ALBERT CORTES MONSERRAT

La Conferència del President Mas a Nova York ha mostrat una gran ambició de Catalunya on el “votarem el setembre, i decidirem el nostre futur com a nació” ha estat la clau amb la vinculació amb el Yes we can i we the people, o sigui el poder del nosaltres que encapçala la Constitució americana aplicada a Catalunya. Precisament davant aquestes iniciatives brillants, exigim com diu en Pere Cardús, honestedat als nostres polítics, i concretament aquells que els ha faltat temps per baixar del tren amb excuses de mal pagador i paranys que pretenen presentar una falsedat com la realitat més normal. Aquest es el cas d’Iniciativa per Catalunya, i crec encara te temps per rectificar o com a mínim per explicar els motius amb claredat i sense embuts.

Pere Cardús
Sense futur per a Catalunya-Verds
Honestedat: ‘Qualitat d’honest.’ Honest: ‘Que es conforma al que exigeix el deure, la probitat, que és conscienciós.’ Probitat: ‘Rectitud a obrar, integritat de consciència, honestedat.’ Conscienciós: ‘Que obra segons els dictats de la consciència.’ L’honestedat és un valor que hem d’exigir més en política. L’hem d’exigir i ens l’hem d’imposar en tots els àmbits de la vida. Però en política encara més. Aprecio molt més un polític honest que no un amb qui estic d’acord ideològicament. Això em fa simpatitzar sovint amb polítics de qui sóc molt allunyat en el camp de les idees. I encara diré més: no m’ha fet mai res de votar un polític honest amb qui no compartia una bona part de les propostes. Per resumir, m’estimo més l’honestedat política que no la coincidència ideològica.

Ja fa molt temps que es veia a venir que Iniciativa per Catalunya – Verds saltaria del tren sobiranista en marxa. Però, per molt previsible que fos, no deixa de sorprendre i entristir. I em sembla que la sorpresa no és tant per la notícia en si com per la manera de justificar el salt. Abans del 9-N ja vam poder palpar la incomoditat dels dirigents d’ICV en unes quantes ocasions. La proposta de pregunta del president Mas els ho va impedir el desembre del 2013. Però després d’allò Joan Herrera i Dolors Camats van anat cercant el moment més adient per a obrir la porta del vagó i saltar al marge de la via. Finalment, van arribar al 9-N encara dalt del tren, a contracor. Tanmateix, la nit del 10 de novembre, quan tothom dormia, completament esgotat, els ecosocialistes van saltar.

La gràcia de funcionar en un sistema semidemocràtic és que tothom és lliure de saltar del tren, de quedar-s’hi, de canviar de vagó, de fer transbordament, d’anar en sentit contrari, o de no enfilar-s’hi mai. Vull dir que ICV té tot el dret del món de no voler anar al tren en direcció a la independència. Si militants i dirigents del partit no volen la independència, per què carat els ho hem de retreure? Que facin com els plagui.

Ara, si decideixen d’anar per un camí que porta Catalunya a la desaparició com a poble i a l’ofec econòmic i social més absolut, no és demanar massa que l’honradesa i la sinceritat s’imposin a l’hora d’explicar les raons de la decisió. No voleu la independència encara que sigui l’únic camí viable per a donar més qualitat de vida als catalans? Entesos. Però no digueu que el problema és que voleu que es faci un referèndum que sabeu que no ens deixen fer. A qui se li acut de posar el seu poble entre l’espasa i la paret d’aquesta manera? No voleu la independència malgrat tots els exemples actuals i històrics de maltractament de l’estat contra els catalans? D’acord. Però no expliqueu contes de fades federalistes que tothom sap que no existeixen. Que com diu aquell, dos no es federen si un no vol.

En política, quan hom pren una decisió, cal que l’encari obertament i amb totes les conseqüències. Si la major part d’ICV ha decidit que el 27-S els comptin al costat d’Alícia Sánchez-Camacho, Miquel Iceta i Albert Rivera, més enllà de lamentar-ho profundament, no s’hi pot fer res. No es pot obligar algú que no ho vol a posar-se al costat del progrés i el benestar del poble. Però cal exigir honestedat en les explicacions. Que no volen afegir-se al pacte del full de ruta cap a la independència perquè s’estimen més condemnar Catalunya a continuar a l’Espanya perpètua? Ho lamento, però que no m’expliquin que el problema és si el 27-S es compten escons o vots.

