Dues creus

Acaben de concedir-me, en certa manera, dues creus de Sant Jordi de cop. No a mi, és clar, sinó a dues de les entitats de què formo part. Són la cooperativa Abacus i la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (l'”Arqueològica”, com se la coneix). La primera és una molt coneguda cadena d’establiments barreja de llibreria, papereria, botiga de material escolar i de joguines didàctiques que, com a cooperativa de consumidors i treballadors que és, reinverteix els guanys en el propi negoci, regit per valors de catalanitat i progressisme. Va ser fundada fa ara cinquanta anys. Hi acostumo a comprar estris d’escriptori aprofitant-me del descompte que suposa tenir-ne el carnet (que em va costar 500 pessetes de l’època en què el vaig obtenir).

La segona és, potser, l’entitat tarragonina més antiga que continua existint a la meva ciutat d’adopció (va ser fundada el 1844) i la setena del món en la seva especialitat, la defensa i difusió del patrimoni arqueològic romà, i no només romà, de Tarragona i el seu territori més proper. “Per la seva dedicació a la salvaguarda i preservació del patrimoni arqueològic i cultural de les comarques de Tarragona des de mitjans del s. XIX” resa el decret de concessió quan justifica ser mereixedor del guardó. Feina no n’hi falta a l’hora de preservar el llegat arqueològic de la ciutat (que sembla que tendeixi a l’infinit), fer valer el seu criteri a l’hora de conservar-lo o posar-lo en valor, i fer difusió d’aquesta riquesa tant al món científic com al gran públic. Amb aquest objectiu, publica anualment el Butlletí arqueològic des del 1901, sosté una continuada relació amb acadèmies i entitats similars de tot el món i aixopluga a la seva seu del carrer Major una ingent quantitat de llibres, revistes i documents que, com passa massa sovint, es mengen literalment l’espai. En sóc soci des de fa molt pocs mesos i m’ha produït una particular il·lusió que rebi la creu enguany, en vigílies del seu 175è aniversari.

Enhorabona a totes dues.

[Imatges: vectorlogo.es, abacus.coop i arqueologica.org]

 

Això no calia

Els partits sobiranistes ens han regalat, a amics i a enemics, un nou espectacle completament evitable. Cedir o no cedir als dictats de jutges espanyols, suspendre tots els diputats o només uns quants, votar sí, no o abstenir-se davant qualsevol envit… totes les decisions són legítimes i comprensibles mentre l’existència de presos polítics i exiliats preval sobre tota altra consideració o estratègia. Però el que no es pot fer és anar cada un pel seu cantó i visibilitzar-ho de forma tan evident, amb retrets i acusacions diverses. Això desanima als convençuts, subministra arguments a l’oposició espanyolista i, evidentment, no ajuda gens a allò d'”eixamplar la base”. Com dimonis podem fer per donar a entendre a ERC i PDECAT/Junts per Catalunya (on comença un i acaba l’altre?) que han d’acordar una estratègia conjunta, la que sigui? Com els hem de convèncer perquè la respectin en la forma i en el fons? Quan deixaran enrere, definitivament, aquestes maneres de partit tradicional i assumiran que la ciutadania demanda una altra manera d’organitzar-se políticament i participar en la presa de decisions i en la conquesta democràtica del poder? Propostes innovadores i engrescadores com les primàries de Jordi Graupera o la Crida Nacional per la República van en aquesta direcció. M’he adherit a la segona i ho he fet just abans del teatret d’aquest matí al Parlament, que m’ha ratificat en la meva decisió, espero que bona. La iniciativa és il·lusionant, i desitjo que mantingui el seu caràcter meta-partidista que reforci (millor dit, que lideri) el tram final de construcció de la República. Tinc clar, però, que si aquesta Crida ha d’acabar derivant en un nou partit normal i corrent, a unes sigles més a afegir a la sopa, amb mi que no hi comptin.

 

Divagacions estiuenques

Sembla que la meteorologia, encertant o no els dictats de Tomàs Molina i companyia, s’ha decidit a compassar-se amb el calendari i oferir-nos el que toca al juliol: calor, xafogor i puntuals tempestes mal repartides. Com que el termòmetre s’enfila per sobre dels 30 graus (casi 40, combinant-ho amb la humitat ambiental), la massa cerebral tendeix a reblanir-se, de manera que és possible que qualsevol informació que ens arribi sigui processada de manera no prou correcta. A mi em passa que aquests dies, sentint algunes notícies, m’assalta el dubte de si no les he entès del tot, fruit segurament de la calitxa a què feia referència. Diversos exemples (tranquils, cap de les informacions té res a veure ni amb el procés, ni amb les “llarenades”, ni amb coquetejos monclovites):

Una expedició de nois a la remota Tailàndia queden atrapats a dins d’una cova sense poder sortir per culpa d’unes inundacions. Gran notícia estival. Els nois són tailandesos, detall important a l’hora de contrastar-ho amb l’ampli desplegament de què ha gaudit l’accident a les nostres latituds, explicable només pel decaïment del ritme trepidant de l’actualitat quan arriba juliol. Ja tenim de què parlar molts dies, o això ens temíem quan algú va afirmar, ben agosaradament, que els nois estarien mesos (sic) tancats a la cova sense poder sortir, cosa que, afortunadament, no ha passat perquè ja estan tots sans i estalvis en un hospital. A veure: jo, que com és obvi, ni he estat mai a l’escenari dels fets, ni en conec cap detall, ni tinc cap idea ni d’espeleologia, ni de submarinisme, ni de salvaments, vaig veure ben clar des del minut u que l’aventura tindria un final ràpid i (sense ironies perquè parlem de Tailàndia) feliç, com així ha estat. Les mateixes persones que van poder entrar a la cova, per molt estreta que fos, també en podrien sortir després, encara que fos amb ajuda, dic jo. Em pregunto de qui va ser la idea de pronosticar que el problema duraria mesos, si no fos per convertir-lo en un xou mediàtic per fer bullir l’olla.

Posant-nos més seriosos, ja hi ha qui ha tret a col·lació molts altres nois i nens i adults que també precisen un salvament mentre naveguen en fràgils embarcacions molt més a prop nostre, sense que s’hi destinin tants desplegaments mediàtics, logístics o sanitaris: tot el contrari, les ONG que fan el que poden per ajudar aquests pobres desgraciats encara són acusats de col·laborar en el tràfic il·legal d’immigrants. Com hi ha món.

La segona notícia que m’he hagut de llegir dues vegades ha estat la decisió del grup municipal d’ERC de Barcelona d’impugnar la dedicació d’un carrer a un alcalde republicà de Santa Coloma de Gramenet represaliat i afusellat pel franquisme. La raó? Cordeu-vos: no complia amb una norma sobre la paritat de sexes que, pel que sembla, hi ha prevista a l’hora de batejar vies públiques. Ras i curt, l’alcalde (de nom Celestí Boada) va cometre l’error de néixer (i morir de forma tràgica) home, i el seu ampli historial esquerranós i antifeixista no ha servit de res davant de tan implacable argument. La notícia no passaria de ser una nova i vergonyosa mostra de papanatisme progre (com bé va titllar-la Quim Monzó), sinó fos perquè la resta de grups polítics no havien posat cap objecció a l’assumpte. No sé com ha acabat tot plegat, però Esquerra es va cobrir de glòria.

La tercera notícia també toca el cada dia més relliscós tema de la igualtat sexual i la lluita contra el masclisme. En plena efervescència de les festes de San Fermín, origen de fets reprovables i que van donar lloc a escandaloses decisions judicials de tots conegudes, el govern espanyol proposa com a solució que el consentiment de la dona per a una relació sexual ha de ser un “sí” explícit, sense dubtes ni condicions. Això està molt bé i vull creure que tots compartim la filosofia (entre d’altres raons, per evitar sentències que ens cauen de les mans al llegir-les) però pregunto com quedarà constància d’això a l’hora de la veritat? Circula per la xarxa una facècia consistent en un document on els dos interessats en el futur encontre sexual han de signar conforme estan plenament d’acord en consumar-lo. Què més li caldrà a la dona perquè quedi clar que la relació és consentida? Arribarà el dia que hi hagi d’intervenir un notari perquè aixequi acta de la cita i de les intencions lúbriques del personal?

