El virus de la sospita

Ja em perdonareu, però no acabo d’entendre això de la cancel·lació del Mobile d’enguany. L’explicació a tan dràstica decisió és per precaució i seguretat davant la possibilitat (remota, pel que ens estan dient les autoritats sanitàries) de contagi del coronavirus o covid-19 degut a la concentració de persones vingudes d’arreu. Aquesta és la raó? Quants grans esdeveniments al món congreguen assistents de procedències variades? Congressos, fires, espectacles esportius… Tot ho cancel·laran a partir d’ara? I en quantes activitats o esdeveniments més modestos a la nostra vida quotidiana s’ajunten multitud de persones compartint espais reduïts, a un pam l’una de l’altra i donant facilitats de transmissió a tota mena de microscòpiques bestioles? Centres comercials, cinemes, actes culturals… També tancaran les seves portes? I el metro? I els avions? És absurd. S’acosta el Carnaval, unes festes que congreguen multituds i faciliten promiscuïtats de tota mena. Si no es prohibeixen, que òbviament no s’han de prohibir, com a mínim les màscares faran el paper protector de les mascaretes, exhaurides des de fa dies a les farmàcies.

La cancel·lació de l’esdeveniment de telefonia, a la vista de les circumstàncies que l’han rodejada, ha disparat les inevitables sospites conspiranoiques, i pot ser que en aquest cas no vagin desencaminats els que diuen que la raó de fons no és, naturalment, una pandèmia d’origen llunyà i relativament controlada, sinó les estratègies de les grans companyies occidentals, amenaçades pel creixement del “gegant asiàtic”, que és la manera una mica cursi que tenim de referir-nos a la Xina. Res hi hauria a dir de les decisions d’aquestes grans multinacionals (LG, Ericsson i companyia): cadascú mira per ell i pels seus interessos. El problema és que també tenen els seus interessos les petites empreses que sí volien assistir al Mobile malgrat tot, la Fira de Barcelona que hi percep una morterada, els milers de treballadors que confiaven en uns ingressos, les empreses de càtering, els taxistes i VTC, els hotelers, els restauradors… i altres activitats diguem-ne econòmiques que estan en ment de tots. Tota aquesta gent també tenien uns interessos i ara el que tindran és un menyscapte que ja veurem com es compensarà, ni que sigui en part.

I qui també haurà patit la decisió dels organitzadors de la fira són les administracions públiques, començant per la mai prou ponderada (és broma) Ada Colau, que feia goig ahir sentir-li donar suport entusiasmadament al Mobile 2021. Com canvien les coses: quan va entomar la vara d’alcaldessa tot eren prevencions i fàstics envers el que segurament és l’esdeveniment més important del calendari català si tenim en compte la seva projecció internacional. Benvinguda a la realitat i al sentit comú, senyora Colau. Val a dir que les institucions han estat àgils i han contraprogramat de pressa i corrents un “mini-Mobile”, de nom inevitablement anglòfon que ara no recordo, a manera de drap calent que esmorteeixi la ferida patida.

Espero no equivocar-me. Dintre de tres mesos ningú no parlarà del Covid-19 (sembla el nom d’un índex borsari): estarem entretinguts (millor dit, ens entretindran) amb alguna altra por.

[Imatge: rac1.cat; foto: EFE]

 

La gràcia d’un passeig

Magnífic el reportatge sobre el Passeig de Gràcia que anit ens oferí TV3 de la mà del cronista oficial o oficiós de Barcelona, Lluís Permanyer. Una hora no és, ni de bon tros, prou estona per parlar d’una de les més emblemàtiques vies de la meva estimada ciutat de naixement, però el popular periodista sabé encabir-hi tot allò que de més interessant pugui suggerir el passeig. Ens parlà de detalls molt o poc coneguts, com les atraccions que s’hi instal·laren abans de la seva urbanització, inclòs el teatre on s’estrenà la Carmen, la “guerra” entre els nostres millors arquitectes sobre qui hi construïa l’edifici més original, la seva època daurada quan els burgesos s’hi passejaven per veure i ser vistos, la creixent proliferació primer de cavalleries i després d’automòbils que propiciaren la construcció del primer pàrquing subterrani, els establiments que marcaren cada època, des de botigues de moda fins a entitats bancàries, des de l’hotel Majestic fins el Drugstore… No hi faltaren referències a l’actualitat, a les seves problemàtiques prou conegudes de tothom i als seus reptes d’ara endavant, i va acabar amb una reivindicació que subscric: que el llapis del Cinc d’Oros recuperi dalt de tot l’estàtua que hi lluïa quan s’inaugurà com a monument a Pi i Margall.

Un documental molt atractiu, il·lustrat amb unes animacions que feien més comprensible la trajectòria urbanística d’aquest carrer, i presentat amb la contenció i elegància que caracteritzen Permanyer, un senyor (potser l’últim?) de Barcelona. Una Barcelona, per cert, que avui celebra la seva festa major petita, Santa Eulàlia, el nom, vés per on, d’una de les més acreditades firmes de moda del Passeig de Gràcia.

[Imatge: santaeulalia.com; foto Postius]

Paràsits? Cap problema

El gran motiu d’indignació per a malalts de llengua, virgilis i hiperventilats diversos les darreres quaranta-vuit hores ha estat l’ús generalitzat del títol en castellà per referir-se a la flamant guanyadora de diversos Oscar, Parásitos. També aquest humil bloc, en el seu apunt d’ahir, optava per aquesta solució perquè creia, i no anava gens errat, que quan s’ha d’esmentar una pel·lícula, es fa servir el títol en la seva llengua original i/o en la versió doblada a casa nostra: si no és la catalana, doncs la castellana. Avui Vilaweb ens il·lumina sobre el particular, fent-nos saber que ja existeix versió catalana de Gisaengchung (transcripció llatina de la paraula en coreà, que és la que en puritat s’hauria de fer servir). Doncs no en parlem més: procedeixo a rectificar el títol de l’apunt d’ahir.

Potser també caldria rectificar-ne el text, perquè a l’hora de parlar dels paràsits de la pel·lícula, esmentava els escarabats quan em volia referir a les xinxes, diminut i molt molest insecte que també té el seu minut de glòria a la premiada pel·lícula. Cap problema.

[Imatge: xtec.cat]

‘Gisaengchung’ (‘Paràsits’)

Ni fet a propòsit. Ahir al vespre vaig veure Paràsits al cinema i aquesta matinada la pel·lícula ha rebut quatre de les apreciades estatuetes que cada any reparteixen a Los Angeles en aquella cerimònia tant hortera com previsible. Oscars ben merescuts, m’avanço a dir. Dues hores de relat in crescendo, sense estones plúmbies ni excessivament atabaladores, amb una mica de tot, humor, drama i suspens.

La cosa va d’una família que viu de forma ben peremptòria en un semi-sòtan de Seül (dedueixo: crec que no s’arriba a esmentar de quina ciutat es tracta). Per atzars del destí, el fill aconsegueix donar classes particulars d’anglès a la filla d’una família de vida i casa d’alt standing. A partir d’aquí comença a enredar-se la troca: mitjançant enganys i argúcies, la família pobra aconsegueix viure de la rica. Les relacions entre les dues, tenint en compte que la primera fa creure a la segona que no es coneixen entre ells, i els insospitats girs de guió subsegüents són la base del relat. La primera meitat del film discorre pel terreny de la comèdia, amb alguns moments francament divertits i amb situacions properes a un vodevil. Alguna d’elles ens recordaria la sèrie anglesa A dalt i a baix (i sobretot la seva paròdia Em cridava el senyor?), quan els “de baix” s’aprofiten de l’absència dels “de dalt” i es munten una petita disbauxa.  Després les coses es posen serioses i la situació esdevé més fosca i intrigant. I fins aquí puc llegir, com el concurs aquell de la carbassa.

