Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Arxiu de la categoria: Política

Cada dia al meu corral (13: la ‘rave’ i les fulles)

0
Publicat el 2 de gener de 2021

Encara hi ha ballaruques a la rave de Llinars? Ho ignoro, però si fos així serien les últimes escorrialles d’un after molt passat de voltes i que ja ens ha omplert d’indignació, crítiques i polèmica els dos primers dies de l’any.

S’està parlant massa de les qüestionables decisions sobre què calia fer en un cas sobre aquest. Les discrepàncies han tingut l’origen en dues àrees tècniques diferents (la policial i la sanitària), comanades políticament per dues forces diferents d’un mateix govern, fet que explicaria aquesta barreja de cunyadisme i d’instrumentació política del cas. Res que ens vingui de nou, però se n’està parlant massa i crec que el focus s’hauria de tirar una mica enrere.

Les preguntes que ens hauríem de fer no són per què no s’ha dissolt la festa o quina era la millor manera de fer-ho, sinó per què s’ha pogut organitzar un sarau així de considerable. Estem en un pic de pandèmia, plens de limitacions personals pel que fa a la mobilitat, a les relacions socials i a les activitats econòmiques i culturals (a tal hora a casa, no pots sortir de la comarca, no es poden ajuntar més de deu persones, tots ho tenim clar) i resulta que algú pot organitzar (perquè això estava organitzat, no era espontani) una festa de dies (!) de durada, amb tot un arsenal de vehicles, equips musicals, llums, grups electrògens, vitualles… naturalment sense cap mena de permís o comunicació administrativa. Dit d’una altra manera, per força era de domini públic que es faria aquesta rave.

El preocupant, en el fons, és que els organitzadors (sembla que són francesos) ja comptaven amb la màniga ampla de les administracions a l’hora de planificar l’esdeveniment. Segurament perquè en el passat se n’han fetes moltes i en el futur es preveu fer-ne més. Ara, policia, ajuntament, autoritats governatives i sanitàries s’han trobat amb el que s’han trobat. Potser un exercici de major autoritat quan tocava (abans de permetre la instal·lació de tot el sidral, coneixent-ne la intenció), fent complir la llei ni més ni menys (prohibicions, multes, detencions, el que sigui) hagués servit d’escarment  i de toc d’atenció per a futurs intents. Però la Catalunya naïf, la que vol implementar repúbliques d’un dia per l’altra amb estructures d’estat sobre plànol, té un problema amb tot el que té a veure amb l’autoritat, amb l’exercici de l’autoritat. I construir una república significa també tenir molt en compte això.

[Imatge: ccma.cat, foto Txell Carles]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (10: tothom recol·locat)

0

La molt soferta ciutadania catalana estem assistint les darreres setmanes, i particularment els darrers dies, a un intens tràfic de persones entre formacions polítiques i a sorprenents balls de noms a les encara no definides del tot llistes electorals. Cito les que em venen a la memòria ara mateix: el regidor Castillo ha passat del PSC a ERC, el seu company de consistori tarragoní Viñuales, de C’s al PSC i l’ínclita Lorena Roldán, també de C’s al PP. És presumible que tots tres ocuparan una suculenta bona posició a les respectives candidatures. Primàries? Decisió dels afiliats? Ni n’hi ha ni se les espera. El mateix menyspreu cap a la militància ha presidit la designació a dit de dos dels presidenciables, canviats intempestivament quan ha convingut als que remenen les cireres: el sòmines de Salvador Illa, després de desmentir-ho no fa ni vint-i-quatre hores, encapçalarà l’oferta socialista i el Carrizosa, aquell senyor de les ulleres amb cordons que sempre fa cara de patir de l’estomac, ocuparà el lloc que estava reservat a l’esmentada Lorena que, com hem vist, ja ha trobat refugi segur.

Després d’aquest festival de canvis i tripijocs, alguns encara tenen la barra de criticar Junts per Catalunya per l’estranya però comprensible decisió de col·locar el president Puigdemont de cap de llista per fer de “llebre” de Laura Borràs en la cursa cap a la presidència. Caldrà recordar que la confecció de les quatre llistes electorals, almenys pel que fa a la majoria de llocs amb possibilitat d’escó, han estat decidits en un procés de primàries molt més pulcre i transparent que les maniobres d’altres partits (aquestes sí autèntiques “”jugades mestres”), fins i tot d’aquells que n’hauríem d’esperar una major fidelitat democràtica. I no miro ningú.

Ah, per cert, tornant a la Lorena Roldán. Recordem que aquesta senyora va participar a la Via Catalana, cofada amb barretina (hi ha proves fotogràfiques). Ja està al PP, de moment. Tot un exercici de coherència personal, com es pot comprovar.

