Pols d'estels

La primavera ja guaita per tot arreu. La temperatura suau invita a deixar la casa i eixir per admirar la natura que renaix. Com a mostra, els ametllers i cireres ja han tret la flor. I és que el suau però plujós hivern ens deixa a finals de mes. Les falles, com a expressió popular, va nàixer per cremar tot allò vell, també l’hivern que queda enrere. I, per tant, un signe inequívoc del final de l’estació freda és l’inici de les mascletades a València, que heu de veure, almenys una vegada a la vida.

El mes comença, en les primeres hores del capvespre, amb la trobada de la Lluna amb els planetes Mart i Venus mirant cap a l’oest. Els primers dies de març un fi tall lluminós del nostre satèl·lit natural se situarà ben prop dels planetes, formant un triangle el dia 1 mentre que el dia 2 els tres cossos s’alinearan.

Venus continua ben brillant a l’oest unes poques hores després de la posta de Sol. Tanmateix anirà davallant de dia en dia de manera que anirà, de manera aparent, aproximant-se al Sol. Serà el moment en que Mercuri tractarà de prendre-li el relleu. I, aleshores serà fàcil veure’l al costat de Venus la segona quinzena del mes. L’altura dels dos planetes, però, no serà massa elevada. Caldrà cercar un lloc sense obstacles prop de l’horitzó per albirar-los. Els capvespres dels 18 i 19 de març els dos planetes es trobaran, aproximadament, a la mateixa altura però ja massa prop del Sol. A partir d’aquest dia, Venus continuarà davallant mentre que Mercuri anirà separant-se del Sol, augmentant la seua altura, i, per això, serà més visible. Això, però, durarà ben poc. Els últims dies del mes el planeta assolirà una altura d’uns 14º, una misèria si la comparem amb el 43º que va assolir Venus en la màxima separació del Sol.

En març, Júpiter ja és visible per l’est a partir de la primera part de la nit. A primeries de mes el podrem observar ja a les 22:20 h. mentre que a final de mes, a les 21:20 h. ja el podrem gaudir al cel primaveral. D’aquesta manera el planeta gegant serà el centre d’atenció dels observadors del cel durant els pròxims mesos.

Saturn no es deixarà veure fins a la matinada. A l’eixida del Sol es trobarà ja ben alt entre les constel·lacions de l’Escorpí i Sagitari. La nit del 19 al 20, després de veure cremar les falles, la Lluna ens farà el favor d’assenyalar-nos el planeta dels anells ja que s’hi situarà al costat. No teniu excusa per no trobar-lo al cel.

Recordeu que la nit del 25 al 26 de març passarem a l’horari d’estiu. Caldrà afegir una hora als nostres rellotges. Ens allunyarem una mica més de l’horari natural del nostre meridià.

Finalment dir que l’hivern acabarà oficialment el dia 20 de març a les 11:29, quan el Sol travesse la línia de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Mascletà a la plaça de l’Ajuntament. 14 de març 2016. Wikipedia Commons.
2-3.- Algunes configuracions interessants dels planetes durant el mes de març 2017. Stellarium.

L’hivern avança inexorable i el fred ja s’ha fet notar amb temporal de pluja i fins i tot neu, com ja vaig contar fa uns dies. Els núvols han estat una constant al cel en els primers dies del mes però quan es retiren podrem admirar un dels panorames celestes més bonics de l’any. Orió, Taure, els Bessons, Ca Major i Ca Menor, les Plèiades…

Diu la llegenda que els set estels més brillants de les Plèiades eren set germanes, filles d’Atlant, el gegant i de Plèione. Taígete, Electra, Alcíone, Astèrope, Celeno i Maia es van unir amb diferents déus. Tanmateix, Mèrope, la més jove, es va casar amb un mortal, Sísif, per la qual cosa no podia presumir tant com les germanes i per això brilla menys al cel.