Ja fa molts anys que els catalans no ens mamem el dit. Qui vulgui ser unionista, que ho digui i que ho assumeixi. Però que no pretengui fer-nos combregar amb rodes de molí. Ara ens hi juguem massa per a acceptar jocs de mans i equilibris impossibles. Lamento que ICV no vulgui contribuir a construir un futur digne i lliure per a Catalunya. Lamento que hagi preferit ser l’esquerra conservadora en lloc de la progressista. Lamento que ajudin a preservar l’status quo en lloc de combatre’l amb l’única revolució activa que hi ha a l’Europa occidental. Encara són a temps de tornar-se a enfilar al tren. Mai ningú no els retraurà els dubtes. Però la situació social, econòmica i democràtica del país no permet esperar més temps. Catalunya no es pot quedar sense horitzó ni sense futur. Que facin honor al seu nom i prenguin la iniciativa per Catalunya. Ja no és moment d’estar tan verds.

Avui fa un any que Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera per part del Parlament català demanaven al Congreso de los Diputados el traspàs de la competència per poder celebrar un referèndum acordat sobre la independència catalana, a l’estil escocès. Tots sabem les reaccions i la resposta. Aquí segurament va morir l’últim intent d’entesa que quedava i l’últim pont que es trencava. Un mur que no vol evolucionar i que mostra les seves mancances democràtiques cada dia que passa.

Com deia 365 dies desprès i ens trobem un Ministre de l’Interior espanyol, per cert que en qualsevol Estat ja hagués dimitit o hagués estat cessat pels seus actes i declaracions continuades, aprofita els escorcolls a Catalunya per perseguir el terrorisme islamista per tornar a vincular independentisme i jihadisme sense cap tipus de rubor. Per altra banda persones com José Montilla, Pedro Sànchez o Carme Chacon amb dirigents de Ciudadanos o Populars donen suport a Sociedad Civil Catalana i la seva campanya de gran cost i sense explicació d’on surten els diners i amb la mentida i deliris del franquisme com a recepta. Per últim la Real Acadèmia de la Historia desprès de 4 anys definirà Franco com un Dictador i no com fins ara com a Generalisimo i Jefe de Estado, per cert definició escrita per Luís Suarez, membre de la Fundació Francisco Franco.

Res ha canviat, un ministre que fa de la seva indecència la manera d’anar contra el dret a decidir dels catalans, tant li fa validar filtracions a Diaris sense cap base o vincular el mateix terror i barbàrie del jihadisme amb un procés pacífic i democràtic del poble català. Es un gran exemple del que podem trobar en el govern espanyol i que evidentment amb un insult rere un altre justifica el seu càrrec amb mesquinesa infinita.

En segon lloc veiem, aquests altres grans democràtes que sota l’ambigüitat del federalisme impossible que pregonen, per cert el seu màxim exponent, com era el President Maragall va ser la seva primera víctima, i ara donen suport a una societat fosca pel seu finançament, i on els insults i la validació del franquisme en son bandera en alguns dels seus actes, i encara tenen la gosadia de voler representar la societat catalana, un nou intent barroer de l’Estat per avortar el procés català amb la col·laboració d’aquestes patums tant nostrades.

Si no fos greu, faria riure, que quatre anys desprès en el Diccionari de la Historia es defineixi Franco com a Dictador i no com a Jefe de Estado dona idea de moltes coses, per cert definició escrita per un membre d’una Fundació que en qualsevol estat democràtic no existiria, us imagineu a Alemanya la Fundació Adolf Hitler en honor al sanguinari dictador. Tanmateix anem evolucionant hem passat de ser un personatge més de la historia a Dictador, naturalment es podria afegir feixista, sanguinari,assassí, instigador de crims contra la humanitat i altres conceptes que segur escandalitzarien a la Fundació que honora aquesta gran persona.

En definitiva, un any, i ningú que no ens vulgui enganyar ens pot dir que hi pot haver un acord.

Aquestes últimes hores sentim nova demagògia per voler fer passar bou per bestia grossa. Entre molts d’altres d’allà i d’aquí tenim el President espanyol i Ramon Espadaler per part d’Unió. Els dos ens envien uns missatges que no tenen cap sentit. El primer ens amenaça de portar una possible DUI del Parlament immediatament al Tribunal Constitucional, com si el seu abast de jurisdicció fos a nivell planetari. El segon posa línies vermelles en el full de ruta com votar una consulta acordada amb l’Estat, es tant com dir no volem consulta i estem en contra de la independència.

