Me’n recordo com si fos ahir. Era juny de 1977 i la campanya electoral havia començat. Tant ràdios com cotxes amb altaveus reproduïen insistentment falques publicitàries de les candidatures que concorrien als primers comicis. També les del Pacte Democràtic per Catalunya, una coalició bàsicament formada per Convergència i el PSC de veritat (el de Pallach),
Ahir es va cloure el cicle “Nits de Música al Claustre de la Catedral de Tarragona”, que durant el mes de juliol ha ofert en aquest escenari tres concerts de tres estils musicals ben diferents. S’inicià, el dia 3, amb el Cor Jove de la Schola Cantorum dels Amics de la Catedral (organitzadors del cicle)
I had never made a post in English, and I think it’s time to do it. It’s not a bad time because yesterday, in a rush, without much thought, I decided that from today I will fill some of my summer and retirement hours to learn English. I should have mastered it by training, but
Mirant per televisió la inauguració dels Jocs Olímpics de Tòquio penso en els altres jocs a la mateixa ciutat, els de 1964. Van ser els primers de què tinc memòria, però no per veure’ls per televisió o recordar algun esportista o gesta en concret sinó per una circumstància molt més adequada a l’infant de set
Als catalans ens agraden molt les travesses. Caminar amunt i avall pels Pirineus, carenar cada racó del país i gaudir del paisatge i de la gent que hi descobrim, peregrinar a Montserrat des de qualsevol punt de la geografia catalana… El primer catalanisme de pes i les entitats excursionistes van néixer si fa no fa
És curiós el que passa amb el règim castrista cubà, que seixanta anys després d’implantar-se continua despertant una certa fascinació en determinats sectors de la nostra societat. Contra tota evidència (des de la instauració de les primeres estructures estatals fins a la detenció d’una periodista ahir mateix), aquests sectors tenen una mena de limitació mental
M’acostava aquest vespre al Parc Central de Tarragona i anava sentint una melodia que no m’era desconeguda. Sí, era la de la cançó que dona títol a aquest bloc, “Les aigües turbulentes”, interpretada amb notable professionalitat per una noia de pell fosca, d’abundós cabell arrissat i vestint una mena de senzilla bata. Equipada amb un
Com passa el temps: sembla que va ser ahir i fou a mitjans dels anys setanta quan irrompia a les nostres vides una cantant, una intèrpret de melodies enganxoses i coreografies trepidants. Es deia Raffaella Carrà i era italiana, bolonyesa com la salsa. Simpàtica, desinhibida, incansable… venia per portar-nos alegria i felicitat. Algú recorda haver-la