[Imatge: Vilaweb]

Cada dia al meu corral (5: parla el preparat)

0

Diuen que en els temps foscos del tardofranquisme, tots els progres llegien l’Hola d’amagat. Potser només la fullejaven per sobre, per passar l’estona, o potser, qui sap, s’adelitaven contemplant aristòcrates, actrius o toreros, els seus saraus, ringorrangos i vicissituds sentimentals, com volent participar d’un món que socialment i ideològica els queia ben lluny. Segurament és una de tantes falsedats que ha anat passant de generació en generació, però el cert és que continua sent un lloc comú. Avui hi pensava llegint les moltes reaccions que ha suscitat el discurs televisiu d’ahir del preparao. Figura que ningú dels que han blasmat el que va dir i, sobretot, el que no va dir, va sintonitzar cap dels molts canals espanyols que van oferir la intervenció reial però, veient la vehemència amb què opinen sobre el seu contingut sembla bastant clar que sí que el van seguir d’alguna manera. Sense empassar-se el fum, la puntita nada más. No, però sí.

Jo vaig ser un d’ells. Feia temps que no perdia el temps escoltant el reguitzell de tòpics i banalitats que cada 24 de desembre deixa anar la testa coronada espanyola. Aplaudia la decisió de TV3 de no sintonitzar el discurs i em conformava amb llegir-ne un resum o un titular destacat, si n’hi havia, a la premsa de l’endemà. Enguany m’ha pogut més la morbositat de prestar-li una certa atenció esperant la lectura d’algun paràgraf relacionat amb els escàndols fiscals de son pare o de les disbauxes parafeixistes de molts dels seus subordinats militars. Santa innocència la meva (i la de tots). Com era d’esperar, l’esment del primer dels temes va ser extremadament tangencial i innocu, i inexistent el segon. Però que carai ens pensàvem? Ens mereixem el que estem patint per burros!

El personatge que ahir al vespre ens va desgranar, via teleapuntador (el teleprompter, vaja), el seu encarcarat orgullo y satisfacción anual, resulta que és el cap de l’estat de tot un tinglado molt ben muntat, la punta d’un iceberg de grups polítics, alts tribunals, interessos econòmics i mitjans de comunicació contra els quals no sembla que la societat que els pateix en sigui conscient. Som víctimes d’un continuat discurs reial que proclama allò que és obvi, amaga els draps bruts, manipula, enganya, distreu… i tots plegats no som capaços de reaccionar-hi i de mobilitzar-nos de manera eficaç per donar passes endavant a favor d’una solució satisfactòria, és a dir, una república (allà) i la independència (aquí). Algú proper a mi opinava avui que el que ens fa falta és un líder. No ho crec, només que ens despertéssim una mica, que ens apoderéssim com es diu ara, només amb això, ja faríem un pas de gegant per acabar amb tanta tonteria.

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Qui no corre, vola

0

El nostre govern va decidir destinar una no massa generosa quantitat d’euros per ajudes als autònoms, greument afectats per la crisi sanitària, i no va tenir millor idea que obrir una web i concedir l’ajut (de 2.000 euros) als 10.000 primers afortunats que ho demanessin. Sí amics, ho heu llegit bé. El criteri per concedir l’ajut no era, com hagués tingut la seva lògica, ni la situació econòmica o financera dels interessats, ni tenir familiars a càrrec, ni res d’això. Tampoc se’ls va acudir repartir els diners per barba, a escot: fet i fet, la solució més justa, per objectiva. No: van anunciar que la manera d’aconseguir els ajuts seria com presentar-se a les portes del Corte Inglés el primer dia de rebaixes, quan eren més atractives que ara: qui primer matinava i es posava a la porta, primer entrava. Aquí igual, però en lloc d’empentes, una allau de “clics” a l’ordinador que, és clar, va bloquejar el sistema informàtic, per a desesperació/indignació dels que pacientment havien intentat accedir-hi.

Es pot saber qui va ser la ment lluminosa que va decidir aquesta manera de distribuir els diners públics? Ahir la web es va col·lapsar i avui, a empentes i rodolons, s’ha aconseguit repartir entre els 10.000 primers afortunats aquesta mena de pedrea i els seus responsables ja han anunciat que “estudiaran” ampliar la consignació pressupostària corresponent. Vaja, que anuncien el sorteig del Nen per tots aquells a qui no ha tocat res a la Rifa de Nadal.

