Per raons de caire personal que, naturalment, no explicaré aquí, la pel·lícula La ley del deseo és una de les més significatives de la meva vida. Si dic que la vaig veure per primera vegada el 15 de juny de 1988, si puc fixar-ne la data amb tanta precisió, ja constato que aquesta cinta és important per
Ahir em tocà ser president d’una mesa electoral. Encara que per edat ja tenia la possibilitat d’escapolir-me’n, no vaig deixar escapar l’ocasió de viure aquesta experiència personal. Per la meva participació en el passat com a interventor o apoderat en comicis catalans, ja sabia el que és estar-se catorze hores dominicals tancat en una escola
L’illa de La Graciosa és la vuitena de les Canàries, la més petita de les poblades, factor que li confereix un encant especial. Són només 29 quilòmetres quadrats poblats per 721 habitants. D’origen volcànic com la seva veïna Lanzarote, hi és unida mitjançant ferris. La Graciosa fou la meva destinació fa una setmana, esdevenint la
Una nova experiència. Per primera vegada a la meva vida he conduït un vehicle elèctric primer i un híbrid després, durant uns dies. Un desastre. Jo, conduint dos cotxes completament desconeguts, farcits de botons i pantalles tàctils, i acompanyat de la meva parella, afectat d’allò que es coneix com “la síndrome del copilot” (pensant-se que
Les revistes de la nostra infància (anys 60), almenys les que arribaven a casa, es dividien bàsicament en tres grups: el Cavall Fort, ara d’actualitat per lamentables raons de tots conegudes; el TBO de tota la vida (el de La familia Ulisses i Josechu el Vasco); i les del grup Bruguera: Tío Vivo, Pulgarcito, DDT
Última gran pel·lícula (1982) del que podríem dir-ne “època clàssica” del cinema. Després, tot ha començat a decaure indefectiblement, almenys pel que fa a la comèdia i al musical, gèneres en els que s’inscriu aquesta elegant i inoblidable obra de Blake Edwards, protagonitzada per la gran Julie Andrews, Robert Preston i James Garner. Ho té tot: