BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

TRES ESTRENES AL COLLFRED. 08.12.2009

Per Joan LLadó

Si dissabte vam fer una gran estrena, aquest dimarts de pont n’hem fetes tres més superant un gran i temut port, el Collfred. A cavall de la Garrotxa i l’Osona, entre Sant Privat de Bas i Vidrà, una pista forestal enquitranada i emporlanada de pocs anys, forma un gran escull i és considerada una de les grans gestes en terres del principat, al costat del Turó de l’Home, el Montcaro, El Coll de Pradell, etc. pels cicloturistes catalans i també foranis. Amb una distància de 14,5km. des de Sant Privat, ens trobem rampes de fins el 23% segons la web d’en Xodena i un desnivell de 810 m. al 5,6% de mitjana. Considero més dur el Collfred que no pas el Turó de l’Home ara que ho puc comparar havent fer el darrer l’estiu passat.

La nostra matinal ha començat a Olot, fent, abans de començar l’ascens cap a Collfred, un petit esmorzar a Les Preses. Ens hem endinsat cap El Mallol i Sant Privat i de seguida ha començat la tralla. La roba de seguida feia nosa i les primeres rampes ens anunciaven el què ens esperava tot seguit. Amb les queixes d’uns i els comentaris d’altres, hem anat pujant sense plorar. En passar els primers quatre quilòmetres, la pendent minva i es fa més assequible. En Valentí, en una sobrecàrrega de decibels, trenca la cadena i l’adobem en un plis-plas. Seguim xino-xano fins el coll i contents ho celebrem. Baixem fins a Vidrà, Santa Maria de Besora i al Coll de Beví fem una paradeta per fer una foto. Continuem fins a LLaers on a l’Hostal La Serra hi fem una fusta d’embotits amb pà amb tomàquet. Restem meravellats de l’acolliment i la bellesa d’aquest mas. Havent esmorzat, baixem cap a la Riera de Vallfogona i enllacem amb la carretera de Ripoll a Olot per Vallfogona en una costeruda darrera rampa.
La carretera fins el Coll de Canes és d’una pendent molt suau que es deixa progressar tot “menjant galetes”. Foto de grup al coll. Hi ha alegria i avall que fa baixada. Arribem a Olot més tard del previst i s’ha de trucar a les famílies perquè no ens esperin per dinar.

Les noves màquines han respost molt bé i els conductors encara més. A la madrilenya Madone ja li ensenyarem els nostres costums, però s’ha sotmès sense planys, a les regnes d’el Maestro.

Fins la propera,
Pistons

Els mountain-gays: el Maestro, la Flor, el Màster, l’Home no tant senzill i en Pistons.
Distància recorreguda: 80 km.
Desnivell: 2100m.
Temps amb parades: 4,5hr.
Les fotos d’en Pistons: clica aquí.
Les fotos d’el Màster: clica aquí.

 


  1. Ei!!!! Bona estrena. “Collons”, no sé pas que ens passa que allà on anem no s’hi veu pas cap altre ciclista !!! Quina cosa més estranya…. I sí, bici de carretera però de cotxes ben pocs, ni falta que fan. Les noves reinetes es deixen conduïr força bé, potser les baixades costen més, però bé, bé. Molt engrescador tot plegat amb una ruta fantàstica.

  2. Després
    d’una nit amb diversos contactes amb la freda porcellana del lavabo, no
    sé si per culpa d’unes ostres o pels nervis del que m’esperava al
    endemà, no han fet mes que motivar-me. El motiu; la estrena de la bici
    de carretera i que millor que buscar un dels ports mes durs de
    Catalunya (Collfred). A les 7 del mati ens trobem al garatge d’en Joan;
    En Martí, ja amb una certa experiència en
    aixo
    de la carretera i tres Passerells; en Carles “Madonna Madrilenya” en
    Valentí amb la seva flamant Cannodale i un servidor. Cap dels
    passerells havíem pujat amb un bicicleta de carretera pràcticament fins
    avui, els nervis estan a flor de pell. Aparquem a Olot, ens abriguem i
    parem a fer un cafè a Les Preses. Després d’una passeig fins a Sant
    Privat, ens trobem al peu del Port. Els primers quilòmetres  ens posen
    amb antecedents del que ens espera, del quilòmetre 3 al 6 aprox. es on
    realment valoro la duresa de la bici de carretera, ara ja se que vol
    dir rampes del 20%….. El meu aparell digestiu es mostra comprensiu i
    permet que el meu cos pateixi amb la seva justa mesura. Anem
    progressant com podem, pa
    ssat
    aquest primer tram el paisatge s’obre i la pendent s’humanitza.  Amb
    una hora i mitja, entre fotos i una petita averia en la nova reina d’en
    Valentí,  ens plantem a Collfred. Potser no n’hi havia per tant? …. Jo
    crec que si. Foto de rigor i cap avall que fa baixada, nomes entorpeix
    la nostre baixada una colla de motoristes parats al bell
    mig de la carretera com si res….. passem per Vidrà i arribats a Santa Maria de Besora girem per una pista ensementada direcció Llaès, 
    coll de Beví, encimbellat dalt d’un turó; Sant Bartomeu de Llaès (no
    patiu, jo no us explicaré de quin estil arquitectònic es…. per que no
    en funciona Internet) i el nostre objectiu gastro
    mic
    del dia; la Serra de Llaès. Magnifica masia on es donem  de menjar; una
    taula d’embotits. Amb l’estomac ple, anem baixant fins creuar la riera
    de Vallfogona. En un tres i no res ens plantem de nou a l’asfalt, ara a
    la N260. Nomes ens resten uns 11 quilometres de pla i pujada,  fins el
    Coll de Canés, el darrer del dia. Com si acabéssim de baixar del cotxe
    pugem com posseïts pel dimoni fins al coll, no serà que ja teníem ganes
    d’arribar?.  Un divertida i ràpida baixada ens deixa de nou a Olot. 
    Per ser la nostre primera experiència hem quedat molt satisfets, segur
    que repetimmm.

    Fins aviat.

    Andreu.

  3. Les rampes  de la Sierra Madrilenya  alliçonaren  prou be a  la meua “nova” madone, de fet no vulgui pecar de xulo però m’esperava un xic mes de patiment, segurament perquè feia la comparativa del 10% de la carretera de la colladeta a Toses, inconscientment  sumava un 10 % mes i no podia imaginar-me l’esforç. Cal dir però que el pulsometre mes d’una vegada va marcar fora del límits.
    El que puc constatar un parell de dies mes tard es que tinc els canells de la ma endolorits, segurament de fer força de prémer  el manillar per tal de no caure enrera a les rampes mes costerudes.
    El problema hores d’ara rau en que segurament costarà de trobar properament una sortida tant xula en amb una duresa, uns paisatges, poca circulació rodada ( inexistent), indret per esmorçar i perquè no dir-ho amb la companyonia de la colla.

    Gràcies Joan per fer-nos descobrir noves sensacions.
    Tambè dedico un agraïment per el Senyor Àngel per confiar cegament amb la paraula sense esperar res a canvi.

    El Maestro

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.