Si lamentable és aquesta manera de fer les coses, igualment ho és la picabaralla de torn entre partits que ha ocasionat. Ha faltat temps per recordar-se, els uns als altres, que el responsable d’Afers Socials és d’Esquerra i el de Política Digital (o com es digui), de Junts per Catalunya. Qui en té la culpa d’aquest disbarat? No assenyalo ningú, però jo només dic que els experts informàtics ja han avisat que quan es produeixen aquesta mena d’allaus a les xarxes no hi ha sistema que ho aguanti. Sigui per demanar diners o sigui per comprar una entrada per l’actuació del grup musical de moda, com bé saben els nostres adolescents. Però sigui de qui sigui la responsabilitat d’aquestes incidències administratives, el que és clar és que les baralles entre partits germans no ens ajuden gens, ni a la causa independentista ni a arribar a potencials nous votants. Cal governar millor, sigui quin sigui el carnet de qui pren les decisions.

Com diu l’amic Pere, i el cito textualment, la base s’eixampla amb gestió exemplar per mostrar com es governaria la República. Per fer el ninot ja tenim els governs d’Espanya. Doncs això.

[Imatge: elmon.cat]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb | Deixa un comentari

Per quan les llistes obertes?

0

Un alcalde (no recordo de quin municipi) apareix ostensiblement “alegre” sortint d’un local d’oci nocturn i, quan es fa públic, presenta la dimissió al càrrec, que, després d’un peculiar període de reflexió a Montserrat, no arribarà a fer efectiva. Un regidor de la meva ciutat, Tarragona, presenta igualment la seva dimissió a l’alcalde Ricomà en pic esbombar-se que havia participat en una multitudinària celebració de noces en període de restriccions pandèmiques; l’alcalde, finalment, el manté d’edil traient-li algunes funcions. Un altre alcalde (tampoc importa de quin municipi) acaba de dimitir forçat pel seu partit al descobrir-se que guardava una important quantitat d’euros a casa seva que, pel que tinc entès, no tenia cap relació amb la seva activitat política.

Tres exemples, en poc temps, de conductes reprovables o poc edificants, no necessàriament il·legals, que han dut els seus protagonistes (o les formacions de les quals depenen) a reaccionar amb un punt de sobreactuació i d’excés d’escrúpols. Una actitud en cridaner contrast amb l’absència de dimissions o de denúncies quan les darreres dècades, tant aquí com a Ponent, s’han sabut escàndols de molt més calibre.

Tothom tindrà la seva opinió sobre quin grau de càstig (decidit pel propi afectat o per altres instàncies) mereixen les tres persones amb què obria l’apunt d’avui. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació i, com ja hem dit, les formacions polítiques implicades ja s’han preocupat de fer prou safareig dels respectius afers, pontificant sobre què cal fer o no i proclamant inapel·lables sentències de culpabilitat o absolutòries, sense arribar a cap mena de consens sobre què es mereix realment un representant polític que, potser, és una excel·lent persona i un gestor eficaç al seu municipi. No seria més lògic i democràtic traslladar aquesta mena de judicis sumaríssims a qui realment està legitimat per dur-los a terme, és a dir, la ciutadania? Això s’aconseguiria amb les tan desitjades llistes obertes, que permetés a l’elector, cada quatre anys, posar una creueta (o deixar de posar-la) al candidat que, potser només una vegada, va fer alguna cosa reprovable o poc edificant, però que és un excel·lent alcalde o un regidor competent. No com fins ara, que les creuetes ja les ha posades el partit polític respectiu en el moment de confeccionar les llistes electorals, premiant fidelitats canines al líder o cúpula de torn i enviant a l’ostracisme i a l’oblit qui gosa qüestionar-los. Això també és règim del 78 i no veig les formacions polítiques massa engrescades en canviar-ho.

[Imatge: el regidor Xavier Puig, un dels interfectes; tarragona.cat]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Toc d’alarma

0

“Toc d’alarma”: així li va sortir de dir, inconscientment, a un xic entrevistat al carrer per TV3. Sentir aquesta barreja de mots, resultat del ruixat d’informacions sobre el Covid-19 que tornem a suportar dia rere dia, em va provocar una riallada en un moment en què les circumstàncies, ni personals ni col·lectives, conviden a tocar les castanyoles precisament.

Doncs ja el tornem a tenir aquí, l’estat d’alarma. Corregit i augmentat. La llibertat de poder circular de dia i desplaçar-se a altres paratges i contrades, no amaga la gravetat de les mesures imposades, en el fons (toc de queda nocturn, possibilitat de nous confinaments) i en la forma (sis mesos: quan ho vaig sentir, no m’ho creia). Ja han sortit veus condemnant aquesta gens dissimulada conculcació de drets i llibertats. Per la meva part expresso preocupació per la deriva que pugui tenir tot plegat en la ja debilitada democràcia que tenim, però no m’afegeixo a aquestes veus crítiques, ni que sigui per no alinear-me tàcitament amb col·lectius tan dispars (però tan semblants) com els fatxes del barri de Salamanca, els trumpistes o els agitadors napolitans.