S’ha dit que és una intel·ligent crítica del capitalisme. Per la meva part hi he cregut veure un enfrontament entre classes perfectament definides però amb els rols intercanviats. Fins ara, en les pel·lícules de denúncia social (o així) estàvem acostumats a veure rics dolents i pobres ingenus. A Gisaengchung els benestants són uns ingenus que es deixen entabanar per una classe subalterna capaç de fer servir qualsevol estratagema (calces i préssecs inclosos) per pujar de categoria, sense ètica que valgui. En definitiva, uns s’aprofiten dels altres, uns paràsits que viuen d’uns altres paràsits, com bé diu el títol de la pel·lícula (metafòrics, més enllà dels paràsits literals que també surten en forma de xinxes).

Repeteixo, un merescut Oscar a la millor pel·lícula (la primera no anglesa de la història!). Tota una ironia: dies després de morir el bo de Kirk Douglas, la darrera estrella vivent del cinema clàssic (amb permís d’Olivia de Havilland), l’Oscar se’n va a terres coreanes. Hollywood ja no és el que era.

[Imatge: sensacine.com]

La batalla diària per la llengua (18)

[Recupero la secció sobre batalles per la llengua, que vaig deixar interrompuda un ja llunyà 23 d’agost de 2010]

Aquest matí, incident lingüístic telefònic a la feina. Una senyora, sud-americana i resident al País Valencià, havia rebut un escrit nostre lògicament en català. M’etziba:

es que no-lo-en-tien-do  [remarcant les síl·labes], ni sé catalán ni tengo ninguna intención de aprenderlo

Davant d’aquest xàfec no he perdut les bones maneres (la feina hi obliga, també) i he optat per introduir elements de distensió:

– mujer, no diga esto…

Però ha prosseguit la seva desagradable filípica contra la nostra llengua:

– a mi se me enseñó que en España se habla español, y no el catalán o el valenciano, que son lenguas diferentes

Com es pot veure, tirava amb bala i buscant el cos-a-cos, però és ben sabut que quan un no vol, dos no es barallen i he prosseguit la tàctica conciliadora:

– bueno, comprenderá que ahora no es el momento más adecuado para hablar de este tema; no se preocupe, por correo le enviaré el escrito traducido, ¿de acuerdo?

Una vegada que ha sentit el què ella volia sentir, el miracle s’ha obrat:

– ay, muchas gracias, se lo agradezco, qué amable es usted…

Amable? El que tinc és molta paciència amb gent com aquesta senyora, proferint desagradables afirmacions que només pretenen crear problemes on no n’hi ha i que beneficien ningú, tampoc a ella.

[Imatge: venelogia.com]

 

Igualet que Nova York, tu

Ja en tenim una altra. L’estació de Zona Franca de la línia 10 sud del metro barceloní ha estat inaugurada avui per les forces vives del país. No faltava ningú a l’hora d’accedir a les instal·lacions i exhibir somrient el bitllet: el president Torra, l’alcaldessa Colau, el conseller Calvet… Fins i tot el vicepresident Aragonès, que no dic que hi sobrés però sí que s’ha d’interpretar la seva presència en clau estrictament política. La singularitat de l’estació oberta al públic és que és la primera elevada que tindrà Barcelona, circumstància que l’aparella a ciutats d’altres latituds, com s’ha encarregat d’apuntar el president, pensant segurament en Nova York o Chicago. Colau en canvi ha fet de Colau i s’ho ha fet venir bé per recordar que l’estació inaugurada és fruit d’una “conquesta veïnal”, cosa que té el seu mèrit perquè a qui servirà bàsicament aquesta parada no serà a veïns sinó a treballadors de la Zona Franca, inclosos els de l’ATM. Ja ho diu la dita: el sabater sempre ha estat el qui va més mal calçat.

[Imatge: beteve.cat]

 

Aquestes coses modernes

Peripècies bancàries de darrera hora. La targeta amb què sempre faig els pagaments em va quedar bloquejada (vaig marcar un PIN erroni i, fruit dels nervis o la mala memòria, vaig repetir l’operació dues vegades més). Total, que aquest matí he hagut d’anar a l’oficina bancària a sol·licitar-ne el desbloqueig i una nova contrasenya. He dit “oficina bancària”? Ara se’n diu, agafeu-vos, un store. La meva sucursal de fa anys, al final del carrer on visc, va ser clausurada d’un dia per l’altra i els soferts clients vam ser adreçats a un store molt més lluny de casa.

Són unes instal·lacions totes renovades i ben il·luminades, amb sillons, moqueta, màquines de cafè, i amb un aire alt standing, atès per un personal exageradament servicial i d’impostada simpatia, però amb l’evident propòsit de captar rendes altes i “col·locar” productes dels seus. Tot plegat, ben lluny d’aquella atmosfera familiar i de confiança que inspiraven les caixes d’estalvi de tota la vida, abans que es deixessin arrossegar pels cants de sirena de la bombolla immobiliària, d’infaust record.

Les instal·lacions han canviat, però el públic de tota la vida no. Quan he arribat a primera hora a la fantàstica oficina, encara no havien obert les portes. Per a la meva sorpresa, diverses persones s’estaven esperant al carrer mentre s’anaven passant la tanda, com si fos una carnisseria sense aquells paperets que surten d’un rotlle (bé, ja se m’entén). Quan la petita aglomeració de gent hem entrat, ha resultat que casi tots els que em precedien obeïen al mateix perfil. Senyors i senyores nascuts a la dècada dels quaranta com a mínim, amb la llibreta a la mà, intentant que algú de carn i ossos els fes un reintegrament (són dies de pagament de la pensió) perquè “jo, aquestes coses modernes…”. Les “coses modernes” són els caixers automàtics, unes diabòliques màquines per segons quines generacions que no estan preparades, ni ho seran mai, per interaccionar-hi. El personal de l’oficina, perdó store, els anava ensenyant pas a pas com s’ho havien de fer per obtenir els calerons.

Les noves entitats bancàries (de caixes d’estalvi res de res, per molt que alguna encara s’ho faci venir bé per dir-se’n) han reorientat els seus negocis (i quins negocis) en pocs anys deixant no poques víctimes pel camí, per exemple tot un amplíssim col·lectiu de persones amb economia modesta i coneixements limitats de les noves tecnologies, que pràcticament de la nit al dia han vist com es tancaven dotzenes d’oficines i eren impel·lits a realitzar les seves petites transaccions monetàries en uns caixers automàtics plens de botons, pantalles tàctils i llumetes blaves, talment com si fossin el quadre de comanament d’un platet volador. Uns caixers automàtics, per cert, situats fora al carrer; adéu als situats en petits espais protegits per un pestell: calia foragitar els “sensesostre” que, intermitentment, els ocupaven. I a molts pobles i barris, ni oficines, ni caixers, ni res. Un desastre.

Tot pel benefici, sense atendre altres raons. Fins on arribarà aquesta deshumanització? L’altre dia, Vilaweb ens informava d’un col·loqui sobre el futur del capitalisme, que havia tingut lloc al Cercle d’Economia. Un dels ponents era, veges, el president de l’entitat que va idear els stores i que va fugir del Principat després del Referèndum (cal donar més pistes?). “Alguna cosa no hem fet bé”, s’afirmà en aquell col·loqui. Més d’una, puntualitzaria jo.

