Les aigües turbulentes

La Filmoteca Canaria, en ocasió del seu 40è aniversari, ha programat un cicle dedicat al futur (“fins que el futur ens atrapi” n’és el lema). He tingut ocasió de veure (o en alguns casos, reveure) les cinc pel·lícules que el conformen: Sleeper (1973), de Woody Allen (a la imatge), Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution (1965), de Jean-Luc Godard, A Clockwork Orange (1971), de Stanley Kubrick, Farenheit 451 (1966), de François Truffaut, i The Man Who Fell to Earth (1976), de Nicolas Roeg. Es tracta d’autèntics films de culte dels 60 i dels 70, obres mestres de reconeguts directors que han passat a la història del cinema i que presenten unes imaginàries societats d’un futur proper (llevat de la primera, que imagina una distopia del 2173), i que per tant es correspon més o menys al present.

Sleeper (El dormilega) pertany a les primeres pel·lícules d’Allen, les que feien riure, i va d’un novaiorquès (Allen, òbviament) que es desperta 200 anys després de ser congelat. El conflicte entre la seva vivència personal i el surrealista món que el rodeja està servit. Pot ser vista, com ja la vaig veure a la seva estrena, com una simple xarlotada farcida d’escenes  slapstick: en aquest sentit, l’homenatge a Chaplin és ben evident; però també pot ser rebuda com una intel·ligent crítica a determinats aspectes de la societat que estava per venir, que en alguns casos ens resulten inquietantment actuals, com la manipulació d’aliments, els experiments amb òrgans corporals o els robots humanoides.

Alphaville és el nom de la fictícia ciutat d’un futur proper que Jean-Luc Godard imaginà per a la seva pel·lícula. Tracta d’un periodista que alhora és un espia encarregat de tornar al seu país (els “Països Exteriors”) un científic creador d’una màquina controladora de la societat (una barreja de “Gran Germà” i de HAL). Rodada en blanc i negre, com s’estilava en els temps de la Nouvelle vague, la pel·lícula té el seu encant perquè estèticament està anclada als anys 60, sense concessions estètiques al futur malgrat la seva temàtica, però també pot arribar a fer-se una mica feixuga, amb el robot recitant textos aparentment incomprensibles amb una veu angoixantment enrogallada. No em va acabar de fer el pes, francament. Ja ho deien els Amics de les Arts, “Ai Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc”.

La taronja mecànica, que ja havia vist dues vegades fa anys, és com 2001: Una odissea a l’espai, també de Kubrick, d’aquelles pel·lícules cridades a suggerir una multitud d’interpretacions, a gust del consumidor. El procés que segueix el seu protagonista, des de dedicar-se a la violència gratuïta amb la seva banda fins a sotmetre’s a una teràpia psicològica experimental, enmig de continuades escenes de pallisses o violacions amorosides per la música clàssica (encara bo), invita l’espectador a preguntar-se fins a quin punt és un despreciable delinqüent o bé un pobre diable víctima del sistema (científics, policies i polítics) i dels seus adversaris (l’escriptor). M’inclino pel segon.

Farenheit 451 és una pel·lícula de Truffaut sobre un món futurista però no gaire, on el poder es dedica obsessivament a cremar tots els llibres que troba. Com segurament tothom sap, el títol fa referència a la temperatura a què crema el paper. La destrucció de llibres en tant que “perillosos” vehicles de cultura o entreteniment ja ha estat i és una trista realitat en determinats règims autoritaris i s’afegeix a altres inquietants possibles realitats que la pel·lícula profetitza: pantalles televisives que alienen la gent amb continguts banals o bústies que recullen denúncies anònimes delatant conciutadans. Truffaut, per ser coherent amb la idea de la pel·lícula que qualsevol text serà contraproduent en el futur, presenta els títols de crèdit amb una veu en off i no hi ha més lletres que els títols de grans obres literàries que són dramàticament cremades per uns peculiars “anti-bombers”. Per a reforçar una ambientació futurista, els protagonistes es coneixen en un aerodinàmic monorail que existí realment i del qual parlo al bloc germà.

L’últim film de ciència-ficció del cicle fou The Man Who Fell to Earth, de Nicolas Roeg (curiosament, director de fotografia de Farenheit 451), conegut en català com L’home que va caure a la Terra. Tracta de l’arribada al nostre planeta d’un extraterrestre d’aspecte humà però no del tot. Qui millor per encarnar aquest paper que el cantant David Bowie, amb la seva ambigüitat, la pàl·lida pell, els llavis com pintats i els ulls de dos colors? Encara que és considerada una pel·lícula de culte de la facció pop, el seu desmesurat metratge i  els seus desconcertants i incomprensibles girs de guió fan que la meva crítica sigui negativa. No vaig acabar de lligar caps veient-la.

La pregunta que em faig després de deleitar-me amb aquestes pel·lícules és la que tothom acaba fent-se quan consumeix qualsevol creació d’aquestes característiques: cinquanta anys després, s’ha acomplert o s’està acomplint el que aquestes distopies literàries o cinematogràfiques pronosticaven? Va ocórrer amb 1984, de George Orwell, especialment quan arribà l’any de referència. És a dir, el futur que ens presentaven, ja és present? I si ho és, és tan angoixós o preocupant com es preveia? La meva salomònica opinió és una equidistància entre l’optimisme (no n’hi havia per tant, es va exagerar la nota) i el pessimisme (determinades visions coincideixen amb la realitat del segle XXI sense necessitat de retorçar arguments ni fer entrar el clau per la cabota). Moltes de les formulacions futuristes, entre les quals algunes de les pel·lícules que avui comentem, coincideixen en imaginar unes societats regides per una autoritat omniscient que controla els moviments i els pensaments dels ciutadans, una panòplia de ginys tecnològics per aconseguir a distància el necessari rentat de cervells d’aquests ciutadans, unes forces de seguretat encarregades de controlar-los mitjançant una repressió sense miraments o uns hàbitats i formes de vida depriments i desesperançats. No costa massa admetre que mai no ens havíem trobat tan a prop d’aquest escenari. Però les mateixes obres escrites o audiovisuals també presenten, com un revers de la moneda, individus, minories i grups que prenen consciència de l’estat de coses, no es resignen a l’inevitable i s’organitzen per actuar, a vegades de forma heroica, per transformar a millor la vida de tota una societat.

[Imatge: themoviedb.org]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!