En astronomia, però, són famoses pel conflicte que van tindre amb el gegant caçador Orió. Aquest, en veure-les un dia, s’enamorà de totes elles i les assetjà durant cinc anys.  Zeus, però, s’afartà de la situació, convertí les Plèiades en estels i envià l’Escorpí per matar l’Orió. Però aquesta és una altra història.

El planeta Venus brilla de manera ben visible cap al sud-oest durant unes tres hores després de la posta de Sol. Si el mirem a traves d’un telescopi el planeta mostra una forma de quart creixent, similar a una lluna petita ja que la llum del Sol li arriba per la dreta. Per tant, tal com descobrí Galileo Galilei, Venus presenta fases com la Lluna. Això és així donat que l’òrbita és troba dins de l’òrbita de la Terra i, a més, ara Venus es troba prop del seu punt de màxim allunyament angular del Sol. Això es pot veure en la figura on he representat l’òrbita del planeta en el cel del capvespre d’un dia qualsevol del mes de febrer.

El planeta Mart acompanya Venus al llarg del mes en les primeres hores de capvespre. A ull nu és només un petit punt roig que pot passar fàcilment per un estel. Al telescopi es pot veure molt millor la seua rojor però no deixa de ser un puntet al cel. No debades es troba ben lluny de nosaltres ara, a només 280 milions de quilòmetres.

El capvespre del 28 de febrer un fi tall de Lluna, quasi imperceptible, formarà amb els dos planetes anteriors un bonic triangle celeste.

Tot això ben previsible. Però la Lluna ens en farà una de grossa el dia 5 a la nit en atrevir-se a tapar completament l’estel brillant Aldebaran, l’ull del Taure, just al costat d’Orió. A partir de les 23:03 i durant aproximadament una hora, el nostre satèl·lit natural ocultarà  α Tauri, Aldebaran. Un espectacle interessant de veure.

Mentrestant Júpiter, situat en la constel·lació de Virgo just al costat de l’estel brillant Spica, ja comença a fer-se visible en el cel de l’est a partir de les 00:30 en els primers dies del mes, mentre que a final del mes, el planeta eixirà per l’horitzó est ja a les 22:30. Per trobar-lo al cel podeu aprofitar que la Lluna s’hi situarà ben a prop la nit del 15 al 16 de febrer.

Per veure Saturn i Mercuri caldrà esperar l’eixida del Sol. Saturn, més separat i més amunt, serà fàcilment visible mirant a l’horitzó del sud-est a partir de les 6 del matí. Mercuri, com sempre, serà difícilment visible per la seua proximitat aparent al Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Les Plèiades, un cúmul obert que consta d’unes 3000 estrelles a una distància de 400 anys llum (120 parsecs) de la Terra en la constel·lació del Taure. També es coneix com “Les set germanes”, o les designacions astronòmiques NGC1432-1435 i M45. NASA, ESA, AURA/Caltech, Palomar Observatory. D. Soderblom i E. Nelan (STScI), F. Benedict i B. Arthur (U. Texas), i B. Jones (Lick Obs.). Wikipedia Commons.

2-3. Stellarium.

Han tornat els cels clars i nets de núvols i les ganes d’observar poden ser acomplides si podem aguantar el fred extrem d’aquest dies de cap d’any.

Aquest mes els planetes faran les seues danses celestes acompanyats per la Lluna. Venus i Mart durant el capvespre i Júpiter, Saturn i l’esquiu Mercuri poc abans de l’alba ens retornaran la bellesa al cel.

Ben s’ho valdrà observar tots aquests planetes. Tanmateix, realment Venus, ben brillant al cel, serà l’astre rei de la nit. Actualment és tan visible que, fins i tot, els no avesat a aixecar el cap cap al firmament s’han adonat del diamant blanquinós al cel del capvespre.

Els primers dies del mes (1, 2 i 3 de gener) un fi tall de Lluna creixent jugarà amb els planetes Mart i Venus. Com podeu veure en les figures adjuntes, el dia 1 la Lluna es trobarà més prop de l’horitzó, el 2 se situarà entre els dos planetes i el 3 ja serà l’astre més elevat.