P.D. Aquest blocaire continua tenint tractes comercials amb l’entitat dels stores per raons d’ordre personal, que no vénen al cas. La desconnexió, però, és lenta i imparable.

[El bloc compleix avui tretze anys; imatge: leconomic.cat]

 

 

Amb Puig

En l’inici d’un nou judici polític i ignominiós, toca mostrar tot el suport als quatre processats d’Interior, però especialment a Cèsar Puig, secretari general del Departament, amb qui vaig tenir l’honor de col·laborar en un curt període de la meva vida professional. És un home íntegre que no es mereix el tràngol que ell i els seus companys a la banqueta estan patint. Arribarà un dia, esperem més d’hora que tard, que acabaran tants despropòsits.

[Imatge: fetatarragona.cat; foto ACN]

Sense trens i amb l’ai al cor

Entro al menjador i el moment de tancar la porta coincideix amb un anormal soroll, com un tro o un fort cop de vent. Què haurà estat això? Surto al balcó i aviat tinc la resposta: una bola de foc a la zona de les indústries químiques, ben visible des de casa. Ja estic acostumat a veure anormals flamarades de les xemeneies però això ha estat un accident, sens dubte. La primera reacció que tinc és agafar el mòbil, gravar-ho i enviar-ho a les xarxes socials. Potser haurà estat poca cosa, un ensurt.

Començo l’apunt amb aquesta descripció, a mig camí entre l’inici de novel·la i el d’una crònica periodística urgent, per parlar del que ha passat aquesta setmana a la petroquímica tarragonina. Sí, va ser un ensurt però també un tràgic accident que ha provocat tres morts (una d’elles de forma inversemblant, increïble), diversos ferits, considerables danys i, com era de témer, polèmiques de tot ordre.

Els complexos petroquímics del Camp de Tarragona són aquella inevitable realitat amb què hem de conviure els habitants d’aquesta zona del territori. L’hem mig acceptat a contracor i ens acostumat a la seva existència, en part donant per bo aquell mantra de que “dóna molts llocs de treball”. Fins i tot de nit i de lluny, amb les seves lluminàries, ofereixen un paisatge bonic, impactant, espectacular, com de pel·lícula futurista. Però la claror del dia ens torna a la realitat de gegantesques instal·lacions plenes d’inquietants dipòsits, xemeneies, canonades, escales, aixetes, palanques i altres adminicles convenientment protegits per tanques i càmeres de seguretat, que no sembla que ens hagin de dur res de bo.

I no, no ens porten res de bo, més aviat contínues incidències (sense perill, diuen) que no acaben de tranquil·litzar del tot, per molt habituals que siguin. De nit, les flamarades de les xemeneies, anormalment grosses, il·luminen de vegades el paisatge com si fos de dia. Els fums que deixen anar aquestes fàbriques, per molts controls que passin (els passen?) són perfectament perceptibles a molta distància, si el vent així ho facilita i són una molèstia per a persones amb dificultats respiratòries. No és anecdòtic que la iniciativa popular més mobilitzada al territori contra aquesta problemàtica s’anomeni Cel Net i que reclami contínuament uns controls més rigorosos.

I després hi ha el perill de que passin coses com les de l’altre dia: un escapament d’una substància tòxica, un vessament, una explosió… que sota la còmoda (entre cometes) etiqueta d’accident pot fer que tothom eludeixi possibles responsabilitats. La patronal d’aquestes empreses és, no cal dir-ho, molt poderosa i encara que se’ls exigeixi que compleixin escrupolosament totes les mesures de seguretat, és difícil aconseguir-ho o corroborar-ho. Tenen prou armes: la Repsol, la BASF, totes les grans firmes del sector col·laboren habitualment en tota mena d’iniciatives ciutadanes, culturals i patrimonials, i administracions i entitats no sembla que entenguin del tot que aquests patrocinis són absolutament interessats. És una altra explicació de per què acceptem de mala gana la presència d’aquests monstres industrials.

Amb l’explosió a la fàbrica IQOXE es van reproduir les habituals crítiques i polèmiques sempre que hi ha una desgràcia d’aquest tipus. Que si el PLASEQCAT no va funcionar bé, que si les sirenes no van sonar (per cert, si haguessin sonat la gent es queixaria d’alarmisme), que si es va actuar tard… A mi no em va semblar que, des del punt de vista tècnic i polític, les coses es fessin tan malament. Potser la imatge de consellers, funcionaris, policies i bombers embotits en aquella petita sala del 112 tenia un punt de sobreactuació, però si Torra i Aragonès no haguessin fet acte de presència, els laments de “Barcelona no ens estima” serien clamorosos (i procedents de tot el ventall ideològic). Caldrà revisar plans i protocols, no hi ha cap mena de dubte, perquè sempre s’han de millorar i quan passen aquests tipus d’accidents cal prendre-se’ls com una oportunitat per fer-ho.

Si la patronal, els governants i els equips tècnics han de ser criticats, si hi ha fonament per fer-ho, també ho ha de ser la societat en general. Un senzill seguiment de les xarxes socials en aquelles primeres hores va permetre assistir a una vergonyosa desfilada de notícies no contrastades, fakes i disbarats diversos. Des de la senyora que afirmava que “mi marido trabaja ahí” i “ya llevamos cinco muertos seguros” fins a la viralització del vídeo d’una impactant explosió… esdevinguda a la Xina vés a saber quan. El neguit i el desconcert dels primers moments no és una excusa per llançar a les xarxes alegrament, és un dir, aquesta mena de despropòsits. S’ha de ser més responsable.

La notícia de l’accident va mig tapar un altre contratemps per a aquestes sofertes contrades del sud del Principat: el tancament de la línia ferroviària entre Vandellòs i Port Aventura, que deixa sense trens, entre altres, Salou, una població de 25.000 habitants i de molts més mils de visitants ocasionals, la base del turisme, l’altra gran font de riquesa del territori, un potent sector econòmic obligat igualment a suportar l’imperi del petroli i dels productes químics. És greu que poblacions importants quedin desproveïdes d’un servei públic tan bàsic com el tren, però també és decebedora la manca d’unitat i de decisions de les administracions i de la societat del Camp per impedir-ho o almenys pal·liar-ho, llevat de les digníssimes actuacions de la Plataforma del Transport Públic. Però això potser és un debat que de moment no toca en una setmana en què el Camp de Tarragona ha estat sobretot notícia (trista, com en moltes ocasions) per altres raons.

[Imatge: Vilaweb]

Isabel-Clara Simó (1943-2020)

– Va, home, digues allò que et mors per dir: tot el que tinc m’ho he fet jo sol, ningú no m’ha regalat res. ¿Us podeu creure que no hi ha ningú, però ningú, que accepti que el que té, sigui el talent o la fortuna, procedeixi d’altra font que d’ell mateix? És la vanitat humana, Joaquim, que no té principi ni final… És com el temps.

– Com més vell, més filosofia de pacotilla gastes tu, cony, Joan. No podries ser una mica més original, en comptes d’anar repetint com un lloro tòpics poca-soltes?

(Isabel-Clara Simó: La salvatge, Premi Sant Jordi)

In memoriam de l’escriptora, activista i patriota, amb qui vaig tenir l’honor de coincidir durant l’aventura de Solidaritat Catalana per la Independència.

