Isabel Cordero a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

Isabel Cordero, professora titular de la Facultat de Matemàtiques, àrea de Matemàtica Aplicada, de la Universitat de València, ha estat la cinquena conferenciant de la Setmana de la Ciència de Gandia 2020, organitzada per CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, Campus de Gandia.

Amb la seua xarrada es tanca la IV Setmana de la Ciència de Gandia. Una setmana de difusió de la ciència cap a la societat que en aquest temps de pandèmia s’ha fet alhora presencial i virtual.

Isabel Cordero és llicenciada en Matemàtiques i Doctora en Astrofísica per la Universitat de València. Ha estat investigadora postdoctoral en l’Institut Max-Planck d’Astrofísica en Garching (Munich, Alemanya) i en l’Observatori de Paris-Meudon. També ha realitzat estades d’investigació en les universitats de Lieja i Namur en Bèlgica.

Compagina la tasca docent amb una activitat investigadora en el camp de la matemàtica aplicada i de l’astrofísica, amb especial interés en la relativitat numèrica i les ones gravitatòries.

És membre de la col·laboració internacional Virgo a València, on coordina les activitats de divulgació i comunicació. És membre de l’Editorial Board de la revista Journal of Physics Communications i de la Junta Directiva de la Sociedad Española de Relatividad y Gravitación. També té una participació activa en projectes amb estudiants universitaris de diferents graus, i dedica gran part del seu temps i de la seua il·lusió a moltes activitats de divulgació científica entre elles ser un membre actiu de l’Associació Sapiencia, a Port de Sagunt (el Camp de Morvedre).

En la seua conferència “Observatorios de ondas gravitatorias: tecnología punta para una ciencia fascinante“, després d’una senzilla introducció a la Relativitat General d’Einstein, ens ha explicat el que són les ones gravitatòries, pertorbacions de l’espai temps causades per gegantins xocs d’estels de neutrons o de forats negres, i que es propaguen per tot l’univers. El seu estudi és proporcionaria, per tant, moltíssima informació sobre aquests monstres celestes. La intensitat d’aquestes ones, però, és tan petita que en arribar a la Terra és pràcticament impossible mesurar-les.

Tanmateix al segle XXI l’interés per obtenir resultats ha impulsat la recerca en tecnologia de làsers, buit, estabilitat estructural, etc i des fa uns anys disposem d’uns revolucionaris observatoris que ens permeten captar aquestes subtils ones gravitatòries quan arriben a la terra. Des de la primera detecció d’una ona gravitatòria que travessà la Terra el 14 de setembre de 2015, resultat del xoc de dos forats negres de 29 i 26 masses solars respectivament, desenes d’esdeveniments s’han detectats als observatoris LIGO i Virgo, resultat que ha estat premiat pel Premi Nobel de Física del 2017 per els seus promotors.

La ciència que s’està fet és realment fascinant. De tot i això i més ens parlà Isabel Cordero i tot ho podeu veure en diferit al Canal YouTube del CEIC Alfons el Vell.

Fernando Ballesteros a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

Fernando Ballesteros, Cap d’Instrumentació de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, ha estat el quart conferenciant de la Setmana de la Ciència de Gandia 2020, organitzada per CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, Campus de Gandia.

Ha treballat en el disseny i desenvolupament del telescopi espacial de rajos gamma INTEGRAL, de l’Agència Espacial Europea, actualment en òrbita al voltant de la Terra, així com del telescopi espacial LEGRI a bord de Minisat01 (INTA). Posteriorment els seus interessos van evolucionar cap a l’astrobiologia, i treballà en temes d’emergència de la complexitat i la vida en l’univers. En l’actualitat està involucrat a més en el projecte JPAS, un cartografiat del cel que s’està preparant al nou Centre Astrofísic de Javalambre, Gudar-Javalambre (Aragó), en el que treballa en el disseny de les àrees a cartografiar.

Amb una àmplia experiència en el camp de la divulgació, és Premi PRISMA 2016 pel seu llibre “Fractales y Caos, la aventura de la complejidad” i Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General de 2006 pel seu llibre “Gramàtiques Extraterrestres” i autor o coautor d’una multituds de llibres més. Actualment el seu llibre més llegit i conegut és “Las mujeres de la Luna” escrit amb Daniel R. Altschuler, que ja ha fet diverses edicions i enguany s’acaba de publicar en anglés.

