No sóc d’alegrar-me públicament de les desgràcies dels altres, encara que siguin merescudes. Concebuda com un plat de sopa que es menja fred, la satisfacció que s’experimenta no deixa de ser en el fons una petita rebequeria personal de trajectòria ben curta, que no beneficia a ningú. També hi va el meu caràcter, és clar,
Deixant de banda l’extemporània i innecessària presència d’ETA (de les seves restes, millor dit) per espuris interessos partidistes, sens dubte que el que ha dominat el debat en aquestes eleccions municipals i autonòmiques és la proliferació d’irregularitats i escàndols en el procés de vot per correu en diferents indrets de l’autodenominada “democràcia exemplar”. Avui, jornada
Celebrada i recordada pel·lícula de Francesc Bellmunt del 1978, un any ben significatiu. El títol no enganya, el film fa referència a un grup d’amics que es reuneixen en un casalot per celebrar-hi una orgia. Naturalment, l’assumpte sexual més o menys explícit no deixa de ser l’excusa per plantejar altres temes d’alguna manera relacionats, les
Ha entrat a casa la darrera novetat de les andròmines domèstiques: una fregidora d’aire, és a dir sense oli. D’antuvi presenta diversos i inqüestionables avantatges, com una cocció més saludable, estalvi d’oli, fàcil neteja i, el que és més important per a un pocatraça com jo, molt fàcils de manipular: dos botons, un per al
Enfilem el darrer tram de la Rambla, el més proper al mar. Per la banda esquerra comença el segment més concorregut de tota la via, quan fa intersecció amb els carrers Sant Francesc, Hospital (oficialment, Comte de Rius) i Sant Agustí, els dos darrers de vianants i molt comercials. Hi trobarem primer l’OMAC, les oficines
Seguim ascendint per la Rambla Nova (o la Rambla, a seques). Ens havíem quedat a la Font del Centenari. A l’esquerra, el primer que ens trobarem d’interès és l’edifici noucentista de la Cambra de Comerç, anteriorment seu de la ignominiosa comissaria de la policia espanyola. Segons m’acabo d’assabentar, és el primer lloc de Tarragona on
[Amb aquests tres apunts dedicats a la Rambla Nova de Tarragona dono per conclosa la sèrie iniciada el 2008 sobre les vies urbanes de la meva antiga ciutat d’adopció] És espina dorsal de la ciutat, eix comercial, passeig sempre concorregut i principal punt de referència urbanística: la Rambla Nova és la via tarragonina més important
El paraninf de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria fou l’escenari ahir al vespre de la presentació de Benito Pérez Buñuel, el primer llargmetratge de Luis Roca, una novadosa barreja de documental, no ficció i pel·lícula d’animació que posa en contacte, fins a fondre’ls en un sol personatge, Benito Pérez Galdós (fill de la
L’Abadia de Montserrat ha decidit començar a cobrar en alguns casos una entrada per accedir al recinte religiós. Amb aquesta mesura es pretén tant evitar les aglomeracions de visitants en determinats moments del dia com obtenir uns ingressos extres que, presumiblement, haurien d’anar destinats al manteniment i millora materials del mateix recinte, inevitablement degradat per
¿És possible que algú, llegint el meu apunt del dia 25, cregués realment que em disposo a emprendre físicament la famosa Ruta 66 nord-americana, encara que sigui sense moto? Doncs sí, algú ho va interpretar així. Però no és el cas. Ho lamento, no es tractava ni d’una broma (això només ho hagués fet un
Avui començo la meva particular Ruta 66. Experimentada per alguns, imaginada o anhelada per molts, la mítica ruta nord-americana se’ns apareix com una mena de Camí de Sant Jaume d’alta volada, de proporcions exagerades, tel·lúrica i inhòspita, no ben bé espiritual. Com la seva germana ibèrica constitueix una feliç combinació d’individualisme, llibertat i aventura. Del
“És que Sant Jordi és un dia molt estressant” ha deixat anar una senyora rere meu, a la cua de la caixa de la llibreria on he fet la compra que pertoca avui. Doncs sí, ho és. Estrès el que provoquen les multituds a la Rambla de Tarragona (i a la resta de rambles, passeigs
Vull descarregar en aquest apunt, a mode de teràpia personal gratuïta, la meva frustració per no haver passat a la següent ronda del concurs del Paraulògic que aquesta casa ha tingut a bé organitzar, amb gran èxit de participació. Ja des dels seus inicis m’hi vaig aficionar, com bé vaig deixar escrit, i n’he estat
Ahir, poques hores abans d’assabentar-nos de la tornada de l’exili i posterior detenció de Clara Ponsatí, acabava casualment de llegir el llibre de memòries de la consellera Molts i ningú. Si algun dubte em quedava de la seva fermesa i determinació, la seva actuació les darreres hores ha confirmat el que ja s’entreveu amb la
Ja es va colar en aquest bloc en una ocasió i em reafirmo en què és una de les millors pel·lícules que he vist a la vida. Em sembla que no fa falta explicar-ne gaires coses, però aquest apunt bé ha de tenir una certa extensió: som a la Judea romana i dos nens neixen