van celebrar la primera festa de les candeles; poc després es construiria el primer temple a la cova on suposadament fou trobada la imatge. No falten veus més agosarades que parlen de que aquest culte marià fou el resultat d’un sincretisme entre una Mare de Déu cristiana i la deessa nativa Chaxiraxi (“la que sosté el firmament”), divinitat relacionada amb la lluna i la fertilitat o amb el sol i emparentada amb divinitats mediterrànies (Juno). L’historiador Juan Bethencourt Alfonso, estudiós de la mitologia guanxe, afirmava que la imatge de la Candelaria substituí un ídol anomenat Chayuga.

El lligam amb les nostres terres arriba quan ens hem de preguntar com és possible que es tinguessin informacions, ni que fos envoltades de llegenda, de l’existència d’una imatge cristiana en un moment (segle XIV) i una illa (Tenerife) en què les notícies de la presència europea són ben escasses. Com que les primeres missions (de franciscans) no van arribar-hi fins a meitats del segle XV, hom suposa que algun tipus de participació hi devien tenir els franciscans mallorquins que un segle abans ja havien arribat a Gran Canària. A aquesta conclusió arriba el primer cronista de la Candelaria, frai Alonso de Espinosa (1590): “como no iban a ser los piratas salteadores cántabro- andaluces (sic) los que depositasen la Virgen de Candelaria en la playa del Socorro, en las proximidades de Güímar, queda libre el campo para los abnegados misioneros mediterráneos”. A la mateixa conclusió arriba l’investigador modern Rumeu de Armas.

Hi ha més elucubracions en aquest sentit. Es creu que la imatge original de la Candelaria va ser feta prenent com a model la Mare de Déu de Lluc (dreta), descoberta al seu torn un segle i mig abans a Mallorca, d’on ara és patrona. La roba d’ambdues imatges és molt similar i el nen Jesús de la canària porta un ocell a les mans, igual que el portava antigament (sembla) el seu equivalent mallorquí (ara porta un llibre). I una semblança molt més cridanera: les dues marededéus són morenes, igual que Montserrat, que té el seu equivalent a La Palma (Monserrat) i de la qual ja en vam parlar en una ocasió. Les verges negres: un món enigmàtic i apassionant, sens dubte.

[Imatge de portada: Verge de Candelaria; font: Viquipèdia]

 

 

 

Crida Nacional o Convergència 3.0?

M’he fet fundador de la Crida Nacional per la República, en el que serà la meva quarta (i presumiblement darrera) militància política de la meva vida, i ahir vaig assistir al Congrés constituent de la nova formació, que no partit. Aquesta dicotomia, aquesta diferència semàntica separada per una finia i subtil línia, aquesta ambigüitat sobre la seva naturalesa i els seus objectius, són alhora la fortalesa i la debilitat de la Crida. No és un partit com els altres però ja ha estat inscrit en el registre corresponent. El programa polític parla de possibles participacions en eleccions. El nou flamant secretari general, Toni Morral, assegurà ahir, en el discurs de clausura, que la Crida no participarà a les properes eleccions municipals “perquè queda poc temps per preparar-les”.

No m’acaben d’agradar aquestes ambivalències i no m’agradaria tampoc passar al sector crític de la formació només vint-i-quatre hores després de néixer. Jo el concebo, i així creia que es desprenia de les presentacions prèvies que se n’havien fet, com una mena de “meta-partit” o “pre-partit”, un moviment completament transversal i amb vocació unitària que ajudés de forma decisiva a la consecució de la República efectiva, mitjançant una estratègia compartida que pogués ésser assumida pels diferents actors del procés sobiranista: institucions autonòmiques, món local, societat civil, presó i exili i, naturalment, els partits polítics pròpiament dits.

Distanciar-se d’aquesta idea de que la Crida és o serà, inevitablement, un partit com els altres no serà fàcil. Els enemics i els “amics” de la causa independentista no paren de repetir insistentment el mantra de que la Crida no és res més que una enèsima transformació de la Convergència de tota la vida, la Convergència 3.0, buscant desesperadament remuntar la representació institucional, una imatge que l’allunyi d’un passat a oblidar i una posició concreta en el sempre complicat triangle Barcelona-Lledoners-Waterloo. La idea és generosament alimentada per Esquerra, que ha menyspreat públicament la suggeridora aposta de la Crida i la seva aposta de màxima unitat en els difícils temps polítics que estem vivint. Em fa molta gràcia el raonament d’Esquerra: no vol que la seva militància s’integri a la Crida i, a continuació, l’acusa de ser un artefacte “convergent”; es tracta del mateix argumentari de l’unionisme quan rebutja anar a entrevistes i tertúlies de TV3 per, a continuació, queixar-se de que no apareix mai al canal televisiu acusant-lo, a sobre, de parcialitat. Jo crec que ERC s’està equivocant molt.

Una dada que demostra que l’aposta de la Crida per la unitat i per la transversalitat és nítida i sincera és la llarga llista de prestigioses figures de passat ben poc convergent que s’han integrat al nou moviment: Germà Bel, Marina Geli, Ferran Mascarell, la històrica Magda Oranich, Ramon Cotarelo o els mateixos Jordi Sánchez i Toni Morral, elegits ahir president i secretari general. Gent que, per cert, no són de la meva corda i que, precisament per això, m’han animat a integrar-m’hi, entre altres raons. Un cas ben especial és el de Pep Andreu, el carismàtic alcalde de Montblanc, que va rebre potser la més clamorosa ovació per part dels congressistes. Friso per saber què farà (o no) l’històric partit en el qual milita.

Per demés, l’acte d’ahir no es va diferenciar gaire d’altres congressos de partit-partit: retards en l’horari previst, votacions a mà alçada (amb resultat búlgar, comprensiblement), el friqui que reclama els seus cinc minuts de glòria microfònica (dient algunes coses plenes de sentit comú), les constants entrades i sortides dels assistents, per anar a fer un pipí o a fumar a l’exterior del mastodòntic (i lleig) edifici del Centre de Convencions Internacional de Barcelona.

Aquí no val desitjar llarga vida a la Crida, sinó curta. Una de les peculiaritats de la formació (juntament amb el fet de tenir el nou president a la presó) és que es compromet per escrit a la seva dissolució el dia de la consecució de la República efectiva. No serà fàcil, ja ho sabem, aconseguir-la però aquest és el principal repte que es planteja, si tothom sap llegir generosament els seus plantejaments, que no són altres que la unitat (electoral o estratègica, això és el que cal discutir), transparència, radicalitat democràtica i il·lusió per un futur millor.

[Imatges: Toni Morral, Vilaweb, foto Albert Salamé; Viquipèdia; Pep Andreu, delcamp.cat; elnacional.cat; avui aquest bloc compleix dotze anys!]

