A tall d'invocació

La figura de Walter Benjamin (1892-1940) ha esdevingut la d’un intel·lectual de referència en tota mena d’estudis humanistes. La seua obra s’ha convertit en una espècie de bastió progressista que sobreviu tant als estudis del marxisme —mecanicista i ortodox, sobretot— com dels formalistes. Benjamin ha estat considerat un escriptor que s’anticipa al seu temps i aborda qüestions de palpitant interés.

        Sobre la seua vida, què direm? Doncs que va tenir una biografia accidentada i, no solament, però sobretot, per l’arriba dels nazis al poder i el consegüent èxode a què es va veure obligat, que acabà amb un final dramàtic. L’autor se suïcidà a Port Bou, després de creuar la frontera, el 25 d’octubre de 1940. La Guardia Civil l’havia de lliurar l’endemà als nazis. La immolació —si es pot dir així— el va convertir en una  figura heroica digna d’admiració.

     Rafa Gomar, a Walter Benjamin. Passatges acabats (Lletra impresa, 2024) ha volgut recrear la peripècia humana amb una obra que furga en la memòria i fabula el context quotidià i familiar del pensador, incloent-hi converses de cafè i d’alcova. Bona part de la ficció, parteix de la nit en què exhaust, a la pensió de Port Bou, Benjamin decideix posar fi a la vida. Els darrers minuts abans de la mort, com s’ha dit sovint, acostumen a propiciar un repàs del conjunt vital. I amb aquest material l’escriptor de Gandia basteix el relat. El repàs autobiogràfic del protagonista està acompanyat de les informacions que aporten també dues dones: Dora, esposa i mare del seu fill Stefan, i Asja Lacis, autora de teatre i de cinema i teòrica de  les arts escèniques de qui va ser amant. Si amb la primera va tenir una relació intensa que després, a poc a poc, va anar diluint-se sense arribar mai a ser de confrontació, tret d’un episodi puntual; amb la segona, l’afer amorós va ser més difícil i turmentós. S’hi va afegir el sorgiment del feixisme, la condició de jueu de Benjamin, el comunisme stalinista i, posteriorment, l’inici de la Segona Guerra Mundial.

        A parer de Rafa Gomar, Walter Benjamin era un intel·lectual egocèntric, addicte al treball que passava els dies en biblioteques consultant textos i escrivint articles. Poc afortunat físicament, no despertava l’eros de les dones que l’enamoraven. I per la seua banda, no era un home de fidelitat a la parella i prou indigent com a pare.

      L’obra de Gomar s’immergeix en la vida de Benjamin prioritzant la vessant íntima: amors i desamors, viatges, però també ens lliura els estímuls intel·lectuals, coneixences i relacions amb altres escriptors. Benjamin va viure a Berlín i també a Berna, a París —el seu lloc predilecte—, va conèixer Riga i Moscou, Nàpols i Caprí, on va fer amistat amb Asja Lacis. A Eivissa va anar dues vegades. Un cert nomadisme, per a l’època sobretot, acompanya el caràcter obert de la seua visió del món, marcada per una vasta curiositat. Des del col·leccionisme de llibres, passant per l’interés pel període barroc o el caràcter de l’obra de l’art davant la reproductibilitat tècnica, Benjamin sembla un pensador capaç de donar compte de tot allò substancial de la cultura del seu temps.

      Com a intel·lectual, precisament, cal reconèixer-li un plus d’originalitat en els seus plantejaments alimentats pel marxisme, però també per la mística jueva i per un sentit comú rellevant. L’interés per la ciutat va de la mà de l’anàlisi de la poesia de Baudelaire, i el fenomen del flâneur, però allò més original passa per l’atenció que li mereixen els passatges. Els havia vist a París i també a Nàpols; construccions  de vidre i ferro on confluïen l’espai públic i el privat. Nàpols és, a més a més, la ciutat que exemplifica el que anomena porus, una indeterminació entre allò públic i privat, entre el present i el passat o entre allò nou i allò vell.

           Si els estímuls intel·lectuals de Benjamin són innumerables, les seues relacions amb figures com Gershom Scholem, Ernst Bloch, Franz Hessel, Hannah Arendt o Bertold Brecht varen servir d’incentiu. Tot i el poder del seu pensament innovador i desafiant, Benjamin va haver de malviure escrivint articles en revistes que pagaven poc i tard o fent traduccions i conferències. La universitat va estar barrada per a ell i només va tenir èxit —si ho volem dir així— com a pensador després de la seua mort.

       Una mort que va ser molt novel·lesca, com ja hem apuntat. Malgrat la fugida de França amb un passaport per entrar a EUA, la detenció de la Guardia Civil va impedir-ho. La fatiga va permetre que el deixaren passar la nit a Port Bou i amb una sobredosi de morfina va posar punt i final a la vida. Innegablement la mort del pensador assoleix un caràcter simbòlic. El d’una Europa que extermina el llegat de la cultura, una Europa que vestida de civilització no deixa de mostrar-nos un substrat de barbàrie latent. Sota la bandera de l’ordre, de la millora social, del progrés s’hi amaga una bèstia famolenca que estima la sang i la destrucció.

      En la vessant individual, l’home culte, sensible, dedicat a investigar la cultura; el creador de teories, l’admirador d’estils arquitectònics, urbanístics, artístics i literaris, va haver de suïcidar-se per a no caure en mans dels nazis. Un fet inhumà: l’únic pecat comés era el de ser jueu de naixença. Un destí que compartien també gitanos, homosexuals i comunistes.

     Llegir Walter Benjamin. Passatges acabats de Rafa Gomar és una experiència on es combina la sensibilitat emocional i el món de les idees amb la història turbulenta de l’Europa del segle XX.  Amb un llenguatge pulcre, sensual i plàstic recorrem no sols la vida i el pensament de Benjamin, sinó les peripècies al seu voltant que tenen retirada amb les dels nostres dies. Un testimoni que ens hauria de deixar, sens dubte, en un estat d’alerta.  Si Rafa Gomar té un enorme currículum com a contista, obres com aquesta l’avalen con un escriptor de reptes narratius diferents i ben assolits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!