Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Astrònoms d'ara i d'abans

Celebrem el XX Congrés Estatal d’Astronomia a Gandia

0
Aquest pont tindrem el goig de celebrar a la seu de Gandia de la Universitat Politècnica el XX Congrés Estatal d’Astronomia.

En aquest congrés les diverses agrupacions astronòmiques d’aficionats de l’estat s’aplegaran a la capital de la Safor amb l’objectiu de posar en comú les experiències en divulgació i investigació que realitzen els amateurs a aquesta ciència però també els professionals en treball conjunt amb ells.

L’origen d’aquest congrés es remunta a l’any 1976. Des de llavors se celebra amb periodicitat bienal en diferents llocs de l’estat elegits per les associacions assistents. En un primer moment va rebre el nom de Jornades Nacionals d’Astronomia, denominació que duraria fins a 1992. A partir d’aquest moment seria conegut com Jornades Estatals d’Astronomia fins a 2004, i des de llavors s’ha emprat el títol actual de Congrés Estatal d’Astronomia.

La informació completa del congrés es pot veure a la seua pàgina web: www.congresoastronomia.es on podem anar a l’agenda de cada dia.

Enguany l’organització ha anat a càrrec de l’Agrupació Astronòmica de la Safor i desitge des d’aquesta pàgina tots els èxits en l’organització que sé que serà perfecta. Si esteu per Gandia podríeu acostar-vos a veure les exposicions o les diverses activitats programades.

Aniré contant coses i posant fotos dels actes.

Mentre hi ha vida hi ha esperança. Le Gentil i la cacera de Venus

2
Publicat el 18 de juny de 2012

Hi ha persones amb una vida tan lliurada a un ideal científic que ho sacrifiquen tot per aconseguir el seu objectiu. Els astrònoms són, moltes vegades, d’aquesta mena de persones, car són capaços de viatjar a l’altra banda del món per veure un eclipsi de Sol o bé un trànsit de Venus i, de vegades, poden tindre èxit, però ben sovint els seus anhels es veuen frustrats.El cas de l’astrònom francés Guillaume Joseph Hyacinthe Jean-Baptiste Le Gentil de la Galaisière (12 setembre, 1725 – 22 d’octubre, 1792), conegut per Le Gentil, és un d’aquests casos. La seua trajectòria vital és particularment extraordinària.

Ja vaig contar com, al segle XVII, Edmund Halley determinà que amb l’observació acurada dels temps de contacte del disc venusià amb el disc solar durant un trànsit, com el del passat 6 de juny, es podia calcular de manera molt exacta la distància Terra-Sol i a partir d’ací la distància a tots els planetes del Sistema Solar.

És per això que, per al trànsit del 6 de juny de 1761, les diverses potències d’aleshores, van enviar més d’un centenar d’observadors arreu del món per obtenir aquestes precioses dades i, així, ser reconegudes també com a potències científiques. Aquell va ser el primer projecte global astronòmic i per això s’ha anomenat, de vegades, el Projecte Apollo del XVIII.

L’astrònom Le Gentil, membre de l’Acadèmia de Ciències de París, va ser enviat  a l’Índia per observar el trànsit. Pondicherry, a la costa sud-oriental de l’Índia, era llavors una colònia francesa i un bon lloc d’observació. Home prudent com era, va eixir de la capital francesa el 26 de març de 1760, quinze mesos abans de l’observació, per tindre temps d’anar-hi sense problemes.

El viatge per mar va ser plàcid i arribà a l’illa Maurici (aleshores Îlle de France) el 10 de juliol. Allí s’assabentà que França i Gran Bretanya estaven en guerra i cap vaixell no va voler-lo portar més endavant. Per consegüent, hi restà uns quants mesos, tot esperant noves directrius, fins que una ordre expressa i urgent de París, de mitjan febrer del 1761, manà lliurar una nau a La Gentil per portar-lo a Pondicherry. Així doncs, pogué embarcar en la fragata La Sylphide amb la previsó d’arribar a destinació, com a molt, a mitjan maig.

La nau vagarejà durant cinc setmanes per l’oceà índic, amb calmes i vents del monsó, fins que ja prop de Mahé, a la costa oriental de l’Índia, el 24 de maig s’assabentà que Mahé i Pondicherry havien caigut en mans britàniques i, per tant, no eren llocs segurs per a l’expedició francesa. Aleshores el capità de La Sylphide decidí tornar cap a l’illa Maurici però el savi francés no va ser a temps per veure el trànsit des de terra ferma. Així que el 6 de juny, un dia radiant al bell mig de l’Índic per a més desesperació de Le Gentil, aquest pogué observar com Venus passava per davant del Sol. Tanmateix no pogué fer cap mesura útil per la inestabilitat del punt d’observació.

Fou aleshores quan determinà el destí de la seua vida. Després de totes les seues vicissituds resolgué quedar-se fins el pròxim pas de Venus per davant del Sol per tal de mesurar els tan interessants temps de pas. Calia esperar-se 8 anys més, fins el 3 de juny de 1769, però l’objectiu s’ho valia.

Durant aquesta llarga estada acumulà un immens tresor d’observacions astronòmiques, físiques i polítiques que més endavant recopilaria en diverses Memòries i que li donarien faena per la resta de la seua vida. Viatjà per tot l’Índic, l’Índia, Filipines, Madagascar, i en tots el llocs es relacionà amb els seus habitants per conéixer els seus costums, la seua astronomia i la seua llengua. Arribà a aprendre 8 llengües d’aquelles contrades. A través d’ell es conegué a Europa el zodíac dels indis amb 27 constel·lacions i l’astronomia dels bramans. Fins i tot arribà a fer-se deixeble d’un d’ells i a calcular eclipsis amb les seues tècniques.

Ja prop de la data del trànsit esbrinà que la millor opció era observar el fenomen des de Manila, a les Filipines i allí es desplaçà el mes d’agost de 1766. Però una ordre expressa de París l’obligà a tornar a l’Índia. Una llàstima, ara que havia descobert la bondat del clima filipí i els seus cels tan clars, i que calculava que allí l’èxit de l’observació estava assegurat.

Elegí tornar a Pondicherry, que havia estat restituida a França l’any anterior en compliment del Tractat de París (1763). Hi arribà el març de 1768, més d’un any abans del trànsit. Amb tant de temps per endavant, fins i tot es féu construir un observatori amb totes les comoditats i, finalment, tot estava llest el dia 3 de juny de 1769…

El bon oratge que havien tingut durant tot el mes de maig i principi de juny canvià totalment la matinada del dia 3. S’alcà un fort vent, els núvols cobriren el cel durant totes les hores del trànsit de Venus i no s’escamparen fins passada una mitja hora en què tornà a haver-hi cel ras.

Els anglesos que es trobaven a la mateixa costa, a Madràs, actualment Chennai, tampoc pogueren observar res de res.

Mentrestant a Manila, dos amics i col·laboradors de Le Gentil, que ell havia format per a l’observació, mesuraren sense problemes els temps de contacte de Venus amb el Sol, ja que allí, com havia predit l’astrònom francés, féu un dia magnífic.

Le Gentil, deprimit sens dubte per aquest segon fracàs i sense poder esperar un segle per al següent trànsit, emmalaltí durant uns mesos i, per aquest motiu no pogué partir cap a França fins la primavera següent. Però, sense estar totalment guarit, hagué de desembarcar a l’Illa Maurici, per restablir-se.

