Les aigües turbulentes

És diumenge i toca passejar per la capital argentina, prendre el sol i copsar l’ambient ciutadà. Res millor que enfilar el carrer Defensa, a l’emblemàtic barri de San Telmo, que tots els diumenges es tanca al trànsit rodat i és ocupat, a banda i banda, per centenars o potser milers parades d’artesania per a gaudi i delícia dels nombrosos turistes. En una d’elles hi compro uns imants de nevera il·lustrats amb vinyetes de la Mafalda, el personatge de Quino que mai no ha deixat d’estar d’actualitat. ¿Què opinaria, la perspicaç (i una mica pedant, cal dir-ho) nena de l’incontestable triomf de Milei? No ho sabrem mai, però en un dels imants que compro apareix Mafalda clavant un cartell a un globus terraqui amb la llegenda “Cuidado, irresponsables trabajando“. Premonitori. Curiosament, Mafalda és la protagonista d’una de les atraccions turístiques de la zona, un monument (a dalt) on apareix acompanyada dels seus inseparables amics Manolito i Susanita. En el moment de passar-hi per davant, la cua de gent per fer-s’hi una foto asseguda al seu costat és enorme.

Prossegueixo la inacabable passajada pel carrer Defensa fins a la seva desembocadura, la plaça Dorrego. Expliquen les guies que normalment és un tranquil i recollit espai ideal per prendre-hi un refresc o un cafè. Recordaria una de les normbroses places gracienques. Però els diumenges és envaïda per paradetes d’antiguitats i hordes de turistes que les tafanegen. A les immediacions d’aquesta plaça entro en una botiga que em resol la sempre angoixant pregunta de ¿què els porto de record a familiars i amics, que agradi i pugui dur-se a la maleta sense problemes? Alfajores. És la galeta típica argentina, a base de dulce de leche i xocolata. Una veritable bomba calòrica. De fet, les capses en què es comercialitzen llueixen, per llei, unes cridaneres etiquetes advertint de l’excés de sucres i de greixos saturats. Recorden aquells impactants avisos dels paquets de tabac recordant els perills de la nicotina. Una mica de mala consciència sí que tinc de portar això als meus, però en fi…

La tarda dominical la dedico a fer més quilòmetres per una altra zona d’interès: Puerto Madero (a dalt). Buenos Aires, com moltes altres ciutats portuàries, ha reconvertit part de les antigues instal·lacions en espais d’esbarjo mitjançant una ambiciosa reforma urbanística. Entre gratacels i moderns edificis, tant ciutadans com visitants gaudeixen d’una inacabable oferta d’oci o gastronòmica i llargs passeigs per prendre el sol o l’aire. Hi ha també un enorme parc que és una reserva ecològica, que tanca a les sis de la tarda, hora en què, mira quina casualitat, hi arribo. Una de les llenques d’aigua de l’antiga zona portuària pot ser ara travessada per un pont dissenyat per Calatrava. No, no hi rellisco ni hi pateixo cap accident. Tot el contrari, m’hi trobo una moneda d’un pes, l’única metàl·lica que hauré vist en tot el viatge. M’ajupo i me l’enduc per a la col·lecció.

[continuarà]

[Imatges: turismo.buenosaires.gob.ar i Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!