ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

RIDAO I LES SEVES CONSIDERACIONS

General

En un article publicat a la premsa, el secretari general d’ERC ha respost les critiques de sectarismes per part de Reagrupament, i els atacs a la seva gestió junt amb la direcció existent, i per fer-ho es dona suport amb idees que se’ns dubte ja han estat superades i demostrades del seu mal camí.

Considera que la direcció avalada per la militància es la què ha de governar la nau, i critica que les diferents sensibilitats degenerin en disquisicions que evidencien un dèficit democràtics per part de qui no accepta els resultats. Creu què el camí es difícil, i què molts volen que fracassin, i confirma la tàctica d’esgarrapar vots al PSOE-C guanyant terreny al sucursalisme, alhora què s’enorgulleix de ser la única direcció escollida per sufragi universal davant dels altres partits.

Puc estar d’acord que la direcció ha de dirigir un partit, i més com aquesta votada per la militància, però no si s’aparta de la línia, i dels objectius del partit per altres coses què res tenen a veure amb això, i si amb els objectius personals de cadascun.  No es pot treure pit per la democràcia interna, i nomes utilitzar aquesta quan es convenient per la direcció, i quan molesta com en el cas del finançament passar-se pel forro el que s’aprova en els congressos, què recordo també es per sufragi universal.

No es pot confondre la critica i les diferents opinions, en no acceptar els resultats i considerar-ho un atac a repel·lir, fer un article recordant l’objectiu final que signaria qualsevol independentista, i recordant les mancances què ens allunyen d’ell en els últims temps, no es motiu de sanció en un partit que se suposa hauria d’estar d’acord amb les conclusions de totes totes, i vostè ho sap.

Insisteix amb la tàctica d’esgarrapar vots a l’espanyolisme ranci del PSOE-C amb el qual governa, i això sense ser massa savi ha suposat una pèrdua de mes de 300000 vots en els últims anys, ja què no es poden barrejar peres i pomes com a la Casa Gran convergent on tot s’hi val i tothom i cap per defensar el blanc i el negre al mateix temps, es una mala copia, i els hipotètics guanys per un costat es compensen sobradament amb les pèrdues per un altra, i més quan la utilització d’estar al govern tant sols comporta submissió a la voluntat del partit majoritari al govern amb una pèrdua total de la pròpia personalitat.

Arriba un moment  a la vida què un ha de decidir que vol ser quan sigui gran, i evidentment no ho pot escollir tot, ha de remenar i finalment triar per emprar-hi totes les energies, en aquest cas l’aposta era clara cap a l’estat propi i carregats de raons, i amb el suport creixent de la societat, tant sol faltava seguir amb coherència un full de ruta clar  per donar el següent pas per damunt de legalitats artificials i beneficis personals o quotes de poder, es a dir no se un mes de la ratera com la defineix molt bé Salvador Cardus, i francament el seu camí ha estat al contrari, i de ser el pal de paller de les nostres il·lusions han passat ha ser una desil·lusió més en aquest llarg camí que comporta aquesta desafecció creixent, i buscar nous camins per fer créixer la idea què per damunt dels nostres mediocres representants, nacionalment parlant, es possible seguir avançant amb la construcció de l’estat propi.