El 19 de novembre de 1770, finalment, embarcà envers França. Però les seues desgràcies no acabaren llavors, ja que una tempesta trencà el timó de la nau i hagueren de tornar a l’illa. No hi va haver manera de trobar un navili escaient fins que, a finals de març de 1771, una fragata espanyola que passava per allí el recollí i el deixà a Cadis l’1 d’agost de 1771. Per fi a Europa, el final de les seues penúries?

Cansat de viatges per mar, preferí fer la resta del trajecte per terra. Més incòmode però més segur, degué pensar. Finalment arribà a Coutances, la seua ciutat a Normandia, 11 anys i mig després d’haver-la deixada.

Si encara no havia sofert prou adversitats, hagué d’enfrontar-se als seus familiars, els quals, dos anys després del trànsit i sense notícies d’ell, pensaven que havia mort per aquelles terres. Les notícies de tots els observadors de Venus ja havien arribat a França llevat de les d’ell. Per tant, els heureus no havien esperat més i s’havien repartit l’herència. El procurador dels seus béns, a més, reclamà els honoraris d’aquests anys. El tribunal donà la raó als hereus i al procurador i encara hagué de pagar les costes del judici.

Desenganyat de la vida i de la justícia francesa arribà a París on s’hi establí al seu Observatori. També a l’Acadèmia de Ciències de París, com la seua familia, havien dubtat de la seua tornada i ja havien donat la seua plaça a una altre savi. Tanmateix la cordura s’imposà i acabaren reconeixent-li el rang i els honors. Des de llavors es dedicà a redactar les seues Memòries dels viatges amb tot de dades astronòmiques i geogràfiques.

Ja amb 46 anys, es casà amb una jove de Coutances, amiga de la família. Amb la seua dona tingué una filla a qui crià i educà ell mateix i visqué de manera tranquil·la 21 anys més. Morí el 22 d’octubre de 1792, amb 67 anys, en plena Revolució i, d’aquesta manera, s’estalvià veure la destrucció de l’Acadèmia de Ciències (dissolta el 8 d’agost de 1793) a la qual ell tant havia aportat.

Nota: L’extraordinària història de Le Gentil ha frapat multitud de generacions d’astrònoms i està escrita en molts llibres. Jo m’he basat en l’obra: Éloge de M. Le Gentil, membre de l’Académie royale des sciences de Paris, par J.-D. Cassini, de 1810 i que es pot consultar en línia des de la Biblioteca Nacional de França.

Ausiàs March, de Gandia a Mercuri

1

Finalment els periodistes de Vilaweb han aconseguit el que jo no vaig ser capaç de fer, parlar amb David Morrison, astrofísic de la NASA i preguntar-li el perquè de posar-li el nom del poeta de Gandia a un cràter de Mercuri. Va ser assabentar-se de la “troballa” i ràpidament el van cridar al seu despatx del SETI, a Califòrnia.

Us deixe ací l’article que apareix avui a la primera plana de Vilaweb. Gràcies a vosaltres, amics.


Al final del setembre proppassat el periodista Xavier Aliaga va signar un article al Quadern del País parlant del bateig d’un dels principals cràters de Mercuri, de setanta quilòmetres de diàmetre, amb el nom del poeta Ausiàs March.
Aliaga hi explicava que el mes d’abril d’enguany el president de la Fundació Lluís Carulla, Carles Duarte, s’havia adonat casualment d’aquesta circumstància i que n’havia parlat amb Enric Marco, del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i autor del bloc Pols d’estels. Cercant a l’hemeroteca i a internet van arribar a una data, el 1979, i a un nom, l’astrofísic nord-americà David Morrison. Hi hem parlat i ens ha explicat com va ser tot plegat. David Morrison, ex-alt càrrec d’uns quants departaments de la NASA i director del Carl Sagan Center for Study of Life in the Universe del SETI Institute, explica que era el responsable del grup de treball sobre la nomenclatura del sistema solar a la Unió Astronòmica Internacional quan la sonda Mariner 10 de la NASA va obtenir les primeres fotografies bones de la superfície de Mercuri, entre el 1974 i el 1975. ‘La principal categoria d’elements orogràfics a què calia posar nom a Mercuri eren els cràters d’impactes de meteorit. Vam considerar tot un ventall de possibilitats per als noms, des de grans astrònoms fins a ocells. Als mapes de la Lluna i de Mart s’homenatja astrònoms i científics, i vaig defensar de trencar aquella tradició i batejar els principals cràters de Mercuri amb personatges del món de les arts i la literatura: autors, pintors, escultors, poetes, arquitectes, etc.
D’aquest àmbit concret, matisa Morrison, el grup de treball que dirigia no en tenia prou coneixement, ‘sobretot des d’una perspectiva mundial’: ‘Per això vam consultar obres de referència i investigadors d’universitats per a elaborar una possible llista de noms.‘EL 1979 el grup dirigit per Morrison va aprovar la incorporació del nom d’Ausiàs March a la llista, però no li ve al cap a proposta de qui: ‘No recordo qui va suggerir Ausiàs March, però tots al grup vam reconèixer que seria una bona proposta, com a escriptor capdavanter en llengua catalana.‘A banda el poeta de Gandia, repassant la llista de cràters de Mercuri també es pot trobar el nom d’un altre artista del nostre país de renom internacional: el del pintor Salvador Dalí.

Josep Costas, astrònom i constructor d’espills

2

Costas

L’astrònom Josep Costas morí dissabte passat al seu domicili de Barcelona als 93 anys. Per als que no heu començat la passió per l’astronomia des de baix, construint-vos el vostre telescopi, potser el nom us diga ben poc però el treball de Costas va permetre que tota una generació d’astrònoms aficionats poguérem tindre el nostre primer telescopi.

Costas, des de la rebotiga del seu colmado La Fontana de Oro al carrer Aragó, cantonada Balmes a Barcelona, era un expert en el polit d’espills per a reflectors. Més de 3500 en va fer, amb uns preus molt competitius.

Però Josep Costas no era només un constructor d’espills sinó també un expert observador del cel i sobretot del Sol.

Josep Costas va néixer a Sant Celoni el 18 de gener de 1918, a uns 40 km de Barcelona. Un cel net i clar en el que la contaminació lumínica no era encara un problema. Fins els 15 anys no mostrà un especial interès per l’astronomia fins que, l’any 1933, un seminarista de nom Arturo li mostra el cel una nit de passeig. Josep queda meravellat i decidí crear l’any 1936 una agrupació astronòmica, la PDA (Pro divulgació astronòmica) en que amb un grup d’amics es dedicà a observar el cel i a construir els seus primers telescopis amb lents d’ulleres i lupes.

Va ser per aquella època, amb uns 18 anys que visitaren l’astrònom Josep Comas i Solà que vivia a la seua Villa Urània al barri de Sant Gervasi, tocant a Gràcia. Comàs i Solà, gran divulgador astronòmic, amb 1200 articles a la Vanguardia, i descobridor de 14 asteroides, s’alegrà de l’espenta dels joves astrònoms i els animà a seguir. La segona visita li portaren un sac de creïlles ja que veieren que la situació familiar de l’astrònom era de penúria. Va ser per aquella època que la mare d’un dels membres va veure en una casa d’un poble pròxim un telescopi que feia nosa als propietaris. El van comprar per pocs diners i pogueren per fi observar el cel en condicions amb un refractor de 75 mm. Josep Comàs i Solà els continua ajudant amb el seu nou telescopi però morí el desembre de 1937 per una bronconeumonia per estar massa temps observant a la fresca.

