Les aigües turbulentes

Poques ideologies més allunyades de la meva manera de pensar que el justicialisme o peronisme. No obstant això, admeto una certa atracció per la figura d’Eva Duarte, la dona de Perón, de biografia novel·lesca i fascintant.  Potser per això, i sense proposar-m’ho expressament, durant la meva estança a Buenos Aires visito de manera seguida tres llocs més o menys relacionats amb la seva figura.

El primer és el cementiri de la Recoleta (a sota), que ha esdevingut un reclam turístic per l’espectacularitat o bellesa dels seus monuments i per la significació dels personatges que hi són enterrats. Cobren l’entrada. No és gran, ni perdedor. Meticulosament ordenats en carrers, com si fos una ciutat, s’arrengleren criptes, mausoleus i capelles (cap nínxol). Un dels mausoleus, discretament situat, correspon a la família Duarte i hi són servades les restes del seu membre més il·lustre, l’Eva Perón. Alguns motius florals i petits grups de turistes fent fotos són l’única prova de la seva singularitat respecte a la resta de construccions. A una altra zona del cementiri, en una llunyania probablement no buscada, es troba una mena de capella amb el sarcòfag de Raúl Alfonsín, el primer president de la democràcia argentina restaurada i representant del radicalisme, la força política oposada al justicialisme. Però a la Recoleta hi ha les tombes de molts més factòtums: polítics, militars, empresaris i artistes reposen aquí sota tota mena de construccions, amb varietat d’estils artístics (hi destaquen el modernisme i l’art déco), de gustos a vegades discutibles i més ben o mal conservats, decorades amb àngels, creus o calaveres.

Tinc la curiositat de conèixer també el teatre Colón, al centre de la ciutat, una enorme i magnificent infraestructura cultural que conserva un aire digne i una mica decadent en les seves sales, escales, sostres i escultures. La visita és enterbolida per dos imprevistos. Primer, per raons d’horaris només puc apuntar-me en una visita guiada en anglès; entre que domino les beceroles de l’idioma i que la guia és local i parla un idioma bastant d’estar per casa, me’n surto com puc. L’altre hàndicap, que ja se’ns adverteix a la taquilla, és que el principal motiu d’interès, és a dir, la sala de concerts, està a les fosques perquè s’estan enllestint els preparatius de l’òpera Madama Butterfly que justament aquesta nit s’hi estrenarà. Efectivament, no ens és permès contemplar el recinte amb tota la seva fastuositat i brillantor però tot i així podem entrar-hi i seure-hi per veure, en la penombra, com els encarregats del teatre fan les proves de llum i so pel grandiós espectacle puccinià que tindrà lloc en unes hores. El Colón, el teatre més gran de l’hemisferi sud fins que es construí l’òpera de Sydney, ha viscut moltes soireés de pompa i de glamour i segurament en més d’una ocasió comptaren amb la presència d’Eva Perón, elegantment abillada per a l’ocasió.

La darrera escala del tour peronista és, com no, el museu dedicat a la figura d’Evita (a dalt). Instal·lat en un dels hogares de tránsito, una mena de cases d’acollida d’infants i mares desvalgudes que ella promogué, recull tota mena de records de la que fou adorada primera dama argentina: vestits, bosses, sabates, però també fragments de discursos i noticiaris de l’època en que exercí tanta influència sobre la nació, com ara un sobre la seva “gira de l’arc de Sant Martí” per Europa, el 1947, en què fou aclamada per les multituds. La mare me n’havia parlat d’aquesta visita, i recordava el contrast de personalitats i indumentàries entre Evita, desimbolta i exuberant, i la dona de Franco, apagada i quica. Tot el museu és exposat a la seva major glòria. S’evita (valgui el joc de paraules) o en tot cas es passa de puntetes sobre qualsevol aspecte biogràfic que pugui enterbolir la seva memòria, com els seus orígens com a modesta cantant o l’estreta relació del peronisme amb altres dictadures. Al contrari, es destaca la seva incansable tasca social en favor dels més desafavorits o la decisiva intervenció en la consecució del vot femení.

Queda poc del culte a Evita i encara menys de l’autèntic peronisme dels anys quaranta i cinquanta. Una frase atribuïda a Evita (“volveré y seré millones“), que en realitat és d’un escriptor dita temps després de la seva mort, sembla augurar un retorn ni que sigui figurat de la seva figura i del bàndol polític que representava, però les eleccions presidencials de diumenge ho desmenteixen. Concretament, els millones de vots que diumenge passat obtingué Massa (justicialista) no van servir per vèncer Milei, un personatge per cert diametralment oposat a Evita Perón.

[continuarà]

[Imatges: diariohoy.net i bairessecreta.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!