Les aigües turbulentes

Santiago compta amb dues excel·lents talaies on contemplar des de les altures tota la ciutat de punta a punta. Avui hi pujo, una rere l’altra. La primera és el Cerro de San Cristóbal. Les semblances amb el Tibidabo són més que evidents i faciliten fer-ne una comprensible descripció. Amb una altura de 880 metres sobre el nivell del mar, forma part del parc metropolità de Santiago, un conjunt de turons de 7 km2 reforestat a principis del segle XX. S’ascendeix fins al cim mitjançant un funicular que aviat celebrarà el seu centenari i que té una parada intermèdia per accedir al proper parc zoològic. També compta amb un telefèric que connecta l’estació superior del funicular amb l’entrada oriental del parc. Per cert, el primer esment que trobem del Cerro de San Cristóbal és del nostre virrei Amat, quan exercia de governador a Xile. El cim del Cerro és ocupat per diversos edificis religiosos i algunes instal·lacions recreatives i és presidit per una enorme imatge de la Mare de Déu, de 14 metres d’alçada (a l’esquerra), visible des de molts punts de la ciutat. Em sobta trobar-hi una capella erigida per bascos (la immigració d’aquests a Argentina i Xile fou en el passat molt notable) i al davant un arbre, rebrot de l’arbre de Gernika, decorat amb ikurriñak. Des dels peus de la imatge es desplega una magnífica panoràmica de Santiago.

L’altra manera de veure la ciutat des de dalt consisteix en pujar a la Gran Torre Costanera (a dalt). Es tracta d’un gratacels de 300 metres, el tercer més alt de l’hemisferi sud, acabat el 2015 i obra de l’estudi arquitectònic de César Pelli. Com a atracció turística que és cal passar per caixa, el que dona dret a pujar amb un dels ascensors a una considerable velocitat (40 metres per segon, com rutinàriament es veu obligat a comentar l’ascensorista cada vegada que hi puja gent) i que per un moment et tapa l’oïda. Els dos miradors (a les plantes 61 i 62) són espectaculars i, al contrari que el Cerro de San Cristóbal, aquí la vista és de 360º, el que permet que la vista atansi no sols la ciutat estricta sinó la serralada dels Andes o l’aeroport de la ciutat. Algú es preguntarà (jo abans també) com és que se’ls va ocórrer aixecar aquesta agosarada construcció en una zona d’activitat sísmica tan alta com Xile. Vull creure que tots els càlculs d’estructura i assaigs dels materials emprats es van fer amb molta cura i precisió perquè els terratrèmols, grans o petits, són continus aquí. Els meus informants m’asseguren que de mitjana cada setmana n’hi ha un de perceptible. De fet, llegint les guies del país i de la ciutat, és habitual trobar referències a edificis destruïts pels sismes i després reedificats. La catedral actual del segle XVIII, sense anar més lluny, és la que fa quatre al mateix lloc.

Baixo de la gran torre, tant alta com l’Eiffel, i l’ascensor ens deixa a la planta 5, directament a un gegantesc centre comercial ple d’atabalades multituds anant i venint, mirant i comprant. A dalt, l’encant de les vistes i dels paisatges infinits, a baix, el tràfec prosaic de la societat de consum.

[continuarà]

[Imatges: Viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!