[Imatge: nuvol.com; foto: Pere Virgili]

L’any on tothom guanyarà?

S’acosta el 2020. El “vint-vint”. Em suggereix win-win, l’any en que tothom guanyarà i ningú no perdrà, o així ho creurem. Un bon punt de partida, almenys des del punt de vista de l’actualitat política. Estarem escèpticament expectants de veure què succeirà en les properes setmanes i mesos.

De moment, desitjo a tots un feliç 2020.

[Imatge: rellotge de la torre del Cabildo de Tenerife; foto: Flickr]

El tsunami més eficaç

La trepidant setmana s’acaba amb la sentència del Tribunal d’Estrasburg dictaminant que Oriol Junqueras tenia dret a prendre possessió com a eurodiputat des de la proclamació de resultats i no després de passar per aquest inútil tràmit político-burocràtic de promesa de la Constitució d’Españistán (que Junqueras, ojut, estava disposat a fer i no li ho van permetre els carcellers). Les immediates conseqüències són conegudes de tots i suposen una notable injecció d’optimisme en un moment en què un cert desànim/desorientació havia tornat a aparèixer en el ciclotímic tarannà del sobiranisme català. Particularment engrescadora, pel que té de símbol impagable, és la imatge del president Puigdemont i del conseller Comín ensenyant cofois les seves credencials i contemplant l’impressionant hemicicle que ben aviat ocuparan.

Els poc dissimulats enuigs i enrabiades dels aparells polític, judicial i mediàtic de l’estat confirmen que, aquesta vegada, la jugada no ha estat mestra però si eficaç, i demostra el que fa temps molts defensem: les passes endavant decisives fins a la victòria final ens vindran del camp internacional, sigui de l’acció político-diplomàtica de l’exili (tenir 4 eurodiputats, aviat 5, serà molt important en aquest sentit), sigui dels processos judicials (i la sentència favorable de l’altre dia no és la primera que es dicta). Aquest és el nostre tsunami més eficaç. En realitat un tsunami que és més aviat un plugim suau, lent, imperceptible, casi sempre poc vistós, però que va calant inexorablement.

I això no treu mèrits a altres tsunamis que estan més presents entre nosaltres, però que necessiten, crec jo, algun ajustament. Si hem de fer un balanç serè i objectiu de l’acció de l’altre dia a Can Barça, cal felicitar els seus organitzadors per l’encert de contribuir a internacionalitzar el conflicte polític (hi ha res avui en dia que tingui més impacte mediàtic que un Barça-Madrid?) i, alhora, fer anar de corcoll tothom (clubs, federació de futbol, televisions, governs i policies), la gens menyspreable via de tocar els nassos. Però a l’altre cantó de la balança convé posar-hi la dificultat en impedir que novament una acció multitudinària d’aquest tipus acabés amb abusos policials, imatges de violència fàcilment manipulables i sensació de caos (encara que sigui més aparent que real). Tot plegat no ajuda gens a la causa, i en tot cas no és comparable amb el que comportarà la sàvia decisió del tribunal europeu.

[Imatge: naciodigital.cat; apunt en memòria de la Roser, que ahir ens va deixar per sempre]

 

Enveges britàniques

Quina enveja que fan els britànics. Ahir van votar i avui el flamant guanyador, el controvertit Boris Johnson, ja acudia a Buckingham Palace a rebre l’encàrrec de formar govern. Ni el monarca immiscint-se on no el demanen, ni inacabables visites protocol·làries un mes després de les eleccions, ni que “tu no em truques” o “et vull trucar i no m’agafes el telèfon”, ni altres sainets. Es nota què és una democràcia de debò i què no.

Més enveges. Els conservadors i Johnson en particular han guanyat netament la seva aposta plebiscitària (amb la petita trampa del sistema electoral, tot s’ha de dir). Calia deixar clar de totes totes que això de sortir de la Unió Europea era realment una decisió sentida i volguda, i no un escalfament puntual o una rebequeria, i els resultats de les urnes així ho han confirmat. No n’estic feliç, perquè jo era, i continuo sent-ho, partidari de la construcció europea (tant lentament com calgui, si és necessari) i el fet que algun dels estats més poderosos i determinants de la comunitat europea l’abandoni és de plànyer. Dit això, celebro que des d’ahir les coses siguin molt més clares tant pels europeus com pels britànics i que el gran triomfador d’aquesta nova situació sigui algú que es va determinar amb uns objectius, que va prometre que els aconseguiria i que de ben segur els aconseguirà. Les coherències es premien en el molt devaluat món de la política, almenys allí.

La Gran Bretanya se’ns en torna a anar, què hi farem. Tornarem a estar incomunicats quan hi hagi temporal, com assegura la popular facècia britànica. El brexit provocarà de ben segur no poques turbulències polítiques i econòmiques, que ja no ve d’aquí. Potser una d’elles arribarà d’Escòcia. Més enveges. L’Scottish National Party ha millorat resultats a les eleccions i la primera ministra Storgeon ja s’ha apressat a accelerar la proposta d’un nou referèndum per aquella nació que, si s’acaba fent i independentment del resultat, no dubto que serà un nou exemple de civilitat democràtica. En altres latituds no tenim tanta sort. Ens toca canviar enveja (i la resignació que comporta) per actituds més positives si és que de veritat volem sortir del pou on som.

[Imatge: Wikipedia]

Socors! Arriba el Nadal!

Ja tenim el Nadal pràcticament a sobre. De fet comença cada any en ple mes d’agost quan mentre paladegem un gelat tot passejant pels carrers de les nostres ciutats ens fixem, horroritzats, que ja es pot comprar loteria nacional, la dels nens de San Ildefonso. La competència amb les altres loteries, cuponazos, bingos i apostes on line deu ser a matadegolla, dedueixo, vista aquesta anticipació, perquè sinó no m’ho explico. Quan, al mes d’octubre, els mateixos carrers on llepàvem els gelats s’omplen de lluminàries de gust artístic desigual i de distribució escarransida, ja no hi ha escapatòria: arriba el bastíssim període prenadalenc i nadalenc.

Cada any ho repeteixo i enguany no serà una excepció. Ho sento, però toca apunt destructiu, ni que sigui en memòria del meu pare que, quan arribaven aquestes dades, no podia reprimir un comentari del tipus: “les festes de Nadal, les festes de la hipocresia i del consumisme!”. Unes festes completament desnaturalitzades des del moment en què, conscientment o no, s’han anat arraconant els dos factors que li donaven un sentit: la religió i la tradició.

Convé recordar-ho perquè, rient, rient, arriba un moment que queda en l’oblit: tots els saraus que s’organitzaran les properes setmanes, tota quanta celebració extraordinària protagonitzin famílies, grups, entitats o organismes, té la seva raó de ser en un episodi evangèlic, transmès (i adulterat també, tot s’ha de dir) pel cristianisme al llarg dels segles. Totes les ensenyances, totes les benaurances i tots els valors sorgits de qui va néixer aquell 25 de desembre haurien de tenir algun tipus de petjada, ja no dic protagonisme, en aquestes tumultuoses darreres setmanes de l’any. I no: el messies a qui adorem és la frenètica activitat mercantil, el més descarnat dels consumismes, el preludi del qual, com a toc trompeter d’inici de la batalla, és la cosa aquesta del black friday, acompanyada d’una invasió publicitària de tot tipus d’articles, suggeriments de regal i temptacions diverses en forma de joguines, peces de roba, colònies i xampanys, preparats per ser intercanviats fins que les targetes de crèdit treguin fum. Tot molt evangèlic. Se’m dirà que també aquesta època és pròdiga en iniciatives solidàries i d’ajuda a qui ho necessita. No ho nego ni tampoc ho critico, però fins i tot l’onada de maratons televisives, recaptes d’aliments o campanyes de tota mena d’ONG tenen un punt del que en podríem dir “solidaritat estructural”, vinguda per quedar-se, sense que es vegi per enlloc una decidida política per atacar eficaçment les causes profundes que provoquen les desigualtats que es pretén millorar.