La seua xarrada “Habitabilitat de l’univers” gira al voltant de l’apassionant tema de la cerca de la vida o la possibilitat de l’existència d’aquesta en diversos llocs del nostre entorn còsmic. Alguns planetes i llunes del nostre sistema solar semblen tindre possibilitat d’albergar algun tipus de vida actual o passada com ara Mart, Europa, una lluna de Júpiter o la lluna Encèlad, lluna de Saturn. Per això s’han enviat o s’enviaran en els pròxims anys sondes per esbrinar-ne la possibilitat.

Tanmateix la descoberta de milers de planetes al voltant de moltes estrelles ha obert un camp nou com és la cerca de biomarcadors adequats, senyals en els espectres de la llum reflectida pels planetes que ens indiquen la presència de molècules relacionades amb la vida.

Algunes desenes d’aquests planetes es troben en la zona d’habitabilitat de la seua estrella, una regió al seu voltant on l’aigua podria mantindre’s líquida. Aquests planetes són els mes afavorits per albergar algun tipus de vida, almenys tal com la coneixem.

El futur d’aquesta branca de l’astronomia, i que va de la mà de la biologia, es presenta apassionant. Quan descobrirem un altre planeta viu? Qui hi haja vida intel·ligent ja és una altra història.

La xarrada de Fernando Ballesteros es pot veure al canal de YouTube del CEIC Alfons el Vell.

Lucia Hipólito a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

Lucia Hipólito, professora titular de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València ha estat la tercera conferenciant de la Setmana de la Ciència de Gandia 2020, organitzada per CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, a la seu de Gandia.

La seua activitat investigadora se centra en entendre l’efecte de l’alcohol al cervell i els factors de risc per a patir alcoholisme amb la finalitat de trobar noves teràpies per a aquesta addicció. Lucia Hipólito ha treballat a diversos laboratoris en universitats de prestigi com la Universitat de Cambridge (Regne Unit) i la Universitat de Columbia (els EUA) estudiant l’addicció i el dolor. Com a resultat de les seues investigacions ha rebut premis de la Societat Europea d’investigació en l’alcoholisme (ESBRA), de la Fundació Valenciana d’Estudis del dolor (FUNDOLOR) i de Talent Jove Investigador atorgat per Bankia i Levante-EMV.

En la magnífica conferència que ens impartí: Anima’t dona que no es per a tant!: efecte del dolor sobre el consum de drogues, ens endinsa en el seu camp de recerca, la relació del dolor i la addicció a les drogues. Del seu treball se’n desprenen dues conclusions: que les persones amb dolor senten la necessitat d’un major abús de la droga i que les dones amb dolor encara són més susceptibles a aquestes drogues. La droga més freqüent i legal a l’estat espanyol és l’alcohol aixi que els estudis s’encaminen a tractar de trobar-hi teràpies terapèutiques.

Sembla ser, però que que fins ara tots els estudis s’havien fet amb homes i, per tant, els resultats estaven esbiaixats en deixar la meitat de la població fora. Tanmateix el seu treball demostra la importància d’incorporar homes i dones /mascles i femelles d’animals d’experimentació/ als assajos clínics.

La xarrada va ser presencial però també es pogué seguir en directe a través del Canal Youtube del CEIC Alfons el Vell.

Lourdes Canós a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

La conferència de Lourdes Canós, Professora Titular de la Universitat Politècnica de València, va començar repassant amb xifres els efectes devastadors que la pandèmia del COVID-19 ha causat en el sector turístic espanyol, des del passat mes de març de 2020. Les dades mostren que no estem davant una de les crisis a l’ús, on la demanda cau abruptament, en aquest cas, per primera vegada des de que es tenen registres, estem davant una crisi que va provocar que el turisme literalment desapareguera durant uns quants mesos, per a després recuperar-se però a nivells molt inferiors als habituals.

Davant aquesta greu situació, la professora de la UPV va repassar les respostes donades fins ara des de diferents àmbits, des d’empreses hoteleres o de transports; a les destinacions turístiques, les administracions públiques, etc. Per últim, es va abordar el tema de com serà el turisme post-covid. Un turisme potser menys multitudinari, més segur i més tecnològic.

