ALBERT CORTES MONSERRAT

Veien les propostes que Pedro Sanchez ha enviat als grups per arribar a l’acord de governabilitat veiem que Catalunya simplement no existeix. De fet aquestes ja no seran rebudes per DiL i ERC ja que diu no espera cap suport de les mateixes. Ell es el que no es cansa de parlar de problema de convivència a Catalunya, i la primera manera de demostrar que es diferent es ignorar les formacions catalanes. Res de nou a l’horitzó.

Nega qualsevol tipus de possibilitat de Referèndum per Catalunya ja que defensen una Espanya unida i diversa, li faltava dir i imposada. De fet ja ens avisa que amb els Populars vol arribar a acords pel terrorisme i per Catalunya, sobren les paraules per veure que son dues gotes bessones i que la democràcia un cop més queda guardada al calaix.

Per part Popular, Cospedal ja ens batejava com una Dictadura pel camí que hem començat. No hi ha dubte que l’entesa es impossible. Ja que el vot i les urnes per ells son sinònims de dictadura. Per contra la imposició, el nul respecte a la voluntat ciutadana i la negació dels drets son l’exemple democràtic a imitar. Com deia llenguatjes diferents.

Un govern o un altra seran la mateixa terapia pels nostres interessos. Son idiomes diferents i hem de seguir el nostre camí sense esperar absolutament res que no sigui requeriments judicials i negacions a qualsevol cosa.

El nostre paper no es fàcil, però hem de girar el cap al món i portar un full de ruta impecable que sempre obeeixi la voluntat ciutadana i el seu encarrec. Aquest diumenge ho hem vist a Amposta on la demostració de força ha estat espectacular i els arguments per ser independents damunt la taula, ja que el riu seria de dos estats diferents i per tant la normativa internacional prevaldria sense possibilitats de plans hidrològics escandalosos com el que ha posat damunt la taula el Govern espanyol. Cada greuge ha de ser vist per la ciutadania com una oportunitat per reivindicar el nostre propi estat que comporta unes eines que ara no tenim i que dins Espanya mai tindrem.

Aquest diumenge el país te un repte important, com es defensar una part amenaçada del seu territori. Concretament el Delta de l’Ebre i el riu en general. Alhora donar reconeixement a la bona feina de la Plataforma per la defensa de l’Ebre i la seva constància davant les agressions continuades de l’Estat espanyol en forma de Plans Hidrològics, en aquest cas aprovats per un Govern en funcions i amb traïdoria. Un pla que fa posar les mans al cap a la mateixa Unió Europea i a qualsevol expert que amb sorpresa veu com el cabdal que volen establir significaria la mort del riu.

El país que volem, comença per defensar el nostre territori, i aquest es global de nord a sud.

Les estructures inspirades en el model franquista de l’Estat segueixen tractant un problema polític i democràtic amb estirabots, decisions de tribunals de justícia hereus d’aquells que a la dictadura també feien justícia i interpretacions de la Constitució com a presó democràtica dels pobles. Les investigacions de sedició a les entitats populars es una mostra més, o les declaracions de Errejon per Podemos dient que les forces catalanes tenen por d’un referèndum perquè el perdriem son mostres clares de no entendre res i d’actuacions d’altres temps. La realitat es la que es, i obeïnt la voluntat del poble català expressada a les urnes el Parlament va fent la seva feina posant en marxa les tres lleis cabdals per arribar a la nova República. Com diu en Germà Capdevila la política dels fets causa pànic a Madrid. Espanya es el passat, i ara ens ocupa el present i el futur que es diu República catalana.

La política dels fets que causa pànic a Madrid

Germà Capdevila

Ras i curt: cal aplaudir els estrategues que van triar l’endemà de l’encàrrec del rei a Pedro Sánchez de formar govern a Madrid, per presentar al registre del Parlament les tres grans lleis que han de definir el marc normatiu que ha de permetre el naixement de la nova República.

No se m’acut una millor resposta al menyspreu de la classe política espanyola vers Catalunya. El PP –un cop més– ens fa servir d’espantall, el PSOE ens exclou d’antuvi de les negociacions per formar govern, Podemos accepta que s’exclogui En Comú Podem de la ronda de contactes amb Sánchez i per Ciutadanos senzillament no existim com a poble. Com a cirera del pastís, l’Audiència Nacional investiga l’ANC i els ajuntaments catalans que han comès l’acte terrorista de votar mocions als plens.

En un context polític com aquest –res de nou sota el sol– no val la pena perdre ni cinc minuts en intentar que se’ns escolti o en imaginar alguna concessió per part de Madrid per assegurar-se l’abstenció o el vot favorable dels independentistes catalans. El millor missatge per als catalans, per a Espanya, per a Europa i per al món és continuar executant el full de ruta aprovat el 9 de novembre, sense ni tan sols desviar la mirada cap a Ponent.

