marginàlies

Té vuitanta anys però els microinfarts l’han envellida sense contemplacions. Es mor i en sortir tènuement de l’estupor branda els braços com si fossin els rems esvalotats d’una nau precària que s’enfonsa. O passades orades de fil, com les que passà fent vestits per a gent selecta a preu de pobre. I no troba cap mà on dipositar l’angúnia que no sap ni pot tractar, i en no trobar-ne, posa els ulls en blanc, pren tot l’aire que pot i s’abandona al ritme silent del cor que no pot pus. Quatre familiars la volten i callen, la miren amb estupefacció, pleguen les mans i callen. I la morent retorna amb els ulls i la boca oberts extremadament, i torna a fer volar infructuosament els braços fets un crit d’auxili que ningú no atén. I són quatre els qui la volten i la miren, tan sols la miren mans plegades. Sangloten, sí, però no li allarguen cap mà, defugen el contacte que la vella modista almoina. Entra la infermera i demana permís per injectar-li un tranquil·litzant; s’adona qui es mor i amb un esforç que esborrona aconsegueix tocar un braç de la infermera i li mussita quelcom inintel·ligible. La tècnica, però, li pren la mà i li demana amoixadorament que descansi, que reposi. Esbossa un sospir narcòtic, la modista en mort, i la infermera passa la seva mà turmentada per la via a una dels familiars i li demana que no la deixi. Dubta, la parent, com si li fes angúnia contenir una mà que no pot estrènyer; com si retenir-la li encomanàs l’agonia. la infermera li ho llegeix a l’expressió i prenent-li la mirada li diu amb molt bones paraules que mai no negui una mà a qui es mor, que la dignitat imposa que qui mor ho faci pell amb ell.