Clara Grima a la Setmana de la Ciència de Gandia 2020

La matemàtica Clara Grima, va inaugurar dilluns la IV Setmana de Ciència 2020 de Gandia. Clara és doctora en Matemàtiques i catedràtica pertanyent al grup de recerca ‘Matemàtica Discreta: Teoria de Grafs i Geometria Computacional’ a la Universitat de Sevilla. Ha rebut, entre altres, el premi ‘Prismas de Bronze’ atorgat per la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia, pel seu blog ‘Mati i sus Mateaventuras’, reconegut com el millor lloc web de divulgació científica. A més, col·labora amb altres mitjans fent divulgació de la ciència i les matemàtiques.

En època de pandèmia venia bé escoltar la xarrada  “Las matemáticas vigilan tu salud: modelo sobre epidemias y vacunas” en que repassà les relacions entre la ciència de les matemàtiques i les diverses pandèmies que han afectat a la humanitat. Precisament fa uns anys escriví sobre aquest tema en el llibre: Las matemáticas vigilan tu salud.

La xarrada, presentada pel director del CEIC, Lluís Miret, va ser presencial amb places limitades i virtual, amb persones mirant-la pel canal Youtube del CEIC Alfons el Vell.

Dimarts 17 a la Facultat de Matemàtiques de la Universitat de València ens oferí la xarrada “Geometría bajo tu piel” dirigida als estudiants en la que parlà sobre els escutoides, figura geomètrica que ha descobert i que és l’estructura bàsica de les cèl·lules epitelials.

A continuació podeu veure la magnífica conferència de Clara Grima a la sala de la Casa de la Cultura de Gandia el 16 de novembre del 2020.

La Facultat de Matemàtiques de la Universitat de València també ha publicat la xarrada de Clara Grima. En aquesta xarrada podreu saber-ne més sobre la simpàtica figura dels escutoides, que va i resulta estaven des de sempre en la nostra pell. Una meravella de conferència. Gràcies Clara per explicar-ho tan bé.

Comença la Setmana de la Ciència de Gandia: presencial i virtual

De dilluns 16 a divendres 20 de novembre celebrem la IV Setmana de la Ciència de Gandia organitzada pel CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València.

Enguany és un any difícil per a tots però hem volgut continuar el nostre compromís amb la ciència.

Les conferències seran retransmeses a través del Canal de Youtube del CEIC:  SETMANA DE LA CIÈNCIA 2020 , tot i que hi haurà la possibilitat d’accedir a la Casa de la Marquesa amb reserva prèvia i amb un aforament molt limitat. Els interessats, podran reservar a través del correu del CEIC Alfons el Vell:

ceicalfonselvell@gandia.org

Les conferencies seran totes a la Cas de Cultura Marqués González de Quirós (Casa de la Marquesa) de Gandia a les 19:30 h.

Nom Procedència Títol Dia
Clara Grima Universitat de Sevilla Las matemáticas vigilan tu salud: modelo sobre epidemias y vacunas 16 novembre
Lourdes Canós Universitat Politècnica de València Empresas turísticas y COVID: retos y oportunidades 17 novembre
Lucia Hipólito Universitat de València Anima’t dona que no es per a tant!: efecte del dolor sobre el consum de drogues 18 novembre
Fernando Ballesteros Universitat de València Habitabilitat de l’univers 19 novembre
Isabel Cordero Universitat de València Observatorios de ondas gravitatorias: tecnología punta para una ciencia fascinante 20 novembre

 

Setmana de la Ciència de Gandia 2020

La setmana pròxima, de dilluns 16 a divendres 20, celebrarem la IV Setmana de la Ciència de Gandia organitzada pel CEIC Alfons el Vell, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València.

Enguany és un any difícil per a tots però hem volgut continuar el nostre compromís amb la ciència.

Les conferències seran retransmeses a través del Canal de Youtube del CEIC:  SETMANA DE LA CIÈNCIA2020 , tot i que hi haurà la possibilitat d’accedir a la Casa de la Marquesa amb reserva prèvia i amb un aforament molt limitat. Els interessats, podran reservar a través del correu del CEIC Alfons el Vell:

ceicalfonselvell@gandia.org

Pandèmia

En aquest temps de pandèmia que marcarà tota una generació, molts encara es pregunten com és possible que una societat moderna, amb sanitat universal, amb recursos, sempre limitats, haja hagut d’estar confinada, amb l’economia paralitzada i amb totes les nostres activitats protocol·litzades.

Aquesta incomprensió és una de les causes de la onada d’incredulitat sobre els orígens de la malaltia, que si és una arma biològica xinesa, un instrument de control poblacional a través del 5G de Bill Gates o simplement un invent.