Efectivament, Mariano Rajoy diu desconeixer si es faran eleccions el 27 S i en qualsevol cas seran autonòmiques i no plebiscitàries. Parla de que el procés independentista dificulta la recuperació econòmica, que Europa no reconeixerà mai una DUI i que naturalment seria portada als Tribunals espanyols. Per altra banda Espadaler ens detalla les línies esmentades en no sortir de la UE, que no es faci una DUI i la consulta acordada amb l’Estat espanyol per tal que sigui democràtica.

Pel que fa a Rajoy, crec que hi ha un acord serios entre els principals actors del procés i un anunci per part del President Mas, que en te la potestat sobre la data de les eleccions catalanes i per tant no hi pot haver dubtes possibles. El seu caràcter serà el que la ciutadania li doni, sense cap tipus de consentiment de ningú. Per altra banda els partits es presentaran amb un full de ruta compartit per culminar el procés d’independència si son majoria, i això es tant licit com portar qualsevol altra proposta que passi el filtre de la ciutadania. Un cop més els desitjos del president espanyol i la realitat xoquen amb el no reconeixement, ja que seria validat anteriorment per la força del vot, el més important en una democràcia, cosa que sembla oblidar, i avalat per casos anteriors on DUI o independències amb guerra i genocidis inclosos han gaudit del beneplàcit europeu finalment, per tant més l’haurien de gaudir processos pacífics i democràtics. El tema DUI als tribunals espanyols, potser algú li hauria d’explicar que els Tribunals espanyols son d’àmbit de l’Estat espanyol, i cap legitimitat fora de les seves fronteres com seria el cas.

En el cas d’Unió i la seva proposta per votar el 14 de juny, veiem unes condicions tramposes com la consulta acordada per ser més democràtica. Que potser no ha vist el procés Espadaler. Que es pensa que convertir unes eleccions en plebiscitàries es un capritx. S’ha intentat del dret i del reves amb la resposta negativa a qualsevol acord que no es possible per la democràcia de baixa qualitat espanyola, per tant posar aquest condicionant es disfressar un no a la independència per sempre.

En definitiva, suposo que la ciutadania cada cop veu més aquests paranys que ja no tenen cabuda.

De totes les reaccions d’aquests dies al preacord del full de Ruta, destaquem Herrera i el seu discurs anti convergent com a manera de defugir qualsevol posicionament sobre la independència catalana, sembla que la democràcia es aliena amb aquest polític i un partit que definitivament no vol acceptar un fet clar i un dret a decidir de la ciutadania que no es pot tergiversar. Per altra banda Iceta i el seu federalisme tronat, que en realitat es un combat contra la legitima opció independentista que tampoc vol acceptar. Realment ha posicionat clarament el se full de ruta al costat de Populars i del ranci nacionalisme espanyol amb presó inclosa pel que vulgui fugir democràticament de la gabia.

Bananes

Melcior Comes
Hi ha una manera de posar objeccions al procés català típica de la dreta. Consisteix en tancar-se en banda a qualsevol proposta del catalanisme, considerant-la ja d’inici una exageració immoral, contrària, a més, a unes determinades essències històriques, insolidària de fons, lletja en les formes, poca-solta en tot, etc.

La manera de fer-hi front des de l’esquerra, però, ja no se’n diferencia. Des que s’ha obert aquest meló sobiranista, hi ha dues menes d’esquerra contrària. Hi ha l’esquerra que és —diu— cosmopolita i oberta, que s’oposa a tot això perquè CiU hi té un paper important, i ja se sap que amb CiU no s’hi pot ésser gens simpàtic ni còmplice (‘la burgesia!’). Se senten ben còmodes en una Espanya governada per la dreta més caníbal i canalla; quan toca fer costat al catalanisme liberal per a mirar de tirar endavant un nou país, llavors surten totes les delicadeses.

Però també hi ha una esquerra jacobina i amb un fons autoritari inextingible, que, si bé no s’atreveix a mostrar la punta del tricorni de la Guàrdia Civil —com fa la dreta, per a tancar boques—, sí que li agrada de tant en tant fer sonar la paraula autoritat, no sigui perquè ningú els tregui la pols de la poltrona. El senyor Iceta, així, s’ha atrevit a dir que ens espera la presó, i ho ha dit sense que li tremoli la veu, donant a entendre que ja li està bé que els nostres representants —els de la folgada majoria…— acabin entre reixes, tot per a voler un estat propi, al marge d’aquesta Espanya fosca i terrible, que precisament treu el nas en paraules com les seves. La presó o l’abisme. Quin vertigen.

