Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Astrònoms d'ara i d'abans

Brian Marsden, in memoriam

0

Marsden

Álvaro López, membre del departament d’Astronomia i Astrofísica i de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, treballa de fa anys en la detecció i en la determinació d’òrbites d’asteroides. Des de l’amistat ens parla de les seues relacions amb Brian Marsden així com de les seues qualitats humanes.


Brian Marsden (1937-2010) ha estat una figura fonamental, internacionalment reconegut pel seu treball en astrometria i mecànica celeste. Com a director del Minor Planet Center i del Central Bureau of Astronomical Telegrams va gestionar el processat i càlcul dels elements orbitals de centenars de milers d’objectes.

El seu treball va obrir també la col·laboració amb els astrònoms aficionats, que contribueixen significativament en la millora de les dades orbitals que disposem d’asteroides i cometes. La seua bona relació amb els mitjans de comunicació internacionals li va permetre ajudar a conscienciar al públic general sobre la presència d’asteroides propers a la Terra potencialment perillosos.

Vaig conèixer al Dr. Marsden el 1989, durant un congrés sobre asteroides, cometes i meteors celebrat a Upsala. En aquells dies ja tenia contactes amb ell a través de l’enviament d’observacions d’asteroides realitzades a València, però el seu coneixement personal va ser una sorpresa molt agradable per a mi, donat el seu interès pel nostre treball i la calidesa del seu tracte personal.

Vaig tornar a veure’l el 1990, en una breu visita al Minor Planet Center (MPC) del Smithsonian Astrophysical Observatory. El seu despatx, un racó en un extrem d’un barracot de fusta, atapeit de llibres i sense quasi espai per a rebre visites, demostrava la seua senzillesa i qualitat com a persona, lluny de cap pretensió personal i dedicat completament al seu treball.

En anys successius vaig tindre nous contactes de treball i trobades ocasionals amb ell, en els quals va mantenir una actitud amable i receptiva, interessant-se sempre per les nostres activitats.

Fa ara dues setmanes em vaig interessar per ell a Boston, durant la reunió del ADASS XX. Els seus col·legues participants en el congrés em van dir que estava retirat, però que seguia en actiu, treballant des de la seua casa. Només puc afegir que ho he sentit molt i que la seua figura serà recordada i enyorada pels membres de l’àmplia i dispersa família dels cercadors i seguidors de cometes i asteroides.

Per a completar aquest record i homenatge a un personatge de la seua categoria humana i científica, els remet a que llisquen la seua biografia en les pàgines del Center for Astrophysics d’Harvard.

Brian Marsden, caçador d’asteroides i cometes

0

Marsden

Amb 73 anys, ens deixava fa uns dies l’astrònom britànic Brian Marsden.  Nascut a Cambridge, Anglaterra, l’any 1937, ha dedicat la seua vida a l’estudi dels cossos menors del sistema solar: els asteroides i els cometes.

Abans de l’invent d’internet els astrònoms que descobrien un fenòmen sobtat al cel, com per exemple, una supernova, un nou cometa o un asteroide havien de comunicar-se per telèfon o telegrama a altres observatoris per avisar i confirmar l’event. La transmissió de la informació era lenta i parcial. Per centralitzar les dades  d’aquests fenòmens transitoris es creà l’Oficina Central de Telegrames Astronòmics que s’encarregà de disseminar els descobriments de manera ràpida i eficient, primerament amb telegrames i actualment amb correu electrònic.

Brian Marsden va dirigir aquesta oficina de la Unió Astronòmica Internacional (IAU) a la Universitat de Harvard des del 1986 al 2000 però la faceta més important del seu treball era l’estudi de la trajectòria de cometes i asteroides. Molts d’aquests són observats només algunes poques vegades de manera que la seua òrbita està molt mal determinada. Per això milers d’astrònoms observen els passos pròxims d’aquests cossos per millorar-ne l’òrbita, algun fins i tot des dels telescopis de l’Aula d’Astronomia a Burjassot. Amb  observacions d’asteroides suposadament nous, Marsden va predir el redescobriment de l’asteroide Adonis l’any 1977 perdut per falta de dades des de l’any 1936.

I és que Brian Marsdem va dirigir entre 1978 i 2006 el Centre per a Planetes Menors, també a la Universitat de Harvard, d’on centralitzava tota la informació sobre noves dades d’asteroides i cometes. I quan els números correlatius assignats als asteroides arribaren al 10000, va proposar assignar-li  aquest número a Plutó per fer palés que aquest cos era només un cos menor però no un planeta. Ningú li va fer cas. El destronar un planeta és molt difícil.

No va ser fins el 2006 quan Plutó va deixar de ser planeta passant a la nova categoria de Planeta Nan. La influència de Brian Marsden en la reunió de Praga de la IAU per aconseguir-ho va ser decisiva.
El Centre per a Planetes Menors li dedica aquesta pàgina: MPEC 2010-W10 : BRIAN MARSDEN (1937 Aug. 5-2010 Nov. 18)

El cel de setembre de 2010

3

Lacaille

Agost acaba i també, sembla, la gran calorada. Les observacions populars deixen pas a les observacions a casa, a la muntanya o, per qüestions de faena, al Campus de Burjassot. Al cel encara podem veure les grans constel·lacions estiuenques com el Cigne, l’Àguila o la Lira. I al cap al sud, les constel·lacions de Sagitari i Capricorn són ben visibles.En aquestes dates i des de les nostres latituds poden veure dues petites constel·lacions del cel de l’hemisferi austral a ran de l’horitzó sud. Les petites constel·lacions de Telescopi i Microscopi  estan situades als peus del Sagitari i de Capricorn i varen rebre aquest nom de l’astrònom francés Nicolas-Louis de Lacaille. Durant la seua estada a l’observatori del Cap de Bona Esperança a l’Àfrica del sud a mitjans del segle XVIII va donar nom a 14 grups estel·lars entre ells, aquests dos. El seu racionalisme el porta a fer un homenatge a uns instruments científics que havien revolucionat la ciència, per observar objectes llunyans i ben grans i per introduir-se en les meravelles de la cèl·lula. Aquestes eines van resultar tan útils que van permetre la creació de l’astronomia moderna i de la microbiologia.

