"D'altra banda, el 'provincià' viu en un permanent estat d'estrabisme moral. Amb un ull mira al centre, amb l'altre fita les realitats immediates que l'envolten. Que mira al centre, és indiscutible. Però hi ha també allò altre. Ni tan sols l'emigració material no evita que un home es desprengui de les seves arrels més primàries en la terra. La 'valencianitat' d'un Azorín, d'un Gabriel Miró, es fa visible en la brunyida làmina de llurs proses. I ells són els valencians més 'desprovincianitzats' - a força d'assimilació - que conec. "
Fragment, escollit aleatòriament, de Nosaltres, els valencians. En homenatge a Joan Fuster.
El PP de Catalunya està celebrant entre avui i demà el seu congrés. Celebrant és realment la paraula que més escau per descriure el que faran els delegats del partit hispano-conservador al Palau de Congressos de Barcelona. Una candidatura, encapçalada per Alícia Bótox-Camacho, sense ombra d'oposició, unanimitats búlgares en les votacions, rialletes d'autocomplaença... el congrés sembla més una festa que un conclave seriós de partit.
Com que tot és tan plàcid i previsible, la notícia del congrés és l'enèssim "gir catalanista" del PP. Dic enèssim perquè aquesta història ja l'hem sentida més d'una i més de dues vegades. La nova operació de maquillatge (com totes) consisteix aquesta vegada en fer-se dir "Partit Popular Català" i afegir una petita bandera al logotip. I aquí s'acaben les novetats. Si queda algun il·lús que es pensava que la formació faria un cop de cap intel·ligent i s'acostaria a un catalanisme moderat per fer-li ombra a Convergència o que plantejaria al PP central algun tipus d'autonomia orgànica (l'equivalent dretà del PSC, per entendre'ns), que s'ho tregui del cap: reformes al logo i vas que t'estrelles.
Tot al contrari. La cosa anirà de tractar CiU de "separatista" i d'oposar-hi una força que ocupi l'espai central, que uneixi i que bla, bla, bla, en resum, aquell discurs completament vacu que hem sentit mil vegades, tot menys plantejar una argumentació seriosa, creïble i d'altura, que intenti trobar una solució al conflicte Catalunya-Estat que no passi per acceptar acríticament el que els ve dictat des de Madrid.
Ja ho he fet. Ja he passat per un peatge sense pagar. Com si fos un Rubicó mental, milers de catalans ens hem unit avui als molts altres que ja ho estan fent des de fa un temps, i hem traspassat aquesta línia vermella que si bé no és una il·legalitat (no crec que ho sigui, per molt que així ho afirmi una rebuscada interpretació jurídica), sí que significa un "tirar pel dret". Un gest digne i d'una certa audàcia que està qüestionant moltes coses. Això és el que ens interessa, no el fet en sí de deixar de pagar uns euros per transitar per una carretera ben asfaltada (més o menys).
El lloc dels fets ha estat el peatge de Reus de l'AP-7, però m'ha calgut entrar a l'autopista pel Vendrell. Potser els catalanets que no viuen a les nostres comarques ho ignoren (ignoren tantes coses...), però el tram entre Torredembarra i Salou és gratuït. Debem tal conquesta a un regidor d'Esquerra, les coses com siguin. Bé, el cas és que he hagut d'anar de Tarragona al Vendrell, recollir el tiquet i tornar enrera. Quan hem arribat al peatge de Reus s'ha format un enorme tap de vehicles, guarnits amb bandes "#novullpagar" i estelades. Davant de l'impasse, hem començat a fer sonar els clàxons. La zona estava plena de personal de l'autopista. Mai havia vist en un peatge tanta gent vestida amb armilles fluorescents: uns anotaven matrícules, altres parlaven per telèfon, els altres vigilaven. També hi havia gent filmant i fent fotos, que no sé si eren periodistes o què. Lentament, els vehicles han anat avançant. L'espera ha durat ben bé quinze minuts.
Finalment ha arribat el moment de la veritat, m'he aturat davant la barrera, he abaixat la finestreta del cotxe i amb el millor dels meus somriures (ehem) he deixat anar les paraules màgiques: "no vull pagar". L'encarregat, un home ja madur, físicament semblant a l'ex-conseller Huguet però sense panxa, m'ha demanat el tiquet amb la més absoluta normalitat i m'ha deixat passar tot indicant-me que no fes cas del semàfor en vermell.