Per qui, de forma ben legítima, sigui escèptic o no creient en termes religiosos, sempre queda una altra raó de ser que justifica les festivitats nadalenques: les tradicions a què han donat lloc en el transcurs dels segles, en tots els àmbits, artístic, literari, gastronòmic… El problema de la nostra societat és que les tradicions sembla que facin nosa, tal qual estan, i per tal de seguir existint són sotmeses a innovacions i canvis bruscos a càrrec dels ben subvencionats modernets de torn. Greu error: les tradicions el que demanen és una evolució ben lenta, imperceptible.

Proves de la desnaturalització de les tradicions nadalenques? Un fotimer o, com dèiem de joves, a punta pala. El pessebre de la plaça Sant Jaume de Barcelona, per exemple. No volia parlar-ne, perquè és un tema tan suat que ja cansa. He de reconèixer que aquest any, aquell amuntegament de caixes i aquell mostrari d’elements vintage no em desagrada del tot, comparat amb les solucions d’anys anteriors. Però el problema, però, no és el resultat final que, en definitiva, és un tema estètic i per tant sempre sotmès a les molt subjectives opinions personals de cadascú. El problema és que qui decideix instal·lar aquests pessebres (o llums, o guarniments…) és que ho fa imbuït per una mena de necessitat (no sé si genètica, fisiològica o què) de trencar convencions, de canviar per canviar, perquè sí, amb la secreta esperança de sembrar una bona polèmica que reculli abrandades crítiques de persones normals com tu o jo, que, pobres mortals, què sabem de l’art i de les noves tendències.

Sobre manipulació de tradicions, coda final: un poble del Segrià ha decidit fer una cavalcada amb tres reis i ¡tres reines! Sí, ho heu llegit bé. A l’hora de la imperiosa necessitat de canviar coses, qualsevol ridiculesa funciona.

[Imatge: ara.cat]

[Fa pocs dies aquest blocaire acomiadava dues persones estimades en sengles apunts; avui la nova és bona: donar la benvinguda a aquest món al Gael]

Dol a l’esport tarragoní

Ahir ens va deixar a Tarragona, als 98 anys, Francesc Ramos Boquera, un home lliurat en cos i ànima a la promoció popular de l’esport, particularment l’atletisme, una disciplina que practicà fins a una edat molt avançada. Per a la història queda la dada de que fou ell qui organitzà, el 1974, la primera marató a la ciutat, quan aquesta cursa era pràcticament una excentricitat olímpica. El vaig conèixer quan dirigia, juntament amb el també recordat Cerón, el gimnàs del Club Natació Tàrraco. Allí el “senyor Ramos”, així el coneixíem, feia gala de la seva humanitat i expertesa en la pràctica de l’esport, amenitzant les classes de gimnàstica sueca i aconsellant els moviments correctes de cada exercici. Parlant del necessari sacrifici en la pràctica esportiva, insistia en què sempre s’ha d’arribar fins on es pugui “i una mica més”. Contribuí decisivament a fer-me guanyar molts centímetres en una edat en què m’acomplexava l’alçada, i crec que ell estava tant satisfet com jo del resultat obtingut. Li recordo una insospitada faceta personal: els jocs de mans. No fa gaires mesos va rebre el Diploma al Mèrit Esportiu, lliurat per l’ajuntament de la nostra ciutat (foto). Un merescut i digne colofó a la seva vida. Descansi en pau.

[Imatge: diarimes.com; foto Mauri Fernández]

 

La Pau sigui amb vosaltres

Un Jutjat ha posat pegues a una mare que volia registrar la seva filla amb el nom de Pau. Es veu que legalment està previst que un nom no pot induir a confusió respecte al sexe del destinatari del nom, com el cas que ens ocupa, de manera que l’encarregat del registre (el Jutjat de Pau, curiosament) va suggerir afegir Maria a Pau, cosa a la qual la mare es negà en rodó. Finalment, després de protestes i consultes, trucades i hores perdudes, la nena es dirà Pau, com la lògica més elemental demanava.

Una lògica que és difícil trobar en determinats taulells de les diferents administracions. Si hi ha un tipus de persona que detesto de manera especial són aquests encarregats dels registres civils que, com el de l’exemple de Pau, es posen tossuts i, apropiant-se d’unes facultats que no els corresponen, es permeten acceptar o rebutjar els noms que els progenitors proposen per als seus fills. No és gratuït suposar-ne raons ideològiques. Al tardofranquisme això es va donar molt, quan encara estaven prohibits els noms en català però alguns pares compareixien amb solucions enginyoses per tal d’esquivar les injustes (i absurdes) prohibicions onomàstiques del régimen. Recordo el cas d’uns amics de la família que van decidir batejar el seu fill amb el nom de Pol i la feinada va ser seva per aconseguir-ho. De poc li va servir l’argument més lògic de tots (el poble de Sant Pol de Mar, no traduït per la dictadura perquè no tenia traducció): van haver d’espavilar-se i aportar no sé si un certificat parroquial o algun document fefaent perquè el funcionari baixés del burro, suposant que no fos ell mateix el burro.

Amb l’establiment de la democràcia (o així), la normalització en l’ús de les diferents llengües peninsulars, la creixent laïcitat de la societat i, més recentment, la presència a casa nostra de noves cultures a vegades molt diferents, han obert el ventall pel que fa a la possibilitat de nomenar un nounat i, per tant, han propiciat un augment dels possibles conflictes a l’hora de deixar-ne constància jurídica. Si algú posa tantes traves perquè una nena es digui Pau (que no em negareu que és molt maco), que passa quan es presenten uns pares encaparrats en dir-li (casos ben reals) Lenin o Washington al fill? I quan algun progenitor d’una comunitat magribina o xinesa proposa algun nom de difícil transcripció? Doncs que probablement els és difícil als funcionaris de torn busca-li tres peus al gat i, tal qual lletregen el nom, així consta de per vida en documents de tot ordre i poc importa si aquell estrany o exòtic nom pugui resultar improcedent (una altra restricció que la llei contempla), no s’avingui a la tradició catòlica, apostòlica i romana o pugui fer dubtar del sexe del nen o nena.

Perquè aquesta és una altra. Exactament, quin és el problema de que un nom porti a dubtes en aquest sentit? Exactament, què tindria de bo o de dolent que un nen fos considerat una nena (o a l’inrevés) a partir del seu nom? Exactament, per què en formularis se segueix preguntant el sexe de l’interessat? Per què aquesta obsessió per dividir-nos des del naixement? Això no és una discriminació?

[Imatge: teleponent.cat]

 

Anuncis que em posen nerviós (56: el de la Grossa d’enguany)

L’escena.

Matrimoni gran, ambientació vintage, com de Cuéntame, poca il·luminació. La senyora, trastejant per la cuina, s’assabenta que li ha tocat el primer premi de la Grossa, i de la sorpresa es carrega un plat de duralex. Quan va a dir-li-ho al marit, un ésser arrapapat a la butaca mentre emet grunyits, s’ho repensa i calla (bé, dissimula dient que el sopar és a taula).