Bé, sembla que tantes divagacions estivals han aconseguit el què em proposava: oblidar-me de la calor.

[Imatge: wisegeek.com]

La persikoj, unue (Primer els préssecs)

Hodiaŭ mi havis la ŝancon viziti la Muzeo de Esperanto situas en Sant Pau d’Ordal, Subirats (Alt Penedès), kun du gvidantoj escepto: membro de la Kataluna Asocio de Esperanto, profesoro de ĉi tiu lingvo, kaj la filo de la fondinto de la propra muzeo, la apotekisto Lluís Hernández. Ĉu vere muzeo, sed prefere kompleta kolekto de miloj kaj miloj da libroj, revuoj, poŝtkartoj, afiŝoj kaj broŝuroj rilataj al la kreo de Ludoviko Zamenhof, la instruisto “esperema.” Grandega dokumentado, kiun Hernández kolektis laŭlonge de sia vivo, kiu plenigas ĉambrojn kaj koridojn de loĝejo kaj kiu en senmova maniero bezonas pli bonan lokon kaj bontenadon. Tial ni bezonas, kompreneble, homajn kaj ekonomiajn rimedojn, kiuj ne sukcesas. Diris al ni, filo de la fondinto de la muzeo Subirats urbodelegitaro ŝajnas pli koncernita antaŭenigi la persikojn en la areo ne escepta kolekto (unu el la plej grandaj en Eŭropo) sur socia kaj lingva fenomeno ankaŭ escepta, esperantismo.
La vizito helpis min malkovri novajn facetojn de ĉi tiu artefarita lingvo kaj malfari iujn miskomprenojn, kiujn mi havis. Esperanto ne vere lingvo kreita por servi kiel lingua franca en la mondo (tial ekzistas nun la angla), sed lingvon “neŭtrala” ĉiuj aliaj rilatoj kaj lasta de kiuj estas tuta pacisma kaj humanisma filozofio. La vivoforto de la pola okulkuracisto invento estas surpriza kaj novaj teknologioj helpis fari pli atingebla la ebleco lerni ĝin kaj fari kontakton kun la kulturo originis.
Esperantismo ĉeestas tutmonde, kovras cxiujn ideologioj kaj ĝi signifas, ke homoj estas tre malsamaj (la sekva kongreso okazos en Lisbono), ne parolante “pri” esperanto (ankaŭ) sed parolu “en” esperanto de iu ajn temo aŭ hobio. Ĉi-rilate, vidindaĵo, kiun ili diris al ni hodiaŭ: kiam du esperantistoj trovos sin kaj uzas la respektivan gepatran lingvon ili estas nomataj “krokodiloj”; kiam ili uzas ajnan alian lingvon, “eksterteranoj”, kaj kiam ili uzas la anglan, “kamenojn”.
Ĉu esperanto havas estontecon? Kiel lia nomo indikas, ĉi tio estis la espero de sia kreinto, kiu, ili diras, estas la lasta afero perdita.

***

Avui he tingut l’oportunitat de visitar el Museu de l’Esperanto, situat a Sant Pau d’Ordal, Subirats (l’Alt Penedès), amb dos guies d’excepció: un membre de l’Associació Catalana d’Esperanto, professor d’aquesta llengua, i el fill del fundador del peculiar museu, el farmacèutic Lluís Hernández. No és ben bé un museu, sinó més aviat una completíssima col·lecció de mils i mils de llibres, revistes, postals, cartells i opuscles relacionats amb la creació de Ludwik Zamenhof, el professor “esperançat”. Una ingent documentació que Hernández reuní al llarg de la seva vida, que omple habitacions i passadissos d’un vivenda del poble i que necessita de forma peremptòria uns millors ubicació i manteniment. Per això fan falta, és clar, recursos humans i econòmics que no acaben de concretar-se. Ens comentava el fill del fundador del museu que l’Ajuntament de Subirats sembla més preocupat per promocionar els préssecs de la zona que no una col·lecció excepcional (una de les més grans d’Europa) sobre un fenomen lingüístic i social també excepcional, l’esperantisme.

La visita m’ha servit per descobrir noves facetes d’aquesta llengua artificial i per desfer alguns malentesos que tenia. L’esperanto no és ben bé una llengua creada per servir de llengua franca a tot el món (per això ja hi ha ara l’anglès), sinó més aviat una llengua “neutra”, respectuosa amb totes les altres i darrera de la qual hi ha tota una filosofia pacifista i humanista. La vitalitat de l’invent de l’oftalmòleg polonès és sorprenent i les noves tecnologies han ajudat a fer més accessible la possibilitat d’aprendre’l i de prendre contacte amb la cultura que ha originat.

L’esperantisme està present a tot el món, abasta totes les ideologies i és el mitjà perquè persones molt diferents es trobin (el proper congrés es farà a Lisboa), no tant per parlar “de” l’esperanto (que també) sinó per parlar “en” esperanto de qualsevol temàtica o afició. Al respecte, una curiositat que ens han explicat avui: quan dos esperantistes es troben i usen la respectiva llengua materna s’anomenen “cocodrils”; quan usen qualsevol altra llengua, “al·ligàtors”, i quan usen l’anglès, “caimans”.

Té futur l’esperanto? Com el seu nom indica, aquesta era l’esperança del seu creador, que, diuen, és la darrera cosa que es perd.

[Tradukado / traducció: Google traductor; bildoj / imatges: Zamenhof (Viquipèdia), fruites / fruktoj (Pinterest), Tincjo / Tintín (Ipernity), el museu / la muzeo (Viquipèdia)]

Tanca una altra llibreria

“Enhorabona, i que duri”. Així acomiadava el meu apunt del 6 de setembre de 2008, dedicat a la concessió del Premi El Balcó a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona. Malauradament, deu anys després, l’emblemàtic establiment tanca portes. El descens en les vendes, provocat en bona part pels nous hàbits culturals i comercials de la societat, ha determinat que la llibreria es vegi obligada a abaixar la persiana per sempre més. Serà demà dia 30.

Que tanqui un comerç qualsevol ja és en si una mala notícia, però quan aquest comerç és una llibreria amb un currículum tan sòlid d’activisme cultural, cívic i catalanista com el de la Llibreria de La Rambla, la mala notícia es transforma en dramàtica, convertint-se a més en una seriosa senyal d’alarma sobre la realitat del comerç i de la cultura de Tarragona. Una ciutat que assisteix aquests dies, indignada, estupefacta, divertida o indiferent (segons caràcter de cadascú) a  l’espectacle d’uns Jocs Mediterranis plens de despropòsits de tot ordre. La falta d’implicació de la població en aquests Jocs i el tancament de la Llibreria de La Rambla (o d’altres comerços els darrers mesos) potser estan més relacionats del que podria semblar. Quan diumenge s’acabin les competicions, potser serà el moment en què la ciutat (els seus habitants, els seus dirigents, els seus opinion makers) es plantegi seriosament què vol ser de gran (“es repensi”, com es diu ara) i si està disposada a seguir consentint necrològiques comercials, pífies esportives i mostres d’atonia cultural o cívica.

[Imatge: fetatarragona.cat] 

 

 

 

Festa i lluita

Avui és 28 de juny, el dia que antigament era conegut com “de l’alliberament gai i lesbià”, denominació que ha quedat desterrada per l’omnipresent “orgull”, seguit d’una rastellera de lletres cada any més llarga. Són denominacions creades, esteses i consolidades com un inevitable tribut als nous temps i que caldrà acceptar sense més remei. Ho ha fet l’activisme més popular i activista i ho han fet també altres sectors més dinàmics i inquiets de la societat (aquests però rebatejant-lo com a Pride, que sempre queda més cool). 

Com cada any, i ja és tradició, dues grans maneres de concebre la data i el que s’hi commemora han exhibit les seves diferències sobre el caràcter que ha de revestir la jornada, si de reivindicació de tot el que queda per conquerir pel que fa a orientacions o identitats sexuals (la llista és llarga) o de celebració festiva de la diversitat (quina és, sinó, l’etimologia de l’occitanisme gai?). Els ‘piques’ més o menys importants entre les dues concepcions del 28 de juny, lluny de ser preocupants, haurien de ser vistos crec jo com una prova més de la maduresa (per creixement exponencial) d’un moviment que s’acosta al seu cinquantenari (enguany fa 49 anys de la moguda de Stonewell, a Nova York).

