Avui, propaganda personal. Com ja vaig anunciar fa algun temps, he publicat el meu segon recull d’apunts del bloc, titulat Cafè sol? L’edició definitiva (fins ara era una edició sense corregir) ja està a la vostra disposició a lulu.com de franc (versió electrònica) o pagant (versió en paper). També hi trobareu el primer recull Patates i creïlles.
Parlàvem l’altre dia dels impediments que es posen a l’ús del burquini en algunes piscines públiques. Curiosament, i per motius ben diferents, també la Federació Internacional de Natació està posant pegues a aquesta mena d’escafandres que últimament s’estil·len a les competicions. Doncs a Barcelona, la tendència és a la inversa: es vol evitar que la gent
Juraria que en els darrers anys ha augmentat molt el nombre de gossos a la nostra societat. Aquest estiu se’n veuen molts als carrers i se’n senten també molts a les cases dels veïns. Segurament la bonança econòmica, que en pau descansi, va fer molt perquè tothom s’apuntés a la moda de tenir un gos (o un gat
Aquest matí, mentre caminava pel carrer, he saludat la Neus. És una amiga que vaig conèixer a l’època de l’agrupament escolta, fa anys. Però el meu lligam amb ella no acaba aquí, perquè el seu pare treballava a la mateixa empresa que el meu i, per últim, ella i jo també hem tingut una certa relació a través
La distància entre Edward Kennedy, ahir traspassat, i la classe política que tenim/patim és abismal. Comparem la figura del senador nord-americà, que revalidava cada sis anys el seu escó a base de treballar-se l’electorat de Massachusetts, amb la dels nostres diputats de llista corsa o nicaragüenca. Comparem el prestigi del de Boston amb la poca
Sempre m’he preguntat a què es dediquen els joves socialistes. Els membres de les Joventuts Socialistes, s’entén. Els cadells dels partits dits “socialistes”, vaja. Sembla que no existeixin però, com les bruixes gallegues, d’haver-n’hi, n’hi ha. Quina funció tenen? Com justifiquen les segurament generoses subvencions que reben? Doncs la resposta la tenim a la premsa d’avui.
Aquest estiu parlar de roba està de moda: la que es compra (ehem…) el president Camps, la que no duen els guiris que es passegen per les Rambles i la Boqueria barcelonins i la que fan treure a determinades banyistes… Parlem d’aquesta darrera, per exemple. En una piscina pública francesa han prohibit l’entrada i l’ús de
La joguina informativa amb què ens entretenim els ciutadans aquesta segona quinzena d’agost és la proposta de manifestació d’Òmnium Cultural, la conveniència de fer-la o no, i en cas afirmatiu, abans o després de la sentència del Tribunal Constitucional (TC per als amics i coneguts) sobre l’Estatut. Els mitjans de comunicació es dediquen aquests dies,
Escena sentida a la cafeteria on esmorzo, avui. Entren dues amigues de mitjana edat, parlant entre elles en català, s’asseuen, i fan la comanda a la cambrera, que sembla (i és) d’origen sudamericà: – (amiga 1) Un café, por favor – (cambrera) Muy bien – (amiga 2) Jo també vull un cafè, però me’l fas amb
Fent zàping televisiu aquest tediós matí de Sant Magí m’he topat amb un canal (4 TV Mediterrani) i un programa (La Clau de la Història) que ha fet aturar les flexions del meu dit. Parlaven de Lluís Maria Xirinacs, de la seva figura, de la seva trajectòria i del seu pensament. Hi han intervingut Lluís
Serà allò del temps subjectiu que ens ensenyaven a classe de filosofia, però el cert és que els estius, quan ets un nen, són llarguíssims. Independent-ment que coincidissin amb les vacances escolars, el fet és que eren interminables. Però per a un nen com jo (coordenades: Eixample de Barcelona, classe mitjana, anys 60) els estius
Acabarà inspirant-me més simpatia de la que, probablement, mereix. Em refereixo al món abertzale, tant llunyà i tant proper alhora. La darrera “heroïcitat” dels poders estatals ha consistit en retirar les fotografies de presos que pengen de les parets de moltes herriko tabernas. Deixem les coses ben clares. Està bé que les conductes punibles (un
Quan era petit, ens portaven poc a la platja, malgrat viure a Barcelona (o potser precisament per això). La destinació habitual per divertir-se, agafar color i remullar-se eren els famosos Banys de Sant Sebastià i, concretament tres petites piscines que hi havia, pensades per als crios, al costat d’una piscina molt més gran, per als adults.
Emblemàtic carrer de la Part Alta. Fent cantonada amb la plaça de la Font, hi ha la farmàcia Salazar, amb una rajola de sant Roch (sic). Després de la cerveseria Bierwaden, un baixrelleu que representa una correguda de bous, motiu del nom del carrer. En efecte, el cós (no cos com erròniament diu i escriu
Enceto avui una tanda d’apunts amb records dels meus estius passats, i ho començo amb dues estances a Lloret i a Malgrat, de petit, als anys 60. A Lloret de Mar, només arribar a l’hotel amb tota la família, ja ens vam trobar amb la desagradable sorpresa de que no hi havia habitacions lliures malgrat