BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

CABIROLS I AIGUA 25/26.05.2008

Per Joan Lladó

Divendres teníem pensat d’anar a esquiar però les previsions de mal temps ens van fer canviar els plans. Dissabte, els tres corriolaires que havíem d’anar a Pirineu, l’Albert, en Martí i jo, vam quedar per anar a fer un tomb de mig matí amb bici. Així doncs, vam trobar-nos a quarts de vuit a la plaça. L’Albert ens proposà que li ensenyéssim nous camins.

Vam anar cap a Argentona per enfilar cap el Turó dels Oriols i Codera, baixar després al poblat ibèric, font de Cabrera i enfilar la Creu de l’Abellà per baixar a Cabrils pel nou corriolet que vam fer el diumenge anterior. Bo i plovent, vam fer uns croissants a la terrassa de la fleca. En acabar, vam pujar fins la Roca d’en Toni pel mateix camí de la darrera sortida. A dalt de tot la pluja era intensa i a ca l’Arcís ens posàrem els paravents. El descens fins a can Blanc fóu remullat i a la font del mateix mas, ja pujant, la cadena d’en Martí es començava a xuclar. Després de posar oli i d’una curta tertúlia domèstica, vam continuar per l’aixergallat camí fins el Coll de Gironella. Vam vorejar el Turó de Matacabres per ponent i a continuació per la pista fins al Mal Pas. Baixàrem fins la vinya de Can Serra i pujàrem al dipòsit de la Pedrera. Ens endinsàrem al Torrent del Collell per les feixes de migdia fins arribar a cal Coix. Per Sant Sebastià baixàrem a la riera i cap a casa.Distància recorreguda: 34 km.
Desnivell + acum.: 700 m.Diumenge, arribant a la plaça pel carrer Puigblanch, ja sentia molta fressa provinent del punt de trobada i no m’havia d’estranyar: hi havia onze garlaires fent-la petar, malgrat l’absència del més cridaner: l’Andreu. Pobres veïns…En principi no hi ha idees d’on anar; en Manel, em sembla, diu de fer la zona de Burriac, però objecto que ja seria la tercera continuada. Després, crec que fóu en Marcel, que proposà de pujar per la bandera, pel Rocar, i per la Font d’en Quico cap amunt. Decidit.

Rodem encara no cent metres i ja hi ha problemes: la bici d’en Joan V. no rutlla. Un pedal fa remor. Va fent fins al carrer Bonaire i allí diu prou: demana una clau allen i cargola fort el pedal. Ara sí, adobat. Ja hem perdut una bona estona. N’hi ha de frissosos i han de recuperar el temps perdut.

Quan agafem el camí de Sant Jaume, encapçalo amb embranzida la recuperació i quan soc a tocar de can Polseguera, giro el cap damunt dels camps per contemplar la zona de l’ermita i de sobte, la sorpresa: entre els matolls i l’estepa veig un cap d’un animal poc habitual, com de cérvol, sense banyam, m’aturo de cop, darrere meu no hi ha ningú de la colla, treu el cap l’altre exemplar però no em fixo si té banyes, em sento bategar el cor. En veure’m, els animals s’espanten i fugen esperitats travessant el tendre camp conreat vers les Palmeres. El que més crida l’atenció dels animals en fugir, són la forma i el color de la gropa: dos ovals ben blancs. A primer cop d’ull em sembla que son cabirols per haver llegit que l’havien introduït a la zona, però després en dubto en semblar-me de dimensions més grans que les referències que tenia. Una vegada, fa un parell d’anys, a la zona de la riera de Ramió, a Hostalric, a tocar de l’autopista, en vam veure un i em semblà força més petit que no pas aquests. Quan sento que arriben els companys no em surten les paraules, tampoc vull cridar per no espantar-los més. Quan en Jordi i en Pep els poden veure, crec que ja enfilaven els marges en direcció a l’ermita. No m’ho podia creure, i efectivament, en Pep m’ho corrobora, eren cabirols. No sé si algú més de la colla els pogué veure. Resto meravellat, eufòric, més content que un gínjol. Després lamento no haver dut la càmera. És de les poques vegades que surto sense. En qualsevol cas, dubto que hagués pogut fer una bona fotografia, però si almenys, testimonial.