 

80 anys del final de la guerra civil a Tarragona

S’escauen avui els 80 anys de l’entrada de les tropes feixistes a Tarragona. De nou, l’Ajuntament de la ciutat, amb la col·laboració de nombrosos organismes i entitats ha organitzat un amplíssim programa que s’estén fins el 28 de març: exposicions, projeccions, taules rodones, presentacions de llibres, actuacions musicals… Tot un reguitzell d’activitats per no perdre-se’n ni una: la dramàtica data del 15 de gener i tot el que va significar a partir d’aquell dia per a la capital (repressió política, afusellaments, fam, privacions de tota mena) dona per això i molt més, i interessa no només pel que pugui suscitar el coneixement de la història recent de Tarragona sinó també pel que significa de recordatori del que hem d’evitar en el futur. Hereus ideològics d’aquells que van entrar manu militari el 1939 tornen a posar avui en perill els valors inqüestionables de la democràcia, la convivència, la llibertat o la justícia, i el coneixement i difusió de la ingent documentació que sobre aquell moment històric disposem (imatges cinematogràfiques, fotografies, expedients administratius, premsa i, especialment, testimonis personals) ha d’ajudar a minimitzar aquells perills.

El primer acte del programa ha consistit en l’exhibició d’un documental del canal TAC12 sobre aquell 15 de gener de 1939, a partir d’imatges de l’època, recreacions d’aquella funesta data, testimoniatges de sobrevivents i intervencions de diversos historiadors, entre els quals Jordi Piqué, director de l’Arxiu Municipal, que ha estat l’encarregat de presentar el programa i la pel·lícula i que no s’ha estat de recordar les esgarrifoses xifres pel que fa a la repressió d’aquells anys (bombardeigs, cases destruïdes, exiliats, afusellats, presoners, depuracions de funcionaris), unes xifres que tots hauríem de tenir presents, tant com a homenatge i agraïment a qui més les va patir, com d’advertiment pel que pot passar en un futur proper si no anem alerta.

[Programa d’actes

 

No estem per bromes

Qui escriu aquest bloc, malgrat el seu notori caràcter seriós, s’havia permès el 28 de desembre, dia dels Innocents, publicar (no sempre) alguna broma o facècia amb encert desigual. I ho feia intentant mantenir el caliu d’una tradició definitivament vinguda a menys com tantes altres del Nadal (“les festes”, com mana ara la correcció política). Aquest any ja no serà així, i potser mai més. No estic, no estem, per bromes. No fa falta dir per què. Quan el panorama s’aclareixi, quan hi hagi motius per un optimisme sincer, quan flairem el futur amb esperances fundades, quan constatem que realment estem al costat correcte de la història, potser m’animo a incloure al bloc noves i amables facècies, tant innocents com els lectors als quals van destinades (que d’innocents ben poc tindran).

[A la memòria de Jordi F., company de feina, que se’ns ha anat un vespre de Sant Esteve; ja ho deia: no estem per bromes]

Enhorabona

Ahir va acabar la primera fase de les primàries a les eleccions municipals de Barcelona, amb la previsible victòria d’un dels principals impulsors d’aquest procés, Jordi Graupera. Ens hem de felicitar d’aquesta iniciativa, de la seva organització, de la seva participació, dels seus resultats i del seu fair play, d’una estimulant experiència del que haurà de ser, més prompte que tard, la manera lògica i democràtica de decidir qui ha d’ocupar els diversos nivells de representació política de la nostra societat.

No és estrany que els mitjans de comunicació no s’hagin fet prou ressò d’un procés democràtic i transparent d’aquestes característiques, un contrast amb les formes encara omnipresents en les formacions polítiques tradicionals, dominades per ‘cambalaches’ en despatxos i petits comitès, fidelitats canines o lideratges sospitosament indiscutits. Si hem de construir una República, haurà de ser de nova planta (amb perdó) i un dels seus valors bàsics haurà de ser la radicalitat democràtica en l’elecció de representants i en la presa de grans decisions.

Aquestes flamants maneres de concebre la cosa pública ja comencen a ser enteses per algunes formacions polítiques (Solidaritat des de fa anys, Demòcrates, la CUP en part i, possiblement, la nounada Crida Nacional) i confiem que ben aviat ho facin la resta, si realment entenen que això de la República no va de records antics ni de gestos buits de contingut sinó de donar forma i fer efectives les demandes de la nostra societat en ple segle XXI.

Enhorabona a Jordi Graupera. He seguit fins on m’ha estat possible la seva campanya, les seves estimulants idees de filòsof i de polític sobre què ha de ser la Barcelona dels propers trenta anys, i les seves propostes més concretes sobre els grans reptes que té com a ciutat i com a capital, l’habitatge, el turisme o la mobilitat. Alguns dels atacs o menyspreus que ha rebut em confirmen que ell i l’experiència electoral que ha ajudat a fer rodar estan al costat correcte de la història.

[Imatge: elcritic.cat, foto: Jordi Borràs]

Ni una cosa ni l’altra

És bastant evident que, en aquests moments, una forta desorientació s’ha ensenyorit de Catalunya i del seu procés d’alliberament cap a la República. Repressió ignominiosa, recel entre partits, falta d’una estratègia més definida (potser un nou full de ruta, si no molesta la paraula), institucions vigilades i més obstacles en el camí que, figura, una majoria social comparteix.

És difícil, per tant, proposar (i posteriorment dur a terme, és clar) què s’ha de fer per donar passes endavant cap a l’objectiu final. De moment, quedem-nos en què és el que no s’ha de fer, que és més fàcil. Ahir l’actualitat ens va donar dos exemples antitètics de què és el que hem d’evitar de totes totes.

Una, la irrupció de grups antifeixistes a Girona, superant les tanques policials que protegien una mini-manifestació espanyolista. L’actuació violenta, es miri com es miri, d’aquests grups amb la cara tapada legitima el relat que Espanya vol imposar. No havíem quedat que Tortosa era el model a seguir? Però si els altres eren quatre gats ballant la conga! Per què no se’ls deixava fer el seu numerat i que se’n tornessin a casa entre la indiferència general? Atenció: no parlo de l’actuació posterior dels Mossos, allí i després a Terrassa, necessàriament condemnable i que haurà de ser objecte d’anàlisi i responsabilitats en els nivells més alts. I tot i així, convindria no tirar-nos gaires pedres a la nostra teulada, només les imprescindibles.

L’altra notícia d’ahir, diametralment oposada a l’anterior, és el dejuni de vint-i-quatre hores al convent dels Caputxins protagonitzat per alguns consellers i diputats en solidaritat amb els quatre presos polítics en vaga de fam. Sense llevar la bona intenció que anima la iniciativa, m’envaeix al contemplar-la una intensa sensació de cansament davant de tants gestos aparents, simbòlics, estètics i de cara a la galeria. Kumbaià, Déu meu, kumbaià! Cultura del lliri, en podríem dir, i ja cansa una mica, més que res perquè no va acompanyada de mesures més efectives, més potents, més audaces, les que siguin.

Entre el perdre la paciència dels primers i aquesta mena de dia de la marmota dels segons bé hi ha d’haver un terme mig per on poder avançar realment. Al país li està sobrant l’excés de rauxa de grups autoorganitzats vés a saber com, guiats únicament per emocions primàries, incontrolats i manipulables, i li sobra també el seny exagerat d’uns dirigents situats a les palpentes, incapaços d’avançar per por, per prudència, per falta d’objectius concrets o per intencions inconfessables.

Res està perdut. La política catalana ha generat en els darrers mesos dues interessants iniciatives que poden representar aquesta via intermèdia a què feia referència: les primàries per a les eleccions municipals del maig, tutelades per l’ANC, i la Crida Nacional, auspiciada pels dos presidents i Jordi Sánchez . Dos moviments capaços de conjuminar el millor d’uns (la participació ciutadana, el poder de la societat, l’esperit de l’1-O, en definitiva) i dels altres (l’organització, el lideratge, el marcar el rumb, la necessària discreció a l’hora de prendre decisions), en un marc de democràcia i transversalitat. Primàries i Crida culminaran els seus processos constitutius en les properes setmanes i abans que comenci el judici contra els nostres líders polítics i socials: hauria de ser un bon moment per aclarir el panorama de futur.

[Imatge: elnacional.cat]

A l’altra capital

Aquest cap de setmana passat, fugaç escapada (estríctament turística) a Brussel·les. Coneixia la capital belga i europea, i ara també catalana, d’una visita encara més fugaç fa alguns anys i com passa massa sovint, no vaig tenir prou temps per conèixer els seus carrers, els seus monuments i els seus racons dignes d’interès.

El tren que connecta l’aeroport amb la ciutat és indigne del lloc on em trobo, uns vagons que recorden els de la Renfe de fa cinquanta anys, una decebedora sorpresa per a qui espera un mitjà de transport modern i eficient al cor d’Europa. L’aital tren em deixa a l’estació de Brussel·les-Central, una petita joia (esquerra) dels anys cinquanta, obra de Víctor Horta, autor de nombroses edificacions Art Nouveau a les dècades precedents. Ja és mitja tarda d’un dia molt fred, plujós i ventós, les tres coses juntes, quan accedeixo a la contigua estació de metro per arribar a l’hotel. Podria fer-ho a peu perquè és ben proper, però ja he dit que és fosc, fa mal temps, costa d’orientar-se i abans me moro que no pujar a un metro encara desconegut. El suburbà brussel·lès, no molt millor que el seu cosí germà ferroviari pel que fa a manteniment, és una xarxa inaugurada els anys 60, famosa perquè els murals d’algunes de les seves estacions estan decorades amb motius del còmic, marca del país amfitrió, i coneguda també tristament per l’atemptat de fa uns anys a Maelbeek/Maalbeek.

Em disposo a passejar pel centre de Brussel·les. Observo en la llunyania una aglomeració de gent en una cantonada. Què serà? Quan hi arribo, descobreixo que es tracta de l’indret on hi ha el Manneken Pis, objecte de selfies que immortalitzen la laica peregrinació de què gaudeix el nen que pixa (dreta). Com se sap, hi ha el costum de revestir-lo d’alguna manera: avui, 1 de desembre, dia de la lluita contra la sida, l’estatueta me l’han cobert amb un preservatiu color carn i una bufanda vermella.

A pocs metres es troba la Grand Place, centre neuràlgic (i, naturalment, turístic) de la ciutat. Un arbre nadalenc altíssim la presideix mentre que en un dels laterals s’hi ha instal·lat un pessebre dels de tota la vida (com ha de ser: aquí no estan ni per experiments ni per collonades). La multitud, que contribueix a escalfar el gèlid clima hivernal del vespre, contempla extasiada l’espectacle son et lumière de la plaça, amb els seus jocs de llums de color i la seva música psicalíptica que realcen els bellíssims i històrics edificis que rodegen l’espai (a dalt, Ajuntament). Ben a prop, les Galeries Royales Saint Hubert ofereixen al visitant la seva abassegadora oferta comercial, amb notòria presència de la xocolata en totes les seves temptadores modalitats. A l’altra banda de la Grand Place i més al nord, hi ha l’edifici de la Borsa, al voltant del qual s’hi han instal·lat innombrables paradetes de motius i guarniments nadalencs, de tot tipus de menjars (també musclos, especialitat del lloc) i de begudes per fer passar el fred, inclòs vi calent.

El diumenge em disposo a agafar de nou el metro i, oh sorpresa, l’accés és gratuït. La raó: la celebració d’un dia contra el canvi climàtic i per facilitar la mobilitat als assistents a una marxa que s’ha convocat per a aquest motiu. Resultat: els vagons del suburbà presenten un inusual aspecte japonès pel que a aglomeració de viatgers es refereix. Arribo a un dels motius del meu viatge: el Centre del Còmic, hostatjat en un edifici d’Horta, l’arquitecte que ja he esmentat abans. Com és notori, Bèlgica és una potència mundial en el que ells en diuen bande desinée, pàtria dels creadors de Tintín, els Barrufets, la Patrulla dels Castors, en Jan i Trencapins, en Sergi Grapes (esquerra) i de tants herois de la nostra infància. Què menys que dedicar-los un verdader museu amb dibuixos, pintures, objectes i records relacionats amb aquest art. Lamentablement, no puc arribar a visitar-lo: la cua quilomètrica per entrar i l’escàs temps de què disposo fan que desisteixi de les meves intencions. Una altra vegada serà (total, Brussel·les està a dues hores de Barcelona o de Reus). Aprofito el desplaçament per fer algunes compres a la botiga del museu i me’n torno caminant, xino-xano, cap a l’hotel. Ben a prop em topo amb una imponent església gòtica: es tracta de la catedral de Santa Gúdula, on es van casar Balduí i Fabiola, primer esdeveniment retransmès en directe per televisió.

L’avió m’espera. Vint-i-quatre hores de rellotge (dormir inclòs) són, definitivament, ben poca estona per una escapada (no política) a Brussel·les. I si és política, ja no diguem.

[Imatges: Viquipèdia]

De París a Pequín

Se’ns en va Bernardo Bertolucci. Els mitjans s’han apressat a titllar-lo de “darrer gran cineasta italià”, no sabem si perquè sempre que mor algú important és el “darrer” (cantant d’un gènere determinat, escriptor d’una generació específica, etc.) o bé per fer una mena de joc de paraules amb dues de les seves pel·lícules més cèlebres, El darrer tango a París El darrer emperador.