Al contrari, entenc inevitables les mesures que s’han pres (i les que es prendran) i les concebo com una mena de càstig a una societat, la nostra, que no ha sabut en el seu conjunt observar les normes, recomanacions i consells que, dia rere dia, per tots els mitjans imaginables, li feien saber les autoritats sanitàries o polítiques. Amb zigazagues, incoherències, descoordinacions o estúpids enfrontaments partidistes, és cert, però amb un consens de fons bastant clar: moure’s el mínim possible, dur sempre la mascareta, observar una distància prudencial… Les imatges que veiem de forma continuada mostren ben a les clares que molta gent es passa aquestes mesures pel que, de forma fina, en diem l’arc del triomf.

Tornen els temps difícils, ens arriben notícies molt preocupants. El “toc d’alarma” és el primer del tètric hivern que ens espera per no saber ser la societat que hauríem de ser.

[Imatge: elpuntavui.cat; en memòria del Joan Ramon, company d’agrupament escolta i casteller de la Jove de Tarragona, que avui ens ha deixat]

 

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Progressistes de me***

0

L’Ajuntament de Barcelona no ha trobat cosa més important que fer que retirar la medalla d’or de la ciutat a Heribert Barrera. Al Molt Honorable president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. El motiu? Buscant i rebuscant peces de convicció, han aconseguit trobar algunes intervencions de caràcter racista. Les opinions de Barrera sobre negres o indis americans, no sé ben bé quin és el col·lectiu afectat, devien ser, amb tota seguretat, desafortunades, però cal tenir presents el context i les valoracions morals de la societat en el moment en què foren fetes. Jo també rebutjo aquestes manifestacions però, insisteixo, cal tenir en compte quan i com foren fetes perquè per aquesta regla de tres no se salvaria ningú. Ningú té un expedient vital impolut.

Tota la vida ho han fet, però darrerament, certa esquerra i certs progressistes li estan agafant molt gust a trobar-li tres peus al gat a qualsevol fet, notícia, opinió, manifestació artística o literària o, en el cas que ens ocupa, una placa de carrer, un títol o un honor merament simbòlics, i amb l’excusa que, amb les ulleres del segle XXI, pot ser inconvenient per algun col·lectiu determinat, destinar-hi energies i esforços per reescriure el passat, com si així canviés la realitat al seu gust. Deu fer que així dormen més tranquils per les nits.

Hom esperaria d’aquesta gent, sobretot quan ocupen parcel·les importants de poder, que es dediquessin a dur a la pràctica polítiques progressistes de debò, que milloressin les condicions de la vida de la gent, plantant cara a qui calgués i fent valer les seves decisions i actuacions. Vaja, igual que les dretes, però amb més convicció. De camp per córrer en tenen, i molt. Però el que realment els interessa, l’única cosa amb la qual perden temps i diners és en coses tan supèrflues i sense sentit com retirar un guardó a un polític netament antifeixista per alguna que altra declaració impròpia en el passat. Una retirada de guardó a iniciativa, per cert, d’un regidor que s’havia significat per polítiques antiimmigratòries, aquestes sí, netament racistes. Per a l’actual majoria (que no ho és) del govern barceloní això no ha estat cap obstacle. Són una esquerra de merda.

[Imatge: parlament.cat]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Històries des de casa (46: seguim reculant)

0
Publicat el 28 d'abril de 2020

Sembla ser que el gobierno del estado español està decidit a implementar mesures de desconfinament en determinades zones de l’estat, atenent a diverses variables sanitàries, socials, geogràfiques… Vaja, el virus ara sí que entén de territoris. Fins aquí, correcte. El que crida al cel del cas és que prendran de base les províncies!

O sigui, el estado más descentralizado del mundo, el far federalista que il·lumina el món mundial, recupera les províncies, unes entitats creades al segle XIX en un context completament diferent a l’actual i que en casi dos-cents anys pràcticament no han patit canvis, si fem excepció de la conversió d’algunes d’elles en estats independents. Amb la generalització de les comunitats autònomes a tot el territori estatal semblava que es donava el primer pas per desmuntar l’escleròtic règim de governadors civils i diputacions i per posar les bases d’una divisió administrativa territorial moderna, adequada a la realitat de finals dels segle XX i molt més concorde amb els sentiments regionals majoritaris entre la població (no parlo dels fets nacionals, que són una altra qüestió). Però no va ser així: l’arquitectura dissenyada pel senyor Javier de Burgos resisteix impertèrrita per secula seculorum. El fet que constitucionalment s’hagués reservat a la província el paper de circumscripció electoral va ser determinant per la seva supervivència i reforçament davant la llavors incerta distribució de café para todos. 