Qui més qui menys té la seva part de raó. La desfilada de carrosses per les grans ciutats, amb colorista exhibició de plomalls i samarretes imperi, licres i cuirs, plataformes i roba cenyida, beneït i patrocinat per marques comercials de tot ordre, serà tot el criticable que es vulgui, però forma part d’una estratègia que ha aconseguit fer multitudinari (i “normal”, adjectiu mal vist per l’activisme de quan jo era jove). És la perversa “pesseta rosa” (el fenomen va néixer quan l’euro encara estava en projecte) que començà a envair botigues, barris, negocis i iniciatives empresarials. Qui no combrega amb aquesta manera de fer les coses per força no sabrà apreciar el que ha representat en la creació de riquesa, en la dinamització comercial i cultural o en la consolidació d’un determinat turisme de qualité. A més d’una normalització, empro de nou el concepte, d’un fenomen condemnat fins llavors a la marginalitat social quan no a la clandestinitat. Parlo de casa nostra, naturalment.

Però també hi ha raons per oposar-s’hi. Les crítiques provinents de la constel·lació de grups, associacions i col·lectius sorgits al caliu de la sempre inquieta societat catalana no deixen de ser també raonables i perfectament comprensibles. El moviment GLBTetc. s’ha destacat sempre per ser inclusiu i integrador, està en els seus gens i, per tant, no pot acceptar aquest caràcter “excloent” que sembla reflectir aquest nou moviment contemporitzador, desideologitzat, mercantilista i, ja posats, hipòcrita. Ets guapo, guapa?, ets físicament atractiu?, tens poder adquisitiu?, tens bon gust en el teu estil de vida? Benvingut al club! No reuneixes almenys un d’aquests requisits? Tu no ets un gai, tu ets un maricón, com deia un acudit cèlebre en altres temps, homòfob si voleu però molt il·lustratiu.

La confrontació de plantejaments dispars, repeteixo, contribueix a la riquesa i a la plenitud d’un dels moviments socials que més petites victòries ha aconseguit en molt pocs anys. Queda encara molt per assolir (en la vida diària, en l’educació, en l’economia, en tants i tants països del món) i la festa i la reivindicació, encara que desfilin per carrers separats, són igualment benvingudes quan arriben aquestes dates.

[Imatge: transidentitats.wordpress.com]

Les ruïnes d’uns Jocs

Dubtava a parlar dels Jocs Mediterranis que ahir van donar finalment inici a Tarragona. Ja m’hi vaig acarnissar en el seu moment (falta d’entusiasme popular, incerteses pressupostàries que van obligar a posposar l’esdeveniment, mascota infumable…) i em semblava que la cita pseudoolímpica no em mereixia, per la meva part, altra cosa que un silenci a cavall entre el respecte i la indiferència. Però no; noves mostres del conflicte polític que estem patint, escenificades a la cerimònia d’inauguració dels Jocs ahir, i la pròpia factura d’aquesta cerimònia, m’obliguen a ficar-hi cullerada.

Vaig ser present a la concentració que ahir l’ANC i l’Òmnium van convocar als jardins tarragonins de la Reconciliació, nom bellament escaient si la darrera proposta precisament conciliadora del president Torra cap a la més alta instància de l’estat espanyol hagués tingut alguna resposta més enllà d’un displicent trasllat de la patata calenta al seu govern en tractar-se d’un tema “polític”. La resposta presidencial a aquest menysteniment al país, a la seva gent i al seu dret a decidir el seu futur va ser del tot encertada: tallar els darrers lligams institucionals amb la Corona espanyola i assistir, tot i així, a l’esdeveniment esportiu. Però Torra va tenir primer temps de fer acte de presència a la concentració abans esmentada i el que més gravat em va quedar de les seves paraules va ser que agraïa molt les mostres de suport (en aquest cas dels tarragonins) “perquè les necessito”. Ho tindrem sempre present.

La inauguració en si no em va agradar per dos motius. El primer, lligat amb el que he dit més amunt, perquè el vaig trobar un acte pensat, sembla que fins els darrers detalls, a major exaltació d’una concepció completament allunyada de la realitat tarragonina i catalana: insuficient ús de la nostra llengua, absència total de mostres culturals (ni tan sols el folklore més tòpic hi tingué cabuda), sospitosa abundància d’estanqueres a les grades (que potser explica la xiulada que va rebre el nostre president) o la sorprenent aparició de paracaigudistes de l’exèrcit en un esdeveniment que sempre se’ns havia venut com de pau i conciliació. El segon motiu de desgrat fou l’acte en si. El desenvolupament dels diferents quadres, escenes i números musicals i l’embolcall de tot plegat va ser pobríssim, cutre i avorrit, com de festa de fi de curs, oferint una imatge que Tarragona no es mereix. El motiu principal de l’escenari era un pluvium romà (única referència pròpiament local) rodejat de ruïnes: no se m’acut millor metàfora dels Jocs i de les seves circumstàncies.

[Imatge: ccma.cat]

Discriminacions

La notícia diu textualment: “Les universitats catalanes hauran de reservar a partir del curs vinent, 2018-2019, una plaça de cada grau als estudiants d’ètnia gitana que així ho acreditin a la preinscripció. És una mesura que ha aprovat el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) per tal de potenciar l’accés a la universitat d’aquest col·lectiu, ara minoritari, i oferir més igualtat d’oportunitats.”

Res a dir sobre la necessitat de que tothom pugui accedir, en peu d’igualtat, als estudis universitaris, sigui quina sigui la seva condició personal, però hi ha alguna cosa que grinyola en aquesta decisió de l’alt organisme interuniversitari. No, no és això dels “estudiants d’ètnia gitana”, innecessari eufemisme per designar el que de tota la vida n’havíem dit gitanos, a seques, sense que això ocasionés cap escarafall. El dubte ben raonable que em sorgeix és: en base a què es considerarà un alumne gitano o no per tal d’admetre’l i reservar-li plaça? Podem tenir bastant clar qui és gitano i qui no des d’un punt de vista sociològic, però no legal o jurídic: no existeix (ni ha d’existir, afegeixo) cap registre específic per a aquesta condició personal.

Mercè Jou, la presidenta del CIC, sembla contestar-me la pregunta que em faig a l’afirmar que “les universitats no poden saber qui és d’ètnia gitana i qui no i per tant els mateixos estudiants s’hauran d’identificar al moment de fer la preinscripció”, o sigui que seguim igual. La identificació, dic jo, potser hauria de consistir en una mena de DNI específic per als gitanos, un document del tot discriminatori, contrari a la integració desitjada tant pels propis interessats com pels paios, que tindria el seu origen en alguna especificitat consignada ja al Registre Civil en el moment de néixer. Alguna cosa semblant al que passa a molts països on cada ciutadà està adscrit, registrat oficialment, a una raça, religió o ètnia concreta, circumstància que reforça, si no està en l’origen, de conflictes polítics i socials ben coneguts de tots. Penso en els Balcans, però n’hi ha més.

De manera que si es considera que la presència de gitanos a les universitats està per sota del que seria desitjable (dada que, em temo, no precisa de cap demostració empírica), s’haurà d’anar més enrere en la cerca de la solució, és a dir, acudir a l’origen de les desigualtats socials (econòmiques, escolars, laborals) que afecten tant a paios com gitanos, i actuar en conseqüència. Però fer aquesta mena de discriminació, per molt positiva que sigui, que el CIC proposa a favor dels gitanos, això no.

 

 

La darrera reculada ha de ser realment la darrera

En el dubitatiu debat que els darrers mesos sostenen partits, entitats, opinadors i particulars sobre com ha de continuar el procés sobiranista després de les arrancades de cavall i aturades de somera de l’octubre passat, sempre he adoptat una posició més aviat pragmàtica, prudent o, en paraules d’Esquerra, realista. Tot i això, no puc reprimir la decepció que m’ha produït la decisió del president Torra d’apartar els quatre consellers amb “problemes” del seu nonat govern i substituir-los per altres quatre al gust de la camada ponentina. Altres actuacions recents eren de més fàcil assimilació, pel que tenien d’inevitables so pena, en cas contrari, de reaccions legals i judicials tant rígides i forassenyades com ben factibles. Però el que es va decidir ahir, una autèntica baixada de pantalons, es de més mala digestió.