Bé, ja dec 3,75 euros a Abertis. Espero que no facin fallida per això, pobrets.
No ha calgut ni una setmana de temps des del gest de Josep Casadellà, negant-se a pagar un peatge d'autopista, perquè el malestar dels catalans per l'enèssima situació d'injustícia prengui forma amb una massiva protesta que està descol·locant a més d'un. El govern ha passat de "comprendre" l'estat d'ànim dels conductors a amenaçar-los amb una multa de cent euros si gosen fer el que ja han fet milers de persones. Els experts juristes encara ara estan buscant quin article de la reglamentació corresponent i quina argumentació justifiquen aquesta punició. També és molt indicatiu de la trepitjada de poll que ha suposat aquest gest col·lectiu de protesta la desinformació que practiquen els principals mitjans i l'espès silenci de determinats partits i sindicats, desorientats quan un moviment social no encaixa dins els seus pressupòsits.
M'agrada aquesta campanya perquè ve a ser el contrari de la protesta dels indignats. Està feta en clau de país i és pràctica i efectiva: fa mal on ha de fer mal de veritat. S'ha dit que recordava la vaga dels tramvies dels anys cinquanta; jo més aviat em remuntaria a aquelles accions contra l'impost de la sal que Gandhi va promoure a l'Índia tardocolonial. Pocs anys després d'iniciar aquell gest digne contra la potència britànica, el país assolia la seva independència. De mica en mica s'omple la pica.
L'acció de no pagar els peatges de les autopistes, iniciativa d'un ciutadà anònim i seguida per molts altres, comença a prendre forma i estic encuriosit per veure com acabarà. La cosa té morbo perquè toca el voraviu d'Abertis (i per tant de La Caixa), corporació molt poderosa i no precisament entusiasta de l'alliberament del nostre poble. A la incipient campanya de desobediència s'hi han sumat determinades formacions polítiques que ja han estat diligentment qualificades d'"oportunistes" per altres formacions que, si fossin plenament conseqüents amb el seu ideari, estarien denunciant també el tracte greument injust que rep (també amb les autopistes) Catalunya. Doncs és clar que són oportunistes: aprofiten l'oportunitat que els dóna el senyor Casadellà (el ciutadà ja no anònim) i molts altres per donar més eco a l'acció. Veure el diputat Uriel Bertran negant-se a pagar un abusiu peatge destinat a compensar les pèrdues dels peatges madrilenys és tota una invitació a la ciutadania a seguir el seu exemple i a què perdi les prevencions que pugui tenir de fer-ho, si és que en té.
Ara, una cosa ha de quedar clara. Que protestem ara pel pagament dels peatges no vol dir que no els hagi de pagar mai ningú. Una autopista és una via de comunicació ràpida que necessita un manteniment perquè estigui sempre en òptimes condicions i això té un cost, que en una situació de plena normalitat nacional hauran de seguir pagant l'administració i els usuaris, en unes proporcions que, natualment, no estic en condicions de fixar. En els països lliures i desenvolupats aquesta mena de serveis públics són de copagament. Jo sí vull pagar l'autopista. El que és inacceptable és que els ciutadans (ho som?) del territori A paguin sempre les despeses dels del territori B, i la broma ja fa massa anys que dura. De moment, i per protestar i mirar de trobar-hi una solució, el proper dimarts 1 de maig, a les 12 del migdia, estem tots convocats als principals peatges de les autopistes i a pronunciar davant el sofert treballador la màgica frase "no vull pagar". A veure què.
jordicc |
Cultura |
diumenge, 22 d'abril de 2012 | 18:12h
Aquí va la meva tria, absolutament personal, de novetats editorials de Sant Jordi:
Álvaro, Francesc-Marc: Entre la mentida i l'oblit. La Magrana. Un dels meus intel·lectuals de capçalera, Álvaro, en aquesta ocasió recull articles de Serra d'Or i de La Vanguardia, i en ells desenvolupa la seva tesi de la distinció entre història i memòria. La dèria de les darreres dècades de confondre les dues coses i establir-ne una "oficialitat" porta el periodista de Vilanova a clarificar conceptes i veure-hi més clar.
