Bon article d’en Pere Cardus explicant les raons de la desconnexió de Catalunya durant l’estiu amb els diferents esdeveniments que hem passat i la seva gestió per les dues parts.
Per què Catalunya ja s’ha mig independitzat aquest estiu?
Com era previsible, aquests mesos d’estiu, que generalment són quasi políticament perduts, enguany han estat molt productius i moguts. Lamentablement, més que no esperàvem, per culpa de la visita que ens va fer la barbàrie a mitjan agost. Tots aquests moviments, els desitjats i els indesitjats, ens obliguen a parar cinc minuts i mirar on som i com estem. Heus ací la meva proposta:
L’absència d’estat
Ens podem remuntar al 9 de novembre de 2014 per comprovar els primers indicis de la pèrdua de control de l’estat espanyol sobre el territori de Catalunya. La impossibilitat demostrada de fer complir la seva voluntat i la de les seves institucions –polítiques i judicials– es va fer evident en la consulta d’aquell dia. A partir d’aquell moment, en moltes ocasions s’ha palesat que el govern espanyol no era govern a Catalunya i que l’estat perdia el domini efectiu de la població i el territori. Això no és el resultat de cap jugada d’enginyeria política, sinó que és un fet estudiadíssim que s’esdevé quan la població deixa de confiar en unes institucions d’una manera majoritària i emprèn el camí de construir-ne unes de noves. Per desgràcia, va ser amb l’atemptat de Barcelona i Cambrils que vam poder tornar a comprovar l’absència d’estat espanyol a Catalunya d’una manera més nítida que mai.
I aquesta absència no vol dir que l’estat espanyol no tingui capacitat de fer res. Pot molestar, pot espantar, pot amenaçar… però ja li és pràcticament impossible de tornar a imposar-se a Catalunya. Els catalans han emprès –de manera democràtica i majoritària– el camí de construir un estat propi per absència d’estat. El Regne d’Espanya ja ha perdut el control del poble de Catalunya. Ara cal que aquest poble sàpiga guanyar-se les institucions i la llibertat amb determinació i maduresa.
La responsabilitat
Una bona part de Catalunya ha descobert que els Mossos d’Esquadra són una policia de veritat. Aquests dies també descobriran que el parlament és una assemblea nacional de veritat. Però el cas dels Mossos d’Esquadra té una importància vital per a l’empresa que ens hem proposat. La independència, més enllà de l’abandonament del càstig i l’amenaça constant d’Espanya, és una assumpció de responsabilitat. Contra allò que alguns plantejaments naïfs han volgut vendre, la llibertat és l’abandonament de la innocència. La independència és prendre el control i, per tant, assumir el protagonisme davant els riscs i les amenaces reals i de futur. El fet que els Mossos d’Esquadra siguin capaços de respondre com ho van fer el dia de l’atemptat i els dies següents ha fet obrir els ulls a molta gent que es pensava que els nostres agents no disparaven quan calgués.
Un dels rumors induïts que han circulat fins ara era que el govern espanyol prendria el control dels Mossos d’Esquadra, tal com els permet la llei de seguretat espanyola aprovada el 2015. Després d’això que ha passat entre la ciutadania i els Mossos d’Esquadra, qui s’atrevirà a prendre’n el control contra la voluntat de la gent? Quina possibilitat d’èxit té el govern espanyol si intenta fer creure el major Trapero? Els catalans saben ara més que mai que necessiten una bona policia i no la deixaran prendre.
Els aspirants a masover
Amb tot, a la mateixa velocitat que avanci la majoria democràtica catalana cap a la independència, els aspirants a masover continuaran mirant d’agradar a l’amo. És així que trobem Miquel Iceta dient que ‘si Espanya fos un país tan dolent i autoritari no tindríem un cos policíac tan potent com els Mossos d’Esquadra’. Algú responia amb encert a Twitter: ‘Que bo que és l’amo, que ens deixa dormir a l’estable amb les bèsties i no passem fred.’ I és que la concepció que tenen aquests aspirants a masover és exactament aquesta. Han acceptat en l’inconscient que Catalunya és propietat d’Espanya i que ells podrien ser uns bons administradors de l’hort.
Aquests aspirants faran tota mena de saltirons i cabrioles per mirar de captar l’atenció de l’amo, a veure si els premia al final de la setmana. N’hi ha una bona colla, d’aquests. N’hi ha que tenen aquest punt de cinisme irònic de l’Iceta, però també n’hi ha que són incapaços de mantenir la calma. Pensen que si la cosa els sortís bé, la recompensa seria molt gran i l’amo els donaria un bon seient. En Millo ja l’ha aconseguit com a ambaixador d’Espanya a Catalunya. Si no obtenen allò que els ha demanat l’amo, pensen que tindran un premi de consolació i que els recol•locaran en alguna ambaixada exòtica –i s’equivoquen, perquè l’amo els culparà.
