Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Bona nit i tapi’s!

1
Publicat el 30 d'agost de 2009

Parlàvem l’altre dia dels impediments que es posen a l’ús del burquini en algunes piscines públiques. Curiosament, i per motius ben diferents, també la Federació Internacional de Natació està posant pegues a aquesta mena d’escafandres que últimament s’estil·len a les competicions.

Doncs a Barcelona, la tendència és a la inversa: es vol evitar que la gent passegi pels carrers mig despullada o del tot conilla. Lideren la protesta els botiguers, els hotelers i els restauradors. Té nassos la cosa: els mateixos que han provocat (o almenys no han evitat) que la ciutat comtal s’ompli de turisme dit d’espardenya, o de xancleta, o motxiller, en una paraula, de turisme barat, ara s’exclamen de que aquests turistes deambulin com si estiguessin a casa seva.

Espero que ningú es sorprengui si dic que estic d’acord amb què la gent es passegi com vulgui, amb roba o sense. Es tracta d’un exercici de llibertat personal i la via pública és això, pública, tothom pot fer-hi el què vulgui si no molesta els altres. Que és antihigènic? Si un es renta, no. Que és antiestètic? Més antiestètics són els barrets de mexicà o les sandàlies amb mitjons… Que és immoral? Replico amb un argument ben conservador: què més natural que anar tal com Déu ens va portar al món?

Aquest dret a anar amb poca roba o gens (que jo personalment no tinc intenció d’exercir) seria, però, poc pràctic: es limitaria a l’espai exterior (a les botigues, als restaurants o als transports públics sí el proscriuria) i a les èpoques més caloroses. Que cadascú faci el què vulgui, però que no ens vinguin amb romanços sobre la imatge de Barcelona, perquè aquesta (mala) imatge fa massa anys que dura i els principals culpables no són ni els guiris ni els nudistes.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Canofòbia

0
Publicat el 28 d'agost de 2009

Juraria que en els darrers anys ha augmentat molt el nombre de gossos a la nostra societat. Aquest estiu se’n veuen molts als carrers i se’n senten també molts a les cases dels veïns. Segurament la bonança econòmica, que en pau descansi, va fer molt perquè tothom s’apuntés a la moda de tenir un gos (o un gat o un lloro o un hàmster) com a mascota.

Odio els gossos. Els perillosos em fan por, els grossos em fan angúnia i els petits em provoquen indiferència. Són bruts i sorollosos. Ens omplen els carrers de deposicions (la culpa és dels amos, però si no hi hagués gos, no hi hauria caca), amb les llargues corretges corres el perill d’entrebancar-te i quan es troben entre ells, ja la tenim armada.

Si cal buscar-li un aspecte positiu, els gossos han generat un sector de gran vitalitat econòmica. Menjar, complements, cistells per transportar-los, perruqueries, fins i tot hotels. Avui mateix he descobert una empresa que es dedica a rentar-los i pentinar-los… a domicili. Han tingut l’ocurrència de batejar-la com Anubis, el déu egipci amb cap caní. Francament…

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

L’ensaïmada (Expressions familiars, 12)

0
Publicat el 27 d'agost de 2009

Aquest matí, mentre caminava pel carrer, he saludat la Neus. És una amiga que vaig conèixer a l’època de l’agrupament escolta, fa anys. Però el meu lligam amb ella no acaba aquí, perquè el seu pare treballava a la mateixa empresa que el meu i, per últim, ella i jo també hem tingut una certa relació a través de dos organismes on hem treballat, que a més estan molt propers físicament. Ens coneixem doncs per tres vies diferents que no tenen res a veure entre elles.

A aquest fenomen de conèixer una persona per diversos referents, la meva mare l’anomena “l’ensaïmada”. Segons ella, una ciutat com Tarragona no és tan gran i és fàcil que les persones es coneguin entre elles per més d’un motiu (parentesc, sentimental, associatiu, laboral, comercial…). Per més voltes que donis, sempre acabes trobant els mateixos coneguts (o coneguts de coneguts). Aquestes voltes en espiral que acaben al centre, a la cara coneguda, expliquen la peculiar (i una mica rebuscada) expressió.