Molt obliden que l’ésser humà és un més dels mamífers que poblen la Terra i que la interacció amb el medi natural el posa en contacte diàriament amb patògens, que com tot esser viu sempre cerca nous habitat per ocupar.  L’explotació humana de nous territoris verges a l’Extrem Orient, a l’Amazones o a l’Àfrica Central i el comerç que se’n fa dels seus recursos ha posat en contacte estret espècies animals i vegetals que havien estat sempre separades físicament. Així que patògens adaptat a espècies salvatges troben hostes nous verges per explotar. Tot ajudat per l’evolució que afavoreix l’adaptació dels nous agents infecciosos. Aquesta és la principal raó de les pandèmies modernes.

Tanmateix aquests malalties modernes no eixirien dels seus focus d’infecció localitzats en indrets remots i mal comunicats si els vols barats i ràpids, la deslocalització de moltes empreses i el comerç internacional no fora la norma del mon actual. Un turista intrèpid explorador d’una selva poc trepitjada pot portar un virus o un bacteri en poques hores al cor d’Europa abans de presentar cap símptoma de malaltia. Un simpàtic animaló exòtic comprat a una tenda d’animals no massa legal pot portar de regal un virus d’un animal amb el que va compartir viatge des de terres llunyanes. Els porcs d’una granja construïda prop de l’habitat dels rats penats a l’Extrem Orient poden quedar contaminats amb un nou tipus de coronavirus pels seus excrements.

Aquestes són possibilitats ben reals en aquests mon de pandèmies que ens ha tocat viure. Però hi ha molt més factors a tindre en compte que explicarien el desastre que estem vivim actualment. La periodista científica Sonia Shah ho explica detalladament en Pandemia, de Capitán Swing, obra que publicà fa tres anys i que s’acaba de publicar en castellà.

El colera va ser la primera malaltia moderna que afectà, i continua afectant, els humans a partir del segle XIX. Tots els pobles tenen cròniques dels temps incerts de les diverses onades que atacaren el nostre país i en el que el Doctor Jaume Ferran fou un heroi vacunant la gent.  El llibre, però, se centra en explicar detalladament l’afecció que sofriren Paris i Nova York el 1832.

“El Dr. Jaume Ferran vacunant a Alzira”. La Ilustración Nacional 1885.

Però no s’atura només a descriure el desastre i, aquí és quan el talent de Sonia Shah se’n presenta en el seu màxim esplendor en donar compte de les causes de l’extensió de la pandèmia: les condicions higièniques i d’infraestructures en que es vivia aleshores, els problemes de corrupció de polítics i d’empreses (algunes d’elles encara actives actualment. Et sorprendrà saber quines son, o no….), els col·lectius als que la gent desesperada considerava culpables, els herois que tractaren de donar tractaments efectius però foren menystinguts sinó directament apartats.

El colera no és una malaltia antiga com ho puga ser la pesta o la lepra, sinó que el seu origen està molt ben documentat. La colonització i explotació pels britànics dels recursos dels manglars i zones pantanoses al voltant del Golf de Bengala on desemboca el riu Ganges va posar en contacte el virus aquàtic Vibro Cholerae amb els humans. En menys de 50 anys la pandèmia del colera s’expandí per tota la Terra. La millora de les comunicacions i el colonialisme s’encarregaren de fer-ho possible.

A partir de les lliçons apreses d’aquesta pandèmia que encara causa brots cada any en alguns llocs del mon, l’autora fa un recorregut  per les malalties modernes com l’èbola, el SARS, el MERS, el virus del Nil Occidental, la malaltia de Lyme etc…Totes començaren com a zoonosis (contagi animal-humà) però d’altres ja han esdevingut epidèmia quan el contagi és d’humà a humà.

Llegint el llibre comprendreu el perquè del paper limitat de l’Organització Mundial de la Salut en l’actual pandèmia del coronavirus, el problema dels bacteris resistents o superbacteris, les malalties emergents i la relació d’aquestes amb el canvi climàtic.

Les epidèmies han acompanyat a les diverses espècies d’homínids durant tota l’evolució humana. Hi ha prou evidències que aquestes han condicionat i modelat molts aspectes com ara el sexe, la detecció de nous patògens i la distribució humana en el planeta. Som realment el resultat final d’una lluita feroç contra els patògens antics.