[Diversos autors] APM? El circ de la tele. Ara Llibres/TVC. En realitat no és una novetat, perquè ja fa molts mesos que va aparèixer, però segueix encapçalant les llistes de vendes i demà no serà una excepció. Ja sé que és un exponent d'aquesta cultura del "ha-ha-ha" que no sempre està ben vista, però no puc fer-hi més: sóc un fan d'aquest programa, que com a mínim et distreu dels problemes de la vida diària durant mitja hora. El llibre és un recull de les frases que s'han fet cèlebres de tant repetir-les ("Ho haveu vist?", "Es de ser inútiles" o "Hi ha molta maldat en aquest món"). Amb el llibre regalen una samarreta; què més voleu?
Espinàs, Josep Maria: Entre els lectors i jo. La Campana. Si una cosa caracteritza Espinàs és la seva proximitat a la gent que des de fa dècades segueix els seus llibres (85, com la seva edat) i els seus articles periodístics. No és estrany, doncs, que rebi milers de cartes de lectors que s'hi sentin identificats i als quals l'escriptor intenti donar resposta. El present llibre és el resultat d'aquest exercici epistolar.
Pujol, Jordi: Memòries. De la bonança a un repte nou (1993-2011). Proa. En realitat l'autor és Manel Cuyàs, que dóna forma al tercer i darrer lliurament dels records personals i polítics de qui va liderar el nostre país durant dues dècades. Parla del període més determinant si el que interessa (i a tots ens interessa molt) és com fer front al "repte nou" de la nostra societat. Sembla que a l'ex-president li està costant bastant fer el pas definitiu cap a l'independentisme sense manies, però caldrà esforçar-se en comprendre la seva postura. La lectura dels tres volums de Cuyàs ens ajudarà a fer-ho.
Saló, Aleix: Simiocràcia. Debolsillo. Potser el nom no diu gran cosa, però es tracta de l'autor de dues perles que han corregut com la pólvora per la xarxa: Españistán i Simiocràcia, en els quals explica de manera tan sarcàstica com entenedora perquè estem com estem políticament i econòmica, i ho fa amb uns dibuixos animats molt atractius visualment. La versió en paper del segon d'aquests videus és la que ara surt publicada.
I per acabar, un desig-jaculatòria: que Sant Jordi ens il·lumini demà, tant meteorològicament com mentalment.
Entre gendres, néts i elefants, la monarquia hispànica no va molt fina últimament, no. Com ha canviat tot en poc temps. Hi va haver una època en què la Casa Reial espanyola gaudia de prestigi i popularitat. Hi feia molt el consens entre partits i forces vives (una de les servituds d'aquella tapadera de vergonyes que va ser la transició), consens que es traduïa en un respecte exagerat o en una adul·lació a vegades ridícula. I no parlo només de La Vanguardia. Junt amb aquest pacte de respecte, de silenci i de no remenar el que no s'havia de remenar, hi havia també una política d'imatge i comunicació molt ben portada, que ara brilla per la seva absència.
En pocs anys, la institució ho ha sabut o no ha volgut, m'inclino per això segon, fer un exercici de responsabilitat, de contenció i de saber-se situar al lloc que realment li correspon en l'actual estat espanyol, colpejat per crisis de tot ordre, i ha optat per fer una cosa increïble: distanciar-se de la societat a la qual se suposa que representa i serveix, precisament per justificar la seva funció. Dic increïble però potser no ho és tant, atesos els precedents. Els dos darrers segles, la història d'Espanya ofereix bons exemples de reis allunyats de la realitat del seu país, creixentment aïllats en una bombolla i protegits per una camarilla de lleials que, com s'ha vist, els fan més nosa que servei.
Quan diem que la monarquia és un règim antiquat o caduc ens referim al que ha passat aquests dies a Mallorca, a Sòria, a Botswana i no sabem a on més demà. Tot el contrari que la resta de monarquies europees, començant per la britànica, les més modernes de totes, perquè han aconseguit mantenir-se segles i segles als respectius trons a base d'introduir els canvis legals, ètics i estètics que en cada moment la situació els demandava, just a l'inrevés que els Borbons, ja habituats a sortir del poder per la porta del darrera. Ara que hi caic: de nou ens toca comparar Gran Bretanya amb Espanya i treure'n les oportunes conclusions.
