QUAN MOISÈS VA OBRIR LES AIGÜES… O NO 13.03.2011

Per Adrià Triquell
Feia una mica més de dos mesos que per culpa d’una patacada no sortia amb aquesta colla de descerebrats. Mira que n’he vist de tots colors amb aquesta tropa d’ inconscients, però la imatge de veure nedant a l’ estil Phelps al nostre amic Marcel en les marronoses aigües de la riera d’ Argentona, en ple mes de Març, quedarà molt de temps en la meva retina.
La tornada, com es veu que durant la primera part no havíem caminat gens amb la bici a coll, i això ja se sap, no pot ser, no fos cas, ho compensem pujant per un corriol cafre que ens duu a la torrassa del Moro, baixem pels Misser, on jo tindré una caiguda d’ allò més ridícula, i un cop a Dosrius fem el corriol pata-negra que ens evita un bon tros de la riera. Un cop hi som, ens plantegem tornar per la carretera per no pillar la rierada, però per sort, la majoria de la colla son una panda d’ integristes de la BTT mal parits, que ens obliguen als pocs assenyats de la colla a baixar per la riera, i probablement haurà estat un dels moments més divertits amb temps, no sempre es te l’ oportunitat de fer una bici-banyada amb aigua marró que baixa de ves a saber on. En aquestes que el Marcel te una petita caiguda que el fa mullar-se fins la cintura, i ja posats decideix fer la banyada complerta. L’ imatge del cap del Marcel sobresortint de l’ aigua marró és impagable (tio, que tens tres criatures!). En el tram d’ abans d’ Argentona intentem ajudar sense èxit a un pobre tonto que se li ha quedat el cotxe, dona i criatures embarrancat enmig de la riera, i finalment arribem a Mataró tots bruts però amb un somriure d’ orella a orella.
Corriolaires: Jordi C, Jordi T, Pep F., Anscaring N. Giovanni L., Marcel T., Adrià T., Manel Q., Rafa ‘NC, Valenti T., Marti M.
Les fotos d’en Giovanni: cliqueu aquí.
Finalment , aquest diumenge vaig tornat a sortir amb vosaltres, tot i la determinació de no fer-ho més, com a conseqüència de la decisió d’ auto-obsequiar-me amb la baixa d’ aquesta colla d’ inútils , com a regal del meu seixanta aniversari.
Però, com que encara no havia rebut cap resposta a les varies sol·licituds enviades a associacions que apleguen dinosaures com jo al voltant d’ activitats més pròpies – sardanistes, caçadors de papallones, col·leccionistes de segells, bonsaistes , dansaires de ballet clàssic, jugador de patanca , observadors d’ obres, i com que encara no tinc nets que cangurar , vaig pensar que potser m’ avorriria el diumenge matí a casa .
A més, tenia que comprovar que la camera fotogràfica que m’ heu regalat no fos una joguina de plàstic…amb el garrepa que sou era ben possible.
Ha sigut bo que m’ hi apuntés doncs, ja que així he pogut comprovar que tampoc vosaltres m’ hi voleu més a la colla. A la primera ocasió, quan m’ havia apartat del camí per a fer-vos unes fotos, heu aprofitat per abandonar-me i deixar-me sol al mig de la serralada. Durant una mitja hora he tingut que convertir-me en caçador indi sioux per interpretar cap on havíeu anat, per les impremtes de les rodes, i quan per fi us enxampo a San Carles veig clara en les vostres cares l’ expressió de decepció de no haver aconseguit desfer-vos de mi.
He captat el missatge, no soc tonto, el vostre era un regal de comiat per jubilació i no d’ aniversari. Ok, em retiro.
La camera però me la quedo perquè resulta que és bona. Ja us enviaré alguna foto de la llar d’ avis on em tancaré.