La guerra acabà i Josep tingué la sort que no el cridaren al front. La república fou aniquilada per les tropes franquistes. Aquestes, però, si que el cridaren a files durant més de dos anys. Josep, però, continuà observant des de la caserna amb telescopis improvisats.

En tornar a casa continuà amb l’astronomia, cosa que la seua família no veia de bon grat cal havia de dedicar-se a alguna cosa de profit. Va organitzar alguna exposició astronòmica al poble amb gran èxit però al cap de pocs anys el seu germà major, l’hereu, es quedà la fàbrica de pastes familiar i a ell li oferiren un colmado a Barcelona. Va ser quan es comprà el seu primer telescopi de veritat, un refractor de la marca francesa Mailhat de 110 mm d’obertura. Costà 25000 pessetes de l’any 1950.

L’any següent obria la tenda de queviures la Fontana d’Or, carrer Aragó, cantonada Balmes i es casà amb la Teresa Gual. El negoci anava molt bé, però ell s’escapava a migdia per observar el Sol encara que la cua de la clientela fora llarga. Sort de la dona que tenia…

L’any 1959 un amic el convenç per a que es fera ell mateix els espills. Al principi no se’n fiava dels telescopis refractors ja que ell tenia un Mailhat preciós, però aprengué a fer-los ràpidament i molt bé. En la rebotiga els anava fent quan no tenia clients a la tenda o fins i tot quan en tenia. Aquests clients no entenien el que feia. Durant la seua vida va fer més de 3500 espills que va vendre, a preu de cost, a milers d’astrònoms principiants de tot l’estat. Ací podeu veure el mapa amb l’ubicació d’alguns d’aquests telescopis que usaven un espill made in Costas. Jo també en tinc un, guardat en una andana, que forma part d’un telescopi que vaig fer en acabar Física. Quan puga, li faré una foto al meu primer telescopi i us el presentaré.

Les observacions diàries del Sol i el polit d’espills les va fer tota la vida conjuntament amb la venda de queviures fins que Josep Costas es jubilà el 1984. Aleshores es pogué dedicar a la passió de la seua vida.  Ja s’endinsà plenament en l’astronomia.

Tota la vida va escriure el butlletí o els diaris de la PDA, amb les seues observacions i també dels seus col·laboradors, amb anotacions precioses i dibuixos detallistes com aquesta observació de l’aproximació de Mart de l’any 1954.

Jordi Lopesino, de la revista Astronomía, l’entrevistava fa uns anys i va comprovar que calia fer-li un gran homenatge a aquest homenot que va permetre que molts ens dedicarem més fàcilment a l’astronomia observacional. Li va obrir una pàgina web, amb la seua biografia, la ubicació dels seus telescopis i la digitalització dels seus quaderns. L’any passat a la reunió del RETA 2010, a Aras de los Olmos, ens feu un repàs de la seua vida. Ja ens digué que la salut de Josep Costas era fràgil i dissabte va arribar a la seua fi.

Només em resta dir: Gràcies, Josep.

Nota: La informació sobre Josep Costas l’he obtinguda de la  web creada per Jordi Lopesino. Allí podeu trobar molta més informació detallada.

Fotos: Cosmofísica, Ángela del Castillo.

Gabriel Ciscar, el matemàtic marí

0

Gabriel-Ciscar

Demà tanca al Museu d’Etnologia i al Arqueològic d’Oliva (La Safor) l’exposició commemorativa sobre el matemàtic, astrònom, marí i també polític liberal, Gabriel Ciscar i Ciscar. Els espais expositius han estat obert des d’octubre però no he pogut visitar-los fins la setmana passada.

Gabriel Ciscar va nàixer el 17 de març de 1760 a la ciutat d’Oliva, on dominava encara el Palau Comtal d’Oliva, en una gran casa senyorial. Nebot de Gregori Maians i Ciscar, el pensador il·lustrat, va ser enviat, sense ganes, a estudiar lleis a la Universitat de València, de la qual n’era rector llavors el seu oncle Joan Antoni Maians, germà de Gregori. Va estar-hi uns anys però  la va abandonar sobtadament en ser acusat, sembla que injustament, d’uns aldarulls que solien fer els estudiants cap a Nadal per no anar a classe.

El rector el castiga tres dies confinat en el calabós  de la Universitat i el jove Gabriel, ferit en l’orgull abandona la seu acadèmica i s’enrola, amb 18 anys, en l’acabada de crear Acadèmia de Guardamarines de Cartagena.Un viatge de pràctiques el porta a Itàlia i a l’Adriàtic on calcula la posició exacta de diverses illes i les situa en els mapes. En tornar és atacat per dues naus pirates argelines, combat del qual se’n surt prou bé.

Fa un viatge a Amèrica per cartografiar zones del Golf de Mèxic però el comandament de l’armada decideix posar setge a Pensacola a la Florida ocupant finalment la ciutat.

En tornar d’Amèrica retorna als estudis a l’Acadèmia de Guardiamarines de Cartagena, on prompte esdevé professor de navegació, primer mestre en Matemàtiques, tinent de navili i Director de l’Acadèmia l’any 1788.

Segueix…

El 1887 es casa amb Ana Agustina Berenguer de Marquina i Ansoátegui, filla del virrei de Nueva España, don Félix Berenguer de Marquina, amb la qual té 6 o 7 fills dels quals només sobrevisqueren 2 filles. Ana Agustina morí jove el 1816.Però on el mèrit científic de Gabriel Ciscar es mostra ben rellevant és quan és elegit per representar la Corona Espanyola en la Congrés Internacional de Pesos i Mesures de Paris. A requeriment de les autoritats franceses al rei d’Espanya, una Reial Ordre de  Carles IV l’any 1798, comissiona Gabriel Ciscar per presidir la comissió espanyola a la convenció internacional que va definir el metre i el sistema mètric decimal. Allí va estar durant un any a Paris relacionant-se amb els científics francesos i europeus i establint nombrosos contactes que li van ser molt útils en el futur.

Torna a la vida acadèmica i, interessat en l’ensenyament i perfeccionament dels marins, escriu excel·lents llibres docents entre els quals destaca un Curso de Estudios Elementales de Marina, amb apartats d’aritmètica, geometria, trigonometria i pilotatge. Va ser curiós veure en l’exposició el pla d’estudis dels marins d’aquells temps. A part de les matèries de matemàtiques, astronomia, pilotatge, també s’estudiava francés i anglés, esgrima i ball.

Com a astrònom va desenvolupar nous mètodes gràfics, va corregir les distàncies lunars i va calcular la longitud de diverses ciutats respecte al meridià de Paris.

La Guerra del Francés va a capgirar la tranquil·la vida acadèmica del nostre matemàtic. És llavors quan es revela el seu esperit liberal i modernitzador de la societat. I això va a ser també la causa dels seus majors problemes en el futur.

El 1808 es secretari de la Junta Central de l’Exercit. El 1809 es nomenat Governador Civil i Militar de Cartagena i l’any següent Ministre de Marina. President de les Cort de Cadis, on es va redactar la primera Constitució espanyola, es nomenat el 1811 membre de la Primera Regència.

Acabada la guerra i havent tornat Ferran VII, la Constitució és abolida i Gabriel Ciscar es destituït, empresonat i finalment desterrat a Múrcia, Cartagena i finalment Oliva on va restar fins el 1820. Va ser quan va morir la seua dona. L’any 1817, però, es torna a casar amb Teresa Ciscar de la ciutat d’Oliva. Amb ella tindrà uns quants fills més.