Les urnes
Aquestes capses (si són de cartó) o receptacles han esdevingut l’objecte del desig d’uns i altres. La relació de l’estat espanyol amb les urnes ha estat complicada històricament. I és normal que la imatge de sis mil urnes neguitegi determinats individus. Passi què passi amb les urnes, serà un mal negoci per a l’estat espanyol. Si s’omplen de vots el dia 1 d’octubre, s’haurà acabat tot per a ells a Catalunya. Si proven d’emportar-se-les, se’ls tancaran moltes portes al món i ens oferiran un camí ràpid i acceptable per a arribar allà on anàvem: la declaració d’independència (m’estalvio la cosa aquesta de l’unilateral).
I el cas és que les urnes eren una incògnita abans de l’estiu i són una realitat quan ja encarem la tardor. No em vull ni imaginar com es devien alterar els detractors d’urnes i els aspirants a masovers quan el president Puigdemont va anunciar al Financial Times que ja tenia sis mil urnes. Quan les urnes provoquen urticària, és que s’ha perdut la batalla.
Les garanties
En un referèndum, les garanties per a la ciutadania són molt clares: poder votar amb total llibertat allò que consideri millor. Tota la resta són falòrnies per a fer-nos passar amb raons. Qualsevol demòcrata disposat a exigir garanties a un govern que convoca un referèndum centraria la demanda en el compliment del resultat obtingut. Els qui s’emparen en les lleis votades per un altre parlament i en el marc constitucional resultant d’un fosquíssim procés de transició de la dictadura cerquen excuses en defensa de l’status quo. Res més.
Curiosament, la reivindicació de les garanties –així, sense gaire concreció– era una cosa tan sols d’una determinada esquerra molt incòmoda amb el procés d’independència. Després d’un juliol i un agost frustrants per a la resta de l’unionisme, les garanties ja comencen a ser un argument utilitzat pels més conservadors. Ara, més que dir que el referèndum no es farà, comencen a dir que no tindrà validesa perquè no s’haurà fet amb garanties. I això fa que ens fem una pregunta: No deu pas passar que n’hi ha uns que han sembrat perquè uns altres acabessin recollint el fruit? Seria molt trist per als qui es reivindiquen hereus del 15-M haver aplanat el camí als hereus del franquisme.
La transparència
Un altre recurs fàcil dels aspirants a masover i dels amos de Madrid ha estat acusar l’independentisme de manca de transparència. Ells feien un forat, el tapaven amb branquillons i fullaraca i exigien que els representants de la majoria dels catalans hi passessin pel damunt. Deien: ‘Ho veieu? No us atreviu a passar per aquest camí! Us amagueu!’ Realment, la història els ha duts a pensar que som més estúpids que no som. L’acusació era que es faria la independència d’amagatotis. Que no s’explicaven les lleis. Que no es permetia el debat. Quines bestieses que s’han de sentir quan resulta que qui no es presenta als debats i qui vol que es faci el silenci són ells.
El mes d’agost també ens ha dut novetats en aquest camp de la transparència. Qui voti que sí a la independència el dia 1 ja sap per endavant quina legalitat s’establirà i com es farà la transició cap al nou marc constitucional. No crec que cap referèndum, enlloc del món, s’hagi fet amb tanta informació publicada. Des dels informes del CATN, passant pels programes electorals i arribant a les lleis de desconnexió, no s’ha fet mai cap independència amb tanta preparació, transparència ni previsió.
Les conseqüències
La llei de transitorietat exposa amb tota claredat les conseqüències immediates d’una victòria del sí l’1 d’octubre. La llei del referèndum ja anunciava que l’endemà passat del dia que es fessin oficials els resultats es proclamaria la independència al parlament. Però més enllà de la proclamació, aquesta segona llei de desconnexió assenyala un camí ben clar per als primers mesos d’independència. Com ja s’ha explicat, la legalitat resultant de la llei de desconnexió no és la legalitat definitiva. De fet, espero que a la república catalana ningú no parli mai de legalitats definitives i la democràcia sempre vagi per damunt de la llei. És normal que en molts aspectes la legalitat que dibuixa la llei de transitorietat sigui molt semblant a l’actual. Fer-ho d’una altra manera podria ser un intent barroer de prendre decisions a porta tancada i servir el menjar mastegat.
Ni oficialitats lingüístiques, ni nacionalitats dobles, ni exclusions de l’àmbit de catalanitat i ciutadania, ni exèrcits, ni arquitectura institucional, ni res de res no ha de quedar decidit l’endemà de la proclamació de la independència o el dia abans del referèndum. Una victòria independentista del referèndum de l’1 d’octubre és una porta que s’obre i no una porta que es tanca. És un començament. És la invitació a un debat global i sense límits que caldrà fer amb maduresa, intel•ligència, atreviment i ambició. El sí a la independència serà només la primera decisió de moltes que caldrà prendre i que ningú no prendrà per nosaltres. Independència voldrà dir responsabilitat, però també imaginació.
@PereCardus, periodista