Les aigües turbulentes

Ja he avançat la notícia als meus familiars i amics més propers, però avui la faig pública: després de molts mesos de reflexió i superant no pocs dubtes, he decidit ingressar en un convent. Concretament, ben aviat professaré com a frare cartoixà amb el nom de Miquel. Fra Miquel. Vull dedicar la resta de la meva vida a l’oració, la meditació i el treball a l’hort. Els primers temps no seran fàcils, perquè la vida conventual, segons ja m’han fet saber, és rigorosa: dormir a terra, llevar-se a les quatre de la matinada, menjar frugalment i alternar les maitines, les nones i les completes amb les feines a l’hort. Hauré d’observar silenci gran part del dia, les diversions seran mínimes per no dir inexistents i només podré abandonar el convent en comptades ocasions. Però, ¿què importen aquests sacrificis si es compensen amb una plena dedicació a l’esperit en l’etapa tardorenca de la meva vida?

Insisteixo que he hagut de meditar molt abans de prendre aquesta decisió, però ja no té camí de tornada. No proveu de fer-me canviar d’opinió. La meva conversió és ferma i la meva vocació, inqüestionable. Això m’obligarà també a tancar aquest bloc (dins del convent només el pare prior té accés a internet) i conseqüentment, a perdre el contacte amb tots vosaltres. No us l’esperàveu, aquesta, oi?

[Imatge: circdelacultura.com]

Post scriptum, 29 de desembre de 2023

Ara resulta que no m’hi volen. M’ha trucat el pare prior dels cartoixans i m’ha dit, textualment, que qui publica apunts al bloc amb aparença d’innocentada (just el 28 de desembre) és una persona poc seriosa i que per tant no és digna de professar com a monjo al seu convent. Serà possible? Doncs mira, tot això que es perden!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!