El ball celeste entre aquests tres objectes retornarà l’últim capvespre del mes. El 31 de gener la Lluna formarà un triangle amb els planetes.

Aquesta enorme brillantor del planeta Venus és causada per la proximitat al punt de màxima separació del Sol, la Màxima Elongació Oriental. Vist des de la Terra, el 12 de gener al capvespre el planeta se situarà a 47.1º del Sol. Aquest angle tan gran respecte a la direcció al Sol és el responsable que Venus siga visible dalt de l’horitzó pràcticament 3 hores després de la posta.

I deixe un exercici per als que tinguen telescopi. La nit del 12 de gener, a les 23:08 h. Venus i Neptú s’ajuntaran al cel a només 0,4º, una mica més d’un diàmetre lunar. Amb un ocular de pocs augments podreu tindre l’oportunitat d’observar el planeta més llunyà (de moment) del Sistema Solar en el mateix camp que Venus. No deixeu passar l’ocasió.

Els altres planetes ja s’han d’observar a la matinada. Mirant cap a l’est a la matinada, Júpiter serà el més matiner ja que el veurem alçar-se cap a les 2 a principi de mes mentre que a final ja serà visible a les 12 i mitja de la nit.

Més prop de l’alba podrem admirar Mercuri i Saturn si mirem cap a l’est. El planeta més proper a l’horitzó serà l’esquiu Mercuri que assolirà la màxima separació del Sol (24,1º) el 19 de gener.

Gener també ens oferirà altres espectacles astronòmics diferents als planetes. Una de les pluges de meteors més actives, juntament als Perseids d’agost i als Gemínids de desembre, serà els Quadràntids. El cos progenitor s’ha identificat recentment com l’asteroide 196256 (2003 EH1), que a la vegada podria ser el cometa C/1490 Y1, observat pels astrònoms xinesos, japonesos i coreans fa 500 anys.

Aquesta pluja d’estels que sembla vindre de la constel·lació del Bover tindrà el màxim el dia 3 de gener amb una taxa prevista de meteors de 120 meteors/hora al cenit sempre si s’observa des de llocs foscos. La nit anterior (2 de gener) també serà bona per observar el fenomen. Enguany la Lluna no serà massa molesta ja que no brillarà massa en el cel i es pondrà prompte. Caldrà mirar cap a l’est a la constel·lació del Bover, al sud de l’Òssa Major, durant les matinades del 2, 3 i 4 de gener a partir de les 3. Bona sort.

Com sabeu, les estacions astronòmiques són realment causades per la inclinació de la Terra respecte al pla de l’òrbita al voltant del Sol i, no, com encara algunes persones creuen, per la variació de la distància a la nostra estrella. Per això, és bo recordar que el pròxim 4 de gener a les 17:00, als pocs dies de començar l’hivern a l’hemisferi nord, el nostre planeta assolirà una aproximació mínima al Sol de només 147496500 km (0,98331 ua).

I, d’acord amb la nova tradició consolidada l’any passat, faig notar que el dia 12 de gener tindrem la primera Superlluna de l’any. La Lluna estarà en fase de plena poques hores després de passar pel perigeu, amb una distància mínima a la Terra de 363239 km.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- La Lluna i Venus des de Tavernes de la Valldigna, la Safor. 1 de gener 2017. Enric Marco.
2.-5 Posició dels planetes en diversos dies de gener 2017. Stellarium.
6.- Radiant dels Quadrantids.Timeanddates.com

La constel·lació d’Orió destaca al cel amb els brillants estels Betelgeuse i Rigel, Taure amb Aldebaran, amb les petites i agrupades Plèiades, Ca major amb Sírius i menor amb Proció i es Bessons, amb els estels Càstor i Pol·lux. Unes constel·lacions dedicades a contar-nos les desgràcies d’un gegant caçador en assetjar les belles Plèiades fou castigat per Zeus a travessar mars i a ser finalment assassinat per l’Escorpí, el qual s’amagà ràpidament ben lluny entre les constel·lacions del cel de l’estiu.