Finalment dir que encara que el llibre es publicà el 2017 ja vaticinava la pròxima pandèmia. Cap de les mesures conegudes i efectives per prevenir-la que descriu al llibre s’han posat en marxa. Ara estem amb mascaretes i esperant les vacunes. El 2020 vivim l’era Covid-19.

Sonia Shah està en tot quan et recomana clarament: “Prevenir las pandemias pasará necessariamente por reorganitzar las actividades humanas que las agravan

Llegiu el llibre i se us aclariran les idees.


Sinopsis de la contraportada del llibre

En los últimos cincuenta años, más de trescientas enfermedades infecciosas han surgido o resurgido en lugares donde nunca se habían visto. Mucho antes de la llegada de la COVID-19, casi todos los epidemiólogos coincidían en que una de ellas causaría una pandemia mortal en las próximas generaciones: el ébola, la gripe aviar o algo completamente nuevo. Si bien era imposible predecir la aparición del SARS-CoV-2 y tampoco podemos saber qué patógeno causará el próximo brote global, al desentrañar las historias de pandemias pasadas podemos comenzar a comprender mejor nuestro futuro y prepararnos para lo que nos tiene reservado.
Pandemia es una obra fundamental de historia epidemiológica que explora los orígenes de las epidemias, trazando paralelismos entre el cólera —uno de los patógenos causantes de pandemias más letales y perturbadores de la historia— y otras nuevas enfermedades que nos acechan. Rastreando cada etapa del dramático viaje del cólera, desde su aparición en el interior del sur de Asia como un microbio inofensivo hasta su rápida dispersión por el mundo en el siglo XIX y su última aparición en Haití, nos informa sobre otros patógenos que ahora siguen sus pasos, como la bacteria SARM, que asedia a su propia familia, o los virus letales nunca antes vistos que salen de los húmedos mercados de China, las salas quirúrgicas de Nueva Delhi y los patios traseros suburbanos de la costa este de Estados Unidos.

L’energia nuclear sense mites

Per a gran part de la població l’energia nuclear té mala fama. El seu ús militar amb les bombes atòmiques llançades sobre Hiroshima i Nagasaki ara fa 75 anys ha ajudat molt a bastir aquesta visió negativa, i molt més encara amb la guerra freda amb potències nuclears que disposaven (i encara disposen) de milers de míssils nuclears apuntant-se mutualment. Dit d’una altra manera, l’energia de l’àtom fa por.

Cal recordar que l’energia nuclear és un procés físic d’emissió espontània o artificial d’energia causada per algun procés de modificació de l’estructura d’un nucli atòmic, anomenat reacció nuclear. La natura és així, ens agrade o no. Vivim envoltats de processos nuclears (el Sol, els raigs còsmics, la radioactivitat del granit de les nostres cuines, alguns aliments…), als quals la vida en la Terra s’ha adaptat al llarg del procés de l’evolució. És el que s’anomena radioactivitat natural. Per això ha estat un avanç fonamental comprendre com funcionen aquests processos i, en la mesura del possible, tractar d’aprofitar-los per al benestar de la humanitat.

Tanmateix l’aprofitament de l’energia nuclear per a ús civil, aplicada a la medicina, a la investigació científica i més concretament a la producció d’energia elèctrica en centrals nuclears pateix molts dels estigmes (ben merescuts) de les aplicacions militars. Moltes vegades se’ls veu complementaris i fins i tot es posen en el mateix sac.

Parlant específicament de les centrals nuclears, una visió racional del tema, fugint d’afirmacions sense base científica ni tècnica, és necessària per allunyar-se  dels tòpics que se solen associar a l’ús civil de l’energia nuclear: cara. perillosa, innecessària i amb interessos ocults.

A més a més hi ha multitud de mites que s’associen de manera repetitiva a les centrals nuclears: que poden explotar com una bomba atòmica, que serveixen per construir armes atòmiques, que viure prop d’elles produeix càncer, que no hi ha tractament dels residus, que aquests contaminen l’entorn durant milers d’anys, etc…

Les centrals nuclears són perilloses, és cert. Però també ho és qualsevol empresa química o un emmagatzematge de productes fertilitzants. Recordem l’explosió d’una empresa a la petroquímica de Tarragona o l’explosió del port de Beirut, tots dos casos de fa només unes setmanes.

