D’entre les moltes iniciatives que la sempre inquieta societat catalana ha llançat els darrers dies, n’hi ha una pensada tant per parar el cop d’un sector econòmic estructuralment problemàtic com per facilitar a cada catalanet la possibilitat de contribuir-hi còmodament des de casa, ara que ens sobren hores. Em refereixo a Llibreries Obertes. Sota el
Avui, una mica d’història. L’estiu de 1851 l’illa de Gran Canària patí una greu epidèmia de còlera morb que reduí la seva població a la meitat i produí una greu crisi social i econòmica. La lluita contra la malaltia i contra les seves conseqüències fou liderada per un català d’Hostalric, el bisbe Bonaventura Codina (a
Canvi d’hora. Primera i insospitada conseqüència: tots els veïns que sortim al balcó a aplaudir a les 8 del vespre (les 7 d’ahir) ens veiem les cares i podem tafanejar algunes intimitats (bàsicament el vestuari: xandalls, bates, pijames i roba presentable). Han tornat les queixes per aquest canvi el rellotge. No entenc per què. Avui,
Quan fou mort el combregaren. Finalment l’alto mando ha baixat del burro i ha decretat el confinament també per a tots aquells treballs no essencials per a la comunitat. Quinze dies han tardat a fer el que el president Torra ja exigia des d’un primer moment, rebent per tota resposta els menyspreus, atacs o insults a
Cada matí, El Punt Avui ofereix a la seva pàgina 7 informació sobre l’evolució de la pandèmia a Catalunya i al món. El gràfic i les xifres són esfereïdors i impactants. La línia de contagiats a casa nostra continua pujant de forma descontrolada des de fa ja dues setmanes. Recordo molt bé, no sé per què,
La falta de temps ja no és excusa per no llegir llibres. O per no llegir-ne un dia sí un dia no, a estones, que és el que em passava a mi quan fèiem vida “normal” (no fa ni dues setmanes!). Als diversos prestatges repartits per la casa esperen pacientment centenars de llibres per ser
Ha mort Albert Uderzo, el dibuixant de les històries d’Astèrix i Obèlix. Ha estat saber la notícia, transportar-me a la meva infància i recordar l’època en què van començar a entrar a casa dues col·leccions de còmics (i en català!), el Tintín i l’Astèrix. Totes dues divertides i fascinants. Les aventures dels herois gals, permanentment
Sorpresa. El DOGC no ha tardat ni vint-i-quatre hores a rectificar la incongruència lingüística que denunciava a l’apunt d’ahir (els treballadors i les treballadores s’havien de separar un metre i mig però no quedava clar si els integrants de cada un dels dos grups s’havien de separar o romandre ben juntets compartint virus). La rectificació
És increïble. Tenim prohibit passejar per zones obertes i poc transitades però en canvi un nombrós col·lectiu de persones es veuran obligades també avui dilluns a anar a treballar (traduït: fer ús del transport públic, potser canviar de població i restar moltes hores dins un habitacle de reduïdes dimensions amb més gent). Mentre l’ínclit gobierno de
La frase la va fer famosa aquell oblidable polític a qui el gos le olía a leche, però cobra un sentit continuat des que va començar el confinament ja fa nou dies (que lent i que ràpid, tot alhora, passa el temps). Us heu adonat del valor del silenci? En aquests dies pot arribar a ser
Avui és el Dia Internacional de la Poesia. Aquí en teniu una. COMIAT Per un cel matinal tot blau i rosa, jo veia un temple de puríssima marbre blanquejar entre el verd de la ribera, damunt les clares ones. Les columnades de gentils estries, al perfilar-se paral·leles, feien conjunt harmoniós, com el cordatge de
El nefast govern central continua resistint-se a ordenar el tancament de ports i aeroports, però ja ha trobat la manera d’intervenir-hi: enviar l’exèrcit i fumigar-los amb aigua i lleixiu (els aeroports, no els soldats). Mirava les imatges de l’arriscada missió a l’aeroport barceloní i no podia evitar la indignació pel mal ús d’uns recursos personals
Ja ho podem confirmar: l’actual pandèmia serà la pitjor crisi sanitària que hauran viscut les nostres generacions. Ni tan greu i sòrdida com la pesta negra del segle XIV, amb milions de baixes, ni tan lleu com les habituals passes de grip hivernals, aquelles que produeixen molts més morts que el Covid-19, segons ens asseguraven
Amb el confinament (no us vull desanimar, només portem quatre dies i escaig) i l’obligada permanència a casa durant hores i hores, hem descobert que no estem sols, a les altres cases hi viu gent!, tenim veïns! No només els tenim sinó que mostrem un major interès pel que fan els altres, no per un
Quart dia de confinament i segona compra al supermercat. Tranquil·litat absoluta, cap aglomeració, personal amb guants i mascaretes, lleixes plenes, fins i tot m’he pogut proveir de paper higiènic per si les mosques. En contrast, el basar xinès del davant ja fa més d’una setmana que va tancar “per vacances”, segons resa amb peculiar redacció