Potser seria més fàcil dir-ne Facebook…

Publicat dins de Llengües | Deixa un comentari

Els Kennedy que no tenim

0
Publicat el 26 d'agost de 2009

La distància entre Edward Kennedy, ahir traspassat, i la classe política que tenim/patim és abismal. Comparem la figura del senador nord-americà, que revalidava cada sis anys el seu escó a base de treballar-se l’electorat de Massachusetts, amb la dels nostres diputats de llista corsa o nicaragüenca. Comparem el prestigi del de Boston amb la poca notorietat dels nostres robots-apretabotons. Podríem seguir, però comparar certes democràcies és plorar.

La família Kennedy sempre m’ha fascinat. La determinació del patriarca per aconseguir que un fill seu fos el primer president catòlic dels Estats Units, cosa que va aconseguir; les noves maneres de governar d’aquest president catòlic irlandès, la seva eficàcia comunicativa, les seves propostes, la Nova Frontera; les peces que encara avui no encaixen en el trencaclosques de l’assassinat de JFK, obert a totes les teories, des de les més racionals a les més delirants; fins i tot em fascina una mena de llegenda urbana que explica que Kennedy era una reencarnació d’Abraham Lincoln, a partir de sorprenents semblances entre ambdós presidents.

S’ha mort un polític de raça. Els mitjans de comunicació es recrearan morbosament, una vegada més, en les vicissituds de la família Kennedy, en els assassinats, accidents i malalties que han patit al llarg dels anys. Ja cansa una mica, però ho han de fer: aquesta és l’exigència del panem et circenses d’avui en dia. Qualsevol cosa, abans que recordar que Ted Kennedy estava a anys-llum de la nostra classe política.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Maspujols, sexista i discriminatori

0
Publicat el 25 d'agost de 2009

Sempre m’he preguntat a què es dediquen els joves socialistes. Els membres de les Joventuts Socialistes, s’entén. Els cadells dels partits dits “socialistes”, vaja. Sembla que no existeixin però, com les bruixes gallegues, d’haver-n’hi, n’hi ha. Quina funció tenen? Com justifiquen les segurament generoses subvencions que reben?

Doncs la resposta la tenim a la premsa d’avui. Les Joventuts Socialistes de les Comarques Tarragonines han posat el crit al cel pel cartell anunciador (a la foto) del festival Aftersun de música electrònica, que cada any s’organitza a Maspujols (el Baix Camp). I per què? Doncs perquè el motiu d’enguany és una mena de maniquí i això, segons ells és “sexista i discriminatori”, “perpetua els estereotips de cànons estètics femenins que no es corresponen amb la realitat” i “s’utilitza la imatge de la dona com una simple joguina al cartell”. Han demanat a l’Ajuntament (que, oh casualitat, és de Convergència) que retiri la publicitat i han amenaçat amb denunciar-ho a no-sé-quin dels molts organismes que vigilen aquestes coses de la correcció política.

De manera que no pentinen el gat, però es dediquen a buscar tres peus a l’ídem. Cal ser molt recargolat per trobar una motivació “sexista i discriminatòria” al cartell, i s’ha de tenir molt poca feina per molestar-se a fer-ho públic, amb la quantitat d’assumptes realment greus, de tota índole, que afecten la nostra societat.

Dissabte que ve, dia 29, tothom al poliesportiu de Maspujols, a gaudir de l’Aftersun, una bona mostra de la trempera dels joves de les nostres comarques. I això de trempera… serà sexista i discriminatori? No sé, no sé…

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Fora, fora, fora aquesta roba…

1
Publicat el 24 d'agost de 2009

Aquest estiu parlar de roba està de moda: la que es compra (ehem…) el president Camps, la que no duen els guiris que es passegen per les Rambles i la Boqueria barcelonins i la que fan treure a determinades banyistes…

Parlem d’aquesta darrera, per exemple. En una piscina pública francesa han prohibit l’entrada i l’ús de les instal·lacions a una dona pel fet de pretendre banyar-se amb un peculiar vestit de bany anomenat burquini, que combina la comoditat (?) d’un banyador tradicional amb el compliment d’una determinada manera d’entendre els preceptes de l’Islam. Els responsables de la piscina no han adduït, però, arguments de tipus moral o religiós per prendre la seva decisió, arguments sempre destinats a alimentar el voraç monstre de la inacabable polèmica sobre la multiculturalitat, la seva naturalesa i els seus límits.