Ara bé, aquestes petites constel·lacions no són fàcils de veure des del nostre país. No tenen estrelles massa brillants  i a més a més necessitaríem un horitzó sud ben lliure de boires i d’obstacles naturals com muntanyes o arbres. L’estel més brillant de Telescopi és α Tel de només magnitud aparent 3.49

Sembla que setembre no serà un bon mes per veure planetes a unes hores fàcils. Només Júpiter serà factible veure’l bé ja des de la primera part de la nit.

Segueix…

Els planetes Venus, Saturn i Mart es troben molt prop de l’horitzó oest i només es podran veure uns minuts després de la posta del Sol. Caldrà esperar millors temps per a observar-los.

Júpiter ix per l’horitzó est poc després de la posta del Sol a principis de mes però ja es trobarà alt a finals de mes en fes-se de nit. Serà el planeta més interessant del mes.  Cal aprofitar-ho per a veure’l amb els prismàtics o amb el telescopi.

Mercuri es veu a l’eixida del Sol a partir del dia 10 fins a finals de mes per l’horitzó est. El dia 19 es trobarà a la seua màxima separació del Sol i serà més fàcil veure’l. És el que s’anomena, tècnicament, la seua màxima elongació oriental.

També cal esmentar les efemèrides interessants del mes.

El dia 11 de setembre la Lluna, amb un fi quart creixent, se situarà només a 3 graus del planeta Venus. Això ve a ser com l’angle que abasten dos dits estesos al cel.

El dia 22 i 23 la Lluna es situarà ben a prop del planeta Júpiter. Bon moment per fer-los una fotografia junts.

Actualment el planeta Urà, descobert per William Herschel el 1781 des del jardí de casa seua a Bath, es troba en la mateixa direcció que Júpiter. El dia  18 de setembre els dos planetes es trobaran a només 0.8 graus un de l’altre, una distància sobre la volta celeste que equival a menys de dos diàmetres lunars i és menor que el tros de cel que cobreix el dit petit o menovell amb el braç estés. Un telescopi mitjà amb pocs augments pot tindre els dos planetes en el mateix camp de l’ocular. Serà ben curiós veure com el planeta Urà presenta un petit disc en les proximitats del gran disc del planeta gegant.

La Lluna va ser quart minvant el passat 1 de setembre, presentarà la fase de nova el 8 mentre que el 15 de setembre serà quart creixent. Finalment el 23 de setembre serà lluna plena.

El cometa Hartley 2 s’aproxima al centre del sistema solar. Amb un nucli d’1 km de diàmetre passarà ben prop de la Terra el 20 d’octubre. De moment aquest mes de setembre començarà a ser visible. Ja en parlarem més endavant.

Foto: William Herschel, National Portrait Gallery, London: NPG 98 Wikimedia Commons.

Adéu Paco Avària

2

Paco Avaria 1

Ahir, dia 5 de juliol, ens va deixar Francesc Avària, amic i professor de Biologia i Geologia de l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna i gran amant de l’astronomia, matèria optativa que va impartir durant molts anys i que va ajudar a divulgar entre la joventut vallera. Hui, al seu funeral civil al cementeri de Potries, el seu poble, del qual fou regidor, se li ha retut un sentit homenatge per part de l’alcalde, d’un regidor de l’Ajuntament i dels companys de l’institut on ha treballat durant 18 anys.

Paco, extraordinari professor i millor persona, company i amic, et dediquem l’adaptació d’un poema del Llibre d’absències de Miquel Martí i Pol:

Ens costa imaginar-te absent per sempre.

I tants records de tu se’ns acumulen

que ni deixen espai a la tristesa,

i et vivim intensament sense tenir-te.

No volem parlar de tu amb veu melangiosa;

ens dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia,

però d’aquest dolor en traiem la força

per llegir-te aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, ens esforcem a créixer

sabent que creixes tu també amb nosaltres:

projectes, il·lusions, desitjos, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguen,

i amb tu i per tu somiem en acomplir-los.

Paco Avaria 2

Te’ns fas present en les petites coses

i és en elles que et pensem i t’evoquem,

segurs com mai que l’esperança de sobreviure

és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l’esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent, tal volta,

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets, i el temps ara ens transcorre

entre el record de tu, que ens acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixies,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d’aquests mots tendrament et pensem

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i la vivim, i en tu se’ns representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

Tu ja no hi ets, però perdures

en les coses i en nosaltres de tal manera

que ens costa imaginar-te absent per sempre.