Com en els casos ressenyats, una gestió deficient de qualsevol instal·lació industrial  pot portar al desastre. I respecte a les centrals nuclears l’experiència de Txernòbil és l’exemple més clar. El deficient disseny de la central, les proves realitzades sense supervisió i la caòtica gestió posterior van ser, segurament, una de les causes de l’enfonsament pocs anys després de la Unió Soviètica. Recomane que veieu la minisèrie Chernobyl on tot això es veu de manera meridiana.

La bona gestió i manteniment d’una indústria ha de ser, per tant, la prioritat màxima per a que aquesta siga acceptada per la societat. I sembla que les centrals nuclears són especialment sensibles a aquest tema.

Però és que a més a més, l’ús de l’energia nuclear per produir electricitat és molt més segura que la utilització de combustibles fòssils, al contrari del que creu la gent. Si mirem les fantàstiques gràfiques del OurWorldinData ens assabentarem que és quasi tan segura com l’energia eòlica (punxeu la figura si voleu veure-ho més gran).

I en temps d’emergència climàtica, l’interès per la descarbonització de la societat és a hores d’ara màxima. Cal baixar de manera ràpida l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Per això es pretén omplir les muntanyes de parcs eòlics i les zones rurals de parcs fotovoltaics. Els problemes mediambientals no seran menors. S’obriran nous camins per zones naturals, es posaran llums als molins, es perdran terres de conreu. El conflicte està assegurat. Però tot té un preu.

I quin paper pot jugar l’energia nuclear en la lluita contra l’esclafament global? Juntament amb les energies renovables pot ajudar a reduir la dependència dels combustibles fòssils, ja que una vegada construïdes, ja no emeten diòxid de carboni a l’atmosfera. Molts pensen que l’energia nuclear serà, per tant, una solució necessària per salvar el món.

Amb aquesta idea Alfredo García, supervisor de la central d’Ascó, i divulgador científic, ha escrit l’interessant assaig,

La energía nuclear salvará el mundo, Derribando mitos sobre la energía nuclear. Planeta, 2020,

Alfredo García, conegut com a @OperadorNuclear a Twitter, amb un llenguatge amè i molt didàctic, desmunta totes les fal·làcies i mites al voltant de l’energia nuclear. Comença explicant que és això de la radioactivitat, sempre tan mal compresa, per passar ràpidament a detallar-nos el funcionament d’una central nuclear, aturant-se en tots els processos que s’hi fan, amb el problema dels residus i el futur de les noves centrals de quarta generació. La gran contribució de les centrals nuclears en la salvació del món (un planeta tal com el coneixem ara), és el tema de les darreres pàgines del llibre. I, perquè tot quede més clar encara, els ensenyaments del llibre no són només opinions de l’autor sinó que estan fonamentats en la seua llarga experiència en el treball supervisant les tasques a realitzar en la central en la que treballa sinó en l’abundant literatura científica i tècnica a l’abast de qui la vullga estudiar, una part de la qual podem veure en la bibliografia que clou el llibre.

En temps de pandèmia, fake news i pseudociències, l’opinió sobre qualsevol assumpte d’interès públic ha d’estar fonamentada en textos dels experts i en la literatura científica. Sense aquest bagatge intel·lectual previ que qualsevol pot adquirir per estudis o a través de bona divulgació científica, el ciutadà no serà realment lliure per expressar les seues opinions i prendre les accions que corresponguen.

Alfredo García amb aquest llibre ha contribuït a elevar el coneixement sobre l’energia nuclear i el seu aprofitament per a la generació d’energia elèctrica.

Ah! amb unes precioses il·lustracions realitzades pel seu fill Álvaro.

La física al BOE

El meu llibre de Física General (J. Catalá, edició de 1975) defineix el metre com la distància que existeix, a 0ºC, entre dues marques paral·leles gravades en una barra de platí iridiat, mentre que el quilogram és la massa d’un bloc cilíndric iridiat, tots dos patrons de referència conservats a  l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures (Bureau international des poids et mesures, BIPM, en francès) a Sèvres, prop de Paris.

Molt abans, però, el metre es va elegir de manera que fora la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre. Aquestes definicions són conseqüència del gran esforç científic realitzat a partir, sobretot, de la Revolució francesa, per harmonitzar les unitats de mesura i lligar-les a fenòmens físics independents dels costums, països i èpoques.