L’argument que s’aporta per prohibir el burquini en uns banys públics és d’ordre més pràctic: es diu que és anti-higiènic. Home, doncs no. Si seguim aquest criteri, quantes peces de bany no s’haurien de prohibir? Pensem en aquests horrorosos pantalonots de bany que arriben fins el genoll de l’home, amb els quals es passegen pel carrer, s’asseuen per menjar, no se’ls treuen per dormir i, naturalment, usen per ficar-se a les calentes i clorades aigües de les piscines públiques. Per què ha de ser més net un biquini de cotó que un burquini fet de licra? Per què en alguns llocs obliguen a posar-se una gorra de bany i a altres no? Els calbs n’han de dur? I si els calbs llueixen una poblada barba? Ja no parlem del personal que s’orina dins l’aigua, criatures i no tant criatures. Podríem seguir.

Això del burquini (la paraula, no el concepte) m’ha dut a la memòria el triquini. Recordo haver-los vist a la venda en botigues de Salou, fa anys. Era una mena de biquini, però de tres peces: les calces de sempre i dues peces a dalt, que s’aguantaven una a cada pit, però no amb cap cinta sinó amb una misteriosa ventosa interior. L’estrambòtic invent no va tenir cap èxit entre les dones, en una època en què s’anava obrint camí el top less, de manera que va durar de Nadal a Sant Esteve. Millor dit, com que era un producte típicament estiuenc, va durar de Sant Jaume a Santa Anna.

[El 14/6/2011, el bloc classesdevalencia.blogspot.com va publicar aquest apunt per a un exercici oral]

 

 

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Manifestacions

0
Publicat el 23 d'agost de 2009

La joguina informativa amb què ens entretenim els ciutadans aquesta segona quinzena d’agost és la proposta de manifestació d’Òmnium Cultural, la conveniència de fer-la o no, i en cas afirmatiu, abans o després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC per als amics i coneguts) sobre l’Estatut.

Els mitjans de comunicació es dediquen aquests dies, gairebé obsessivament, a recollir les postures de tothom que tingui un nom a la classe política catalana, per ressaltar-ne després les discrepàncies, sobretot si són d’una mateixa formació política. Si aquesta formació és ERC, ja és el summum de la felicitat. Res de nou, doncs.

Opino que no cal donar tantes voltes al tema. Cal manifestar-se? És clar que sí. En defensa de l’Estatut votat pel poble o en favor de superar l’actual marc polític? Les dues coses. L’important és ajuntar gent, desfilar, fer-se sentir, participar activament, fer-se present com a poble, estar viu…: tot això voldrà dir manifestar-se. Quan s’ha de fer? És igual si es coneix o no la sentència dels nassos. Si ens manifestem abans, no ens faran cas, ni cal. Si ens manifestem després, no ens haurem de sentir aquesta xorrada de que “pressionem” el TC. Els catalans pressionem el TC? No feu riure! A més, la sentència serà restrictiva segur: no conec ningú que hagi dit el contrari, tal és el convenciment. Des d’aquesta perspectiva, cal manifestar-se com més gent millor, des dels ex-presidents fins l’últim mono, i quina millor data que l’Onze de Setembre? Fem-la coincidir amb la manifestació que de totes maneres es farà. I sobretot, sense picabaralles de pancartes i eslògans, que això és el que esperen a Madrid. A l’enemic, ni aigua.

Parlant de manifestacions, qui no tindrà tants problemes per manifestar-se és la Falange Española de las JONS a Arenys de Munt. Aquests sí que no es qüestionen si el seu acte és “preventiu” o no, tenen clar el dia i fins i tot les benediccions de, qui ho havia de dir, el conseller d’Interior. Manifestació que no s’hauria d’autoritzar. No sóc expert en dret, però jo tenia entès que els dies que hi ha eleccions (o referèndums o consultes populars promogudes per un Ajuntament, és igual) les manifestacions estan prohibides, per no coaccionar els electors i, per tant, per no condicionar el sentit del vot.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La batalla diària per la llengua (12)

2
Publicat el 20 d'agost de 2009

Escena sentida a la cafeteria on esmorzo, avui. Entren dues amigues de mitjana edat, parlant entre elles en català, s’asseuen, i fan la comanda a la cambrera, que sembla (i és) d’origen sudamericà:

– (amiga 1) Un café, por favor

– (cambrera) Muy bien

– (amiga 2) Jo també vull un cafè, però me’l fas amb gel, si us plau, gràcies

– (cambrera) De res

Quan la cambrera es retira, l’amiga número 1 s’ho repensa, s’aixeca, va a la barra i exclama:

Yo también lo quiero con hielo…

No sóc qui per alliçonar ningú i, naturalment, no li he dit a l’amiga número 1 el què ara dic des d’aquest apunt, conscient de que no ho llegirà mai: senyora amiga número 1, la cambrera entén perfectament el què li diuen en català, és més, ja el xapurreja, i la prova és l’amiga número 2, que no ha tingut cap problema en parlar-li en català des del principi.