I entre l’univers de déus, gegants, mortals i monstres durant aquest mes deambulen els planetes Venus, Mart i Júpiter, ho fa fugaçment Mercuri mentre que la Lluna, seguint el camí al voltant de la Terra s’anirà acostant a aquests astres, permetent la seua identificació.Al principi del mes, si mirem cap a l’oest poc després de les 18:00 h, tot i esperant que s’amague el Sol i apareguen les primeres estrelles, ja podem admirar el brillant planeta Venus en la constel·lació de Sagitari. I si mirem una mica cap a l’esquerra, Mart guaita des la veïna constel·lació de Capricorni.

Els planetes, però, no estaran quiets i fugiran com esperitats del Sol movent-se de dia en dia cap a l’est. Venus es mourà ràpidament i cap al final del mes ja estarà situat a Capriconi mentre que Mart arribarà a l’Aquari. Entre els dies 3 al 5 de desembre la Lluna jugarà amb els planetes posant-se al costat, davant o al mig com per entrebancar el seu camí. Bon moment per saber qui és qui.

Mercuri, sempre ocult entre la lluïssor del Sol, se n’apartarà aquests primers dies de desembre. Si trobeu un horitzó oest lliure d’obstacles, sense muntanyes, arbres o edificis, el podreu trobar com un punt brillant poc elevat just en fer-se fosc. No trigueu en buscar-lo ja que només serà visible durant un poc més de mitja hora. El vespre del dia 11 Mercuri assolirà la màxima separació angular del Sol. Serà el moment de la Màxima Elongació Oriental (Greatest eastern elongation) de l’astre i permetrà que uns dies abans i després el planeta es veja prou bé a la posta de Sol.

Però si voleu observar Júpiter caldrà que matineu ja que ara mateix el moviment en la seua òrbita l’ha situat a la dreta del Sol vist des de la Terra. Per tant, s’ha de matinar molt ja que no eixirà per l’horitzó est fins a les 4 de la matinada situat en la constel·lació de la Verge. El dia 23 una fina lluna minvat se situarà al seu costat per ajudar a identificar-lo.

Desembre és també el mes d’una de les pluges d’estels més importants de l’any. Els pròxims dies  els petits meteors dels Gemínids aniran travessant l’atmosfera terrestre fins el 19 de desembre. La previsió del màxim de la pluja serà el diumenge 11 de desembre, unes hores després de  la posta de Sol, quan la constel·lació dels Bessons (Geminis) estiga ben alta. S’espera una taxa d’emissió de partícules molt alta, d’uns 120 meteors/hora que podrien observar-se des de llocs foscos. Tanmateix la impertinent Lluna quasi Plena farà difícil l’observació. La curiositat d’aquesta pluja és que no és associada amb un cometa sinó que és causada per un estrany asteroide, el 3200 Phaeton, tal com vaig explicar en un apunt.

I, finalment, recordar que desembre és també el mes del canvi d’estació. El 21 a les 12:44 h. el Sol assolirà el punt més baix de l’esfera celeste. Serà el dia del solstici d’hivern. L’estació freda entrarà amb tot el dret per refredar-nos la vida durant uns mesos.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Mosaic del calendari romà al museu de Susse, Tunísia. Wikimedia Commons.
2.-4 Posició dels planetes en diversos dies de desembre 2016. Stellarium.

Octubre comença deixant enrere la pluja que ha marcat l’entrada de la tardor. Calen, però, encara moltes pluges per compensar la sequera que patim que s’ha endut boscos i asseca marjals. I és que com diu Raimon: al meu País la pluja no sap ploure…

Les constel·lacions de l’hivern com l’Orió o els dos Cans  ja guaiten per la mar en les primeres hores de la matinada. Les Plèiades, filles d’Atlas i Plèione, regnen com a grup d’estels al damunt del Taure.

Aquest mes tornarem a gaudir de la presència del planeta Venus en l’horitzó oest poc després de la posta del Sol. Fixeu-vos-hi. Aquell astre blanc brillant prop de l’horitzó és el planeta germà de la Terra, el que la mitologia grega anomenava Afrodita i els romans Venus, la deessa de l’amor.

Però a més a més, si no se’n sortiu per trobar-lo al cel, la Lluna vindrà a ajudar-vos per assenyalar-vos la deessa. El 3 d’octubre, cap a les 20:00, una fina lluna creixent s’hi situarà ben aprop tal com es veu a la imatge que adjunte.

Però no us fixeu només en el planeta. Mireu com la Lluna, allumenada lleugerament en el seu costat dret per la llum solar, no està completament fosca en el seu costat esquerra sinó que mostra la circumferència completa, amb una lleu lluïssor d’aspecte grisenc, com de cendra.

D’on prové la llum que il·lumina la part esquerra de la Lluna? Doncs, la llum només pot provindre de la Terra. Part de la llum solar que incideix sobre el nostre planeta es reflecteix en l’atmosfera i els mars i torna a l’espai. Així la llum terrestre arriba a la superfície lunar. És la que s’anomena llum cendrosa.

Mart continua la seua carrera desenfrenada fugint del Sol. A principis del mes es troba en la constel·lació de Sagitari, però no hi restarà durant molt de temps ja que en les primeres setmanes de novembre ja habitarà en la zona celeste de Capricorn.

Un bon dia per veure els planetes Mart i Saturn serà el vespre del 6 d’octubre quan la Lluna ens ajudarà a localitzar-los. Sobre l’estel gegant roig Antares de l’Escorpí podrem trobar Saturn, escortat per la Lluna mentre a l’esquerra, sobre Sagitari, Mart estarà situat just al costat de l’estel de 3ra magnitud Kaus Borealis.

Una altra conjunció planetària interessant d’observar tindrà lloc a final del mes. Aquesta vegada els planetes Venus i Saturn en seran els protagonistes. El vespre del 27 d’octubre Venus es situarà entre Antares (baix) i Saturn (dalt). Aquesta observació serà més difícil que les anteriors ja que l’altura del fenomen serà molt prop de l’horitzó.

No hem d’oblidar que els planetes també es poden veure a la matinada, abans de l’eixida del Sol. Mercuri, per exemple, serà visible durant les dues primeres setmanes del mes, a partir de les 7 del matí, uns 30 minuts abans de l’eixida del Sol.

L’11 d’octubre, cap a les 7:30 el planeta més menut i més pròxim al Sol es trobarà amb el més gros. Mercuri i Júpiter s’hi acostaran un a altre a 0,9º, menys de 2 diàmetres lunars.

Finalment recordeu que la nit del 29 al 30 d’octubre, el darrer dissabte de mes es canviarà a l’horari d’hivern. Haurem de retardar 1 hora els rellotges, passant de les 3 a les 2 de la matinada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’octubre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.-Final per a la missió Rosetta. 30 setembre 2016. Rosetta descansa prop de la seua amiga Philae. De la sèrie d’animació d’ESA.
2.- Stellarium.

Dies de neteja del cel i també de la terra. Sembla que la corrupció del cel i del nostre país s’esclareix una mica. Els núvols permanents sembla que fugiran aquests dies i podrem gaudir de la bellesa de la natura celeste. Bon moment per observar, abans de l’alba, l’alineació dels cinc planetes.