El missatge.

Els premis no necessàriament s’han de compartir, ni tan sols amb la teva parella d’anys i anys.

Per què em posa nerviós?

No compartir premis i alegries. Bonica manera de publicitar una loteria que basa la seva estratègia comunicativa en presentar-la com un joc familiar, col·lectiu i solidari, en què els beneficis es destinen a finalitats socials.

La propaganda de la Grossa no acaba mai d’encertar-la. Encara recordem amb espant els anuncis d’altres anys, amb cançons i gags poca-soltes (“jo passoooo”). Si no fos perquè és “la nostra”, n’hi hauria per tornar a confiar en el calb de la Loteria Nacional (o qui sigui que treguin ara).

[Imatge: elmon.cat]

Sense Poetes… i sense Toni

Dia trist per a Tarragona i la cultura. Ens hem assabentat de la mort de Toni Torrell i Camps, l’ànima del bar Poetes. La notícia em transporta a la meva joventut i a alguns moments ben significatius de la meva vida. D’ell en recordo la seva professionalitat dirigint un establiment que fou tota una referència de la nit tarragonina, el seu gust exquisit en les disciplines artístiques que conreà i, finalment, la rellevància que representà les seves iniciatives en les sempre somortes aigües de la cultura a la meva estimada ciutat d’adopció. Descansi en pau una persona amb qui compartia alguna cosa més que el cognom matern…

En homenatge, reprodueixo l’apunt que vaig publicar el 10 de gener de 2004, en ocasió dels deu anys del tancament de Poetes:

“Enguany fa deu anys de la desaparició del Cafè-Bar Poetes, de Tarragona, i per a l’ocasió el Port de Tarragona ha muntat una exposició amb una selecció del fons d’art del local (pintures, dibuixos i cartells), publicacions, retalls de premsa i un vídeo amb intervencions de nombrosos protagonistes de la trajectòria del local.

Poetes va néixer en un moment propici (1978) per convertir-se en un revulsiu per a una ciutat de vida tan esmorteïda com Tarragona. De la mà de l’alcoverenc Toni Torrell i del navarrès Joaquim Martín, en poc temps el local va ser un referent de la vida cultural i intel·lectual i de l’oci vespertí i nocturn de la capital. Era, tot alhora, un establiment públic, un lloc de trobada d’amics i coneguts, una galeria d’art i un espai per a actuacions, espectacles i activitats de tota mena. Era un lloc per sentir-s’hi còmode en tots sentits, en un ambient de bon gust i tolerància, no era ni carrincló ni tampoc pretensiós, la música era l’adequada i a un volum raonable. Només hi sobrava el tabac…

Poetes era el punt de reunió de la intel·lectualitat del moment, la Maria Aurèlia Capmany i el Jaume Vidal Alcover, Joan Cavallé, Magí Sunyer, Montse Palau i la resta de La Gent del Llamp… Per allí pul·lulaven els integrants del grup de teatre Trono Villegas. Els artistes, els músics, tots aquells que tenien algun treball a oferir trobaven en el local del carrer Sant Llorenç l’escenari adient i el públic adequat. Aquí s’hi van celebrar els primers Carnavals i aquí feia les reunions el primer grup gai del Camp de Tarragona. Era un espai del tot polivalent.

Moltes nits de dissabtes dels anys vuitanta els vaig passar a Poetes, amb la colla d’amics. El ritual d’arribar-hi, amagat en un carreró sense sortida de la Part Alta, conversar breument amb el Toni o el Joaquim i seure en una de les variades cadires o butaques del bar per prendre un cafè primer i una cervesa després és ara només un bon record que avui he reviscut amb malenconia visitant l’exposició. Quan el 2003, i després de vint-i-cinc anys de vida, Poetes va anunciar el seu tancament, molts ens hi vam acostar de nou per acomiadar-nos del local. Guardo el targetó conmemoratiu: en un racó figura un “moltes gràcies”. Gràcies a tothom qui va fer possible aquella experiència personal i col·lectiva que, molt em temo, no té avui equivalent que s’hi pugui comparar.”

[Imatge: Facebook]

Reflexions del 9 de novembre

La atípica jornada de reflexió d’avui conclou una també atípica campanya electoral. En realitat des de fa anys tot és atípic, tant al nostre país com al dels veïns, i no hi ha més remei que anar-s’hi adaptant, a la darwiniana manera de sobreviure en la més salvatge de les jungles possibles.

La jornada de reflexió és, jurídicament parlant, un artefacte periclitat. El que abans d’internet tenia un cert sentit (prohibició de publicitat i de sondeigs electorals per donar vint-i-quatre hores a l’atabalat votant per decidir-se) ara és una rèmora del passat i la seva existència només s’explica per la manca de decisió política a l’hora de reformar la legislació electoral, abordatge sempre difícil quan no tabú. És des d’aquesta perspectiva que s’ha d’entendre la victòria aconseguida avui pel Tsunami Democràtic, impulsant la celebració de centenars de petits actes a la via pública en obert desafiament del que la llei imposa stricto sensu, i que la Junta Electoral no ha tingut més remei que acceptar (com la trobada gegantera del Pont de Vilomara, grotescament prohibida en un primer moment). Això sí que és ocupació (provisional, cívica i festiva) del territori i no determinats episodis posteriors a la publicació de la sentència, d’infaust record (els episodis i la sentència).

La jornada coincideix amb dues commemoracions. Trenta anys de la caiguda del mur de Berlín i amb ella, el final de la guerra freda: tot el que va significar aquell esperançador i sobrevingut episodi de la història europea i mundial s’ha anat tornant en decepcions, desajustos econòmics, ascens de populismes i doctrines que crèiem superades en el temps, obert qüestionament del procés d’integració europea, restriccions a drets i llibertats, alçament de nous murs de concertines o en forma de ports… No segueixo.

L’altra commemoració no està tenint avui el ressò que es mereix. Avui fa cinc anys de la consulta del 9-N, el primer experiment oficial, amb tots els ets i uts, de participació ciutadana en una decisió transcendental per a Catalunya. Una jornada com la de la caiguda del mur berlinès, plena d’il·lusió i d’expectatives de canvis necessaris i radicals, que va tenir la seva continuïtat i culminació en el referèndum de l’U d’Octubre i que un lustre després ens ha deixat igualment un panorama de repressió, crispació, incerteses, desorientació i, toco ferro, ens pot generar desencant o desunió ciutadana.

La jornada clou vuit esquifits dies de campanya electoral, que per a alguns s’hauran fet igualment eterns. La propaganda de paper va arribar a les bústies molt abans de començar el període estipulat (¿això no és una irregularitat, segons les estrictes decisions de la Junta Electoral quan convé?). Absència casi total de propaganda als carrers, ni plafons a les places ni cartells penjats als fanals, com si fossin paracaigudistes espanyols. He vist més propaganda de la campanya electoral romanesa- No és broma. Almenys Tarragona està plena de cartells d’un candidat de nom Alexandru Cumpanasu, d’ideologia que no puc precisar.

Els debats televisats. Ai, els debats. O hauríem de començar a anomenar-los el circ de la tele o els corrals de la Pacheca? Provocant riures i vergonya aliena simultàniament, la desacomplexada exhibició de cartells, llambordes, interrupcions i desqualificacions i l’obsessió pel “monotema” estan cridades a ser objecte d’una profunda reflexió (aquí sí que s’escau el concepte) per part de la classe política.