Quan tornen a vèncer els liberals el 1820 i es restitueix la Constitució, Ciscar es alliberat, rehabilitat. Aleshores es promogut a Tinent General i forma part del Consell d’Estat.

Ferran VII, però, mai no va pair sometre’s a una constitució. Així que quan rebé l’ajut del Duc d’Angulema amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís (que no eren tants) va tractar de fer tabula rasa amb els liberals. Gabriel Ciscar és destituït de tot i l’Audiència de Sevilla el condemna a mort. Sort d’uns amics nobles francesos que el porten d’amagat a Gibraltar.

Allí passarà els últims anys de la seua vida, amb una pensió pagada pel Duc de Wellington, vencedor de Napoleó a Waterloo. Allí escriurà el seu famós Poema Físico-Astronómico on parla de d’astronomia amb bells versos.

L’any 1829 mor a Gibraltar. No és fins el 1860 que les seues netes traslladen les seues despulles al Panteó de Marins Il·lustres de San Fernando, en Cadis, on ara mateix es poden visitar.

Foto: Estàtua de Gabriel Ciscar i Ciscar a la plaça de l’ajuntament d’Oliva. Enric Marco.

Brian Marsden, in memoriam

0

Marsden

Álvaro López, membre del departament d’Astronomia i Astrofísica i de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, treballa de fa anys en la detecció i en la determinació d’òrbites d’asteroides. Des de l’amistat ens parla de les seues relacions amb Brian Marsden així com de les seues qualitats humanes.


Brian Marsden (1937-2010) ha estat una figura fonamental, internacionalment reconegut pel seu treball en astrometria i mecànica celeste. Com a director del Minor Planet Center i del Central Bureau of Astronomical Telegrams va gestionar el processat i càlcul dels elements orbitals de centenars de milers d’objectes.

El seu treball va obrir també la col·laboració amb els astrònoms aficionats, que contribueixen significativament en la millora de les dades orbitals que disposem d’asteroides i cometes. La seua bona relació amb els mitjans de comunicació internacionals li va permetre ajudar a conscienciar al públic general sobre la presència d’asteroides propers a la Terra potencialment perillosos.

Vaig conèixer al Dr. Marsden el 1989, durant un congrés sobre asteroides, cometes i meteors celebrat a Upsala. En aquells dies ja tenia contactes amb ell a través de l’enviament d’observacions d’asteroides realitzades a València, però el seu coneixement personal va ser una sorpresa molt agradable per a mi, donat el seu interès pel nostre treball i la calidesa del seu tracte personal.

Vaig tornar a veure’l el 1990, en una breu visita al Minor Planet Center (MPC) del Smithsonian Astrophysical Observatory. El seu despatx, un racó en un extrem d’un barracot de fusta, atapeit de llibres i sense quasi espai per a rebre visites, demostrava la seua senzillesa i qualitat com a persona, lluny de cap pretensió personal i dedicat completament al seu treball.

En anys successius vaig tindre nous contactes de treball i trobades ocasionals amb ell, en els quals va mantenir una actitud amable i receptiva, interessant-se sempre per les nostres activitats.

Fa ara dues setmanes em vaig interessar per ell a Boston, durant la reunió del ADASS XX. Els seus col·legues participants en el congrés em van dir que estava retirat, però que seguia en actiu, treballant des de la seua casa. Només puc afegir que ho he sentit molt i que la seua figura serà recordada i enyorada pels membres de l’àmplia i dispersa família dels cercadors i seguidors de cometes i asteroides.

Per a completar aquest record i homenatge a un personatge de la seua categoria humana i científica, els remet a que llisquen la seua biografia en les pàgines del Center for Astrophysics d’Harvard.

Brian Marsden, caçador d’asteroides i cometes

0

Marsden

Amb 73 anys, ens deixava fa uns dies l’astrònom britànic Brian Marsden.  Nascut a Cambridge, Anglaterra, l’any 1937, ha dedicat la seua vida a l’estudi dels cossos menors del sistema solar: els asteroides i els cometes.

Abans de l’invent d’internet els astrònoms que descobrien un fenòmen sobtat al cel, com per exemple, una supernova, un nou cometa o un asteroide havien de comunicar-se per telèfon o telegrama a altres observatoris per avisar i confirmar l’event. La transmissió de la informació era lenta i parcial. Per centralitzar les dades  d’aquests fenòmens transitoris es creà l’Oficina Central de Telegrames Astronòmics que s’encarregà de disseminar els descobriments de manera ràpida i eficient, primerament amb telegrames i actualment amb correu electrònic.

Brian Marsden va dirigir aquesta oficina de la Unió Astronòmica Internacional (IAU) a la Universitat de Harvard des del 1986 al 2000 però la faceta més important del seu treball era l’estudi de la trajectòria de cometes i asteroides. Molts d’aquests són observats només algunes poques vegades de manera que la seua òrbita està molt mal determinada. Per això milers d’astrònoms observen els passos pròxims d’aquests cossos per millorar-ne l’òrbita, algun fins i tot des dels telescopis de l’Aula d’Astronomia a Burjassot. Amb  observacions d’asteroides suposadament nous, Marsden va predir el redescobriment de l’asteroide Adonis l’any 1977 perdut per falta de dades des de l’any 1936.

I és que Brian Marsdem va dirigir entre 1978 i 2006 el Centre per a Planetes Menors, també a la Universitat de Harvard, d’on centralitzava tota la informació sobre noves dades d’asteroides i cometes. I quan els números correlatius assignats als asteroides arribaren al 10000, va proposar assignar-li  aquest número a Plutó per fer palés que aquest cos era només un cos menor però no un planeta. Ningú li va fer cas. El destronar un planeta és molt difícil.

No va ser fins el 2006 quan Plutó va deixar de ser planeta passant a la nova categoria de Planeta Nan. La influència de Brian Marsden en la reunió de Praga de la IAU per aconseguir-ho va ser decisiva.
El Centre per a Planetes Menors li dedica aquesta pàgina: MPEC 2010-W10 : BRIAN MARSDEN (1937 Aug. 5-2010 Nov. 18)

El cel de setembre de 2010

3

Lacaille

Agost acaba i també, sembla, la gran calorada. Les observacions populars deixen pas a les observacions a casa, a la muntanya o, per qüestions de faena, al Campus de Burjassot. Al cel encara podem veure les grans constel·lacions estiuenques com el Cigne, l’Àguila o la Lira. I al cap al sud, les constel·lacions de Sagitari i Capricorn són ben visibles.En aquestes dates i des de les nostres latituds poden veure dues petites constel·lacions del cel de l’hemisferi austral a ran de l’horitzó sud. Les petites constel·lacions de Telescopi i Microscopi  estan situades als peus del Sagitari i de Capricorn i varen rebre aquest nom de l’astrònom francés Nicolas-Louis de Lacaille. Durant la seua estada a l’observatori del Cap de Bona Esperança a l’Àfrica del sud a mitjans del segle XVIII va donar nom a 14 grups estel·lars entre ells, aquests dos. El seu racionalisme el porta a fer un homenatge a uns instruments científics que havien revolucionat la ciència, per observar objectes llunyans i ben grans i per introduir-se en les meravelles de la cèl·lula. Aquestes eines van resultar tan útils que van permetre la creació de l’astronomia moderna i de la microbiologia.

Ara bé, aquestes petites constel·lacions no són fàcils de veure des del nostre país. No tenen estrelles massa brillants  i a més a més necessitaríem un horitzó sud ben lliure de boires i d’obstacles naturals com muntanyes o arbres. L’estel més brillant de Telescopi és α Tel de només magnitud aparent 3.49

Sembla que setembre no serà un bon mes per veure planetes a unes hores fàcils. Només Júpiter serà factible veure’l bé ja des de la primera part de la nit.

