Si el matí l’he dedicat a la muntanya, la tarda es mereix una tranquil·la passejada per Canfranc-Estación, el poble més a prop de Candanchú. Aquí hi ha l’estació de tren construïda per fer d’enllaç internacional entre Espanya i França. L’experiment va durar pocs anys (els amples de via són, com se sap, diferents i calia
Des de Candanchú m’arribo a la propera estació d’esquí d’Astún. Allí funciona durant l’estiu un dels telecadires pensats per als esquiadors, que en pocs minuts puja els excursionistes fins a un llac, denominat “de las Truchas”, inici de diferents rutes pirinenques. El temps és excepcionalment esplèndit i el silenci, màxim, trencat només pel lleuger zum-zum
He estat alguns dies al Pirineu aragonès. La destinació, Candanchú (a la foto), que ja conec d’altres vegades. El cotxe emprèn la ruta Lleida, Barbastre i Osca. Pel camí, la senyalització viària ofereix noms de localitats realment suggeridors. Em pregunto quina trajectòria històrica ha dut a aquests pobles a dir-se Barbuñales o Tierz, per exemple.
Un esbojarrat periodista gai, amb un serrell que em recorda un jugador del Reial Madrid (no recordo quin) i amb debilitat per la moda i el culte al cos, emprèn la búsqueda de la fama i de l’amor. És igualeta, igualeta que Borat, amb la diferència que aquí no posa èmfasi en el contrast entre cultures sinó en l’excel·lent
Informacions periodístiques ens diuen que Rita Barberá, alcaldessa de València, hauria rebut diverses bosses (bolsos, en català light) de Vuitton, que no són barates precisament, a canvi de no se sap què. La interessada ha reaccionat amb gran vehemència a l’acusació, molt en consonància amb el seu caràcter. Diu que tots els càrrecs públics reben
Repassant apunts del bloc, m’adono de que he formulat diverses promeses al llarg del temps (tractar temes concrets o anar a diferents llocs). Com que no sóc un d’aquests presidents de govern que incompleixen sistemàticament els seus compromisos, m’he decidit a complir-los tots. Aquí va el primer: una visita al Centre d’Estudis de la Guerra
Finalment ahir vaig comprar i instal·lar l’adaptador de TDT per a la tele de casa. Des d’avui puc veure, amb una gran nitidesa d’imatge, una variada oferta televisiva, com per exemple, concursos amb paia esperant la trucada que mai no arriba, bruixots tirant les cartes del tarot i gastant saliva, espais de tele-botiga oferint andròmines innecessàries (aparells per
Al Palau de Congressos de Tarragona s’exposen fotos de Pilar Aymerich. El tema, les manifestacions en el transcendental i convuls període 1976-1979, és a dir, el nucli dur de la transició. Aymerich és una espècie de notària gràfica que dóna fe de tot el que va passar al carrer en aquells anys. Tot quisque es manifestava:
Un noi del montón intenta apalancar-se una argentina que coneix casualment, però no hi ha manera de que ho aconsegueixi. Al principi, la pel·lícula promet ser la típica collonada espanyola de joves enrotllats i urbanites, com altres mil, però acaba sent una comèdia fresca on a mesura que passen els minuts es van encadenant seqüències i
S’ha arribat a un acord sobre finançament autonòmic. Sense conèixer-ne els detalls ni ser experts en la matèria, tothom s’ha llançat a dir-hi la seva sobre la qüestió, beneint o maleint les decisions preses. Davant dels dubtes de saber com quedarà tot (repeteixo, ni conec la lletra petita ni domino prou l’economia pública), constato només algunes
Algunes propostes per aquest estiu: (Teatre) “El Joc dels Idiotes”, de Francis Veber, amb Joan Pera i Lloll Bertran, dimarts, 14 de juliol, 22 h (Teatre musical) “Aloma”, de Mercè Rodoreda, amb Dagoll Dagom, dijous, 30 de juliol, 22 h (Música) “Haydn in London”, Orquestra Simfònica Camerata XXI, divendres, 31 de juliol, 22 h Totes
Que cara li està sortint la sastreria a Francisco Camps! Sembla que la cosa és seriosa i que el 15 de juliol (el dia del finançament…) se les haurà novament amb la justícia per aclarir qui va pagar els vestits de marres. Ell es defensa dient que és ridícul i estrafolari muntar aquest enrenou per
Un record per Alfons Figueras, el dibuixant de les historietes d’Aspirino i Colodión (publicades a les revistes Bruguera de la nostra infància) i de les tires de Mr. Hyde, aparegudes fins fa poc a l’Avui. Havia nascut a Vilanova i la Geltrú fa 86 anys.
Documental de Carles Balagué (el de La Casita Blanca) sobre Manuel Delgado Villegas, el Arropiero, que afirmava haver comès 48 assassinats, si bé només se’n van provar set. Al film s’entrevisten els policies que van portar les investigacions, testimonis d’algun dels crims, psiquiatres i periodistes. No hi ha escenes reconstruïdes, per donar més veracitat a una
Puja des del carrer Unió fins al de Cristòfor Colom. He fet diverses preguntes al senyor Google i no m’ha sabut contestar qui era el governador González, però he trobat una dada molt interessant que ignorava: durant la guerra del 1936, la via estava dedicada a Domènec Martí i Julià (1861-1917), el metge que va presidir Unió