No hi ha res que puga substituir l’absència d’una persona estimada, ni tan sols hem d’intentar-ho; hem de suportar senzillament la separació i resistir. En principi això pareix molt dur, però, al mateix temps, és un gran consol. Perquè ens queda un buit, un buit tan gran sense omplir que ens uneix encara més al ser estimat. Davant d’eixe immens buit, que no podem omplir, i encara que siga amb dolor, ens hem de sobreposar amb els records més bells i rics.

Guardem en la memòria, com un regal valuós, la imatge i la bondat del nostre estimat Paco. Deixem que la gratitud per totes les coses bones que ell va fer, la gratitud per totes les vivències que amb ell vam compartir transforme el suplici del record en una callada alegria i ens done forces per suportar la separació i mirar cada nou dia amb esperança. Crec que una persona tan entranyable i tan vitalista com ell així ho voldria.

Fotos: Paco i les seues companyes a l’institut. Eclipsi anular de Sol del 3 d’octubre de 2005.

Publicat dins de Astrònoms d'ara i d'abans i etiquetada amb | Deixa un comentari

Vicenç Mut i el cràter a la Lluna

0
Publicat el 16 d'abril de 2010

Dimecres es presentà a l’Espai Ciència de l’Octubre CCC de València el llibre Vicenç Mut i Armengol (1614-1687) i l’astronomia, a cura de Víctor Navarro Brotons. L’amic Juli Peretó en va ser el presentador i, malgrat declarar que no és astrònom sinó bioquímic, fa al seu bloc una apassionada i detallada explicació de la trajectòria vital i científica d’aquest astrònom mallorquí del segle XVII que va investigar els cels i els seus moviments entre les èpoques de Kepler i Newton.

L’italià Giambattista Riccioli, aprofitant l’extensió planetària de l’orde de Jesús, a la qual pertanyia, va construir una xarxa de corresponsals científics per tot el món. Excel·lents astrònoms van compartir projectes, dades i potser també telescopis a mitjans del segle XVII. D’aquest projecte global destaca a casa nostra l’astrònom mallorquí Vicenç Mut. No només va ser astrònom, sinó també arquitecte militar i fins i tot historiador ja que va ser nomenat cronista de Mallorca. Durant l’estada que va fer l’astrònom valencià Josep
Saragossà
a Palma va fer bona amistat amb ell. Saragossà destacà per l’astronomia pràctica i es feia ell mateix les lents. De Mut no sabem si les comprava o, com el valencià, les feia també.

Riccioli va fer nombroses observacions de la Lluna i va assignar a accidents geogràfics com cràters, mars i muntanyes  el noms dels astrònoms de prestigi amb els quals es relacionava. La major part de la seua nomenclatura encara s’utilitza. Al mapa de Riccioli de 1651 podem trobar, prop del pol sud lunar, un cràter de 78 km de diàmetre i quasi 4 de fondària que dedicà al seu col·lega i pel que sembla, amic, Vicenç Mut de Palma, el cràter Mutus.

El llibre de Victor Navarro reprodueix a la coberta el mapa de la Lluna de Riccioli on s’hi ubica el Mutus.

Podeu veure a la fotografia adjunta com sobre el cràter Mutus, d’uns 4000 milions d’anys d’antiguitat s’hi poden veure 3 cràters més petits i joves (ja que estan a sobre) al seu interior, mostrant-nos l’intens bombardeig a la que fou sotmés l’interior del Sistema Solar en les seues primeres etapes.

És curiós que el cràter Mutus és d’interés actualment ja que per la seua proximitat al pol sud ha estat inclòs en la llista de 50 cràters a estudiar per a la futura exploració humana del nostre satèl·lit. Llàstima que Obama acabà de cancel·lar el projecte de tornar a la Lluna pel 2020 amb el costossísim programa Constellation.

Foto: El Cràter Mutus. Detall d’una foto de cràters lunars de l’impressionant astrofotograf americà Jim Ferreira.

Passejant per la Fira del Llibre Antic

0

Com bé va dir l’amic Peretó el diumenge 21 acabà la 33ena Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de València que coincidint amb les festes falleres es planta a l’eixample de València, l’Avinguda del Marqués del Túria. He estat passejant la fira en busca de d’ocasions i de petits regals astronòmics. Des del segle XIX els astrònoms han escrit molt per al públic, divulgant l’astronomia en ocasions de grans efemèrides astronòmiques com per exemples eclipsis de Sol.  És per això que es poden trobar obres de divulgació dels astrònoms pioners del XIX i primeries del XX.

He trobat l’obra en dos volums Astronomia popular de Augusto T. Arcimis. L’obra és de 1901 i és un compendi de l’astronomia del canvi de segle, un moment en que encara es parla de nebuloses espirals ja que el que ara coneixem com a galàxies es pensava que eren només part de la nostra i única galàxia. I Plutó no existia encara…

Arcimis era sevillà i era amic de Giner de los Ríos. Aquest l’acostà a la Institución Libre de Enseñanza. Augusto T. Arcimis era astrònom aficionat i també metereòleg. Va crear, amb l’ajut de Giner de los Ríos, el Instituto Central Meteorológico i va ser el seu primer director. Estava en contra de les institucions astronòmiques de finals del XIX com l’Observatorio de la Armada a Cádiz i l’Observatorio de Madrid per  fer una astronomia antiga mentre que ell ja usava les noves eines de l’espectroscòpia. És curiós que a casa nostra el valencià Josep Joaquim Landerer pensava i feia el mateix des del seu observatori a Tortosa.