Les dues cintes esmentades, més Novecento, són les tres que recordo haver vist i de les quals en puc donar una opinió, per bé que desigual. La primera pel·lícula, contaminada per factors no estrictament cinematogràfics de tots coneguts, juraria haver-la vist per televisió, pocs anys després de que per fer-ho fos necessària una excursió a Perpinyà poc patriòtica i molt morbosa. En honor a la veritat, més que veure-la la vaig acabar dormint perquè em va resultar espessa i plúmbia. Fins i tot em fa una certa vergonya no saber com acaba. Potser avui canviaria d’opinió: igual la passen per TV3 un dia d’aquests, vés a saber.

Novecento la vaig veure al Cèsar de Tarragona. Es tracta, com se sap, d’una llarguíssima cinta que s’exhibia en dues setmanes consecutives i, per tant, calia passar per caixa dues vegades. No em va importar. La història de la primera meitat del segle XX italià (“el fresc”, com de forma poc original és qualificat per tothom) protagonitzada per uns joves De Niro i Depardieu, amics i rivals de classe social, és llarga però no pesada, introdueix molts elements de reflexió política i social i alhora és apta per al gran públic, té algunes escenes i una banda sonora memorables… L’ascens i posterior derrota del feixisme (el de veritat, l’italià), un dels eixos de la pel·lícula, és en aquests moments d’una depriment actualitat i tota una advertència sobre el què s’ha de fer i el què no per evitar la repetició de la història.

La multioscaritzada El darrer emperador, en fi, la història de Pu Yi que va acabar els seus dies de jardiner reeducat per la dictadura xinesa, és una gran pel·lícula, demostració del que passa quan s’ajunten uns bons intèrprets, un excel·lent guió, una aconseguida banda sonora i, molt important, uns generosos mitjans econòmics. I, naturalment, un director de primer ordre, i Bertolucci ho era.

[Imatge: flickr.com]

 

Una República per evitar això, també

Cada vegada que al nostre país es produeix un accident ferroviari amb víctimes mortals toca plànyer-se’n, investigar-ne les causes i fer-se el ferm propòsit, per part de qui pertoqui, de que sigui la darrera ocasió de que haguem de sentir o llegir aquest tipus de notícies. Ahir va ser un d’aquests dies. L’accident, un descarrilament en una línia de regionals, a l’alçada de Vacarisses; una única víctima mortal i molts ferits; la causa, una esllavissada en què l’enrenou meteorològic de les darreres setmanes no hi és aliè.

Sembla que en aquesta ocasió ADIF, la responsable de la infraestructura i del seu manteniment, sí que havia efectuat alguns treballs prèviament per impedir o minimitzar incidències com les d’ahir, però a la vista està de que no són suficients. Caldrà de nou recordar i denunciar que aquestes millores en vies, catenàries i obres annexes suposen cada any un minse percentatge de la partida pressupostària corresponent. No estem parlant de que no hi hagi diners o de que s’hagin de destinar a finalitats diferents: els diners sí que hi són, però s’administren de manera tant gasiva com sospitosament arbitrària.

Al marge d’això, l’administració que ha d’acabar donant la cara en termes de prestació del servei, la Generalitat, assisteix impotent a aquest exercici de garreperia, amb les mans lligades a l’hora de prendre qualsevol iniciativa o decisió per millorar satisfactòriament la xarxa i els serveis ferroviaris amb més incidència entre la població. Vull creure que els responsables d’haver acceptat en el seu moment el traspàs de Regionals i Rodalies n’estaran ja ben penedits. Constitueix un bon exemple de peix al cove mal negociat i precipitadament acceptat per raons electorals i d’imatge: el de Regionals, per cert, culminat pel Tripartit. Una raó més, l’enèsima, per anhelar l’adveniment de la República efectiva per Catalunya (ja no m’atreveixo a dir quan, ni com).

[Imatge: foto ACN, ara.cat]

I aquí ho deixo

Ja ha passat un any per a un altre dels nostres presos polítics. Avui és el torn de Carme Forcadell. Tinc per mi, i em sembla que és una opinió generalitzada, que és el més injust de tots els casos de represàlia política que estem suportant els catalans. La raó per a incloure-la en el potiner relat de rebel·lió-pseudo-violenta i per a privar-la de llibertat és, per a les llumeneres togades, haver facilitat el debat al Parlament des de la seva funció de presidenta. Discutir de política en una cambra legislativa! On s’és vist? Permetre el que en una democràcia normal és la seva essència ha portat la de Xerta a la reclusió primer a Alcalá i després a Mas d’Enric, ben a prop del domicili d’aquest blocaire, circumstància que m’ha permès acostar-m’hi en algunes de les concentracions de suport que s’hi convoquen. Mostres d’escalf, manifestos, cançons, llaços, pancartes, cartes, fins i tot el noi aquell del “bona nit!”, qualsevol iniciativa és poca pel que necessiten i es mereixen la Carme i la resta de presoners polítics.

Coincideix el dia d’avui amb el quart aniversari de la votació del 9-N, autèntic tret de sortida d’un procés encara per finalitzar, i també amb un acte que s’ha celebrat aquest vespre a Tarragona, a l’Aula Magna de la Rovira i Virgili (a rebentar, amb gent al carrer), per sentir les intervencions de Cèsar Puig i Gonzalo Boye. A Puig, advocat i antic secretari general d’Interior de la Generalitat, també li ha tocat la seva ració en les represàlies contra els dirigents del Govern. Vaig tenir ocasió de treballar amb ell i sé de la seva bonhomia com a persona i del seu rigor com a professional de l’Administració, i tampoc ell es mereix la petició de no-sé-quants anys a la presó que se li està demanant. El meu suport, la meva gratitud i la meva solidaritat.

EL xilè Gonzalo Boye és un dels advocats estrella (amb permís d’Aamer Anwar) de la causa general contra els catalans. Tranquil, irònic, preparat, amb un cap molt ben moblat, ens ha delectat amb detalls i anècdotes del trepidant any que li ha tocat viure, ple de reunions, trucades i viatges per mitja Europa. El seu missatge ha estat: la situació és complexa, els resultats tardaran en arribar, però tranquils, no hi ha res deixat a la improvisació. Y ahí lo ha dejado.

[Imatge: elnacional.cat]

Quina vergonya

El partit de waterpolo femení entre les seleccions israeliana i de l’estat espanyol es jugarà al CAR de Sant Cugat a porta tancada i després de dos canvis d’ubicació. La causa? Mesures de seguretat, després de les amenaces de boicot proferides per grups contraris a les polítiques d’aquell estat mediterrani envers els palestins, inclosa la secció local barcelonina de la CUP per boca d’aquella regidora d’ulleres estrambòtiques.

