Les aigües turbulentes

Alhora, la nova formació de Jordi Graupera i Clara Ponsatí, comença a fer forat al panorama comunicatiu català, i de quina manera! El fet d’organitzar-se i presentar llistes a correcuita i l’imponderable que suposa ser un partit extraparlamentari (de moment…) no han estat obstacles per fer-se notar i marcar l’agenda de l’actualitat, almenys en la seva proposta programàtica sobre el català a l’escola.

Més enllà dels punts concrets en què basen el seu pla de xoc per revertir la penosa situació de la nostra llengua en l’àmbit educatiu, crec que el que s’ha de destacar és que, per fi, una formació política parla clar sobre el fracàs de la immersió lingüísitica, almenys la de les darreres dècades. S’agraeix molt aquest exercici de sinceritat i de franquesa en contrast amb les mitges veritats, eufemismes o fugides d’estudi amb què els altres partits, amb responsabilitats en Ensenyament en cada moment, han mantingut l’opinió pública en el desconeixement de la realitat de l’assumpte. Aquest exercici de sinceritat, d’honestedat intel·lectual, de reconeixement públic del que en realitat molts ja sabien però que ningú volia ni assumir ni acceptar (que la immersió a les escoles s’aplica poc o gens en molts casos, sense els necessaris controls i correctius) és la primera condició per escometre qualsevol actuació gubernativa si realment es vol revertir, i Alhora ho ha proposat.

Caldrà que expliqui bé la proposta, i ja ho està fent, perquè una lectura apressada pot induir a errors. Que serà més o menys atacada per altres formacions, ho dono per descomptat i per aquesta banda és inútil qualsevol puntualització perquè s’aferraran als seus autoenganys, que inclouen la incapacitat de veure l’elefant a l’habitació. Per a la ciutadania, cal que el nou partit deixi clar que no es tracta d’establir una doble xarxa (català/castellà, en l’imaginari popular o en la solució d’alguns), sinó d’admetre que ja existeix a la pràctica una dramàtica doble xarxa, la de les escoles immersives (un 15 % segons estadístiques fiables) i la de les escoles no immersives. Cada un dels dos grups serà objecte, segons proposta dels de Graupera, d’estratègies diferents, amb la vista posada en garantir en ambdós casos que les famílies que desitgin per als seus fills ensenyament en català puguin veure satisfet el seu dret. Hi ha més propostes i mesures, consultables a la seva web, que ens suggereixen dubtes, preguntes, algun qüestionament…, però l’important és haver trencat un tabú (n’hi ha més), que lluny de ser una mena d’obertura de caixa de Pandora, de conseqüències imprevisibles, és un convit al conjunt dels actors d’aquest àmbit sectorial (partits, sindicats, entitats de defensa de la llengua) per reflexionar, acostar posicions i consensuar actuacions, amb la vista posada en la normalització lingüística en el que potser és el més decisiu dels seus àmbits, l’educatiu.

No sembla que de moment ningú més es doni per al·ludit, més aviat han aflorat noves resistències a reconèixer el que és una realitat evident. Avui mateix, la portaveu del govern català s’ha vist obligada a afirmar una vegada més que “la immersió és un model d’èxit”. Estic segur que ni ella mateixa s’ho creia, obligada com està a fer un trist paper de l’auca: el de defensar, setmana rere setmana, una gestió governativa sense més nord que allò de “qui dia passa, any empeny”.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!