La gran constel·lació d’Orió llueix esplendorosa cap al sud durant la primera part de la nit per recordar-nos que l’hivern encara dura, malgrat que no hem passat, de moment, cap gran fredorada. Orió és representat com el gegant caçador, amb els sueus gossos de caça, Ca Major, on s’hi troba l’estel més brillant del cel, Sírius, i Ca Menor, on podem trobar la solitària Proció. Orió és una de les constel·lacions més facil de reconeixer per les tres estrelles alineades del seu Cinturó. Perpendicular a ells es troba el seu Punyal, on destaca la famosa Nebulosa d’Orió, bressol de molts nous estels i els seus planetes. A la seua dreta i més alta, les banyes del deu Zeus en forma de Taure.

El fenomen destacat del mes és l’alineació de cinc planetes al cel. Això si, haureu aixecar-vos abans de la sortida del Sol. Si a les 7 del matí d’aquests primers dies de febrer mireu en direcció cap al sud-est i el sud, i si teniu la sort de no trobar-vos brumes matinals, podreu admirar cinc lluminàries al cel. Des de més avall, prop de l’horitzó sud-est, veureu el sempre fugisser Mercuri, prop d’ell la brillant llum de Venus. Més a la dreta i amunt, prop de l’ull rogenc d’Antares de la constel·lació de l’Escorpí, trobareu Saturn, mentre que Mart, a més altura, estarà situat en direcció sud, en Balança. Finalment, ja cap a l’oest, al sud de Leo, veureu Júpiter, ben brillant al cel. La figura fa referència a un dia en concret, però el fenomen es podrà veure durant tot el mes, encara que de manera cada vegada més difícil.

El dia 6 de febrer, a la matinada, podrem admirar la conjunció de Mercuri, Venus i una petita tallada de meló d’una Lluna decreixent.

Júpiter és l’únic planeta que podeu veure a ull nu durant la primera part de la nit. Es farà present a partir de les 21:30 per l’horitzó est sota la constel·lació de Leo els primers dies del mes mentre que a finals de mes el podrem veure ja des de les 20:00 h. Per si no aconseguiu trobar-lo al cel, us deixe una ajuda. La nit del 23 al 24 de febrer una Lluna pràcticament plena es posarà al seu costat.

Aquesta alineació dels planetes no té res d’especial. És un esdeveniment casual que es produeix de tant en tant a causa del moviment dels diversos planetes del Sistema Solar. És només una qüestió de perspectiva que podem comprovar en aquesta imatge que he construït a partir d’una imatge del Jet Propulsion Laboratory.

De la figura es veu clarament que d’alineació de planetes no té res de res. Més bé es tracta d’un efecte de perspectiva. A més a més s’observa que tots els planetes es troben a la dreta del Sol, mirant des de la Terra, i per tant, només es podran veure quan el Sol encara no haja eixit per l’horitzó est. És a dir, aquesta alineació només es podrà veure de matinada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de febrer de 2016, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Alineació de planetes 4 de febrer 2016. Stellarium.
2.- Constel·lacions d’Orió i Taure sobre el cel d’Arches NP, Utah, Estats Units. Daniel Schwen, Wikimedia Commons.
3.- Alineació de planetes 6 de febrer 2016 amb la Lluna. Stellarium.
4.- Vista de la posició dels planetes el 4 de febrer 2016. Space JPL i treball propi.

El mes de novembre comença amb pluges abundants, cosa que no ens deixarà veure de moment el canvi gradual de les constel·lacions merament d’estiu com Lira o l’Escorpí que ja s’amaguen per l’oest en fer-se fosc, mentre que, en aquest mateix moment per l’est, comencen a aparéixer les constel·lacions d’hivern més conegudes, Taure, amb el seu ull vermellós, Aldebaran, Orió, el gegant caçador i Ca menor, amb Sírius, l’estel més brillant del cel.

Durant aquest mes poc podem veure a la posta de Sol. Només el dèbil planeta Saturn, que encara resta enganxat a les urpes de l’Escorpí, es deixarà veure uns pocs minuts cap a l’oest després de la posta de Sol.