Landerer va observar l’eclipsi de sol de 1905 des d’Alcossebre mentre que Arcimis l’observà des de Burgos però des d’un globus situat a quasi 4000 metres d’alçada…

Les obres d’Augusto T. Arcimis van servir per instruir els astrònoms més joves també autodidactes com Eduard Fontseré i Riba o Josep Comàs i Solà.

I de Comàs i Solà he comprat Astronomia, una obra de 1935. Aquest astrònom que descobrí 14 asteroides des de Barcelona així com l’atmosfera de Tità, va ser director de l’Observatori Fabra. També era un hàbil divulgador. Escriví més de 600 articles a la Vanguardia. Però Josep Comàs i Solà mereix un article o més a aquest modest bloc. Ja en parlarem més.

Només treballaràs en una petita universitat femenina…

1

Virginia Trimble

La reivindicació del paper de la dona en la ciència i en especial en l’astronomia ha estat un dels projectes estrella durant l’Any Internacional de l’Astronomia. El projecte Ella és una Astrònoma i la publicació d’un calendari d’astrònomes històriques van ser algunes de les activitats que vàrem realitzar l’any passat per destacar el paper de la dona en els avenços de l’astronomia.

L’any passat Alejandro Amenabar va retratar magistralment la vida d’Hipàtia, astrònoma del segle IV a la seua pel·lícula Agora. Ella va ser la primera astrònoma coneguda.

La dona científica sempre ha existit encara que quasi sempre ha estat a l’ombra i el seu treball no ha estat mai massa reconegut. Elles han hagut de lluitar, de vegades més que els seus col·legues homes, per arribar al mateix lloc de treball. Així, per exemple, per tindre accés al gran telescopi de Mount Wilson, Margaret Burbidge contava que havia d’usar el nom del seu marit, un astrònom teòric.

L’AIA2009 a València volia acabar amb un acte molt significatiu en aquest àmbit.  Aquest s’ha allargat molt a causa de la llargària dels tràmits que cal fer però quedava homenatjar a una astrònoma en particular que ha fet aportacions cabdals al coneixement de l’Univers.

Virgina Trimble ha destacat com a astrònoma, sense cap mena de dubte, però també per lluitar molt per elevar la posició de la dona en la ciència. La Dr. Trimble no ha patit tant per arribar a l’elit mundial de l’astronomia com sofriren les astrònomes de la generació anterior a la seua, però ella també s’ha sentit menystinguda per ser dona.

Per tot això el divendres passat el rector Tomàs la va nomenar Doctora Honoris Causa per la Universitat de València. El departament d’Astronomia i Astrofísica, l’Observatori Astronòmic i la Unitat d’Igualtat de la Universitat vàren proposar fa uns mesos que se l’honorés amb aquest Doctorat. El professor Vicent Martínez destacava en la seua Laudatio el seu treball científic i en defensa de la dona però també el seu caràcter afable i el seu fi sentit de l’humor.

Ella, en el seu discurs, va fer una descripció dels seus resultats científics més rellevants però també va fer esment de les poques perspectives professionals que, per ser dona, li donaven els seus tutors a l’inici de la seua carrera…

Virginia Trimble (Los Angeles, 1943) va estudiar Astronomia i Física en la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, i va obtindre el doctorat en Astronomia en Caltech i el Master of Arts en la Universitat de Cambridge (Anglaterra) en 1969.

Ha treballat com a docent i investigadora en prestigioses institucions com ara el California Institute of Technology (Caltech), la Universitat de Cambridge, el Laboratori d’Investigació Hughes de Malibú, la Universitat de Maryland, l’observatori de Las Cumbres (Califòrnia) i la Universitat de Califòrnia a Irvine. Ha format part de panells assessors de la NASA, el telescopi espacial Hubble, la Institució Smithsoniana, l’Institut Espacial de Califòrnia, l’Observatori Lick, l’Observatori Nacional de Radioastronomia, l’Observatori Nacional Kitt Peak, l’Acadèmia Nacional de Ciències, la Societat Americana de Física, l’Institut Americà de Física, la Fundació Nacional de Ciència, i molts altres.

Actualment és professora del Departament de Física i Astronomia de la Universitat de Califòrnia a Irvine. Ha publicat més de 600 treballs científics i ha estudiat evolució estel·lar, incloent els nans blancs, supernoves i púlsars així com estels binàries, cosmologia i l’impacte de la física i l’astronomia en la societat.

Victoria TrimbleEn el parlament després de rebre el doctorat honorífic va començant donant gràcies a la Universitat de València per l’honor i amb fi humor va recordar que  ja havia vingut a València l’any 2000 a un congrés sobre Cosmologia que Francisco Tomàs, aleshores vicerector d’investigació, va inaugurar i que, per tant, els vicerectors també podien promocionar…

Ella estudià astronomia però en acabar li recomanaren que fera un màster per a ensenyar física. Total, pensaven a la facultat, una dona només podrà donar classe en una petita universitat femenina… Tanmateix no es rendí. Tingué sort ja que en aquell moment desapareixia als Estats Units la legislació que impedia que les dones demanaren beques, anaren a les facultats més prestigioses o que demanaren, amb el seu nom real, temps d’observació als telescopis més grans.

Ara però les dones ja poden accedir en igualtat de condicions a tot però sembla que no se’l dóna els temes més candents per a investigar. Això li passà a ella però va demostrar que fins i tot dels objectes més avorrits de l’Univers se’n pot aprendre.