Naturalment s’ha volgut amorosir davant l’opinió pública catalana amb gestos i arguments més o menys calculats: tuit de Puigdemont beneint l’operació, Torra departint distesament amb Comín i Puig, que amb Rull i Turull han donat la seva conformitat al trist moviment polític, o les declaracions de Batet, el nou portaveu del PDCAT dient, cito de memòria, que així es donava compliment al mandat del 21-D, quan és tot el contrari. Però no cola, o almenys a mi no m’acaba de convèncer. Es tractava d’un torcebraç entre els governs català i espanyol on clarament resultaria guanyador el primer: el motiu de conflicte (publicar o no publicar el nomenament d’uns determinats consellers) era purament administratiu i la raó estava de favor nostre. Políticament era indefensable la criaturada espanyola. Ara el mal ja està fet, tot i que espero amb candeletes el resultat d’aquesta querella per prevaricació que el nou govern (que encara no s’ha constituït!) pensa presentar contra un Rajoy en les seves hores més baixes.

A aquestes alçades de la pel·lícula, amb els fets consumats, només ens queda fer el cor fort davant aquesta nova reculada del sobiranisme català que hauria de ser l’última, com diu Vicenç Partal a l’editorial d’avui: “Aquesta hauria de ser la darrera cessió, com a conseqüència d’haver acceptat de fet el 155. De manera que ara cal estar a l’aguait per a veure si hi ha un canvi d’actitud o no.” Se suposa que ara toca aprofitar les oportunitats que se’ns aniran oferint els propers mesos: recuperació d’institucions, retirada (almenys de iure) del 155, constitució del Consell de la República, canvis governatius a Madrid (no necessàriament a millor), preparació de les eleccions municipals, procés constituent (ja veurem com)… Només aquesta perspectiva, amb la seva innegable part engrescadora, endolceix l’amarga decisió que ahir va prendre Torra i les forces polítiques que li fan costat.

Li ha tocat la grossa

Un altre a qui ha tocat la loteria. Va passar a París: un malià sense papers i treballador a l’economia submergida, veient que un nen estava penjat d’un balcó amb perill de caure, no s’ho va pensar dues vegades i va escalar la casa pis a pis amb prodigiosa agilitat fins aconseguir salvar l’infant. L’incident, a plena llum del dia i en lloc concorregut, va ser convenientment gravat i les imatges aviat es viralitzaren, com es diu ara.

Ja tenim un nou heroi. Com recompensar-lo? Doncs concedint-li el permís de residència que no tenia, buscant-li una ocupació laboral relacionada amb la gesta que va protagonitzar (què millor que el benemèrit cos de bombers?) i essent rebut per, atenció, Monsieur le President. La notícia em suggereix comentaris diversos que, en la seva major part, coincidiran amb el que ja s’ha dit. Ha calgut una heroïcitat “cinematogràfica” d’escassament un minut de durada perquè el noi (de nom Mamoudou Gassama) rebés amb la màxima celeritat la seva regularització administrativa al país de la igualtat i la fraternitat, després d’estar anys en els llimbs legals. La mateixa situació que mils i mils de persones que en el seu moment van iniciar una atzarosa aventura que els va portar a fugir dels seus llocs d’origen (a vegades autèntics inferns polítics o econòmics) i a buscar una existència millor a la metròpoli europea, patint tota sort de calamitats, penúries, discriminacions o condicions precàries: això sí que és tota una heroïcitat, “recompensada” amb unes incoherents polítiques d’immigració, a cavall entre la repressió i el paternalisme.

Que el president Macron hagi perdut el cul i les vores per rebre l’Spiderman parisenc, amb l’esperable atenció mediàtica, forma part de la usual política de gestos de cara a la galeria, però no deixa de ser una mostra més de la demagògia de tota la vida. No conec amb detall la política de Macron envers migrants, refugiats o forasters, i per tant no puc opinar, però molt em temo que les seves intencions últimes no guarden cap relació amb l’escena teatral que va protagonitzar amb el malià (o malienc?, m’ha sorgit el duble).

El revers de l’heroi són dos homes. El primer, el pare del nen a punt d’estimbar-se, que havia deixat sol el seu fill per jugar al Pokémon, aquell joc que va estar fugaçment de moda no fa massa. Sembla que l’home està sincerament penedit i no li trauran la custòdia del nano, però segueixo creient que els pares d’avui dia ja no són el que eren. El segon, qui va llogar Mamoudou perquè li fes feines al sector de la construcció, treballant i cobrant en negre (dit sense segones intencions). Si a l’heroi nacional se l’ha premiat amb papers, feina i recepció presidencial, què es mereix l’individu que l’explotava abusant de la seva situació? Quantes persones viuen amb les mateixes condicions que Mamoudou? Se sap? S’amaga? Es consent? S’investiga? Es castiga? Preguntes i més preguntes d’una França i d’una Europa completament desorientades que no saben quin camí cal prendre davant del repte que representen tants canvis socials i demogràfics.

[Imatge: europe1.fr]

Mai no és tard

Mig segle fa que visc a Tarragona i, si la memòria no em traeix, mai no havia entrat al parc Saavedra. No estic parlant d’un lloc apartat del centre, situat en un barri allunyat o poc conegut. No: el parc Saavedra es troba a la Via de l’Imperi i té per veïns la Part Alta i el Camp de Mart. Estic cansat de passar-hi per davant, però han anat passant els anys (les dècades!) i pel motiu que sigui, mai no hi havia posat els peus. Ahir ho vaig fer. Com qui compleix un ritual, com qui trenca una promesa de joventut, com qui sent la necessitat de fer alguna cosa especial abans de morir (toca ferro), ahir vaig franquejar un dels tres accessos del que també es coneix com “Mirador de Saavedra”, segurament perquè quan es va fer, principis del segle passat, les cases que s’han anat construint al voltant no impedien una vista recomanable.

És un parc petit (0,6 hectàrees, segons informa el cartell municipal), presidit pel monument a l’enginyer i arqueòleg Eduard Saavedra (1829-1912), obra de l’escultor Juli Antonio Rodríguez. Saavedra fou el descobridor de les ruïnes de Numància i projectà el ferrocarril entre Torralba i Sòria. La zona verda ha estat objecte no fa massa d’una remodelació, amb la instal·lació de diversos jocs per la canalla. No diré que és un racó tranquil i bucòlic (limita amb l’avinguda Catalunya, amb un fort pendent de pujada per als cotxes), però sí un petit pulmó natural al cor de la ciutat, dels que mai no sobren. L’única pega, els coloms. No es pot tenir tot en aquesta vida.

[Imatge: el parc, en obres; mestarragona.cat]

Grandeses i coses memorables

Enguany fa uns quatre-cents anys del naixement de Lluís Pons d’Icart, jurista, humanista i arqueòleg tarragoní. Dic uns quatre-cents perquè no està clar que 1518 fos realment la data de la seva arribada al món. Amb tal motiu, i per donar a conèixer al gran públic totes les facetes d’aquest personatge i del lloc i època en què va viure, diverses entitats han organitzat un seguit d’actes. Pons d’Icart és conegut sobretot pel seu Libro de las grandezas y cosas memorables de Tarragona, editat a Lleida el 1573 en castellà a partir d’un original català que no es publicaria fins el 1984. Es tracta d’un catàleg de les inscripcions trobades a Tarragona que ell, com a arqueòleg avant la lettre, es va preocupar de documentar, imbuït de l’esperit renaixentista que li tocà viure. 

El programa d’actes inclou conferències, presentacions bibliogràfiques i sortides culturals. Ahir li tocà el torn a una conferència que, sota el títol “Tarragona en temps de Lluís Pons d’Icart: institucions, política i dret”, impartí el catedràtic de dret Antoni Jordà. No es tractava tant de parlar de la figura de Pons d’Icart en si sinó de les diverses institucions polítiques, judicials i eclesiàstiques vigents a l’època en què va viure l’insigne humanista i que, organitzades en un tramat més complex del que podria pensar-se, regien la vida de la ciutat.