Catalunya està plena d'”amigues número 1″, que “els fa cosa” adreçar-se en català a una cambrera immigrada. La diferència és que aquest matí l’amiga número 2 li ha posat molt fàcil per passar-se al català i l’amiga número 1 no ha sabut aprofitar l’ocasió per fer-ho.

En qüestions de llengua, els que realment deuen estar perplexos són els nouvinguts.

Publicat dins de Llengües | Deixa un comentari

Xirinacs, per casualitat

0
Publicat el 19 d'agost de 2009

Fent zàping televisiu aquest tediós matí de Sant Magí m’he topat amb un canal (4 TV Mediterrani) i un programa (La Clau de la Història) que ha fet aturar les flexions del meu dit. Parlaven de Lluís Maria Xirinacs, de la seva figura, de la seva trajectòria i del seu pensament. Hi han intervingut Lluís Busquets, de la Fundació Randa, creada pel qui fou capellà, senador i més coses, i Carles Riera, conegut activitista pels drets humans, per les nacions sense estat i d’altres causes (no perdudes, al contrari: guanyables).

De tot el què s’ha dit al programa, el que més m’ha cridat l’atenció és quan Busquets ha explicat com Xirinacs va ser el primer a constatar l’enganyifa de la transició espanyola, el primer a denunciar les renúncies a les grans il·lusions col·lectives (Assemblea de Catalunya, autodeterminació dels pobles, i més) i el primer també que ho va dir en veu alta i sense embuts (“la traïció dels líders”). La reacció de la classe política i mediàtica (el poder, vaja) va ser silenciar ben aviat el nostre home o bé tergiversar la seva trajectòria i el seu pensament.

Efectivament, Xirinacs, després d’una etapa en què inspirava respecte o admiració per les seves vagues de fam, les seves posicions de fermesa o les seves solitàries posicions al Senat espanyol, va passar a ser, a ulls de molts, un home estrambòtic, llunàtic, friqui, fins i tot boig, mentre s’obviava conscientment la seva coherent trajectòria en favor de la pau, els drets humans i les llibertats nacionals de Catalunya, i se silenciava la seva denúncia de la traïció a les aspiracions del nostre poble.

Carles Gràcia, per la seva banda, ha explicat un símil creat per Xirinacs: els polítics de la transició, segons ell, havien comès l’error d’enfilar-se amb l’ajuda d’un tamboret (la societat civil) per arribar a la làmpara (el poder) i, una vegada ben agafats a la làmpara, havien comès un altre error, prescindir del tamboret, cosa que els deixava a mercè d’un sol punt de suport. És una imatge sorprenentment actual, que Xirinacs va ser capaç de veure fa molts anys.

Era un home que feia nosa, sens dubte. Tanta, que per sentir-ne parlar has de fer-ho sintonitzant un canal que no sabia ni que existís, un dijous d’estiu al matí. Per casualitat, vaja.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Flaixos d’estiu: omplir el temps

0
Publicat el 15 d'agost de 2009

Serà allò del temps subjectiu que ens ensenyaven a classe de filosofia, però el cert és que els estius, quan ets un nen, són llarguíssims. Independent-ment que coincidissin amb les vacances escolars, el fet és que eren interminables. Però per a un nen com jo (coordenades: Eixample de Barcelona, classe mitjana, anys 60) els estius no proporcionaven, ni de bon tros, les oportunitats d’oci i diversió que frueixen els marrecs i no tant marrecs d’avui en dia.