Ella dedicà la tesi a l’estudi de la Nebulosa del Cranc, immens residu d’una supernova. Estudià la seua estructura i el moviment del seu gas. No semblava massa interessant a priori. Però va ser llavors quan una altra dona, Jocelyn Bell, descobreix els púlsars i la Nebulosa del Cranc, amb un pulsar al seu mig, va esdevindre tema d’estudi prioritari.

Però no només ens parlà de ciència i del paper de la dona en ella sinó també del paper de la ciència actual.

Per això no vull acabar sense posar la part final del seu discurs, ben eloqüent de com veu el paper de la ciència en la societat moderna:

Vull  acabar amb una cita i una breu conclusió. “El vertader motiu pel qual la ciència ha de ser part important de l’educació és que ja no és possible que existesca una ciutadania intel·ligent a menys que comprenguem el lloc de la ciència en la vida quotidiana”. Sembla com extreta del discurs que donà ací l’any passat el doctor honoris causa Richard Dawkins. En realitat, aquestes paraules són de l’erudit britànic Lancelot Hogben i foren escrites el 1936, any en què fou elegit membre de la Royal Society (Londres) i que publicà en la seua obra de divulgació més coneguda:  Mathematics for the Million. Òbviament, estic totalment d’acord amb Dawkins i Hogben sobre aquest punt. Però la ciència no és gens excepcional en aquest aspecte. És clar que tots necessitem saber alguna cosa d’economia, d’altres cultures (passades i presents), d’història i de filosofia, i indubtablement d’altres disciplines. En aquest sentit els que pertanyem al món acadèmic hem de recordar que estem tots en el mateix bàndol. Ens prenem seriosament el coneixement i la recerca del coneixement no solament en els nostres àmbits propis, sinó en els dels altres. Aquest ha de ser el primer pas cap a l’enteniment del món que ens rodeja i l’intent de canviar (i n’hi ha moltes), d’acceptar-ne les que no es poden canviar i de posseir la saviesa per a conèixer la diferència.


Foto:
1.- Virginia Trimble en el seu parlament. Enric Marco.
2.- Virginia Trimble rep el doctorat Honoris Causa de la mà del rector Tomàs, junt a Vicent Martínez. Universitat de València.

Agora

0

Hipatia

Hipàtia és considerada la primera astronòma de la història. La seua vida, els seus ensenyaments i la seua tràgica mort han estat portats a la gran pantalla per Alejandro Amenábar en la seua última pel·lícula Agora.

Hipàtia (entre 340-370 – c. 415) fou una filòsofa neoplatònica grecoromana, natural d’Egipte, que va destacar en el conreu de la matemàtica i l’astronomia. Filla de Teó, matemàtic i director del Museu i Biblioteca d’Alexandria, ensenyava filosofia, matemàtiques i astronomia. Tan ella com el seu pare eren pagans en una ciutat en què convivien també població jueva i una creixent comunitat cristiana.

Va viure en una societat convulsa i se la considera l’última representant d’un món grecoromà en decadència enfront d’una nova societat fosca i violenta que donarà pas a l’edat mitjana.

La pel·lícula d’Amenábar reflecteix molt bé aquesta societat problemàtica, amb un cristianisme violent i inculte, on el poder imperial és molt dèbil i el coneixement ja no és valorat.

Segueix…

En una població que ha d’elegir per força el cristianisme, Hipàtia diu que ella només creu en la filosofia. Ella és un ésser lliure en un món on la llibertat de culte i de pensament ja no existeix. Davant de Sinesi de Cirene, bisbe de Ptolemaica i antic deixeble seu, li diu “Tu no pots dubtar del que creus, jo ho he de fer sempre.” I és que aquesta és la missió del científic: dubtar.Precisament a través de les cartes que li enviava el bisbe coneixem la vida d’Hipàtia.

La ciutat d’Alexandria s’ha recreat a Malta, amb el far, les illes existents i el Serapeu, on s’ubicava la Biblioteca. En alguns moments del film el director ha tractat de fer-nos veure la societat alexandrina com si es tractàs d’un documental d’animals, en el qual les matances s’observen de lluny, en un pla en picat, com si les persones foren formigues. Però també apareixen les visions zenitals i els zooms des del carrer fins a l’espai, on la Terra i la Lluna no són més que petits punts a l’espai, com per demostrar-nos la bestiesa dels fanatismes i la seua petitesa intel·lectual.

I una part molt interessant per a mi (és ja deformació professional) ha estat el tractament de l’astronomia antiga. I no m’ha decebut, encara que, com no podia ser d’altra manera en un film d’aquesta mena, ha estat molt simplificat. Els instruments  antics d’observació com ballestes, quadrants, esferes armil·lars i models d’univers geocèntric són molt realistes.

És destacable també la descripció que es fa de les corbes còniques, el cercle, l’el·lipse, la paràbola i l’hipèrbola que, com el seu nom indica, provenen de fer talls amb distinta inclinació en un con. I és que se sap que Hipàtia va fer un tractat sobre aquestes corbes.

Resulta fantàstica l’obsesió d’Hipàtia per conéixer el moviment del cel, per situar les errants o planetes en les seues òrbites correctes, tot fent servir només la raó.

És clar que al guió hi ha hagut l’assessorament d’un astrònom. Antonio Mampaso, investigador de l’Instituto de Astrofísica de Canarias ha col·laborat amb Alejandro Amenábar durant 5 anys en coneixements d’astronomia antiga, maneig d’instruments antics, i ha assistit a molts dels rodatges a Malta.