La invocació a la presó és especialment preocupant. Que vingui dels hereus d’un suposat antifranquisme ho fa més patètic encara. Hi va haver un antifranquisme de discoteca, com ara hi ha un federalisme de dissabte, de botifarrada popular amb algú de Madrid o de Càceres que ha vingut d’excursió, algú ve a fer un discurs sota un pi, en algun municipi de platja. Hi ha un federalisme que no compromet a res, que és com un aquell republicanisme dels que besen les pantofles al Borbó i després se’n va a una manifestació amb els colors de la bandera republicana als calçotets.

Iceta voldria una alternativa al sobiranisme, però és incapaç de signar amb ningú —que no sigui la seva tieta— un full de ruta federalista i creïble —mínimament—, i això, si bé no està condemnat amb penes de presidi, sí que el fa obsolet en la cosa política nostrada. El fracàs del federalisme d’Iceta és un dels fonaments de la força indeturable del sobiranisme. Si Iceta no fos un fracassat en política no parlaria com ho fa, i el sobiranisme no tindria aquest múscul. Quan els Icetas de torn no troben suports per als seus tricicles, llavors és quan des del catalanisme es treu el geni, i no li queda més remei que inventar una altra cosa —sobiranisme, una mica a la brava—, almenys si es vol sobreviure i garantir que el país no sigui una altra València, però sense taronges.

Iceta parla de presó pels altres, però en el fons sap que per ell no queda altra cosa que el cementiri d’elefants, un càrrec al Senat o en alguna baronia socialista, en pagament dels antics serveis, o per simple caritat corporativa. ¿Per què no amenaça amb la presó als senyors del PP, grans violadors de lleis, lladres barbuts i incomplidors, a més, dels preceptes d’aquest Estatut que ell idolatra? Iceta vol guanyar, peti qui peti, i s’estima més una Espanya unida per la força dels barrots que no la divisió tranquil·la, orquestrada per la simple deriva de les urnes. N’hi ha que són demòcrates fins que els toca perdre. Llavors s’estimen més que tot l’invent se’n vagi a la merda. Entre la presó i les urnes trien la presó, sobretot si dins la presó poden seguir figurant alguna cosa.

Jo puc entendre que, enfront de la manera tradicional de fer les coses, el sobiranisme imposa una certa heterodòxia. Pot haver-hi una manera d’emancipar-se ‘legalista’, però ja sabem que d’aquestes formes no en volen saber res, a Madrid. Seria bo anar-se’n negociadament i amb un somriure d’orella a orella, i de reforma en reforma, pactant els terminis i els passos, però d’això no en volen ni a sentir a parlar. Si ens regíssim per la lògica ‘política’ de fa cent anys, ja haurien caigut bombes sobre Barcelona. Però ara mateix no poden fer cap desastre, encara que somiïn amb cadafals i sembla que els agradaria veure penjats uns quants gats dels fanals del Passeig de Gràcia.

Ara mateix s’està negociant, sí, però per la força dels fets consumats. Quan no hi hagi més remei, o bé s’imposarà la força bruta o bé s’acceptarà que no hi ha res per fer, i que Catalunya ja està perduda per Espanya. De moment, dissimulen la seva pròpia impotència —la impotència de la dreta, que és mentalment incapaç de canviar, i la impotència de l’esquerra, que és incapaç d’avançar— amb amenaces i escarafalls de pallasso progre, amb comparacions amb ‘repúbliques bananeres’ o amb invocacions a lleis que ni ells mateix saben què diuen ni per a què serveixen. Bona tarda

Dos fets han marcat les últimes hores per veure com l’Estat espanyol tracta la nostra democràcia i els nostres anhels. Per una banda el veto instigat per l’Estat a Bielorrussia a la Selecció de Futsal Catalana en el Mundial on s’havia classificat als terrenys de joc i ara a tots aquells que critiquen els xiulets als himnes i la barreja de política i esport, n’han donat un gran exemple. Per l’altra la reacció del Govern espanyol davant el preacord del full de ruta independentista i el seu possible tractament als Tribunals, com si fos una llei o decret formal. Això si que es un deliri.

Efectivament la seleeció catalana de Futsal, que es Futbol Sala amateur i fora del paraigues de la FIFA, ja ha participat en molts campionats i es reconeguda oficialment. Ara des de Bielorrussia on es disputa aquest Mundial s’ha vetat la legitima participació a Catalunya i Taiwan segons diuen per no molestar Espanya i Xina respectivament. De fet ja se saben pressions de l’Ambaixada espanyola en aquest sentit, de fet aquesta ja va aclarir que aquesta selecció no representava Espanya i que era il·legal.