La prova decisiva fou la persistència de les diputacions, autèntiques vaques sagrades (perquè són intocables, com a l’Índia). Algun dia s’haurà de posar la lupa en les diputacions, almenys en les nostres. Opaques, discretes, sigil·loses… objectiu inconfessat de tot polític que vulgui fer carrera professional. No es va comentar gaire en el seu moment el silenci dels polítics que viuen de les diputacions durant el procés sobiranista. Va ser admirable la seva habilitat per posar-se de perfil, com si la cosa no anés amb ells, quan haurien de defensar la independència de Catalunya com el que més. Bé que ho féu el món municipal.

Ara, gràcies a la recentralització introduïda via estat d’alarma, el Solsonès i les Garrigues, comarques que no tenen res a veure entre elles, seran tractades igual per la miop gestió madrilenya de la crisi, mentre que municipis propers però d’una altra província potser patiran una sort dispar. Estirant una mica els conceptes, Catalunya ja tornen a ser quatre províncies mondas y lirondas, com abans que Prat de la Riba aconseguís la Mancomunitat. Potser hem tornat a la casella de sortida, com el joc de l’oca.

[Image: Javier de Burgos; Viquipèdia]

 

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Històries des de casa (37: al pot petit)

0
Publicat el 19 d'abril de 2020

A la meva vida digital he passat per diverses addiccions. De jocs, vull dir. Vaig tenir l’època del Tetris, després la del Candy Crush i últimament, de l’Apalabrados, que mantinc, però en aquest ja llarg confinament amb els seus dies i llargues hores m’he aficionat al Dropdom. És una mena de Tetris, tot i que menys complex i amb algunes diferències. Aquest darrer consistia en encaixar unes peces de colors de moltes formes que t’anaven caient del cel (cada vegada més ràpidament, i aquesta era la part estressant del joc), de manera que anaves eliminant fileres; si no ho aconseguies, les fileres s’anaven amuntegant inexorablement fins que de manera fatal arribaven a dalt. Fail. La finalitat del Dropdom també és evitar que l’acumulació de peces arribi a dalt, però aquestes només tenen quatre formes, de quatre, tres, dos i un elements, i sorgeixen de sota. L’estratègia consisteix en intentar eliminar, de totes totes les de quatre (que al ser llargarudes costen més de desplaçar i obstaculitzen la caiguda d’altres peces) i, per contra, conservar les peces d’un element, que al ser més petites són més maniobrables i aptes per col·locar en qualsevol forat i, doncs, eliminar una nova filera.

Tota aquesta soporífera explicació té alguna cosa a veure amb el que està passant? Doncs sí. El gobierno del estado español (com emfàticament diu el conseller Buch en les rodes de premsa) insisteix en gestionar la crisi sanitària de forma fèrriament centralitzada, ignorant que l’experiència i el sentit comú aconsellen que les decisions i les actuacions vagin a càrrec de les administracions més properes a cada territori perquè són qui les coneix millor. Una simple llambregada a les estadístiques mostra com en els petits estats europeus l’impacte del coronavirus ha estat menor, i això no es deu a cap intervenció divina, ni és fruit de l’atzar, és perquè els països petits (les peces d’un element) són més àgils a l’hora d’actuar amb rapidesa davant una pandèmia (o davant una crisi econòmica o de qualsevol altre repte col·lectiu) que les peces de quatre elements (els grans estats d’estructura jacobina).

El centralisme espanyol mai no havia desaparegut amb les autonomies, ni molt menys, però amb l’actual estat d’alarma ha exagerat els seus tics fins a extrems que serien ridículs si la conseqüència no fos el patiment de tanta gent. Un exemple. La Graciosa és una petita illa canària habitada per 700 persones on, afortunadament, no s’ha donat cap cas de Covid-19. Doncs bé, el govern central (recordem: la peça de quatre) hi ha aplicat la seva lògica centralitzadora i està tractant l’illa com si fos un barri de Madrid: tothom confinat a casa seva. El mateix café para todos servit a mils de quilòmetres de distància.