Pels propers dies estan previstos altres actes:

DIJOUS 24 de maig • Sortida cultural 18 h Arxiu Comarcal de l’Alt Camp. Passeig dels Caputxins, 18 Casa de Cultura, Valls. Inscripció prèvia a ptarragona.cultura@ gencat.cat. “Estranys viatges, com arriben els fons i col·leccions als arxius: els
manuscrits de Lluís Pons d’Icart”, a càrrec de Salvador Cabré, director de
l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp. Visita a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp per veure els manuscrits originals del llibre de les Grandeses de Tarragona, entendre com i quina documentació arriba als arxius, com es conserva, es tracta i es posa a disposició dels usuaris.

DIMARTS 29 de maig • Conferència i cloenda 19 h Seminari de Tarragona. “Agustín i Pons d’Icart: entre llibres i biblioteques”, a càrrec de Joan Alcina Rovira, catedràtic emèrit en Filologia Llatina de la URV. Llibres i biblioteques a Tarragona en època renaixentista, a partir de la descripció de les biblioteques de l’arquebisbe Antoni Agustí i de Micer Pons d’Icart. Acte de cloenda. Lectura dramatitzada del Llibre de les Grandeses de Tarragona, de Lluís Pons d’Icart, amb les veus de Laura Casas i Josep Suñé.

DIJOUS 31 de maig • Club de lectura. En record de Jordi Tiñena 18.30 h Biblioteca Pública de Tarragona Inscripció prèvia a bptarragona.cultura@gencat.cat #Llegim “Dies a la ciutat” (1998), club de lectura. En record de Jordi Tiñena, a càrrec de Joan Cavallé. Guanyadora del Premi Pin i Soler, és una història ambientada en el segle XVI que posa en contacte a un vell inquisidor i a un contrabandista provençal als carrers de la Tarragona universitària de l’arquebisbe Antonio Agustín. Una novel·la en què ningú és exactament qui sembla ser.

 

La ciutat per descobrir

Avui fa cinquanta anys exactes que vaig arribar a Tarragona, procedent de la meva estimada Barcelona natal, per viure-hi. Per a un nen d’onze anys com era jo, el canvi va ser notori i crec que ja ho he explicat en algun apunt. Per començar, l’allunyament d’unes incipients relacions socials i un decalatge en els estudis de batxillerat. Després, el colpidor contrast entre la gran urbs i una petita ciutat que, mig segle després, la recordo tranquil·la i sense vida al carrer, silenciosa i amb pocs cotxes. Somorta. La mare, que mai no es va aclimatar del tot a la nova ciutat, sempre deia que Tarragona “era una mica morta” i en aquest cas tant el tòpic com la realitat li donaven la raó. Aquesta innegable falta de nervi ciutadà (causada per factors prou estudiats, com una excessiva dependència del poder polític, militar i eclesiàstic o una migració a la veïna Reus de tota iniciativa comercial, social i cultural) creà en mi un cert prejudici cap a la mil·lenària població que m’acollia com a nou ciutadà. Prejudici que, reconec, mai he fet l’esforç d’espolsar-me del tot i que s’ha traduït en situacions tant anecdòtiques com significatives com ara que en cinquanta anys només he estat membre d’una única associació de caràcter local (!), com ara que alguns indrets ben propers a casa meva no els he visitat mai o com ara la meva incapacitat en incorporar certs mots genuïnament tarragonins (fesol xiquet) al meu vocabulari quotidià.

Cinquanta anys després d’arribar-hi (per cert, coincidint amb el Maig francès), Tarragona és per a mi una ciutat que encara té massa coses per descobrir: els seus carrers i edificis, en certa manera també els seus habitants i fins i tot la seva història que, figura, tenia que haver-me atret més del que ho ha fet. Mai no és tard per completar aquest descobriment i en els propers mesos penso dedicar-hi més ganes i més temps. El que vagi sorgint (llocs, imatges, persones, sensacions, reflexions o idees) serà teca per aquest bloc.

[Imatge: cartell de les festes de Sant Magí i Santa Tecla dl 1968; Pinterest]

 

President Puigdemont, president Torra

Cada vegada que a Catalunya és elegit un nou president de la Generalitat, dedico un apunt d’aquest bloc a saludar l’arribada de qui ha d’encapçalar, en principi per quatre anys, la nostra més alta institució governativa. Després de Mas i de Puigdemont, avui en tocaria un altre titulat “President Torra”, però això no pot ser. Les coses se’ns han complicat molt i el resultat, en aquest moment, és que tenim dos presidents: el legítim i exiliat, i el legal i “efectiu” segons la terminologia a l’ús. Tots dos són el meu president. Els dos tindran el seu paper, difícil i necessari, en les properes etapes de l’alliberament nacional. Un complementarà l’altre. Per alguns, tots dos seran “president de la Generalitat” segons quin és el cristall amb què se’ls mirin en cada moment. Un i l’altre necessitaran el nostre suport i el nostre respecte, el mateix respecte que li nega una oposició enfurismada i cada dia més desorientada. Sí, tot és una mica kafkià i anòmal. Caldran energies renovades, per part de tots, per superar aquesta etapa, un punt esquizofrènica. Ho volem? Ho podrem?

Desitjo tota mena d’encerts al president Torra. Les conviccions, la determinació, el bagatge intel·lectual i la preparació personal, que no són poca cosa, no li falten. La seva relativa “virginitat” en el món de la política, almenys en la política partidista són també un punt a favor. Felicitats, i endavant.

[Imatge: foto Ignasi Guerrero, www.elnacional.cat]

 

Recordant el seny ordenador de la llengua

Enguany es commemoren els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i els 100 de la publicació de la primera gramàtica de qui fou considerat el “seny ordenador de la llengua catalana”. La Generalitat ha proclamat l’Any Pompeu Fabra i ha endegat nombrosos actes per acostar al gran públic la vida i l’obra de l’il·lustre gracienc, enginyer de formació i filòleg d’afició, vocació, passió i servei.

A Tarragona, la celebració s’ha concretat en l’organització per part d’Òmnium Cultural del Tarragonès de quatre conferències i una sortida a Prada de Conflent. Avui s’ha fet el primer dels actes, que ha anat a càrrec del gramàtic Jordi Ginebra, el comissari de l’Any Fabra, i de l’escriptor Josep Vallverdú, que ha dissertat sobre l’obra fabriana amb el mestratge amb què ens té acostumats. Els llargs i sincers aplaudiments finals per part del públic no eren únicament de cortesia.

Ginebra, en presentar les línies mestres de l’Any, ha esmentat la web creada a l’efecte i ens ha “imposat” el deure de consultar-la un cop per setmana (s’anirà actualitzant de forma contínua) per assabentar-se de les darreres novetats. Caldrà fer-ho i intentar participar en cada esdeveniment que es programi, ni que sigui com una mostra de respecte envers qui ens va posar el català, el seu lèxic i les seves normes a l’alçada de qualsevol altra llengua del seu entorn, com es mereixia pel seu gloriós passat literari i per les expectatives que ja s’obrien d’ús normal i habitual en totes les esferes públiques i privades.

Aviat, bones notícies (acte a Tarragona)

Com es pot comprovar a la foto, l’Aula Magna de la Rovira i Virgili va quedar petita, com se sol dir, per una taula rodona sobre un tema a priori tan àrid com el dret i les lleis. Però si diem que els tres conferenciants eren el diputat tarragoní Eusebi Campdepadrós, la catedràtica Mercè Barceló i Jaume Alonso Cuevillas, advocat del president Puigdemont, i afegim que el tema a debatre era la deriva autoritària de l’estat espanyol i la repressió contra l’independentisme dels darrers mesos, s’explica molt millor l’ocupació completa de la sala, passadissos inclosos, que va contribuir a augmentar la ja de per si alta temperatura ambiental.