[Apunt dedicat a Enriqueta, que ens ha deixat aquest cap de setmana a Tarragona; en l'amistat que m'unia amb ella hi van tenir alguna cosa a veure Stalin i Marc Chagall]
He tardat molt a treure aquest tema al bloc, i encara ara no sé ben bé què dir-hi. En principi, totes les notícies incloses a la carpeta "droga" em conciten una opinió bastant en la línia de l'actual desorientació social. Tots volem i dolem quan parlem d'aquest tema: volem llibertat per consumir-la però rebutgem les persones que han abusat d'aquesta llibertat; som benevolents amb el porret del veí però exigim la màxima contundència legal contra qualsevol negoci que hi hagi al darrera; unes drogues són dolentes però legals i altres ben a l'inrevès, etc. La societat està feta la pitxa un lío, amb perdó.
De manera que quan vaig saber que l'Ajuntament de Rasquera va posar totes les facilitats del món perquè al municipi hi hagués una plantació de cannabis, no em va fer ni fred ni calor. Només vaig pensar que ja n'arriba a ser de trist quan un ajuntament, per fer quadrar la caixa o per sortir al mapa, hagi de recórrer a una mesura com aquesta que, naturalment, ja està sota l'escrupolosa lupa de cossos policials i fiscals.
El govern municipal ha acabat guanyant, pels pèls, el referèndum que va convocar a l'efecte. No sembla un resultat massa concluent, però s'haurà de respectar. El que en un primer moment no va respectar l'alcalde és la seva promesa de dimitir per no haver assolit un 75% de sís, però després ha rectificat. Encara bo que ha acomplert la seva paraula. Insisteixo, m'és igual si a Rasquera es cultiven plantes al·lucinògenes o boniatos. Només vull que la societat, tots plegats, ens aclarim d'una vegada per totes sobre la bondat o no, des del punt de vista tan sanitari com legal, de tot el què ens fiquem a la boca, al nas o a les venes, per excitar-nos o calmar-nos.
[Imatge: l'alcalde de Rasquera celebrant els resultats de la consulta, extreta de www.diaridetarragona.com]
No acabo d'estar d'acord amb l'editorial d'avui de Vilaweb. A veure si he entès el raonament. Volen aplicar les mesures antiterroristes als actes vandàlics de carrer, com els que van tenir lloc a Barcelona dijous passat, i com que s'està en contra de la filosofia de la legislació antiterrorista, es critica que s'endureixin les mesures per evitar els esmentats actes.
Sempre he discrepat de les legislacions antiterroristes (o mesures d'excepció, per usar la terminologia de Partal a l'editorial), sobretot des del moment que van sobrepassar el límit per al qual estaven concebudes, la repressió de fets criminals, per abastar camps que una democràcia hauria de protegir sempre i en tot lloc. Parlo dels drets d'associació política o de reunió, parlo de la llibertat de premsa, etc. Des del moment en què, amb l'excusa de la violència terrorista, es van començar a prohibir partits polítics, impedir candidatures electorals, tancar periòdics, etc., malament rai.
El que no acabo d'entendre és que ara es desaprovi un enduriment de les penes per actes de violència al carrer, només perquè la filosofia que inspira aquest enduriment és la mateixa que la legislació antiterrorista. Què hem de fer, doncs, per evitar l'acció d'encaputxats, perfectament organitzats com s'ha vist, trencant aparadors, saquejant botigues, cremant contenidors o fent malbé tot el què troben al seu pas com uns Àtiles del segle XXI? Alguna altra idea que no sigui la de criticar un ministre, encara que sigui del PP?
Ja hem superat una altra vaga general. El diari El Punt-Avui titula en portada, molt encertadament, "Com sempre". Com sempre, hi ha hagut guerra de xifres de vaguistes i de manifestants, segons les fonts. La propera vaga general l'organitzarem, i m'apunto per encapçalar-la, contra aquells que ens prenen per idiotes, que això és el que fan els que confonen intencionadament 80.000 amb 800.000. Com sempre, els piquets s'han dedicat a "informar": els sindicats, amb aquestes tècniques, consideracions ètiques a banda, l'únic que fan és auto-enganyar-se. Aconseguir que una vaga només triomfi (relativament) perquè impedeixes circular els vehicles, perquè aconsegueixes que els nens es quedin a casa i perquè intimides els pobres botiguers, és fer un paper ben galdós, francament. I com sempre, hi ha hagut traca final després de la manifestació.
