Les aigües turbulentes

Doncs sí, de nou ha arribat a ploure per Sant Jordi. Aquesta tarda un ramet, poca cosa. Parlo de Tarragona, no sé altres llocs. El matí ha estat fred però lluminós i la Rambla de la meva antiga ciutat d’adopció lluïa, com cada 23 d’abril, una festiva animació a càrrec d’un pacífic exèrcit de ciutadans de tota edat i condició disposats a imbuir-se de cultura, de roses i de civilitat. Sense els cops de colze d’altres anys, i això s’ha d’agrair, tarragonins i forasters s’han lliurat a badar (aquest catalaníssim verb de difícil traducció a altres llengües) per les nombroses parades dels llibreters tot cercant el llibre buscat, la idea per a un regal o, simplement, sorprendre’s agradablement de l’enorme oferta editorial que continua desembarcant a les nostres llibreries. Es diu que es publiquen massa llibres. És cert que el nombre de novetats pràcticament diàries és molt alt, però mai no és “massa” si del que es tracta és que el contingut d’aquests llibres (sigui quin sigui, ficció, poesia, assaig, còmic, infantil, juvenil) arribi a cada racó del nostre país. Una altra cosa és que es llegeixi i es comprengui, és clar, però això és de difícil (si no impossible) constatació. Tampoc puc ser jo qui critiqui aquesta continuada inflació de nous títols quan enguany jo també n’he publicat un, com vaig tenir ocasió d’anunciar fa alguns dies. El meu primer llibre recull d’apunts d’aquest bloc comercialitzat per canals convencionals i tradicionals, més enllà dels altres tretze que fa anys que circulen per la xarxa en règim d’autopublicació. Feia goig veure la pila d’Apunts per Tarragona (a l’esquerra) a les parades de les dues principals llibreries de la ciutat, que han cobert amb escreix la meva quota de vanitat. Pel que fa a les possibles vendes, no li dono la més mínima importància (la tirada és molt minsa, també s’ha de dir).

Com cada any, a l’extensa (en metres) oferta de llibres i roses s’unia la cada vegada més exagerada presència de tota mena de parades parcialment relacionades amb la festa. Només una generosa accepció del concepte “civisme” justifica la proliferació d’institucions públiques, associacions, ONG o partits polítics. Particularment aquests darrers, a quaranta-vuit hores de l’inici d’una campanya electoral, no han perdut l’ocasió, naturalment, d’oferir als vianants el seu mostrari de llibres, fullets, detalls, plantetes… A la d’Esquerra m’han donat una cartolina tot assegurant-me que si la deixo en remull en el lloc adequat m’hi creixerà una patatera. La del PP, a l’hora de passar jo, estava inusualment bulliciosa per la presència de la Cuca Gamarra, aquella insofrible i altiva dirigent madrilenya. A la de Junts, en fi, he tingut ocasió de saludar i felicitar no un sinó dos Jordis, amb qui he comentat breument la jugada política.

Nota curiosa de l’organització d’enguany ha estat la presència al passeig de guàrdies urbans a cavall, una imatge que semblava superada per la història però que es veu que torna, com a mesura efectiva per vigilar des de les altures que les gernacions, en aquest cas de pacífics lectors, no es descompassin. La imatge, més pròpia de principis del segle XX, contrastava amb l’exhibició, per part del mateix cos policial, d’un dron que se suposa que ha de complir les mateixes funcions que el desplegament hípic.

Els dos llibres que m’he comprat són també dels més venuts enguany: la monumental biografia de Josep Pla escrita per un altre Pla i el recull d’articles de Quim Monzó sobre els idiotes. I poca cosa més. En resum, una Diada del llibre marcada per la normalitat i per les bones sensacions. Què més podem demanar, en els temps que corren?

[Imatge: foto de l’autor]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!