Sento vergonya que al nostre país triomfin aquest tipus de posicionaments tan fora de lloc i sento vergonya també pel fet de que es cedeixi al xantatge d’aquests col·lectius. No hi fa res que se’ls faci l’observació que fer pagar les seves dèries antisionistes a unes esportistes, barrejant coses que no s’haurien de barrejar, no té res de progressista: més aviat és racista. No hi fa res que se’ls recordi que Israel és un dels estats que amb més simpatia segueix el procés sobiranista català, en contrast amb la lamentable posició que Palestina observa sobre el mateix afer. No hi ha fa res que se’ls argumenti que Israel és, malgrat tot (l’estat que estigui lliure de pecat…), una democràcia estable i avançada, mentre que Palestina és, també malgrat la seva peculiar situació, un territori condicionat per l’actuació de grups terroristes obsessionats amb la desaparició del petit estat jueu. No hi fa res, en fi, que se’ls recordi l’enorme contradicció que suposa boicotejar una selecció esportiva israeliana i no fer-ho amb cap altra: per la mateixa regla de tres, s’haurien de boicotejar les seleccions nord-americana, veneçolana, saudí, xinesa, iraniana, paquistanesa…, suposant que els boicots esportius fossin mínimament útils i no barroers, injustos i una mostra d’immaduresa política.

No hi fa res, perquè ells van a la seva i, el que es pitjor, les nostres autoritats (del color que siguin) cedeixen a aquestes pressions. Una llàstima, perquè hi haurà sortit perdent tothom, les esportistes, els espectadors, els israelians i, naturalment, els palestins que, com és obvi, romandran completament al marge de les criaturades dels progres nostrats.

[Imatge: Vilaweb]

Reflexions en dia trist

Just un any després de l’empresonament d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn, es fan públiques les peticions de penes per als nostres polítics. Es demanen un fotimer d’anys de presó (per posar urnes!) com a conclusió a una surrealista manipulació dels fets de 2017, un autèntic despropòsit jurídic segons els entesos en lleis.

Només unes reflexions, que m’arriben a raig. Primera, solidaritat absoluta i incondicional cap a Junqueras, Forn i resta de presos i exiliats. Qualsevol gest, efectiu o simbòlic, és poc per denunciar la injustícia que suposa la seva situació personal, per alleugerir-los el patiment o per agrair-los el pas que va donar en el seu moment. Segona, està bé que els nostres líders, branca poder autonòmic, formulin solemnes missatges de protesta, de fermesa i de contundència, però hom espera alguna cosa més, alguna concreció d’estratègia, de decisions, d’accions en un futur més o menys immediat. El necessari tacte que han d’observar (que si un nou 155, que si nous episodis repressius, que no convé ensenyar totes les cartes, ens en fem el càrrec) no ha d’impedir transmetre a la societat catalana la idea de que anem endavant, no de que ens estem quiets perquè no hi ha més remei. Tercera, això també val per ANC i Òmnium, que semblen a vegades presoneres dels mateixos dubtes i contradiccions però que no tenen igual necessitat que els polítics d’anar amb peus de plom. Quarta, fora retrets entre uns i altres; no parlo d’unitat, ni de llistes electorals, ni d’estar al cent per cent d’acord amb tot, només de respecte entre ells i entre tots. Cinquena, avui torna a ser un dia trist, un més després d’un any (o quatre o deu o tres-cents, depenent on vulguem posar el comptador del redreçament nacional, però cada jornada desesperançadora ha acabat essent desmentida pel destí, amb alguna notícia optimista i engrescadora. Avui no ha de ser diferent i el mon dona moltes voltes.

[Imatge: foto ANC, elnacional.cat]

 

Benvingut, Consell

En pocs dies tres nous actors s’han afegit al llarg i incert, però també engrescador i trepidant, procés cap a la República catalana: la Crida Nacional, el Consell per la República i el Fòrum Cívic. Veient les reaccions que ha suscitat la seva aparició (atacs i menyspreu, tant des d’allà com des d’aquí) no he dubtat gaire en què havia de fer: ja sóc fundador de la primera i no fa ni mitja hora que m’he adherit al segon, a la vegada que espero participar, segons capacitat i disponibilitat horària, en el tercer.

Trobo particularment interessant la constitució del Consell per la República. Ciudadanos l’ha titllat de “xiringuito” i als puretes de la CUP no els acaba de fer el pes: bona idea la seva creació, doncs. Lluny de ser un artefacte simbòlic o d’independentisme màgic, com els agrada qualificar als aiguafestes de sempre, el Consell servirà plenament, sense condicionants legals ni amenaces ponentines, als objectius d’internacionalització del conflicte català, de participació individual i col·lectiva en les primeres passes de la República naixent i d’implementació d’un nou concepte de ciutadania, basat plenament en la digitalització i l’ús de les noves tecnologies.

L’aparició del Consell suposa, a més, la consolidació de la legitimitat republicana, sorgida del mandat de l’1 d’octubre, que en estreta col·laboració amb la legitimitat autonòmica (inevitable i necessària) i en el treball de la societat civil (més o menys organitzada) servirà per continuar avançant sense pressa (en tenim, però les coses són com són) i sense pausa cap al destí somniat.

El naixement i ràpida expansió del Consell (12.858 inscrits en aquest moment) ha de suposar, en fi, un reconeixement al president Puigdemont i a la resta de consellers exiliats, que han donat forma al projecte, pel sacrifici personal que han representat les seves decisions i actuacions, a vegades no prou compreses per sectors del nostre camp polític. Foc amic, en diuen.

[Imatge: foto Sergi Alcázar, elnacional.cat] 

República, any II

Quan ocorre algun fet al que no donem importància o volem que quedi d’immediat en l’oblit solem dir que “tal dia farà un any”. Portem a Catalunya, aquests mesos de setembre i octubre recordant el que va passar fa un any i en cap dels molts esdeveniments que vam viure el 2017 li és d’aplicació aquella dita. Tot el contrari, no només ha fet un any del 20 de setembre, de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre… sinó que n’hem parlat a bastament abans i ho continuem fent després de l’aniversari: parlat, recordat, analitzat, sigui per reafirmar-se en el que es va fer o decidir, sigui per penedir-se’n, sigui per prendre’n nota dels errors comesos, sigui per tirar-hi la cavalleria per sobre dels seus protagonistes.

I quan menys escau aplicar allò de “tal dia farà un any” és avui, 27 d’octubre, aniversari de la proclamació de la República. Que no s’hagi pogut (o volgut, que és un debat diferent) implementar-la o fer-la efectiva no treu el valor que té aquella decisió de la sobirania parlamentària com a compliment del mandat democràtic, com a necessari formalisme i com a constatació, per a tebis i escèptics, de que allò del procés anava de veres. Per tant, avui no és moment oportú de retreure als seus protagonistes que fessin un salt en el buit, sense estructures preparades ni pla B en ment (que tampoc és del tot veritat). En realitat, mai no ho ha estat, d’oportú, ni que fos per simple solidaritat amb presos i exiliats, a qui mai no agrairem prou el seu gest, per molt que presentés errors de càlcul.