El tret de sortida el donaven les revetlles. No recordo que encenguéssim petards o bengales ni al balcó de casa ni al carrer. Sí que recordo que per Sant Joan hi havia un espectacular castell de focs artificials a la Sagrada Família, monument que, privilegiadament, podíem contemplar des de l’abans esmentat balcó. L’altra verbena, la de Sant Pere, la vivíem a la casa gracienca del meu padrí, que celebrava la seva onomàstica aquest dia. Recordo com si fos avui estar sopant a la fresca del pati d’aquella casa mentre no parava de sonar la pirotècnia del barri. Al cel, de tant en tant, es podien contemplar uns globus. El seu desplaçament enigmàtic em produïa una estranya sensació, com de por. Després em vaig assabentar que van prohibir aquests ginys, que portaven una flama, perquè podien produir incendis.

Què feien a l’estiu els nens de classe mitjana a l’Eixample de Barcelona els anys 60? Doncs l’oferta no era massa àmplia. A banda dels banys de Sant Sebastià, dels quals vaig parlar abans d’ahir, l’oci podia consistir en un dia al Tibidabo, una tarda al Park Güell (abans de la invasió d’europeus i japonesos), una passejada amb les “Golondrinas” del Port o una sessió de tarda de cinema, sense aire condicionat però amb dues pel·lícules i No-do.

De tant en tant anàvem més lluny, a les Planes o a la Floresta, no recordo bé, a una caseta que uns amics de la família ens cedien per passar-hi el dia. El lloc, rodejat de frondosos pins, era ben a prop del tren de Sarrià (els “ferrocates”). L’olor de pi i el soroll quan passa un tren són per a mi la madalena de Proust: em transporten a la infància.

L’estiu s’acabava amb les festes de la Mercè, la patrona de Barcelona. Ja en vaig parlar en una ocasió. La distracció consistia en anar a veure els gegants a la plaça Sant Jaume, atapeïda de gent, i després assistir a la divertida i kitch cavalcada, a tirar serpentines i confeti.

Amb la festa major de Barcelona s’acabaven els llargs estius de la meva infància. Qui pogués tornar-los a viure.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Fotos no

1
Publicat el 14 d'agost de 2009

Acabarà inspirant-me més simpatia de la que, probablement, mereix. Em refereixo al món abertzale, tant llunyà i tant proper alhora. La darrera “heroïcitat” dels poders estatals ha consistit en retirar les fotografies de presos que pengen de les parets de moltes herriko tabernas.

Deixem les coses ben clares. Està bé que les conductes punibles (un assassinat, un segrest, un atemptat amb estralls, una extorsió…) siguin perseguides i jutjades per l’estat de dret, sigui quin sigui aquest estat. Fet i fet, en una Euskadi independent els assassinats o els segrestos també estaran policialment perseguits i penalment condemnats, oi? En el que no estic d’acord és que amb l’excusa de la repressió d’aquestes conductes (digueu-ne terrorisme o com us doni la gana), s’aprofiti per criminalitzar i perseguir tot el que tingui a veure amb el món abertzale.

Van començar prohibint partits i marques electorals, amb el discutible argument de que no condemnaven cap atemptat. Van seguir tancant publicacions. Han continuat prohibint manifestacions i concentracions, adduint similars raons. Han anat ofegant econòmicament qualsevol iniciativa popular que tingués relació amb l’abertzalisme, ni que fos tangencial. Ara, retiren les fotos de marres perquè són, atenció, un “enaltiment del terrorisme”.

Si la lluita policial i judicial contra ETA i les seves expressions violentes no obté tots els resultats esperats, que no ho paguin el dret d’associació o la llibertat d’expressió d’un segment tant important de la societat basca. Encara que fossin quatre gats. Si es pensen que ordenant despenjar els retrats de les tabernes solucionaran el llarg, dolorós i difícil conflicte basc és que tenen pa a l’ull, francament.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Flaixos d’estiu: hora de mullar-se

0
Publicat el 13 d'agost de 2009

Quan era petit, ens portaven poc a la platja, malgrat viure a Barcelona (o potser precisament per això). La destinació habitual per divertir-se, agafar color i remullar-se eren els famosos Banys de Sant Sebastià i, concretament tres petites piscines que hi havia, pensades per als crios, al costat d’una piscina molt més gran, per als adults. Recordo que hi arribàvem amb el tramvia que circulava pel passeig Nacional de la Barceloneta (el 59, si les meves fonts són bones). Una vegada instal·lats, la mare ens embadurnava el cos amb Nivea, que substituïa els protectors solars que llavors no s’estil·laven (o que encara no existien, no ho sé). Als dos minuts ja érem a l’aigua.

