TRACTAT DE CATALONOFÒBIA
Reprodueixo aquest article de Montserrat Dameson sobre la catalanofòbia que pàtim cada dia des de fa ja uns quants segles, i crec interessant les maneres que durant la història hem anat fent d’aquest fenomen una normalitat, que mai hauria d’haver arribat.
Els catalans i la catalanofòbia
Montserrat Dameson
L’odi als catalans és l’aglutinant primari de l’espanyolitat. L’anticatalanisme i la catalanofòbia són, en el fons, la mateixa cosa: la voluntat de tallar de soca-rel qualsevol cosa que pugui semblar massa catalana, que pugui explicar que la catalanitat és una identitat que pot existir sense dependre de l’espanyolitat, que pugui prioritzar uns interessos que no encaixin amb l’escala d’interessos castellans. L’una és la cara política de l’altra. M’hi van fer pensar les declaracions d’Isabel Díaz Ayuso, dissabte passat, en les quals feia passar els seus desitjos per fets històrics: “Ni Catalunya, ni el País Basc, ni Navarra han sigut una nació ni ho seran”. També m’hi ha fet pensar el “me cago en los muertos de todos los catalanes” de José Manuel Calderón Portillo, jugador del Còrdova Club de Futbol, en un moment de celebració eufòrica.
La catalanofòbia és l’excusa de l’espanyolisme per justificar la seva dinàmica homogeneïtzadora i convertir-la en una necessitat a cobrir si es vol aspirar al bé comú. Més enllà de la psicoanàlisi a l’espanyolisme i l’anàlisi política de totes les formes que pren la catalanofòbia dins del sistema democràtic, el que em sembla rellevant de disseccionar és la distància entre com els catalans pensem que l’odi dels espanyols ens llisca sobre la pell —sempre des dels atacs estupends de dignitat— i com el seu odi històric ens ha acabat desfigurant el caràcter. És a dir, com ens hi enfrontem des del que és públic i com ens n’impregnem en el que és privat.
“L’anticatalanisme, igual que l’antisemitisme o qualsevol altra forma de racisme, es pensa millor amb l’estructura de la gelosia. La gelosia sempre és patològica independentment del que la teva parella faci o senti (…) En termes polítics, l’odi a l’altre és una fantasia que et xiuxiueja que tot seria tan ideal i tan perfecte si els catalans / els jueus / els immigrants no existissin”. Quan m’interessa explicar d’on surt la catalanofòbia, m’enmirallo en aquesta idea del filòsof Joan Burdeus a “Amnistia i gelosia”. Davant aquesta patologia política en què més o menys tothom hi suca pa, els catalans ens hem acostumat a convertir la nostra catalanitat en una habilitat per moderar-nos. Volent protegir-nos, volent fugir de l’odi quan el tenim als nassos —indignant-nos o denunciant-lo des d’uns valors democràtics que no fan ni pessigolles—, hem convertit l’instint de supervivència en el nostre tret més genuí. Fent-ho, però, hem oblidat per què és que maldem per sobreviure.
Políticament, hi ha qui confronta l’anticatalanisme obviant-ne la part patològica i alimenta l’esperança d’un reformisme impossible. Ens mesurem per convertir l’odi espanyol en alguna cosa que, almenys intracomunitàriament, pugui jugar-nos a favor. Calculem per esquivar-lo públicament. Rere aquest càlcul, però, la catalanofòbia ens atrapa íntimament: pensant que podem vorejar-la sense saltar-la ens en fem presoners. Precisament, si ens trobem graduant com contenir-la públicament amb les conseqüències menys pernicioses, és que ja no estem disposats a tallar-la de soca-rel. Els catalans ens hem especialitzat a trampejar l’espanyolisme patològic per poder seguir existint fins a convertir el trampeig en un dels nostres trets de caràcter més distintius. Més enllà dels casos d’autoodi evidentíssims, del fàstic a la barretina, d’aquest mateix lloc en surten les covardies polítiques més òbvies i els canvis de llengua sovintejats més discrets.
La nostra identitat és una cambra on fa massa segles que hi ressona el mateix eco en la mateixa direcció. Tal com les parets d’una habitació es deformarien si hi rebotés una pilota sempre a les mateixes zones, així s’ha anat desfigurant el caràcter català en el que és profund. Al capítol “Que la somio completa” de La supèrbia (Fragmenta Editorial), el filòsof Jordi Graupera hi escriu: “Els costums socials són sempre una expressió de la violència soterrada en la memòria de generacions”. Deslligar-nos de la patologia espanyola és l’única manera de bastir un caràcter propi —o retornar-hi— que no s’expliqui majoritàriament per la violència suportada i llegada. No em refereixo a obviar la catalanofòbia —repressió política violenta i no violenta— que ens ha deformat fins avui, sinó a deslligar-nos-en psicològicament des de l’autoconsciència. El nostre instint està fet d’allò que, durant generacions, han estat les nostres pors. Si seguim empenyent a força d’instints, no farem més que perpetuar-les. Patirem atacs de dignitat cada vegada que algú ens digui fills de puta per ser catalans, mentre per dins ens reconfigurarem perquè deixin de dir-nos-ho, per trobar la cura d’una patologia que no vol cura: vol sotmetiment. Adaptar-nos al seu odi en silenci, reestructurar-nos el caràcter com si hi hagués la possibilitat de ser catalans sense patir catalanofòbia, és la manera més perillosa d’odiar-nos.