Com una acció lateral, coincidint amb el primer aniversari de la República non nata, l’ANC ha tingut la pensada de fer una presentació massiva de sol·licituds perquè el DOGC publiqui la Declaració d’Independència i es completi així el seu caràcter d’oficialitat. No estic en contra de que s’hagi de donar aquest pas, però permeteu-me que expressi el meu absolut escepticisme pel que fa a aquesta qüestió. No es publicarà; i si es publica, si es considera que té un valor, ràpidament l’estat contestarà amb l’enèsima artilleria jurídica, i si no té valor, és un simple brindis al sol. De simbolismes, em sembla a mi, n’anem més que sobrats. Si cal un simbolisme potent, que deixi les coses clares, proposo una altra mesura. Com que el DOGC és un butlletí autonòmic, el que cal és crear ja el Butlletí Oficial de la República Catalana, depenent del Consell de la República, que sigui el portaveu des d’ara de la legitimitat nascuda el 27 d’octubre.

Ja tarden a publicar-hi la Declaració d’Independència: demà comença l’any II de la República.

Un altre Pont, si us plau

Amb la conferència sobre “La llengua catalana durant el pontificat de l’arquebisbe Pont i Gol”, pronunciada per l’escriptor Francesc Roig al Seminari de Tarragona, s’ha clos el cicle organitzat amb motiu del doble aniversari del Cardenal Vidal i Barraquer (150è del naixement i 75è de la mort). La temàtica de les cinc xerrades que ha comprès el cicle, lluny de centrar-se en la figura d’aquest eclesiàstic, s’ha estès tant a l’època històrica que li tocà viure com a aspectes de la vida de l’arxidiòcesi tarragonina. Per exemple, la conferència d’ahir.

La dissertació era d’especial interès, per tractar d’una època i d’un procés que tots (els que tenim una edat) tenim en la memòria: l’evolució de l’Església catòlica, universal i tarragonina, empesa per l’esperit del concili Vaticà II, paral·lela al canvi polític i institucional que demandava la societat de finals dels 60 i principis dels 70. En aquest escenari, i pel que fa a la diòcesi tarragonina, la controvertida figura del cardenal Arriba i Castro (gallec, influent, tradicional, superat per la història: espero tornar algun dia al bloc per parlar d’aquest personatge) és substituïda per la del doctor Josep Pont i Gol, ponentí, senzill, planer, proper a la seva feligresia.

L’església tarragonina necessitava, efectivament, un canvi i un dels aspectes on primer es va notar la petja de Pont i Gol fou en el lingüístic, nucli de la conferència d’ahir. En les formes i en el fons, el canvi de pontificat va ser evident: quan el nou arquebisbe va fer l’entrada oficial a la ciutat (amb parada militar inclosa) s’adreçà en català, gest que va ser contestat pel públic amb un significatiu: “ja era hora!”. Convé tenir present que això passà el 1971. Mans a l’obra, no tardà en disposar la traducció a la nostra llengua dels diferents textos litúrgics, seguint l’esperit conciliar com també oficialitzant el que ja era una pràctica habitual a moltes parròquies. Al respecte, el que fou secretari de Pont i Gol, mossèn Barberà (present a la conferència), explicà una curiosa anècdota. Pont i Gol havia participat, durant el concili, en algunes reunions de treball per elaborar la traducció de textos al català, d’on en va sortir la del Credo; la catalana és l’única versió que tradueix Deum de Deo per Déu nat de Déu i no per Déu de Déu: aquesta darrera expressió semblava als pares conciliars una mena de renec…

Roig rememorà també una conferència de Pont i Gol, significativament l’any de la mort del dictador, al Centre de Lectura de Reus amb el títol “La llengua de l’Església”, on deixà ben explícites les seves idees i intencions sobre la qüestió. L’acte tingué un discret ressò en els mitjans de l’època, més dominats que ara per unes determinades elits que sempre van recelar de la figura i l’obra d’aquell eclesiàstic de tarannà bonhomiós i aparença discreta, com de capellà de poble (els sectors reaccionaris de la diòcesi el van batejar malintencionadament com “l’espardenyetes”), que avui trobem a faltar. Conec una tarragonina, molt de la ceba, compromesa de fa dècades amb la llengua i la cultura, que sempre s’exclama amb enyorança: “un altre Pont i Gol és el que necessitem!”.

[Imatge: arquebisbattarragona.cat]

52 hores

Ha mort Robert Saladrigas, l’autor d’un llibre especial per a mi: 52 hores a través de la pell. Relata el trasllat d’un noi, en tren i en vaixell, de Barcelona a Melilla, on ha de fer el servei militar. Ell i el grup que l’acompanya emprenen un viatge iniciàtic que suposa un trencament en les seves vides, un pas de la comoditat de la llar familiar a un món llunyà i ple d’incerteses. Com que a mi també em va tocar fer el mateix deu anys després del que relata Saladrigas, no vaig poder evitar una forta identificació amb el personatge quan vaig llegir el llibre, circumstància que me’l va fer particularment interessant. L’elegància i correcció de Saladrigas van contribuir-hi molt. Ara hem de lamentar-ne la desaparició.

[Imatge: xtec.cat]

Resistir és vèncer

Ja fa un any de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. El nostre dret, la nostra necessitat i, fins i tot, la nostra obligació és recordar-ho a cada oportunitat que se’ns presenti, denunciar-ho per tots els mitjans que tinguem a l’abast i solidaritzar-se amb els seus cercles personals. Què menys. Amb aquella desgraciada i injusta decisió, ens volien enfrontats, porucs o desmoralitzats i ja es veu que un any després no han aconseguit almenys el tercer dels objectius, sinó tot el contrari. Cada dia que passa es fa més ignominiosa la situació d’aquests dos compatriotes i tot el que ens arriba d’ells és un necessari missatge de fortalesa, valentia, dignitat i serenor.

L’aniversari m’agafa, casualitats de la vida, llegint un llibre magnífic, El cavaller Floïd, la biografia de qui fou l’ànima fundadora d’Òmnium Cultural, en Joan B. Cendrós. Ahir mateix llegia el fragment que parla de la primera gran dificultat que hagué d’afrontar Cendrós i l’activa entitat cultural que ajudà a crear: als dos anys, el règim franquista ja havia escorcollat i clausurat la seu de l’entitat, que no pogué obrir portes fins alguns anys després. Mentrestant, l’Òmnium sabé entomar la repressió, prosseguí les seves activitats clandestinament i l’experiència serví per enfortir-la i convertir-la en la decisiva, dinàmica i eficaç associació en què s’ha convertit en les darreres dècades. Cent mil socis ho avalen.