Ahir al Parlament va executar un nou acte de sobirania, en presentar les tres lleis previstes per la resolució suspesa pel Tribunal Constitucional. Ja ho deia la mateixa resolució: desconeixem l’autoritat dels tribunals espanyols en aquesta matèria. Però en comptes d’encallar-nos en declaracions i contradeclaracions, senzillament es presenten les lleis al Parlament. Espanya ha caigut en la seva pròpia trampa, perquè cap instància judicial pot suprimir el debat polític, que és intrínsec a la feina d’un Parlament.

És un curs d’acció que provoca desorientació a l’Estat. La tremolor de cames que fa uns dies dèiem que afecta alguns sobiranistes en veure que passem del dit al fet, es transforma en pànic a Madrid, on no saben com respondre als actes concrets del Parlament cap a la independència. El TC pot continuar suspenent cada passa, però no hi ha manera d’evitar que els diputats catalans continuïn fent la feina i acabin d’aquí a 18 mesos un nou marc legal perfectament dissenyat i a punt per posar-lo en marxa.

Madrid sap que segons quines mesures poden esdevenir la justificació perfecta perquè l’independentisme català premi l’accelerador, i es troba en un atzucac que s’agreuja pel caos polític que es viu a la capital espanyola. Vaig a comprar crispetes.

Finalment sembla que Pedro Sanchez fa un pas endavant i es l’encarregat de formar Govern a Espanya, cal dir que ho tindrà força difícil ja que l’aritmètica no enganya.

Per altra banda les reaccions que veiem aquestes últimes hores ens donen encara més motius, si es que en calien per fer via cap a la nostra pròpia República i deixar enrere aquest malson de més de 300 anys per passar a ser nosaltres amb tot el que això comporta.

Sentim Rita Barberà, senadora i ex alcaldessa de València afirmant que en 24 anys a l’Ajuntament no ha vist més que persones decents i polítics honrats. Això quan sembla el cercle sobre ella es cada cop més estret. Cal gaudir de molt de cinisme i barroeria per pronunciar aquestes paraules, quan més de 50 regidors implicats han provocat la dissolució del PP de la seva ciutat, i on al consistori esta sent investigat fins hi tot el gat. Una trama escandalosa de malversació de diner públic i d’estafa sense precedents sota el seu mandat. Un record de corrupció que dins del seu partit tampoc rep suports, el blanqueig de capitals i el poder ostentat dins una democràcia de fireta i uns dirigents que simplement han saquejat el País Valencià sense cap escrúpol ja passa de mida. Com diria Vicent Pedrerol a Crackovia “Asi no , asi no”.

Per altra banda sentim el trist paper de Joan Coscubiela, que desprès de mesos sembrant l’odi sobre el President Mas i el procés, no haver votat la investidura, ni donat suport al full de ruta, ara pretén per salvar el seu cap a Madrid, que tant ERC com DiL amaguin el seu programa i a canvi de res donin suport a Pedro Sanchez a la investidura. Un govern de progrés li diuen, que no vol ni parlar d’un referèndum a Catalunya, pot ser qualsevol cosa menys progrés, almenys democràtic.

La fiscalia demanat investigar Francesc Homs per la seva implicació al 9 N 14 mesos desprès de la seva celebració. Sembla una broma, però no ho es. Segueixen perseguint les urnes, i disparant a cegues fent el ridícul trobant culpables, que en definitiva som tots. Som culpables de defensar el vot i l’urna en una democràcia, es força clar.

Les recents acusacions destapades per Interviu que segons la policia i sense cap prova un pagament de 6 milions d’euros de la família Pujol el 2013 per provocar unes declaracions favorables del primer ministre letó llavors i ara vice-president Comissió Europea. Un nou nyap impropi d’un Estat serios que ens impulsa cada cop més cap al nostre objectiu.

Una decisió fàcil.

Aquests dies a Madrid segueixen les reunions, les declaracions i les possibles aliances per poder formar un Govern. Cadascú posa damun la taula les seves condicions i treu pit davant l’opinió pública i alhora pensa com justificar segons quina acció amb la disfressa que més li convingui. El que encara no estic segur es si han entés que a Catalunya hem enterrat l’etapa autonòmica i estem construint un nou Estat amb l’aval a les urnes de la ciutadania.