Algun tertulià apuntava avui que aquesta minoria de brètols que s'han dedicat a destruir tot el que han trobat al seu pas pel centre de Barcelona (factura: 600.000 de l'ala, qui ho pagarà?) actuava a sou de no se sap ben bé quins interessos, però si algú es pensa que aquests energúmens fan algun favor als sindicats va ben equivocat, ja que és tot el contrari. Si algun aspecte positiu va tenir la diada d'ahir va ser la capacitat mobilitzadora dels caducs sindicats, fent que darrera les seves pancartes s'hi afegissin milers i milers de persones de tota condició per expressar, de forma pacífica i festiva, la indignació i el cansament pel que podríem denominar, genèricament, "tot el que està passant". Era un punt que es podien anotar al seu favor. Doncs bé, la verbena nocturna de vidres trencats (allò que feien els nazis, per cert) i contenidors cremats ha resultat nefast per a la imatge pública de les forces sindicals, i aquestes ho haguessin hagut de proclamar als quatre vents denunciant-ho, enlloc de callar-s'ho.
La vaga ha passat, però la reforma laboral es queda. Un té la sensació de que tothom ho està fent, ho estem fent, molt malament a l'hora de buscar una sortida al túnel en què també tots (però uns més que altres) ens hem ficat. Suposo que no va ser intencionat, però ahir, just abans de començar les manifestacions, TV3 va programar un reportatge sobre la Cuba actual titulat "O rectifiquem o ens enfonsem". Qui se senti eludit, que actuï en conseqüència.
M'ha agradat l'apunt de Marc Belzunces i les seves raons per no fer vaga demà. Estic d'acord quan diu que es tracta d'una vaga convocada en l'àmbit espanyol per uns sindicats també espanyols (o de dependència espanyola, tant fa). Els mateixos que van girar l'esquena a la primera de les grans manifestacions del poble català contra l'actual estat de coses, la de les infraestructures. Recordeu?
Hi ha més raons per no fer vaga. Crec que la principal és la seva inutilitat. No beneficia ni als empresaris, ni als treballadors, ni a l'economia de ningú. Es tracta d'una vaga política contra una llei: s'hi ha de lluitar, per tant, políticament i parlamentàriament, via partits polítics. Molts dels que demà s'abstindran de treballar, es manifestaran o muntaran algun ciri no s'acosten mai a les urnes, i mira que hi ha opcions per triar!
Quan es convoca una vaga com aquesta sempre em queda la sensació de que s'està representant una mena d'obra teatral, amb el guió, actors i escenes perfectament predefinits i amb un resultat predictible: guerra de percentatges de participació (impossibles de mesurar, com és obvi), èxit versus fracàs (una vaga sempre és un fracàs de la societat), etc. Divendres estarem igual que avui.
Que consti que no he dit en cap moment que la reforma laboral, el motiu de fons de la vaga, sigui acceptable. Sense entrar en detalls, no sembla que aquella mesura aconsegueixi el que s'hauria de proposar de manera urgent: la creació de treball. La necessitat d'una reforma laboral hi és, però acompanyada de moltes altres mesures, de tot tipus, i amb objectius a llarg termini. El que està imposant el govern espanyol és només donar facilitats als empresaris, les quals, per si soles, no fomentaran l'ocupació a curt termini. No, no m'agrada aquesta reforma, però una vaga general per oposar-s'hi és completament ineficaç
Rajoy va comentar als seus "compis" europeus que la reforma que estava projectant li costaria una vaga general, i ho va dir com qui desitja passar un xarampió i sortir-ne enfortit. Doncs ja té la vaga que buscava i ja podrà tornar a Brussel·les a fardar-ne. Jo, per la part que em toca, no li donaré aquest gust.
Convergència celebra aquest cap de setmana a Reus el seu congrés. Un congrés que ha de suposar un nou pas endavant en el complex camí del ja madur partit (aviat serà "quarentón") cap a l'aposta definitiva per la sobirania de Catalunya. La transició, el soroll de sabres, el pragmatisme, la responsabilitat de governar tants anys un país i una administració en construcció, la pròpia necessitat d'un discurs coherent... són molts els factors que expliquen aquesta ambigua actitud convergent, marca de la casa, davant el que és, en definitiva el gran repte, el gran objectiu de tot partit que es digui (i ho sigui) catalanista: l'alliberament nacional.