Als anys seixanta tancaren la seu però respectaren els seus dirigents; avui, coses de la vida, l’entitat pot funcionar a ple rendiment però té el seu president injustament privat de llibertat sense haver comès cap delicte i ¡sense judici! Ni la dictadura gosà fer això. Avui, superat el desencís que ens suposà assabentar-nos del tancament dels meus dos tocais, la indignació, la vergonya que suscita aquesta situació (almenys a mi) i l’exigència d’una immediata llibertat no han parat de créixer dotze mesos després. És que és molt gros.

Estan resistint i estem resistint, i resistir és vèncer.

Llibertat presos polítics!

[Imatge: elpuntavui.cat]

Un any ja, un any només

El primer que em ve al cap quan es compleix un any del referèndum de l’1 d’octubre és constatar la relativitat del temps, i no pròpiament a l’einsteiniana manera sinó com l’experimentació de que els darrers dotze mesos han passat alhora molt depressa i molt a poc a poc. Sembla que va ser ahir, com qui diu, que ens vam plantar en algun col·legi electoral disposats a passar-hi una colla d’hores amb un doble sentiment d’alegria per participar en un acte just, profundament democràtic, i de temor de que no vingués la xusma policial a impedir-lo amb la més maldestra de les maneres. Personalment, vaig viure les dues coses i així en vaig deixar constància en el seu moment.

Però a la immediatesa dels fets, vivències i sentiments, tan frescos en el temps, s’hi oposa la constatació ben palpable de que després d’aquell fenomenal i exemplar exercici de democràcia i de dignitat col·lectives han passat 365 dies intensíssims passats els quals hom té la sensació de que ens trobem de nou a la casella de sortida, de que després d’aconseguir l’objectiu buscat superat mil obstacles de tot ordre (legals, fàctics, mediàtics), una decebedora sensació (i ara què?) es va instal·lar entre tots nosaltres. Un i ara què enmig de noves mostres d’agressivitat de l’estat espanyol, en forma de repressió virulenta, empresonaments i exilis, unes noves porres contra les quals és molt més difícil afrontar la impressionant i digna resistència que presidí la jornada d’ara fa un any.

Més difícil perquè l’enemic, proposant-s’ho expressament o no, ha instal·lat en el sobiranisme català els virus de la desorientació, la desunió i la disparitat d’estratègies, que es tradueixen en decisions, declaracions o fets de tota mena i en tots els àmbits (institucional, partits, exili, iniciatives de grups organitzats, etc.) que estan a l’ordre del dia i que produeixen als catalanets d’a peu (almenys a mi, que no tinc cap protagonisme especial en el procés) una barreja de decepció i d’angoixa. No és necessari posar-ne cap exemple però la commemoració del primer any de l’1 d’octubre ens n’està donant de ben notoris i discutibles.

S’acosta, d’altra banda, l’aniversari de la resta d’intenses dates d’aquell octubre de 2017, que anirà seguit del judici contra els nostres líders. Potser s’acosta el momentum de què parla a vegades el president Torra, en un exercici de justificada inconcreció. Potser s’acosta el verdader dia D, no ho sé. Sigui el que sigui, si es vol arribar al triomf esperat, exigirà de tots nosaltres la mateixa serenitat, dignitat i determinació que van presidir l’èpica jornada d’ara fa un any.

[Imatge: Vilaweb, foto Lluís Brunet]

I visca la festa major

Tarragona, la meva estimada ciutat d’adopció es prepara un any més per honorar la seva patrona, Santa Tecla, i des d’avui la festa major viurà els seus dies més intensos com a continuació a un programa ja prou atapeït d’actes en jornades anteriors. La plaça de la Font, la Catedral o les Barraques seran alguns dels escenaris dels actes, i el seguici, les colles castelleres, els balls de diables, el bestiari, els balls parlats… en seran els protagonistes.

Aquest any, actualitat obliga, seran unes festes agredolces. L’existència de presos i exiliats polítics no pot, ni ha de ser, obviada i així els serà recordat a l’alcalde Ballesteros, que últimament no guanya per disgustos. S’ho ha ben guanyat; també s’ha guanyat la meva decepció cap a la seva persona: no m’imaginava que acabaria així. I li serà recordat, a ell i als regidors de l’equip de govern (PSC i PP, la política crea companys gens estranys de llit) en forma de xiulades premeditades i, com queda dit, perfectament justificades. Els CDR han tingut la bona pensada de distribuir xiulets (de color groc, off course) perquè els ciutadans que així ho desitgin facin saber el que pensen dels polítics que actualment governen la ciutat. Motius per bufar el xiulet no en faltaran: qui no combregui amb la protesta contra el 155&repressió estatal, pot fer-ho, alternativament, contra la ‘xapussa’ dels Jocs del Mediterrani, contra les martingales d’Inipro (corruptela local: una manera com una altra d’afavorir el PSC) i sinó, contra les moltes i variades mancances que presenta la ciutat i que l’apropament de les eleccions municipals no fa més que posar en primer pla de l’actualitat: brutícia, inseguretat ciutadana…

Tornem a la festa. Que visqui Santa Tecla i visca la festa major. Jo, per inaugurar-la, m’he fotut una cervesa La Tarragonina. Està molt bona. La cervesa, vull dir.

[Imatge: naciodigital.cat]

De les Glòries a Pedralbes (crònica de l’11-S)

Crònica personal d’un nou Onze de Setembre. Primer, els comentaris intranscendents, després, una reflexió apressada.