Un nou cas flagran de barreja política i esport. Una paranoia sense fi, parla de ser il·legal quan les federacions son entitats privades i manipula barroerament les competicions esportives pel seu interes de bandera i pandereta en aquest cas com les millors èpoques de les dictadures exemplars. Una paranoia que nomes podrem resoldre amb un Estat propi, d’altra manera els nostres esportistes també seran els perjudicats, i sisplau ara no vull tornar a sentir les xiulades a l’himne com arma contra Catalunya, quan les seves primeres víctimes son els esportistes, per cert legitims.

Per altra banda la democràcia a cop de Tribunal que es com tracta Espanya la qüestió catalana arriba a límits absurd amb un preacord programàtic entre partits i entitats elevat a la categoria de llei suprema per portar-ho al Tribunal. Vigileu el ticket de la compra del Super que no hi hagi alguna irregularitat, us podeu trobar declarant a l’Audiència Nacional amb la llei antiterrorista sobre el vostre cap. Un altre exemple del trist paper espanyol en aquest afer, que podria aprofitar per recuperar, si es que alguna vegada n’ha tingut un pel de credibilitat democràtica. Suposo que seria demanar massa.

Les reaccions de l’Estat espanyol anunciant que no respectarà la voluntat popular catalana no es nova, i es propia d’Estats poc democràtics com l’espanyol. Tampoc ens ha d’estranyar a Catalunya el rebuig i histeria de Sanchez Camacho, Iceta o Herrera per exemple. Cadascú defensant el seu nacionalisme espanyol ranci i caducat i intentant desvirtuar un procés que no es cap broma, i que simplement amb més o menys encert segueix el seu camí i no s’aturarà.

Entenc que Catalunya te una possibilitat de canvi real amb la indpendència que no volen permetre, més que res perquè a l’Estat aquest canvi es tant imaginari i superficial com explica Marta Lasalas i el cas de Rosa Díez, que ha passat d’anar de renovadora a aferrar-se als tics més de la vella política que existeixen.

Rosa Díez
«Tanta elucubració sobre la capacitat de les noves formacions per superar els vells tics dels partits convencionals i, al final, acaben ensopegant en pedres hiperconegudes»
Marta Lasalas | Actualitzat el 31/03/2015 a les 00:02h
Tanta elucubració sobre la capacitat de les noves formacions per superar els vells tics dels partits convencionals i, al final, resulta que a la que es descuiden acaben ensopegant en pedres hiperconegudes.

La principal virtut d’aquestes organitzacions és precisament que són noves. I no és poca cosa. Això vol dir que no arrosseguen un llast de casos de corrupció, ni sospites de finançament irregular, ni responsabilitats sobre greus errors de gestió, ni tràfic d’influències… Tampoc pateixen l’esclerosi provocada per unes organitzacions feixugues i atrofiades, ni el paralitzant desprestigi del bipartidisme.

I, malgrat tot, no poden evitar la repetició de determinats i alarmants patrons. Per exemple, l’extraordinari pes que aquests nous partits atorguen a un lideratge molt personalista, com ho demostren el cas de Pablo Iglesias o Albert Rivera. En aquest sentit, el pols entre Iglesias i el sectors contestataris de Podem per la direcció del partit, va deixar prou clar fa uns mesos que l’afany per controlar l’organització es manté absolutament intacte en les noves formacions, per bé que s’implementin mecanismes de màxima participació. Fins aquí, doncs, trets coneguts.

La setmana passada, l’accelerada crisi d’UPyD va posar en evidencia un altre tic prou familiar. El revés brutal que Rosa Díez ha rebut a les eleccions andaluses ha provocat un daltabaix intern espectacular. I quina és la resposta? La convencional. Incapacitat per acceptar els errors, ràpida maniobra per treure’s les puces del damunt, l’afany per assenyalar l’acció d’enemics extern…, i la nul·la disposició a assumir la pròpia responsabilitat i plegar. Agafada a la poltrona contra vent i marea i malgrat les nombroses veus de crítics, Rosa Díez intenta aguantar el xàfec, tot confiant que UPyD aconsegueixi aixecar cap en les pròximes cites a les urnes. Una història massa coneguda per tractar-se de partits que pretenen renovar les formes de fer política.

Al final, resultarà que els únics que de debò trenquen motlles seran les CUP. Tot i el reconeixement i respecte que el diputat David Fernàndez ha aconseguit per la seva feina al Parlament, no podrà repetir com a candidat perquè així ho té establert la seva formació. Això sí que és innovar. I malgrat tot, en aquest cas, la pregunta és per què el Parlament ha de renunciar a bons diputats quan no s’ho pot permetre? Ves per on, tampoc la innovació és sempre garantia d’encertar…

Marta Lasalas