Només així cobraven sentit els peixos al cove o els "avui no toca". Jo hi estava d'acord. Durant molts anys vaig ser votant de Convergència i Unió. Sempre vaig defensar aquella política basada en l'ambigüitat calculada, la negociació amb Madrid i l'obtenció de petites parcel·les de poder per a Catalunya. Fins que jo, i com jo molta altra gent, vaig dir prou al discurs pujolista, que va acabar esdevenint un disc ratllat que no oferia res de nou a una societat on començaven a incorporar-s'hi noves generacions que no estaven per orgues ni batalletes tardofranquistes. Malgrat això, em costa molt parlar malament del que segueix sent el principal partit de Catalunya. Considero que els convergents són "dels nostres", igual que Esquerra o que la CUP, formació que per cert no ha tingut altra cosa a fer aquests dies que muntar el seu show a Reus. En fi, què hi farem.
Demà i demà passat, aquell partit que va començar considerant-se socialdemòcrata, però que sempre ha estat liberal, i que tothom anomena nacionalista quan en realitat sempre ha estat catalanista, Convergència Democràtica de Catalunya, fa un pas més cap aquesta majoria que, segons les enquestes, apostaria ja per un estat propi. I ho farà encara amb aquella terminologia dubitativa, ambivalent, com de voler quedar bé amb Déu i el diable alhora: la transició nacional, el dret a decidir, prioritat pel pacte fiscal... És el seu discurs i el respecto. Jo no el criticaré obertament. Només dic que van en la bona direcció, però que estan perdent el temps. La societat catalana, també el gruix de l'electorat convergent, reclama als seus partits més decisió i més resolució i que no prolongui més l'agonia.
jordicc |
Cultura |
dimecres, 21 de març de 2012 | 18:48h
[Avui és el Dia internacional de la poesia; aquí en teniu una i m'agradaria dedicar-la a Jaume Bonet, en la seva lluita contra el lingüicidi que tots estem patint]
La Balenguera misteriosa com una aranya d'art subtil, buida que buida sa filosa, de nostra vida treu el fil. Com una parca bé cavila, teixint la tela per demà. La Balenguera fila, fila. La Balenguera filarà.
Girant l'ullada cap enrera guaita les ombres de l'avior i de la nova primavera sap on s'amaga la llavor. Sap que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar. La Balenguera fila, fila. La Balenguera filarà.
De tradicions i d'esperances tix la senyera pel jovent com qui fa un vel de nuviances amb cabelleres d'or i argent. De la infantesa qui s'enfila, de la vellura qui se'n va. La Balenguera fila, fila. La Balenguera filarà.
Ahir a la tarda, presentació multitudinària a Tarragona de l'Assemblea Nacional Catalana.
* L'escenari escollit per l'esdeveniment, l'Aula Magna de la Universitat, es queda petit com diu el tòpic periodístic. Aquí no valen guerres de xifres amb la guàrdia urbana, que òbviament no hi era. El local és ple a vessar i els organitzadors han pecat de pessimistes. Millor.
* És el pessimisme tan típic dels tarragonins, l'abulia tarraconensis en feliç descripció del primer dels oradors, l'Oriol Grau. El famós actor i director tarragoní entra de manera irònicament brillant en el tema, comparant les ciutats de Girona i Tarragona: el nombre d'assistents a la presentació de l'ANC a cada lloc, el capteniment dels respectius ajuntaments en el procés d'independència, etc. Part del públic reacciona amb rialletes nervioses. L'acte d'ahir, però, sembla destinat a començar a desmentir aquesta suposada abúlia.
* El clímax en les "odioses" comparacions de l'Oriol arriba, però, on menys s'espera. Resulta que l'acte de Girona fou presentat pel Quim Masferrer (el "guapo" del Teatre de Guerrilla) que, segons Grau, té unes cuixes d'escàndol, mentre que ell les té en forma d'arc de Berà (sic). Tot ve a tomb perquè el gironí es va abaixar els pantalons com a part de l'espectacle, gest que Grau no ha imitat, és clar. Ja sabem què ens toca, doncs: organitzar un càsting per localitzar les millors cuixes independentistes de Tarragona. Premi: passar a la història, que no és poc.