Com diu Antonio a l’entrevista que li fan arran de l’estrena de la pel·lícula i que us recomane llegir:

Me ha resultado muy emocionante revivir ese hilo inmaterial que nos une, a lo largo de los siglos, a los que se preguntan sobre el universo. Sentir que Aristarco, Ptolomeo, Hipatia, Al Sufi, Galileo, y así hasta Einstein y los científicos actuales, todos se han maravillado y se han preguntado qué hay en el cosmos, cómo son los astros. Han pensado sobre ello y han encontrado respuestas. No siempre han sido respuestas verdaderas, claro, pero sí honradas.

Tan de bo totes les pel·lícules que parlaren de ciència estigueren tan ben assessorades.

Així que tracteu de veure el film abans que el traguen de la cartellera. No us decebrà…

Foto: Rachel Weisz en el paper d’Hipàtia.

Assumpció Català i Poch. In memoriam

0

Assumpcio-Catala

Fa uns dies va faltar M. Assumpció Català i Poch, astrònoma de la Universitat de Barcelona.

Jo la vaig conéixer ja fa anys en un congrés d’astronomia espanyol. L’última vegada que la vaig veure va ser fa dos anys, a la II Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia celebrada a Vic.  Encara que ja major, el seu caràcter era afable i continuava interessada en tot.

Nascuda a Barcelona el 1925, la Dra. Catalá estudià Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. Començà a treballar en astronomia el 1952, una època marcada per la penúria de mitjans i l’ausència quasi completa de dones a les universitats.

La seua trajectòria científica s’inicià com a becària i després com a ajudant de la Secció d’Astronomia del Seminari Matemàtic de Barcelona, que depèn del Patronat Alfons el Savi del CSIC. Posteriorment, va treballar a Paris a l’Institut Henri Poincaré et Laboratoire de Dynamique et Statistique Stellaire, i va col·laborar amb la càtedra especial de Tecnologies de l’Espai de la UPC.

El 1970 va obtenir el doctorat en Ciències, en la secció de Matemàtiques, per la UB, amb la tesi Contribució a l’estudi de la dinàmica dels sistemes estel·lars: simetria cilíndrica.

M. Assumpció Català i Poch ha estat la representant espanyola a la Comissió 46 de la Unió Astronòmica Internacional per a l’ensenyament de l’astronomia durant quinze anys, i ha format part de diversos projectes de recerca. Va ser també l’autora de llibres de docència universitària i d’estudis d’història de la ciència i de divulgació de l’astronomia, tasca que continuà desenvolupant fins a la seua mort.

Assumptio-Catal02

M. Assumpció Català i Poch, que va convertir-se el 1971 en la primera dona que va ocupar un càrrec d’astrònoma professional a la universitat espanyola, va rebre la Creu de Sant Jordi de 2009 “per la seva tasca científica i la seva activitat acadèmica com a professora universitària d’astronomia, de física i de matemàtiques”. Es va  dedicar a la docència del 1952 al 1991, any en què es va jubilar a la UB, i va compaginar l’activitat docent amb la recerca, la direcció de set tesis doctorals i d’onze tesis de llicenciatura, i l’observació astronòmica. En aquest àmbit d’investigació, cal remarcar que va dur a terme observacions sistemàtiques de taques solars durant més de trenta anys.

Foto i informació de Comunicacions UB, Diari digital de la Universitat de Barcelona.

Jeroni Muñoz i la supernova

0

Jeroni Muñoz fou el més gran dels astrònoms valencians.  Va viure una època molt interessant, a cavall entre la difusió de la teoria heliocèntrica de Copèrnic  i les primeres observacions telescòpiques de Galileo Galilei.  Muñoz s’escrivia amb  el millor observador d’aquell temps, Tycho Brahe i va observar i estudiar la supernova de 1572 des de diversos llocs de la geografia valenciana com Ontinyent i Torrent.

És curiós que en Ontinyent uns pastors li comunicaren la troballa a  la constel·lació de Cassiopea. Gent acostumada a mirar el cel va descobrir que una nova estrella apareixia on abans no s’hi veia res. L’estudi d’aquest nou estel portà a Muñoz a afirmar-se en la mutabilitat dels cels. El treball de Muñoz fou molt apreciat arreu d’Europa i apareix citat, per exemple, en el llibre Diàleg dels dos màxims sistemes  del món ptolemaic i copernicà (1632) de Galileo Galilei.

Fa poc l’amic i company Manel Perucho publicà un article al País Digital explicant els trets més importants de Jeroni Muñoz. Donat que Manel ho ha contat d’allò més bé us passe directament el seu text.

Només cal dir que fa uns anys la Universitat de València va tindre a bé batejar l’edifici on s’alotja el departament on treballe i l’Aula d’Astronomia juntament amb multituds de departament i laboratoris amb el nom del seu astrònom més insigne.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu.