[Imatge: softonic.pl]

 

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Històries des de casa (32: quina casualitat)

0
Publicat el 14 d'abril de 2020

A mi tampoc m’ha agradat que la xifra exacta de mascaretes servides pel “gobierno de España” sigui de 1.714.000. Crec que ho han fet a posta. M’imagino algun tèrbol funcionari madrileny decidint-ho i compartint-ho amb la pandilla de col·laboradors que li hauran rigut llefiscosament la gràcia. Dit això, des del nostre bàndol no calia mossegar l’esquer ni elevar l’anècdota a la categoria d’ofensa nacional, perquè amb les nostres petites rabietes ells ja tenen nova munició per seguir disparant les seves perdigonades. Mentre parlem de “casualitats numèriques” no parlarem de les insensates decisions del govern espanyol permetent la tornada a la feina sense que ens expliquin en base a quins criteris dels experts han donat un arriscat pas que els pot passar una factura altíssima. Tampoc parlarem de la ineficaç gestió centralitzada del Ministeri de Sanitat, ni de les penoses rodes de premsa de l’”Alto Mando”, ni de les decebedores primeres mesures econòmiques que està prenent aquella gentussa per pal·liar la situació en que han quedat autònoms, pimes i aturats o per amortir els efectes del que serà, de ben segur, la crisi més important des de la Segona Guerra Mundial (De Guindos dixit). Ni tampoc parlarem, és clar, de la necessitat de posar llum parlamentària als tripijocs de la monarquia espanyola (avui 14 d’abril hagués estat un bon dia).

(Imatge: elpuntavui.cat; foto M.P.)

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb | Deixa un comentari

Històries des de casa (7: ‘nasío pa fumigá el aeropuerto’)

0

El nefast govern central continua resistint-se a ordenar el tancament de ports i aeroports, però ja ha trobat la manera d’intervenir-hi: enviar l’exèrcit i fumigar-los amb aigua i lleixiu (els aeroports, no els soldats). Mirava les imatges de l’arriscada missió a l’aeroport barceloní i no podia evitar la indignació pel mal ús d’uns recursos personals i materials molt necessaris per a altres urgències (això sí que és una malversació!). Alhora era risible contemplar aquella tropa de ghostbusters ruixant el terra de la terminal de la manera més maldestra possible, una operació que fa cada dia, com és lògic, un equip de neteja de manera cent vegades més professional. Se m’ocorre una idea interessant per no haver de patir tant per si es cola algun Covid-19 a les instal·lacions aeroportuàries: tancar-les durant un temps o reduir-ne l’activitat a la mínima expressió.

Que hi hagi d’haver un exèrcit amb nombrosos efectius en un estat és matèria discutible i ara no és el moment de desgranar arguments a favor i en contra, que n’hi ha d’ambdós, però si hi és i el paguem entre tots, es podria dedicar a feines més imperioses i justificades, vist l’embalum que està agafant l’actual crisi sanitària. De manera que no s’entén la penosa operació d’imatge d’ahir. O sí que s’entén: com qui no vol la cosa (i no la volem), l’exèrcit espanyol ja campa per carrers i carreteres del país. Els Piolíns caquis ja són aquí. I fèiem conya, en els dies més intensos del procés sobiranista, de que els tancs no acabaven d’arribar mai a la Diagonal. Doncs mira, ja hi son.

[Imatge: foroparalelo.com]

 

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Històries des de casa (2: ‘por el imperio hacia el virus’)

0

Alarma d’estat. O estat alarmant. Tots els jocs de paraules possibles per definir la maldestra gestió espanyola de la crisi sanitària, retardant-ho tot i oferint “solucions” recentralitzadores i una mica quarteleres. Mentre sentia Sánchez per la tele, no podia deixar de pensar en aquells bans militars que comencen amb un ordeno y mando, seguides d’una inacabable tirallonga de disposicions a acatar sense discussió. Ho podríem donar per bo, però el contingut és nefast. Si el que es pretén és que la ciutadania quedi confinada a casa, que és el que els verdaders experts ens estan dient des del minut 1, no s’entén que la proclamació de l’estat d’alarma permeti anar a estancs, perruqueries o tintoreries; ni que es pugui anar a centres de treball on no es compleixen (o no es poden complir) les condicions sanitàries adequades; ni que es pugui anar als mercats o supermercats sense preveure les inevitables concentracions de gent (la condició humana és així) frisosa per acaparar el paper higiènic, ves a saber amb quines intencions; o que es pugui seguir viatjant tranquil·lament en avió a tot arreu (si ho he entès bé) escampant el que hauria de quedar-se a casa.

El pitjor de tot, ja s’ha dit, és que han aprofitat l’avinentesa per laminar de nou els àmbits competencials més propers al ciutadà. Ja no parlo de temes territorials o ideològics, simplement tècnics i d’eficiència. Se’n diu “principi de subsidiarietat”: la resolució dels problemes, i el Covid-19 n’és un de gravíssim, ha de ser el més pròxima al territori afectat, especialment quan es tracta de perimetrar zones específiques amb presència de persones infectades, com és el cas.  Qui gestionarà més eficaçment els recursos sanitaris, els excel·lents equips directius dels hospitals catalans o aquell ministre d’aire tòtila? Qui estarà en millor disposició de donar ordres per controlar el trànsit, la Prefectura de Mossos o aquell altre ministre de les tortures? 