Segueix…

Els planetes Venus, Saturn i Mart es troben molt prop de l’horitzó oest i només es podran veure uns minuts després de la posta del Sol. Caldrà esperar millors temps per a observar-los.

Júpiter ix per l’horitzó est poc després de la posta del Sol a principis de mes però ja es trobarà alt a finals de mes en fes-se de nit. Serà el planeta més interessant del mes.  Cal aprofitar-ho per a veure’l amb els prismàtics o amb el telescopi.

Mercuri es veu a l’eixida del Sol a partir del dia 10 fins a finals de mes per l’horitzó est. El dia 19 es trobarà a la seua màxima separació del Sol i serà més fàcil veure’l. És el que s’anomena, tècnicament, la seua màxima elongació oriental.

També cal esmentar les efemèrides interessants del mes.

El dia 11 de setembre la Lluna, amb un fi quart creixent, se situarà només a 3 graus del planeta Venus. Això ve a ser com l’angle que abasten dos dits estesos al cel.

El dia 22 i 23 la Lluna es situarà ben a prop del planeta Júpiter. Bon moment per fer-los una fotografia junts.

Actualment el planeta Urà, descobert per William Herschel el 1781 des del jardí de casa seua a Bath, es troba en la mateixa direcció que Júpiter. El dia  18 de setembre els dos planetes es trobaran a només 0.8 graus un de l’altre, una distància sobre la volta celeste que equival a menys de dos diàmetres lunars i és menor que el tros de cel que cobreix el dit petit o menovell amb el braç estés. Un telescopi mitjà amb pocs augments pot tindre els dos planetes en el mateix camp de l’ocular. Serà ben curiós veure com el planeta Urà presenta un petit disc en les proximitats del gran disc del planeta gegant.

La Lluna va ser quart minvant el passat 1 de setembre, presentarà la fase de nova el 8 mentre que el 15 de setembre serà quart creixent. Finalment el 23 de setembre serà lluna plena.

El cometa Hartley 2 s’aproxima al centre del sistema solar. Amb un nucli d’1 km de diàmetre passarà ben prop de la Terra el 20 d’octubre. De moment aquest mes de setembre començarà a ser visible. Ja en parlarem més endavant.

Foto: William Herschel, National Portrait Gallery, London: NPG 98 Wikimedia Commons.

Adéu Paco Avària

2

Paco Avaria 1

Ahir, dia 5 de juliol, ens va deixar Francesc Avària, amic i professor de Biologia i Geologia de l’IES Jaume II el Just de Tavernes de la Valldigna i gran amant de l’astronomia, matèria optativa que va impartir durant molts anys i que va ajudar a divulgar entre la joventut vallera. Hui, al seu funeral civil al cementeri de Potries, el seu poble, del qual fou regidor, se li ha retut un sentit homenatge per part de l’alcalde, d’un regidor de l’Ajuntament i dels companys de l’institut on ha treballat durant 18 anys.

Paco, extraordinari professor i millor persona, company i amic, et dediquem l’adaptació d’un poema del Llibre d’absències de Miquel Martí i Pol:

Ens costa imaginar-te absent per sempre.

I tants records de tu se’ns acumulen

que ni deixen espai a la tristesa,

i et vivim intensament sense tenir-te.

No volem parlar de tu amb veu melangiosa;

ens dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia,

però d’aquest dolor en traiem la força

per llegir-te aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, ens esforcem a créixer

sabent que creixes tu també amb nosaltres:

projectes, il·lusions, desitjos, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguen,

i amb tu i per tu somiem en acomplir-los.

Paco Avaria 2

Te’ns fas present en les petites coses

i és en elles que et pensem i t’evoquem,

segurs com mai que l’esperança de sobreviure

és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l’esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent, tal volta,

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets, i el temps ara ens transcorre

entre el record de tu, que ens acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixies,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d’aquests mots tendrament et pensem

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i la vivim, i en tu se’ns representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

Tu ja no hi ets, però perdures

en les coses i en nosaltres de tal manera

que ens costa imaginar-te absent per sempre.

No hi ha res que puga substituir l’absència d’una persona estimada, ni tan sols hem d’intentar-ho; hem de suportar senzillament la separació i resistir. En principi això pareix molt dur, però, al mateix temps, és un gran consol. Perquè ens queda un buit, un buit tan gran sense omplir que ens uneix encara més al ser estimat. Davant d’eixe immens buit, que no podem omplir, i encara que siga amb dolor, ens hem de sobreposar amb els records més bells i rics.

Guardem en la memòria, com un regal valuós, la imatge i la bondat del nostre estimat Paco. Deixem que la gratitud per totes les coses bones que ell va fer, la gratitud per totes les vivències que amb ell vam compartir transforme el suplici del record en una callada alegria i ens done forces per suportar la separació i mirar cada nou dia amb esperança. Crec que una persona tan entranyable i tan vitalista com ell així ho voldria.

Fotos: Paco i les seues companyes a l’institut. Eclipsi anular de Sol del 3 d’octubre de 2005.

Publicat dins de Astrònoms d'ara i d'abans i etiquetada amb | Deixa un comentari

Vicenç Mut i el cràter a la Lluna

0
Publicat el 16 d'abril de 2010

Dimecres es presentà a l’Espai Ciència de l’Octubre CCC de València el llibre Vicenç Mut i Armengol (1614-1687) i l’astronomia, a cura de Víctor Navarro Brotons. L’amic Juli Peretó en va ser el presentador i, malgrat declarar que no és astrònom sinó bioquímic, fa al seu bloc una apassionada i detallada explicació de la trajectòria vital i científica d’aquest astrònom mallorquí del segle XVII que va investigar els cels i els seus moviments entre les èpoques de Kepler i Newton.

L’italià Giambattista Riccioli, aprofitant l’extensió planetària de l’orde de Jesús, a la qual pertanyia, va construir una xarxa de corresponsals científics per tot el món. Excel·lents astrònoms van compartir projectes, dades i potser també telescopis a mitjans del segle XVII. D’aquest projecte global destaca a casa nostra l’astrònom mallorquí Vicenç Mut. No només va ser astrònom, sinó també arquitecte militar i fins i tot historiador ja que va ser nomenat cronista de Mallorca. Durant l’estada que va fer l’astrònom valencià Josep
Saragossà
a Palma va fer bona amistat amb ell. Saragossà destacà per l’astronomia pràctica i es feia ell mateix les lents. De Mut no sabem si les comprava o, com el valencià, les feia també.

Riccioli va fer nombroses observacions de la Lluna i va assignar a accidents geogràfics com cràters, mars i muntanyes  el noms dels astrònoms de prestigi amb els quals es relacionava. La major part de la seua nomenclatura encara s’utilitza. Al mapa de Riccioli de 1651 podem trobar, prop del pol sud lunar, un cràter de 78 km de diàmetre i quasi 4 de fondària que dedicà al seu col·lega i pel que sembla, amic, Vicenç Mut de Palma, el cràter Mutus.

El llibre de Victor Navarro reprodueix a la coberta el mapa de la Lluna de Riccioli on s’hi ubica el Mutus.

Podeu veure a la fotografia adjunta com sobre el cràter Mutus, d’uns 4000 milions d’anys d’antiguitat s’hi poden veure 3 cràters més petits i joves (ja que estan a sobre) al seu interior, mostrant-nos l’intens bombardeig a la que fou sotmés l’interior del Sistema Solar en les seues primeres etapes.