I, com no podia ser d’altra manera, hem assistit els darrers dies a la catalaníssima baralla entre formacions independentistes pel vot de l’elector, una decebedora mostra de “foc amic” que ja no ens ve de nou. Superats afortunadament els intents de quatre panolis que apostaven per l’abstenció o pel vot en blanc, no ens hem lliurat de les batalletes a les xarxes socials, autèntiques mostres de baixesa entre unes formacions, uns candidats i uns votants que haurien de complir amb un estricte codi de no trepitjar-se les mànegues quan més necessitats estem de que corri fluidament l’aigua en el procés sobiranista.

Demà, a votar. No farem caure cap mur, de moment. Més aviat són els altres, que se’ls està caient de corcat com està. No ens som mai prou conscients, d’això.

[Imatge: filo.news]

 

Biarnés, moda a peu de carrer

Fins el 22 de desembre es pot visitar als Tinglados del Port de Tarragona l’exposició “Joana Biarnés, moda a peu de carrer”, un recull de diversos reportatges fotogràfics de la que fou la primera fotògrafa professional a Catalunya, la terrassenca Joana Biarnés. La temàtica de la mostra és la moda dels anys 60 i 70. Biarnés feia posar els seus models (majoritàriament femenins) en escenaris poc sofisticats, encara que a vegades les peces mostrades fossin d’alta costura, pelleteria i similars: davant d’un quiosc, al costat d’un cinema de barri, fins i tot a la boca d’una estació de metro, un contrast que revelava una manera original i innovadora a l’hora de plantejar el seu treball.

La mostra és una capbussada a dues dècades de la nostra infància i primera joventut i té un cert punt nostàlgic, malgrat que tracti una temàtica que em resulta molt aliena: el Bocaccio, Carnaby Street, París (Massiel preparant-se per l’Eurovisió), l’Eivissa de l’ad-lib, roba sintètica, minifaldilles, botes de xarol, desfilades amb un públic de senyores crepades… Una d’aquestes senyores objectiu de la càmera de Biarnés ha estat aquests dies de fugaç actualitat: Carmen collares Polo, seguint atentament el passi d’haute couture, acompanyada de filla i néta, assegudes totes tres en seients entapissats, mentre la resta del públic s’havia de conformar amb cadires de tisora. Es notava qui manava (o qui mana, per ser més exactes).

[Imatge: ccma.cat]

 

 

Quan la pluja no sap ploure

No sé si ho va dir Joan Fuster o Raimon. Bé, és igual. El cas és que una vegada més l’enginyosa expressió s’ha materialitzat al nostre país provocant al seu pas desaparicions de persones, destrosses materials i greus afectacions econòmiques. Malauradament ja no són estranyes aquestes catàstrofes als nostres temps, prova irrefutable d’un canvi climàtic que alguns sectors s’atreveixen a qüestionar contra tota evidència. Si aquesta vegada he decidit portar al bloc la notícia de la llevantada de la Conca de Barberà, les Garrigues i comarques limítrofes és perquè en aquesta ocasió em toca més de prop ja que dues de les poblacions més afectades, l’Albi i l’Espluga de Francolí, em són d’especial significació familiar.

Davant les imatges de desolació que ens ofereixen els mitjans, només queda plànyer-se per la dissort dels cinc desapareguts, desitjar un prompte retorn a la normalitat i quotidianitat, agrair l’enorme i desinteressada dedicació de veïns, treballadors públics i voluntaris en les tasques de neteja i esperar que la diligent reacció de les autoritats, amb compromisos de tot ordre, es tradueixi ben aviat en fets palpables. És demanar massa?

[Imatge: elmon.cat]

 

El mig dol (3)

Dijous, 17 d’octubre. Nova concentració multitudinària a la plaça de l’Ajuntament de Tarragona. Informativament parlant, però, la notícia va ser a la nit i a Barcelona, amb l’excursió de fatxes per tot el centre de la ciutat sense trobar cap mena de control ni d’obstacle als seus intolerables divertimentos, agressions incloses. Cal depurar les responsabilitats tant dels qui perpetren aquests atemptats a la convivència com dels que, d’alguna manera o altra, ho permeten o ho faciliten per acció o omissió.

Divendres, 18 d’octubre. Dia de la vaga general, amb un important seguiment si tenim en compte qui la convocava i qui no. El fet que coincidís amb l’arribada de les diferents marxes, amb impressionants multituds desfilant per la Meridiana o la Gran Via, ens obsequià una bella jornada de participació i reivindicació que ens remeté a les manifestacions de l’Onze de Setembre.

Per la meva part, a més de fer vaga laboral i participar en una nova manifestació a la tarda a Tarragona, vaig prendre una sana decisió: demanar als tres sindicats del règim del 78 (CCOO, UGT i CSIF) que m’esborressin dels respectius newsletter que rebia per correu electrònic. Una desconnexió més. Bon vent i barca nova.

Dissabte, 19 d’octubre. A la plaça Corsini de Tarragona, la del mercat, s’instal·là novament una fira de consum responsable, és a dir, d’empreses bàsicament energètiques o de serveis caracteritzades pel seu arrelament al país i pel seu capteniment ètic o ecològic. Feia un dia lluminós. La plaça presentava una gran animació de gent, amb respectables cues en algunes de les parades. Donava bo respirar aquell ambient festiu després de tants dies de protestes, reivindicacions, tensions i males cares. Fer-se de Parlem o de Som Energia (perdó per fer publicitat) són dues de les moltes respostes quan algú ens pregunta “què hem de fer a partir d’ara?” i que sigui efectiu, pràctic, palpable. Per cert, també hi havia la possibilitat d’inscriure’s al Consell de la República Catalana, una entitat que el dia que s’expliqui millor què és (i què no), tindrà un augment exponencial d’adhesions. El president Puigdemont, amb un evident excés d’optimisme, parlava de dos milions en el moment de posar-lo en marxa; com més a prop s’arribi a aquella xifra, més oportunitats tindrem de reforçar, i per tant fer més eficaç, un organisme on no poden arribar les urpes judicials espanyoles.

La nit del dissabte fou molt més tranquil·la. Parlo de la capital. La iniciativa denominada “En peu de pau”, establint una mena de cordó entre la policia i els més exaltats, contribuí a asserenar els ànims. No ho havia aconseguit del tot, unes hores abans, la presència de l’inefable diputat Rufián, que hagué de retirar-se discretament entre xiulades dels congregats. Falten menys de tres setmanes per unes eleccions espanyoles, per si algú ho havia oblidat, i determinats moviments partidistes, legítims i comprensibles en altres circumstàncies, són inacceptables. Demanar el vot implícitament, ni que sigui de forma quasi imperceptible, està fora de lloc quan els detinguts es compten per desenes i els ferits per centenars. I més venint d’un partit que fins fa quatre dies estava disposat, alegrement, a regalar la presidència del Gobierno a qui ara ni es digna a agafar el telèfon al president Torra.

[Imatge: ccma.cat]

El mig dol (2)

Dimarts, 15 d’octubre. Setanta-nou anys de l’afusellament del president Companys. El tradicional acte d’homenatge a la seva memòria, a l’estàtua situada a l’avinguda tarragonina que porta el seu nom, va adquirir aquest any una significació especial. La prova és que l’assistència de públic es multiplicà enguany per tres o per quatre. Amb l’incomparable marc, com a fons, d’uns coneguts grans magatzems (a Tarragona també els tenim) i d’esquena a una prescindible xurreria, centenars de persones ens reunírem per fer l’ofrena floral de les entitats al president màrtir.