Aquest fet comporta canvis en la relació normal que es coneixia fins ara, i sobretot en aquesta etapa de transició entre dues aigues però sense marxa enrere. Així ho demostren els fets del Govern en funcions que ahir instava al TC per la Comissió d’estudi del Procés Constituent i el que comportaria qui tingui la gosadia de posar-la en marxa amb normalitat. De fet sembla ja ridícul a aquestes alçades pensars que a cop judicial aturaran un procés democràtic que ha estat obert al diàleg sempre i que ha intentat explicar-se i demanar un referèndum acordat per activa i per passiva. Sembla un acudit, però el tarannà de l’Estat te aquestes coses. La societat catalana esta per damunt de qualsevol instància judicial i més amb un element com el TC totalment deslegitimat.

Veiem també les declaracions de Pablo Iglesias de Podemos demanant aquest pacte de progrés li diu ell, i que espera comptar amb el suport d’ERC i DiL amb l’oferiment de començar un diàleg polític, on el referèndum exigit ja deixa de ser una línia vermella. Francament sembla que encara no ha entés que l’única condició perquè les formacions catalanes donin suport a qualsevol Govern es precisament el compromís d’aquest referèndum, qualsevol altra cosa es fum i tornar a promeses sense fonament que sabem que mai es compliran. En un procés de marxa com aquest, evidentment el tema social o ideològic deixa de ser cap moneda de canvi per les formacions esmentades i Iglesias ho hauria de saber perfectament i deixar de banda propostes esperpèntiques com el Ministeri de la plurinacionalitat que ja sona ha acudit en aquests moments.

Per últim veure com Juan Carlos Girauta per Ciudadanos parla de Catalunya Radio dient que perquè et respecti cal haver-li enganxat a algú una bomba al pit per la independència i afirmant que la emissora ja no representa a tots els catalans. El personatge te un passat i un present que tots conèixem. Les declaracions es desqualifiquen per si soles, i segueixen mostrant confondre els desitjos amb la realitat. Una mica de democràcia i de respecte pel poble de Catalunya no li aniria malament a aquest exemple de manca d’arguments i menyspreu intolerables en qualsevol democràcia que no sigui l’espanyola.

Aquesta setmana segurament veurem com a Tarragona i en el seu consistori PSOE-PSC, PP i UDC signen el pacte de Govern amb el repartiment de conselleries i l’estabilitat com excusa de bona pràctica política.
Primer de tot cal dir que aquest pacte com qualsevol altra es legal, nomes faltaria, però ja sabem que la legalitat i la legitimitat moltes vegades no van alhora.

La minoria socialista a l’Ajuntament amb un alcalde que per la seva imatge encara aguantava el timó de la governança municipal començava a viure la realitat de viure en un precipici constant que evidentment no patia amb la majoria absoluta que ja havia passat a altres èpoques.

Si analitzem els tres components del pacte, curiosament sembla anar en línia contraria als pactes o millor dit als no pactes que Pedro Sanchez recorda cada dia a nivell espanyol. La política municipal es un altra cosa i no forçosament ha d’anar lligada, però no deixa de ser una curiositat.

Per un costat tenim un PSC a la baixa i amb el seu principal actiu imputat, perdò vull dir investigat per un cas INIPRO que li ha esclatat a les mans i sembla el pot condemnar definitivament en el seu futur polític. Les excuses no semblen convincents. Si ho va signar, per inconscient i si no en sabia res també. En qualsevol cas una taca ben grossa que la justícia suposem posarà en el seu lloc. Per altra banda un partit a nivell nacional en fase residual i a nivell municipal en una molt clara reculada fins hi tot en els llocs consolidats com hem vist a Lleida amb un pacte antinatura amb Ciudadanos i ara Tarragona, i uns hereus amb un discurs nacional plagiat de la dreta més rancia. En segon lloc el PP amb Alejandro Fernandez de número 2 d’aquest Govern amb arees com Turisme, ja sabem el tarannà d’aquest partit en aquests temes i comandament amb empreses municipals, cosa altament perillosa vistes les experiències que veiem d’altres territoris i que potser hauria de reflexionar a més d’un si li convé a la ciutat i esperant sigui una excepció. El tercer actor en Josep Maria Prats d’Unió, no tinc dubte el menys étic en aquest pacte, ja que la seva regidoria la va obtenir amb la coalició CIU i amb un programa concret i deixant altre cop la legalitat de banda, moralment es un frau a l’electorat i la imatge de poder pel poder abandonant aquí realment es deu, com son els seus votants.

Un pacte de conveniència per no canviar res a la ciutat durant 4 anys, tapar vergonyes propies, i crec allargant una agonia que amb visió més llunyana afavorirà canvis en la propera legislatura per poc que la oposició actui amb responsabilitat i faci bona feina.

Per últim esperar que aquesta suma de forces no suposi cap xoc amb el procés nacional que viu el país i que ha d’estar per damunt de qualsevol ideològia i colze a colze amb el Govern de Catalunya i la majoria de la societat catalana. Altra cosa seria viure d’esquena a la ciutadania i al projecte nacional català ja avalat.