És curiós que el cràter Mutus és d’interés actualment ja que per la seua proximitat al pol sud ha estat inclòs en la llista de 50 cràters a estudiar per a la futura exploració humana del nostre satèl·lit. Llàstima que Obama acabà de cancel·lar el projecte de tornar a la Lluna pel 2020 amb el costossísim programa Constellation.

Foto: El Cràter Mutus. Detall d’una foto de cràters lunars de l’impressionant astrofotograf americà Jim Ferreira.

Passejant per la Fira del Llibre Antic

0

Com bé va dir l’amic Peretó el diumenge 21 acabà la 33ena Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de València que coincidint amb les festes falleres es planta a l’eixample de València, l’Avinguda del Marqués del Túria. He estat passejant la fira en busca de d’ocasions i de petits regals astronòmics. Des del segle XIX els astrònoms han escrit molt per al públic, divulgant l’astronomia en ocasions de grans efemèrides astronòmiques com per exemples eclipsis de Sol.  És per això que es poden trobar obres de divulgació dels astrònoms pioners del XIX i primeries del XX.

He trobat l’obra en dos volums Astronomia popular de Augusto T. Arcimis. L’obra és de 1901 i és un compendi de l’astronomia del canvi de segle, un moment en que encara es parla de nebuloses espirals ja que el que ara coneixem com a galàxies es pensava que eren només part de la nostra i única galàxia. I Plutó no existia encara…

Arcimis era sevillà i era amic de Giner de los Ríos. Aquest l’acostà a la Institución Libre de Enseñanza. Augusto T. Arcimis era astrònom aficionat i també metereòleg. Va crear, amb l’ajut de Giner de los Ríos, el Instituto Central Meteorológico i va ser el seu primer director. Estava en contra de les institucions astronòmiques de finals del XIX com l’Observatorio de la Armada a Cádiz i l’Observatorio de Madrid per  fer una astronomia antiga mentre que ell ja usava les noves eines de l’espectroscòpia. És curiós que a casa nostra el valencià Josep Joaquim Landerer pensava i feia el mateix des del seu observatori a Tortosa.

Landerer va observar l’eclipsi de sol de 1905 des d’Alcossebre mentre que Arcimis l’observà des de Burgos però des d’un globus situat a quasi 4000 metres d’alçada…

Les obres d’Augusto T. Arcimis van servir per instruir els astrònoms més joves també autodidactes com Eduard Fontseré i Riba o Josep Comàs i Solà.

I de Comàs i Solà he comprat Astronomia, una obra de 1935. Aquest astrònom que descobrí 14 asteroides des de Barcelona així com l’atmosfera de Tità, va ser director de l’Observatori Fabra. També era un hàbil divulgador. Escriví més de 600 articles a la Vanguardia. Però Josep Comàs i Solà mereix un article o més a aquest modest bloc. Ja en parlarem més.

Només treballaràs en una petita universitat femenina…

1

Virginia Trimble

La reivindicació del paper de la dona en la ciència i en especial en l’astronomia ha estat un dels projectes estrella durant l’Any Internacional de l’Astronomia. El projecte Ella és una Astrònoma i la publicació d’un calendari d’astrònomes històriques van ser algunes de les activitats que vàrem realitzar l’any passat per destacar el paper de la dona en els avenços de l’astronomia.

L’any passat Alejandro Amenabar va retratar magistralment la vida d’Hipàtia, astrònoma del segle IV a la seua pel·lícula Agora. Ella va ser la primera astrònoma coneguda.

La dona científica sempre ha existit encara que quasi sempre ha estat a l’ombra i el seu treball no ha estat mai massa reconegut. Elles han hagut de lluitar, de vegades més que els seus col·legues homes, per arribar al mateix lloc de treball. Així, per exemple, per tindre accés al gran telescopi de Mount Wilson, Margaret Burbidge contava que havia d’usar el nom del seu marit, un astrònom teòric.

L’AIA2009 a València volia acabar amb un acte molt significatiu en aquest àmbit.  Aquest s’ha allargat molt a causa de la llargària dels tràmits que cal fer però quedava homenatjar a una astrònoma en particular que ha fet aportacions cabdals al coneixement de l’Univers.

Virgina Trimble ha destacat com a astrònoma, sense cap mena de dubte, però també per lluitar molt per elevar la posició de la dona en la ciència. La Dr. Trimble no ha patit tant per arribar a l’elit mundial de l’astronomia com sofriren les astrònomes de la generació anterior a la seua, però ella també s’ha sentit menystinguda per ser dona.

Per tot això el divendres passat el rector Tomàs la va nomenar Doctora Honoris Causa per la Universitat de València. El departament d’Astronomia i Astrofísica, l’Observatori Astronòmic i la Unitat d’Igualtat de la Universitat vàren proposar fa uns mesos que se l’honorés amb aquest Doctorat. El professor Vicent Martínez destacava en la seua Laudatio el seu treball científic i en defensa de la dona però també el seu caràcter afable i el seu fi sentit de l’humor.

Ella, en el seu discurs, va fer una descripció dels seus resultats científics més rellevants però també va fer esment de les poques perspectives professionals que, per ser dona, li donaven els seus tutors a l’inici de la seua carrera…

Virginia Trimble (Los Angeles, 1943) va estudiar Astronomia i Física en la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, i va obtindre el doctorat en Astronomia en Caltech i el Master of Arts en la Universitat de Cambridge (Anglaterra) en 1969.

Ha treballat com a docent i investigadora en prestigioses institucions com ara el California Institute of Technology (Caltech), la Universitat de Cambridge, el Laboratori d’Investigació Hughes de Malibú, la Universitat de Maryland, l’observatori de Las Cumbres (Califòrnia) i la Universitat de Califòrnia a Irvine. Ha format part de panells assessors de la NASA, el telescopi espacial Hubble, la Institució Smithsoniana, l’Institut Espacial de Califòrnia, l’Observatori Lick, l’Observatori Nacional de Radioastronomia, l’Observatori Nacional Kitt Peak, l’Acadèmia Nacional de Ciències, la Societat Americana de Física, l’Institut Americà de Física, la Fundació Nacional de Ciència, i molts altres.

Actualment és professora del Departament de Física i Astronomia de la Universitat de Califòrnia a Irvine. Ha publicat més de 600 treballs científics i ha estudiat evolució estel·lar, incloent els nans blancs, supernoves i púlsars així com estels binàries, cosmologia i l’impacte de la física i l’astronomia en la societat.

Victoria TrimbleEn el parlament després de rebre el doctorat honorífic va començant donant gràcies a la Universitat de València per l’honor i amb fi humor va recordar que  ja havia vingut a València l’any 2000 a un congrés sobre Cosmologia que Francisco Tomàs, aleshores vicerector d’investigació, va inaugurar i que, per tant, els vicerectors també podien promocionar…

Ella estudià astronomia però en acabar li recomanaren que fera un màster per a ensenyar física. Total, pensaven a la facultat, una dona només podrà donar classe en una petita universitat femenina… Tanmateix no es rendí. Tingué sort ja que en aquell moment desapareixia als Estats Units la legislació que impedia que les dones demanaren beques, anaren a les facultats més prestigioses o que demanaren, amb el seu nom real, temps d’observació als telescopis més grans.

Ara però les dones ja poden accedir en igualtat de condicions a tot però sembla que no se’l dóna els temes més candents per a investigar. Això li passà a ella però va demostrar que fins i tot dels objectes més avorrits de l’Univers se’n pot aprendre.