Segueix…

L’astrònom valencià Jeroni Muñoz va viure un moment crucial en la història de l’Astronomia, l’aparició d’un nou objecte brillant a la constel·lació de Cassiopea, conegut com a nova. Aquest fenomen va generar un terratrèmol en la societat de l’època -segle XVI-, ja que es creia que els cels eren impertorbables. Diverses hipòtesis van tractar d’explicar-lo, però cap dels astrònoms contemporanis podia imaginar que es tractava d’una explosió estel·lar avui coneguda com a supernova. Jeroni Muñoz va ser un dels científics que més va treballar en aquest nou objecte, la qual cosa va ser reconegut per col·legues europeus contemporanis de la talla de Tycho Brahe, el nom del qual va ser al capdavall el que es va donar a la supernova.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu. Aquest fet fa pensar als historiadors que Jeroni Muñoz va ser possiblement un jueu convers. Encara que el seu treball inclou facetes tan diverses com les de lingüísta (hebraista i helenista), astrònom, geògraf i matemàtic, el seu nom va ser conegut en el món científic europeu a causa dels seus treballs sobre la supernova de 1572, la coneguda com supernova de Tycho, el danès que ha passat a la història com el principal investigador d’aquest fenomen.

Aquesta “nova”, com se l’anomenà a l’època per aparèixer com una nova estrella, va ser un esdeveniment d’una gran importància, ja que, fins ara, el cel era entès com inalterable per la filosofia aristotèlica imperant. Per això, el rei Felip II va encarregar a Jeroni Muñoz informes sobre les seues observacions i interpretació del fenomen.  L´erudit valencià va ser capaç de mesurar la posició exacta de l’estrella, a la constel·lació de Cassiopea, i de determinar que la distància a la mateixa, que no va poder calcular amb exactitud, era prou gran com per assegurar que es tractava d’un fenomen celeste. Aquests estudis van ser publicats en el Libro del nuevo cometa, en 1573. La seua hipòtesi, com indica el títol de la publicació, sostenia que es tractava d’un cometa, encara que reconeixia que el seu aspecte no concorda amb el descrit en els textos per a aquest tipus d’objectes, sinó més aviat amb el d’una estrella, i va concloure, contra Aristòtil, que en el cel es donen “alteracions i corrupció”. Els seus treballs van ser coneguts a Europa gràcies a la traducció dels mateixos al francès i a la seua correspondència amb diferents astrònoms europeus. El mateix Tycho Brahe va utilitzar les dades de Muñoz, elogiant la seua precisió, alhora que diferents autors del segle XVII, com Galileu.

En un altre dels grans debats de l’època, Muñoz es va situar en contra de la teoria heliocèntrica de Copèrnic, intentant refutar-la amb arguments científics en els seus treballs. Malgrat això, aconsellava als seus alumnes la lectura de les publicacions de l’astrònom polonès, al qual considerava com a excel·lent.

Diversos tractats (d’aritmètica i matemàtiques o d’hebreu) ens mostren les seues contribucions a les branques del saber abans esmentades. També va publicar algun fullet dedicat a l’Astrologia, que en l’època era una branca del saber associada a l’Astronomia, molt allunyada del que ha esdevingut avui dia. Es conserven alguns manuscrits per als seus cursos universitaris en diverses disciplines i Comentaris a obres clàssiques, com de la Història Natural, de Plini, o dels Comentaris de Theon a l´Almagest, de Ptolomeu, on discuteix la teoria heliocèntrica de Copèrnic dins de la seua anàlisi de l’Astronomia ptolemaica. Aquests treballs sobre textos clàssics s’emmarquen dins de les tendències de l’humanisme europeu del seu temps. Tanmateix, no va publicar molts dels seus estudis per considerar que no se li va agrair la seva feina, sinó que, al contrari, havia estat injúries pels membres de la cort del rei arran del seu estudi del “nou estel”, i perquè opinava que no era savi publicar llibres de Matemàtiques, perquè “no és Espanya observadora d’astres, ni es col·labora amb les matemàtiques, sinó només amb les arts mercantils. És imprudent, encara més, de pròdigs, voler editar res de matemàtiques, ja que les despeses d’impressió són enormes, i els llibres no es venen …”.

Per Muñoz, calia separar els assumptes naturals, que s’havien d’abordar des de la raó, de les coses de la fe, inabastables des de la raó humana. Aquest breu repàs a la seua biografia revela la seua talla intel·lectual i la seua racionalitat, en un entorn social i històric poc donat a una racionalitat que no va arribar a calar en algunes societats europees fins a la Il·lustració.

Manel Perucho i Pla treballa al departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València.

Foto: Placa homenatge a Jeroni Muñoz a l’edifici del mateix nom a la Universitat de València. Enric Marco.

Copèrnic, identificat

0

Copernic

L’astrònom polonés Nicolau Copèrnic va revolucionar l’astronomia al segle XVI amb la seua defensa de la teoria heliocèntrica del Cosmos. La Terra gira sobre ella mateixa en 24 hores i orbita al voltant del Sol en un any. Els altres planetes també giren al Sol en òrbites circulars.

Abandonava així la teoria ptolemaica de l’Univers que propugnava una Terra immobil i amb els planetes girant al Sol sobre esferes perfectes i que havia estat vigent durant catorze segles.

El 24 de maig de 1543 moria sense veure publicada la seua obra magna De Revolutionibus Orbium Coelestium que no veuria la llum fins uns quants mesos més tard.

Era conegut que va ser enterrat a la catedral de Frombork, Polònia, però no se sabia on. Tanmateix fa uns mesos l’aplicació de modernes tècniques forenses a unes restes òssies trobades a una tomba sense nom de la catedral ha permés identificar sense dubte les despulles del gran astrònom del Renaixement.