Continuem per la Creu Trencada i fins a can Comalada comentem la troballa. A l’entrada d’Argentona trobem en Miquel B. que engresquem perquè s’afegeixi al grup. Diu que més endavant ja ho farà, que s’ha d’entrenar. Ja veiem com s’entrena però: l’estira el gos.

Entrem al Collell per can Volart i travessem el torrent per la Font d’en Magret. Pugem a la Pedrera i anem a cercar el camí de la bandera, al Rocar d’el Groc. Plou. Baixar el bosc d’en Massaguer xop, entapissat de molsa, amb la velada llum que hi penetra, ens provoca a tots molt bones sensacions.

Passem la Font d’en Quico i continuem vers ponent fins a l’Esquei d’en Ros. Baixem un tram tècnic on a voltes cal pensar-s’ho i ens mirem el llarg i vertiginós tobogàn trinxa-costelles que travessa el torrent. Deixem-ho córrer…

Seguim el corriol habitual i sentim que l’Anscari i en Martí ens criden perquè han vist una nova trialera. Dubtem si girar cua o seguir ja que anirem a petar al mateix lloc. Sentim en Martí que exclama: -Quina cafrada!! Ja no tenim dubtes, seguim endavant. En un revolt del descens els cridem i arriben tot seguit allà on som. En Martí ha dit que és de vertigen; què pot resultar per a la resta?

Baixem pel gran esvoranc del camí i enfilem per la bonica raconada de can Patota. Ara plou amb ganes i l’aigua acumulada a l’herba ens nega els peus. Pujant cap a can Manyana el terra és fangós i costa de progressar. Quan ens reunim a la pista que encara és d’hora, hi ha quòrum per anar a Òrrius a esmorzar i alhora aixoplugar-nos. La pluja ara és constant. Al camí del Burros ens Joan V. se’ns acomiada. Quan arribem ben xops a Can Jordi, encara restem a fora com babaus, debatint si ens quedem o no. Finalment guanya el seny. Entrem i ens tapen les cadires amb paper de diari. No som pas pocs els que hem sortit amb bici malgrat la pluja. D’animalots n’hi ha ple. L’esmorzar, gràcies a l’aigua ha estat llarg.

Sortim al carrer i encara plou amb ganes. Algú proposa de baixar pel camí del Burros però és massa fangós i a més, després, hi ha la riera. Proposo de fer-ho per Riudemeia que és més pedregós. Tots d’acord.

Les xuclades de cadena es fan sentir en els primers repetjons. Al pujador de can Planes s’hi fa un tap per aquesta raó, em sembla.

Hom canvia el suc de les olives i cap avall que fa baixada!!! Abans però, en Giovanni fa una partida de bitlles.

Agafem el camí trialer que és un rierol i gaudim d’allò més. Això si que se’n diu obrir l’esperit. Això és el bon viure; moments que no es poden pagar amb res. Per la pista fins a can Riudemeia és un fangar lliscós i a la part de baix encara fruïm saltant dins les basses.

Al pla de Can Poi en Valentí activa el gadget de la forquilla manca i converteix la bici en una xoper.

En Pep entra a Argentona per Sant Sebastià i pel camí del tramvia entrem a Mataró.

He cercat informació sobre els cabirols i un mataroní en veié una parella per la zona de Parpers pel febrer de l’any passat. Vegeu-lo aquí.

Fins ben aviat,
Joan Lladó.

Els corriolaires: Valentí T., Sergi C., Pep F., Martí M., Marcel T., Manel T., Jordi C., Joan V., Joan LL., Giovanni L., Anscari N., Angel V. i Adrià T.

Distància recorreguda: 32 km.
Desnivell + acumulat: 750 m.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.