Ella dedicà la tesi a l’estudi de la Nebulosa del Cranc, immens residu d’una supernova. Estudià la seua estructura i el moviment del seu gas. No semblava massa interessant a priori. Però va ser llavors quan una altra dona, Jocelyn Bell, descobreix els púlsars i la Nebulosa del Cranc, amb un pulsar al seu mig, va esdevindre tema d’estudi prioritari.

Però no només ens parlà de ciència i del paper de la dona en ella sinó també del paper de la ciència actual.

Per això no vull acabar sense posar la part final del seu discurs, ben eloqüent de com veu el paper de la ciència en la societat moderna:

Vull  acabar amb una cita i una breu conclusió. “El vertader motiu pel qual la ciència ha de ser part important de l’educació és que ja no és possible que existesca una ciutadania intel·ligent a menys que comprenguem el lloc de la ciència en la vida quotidiana”. Sembla com extreta del discurs que donà ací l’any passat el doctor honoris causa Richard Dawkins. En realitat, aquestes paraules són de l’erudit britànic Lancelot Hogben i foren escrites el 1936, any en què fou elegit membre de la Royal Society (Londres) i que publicà en la seua obra de divulgació més coneguda:  Mathematics for the Million. Òbviament, estic totalment d’acord amb Dawkins i Hogben sobre aquest punt. Però la ciència no és gens excepcional en aquest aspecte. És clar que tots necessitem saber alguna cosa d’economia, d’altres cultures (passades i presents), d’història i de filosofia, i indubtablement d’altres disciplines. En aquest sentit els que pertanyem al món acadèmic hem de recordar que estem tots en el mateix bàndol. Ens prenem seriosament el coneixement i la recerca del coneixement no solament en els nostres àmbits propis, sinó en els dels altres. Aquest ha de ser el primer pas cap a l’enteniment del món que ens rodeja i l’intent de canviar (i n’hi ha moltes), d’acceptar-ne les que no es poden canviar i de posseir la saviesa per a conèixer la diferència.


Foto:
1.- Virginia Trimble en el seu parlament. Enric Marco.
2.- Virginia Trimble rep el doctorat Honoris Causa de la mà del rector Tomàs, junt a Vicent Martínez. Universitat de València.

Agora

0

Hipatia

Hipàtia és considerada la primera astronòma de la història. La seua vida, els seus ensenyaments i la seua tràgica mort han estat portats a la gran pantalla per Alejandro Amenábar en la seua última pel·lícula Agora.

Hipàtia (entre 340-370 – c. 415) fou una filòsofa neoplatònica grecoromana, natural d’Egipte, que va destacar en el conreu de la matemàtica i l’astronomia. Filla de Teó, matemàtic i director del Museu i Biblioteca d’Alexandria, ensenyava filosofia, matemàtiques i astronomia. Tan ella com el seu pare eren pagans en una ciutat en què convivien també població jueva i una creixent comunitat cristiana.

Va viure en una societat convulsa i se la considera l’última representant d’un món grecoromà en decadència enfront d’una nova societat fosca i violenta que donarà pas a l’edat mitjana.

La pel·lícula d’Amenábar reflecteix molt bé aquesta societat problemàtica, amb un cristianisme violent i inculte, on el poder imperial és molt dèbil i el coneixement ja no és valorat.

Segueix…

En una població que ha d’elegir per força el cristianisme, Hipàtia diu que ella només creu en la filosofia. Ella és un ésser lliure en un món on la llibertat de culte i de pensament ja no existeix. Davant de Sinesi de Cirene, bisbe de Ptolemaica i antic deixeble seu, li diu “Tu no pots dubtar del que creus, jo ho he de fer sempre.” I és que aquesta és la missió del científic: dubtar.Precisament a través de les cartes que li enviava el bisbe coneixem la vida d’Hipàtia.

La ciutat d’Alexandria s’ha recreat a Malta, amb el far, les illes existents i el Serapeu, on s’ubicava la Biblioteca. En alguns moments del film el director ha tractat de fer-nos veure la societat alexandrina com si es tractàs d’un documental d’animals, en el qual les matances s’observen de lluny, en un pla en picat, com si les persones foren formigues. Però també apareixen les visions zenitals i els zooms des del carrer fins a l’espai, on la Terra i la Lluna no són més que petits punts a l’espai, com per demostrar-nos la bestiesa dels fanatismes i la seua petitesa intel·lectual.

I una part molt interessant per a mi (és ja deformació professional) ha estat el tractament de l’astronomia antiga. I no m’ha decebut, encara que, com no podia ser d’altra manera en un film d’aquesta mena, ha estat molt simplificat. Els instruments  antics d’observació com ballestes, quadrants, esferes armil·lars i models d’univers geocèntric són molt realistes.

És destacable també la descripció que es fa de les corbes còniques, el cercle, l’el·lipse, la paràbola i l’hipèrbola que, com el seu nom indica, provenen de fer talls amb distinta inclinació en un con. I és que se sap que Hipàtia va fer un tractat sobre aquestes corbes.

Resulta fantàstica l’obsesió d’Hipàtia per conéixer el moviment del cel, per situar les errants o planetes en les seues òrbites correctes, tot fent servir només la raó.

És clar que al guió hi ha hagut l’assessorament d’un astrònom. Antonio Mampaso, investigador de l’Instituto de Astrofísica de Canarias ha col·laborat amb Alejandro Amenábar durant 5 anys en coneixements d’astronomia antiga, maneig d’instruments antics, i ha assistit a molts dels rodatges a Malta.

Com diu Antonio a l’entrevista que li fan arran de l’estrena de la pel·lícula i que us recomane llegir:

Me ha resultado muy emocionante revivir ese hilo inmaterial que nos une, a lo largo de los siglos, a los que se preguntan sobre el universo. Sentir que Aristarco, Ptolomeo, Hipatia, Al Sufi, Galileo, y así hasta Einstein y los científicos actuales, todos se han maravillado y se han preguntado qué hay en el cosmos, cómo son los astros. Han pensado sobre ello y han encontrado respuestas. No siempre han sido respuestas verdaderas, claro, pero sí honradas.

Tan de bo totes les pel·lícules que parlaren de ciència estigueren tan ben assessorades.

Així que tracteu de veure el film abans que el traguen de la cartellera. No us decebrà…

Foto: Rachel Weisz en el paper d’Hipàtia.

Assumpció Català i Poch. In memoriam

0

Assumpcio-Catala

Fa uns dies va faltar M. Assumpció Català i Poch, astrònoma de la Universitat de Barcelona.

Jo la vaig conéixer ja fa anys en un congrés d’astronomia espanyol. L’última vegada que la vaig veure va ser fa dos anys, a la II Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorologia celebrada a Vic.  Encara que ja major, el seu caràcter era afable i continuava interessada en tot.

Nascuda a Barcelona el 1925, la Dra. Catalá estudià Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. Començà a treballar en astronomia el 1952, una època marcada per la penúria de mitjans i l’ausència quasi completa de dones a les universitats.

La seua trajectòria científica s’inicià com a becària i després com a ajudant de la Secció d’Astronomia del Seminari Matemàtic de Barcelona, que depèn del Patronat Alfons el Savi del CSIC. Posteriorment, va treballar a Paris a l’Institut Henri Poincaré et Laboratoire de Dynamique et Statistique Stellaire, i va col·laborar amb la càtedra especial de Tecnologies de l’Espai de la UPC.