Sense desmerèixer els dos primers ponents, és clar que l’estrella de l’acte va ser Alonso Cuevillas, un home a qui li hem d’agrair tres coses: primera, que faci comprensible i amè el sempre espès mon del dret, segona, que esquitxi les seves intervencions amb agraïdes mostres de bon humor (ahir ens va confessar que és el president de la Penya de Sant Esteve de les Roures) i tercera, que faci gala d’un prudent optimisme, més necessari que mai en els incerts moments que estem patint. Aquest prudent optimisme es va traduir ahir, per exemple, en l’anunci de que la setmana que ve poden haver-hi bones notícies en el complicat procés jurídico-polític en què s’ha convertit la situació processal dels nostres presoners i exiliats. Esperem amb candeletes novetats en aquest sentit, contrapunt engrescador a les continuades (perquè encara duren) mostres d’inflexibilitat per part de l’estat. Unes mostres (querelles, interlocutòries, recursos) que van ser analitzats i criticats des de tots els punts de vista (acadèmic, polític i estrictament jurídic) pels tres ponents, posant de manifest la subjectivitat, la falta de rigor o l’absoluta irracionalitat que inspira aquestes actuacions.

El que són les noves tecnologies: Alonso Cuevillas va enviar una foto de l’acte, amb el públic aplaudint, al president Puigdemont, que immediatament va agrair el gest de la gent. Tot en qüestió de minuts. Les mateixes noves tecnologies que estan a la base de la reforma legal per poder investir Puigdemont a distància, que ha aprovat el Parlament i que, oh sorpresa, ja ha impugnat el govern espanyol en una nova mostra d’interessada celeritat procedimental. Res que ens vingui de nou.

[Imatge: www.diarimes.com; foto Òmnium]

Aquella modernitat

Mor José María Íñigo (o era Iñigo?) i la ment retrocedeix inevitablement unes quantes dècades, a un temps grisós i asfixiant on qualsevol indici de modernor a la vida pública era saludat amb esperança. Un d’aquests indicis era Íñigo, un jove periodista que va contribuir a difondre, tant a la ràdio com a la televisió, les darreres novetats del panorama musical internacional, especialment de la branca més pop i psicodèlica. Si no em falla la memòria, el seu primer programa televisiu no el podia veure perquè s’emetia per l’UHF, el segon canal que a casa no sintonitzàvem… Tot i així ja llavors m’arribava el missatge de que es tractava d’una aposta innovadora (dintre d’uns límits, és clar) del trist panorama comunicacional hispànic. Després vindria aquell famós programa d’entrevistes, “Estudio Abierto”, per on passaven tot tipus de personatges, des de Carmen Sevilla, a la imatge, fins al jueu que doblegava coberts amb la mirada. El programa era entretingut però alhora un remot precedent de l’actual televisió-escombraria. El darrer Íñigo que recordem, sobrat de quilos i amb el cap rapat, és el de comentarista dels festivals d’Eurovisió, on substituí l’inaguantable Uribarri. Però fes el programa que fes, Íñigo sempre va fer gala d’una professionalitat que no abunda precisament en l’actual espai catòdic.

Ah! No ens oblidem tampoc dels seus característics bigotis, una marca de la casa, inspirats potser en l’època gloriosa dels Beatles. Sempre els vaig veure (els bigotis, no els Beatles) com una simple i original mostra de personalitat del periodista bilbaí fins que en una ocasió vaig sentir aquest mordaç comentari d’una amiga de la família: “Com s’ho fa quan menja fideus amb aquests bigotis? Quin fàstic!” Sempre que ha tornat a ser notícia, al veure la seva imatge no puc evitar recordar-me’n: “Mira, el dels fideus!”.

[Imatge: www.rtve.es]

El dia dels Jordis

Avui no serà un Sant Jordi com el d’altres anys. Tenim presoners polítics, entre ells tres Jordis, que no podran celebrar la seva (la nostra) onomàstica acompanyats dels éssers estimats. Tenim exiliats, entre ells el president, que no podrà presidir la benedicció de roses a Palau. Tenim, en fi, un estat que ens recorda, amb les seves grans i petites accions repressives, dia sí dia també, què pensa dels catalans, dels seus desitjos, de les seves propostes polítiques, de la seva manera d’entendre el món, de la seva llengua, de la seva cultura, del seu tarannà.

Enguany no serà el Sant Jordi de sempre. Tot i així, ningú no ens segrestarà el dret a gaudir de la nostra festa més cívica. Sortirem com cada any al carrer, omplint-lo de llibres, de roses, de cultura, d’amor, de tot allò que ells no volen ni poden entendre. Sortirem al carrer i l’omplirem de groc, encara que ofengui a uns quants (o precisament per això), amb l’esperança de que, ben aviat, el 23 d’abril sigui un dia de llibertat per a tots.

Bona diada a tots.

Hora de parlar (i 9)

“La paciència és necessària, i no es pot fer la collita just després de sembrar” (Soren Kierkegaard)

Anem acabant. Em pronunciava fa dos dies decididament per la formació d’un govern autonomista o “efectiu”, que de cap de les maneres és incompatible amb l’encara no nat Consell de la República a l’exili. Al contrari, n’ha de ser el necessari complement, juntament amb la tercera pota de l’acció republicana, la protagonitzada directament per la societat, que a través de les entitats, els CDR o altres formes d’organització ha de canalitzar la lluita, la reivindicació, la protesta o la propaganda en favor de la necessàriament lenta construcció de la República. I ja que parlo dels CDR, obro parèntesi: no cal ni dir que totes les accions han de seguir sent no violentes i alhora no les ha de frenar cap envestida judicial com la de les darreres hores, a través d’una inadmissible i perillosa banalització del concepte “terrorisme”. De moment el que estan aconseguint els nostres adversaris, amb detencions, querelles i visites als jutjats per tota mena de raons, és justament infondre renovades energies a la mobilització popular, fins i tot a aquells que, almenys fins ara, n’hem restat més al marge. En caldran moltes d’energies i també de coratge, d’intel·ligència, d’astúcia… i paciència, molta paciència i perseverança, com n’han tingut i en seguiran tenint els nostres líders i representants, al país i a l’exili, lliures o a la presó, de dretes o d’esquerres.

Després de moltes setmanes de notícies funestes o desesperançadores, sembla que el procés de transició cap a la República (bategem-lo així) encara bones perspectives. La internacionalització del conflicte és ja un èxit i comença a donar, judicialment parlant, els seus primers fruits, es va aplanant el camí per a la formació d’un govern, les tensions entre partits han disminuït de forma evident, l’ANC no podria estar en millors mans que en les de l’Elisenda Paluzie en una presidència col·legiada, la societat continua activa, motivada i serena davant de cada nou ensurt que rep i, finalment tota l’estratègia repressiva de l’estat espanyol comença a girar-se-li en contra. Se’ns farà llarg, però passats uns anys, valdrà la pena haver-ho viscut, haver-ho patit i haver-ne gaudit la victòria final.

Hora de parlar (8)

“El millor govern és el que deixa a la gent més temps en pau” (Walt Whitman).

 

En la darrera entrega de la meva ja llarga reflexió sobre el moment en què ens trobem, concretava els tres objectius que el país ha d’assolir, tenint en compte tants els aspectes positius (vam dur a la pràctica un referèndum contra obstacles de tot ordre, es va proclamar una república en seu parlamentària, hem revalidat la majoria independentista en unes eleccions imposades) com els aspectes negatius (ja sabem com les gasta l’estat espanyol, el seu personal polític -rei inclòs-, la seva policia i la seva justícia, no vam ser capaços d’acabar la feina començada, hi ha hagut un dramàtic campi-qui-pugui de polítics, partits i entitats a l’hora de fer front a la repressió i a reteixir consensos sobre les noves passes a donar). Aquests tres objectius, recordem-los, eren la llibertat de presos i exiliats, l’endegament del que en diem “construir república” i recuperar institucions abolint el 155. Deia també que aquest és el que a priori sembla més fàcil de dur-lo a la pràctica: depèn dels catalans (no com el primer) i és concret i tangible (no com el segon).

Però tampoc ho és, de fàcil. Semblava que una de les fites que més consensos concitava, abans i immediatament després de les eleccions del 21 de desembre, era el restabliment del govern de la Generalitat, foragitat per aquell ignominiós article constitucional. Han passat tres mesos i mig i estem com estem. No tota la culpa ve dels ponentins i els seus pals a les rodes: aquí Déu n’hi do. Les discussions entre partits sobre qui ha de ser investit president, quin ha de ser el programa de govern i quin el grau de desobediència als entrebancs de la justícia espanyola han estat primera plana les darreres setmanes i no cal estendre-s’hi.