* La segona oradora és la Patricia Gabancho, aquesta argentina-catalana amb aspecte de professora d'institut que aprofita la seva intervenció per "vendre" el llibre que treurà de forma imminent (s'acosta Sant Jordi...). Té les idees claríssimes i de tot el que diu anoto els quatre objectius que sempre s'ha marcat Catalunya i que també els haurà de tenir presents una vegada aconseguida la llibertat: modernitat, Europa, excel·lència i progrés social. Quatre fites d'acceptació universal.
* Per l'organització parla Pere Pugès, un empresari de Sant Boi que explica de forma entenedora les passes a donar fins el 2014. Torpede de profunditat contra les polítiques contemporitzadores amb Espanya, encara al frontispici de Convergència: "el lliri, a casa; nosaltres, al carrer". Ovació a la sala, potser la més concloent de totes les de la vetllada.
* Sorpresa de darrera hora. Assisteix el promotor dels Ajuntaments per la Independència i alcalde de Vic, Vila d'Abadal. Adreça també unes paraules al públic assistent i en un moment deixa anar una cosa com "hem de convèncer tothom: jo també ho faré amb els meus companys de partit". Segona gran ovació de la nit. L'alcalde de Vic és, com se sap, d'Unió. Sembla nítid el missatge que avui l'independentisme tarragoní està adreçant a la coalició.
* La part lúdica de l'acte ha anat a càrrec de So Nat, grup de gralles que ha interpretat El cant de la senyera i l'himne nacional, vestits amb unes cridaneres samarretes, a joc amb la montura d'ulleres d'una de les integrants del grup. Més convencional ha estat Josep Romeu, cantautor de línia Llach (ha interpretat La gallineta), que ha acabat amb un "visca la terra". Visca.
* A la sortida ens espera la inevitable taula "petitòria", com la Creu Roja. En dues urnes s'hi recullen respectivament ajuts econòmics i butlletes amb dades personals. Faig la meva aportació, que m'agraeixen vehementment. No home, som els altres els que hem d'estar agraïts.
* L'acte ha durat una hora i mitja, com ja avançava la targeta d'invitació. Surto de dubtes del perquè es fes constar aquesta dada, una mica sorprenent: a les vuit del vespre, només falta mitja hora, comença el sacrosant partit de Lliga del Barça, i tothom vol tocar campanes i anar a la processó. Doncs no en parlem més: anem a veure cuixes, no les de l'Oriol Grau sinó les de Messi i companyia.
jordicc |
Cultura |
dimarts, 13 de març de 2012 | 19:35h
"Però aquell dia, una dona de Manresa, mare de família i sense carnet, ni de partit, ni de sindicat, ni d'orfeó ni de cercle cultural o parroquial, va demostrar que els grans capitans no sempre necessiten una ideologia. Trenta-dos mesos de guerra havien ensenyat moltes coses a la nostra capitana manresana. Li havien matat l'home al front; havia quedat vídua amb dos fills de tres i cinc anys i fugia perquè la vídua d'un roig, en una ciutat petita, podia tenir dificultats que ningú no li hauria ajudat a resoldre. Havia treballat sempre a la fàbrica de filatures, guanyant el pa dels seus fills i substituint braços que podien agafar un fusell. No digué mai que ho feia 'per la causa', i es malfiava, instintivament, dels que pronunciaven discursos i volien donar ordres en nom de qualsevol anagrama. Tenia una energia moral absolutament natural i de la mateixa manera que mantenia i educava els fills sense pare, es comportava entre la gent, no pas fent la feina dels altres sinó ajudant-los a fer-la amb l'exemple del seu tremp i uns dots d'organització tan naturals com aquella energia que emanava.
No. Els millors no eren als nostres rengles. La força dirigent, l'avantguarda d'aquell petit destacament fou una dona sense partit, mentre d'altres que eren militants s'esfondraven per manca de solidesa moral."
[Fragment de Quan érem capitans; en homenatge a Teresa Pàmies, l'escriptora, activista compromesa i Premi d'Honor, que avui ens ha deixat]