“Units per vèncer el virus” proclamen avui, ufanosos, tots els diaris del règim. Units? Però no havíem quedat que calia guardar les distàncies l’un de l’altre? És clar, “unidos” té una intencionalitat político-territorial ben evident, proclamada pels mateixos que diuen que el virus no coneix territoris. Doncs sí que coneix un territori: el de l’estat-nació espanyol de sempre que torna de nou, sota qualsevol excusa, aquesta vegada aprofitant una crisi que encara pot agreujar-se més si no es prenen les mesures adequades, les contràries a les que es dibuixen al decret d’ahir nit.

Són un desastre. Espanya acabarà sent el país del món amb més casos per habitant, si no ho és ja. Por el imperio hacia el virus. Cal protegir-se de tots dos com sigui.

[Imatge: m’ha arribat d’un grup de WhatsApp, aquests dies especialment actiu; si algú coneix l’autor de la foto, afegiré aquesta informació]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Enveges britàniques

1

Quina enveja que fan els britànics. Ahir van votar i avui el flamant guanyador, el controvertit Boris Johnson, ja acudia a Buckingham Palace a rebre l’encàrrec de formar govern. Ni el monarca immiscint-se on no el demanen, ni inacabables visites protocol·làries un mes després de les eleccions, ni que “tu no em truques” o “et vull trucar i no m’agafes el telèfon”, ni altres sainets. Es nota què és una democràcia de debò i què no.

Més enveges. Els conservadors i Johnson en particular han guanyat netament la seva aposta plebiscitària (amb la petita trampa del sistema electoral, tot s’ha de dir). Calia deixar clar de totes totes que això de sortir de la Unió Europea era realment una decisió sentida i volguda, i no un escalfament puntual o una rebequeria, i els resultats de les urnes així ho han confirmat. No n’estic feliç, perquè jo era, i continuo sent-ho, partidari de la construcció europea (tant lentament com calgui, si és necessari) i el fet que algun dels estats més poderosos i determinants de la comunitat europea l’abandoni és de plànyer. Dit això, celebro que des d’ahir les coses siguin molt més clares tant pels europeus com pels britànics i que el gran triomfador d’aquesta nova situació sigui algú que es va determinar amb uns objectius, que va prometre que els aconseguiria i que de ben segur els aconseguirà. Les coherències es premien en el molt devaluat món de la política, almenys allí.

La Gran Bretanya se’ns en torna a anar, què hi farem. Tornarem a estar incomunicats quan hi hagi temporal, com assegura la popular facècia britànica. El brexit provocarà de ben segur no poques turbulències polítiques i econòmiques, que ja no ve d’aquí. Potser una d’elles arribarà d’Escòcia. Més enveges. L’Scottish National Party ha millorat resultats a les eleccions i la primera ministra Storgeon ja s’ha apressat a accelerar la proposta d’un nou referèndum per aquella nació que, si s’acaba fent i independentment del resultat, no dubto que serà un nou exemple de civilitat democràtica. En altres latituds no tenim tanta sort. Ens toca canviar enveja (i la resignació que comporta) per actituds més positives si és que de veritat volem sortir del pou on som.

[Imatge: Wikipedia]

Posats a mullar-se

0
Publicat el 26 de maig de 2019

Jo també vaig trobar fora de lloc l’escena de les patadetes a l’aigua per part dels alcaldables barcelonins, una innecessària frivolitat quan precisament un dels que hauria de participar a la foto no ho podia fer perquè és a la presó amb la necessària connivència de tres partits que sí que hi participaven. Fa fins i tot estrany que la cap de llista de la CUP s’avingués a aquella comèdia, ideada per cert pel diari del señor conde. En realitat fa molts anys que critico aquesta pràctica periodística, que allunya més que apropa el ciutadà de la política. Però bé, tal dia farà un any, com tantes coses.

Com que del que es tracta, pel que sembla, és de mullar-se, jo també ho faig formulant una porra-desig sobre els resultats que, a partir de les vuit, ens oferiran les cadenes televisives en aquell festival de coloraines, formatgets i hemicicles virtuals amenitzats amb una banda sonora de tons dramàtics quan no irritants.