En aquesta colossal empresa participaren activament científics del nostre país com ara el roselllonés Francesc Aragó que mesurà el meridià per terres valencianes i de les Illes entre el 1806 i 1809 i el saforenc Gabriel Ciscar que participà activament en la Primera Convenció Internacional del Metre el 1806. Tanmateix, passats els anys, els físics s’adonaren que ni la Terra era totalment esfèrica, amb la qual cosa la definició tornava a ser un artifici humà i, encara pitjor, els patrons massa i metre ja no pesaven exactament un kilo ni mesuraven exactament un metre respectivament sinó que a causa de la corrosió, erosió, manipulació etc, l’exactitud ja no era suficient i ja no podien considerar-se patrons.

Per aquesta raó l’any 1960 la 11èna Conferencia General de Pesos i Mesures (CGPM) va decidir adoptar el Sistema Internacional d’Unitats (SI) i deslliurar-lo dels inconvenients d’un patró fets per materials degradables i per humans i lligar-lo a constants universals, per definició invariables en el temps.

El Sistema Internacional d’Unitats, abreujat SI (del francès Système international d’unités), és el sistema d’unitats més utilitzat al món (només els Estats Units, Libèria i Myanmar no l’utilitzen), tant en ciència com a la vida diària, i és l’evolució del sistema mètric decimal.

El Sistema Internacional ha anat desenvolupant-se a poc a poc i aquests últims anys ha acabat definitivament d’abandonar definicions basades en patrons humans per utilitzar patrons basats només en fenòmens físics reproduïbles.

I fa unes setmanes el Boletín Oficial del Estado (BOE) va dedicar unes poques pàgines a un tema diferent de la lluita contra la pandèmia del COVID-19 i va publicar les definicions exactes de les set unitats bàsiques del Sistema Internacional, i, per tant a partir d’ara, les oficials a l’estat espanyol, com ja ho són a la Unió Europea.

Fem el repàs detallat a cada unitat:

Un segon es defineix fixant el valor numèric de la freqüència del cesi, ΔνCs, la freqüència de transició hiperfina de l’estat fonamental sense pertorbar de l’àtom de cesi 133 com 9 192 631 770 quan s’expressa en la unitat Hz, que és igual a s-1.

Un metre es defineix fixant el valor numèric de la velocitat de la llum en el buit, c, com 299 792 458 quan s’expressa en la unitat m/s, on el segon es defineix en funció de ΔνCs

Un quilogram es defineix fixant el valor numèric de la constant de Planck, h, com 6,626 070 15 × 10-34, quan s’expressa en la unitat J s, igual a kg m2 s-1, on el metre i el segon es defineixen en funció de c i de ΔνCs

Un ampere es defineix fixant el valor numèric de la càrrega elemental, e, com 1,602 176 634 × 10-19 quan s’expressa en la unitat C, que és igual a A s, on el segon es defineix en funció de ΔνCs

Un kelvin es defineix fixant el valor numèric de la constant de Boltzmann, k,com 1,380 649 × 10-23 quan s’expressa en la unitat J K-1, que és igual a kg m2 s-2 K-1, on el kilogram, el metre i el segon es defineixen en funció d’h, c i ΔνCs

Un mol és la unitat del SI de quantitat de substància d’una entitat elemental especificada, que pot ser un àtom, molècula, ió, electró, qualsevol altra partícula o un grup especificat de tals partícules. Es defineix fixant el valor numèric de la constant d´Avogadro, NA, com 6,022 140 76 × 1023 quan s’expressa en la unitat mol-1

Una candela és la unitat del SI d’intensitat lluminosa en una direcció determinada. Es defineix fixant el valor numèric de l’eficàcia lluminosa de la radiació monocromàtica de freqüència 540 × 1012 Hz, Kcd, com 683 quan s’expressa en la unitat lm W-1, que és igual a cd sr W-1, o cd sr kg-1 m-2 s3, on el kilogram, metre i segon es defineixen en funció d’h, c i ΔνCs

Més informació:
Sistemas de unidades físicas Escrito por José Luis Galán García, Ed. Reverté 1987.

Imatges:

1.- Imatge generada per ordinador de barra de prototip internacional, fabricada amb un 90% de platí – un 10% d’aliatge d’iridi. Aquest va ser l’estàndard de longitud per al SI (sistema mètric) des de 1889 fins a 1960, quan el sistema SI va canviar a una nova definició de longitud basada en la longitud d’ona de la llum emesa per Kripton 86. Wikipedia Commons.

2.- Detall d’un exemplar del metre patró que Gabriel Ciscar portà de Paris. Enric Marco.