Hi va haver un moment, vist l’impàs i l’atzucac creat, que els més enragés preconitzaven anar a noves eleccions. Ni parlar-ne. El risc és evident, perquè els resultats oferirien una cosa pitjor que la pèrdua de la majoria independentista: un major fraccionament parlamentari i, doncs, una major ingovernabilitat, que acabaria amb la paciència de tots. Cal formar ja un govern, com sigui. S’ha criticat molt Esquerra Republicana per la seva urgència en aquest sentit i per parlar de “realisme” o de “govern efectiu” com eufemismes d'”autonomisme”, però tenen raó. Per molt autonomista o intervingut que sigui aquest govern, sempre serà millor que no tenir-ne cap: necessitem ocupar espais de poder (municipis, institucions, societat civil…) i el de la Plaça Sant Jaume sempre serà més real que el de Waterloo, en el benentès que un ha de complementar l’altre. Veure un president adreçant-se als ciutadans per televisió des del Palau, contemplar consellers tallant cintes, llegir el Diari Oficial sense referències estranyes, en fi, una certa sensació de tornada a la normalitat en el dia a dia serà d’agrair, per molt superficial que pugui semblar. En tot cas, aconseguir de nou el govern, encara que sigui amb un programa netament autonomista, no suposa cap traïció a la legalitat republicana des del moment en què totes les forces polítiques (CUP inclosa) van acceptar l’envit del 21 de desembre.

Qui ha d’encapçalar aquest govern? Semblava que tothom tenia clar que havia de ser Puigdemont però les martingales legals han fet que s’hagi entrat en un ball de noms. En realitat, poc importa això, per vàries raons. Puigdemont, de fet, ja és president (no ho ha deixat de ser mai) i la persona que ocupi el seu lloc a Barcelona no serà, en lògica republicana, un president de la Generalitat sinó una mena de conseller en Cap. El propi Puigdemont s’ha descartat momentàniament, a l’espera d’una feliç conjunció astral que li permeti exercir una presidència unificada. De manera que la solució Sánchez, en marxa de nou, ja em sembla bé (en el moment que redacto l’apunt està convocat un ple del Parlament per divendres: veurem).

[Continuarà]

Un record de Ramon Bagó

Ha mort Ramon Bagó, l’empresari calellenc d’èxit, ànima de la cooperativa SERHS i creador del gremi d’hostaleria del Maresme. Fou el primer director general de Turisme de la Generalitat de l’època convergent i en aquesta qualitat vaig tenir el privilegi de conèixer-lo personalment. Home afable i extravertit, visità les dependències administratives on vaig entrar a treballar un ja llunyà 1982 i no dubtà a titllar-me de “sòlid puntal d’aquesta casa” davant de tothom, una floreta que va aconseguir estarrufar-me i que sempre li agrairé, perquè no crec que ho digués per quedar bé o per mera exageració sinó perquè era així, planer i sense embuts. El seu patriotisme era inqüestionable. Segons em van explicar, en una ocasió va sorgir el tema Catalunya-Espanya en relació a algun aspecte político-administratiu que Bagó gestionava. Parlant de projectes sobre la qüestió, aquell, amb tota la franquesa va deixar anar: “Però si dintre de trenta anys Catalunya ja serà independent!” Això en un moment en què tal posicionament era insòlit,  i més en el món pujolista. Hi creia, però malgrat tot no ha aconseguit veure-ho.

Com si el destí s’encaparrés en endur-se els personatges de dos en dos, la desaparició de Bagó coincideix amb la de Narcís Oliveras, conseller de Comerç i Turisme, que per motius professionals també vaig tenir l’ocasió de saludar-lo personalment. Descansin tots dos en pau.

[Imatges: hosteltur.com i Viquipèdia] 

Hora de parlar (7)

“Al perdre el teu propòsit, has perdut el camí” (Friedrich Nietzsche)

 

Deixem, però, de donar voltes al passat i comencem a exercir la tant fascinant com relliscosa tasca de futuròleg. Què cal fer? Com ho hem de fer? Si volem que les cares del nostre envitricollat cub de Rubik comencin a presentar alguna coherència cromàtica, caldrà tenir ben definits quins són els objectius a assolir, més o menys ja declarats, apuntats o intuïts (depenent de cada partit, cada entitat, cada opinion maker que obre la boca o, en fi, cada ciutadà que s’expressa lliurament) de quan les eleccions del 21 de desembre. En la meva modesta opinió, qualsevol estratègia, lluita o esforç haurien d’anar dedicats a aconseguir aquestes tres fites:

Primera, la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i el cessament de la desmesurada repressió político-judicial en curs.

Segona, el restabliment de les nostres institucions amb la immediata derogació del funest article 155 de la Constitució espanyola.

Tercera, l’inici del procés constituent o de construcció de la República proclamada i sense més recorregut de moment.

L’ordre no és gratuït: de més a menys urgència i de menys a més marge d’actuació. Examinem-les una a una.

Convindrem en què, si tinguéssim una varetat màgica o se’ns aparegués el geni de la llàntia amb opció a complir un desig, aquest seria la immediata excarceració de presos, la tornada d’exiliats i, ja posats, l’arxivament de tots els patracols judicials oberts al sobiranisme. Tal com estan les coses en aquest moment (quarts de nou del vespre del 4 d’abril, encara que tot canvia de pressa), no té l’aire de que tinguem gaires alegries en aquest sentit. Toca per tant perseverar en el camp on el catalanisme té la mà trencada: les mobilitzacions de rebuig i protesta o les mostres individuals i col·lectives de solidaritat i suport a presos i exiliats. Llaços, pancartes, concentracions, cartes, mil maneres de donar sortida a aquesta mena de dol nacional en què estem immersos i del qual no som capaços de trobar una ràpida solució.

El retorn a la situació pre-155, amb el restabliment d’institucions i càrrecs públics que aquell desgraciat article constitucional va estabornir, hauria de constituir en aquests moments l’objectiu principal. Potser perquè és de consecució més fàcil que fer front amb èxit a la repressió o començar a construir República (les altres primera i tercera fites), el cert és que en aquests moments és el tema central de discussions i enfrontaments entre els actors sobiranistes. Comptat i debatut, però, el dubte es redueix a dues opcions: cedir o mantenir-se ferms. Tant senzill, tant complicat. En parlarem més endavant.

He titulat “iniciar el procés constituent o de construcció de la República” el tercer cim a assolir, però podria haver-lo batejat de moltes altres maneres. És el més inconcret dels objectius, dilatable en el temps segons recursos, capacitats, conveniències i dificultats, i no sotmès a cap rígid full de ruta (potser això acabarà essent un avantatge…) sinó a la pròpia dinàmica de la societat, activa i enginyosa però també canviant, voluble i capritxosa. A mi això de “construir la República” em recorda poderosament allò altre de “crear estructures d’estat”, unes estructures que no teníem clar quines eren i que, amb notable ingenuïtat per part de tots, vam donar per fet que seguien el seu curs sense sospitar que l’estat en majúscules (que sí que té unes estructures així de grosses) no es quedaria de braços creuats en tant que part interessada en l’assumpte.

[Continuarà]

Hora de parlar (6)

“Un misteri que es resol amb una explicació mai ho ha estat. Tot misteri autèntic es resisteix a una explicació, i no perquè defugi l’examen amb algunes dobles veritats, sinó perquè la seva essència no permet resoldre’l d’una manera racional” (Kerény Károly).