Són sis desitjos-possibilitats raonables. Aquests són:

  1. Que els partits independentistes i progressistes obtinguin majoria absoluta a l’Ajuntament de Tarragona.
  2. Que els amics Hèctor López Bofill o Jordi Molinera s’alcin amb la victòria i esdevinguin alcaldes d’Altafulla un dels dos (he de salomònic en aquest cas).
  3. Que un partit independentista guanyi a l’Ajuntament de Barcelona.
  4. Que la llista de Jordi Graupera entri en aquest ajuntament (ni que sigui de correctiu per als partits tradicionals).
  5. Que l’independentisme obtingui més del 50 % de vots a les eleccions al Parlament Europeu (ja seria hora d’assolir el somniat llindar-fetitxe).
  6. Que entrin a l’esmentat parlament un mínim de quatre diputats independentistes (s’entén que catalans, m’és igual els noms).

Ja està dit. A veure què puc celebrar demà i què no.

[Imatge: territoris.cat]

Silenci, que reflexiono!

1
Publicat el 27 d'abril de 2019

Per si algú no ho sabia, aquesta ha estat la Setmana contra el Soroll, una d’aquelles benemèrites i benitencionades iniciatives públiques periòdiques amb resultat més que discutible. Que aquesta setmana hagi coincidit amb els darrers dies d’una de les campanyes electorals més sorolloses i controvertides dels darrers anys no deixa de tenir la seva gràcia. I és que si una cosa ha caracteritzat les setmanes prèvies als comicis espanyols (no generals, si us plau!) del 28-A és la proliferació de crits, baralles, desqualificacions, sortides de to i escandaleres diverses a les xarxes socials, marc definitivament instal·lat com el centre del “debat” que qualsevol elecció política necessita. Llàstima que ja fa massa temps que aquest “debat” (continuen les cometes) hagi derivat en baralles de Corral de la Pacheca no només per la intensitat en decibels (reals o digitals), sinó també en el fons del que es pretén discutir.

Així és impossible reflexionar, una activitat a la que, figura, avui ens hauríem de lliurar. I malgrat tot, alguna cosa caldrà dir sobre el que pot passar demà. A jutjar per les notícies certes, fakes, memes i comentaris diversos que han envaït els nostres ulls i les nostres oïdes en la Setmana del Soroll, demà hi haurà un cataclisme de proporcions còsmiques en la governabilitat de l’estat que encara patim. Jo sóc dels que creuen que el partit innombrable de tres lletres actuarà més com espantall que com una altra cosa. Si és correcte que la seva funció és convertir-se en l’home del sac, volguda pels qui remenen les cireres en última instancia, cal convenir en què ja s’ha assolit aquest objectiu. Es volia que els dels cavalls i les pistoles marquessin el pas del debat i ben bé que ho han aconseguit, des de confirmar l’ítem “Catalunya” com a monotema de debat fins a desviar l’atenció d’altres motius d’interès ciutadà, i mira que n’hi ha: habitatge, infraestructures, serveis socials, radicalitat democrática o, fins i tot, el mateix model territorial de l’estat, abordat amb correcció. Però no cal patir. Malgrat el que puguin afirmar rumors de darrera hora sorgits com a conillets per art de màgia, les tres “extremes dretes extremes” no sumaran majoria absoluta i per tant no cal que agafin acríticament la papereta de PSOE o PSC tots aquells que no les tenen totes i que, honestament, preferirien altres opcions més acostades a la seva manera de pensar i més necessàries en els convulsos moments que vivim.

Parlo indistintament de l’estat i de Catalunya. Si ens cenyim a la nostra nació, és ben cert que el xivarri també ha estat ben considerable, a més de decebedor. Són coneguts els molts motius de controvèrsia que ens han martiritzat a la Setmana contra el Soroll: les trifulgues entre Junts per Catalunya i Esquerra, les acusacions mútues de rebaixes electorals de darrera hora davant la possibilitat d’una investidura de Mr. No és No, les palles mentals (amb perdó) sobre com hem de votar els candidats al Senat, aquella institució que sempre se’ns diu que no serveix per a res. Etcétera. Jo, per la meva part, em limito a desitjar els millors resultats per a les tres llistes de la nostra corda, amb l’esperança de que continuï la situació de bloqueig de l’anterior legislatura i que, de fet, va ser la que va provocar la seva dissolució. Seria la particular adaptació d’aquell axioma “com pitjor, millor” o, per dir-ho en termes més nostrats, “embolica que fa fort” i a veure què.

Demà ens trobarem amb unes paperetes encapçalades per presos polítics. Aquests presos están sent jutjats en un procés amb ribets kafkians. Altres compatriotes están sent processats i se’ls demana una fiança fora mida. Continuen les agressions, els atacs, els insults, les desqualificacions, les provocacions… Convertim el nostre vot en un clam incontestable contra tanta injustícia! Aquest hauria de ser l’únic crit lícit a la Setmana contra el Soroll!

 

 

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb , | Deixa un comentari