  • De Tarragona surten rumb a Barcelona fins a quaranta autocars (2.000 conciutadans, xifra mai vista!). El meu és l’últim en fer-ho per culpa d’un despistat que s’havia confós d’hora i que arriba esbufagant i demanant perdó ajuntant les mans, com fan els indis, mentre li dediquem uns irònics aplaudiments. Endavant.
  • Just abans d’arribar a Barcelona, el voluntari de l’ANC que fa de guia ens recorda que no anem a una manifestació, sinó a una concentració. Per dir que no és cap marxa diu que “no anirem enlloc”, afirmació que es presta a més d’una interpretació.
  • L’avinguda de Pedralbes, per on baixem de camí a la Diagonal, és transforma en una riuada de gent que dóna ambient i color a un barri tradicionalment quiet i ensopit. Com se sap, no és una zona especialment de la ceba i per tant sorprèn descobrir-hi un bon grapat d’estelades penjades dels balcons. Dinem de bocates i aigua, tirats a la gespa d’un dels nombrosos jardins del barri més benestant de Barcelona: tot un contrast.
  • Ens situem al tram on l’eficacíssima organització ha tingut a bé assignar la comarca del Tarragonès, entre poders fàctics ben significatius: la Caixa, el Corte Inglés i l’editorial Planeta. Aquesta circumstància no m’ha ocasionat, de moment, cap mena de seqüela personal.
  • Atenció! Ens demanen silenci perquè està a punt de començar la performance de les 17,14. Una empresa difícil, quan s’és un milió de persones, per molt disciplinades i conscienciades que siguem. La gent no pot tancar la boca ni un instant. Ara toca produir una onada sonora a base de sorolls guturals i aplaudiments que, efectivament, es desplaça ràpidament creant un efecte d’allò més original. Per cert, l’acció sonora va de Glòries a Pedralbes, dada que també es presta a més d’una interpretació.
  • Incidències, mínimes. A pocs metres, es demana insistentment la presència d’un metge i deduïm que algú ha patit un desmai. La calor no és desorbitada i el sol tampoc pica massa. Més coses: en la llunyania s’observen unes fumeres de colors. Un atemptat? La gent, que ja està cremada? No, semblen ser unes bengales.
  • La presència de banderes és enguany més esquifida. Parlo tant d’estelades com d’altres nacions minoritzades o estats (se suposa que) amics. En descobreixo una formada per una creu blanca i quadres vermells i negres. No sé què representa però tinc manera de saber-ho perquè qui la porta no és altra que el professor de la Rovira i Virgili Pere Navarro, vell conegut.
  • Un altre personatge conegut, que reconec quan ja tornem a l’autocar és Andreu Van der Eynde, un dels advocats dels presos polítics. Camina de rigorós incògnit, parlant pel mòbil i vestit com les tres quartes parts de manifestants amb la samarreta de color corall. Potser són manies meves, però observant les peces de roba, jo diria que aquesta tonalitat reforça el bronzejat de les cares de la gent i per tant afavoreix la seva imatge. Bona idea escollir aquest color.
  • S’acaba la concentració. Ordenadament, cívicament, els manifestants comencem a dispersar-se camí dels autocars de tornada. Encara tenim temps de fer el turista: al carrer Manuel Girona descobreixo una estàtua de Gaudí, de mida natural. No sabia de la seva existència. M’hi faig una foto (a sota).
  • I fins aquí, les anècdotes. Ha estat el primer Onze de Setembre després de les convulsions que aquesta la nostra nació ha viscut el darrer any, sota l’ombra de l’existència de presos i exiliats polítics i davant d’una notòria desorientació tant de la classe política com de les entitats cíviques i de la pròpia societat pel que fa a les estratègies a prendre en els propers mesos. Unes convulsions, una ombra i una desorientació que s’han traduït en un canvi de paradigma en el comportament dels manifestants. Potser m’ho ha semblat a mi, però enguany la gent comparegué a l’acte de la Diagonal no crispada però sí amb el rostre més greu; l’entusiasme i espontaneïtat d’altres anys, pel que fa a càntics i consignes, era menys aparent; els somriures festius de la Via Catalana s’havien transformat en una seriosa exigència de solucions a l’atzucac creat entre tots; el “català emprenyat” donava pas al “català disposat a tot”, però que demana també saber on va i unes certes garanties d’èxit, que ja no accepta fer marxa enrere però que valora l’imprescindible realisme que les circumstàncies demanden.
  • El promotor de les primàries de Barcelona, Jordi Graupera, ha traçat el que crec que és el millor diagnòstic de la concentració d’ahir: el perill de ritualitzar-la, de convertir-la en una demostració anual de que som capaços de reunir cada any un milió de persones, sense tirar un paper a terra com diu el tòpic, d’enorgullir-nos-en, però que al cap i a la fi no tingui conseqüències pràctiques posteriors. Cal lligar mobilització i política. La proposta personal del filòsof o la Crida engegada pel president Puigdemont van en aquesta línia si volem transformar la increïble energia, persistència i dignitat que representen, any rere any, les demostracions de l’Onze de Setembre en alguna cosa més que una colorista foto als mitjans informatius.
  • I el que va en la línia justament contrària, el que allunya dramàticament mobilització de política són decisions incomprensibles com la moció que han pactat a Madrid el PDCAT i el PSOE i que, en el moment de redactar aquest apunt ha estat afortunadament retirada. Potser han fet cas a l’Elisenda Paluzie, per a alguns, l’única líder autèntica en aquests moments, quan ahir en la seva intervenció demanava als polítics “que ens tracteu com a adults. Som molt conscients de les dificultats, de la duresa de la repressió, i no us demanem impossibles però sí rigor, honestedat i determinació”. Doncs això.

[Imatges: Vilaweb i autor]

Foc nou

S’acusa al nostre Govern de pensar i preocupar-se només del “procés” (pronunciat amb sorna) i no de “les coses que importen a la gent”, és a dir, salut, escoles, habitatge, infraestructures, pensions… Ho diuen, curiosament, els que tot el sant dia fan declaracions, formulen preguntes al Parlament, manipulen informacions i burxen obsessivament al voltant del “procés” mentre no se’ls coneix cap mena d’iniciativa o proposta sobre “les coses que importen a la gent”.

Bé, avui el Govern ha tingut una nova oportunitat de desmentir la xerrameca espanyolista amb la inauguració del primer tram de la línia 10 Sud del metro de Barcelona (amb dues estacions, Foc i Foneria, a les quals s’afegiran dues més el 2019). Una infraestructura llargament esperada pels veïns de la Marina i la Zona Franca, una “cosa que importa a aquella gent”, que millorarà la seva mobilitat i que els permetrà desplaçar-se de forma més ràpida, còmoda i segura cap a l’Hospitalet de Llobregat, la resta de Barcelona i també l’Aeroport.

Cap de les màximes autoritats s’ha volgut perdre l’esdeveniment i així, juntament amb l’alcaldessa Colau, el vicepresident Aragonès i el conseller Calvet, el president Torra ha pogut tallar la cinta (és un dir, ara s’accedeix a les instal·lacions amb la targeta) i escenificar així l’entrada en servei del tram de metro, honor que també van experimentar en el seu moment el president Puigdemont i tots els seus antecessors. Cap càrrec s’ha volgut perdre l’esdeveniment però un, malauradament, no hi ha pogut ser present, el conseller Rull, injustament empresonat per aquells que tant pensen en “les coses que importen a la gent” i qui més es mereixia ser present a l’acte. Un record per a ell, avui especialment.

Encara que l’acte havia de ser notòriament protocol·lari, el president Quim Torra no s’ha estat de recordar l’endèmic dèficit d’infraestructures en general i de transport ferroviari en particular que pateix Catalunya per part de l’estat, amb la molt significativa dada de que aquest no ha construït ni un quilòmetre de via fèrria al nostre país en els darrers quaranta anys, oposant-ho a l’expansió del metro barceloní i dels Ferrocarrils de la Generalitat. Són les coses que importen a la gent i ja es veu a qui preocupen i a qui no.

[Imatge: ccma.cat, foto ACN]