 

Sí, el 27 d’octubre va ser una jornada estranya. S’hi va declarar (o proclamar, no m’ha quedat mai clar) la independència. L’entusiasme, més que eufòria, inicial va deixar pas ben aviat a una mena de període latent, on se suposava que havien de passar moltes coses i no en va passar cap. Paral·lelament, el Senat espanyol, aquella cambra titllada sempre d’inútil, feia quelcom útil des de l’òptica central, tot aprovant l’aplicació de l’article 155 amb el vergonyant vot favorable del PSOE. Era divendres i l’inconscient col·lectiu (existeix, no?) deia que es deixés passar el cap de setmana i dilluns la república naixent començaria a donar les primeres passes i l’estat a respondre-hi com només ell sap fer. En definitiva, començaria el “mambo”, en encertada etiqueta dels xicots de la CUP. Però el que realment es va produir va ser un desconcertant “campi qui pugui” de consellers i alts càrrecs, uns prenent el camí de l’exili, uns altres dimitint i uns altres aparentant una tensa normalitat tot acudint al despatx com si res. Confesso que aquesta incoherent resposta de les nostres autoritats a les greus decisions del divendres em va deixar atònit. No entenia quina era la lògica subjacent a aquelles decisions. Quan van començar a aparèixer les informacions segons les quals les famoses “estructures d’estat” no passaven de projecte, tot va començar a prendre una mica de forma: o s’estava executant un pla genial o, com tenia la pinta, s’estava posant de manifest el que ja vaig exposar en un anterior apunt, això és, que els nostres governants no creien que arribarien fins al final perquè nosaltres els ciutadans tampoc seríem capaços d’arribar fins el final. Però tots ho vam fer. Una mica enganyats, però tots ho vam fer.

Mentrestant, la maquinària jurídico-política repressora funcionava a ple rendiment. Per primera vegada en els temps moderns un estat europeu occidental, soi-disant democràcia, tenia presos polítics i exiliats. La reacció popular no es va fer esperar, i com en altres moments difícils de la nostra història la societat va saber donar mostres (que no han parat fins avui) de dignitat, solidaritat, serenor i bona organització. El groc va adquirir un triple significat de llibertat personal, social i nacional, fins al punt de ser prohibit el seu ús en unes fonts públiques, en una de les més ridícules decisions judicials que s’han hagut d’acatar.

La darrera baula de la cadena d’esdeveniments fou, com se sap, les eleccions del 21 de desembre, convocades per l’ocupant amb la gens secreta intenció d’agafar amb el pas canviat als independentistes per, naturalment, vèncer-los. No sabem si per imposició europea (convocar els comicis, no vèncer els indepes) o per evitar-se un llarg i feixuc període d’imposició del 155, que els hagués desgastat (les tropes d’ocupació, no els indepes). Però per sorpresa de molts, una vegada obertes les urnes la societat catalana va llençar tres poderosos missatges: conformava una nova majoria independentista, convalidava les decisions del govern ara pres o a l’exili i desitjava que es restablís la normalitat institucional en la persona del president Puigdemont. La necessitat, la conveniència o la dificultat de dur a la pràctica aquest tercer mandat determinarà les de nou desconcertants i erràtiques decisions dels protagonistes del procés sobiranista (o més ben dit, republicà). I així estem, encara.

[Continuarà] 

 

Hora de parlar (5)

“La massa busca al líder no perquè l’estimi sinó per interès; i el líder accepta la massa per vanitat o per necessitat” (Napoleó Bonaparte o Marlene Dietrich, segons les fonts)

 

Comentàvem al darrer apunt com d’insòlit, o com a mínim, remarcable, havia estat el fet de que el govern Puigdemont i la coalició que li donava suport havien actuat amb lleialtat, perseverança i resolució en el compliment del programa electoral amb què s’havien presentat, que al seu torn no deixava de ser una resposta a les pressions populars (“president, posi les urnes!”). La sorpresa de la ciutadania en comprovar que el govern arribava fins al final es va donar, però, també a l’inrevés. Això ja és especulació pura i dura (ja vaig dir que no sabem de la missa la meitat), però a mi em sembla que els nostres governants es van sentir igualment sorpresos en comprovar com el poble es prenia seriosament de debò el seu paper abans i durant el referèndum de l’1 d’octubre. Aquesta falta de confiança en la responsabilitat i maduresa democràtica de la gent podria ser un dels factors que explicarien per què s’arribà fins al final, amb totes les conseqüències. L’altre factor seria la creença de que la repressió estatal no arribaria als nivells a què va arribar. Però van confluir els dos factors, la determinació de la gent i la repressió policial i judicial: juntes van donar tot el sentit, tota la legitimitat i tota l’èpica (que ens agrada tant) al relat d’alliberament nacional, que sempre s’ha volgut popular, massiu i no violent.

Ens vam trobar, doncs, contra pronòstic que els ciutadans obtenien del govern el què volien però es pensaven que no faria, i que el govern constatava que la ciutadania, en el moment de prendre decisions difícils, li feia costat però amb el secret (potser inconscient) desig de que no ho fes tant resolutivament i responsable com ho va fer. Veient les garrotades que han caigut després, especialment a ells, no els tinc en compte aquesta feblesa en la confiança en el país, però bé cal anotar-la com a element d’anàlisi.

Resumint, quan el referèndum culmina amb èxit (a pesar de tots els pesars), tothom hi arriba una mica enganyat, en el sentit d’haver menystingut les potencialitats i els propòsits de l’altre. A partir d’aquest moment el calendari es precipita (vaga general, declaració i suspensió de la independència, temptativa d’eleccions i declaració d’independència novament): els nostres governants (els despatxos, per entendre’ns) continuen fent passes endavant i la societat (els carrers, per seguir entenent-nos) continua donant mostres de maduresa, responsabilitat i tensió continguda. Fins que s’arriba el 27 d’octubre, el dia més desconcertant.

[Continuarà]

 

 

Hora de parlar (4)

“Desgraciada la generació amb jutges que mereixen ser jutjats.” (El Talmud)

 

En el període comprès entre setembre (cop d’estat i concentració davant el Departament d’Economia) i desembre (eleccions al Parlament amb reedició de la victòria independentista) de l’any passat es concentren tots els esdeveniments polítics, socials i judicials que determinen la situació actual. Tot l’anterior (sentència de l’estatut, consultes municipals, el 9-N…) és indispensable també per entendre els darrers esdeveniments, però ja és història.

S’han analitzat molt els darrers episodis en clau de victòria o fracàs. Efectivament, la jornada del Primer d’Octubre (no 1 d’octubre com s’està dient) va ser tota una demostració de bona organització, participació ciutadana i dignitat, mentre que els titubeigs i desconcertants (in)decisions de les nostres autoritats el 10 i el 27 d’octubre cal anotar-les en el passiu del procés, en el sentit de que ens van fer recular bon tros de camí i van envalentir encara més els nostres enemics en la seva estratègia repressiva. Però més enllà de jornades positives o negatives a l’hora de fer el balanç de l’aconseguit fins ara, que ens ha portat inevitablement a parlar d’encerts i desencerts, de culpables i innocents i fins i tot d’herois i traïdors per part d’algun ex-conseller de peculiar trajectòria, m’agradaria introduir-hi un punt de vista diferent.

El que va passar l’octubre de 2017 en aquest país va significar un tomb en la relació entre governants i governats, entre polítics i ciutadans o, dient-ho de forma més metafòrica, entre els despatxos i els carrers. M’explico. El que va passar és que els nostres governants van complir els seus compromisos, cosa a la qual no estem avesats del tot. La determinació de Puigdemont i el seu nucli més fidel, la tossuderia de Junqueras i els seus, la responsabilitat de la CUP (en tant que formació política) van ser decisius perquè es culminés i s’acabés portant fins a les darreres conseqüències (puntualitzem: fins el 27 d’octubre) el contingut del programa de transició nacional (o full de ruta, o com se’n vulgui dir): l’aprovació de les lleis de desconnexió, la celebració del referèndum i la declaració d’independència. Siguem honestos: per poc ingenus que fóssim, no esperàvem que es duria a terme, acostumats com estàvem al recurs al pragmatisme, al canvi de plans, a la dilatació de terminis, a l’aigualiment de propostes, al desencantament de la població en nom de la real-politik… I quan sí que podien estar justificades aquests maneres de fer, quan la prudència potser hagués demanat no anar fins el final (l’estat ja estava donant proves més que evidents de fins on estava disposat a arribar per fer fracassar els plans dels catalans), els nostres dirigents se la van jugar, per sorpresa i admiració (tot alhora) del conjunt de la ciutadania. El temps i els fets han confirmat que les mostres de tacte i de prudència en el moment de convocar i celebrar el referèndum no haguessin resultat estranyes: criticables o descoratjadores potser sí, però estranyes no. De manera que és just reconèixer-ho i posar-ho en valor, quan tenim nou persones (set polítics “professionals” entre ells) privades de llibertat i uns quants més a l’exili per fer el que els demanàvem i van dir que farien. Sempre els ho agrairem.

[Continuarà]