Va ser quan vaig venir a viure a Tarragona que vaig incorporar la platja com a hàbit estiuenc. Anàvem a la de la Pineda, que llavors en deien Racó de Salou, parlo dels anys 70. Si algú afirmés que avui allò és Salou, originaria un conflicte diplomàtic entre dos municipis, d’imprevisibles conseqüències. Però llavors tot era molt diferent. Tant, que no hi havia cap de les edificacions que han anat sorgint com bolets, ni hotels, ni apartaments, ni l’Aquapark, res de res. Tot eren dunes de sorra, on el meu pare, que no era de platja, deixava el cotxe amb què ens havia traslladat tota la família i s’acomodava sota l’ombra d’un arbre a fer el seu passatemps preferit, els mots encreuats. I nosaltres, mentrestant, a l’aigua.

Per cert, aigües molt poc turbulentes. Més aviat exageradament tranquil·les. Una bassa d’oli, com acostumàvem a dir familiarment.

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari

Carrers de Tarragona: Cós del Bou

0
Publicat el 12 d'agost de 2009

Emblemàtic carrer de la Part Alta. Fent cantonada amb la plaça de la Font, hi ha la farmàcia Salazar, amb una rajola de sant Roch (sic). Després de la cerveseria Bierwaden, un baixrelleu que representa una correguda de bous, motiu del nom del carrer. En efecte, el cós (no cos com erròniament diu i escriu massa gent) era el lloc tancat on es feien aquests espectacles mediterranis.

Al número 10 trobem una rajola dedicada també a sant Roc. Al costat, dues botigues a destacar: la d’esports d’Òscar Cadiach (el tarragoní que més amunt ha arribat, vull dir caminant) i la llibreria Antiquària Catedral, llibreter de vell. Finalment, al número 22 hi ha una capelleta amb un sant Roc (a la foto) i una placa que ens recorda el naixement de Josep Sentís i Porta, compositor de la música dels goigs de… sant Roc.

Això a una banda de carrer. A l’altra, algunes botigues alternatives es toquen, paret amb paret, amb establiments de tota la vida com el restaurant El Caserón o Electricitat Alva. Que durin.

A aquestes alçades de l’apunt, queda clar qui és el patró del carrer. Per si encara hi haguessin dubtes, una altra placa commemora els 150 anys de les festes de sant Roc. Com que el dia del sant és el proper diumenge dia 16, aviat començaran les festes, a les quals tothom hi és convidat. 

Publicat dins de Tarragona | Deixa un comentari

Flaixos d’estiu: el turisme de qualité

1
Publicat el 11 d'agost de 2009

Enceto avui una tanda d’apunts amb records dels meus estius passats, i ho començo amb dues estances a Lloret i a Malgrat, de petit, als anys 60.

A Lloret de Mar, només arribar a l’hotel amb tota la família, ja ens vam trobar amb la desagradable sorpresa de que no hi havia habitacions lliures malgrat haver-les reservat en el seu moment. Vam acabar allotjats en un altre hotel de la mateixa cadena, però l’estona de nervis i molèsties ningú no ens la va treure. El meu pare, poc entusiasta dels viatges, va deixar anar algun improperi en veu alta (“ara ens faran anar a un hotel a la quinta h…!”) Quan anys després vaig descobrir la paraula overbooking, de seguida vaig saber de què es tractava.

Durant l’estança a l’hotel de Lloret, un dia vam demanar vi al cambrer i la resposta d’aquest va ser:

– ¿lo quieren del bueno o del barato?

Aquest era el “turisme de qualitat” que s’estil·lava als anys 60, en ple boom de biquinis i souvenirs, un turisme de manobres servint plats i les seves dones estirant llençols i cobrellits.

A Malgrat ens vam allotjar en uns apartaments. Fa molts anys d’allò i només recordo un edifici molt alt. Als baixos, una mena de cafeteria, on algun dia hi vam menjar, tenia les cartes, els menús, els rètols, tot, en alemany, llengua majoritària, m’imagino, del personal que poblava la zona. Això sí que era “normalització” lingüística sense complexos.

Sobreocupació hotelera, servei deficient, servilisme estranger… Em pregunto si ha evolucionat gaire aquell turisme. Ara, amb la crisi, el sector es queixa de que els demanen una cocacola i quatre gots per repartir. 

La cocacola, de la bona o de la barata?

Publicat dins de Personal | Deixa un comentari