D’allí baixàrem fins a la plaça Imperial Tàrraco on hi ha la seu de la Subdelegació del Govern (d’allà), on assistírem a una asseguda amb encesa d’espelmes, lectura d’escrits dels presos polítics i actuacions musicals introduïdes per Joan Reig (el dels Pets). Que la concentració tenia un aire encara llirista ho confirmà la irrupció d’un gran nombre de manifestants, molt més joves que la mitjana nostra, al crit d'”això no és una festa!” i disposats a anar per feina. Efectivament, la “festa” va començar en fer-se fosc. L’ambient es va anar caldejant amb crits i improperis contra els dos cossos policials que rodejaven l’edifici governatiu, de manera que vaig retirar-me prudentment en direcció a casa, no sense dipositar l’espelma (que mentrestant havia anat regalimant-me cera calenta sobre el polo groc) a l’asfalt de la plaça, arrenglerada amb moltes més, a manera de laica ofrena votiva.

Com després vam saber, hi hagué greus incidents sembla que iniciats per dues dones amb estanqueres que, en algun moment perfectament estudiat, es llançaren a la via pública per exhibir la seva inoportuna provocació. Els aldarulls tindrien lloc també, augmentats, a Barcelona, bàsicament al Passeig de Gràcia, donant el to del que serien cada una de les nits d’aquesta penosa setmana, fins dissabte inclòs.

Dimecres, 16 d’octubre. Va ser un dia que hauria d’haver estat presidit informativament per les marxes iniciades des de cinc punts del Principat que haurien de confluir divendres a Barcelona, i també per la semiclandestina intervenció del president Torra (de fet ja dijous). Dic “hauria” perquè, de nou, els greus incidents a Barcelona (Passeig de Sant Joan) i altres capitals reclamaren el protagonisme de l’actualitat.

És molt senzill criticar tot el que ha passat les darreres nits, però no ho faré. Fa uns anys no m’hagués costat gaire posar de volta i mitja qui causa incidents o crema contenidors (per exemple, el que va passar en el seu dia davant el Parlament va merèixer la meva completa reprovació). Ara les coses han canviat. A mi no m’agrada, lògicament, que s’alteri l’ordre als carrers, que es malmeti mobiliari urbà o que es converteixi la via pública en l’escenari de dotzenes d’impressionants fogueres quan no és Sant Joan però, ¿no és comprensible el que està passant? Sembla que això no és “violència” en el sentit estricte del mot i no penso pas discutir-ho, tot el contrari. En tot cas, no és comparable en gravetat la crema d’un contenidor o la destrossa de llambordes amb les actuacions desaforades, execrables, fora de lloc, de les policies, sense el més mínim sentit de la proporcionalitat o del més elemental respecte als drets humans. Càrregues, cops de porra, pilotes de goma, agressions aleatòries i sense sentit… Afortunadament, els mòbils i les xarxes s’han encarregat de documentar i expandir les vergonyoses escenes protagonitzades pels qui, irònicament, es fan dir “cossos de seguretat ciutadana”.

D’altra banda, és gratuït posar el focus únicament en canalla més o menys exaltada (i en tot cas, amb prou motius per estar-ho) quan de nit, i en aquestes circumstàncies de confusió, no ha de ser gens fàcil destriar l’independentista conseqüent del radical anti-sistema, del provocador a sou, de l’infiltrat de la policia o fins i tot d’un integrant d’aquests misteriosos “anarquistes italians” que sempre vénen però mai ningú sap qui són. La caputxa, per bé o per mal, iguala a tots. Siguem, però, optimistes: els successos d’aquesta setmana (sempre de nit i curiosament, només quan la policia hi és present) hauran servit per posar més intensament el focus del conflicte català a tot el món. Ja ens coneixen fins i tot a Hong Kong. Ja existim.

(demà més)

[Imatge: noticies.martorell.cat]

El mig dol (1)

Quina setmana. Amb la sentència, una cascada de respostes de tota mena, amb un denominador comú en totes elles: la societat catalana ha tornat a prendre la iniciativa després que fa dos anys quedés desorientada i grogui. Algú ha dit que ens hem llevat el dol que portàvem. Jo, prudent i assumint el relatiu optimisme que ens ha amerat els darrers dies, parlaria més aviat de “mig dol”. Antigament, segons m’havien explicat a casa, quan s’acabava el dol d’un familiar la gent deixava d’anar vestida de negre però un protocol immemorial obligava a seguir exterioritzant el dolor durant un temps amb peces de roba grises o de tons discrets: l’alivio de dol, el barbarisme amb què era conegut el mig dol. En aquestes estem. S’ha acabat mirar obsessivament enrere, s’ha acabat lamentar-se pel que no va poder ser fa dos anys i s’ha acabat el passat tal i com l’hem entès durant aquest temps; però alhora el present ens recorda contínuament que el nostre procés (de fet dos processos en un: el de defensa de drets i llibertats i el de la consecució de la independència) és d’una extraordinària complexitat, i algunes de les coses que han passat aquesta setmana així ho certifiquen. Aquesta és una crònica resumida d’aquests dies.

Dilluns, 14 d’octubre. Publicació del text de marres. Devia ser una casualitat, però la ignominiosa sentència judicial contra els nostres líders polítics i socials va coincidir, dia per dia, amb la condemna a mort del president Companys i també, 110 anys després, amb una altra vergonyosa sentència, contra Ferrer i Guàrdia, igualment amb final tràgic. I rere el poder judicial, sempre l’estat espanyol eliminant els seus adversaris polítics, ideològics o socials, lliurant-los a la pena capital o empresonant-los per molts anys. Ara casi 100, sumant-los tots, després de pàgines i pàgines plenes d’incursions extrajudicials, errors i incongruències, segons opinió dels experts en la matèria.

No van passar gaires hores fins que el Tsunami Democràtic, aquest misteriós artefacte organitzatiu (quin remei) convocava, amb precisió germànica i envejable eficàcia, tothom qui estigués en disposició de fer-ho a ocupar l’aeroport del Prat (“Josep Tarradellas”, segons graciosa concessió del govern central). L’acció, que ens regalà imatges de multituds en actitud reivindicativa, serví per presentar les noves regles de joc de qui reprenia la iniciativa: pacifisme contundent que deixa enrere lliris, flors i violes però que també es desmarca de tota violència. Però també serví perquè vells fantasmes ens revisitessin en forma de piolins fent l’única cosa que saben fer, la repressió extemporània i abusiva que si a ells els denigra encara més a nosaltres ens legitima la lluita i ens regala nous estímuls per seguir endavant.

Personalment, aquella primera jornada d’aquesta setmana (no tràgica però sí extraordinàriament convulsa) transcorregué entre dos cotxes. El primer, un d’atrotinat conduït per un senyor gran d’allò més caspós que ens cridà “Viva España!” mentre els companys del centre de treball ens havíem concentrat a la porta a les dotze del migdia per tal de mostrar el rebuig al contingut de la sentència. La tarda me la va ocupar una altra concentració, ara a la plaça de la Font de Tarragona, i la manifestació subsegüent fins a la Subdelegació del Govern (d’ells). Prenent el carrer Enginyer Cabestany vam trobar-nos el segon cotxe, diametralment oposat al primer: un descapotable, crec que platejat, amb Els Segadors a tota castanya. Sí, tots plegats començàvem a llevar-nos el dol de sobre.

(demà, més)

[Foto: Vilaweb]