El 1970 va obtenir el doctorat en Ciències, en la secció de Matemàtiques, per la UB, amb la tesi Contribució a l’estudi de la dinàmica dels sistemes estel·lars: simetria cilíndrica.

M. Assumpció Català i Poch ha estat la representant espanyola a la Comissió 46 de la Unió Astronòmica Internacional per a l’ensenyament de l’astronomia durant quinze anys, i ha format part de diversos projectes de recerca. Va ser també l’autora de llibres de docència universitària i d’estudis d’història de la ciència i de divulgació de l’astronomia, tasca que continuà desenvolupant fins a la seua mort.

Assumptio-Catal02

M. Assumpció Català i Poch, que va convertir-se el 1971 en la primera dona que va ocupar un càrrec d’astrònoma professional a la universitat espanyola, va rebre la Creu de Sant Jordi de 2009 “per la seva tasca científica i la seva activitat acadèmica com a professora universitària d’astronomia, de física i de matemàtiques”. Es va  dedicar a la docència del 1952 al 1991, any en què es va jubilar a la UB, i va compaginar l’activitat docent amb la recerca, la direcció de set tesis doctorals i d’onze tesis de llicenciatura, i l’observació astronòmica. En aquest àmbit d’investigació, cal remarcar que va dur a terme observacions sistemàtiques de taques solars durant més de trenta anys.

Foto i informació de Comunicacions UB, Diari digital de la Universitat de Barcelona.

Jeroni Muñoz i la supernova

0

Jeroni Muñoz fou el més gran dels astrònoms valencians.  Va viure una època molt interessant, a cavall entre la difusió de la teoria heliocèntrica de Copèrnic  i les primeres observacions telescòpiques de Galileo Galilei.  Muñoz s’escrivia amb  el millor observador d’aquell temps, Tycho Brahe i va observar i estudiar la supernova de 1572 des de diversos llocs de la geografia valenciana com Ontinyent i Torrent.

És curiós que en Ontinyent uns pastors li comunicaren la troballa a  la constel·lació de Cassiopea. Gent acostumada a mirar el cel va descobrir que una nova estrella apareixia on abans no s’hi veia res. L’estudi d’aquest nou estel portà a Muñoz a afirmar-se en la mutabilitat dels cels. El treball de Muñoz fou molt apreciat arreu d’Europa i apareix citat, per exemple, en el llibre Diàleg dels dos màxims sistemes  del món ptolemaic i copernicà (1632) de Galileo Galilei.

Fa poc l’amic i company Manel Perucho publicà un article al País Digital explicant els trets més importants de Jeroni Muñoz. Donat que Manel ho ha contat d’allò més bé us passe directament el seu text.

Només cal dir que fa uns anys la Universitat de València va tindre a bé batejar l’edifici on s’alotja el departament on treballe i l’Aula d’Astronomia juntament amb multituds de departament i laboratoris amb el nom del seu astrònom més insigne.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu.

Segueix…

L’astrònom valencià Jeroni Muñoz va viure un moment crucial en la història de l’Astronomia, l’aparició d’un nou objecte brillant a la constel·lació de Cassiopea, conegut com a nova. Aquest fenomen va generar un terratrèmol en la societat de l’època -segle XVI-, ja que es creia que els cels eren impertorbables. Diverses hipòtesis van tractar d’explicar-lo, però cap dels astrònoms contemporanis podia imaginar que es tractava d’una explosió estel·lar avui coneguda com a supernova. Jeroni Muñoz va ser un dels científics que més va treballar en aquest nou objecte, la qual cosa va ser reconegut per col·legues europeus contemporanis de la talla de Tycho Brahe, el nom del qual va ser al capdavall el que es va donar a la supernova.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu. Aquest fet fa pensar als historiadors que Jeroni Muñoz va ser possiblement un jueu convers. Encara que el seu treball inclou facetes tan diverses com les de lingüísta (hebraista i helenista), astrònom, geògraf i matemàtic, el seu nom va ser conegut en el món científic europeu a causa dels seus treballs sobre la supernova de 1572, la coneguda com supernova de Tycho, el danès que ha passat a la història com el principal investigador d’aquest fenomen.

Aquesta “nova”, com se l’anomenà a l’època per aparèixer com una nova estrella, va ser un esdeveniment d’una gran importància, ja que, fins ara, el cel era entès com inalterable per la filosofia aristotèlica imperant. Per això, el rei Felip II va encarregar a Jeroni Muñoz informes sobre les seues observacions i interpretació del fenomen.  L´erudit valencià va ser capaç de mesurar la posició exacta de l’estrella, a la constel·lació de Cassiopea, i de determinar que la distància a la mateixa, que no va poder calcular amb exactitud, era prou gran com per assegurar que es tractava d’un fenomen celeste. Aquests estudis van ser publicats en el Libro del nuevo cometa, en 1573. La seua hipòtesi, com indica el títol de la publicació, sostenia que es tractava d’un cometa, encara que reconeixia que el seu aspecte no concorda amb el descrit en els textos per a aquest tipus d’objectes, sinó més aviat amb el d’una estrella, i va concloure, contra Aristòtil, que en el cel es donen “alteracions i corrupció”. Els seus treballs van ser coneguts a Europa gràcies a la traducció dels mateixos al francès i a la seua correspondència amb diferents astrònoms europeus. El mateix Tycho Brahe va utilitzar les dades de Muñoz, elogiant la seua precisió, alhora que diferents autors del segle XVII, com Galileu.

En un altre dels grans debats de l’època, Muñoz es va situar en contra de la teoria heliocèntrica de Copèrnic, intentant refutar-la amb arguments científics en els seus treballs. Malgrat això, aconsellava als seus alumnes la lectura de les publicacions de l’astrònom polonès, al qual considerava com a excel·lent.

Diversos tractats (d’aritmètica i matemàtiques o d’hebreu) ens mostren les seues contribucions a les branques del saber abans esmentades. També va publicar algun fullet dedicat a l’Astrologia, que en l’època era una branca del saber associada a l’Astronomia, molt allunyada del que ha esdevingut avui dia. Es conserven alguns manuscrits per als seus cursos universitaris en diverses disciplines i Comentaris a obres clàssiques, com de la Història Natural, de Plini, o dels Comentaris de Theon a l´Almagest, de Ptolomeu, on discuteix la teoria heliocèntrica de Copèrnic dins de la seua anàlisi de l’Astronomia ptolemaica. Aquests treballs sobre textos clàssics s’emmarquen dins de les tendències de l’humanisme europeu del seu temps. Tanmateix, no va publicar molts dels seus estudis per considerar que no se li va agrair la seva feina, sinó que, al contrari, havia estat injúries pels membres de la cort del rei arran del seu estudi del “nou estel”, i perquè opinava que no era savi publicar llibres de Matemàtiques, perquè “no és Espanya observadora d’astres, ni es col·labora amb les matemàtiques, sinó només amb les arts mercantils. És imprudent, encara més, de pròdigs, voler editar res de matemàtiques, ja que les despeses d’impressió són enormes, i els llibres no es venen …”.

Per Muñoz, calia separar els assumptes naturals, que s’havien d’abordar des de la raó, de les coses de la fe, inabastables des de la raó humana. Aquest breu repàs a la seua biografia revela la seua talla intel·lectual i la seua racionalitat, en un entorn social i històric poc donat a una racionalitat que no va arribar a calar en algunes societats europees fins a la Il·lustració.

Manel Perucho i Pla treballa al departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València.

Foto: Placa homenatge a Jeroni Muñoz a l’edifici del mateix nom a la Universitat de València. Enric Marco.