Segueix…

Nicolau Copèrnic va ser matemàtic, astrònom, jurista. Estudià a les universitats de Cracòvia, Bolonya i Pàdua. Tornat a Polònia va prendre possessió d’una canongia a la catedral de Frauenburg (avui Frombork). Les seues múltiples activitats administratives no el privaren de construir un observatori  on realitzà nombroses observacions visuals i d’escriure diversos llibres on exposà la teoria heliocèntrica.

Se sap que morí als 70 anys i que fou enterrat a la mateixa catedral. Tanmateix la manca de cap làpida o senyal feia impossible identificar-ne les restes.

L’any 2004 l’arquebisbat va contactar amb l’arqueòleg Jerzy Gassowski, cap de l’Institut d’Arqueologia i Antropologia de Pultusk a Polònia, que va excavar el terra de la catedral i trobà unes restes prop de l’altar.

Tot semblava quadrar. El crani era clarament d’un individu d’una edat avançada tal com era Copèrnic quan morí.

Reconstrucció

A més a més la polícia científica polonesa ajudà a crear la imatge digital del rostre que mostra una nas trencat i una cicatriu dalt de l’ull esquerre.

Es conserven diversos retrats de Copèrnic. En aquest enllaç en poden veure alguns. Si comparem el rostre digital amb algun d’ells la semblaça és sorprenent. Ja tenien les restes de l’astrònom.

Tanmateix encara es podia avançar més. Encara romania un petit dubte. Les proves eren circumstancials. Ara bé, les modernes tècniques forenses popularitzades per sèries de televisió com Bones i CSI van permetre estar-ne totalment segurs.

Reconstrucció
L’equip d’arqueòlegs va demanar l’ajut de la doctora Marie Allen, del laboratori de genètica de la Universitat d’Uppsala a Suècia. La biblioteca de la seua universitat té un llibre que va pertànyer a Copèrnic i la investigadora va trobar-hi 4 cabells.  Va comparar el seu ADN amb algunes restes de Frombork (una vertebra, una dent i un fèmur). Els estudis confirmaren que l’ADN de dos dels cabells era el mateix que el dels ossos.

La tomba de Copèrnic amb les seues despulles ha estat finalment identificada.

Nota: La notícia del descobriment es  va donar a mitjan novembre però no havia pogut explicar-la fins avui. A més he posat Copèrnic sota la categoria de Els nostres astrònons ja que, encara que no era de les nostres terres, va influir de manera cabdal sobre els nostres científics.

Gramàtiques extraterrestres

2

El XII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, patrocinat per la Universitat de València, va estar lliurat ahir a Alzira a Fernando Ballesteros per l’assaig Gramàtiques extraterrestres que parla de la possibilitat de l’existència de vida extraterrestre i del tipus de comunicació que utilitzarem quan contactem amb ells.

La possibilitat de trobar vida en altres móns ha estat durant molts anys un pensament molt extens entre astrònoms (veieu sinó la magnífica sèrie Cosmos de Carl Sagan) però no tant entre biòlegs que sempre s’ho havien mirat des de més lluny.

Els estudis extensius de la superfície de Mart, els sorprenents descobriments de vida en situacions extremes (extremòfils) a la Terra i la troballa de més de 200 planetes al voltant d’altres estels ha posat a treballar als biòlegs per veure la possibilitat de biosferes extraterrestres.

Però resulta que buscar vida extraterrestre intel·ligent és més fàcil que buscar vida no intel·ligent ja que la primera va a manifestar la seua presència a gran distància quan aquells sers intenten comunicar-se entre ells.

Algunes grans antenes de la Terra estan ara mateix captant tots els senyals de ràdio de l’univers en busca d’aquestes comunicacions. La revista El Temps va publicar fa uns dies una entrevista a Seth Shostak, membre de l’Institut SETI. La informació rebuda de l’espai és immensa i amb els milions de terabytes d’informació captada no hi ha cap ordinador al món capaç de determinar si en aquestes dades hi ha algun senyal intel·ligent. Per allò, desde l’any 1999 distribueixen trossos menuts d’aquestes dades  als ordinadors de milions de voluntaris d’arreu del món. És un gran projecte de computació distribuïda anomenat projecte SETI@home (web del projecte a Catalunya). Com diuen a la web: SETI@home es un experiment científic que utilitza ordinadors connectats a Internet per a la Recerca d’Intel·ligència Extraterrestre (SETI). Pots participar executant un programa gratuït que descarrega i analitza informació de radiotelescopis.

Contactar amb aquesta vida intel·ligent serà encara més difícil. La llunyania d’aquests móns habitats faria que els missatges tardaren desenes, centenars o milers d’anys a arribar. Com diu Seth Shostak, seria com llegir Ciceró o Juli Cèsar, textos antics però interessants.

Però com parlarem amb ells? En quina llengua? El llenguatge de les matemàtiques?

D’aquest tema parla el llibre del bon amic Fernando Ballesteros que acaba de guanyar el XII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, patrocinat per la Universitat de València. Podeu llegir la noticia que ha aparegut a Levante. Fernando és un astrònom de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i autor de nombroses col·laboracions en premsa i en ràdio. A aquest apunt de Javier Armentia es parla de les seues intervencions a Radio 1.  A més compartim, ell i jo, les observacions populars d’astronomia Nits de Divendres, Nits d’estels organitzades conjuntament pel departament d’Astronomia i Astrofísica i per l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Del sopar de lliurament dels premis ja n’ha parlat Juli Peretó a aquest apunt.

Quan isca publicat el llibre premiat Gramàtiques extraterrestres ja el comentarem llargament. Enhorabona Fernando!