És en les últimes hores de la matinada, una hora abans de l’eixida del Sol, on si mirem cap a l’est continuarem veient el ball del planetes Júpiter, Mart i Venus, a la que s’afegirà també una Lluna minvant.

La matinada del 6 de novembre, la Lluna es trobarà ben aprop del planeta Júpiter, mentre que el dia següent 7 de novembre, la Lluna es reunirà amb Venus i Mart per formar un bonic triangle celeste. El ball continuarà el dia 8 en situar-se la Lluna prop de l’horitzó i formar amb els planetes una interessant alineació celeste. Tracteu d’observar els fenòmens d’aquests dies per veure de primera mà com es mouen de ràpid els objectes en el cel.

Com a efemèride important d’aquest mes cal destacar la pluja d’estels de les Leònides durant la nit del 17 al 18 de novembre.

Aquesta pluja està associada al cometa Tempel-Tuttle. Com el seu nom indica, el radiant de la pluja, el lloc del cel d’on semblen provindre els meteors, estarà en la zona del cap de la constel·lació de Leo. Per tant la pluja tindrà el seu màxim a partir de l’eixida d’aquesta constel·lació per l’horitzó est cap a les 1:30 i durarà fins a l’eixida del Sol. La previsió és de caiguda d’uns 15 meteors per hora en llocs foscos. En aquest any tindrem la sort que la Lluna estarà en fase de quart creixent i a aquestes hores ja farà molt de temps que s’haurà post.  Les Leònides tenen el màxim aquesta nit però també se’n podran veure les nits anteriors i posteriors.

I finalment a aquestes hores estarà passant prop de la Terra l’asteroide 2015 TB145.  Aquest fou descobert fa ben pocs dies amb el telescopi Pan-STARRS I de Hawaii, i es calcula que mesura uns 450 metres, que és irregular i gira en unes tres hores. I ahir  mateix, 31 d’octubre, aquest objecte fins fa poc desconegut passà a tan sols 480.000 km de la Terra, 1,3 vegades la distància a la Lluna. Però no entenc l’excitació per l’anomenat asteroide de Halloween. No és la primera volta que passa un objecte tan prop de la Terra. Ja n’he parlat d’altres semblants mesos enrere. El 2004 BL 86, per exemple o el 2012 DA14, que passà a només 30.000 km de la superfície de la Terra en febrer de 2012.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de novembre de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Asteroide 2015 TB145 (punt negre al centre) vist des de la Optical Ground Station de l’Agència Espacial Europea (ESA) en el Observatorio del Teide en Tenerife, Canàries. European Space Observatory, ESO.
2.- Mapa de cel de la matinada del 7 de novembre. Stellarium
3.- Radiant de les Leònides.

Octubre comença amb un oratge ben agradable que ens convida a mirar el cel nocturn. Algunes meravelles celestes ens esperen aquest mes. No les veurem, però, al capvespre. Caldrà aixecar-se ben d’hora per observar la celestia matinal i gaudir dels moviments dels planetes.

Al capvespre poca cosa veurem aquest mes. Mirant cap a l’oest, trobem Saturn que continua enganxat a les urpes de l’Escorpí. Però, donat que després de la posta de Sol ja estarà ben prop de l’horitzó, només romandrà visible poc més d’una hora al cel. Aprofiteu per veure’l ara ja que el planeta ens deixa fins l’any que ve. Per si teniu dubtes d’on trobar-lo, la Lluna s’hi posarà damunt el 16 d’octubre.

Serà però a la matinada quan podrem veure les anades i tornades de quatre planetes amb afegits de l’estrella Regulus i la Lluna.

Ja en començar el mes s’ha pogut veure com Venus, Mart i Júpiter, en ordre de més alt a més baix, s’estan movent ràpidament per formar un alineament planetari. A més l’estel més brillant del Lleó, Regulus, s’hi ha afegit també. Aquest ball de planetes durarà tot el mes i vos el recomane clarament. Dos dies, però, seran dignes de veure. El primer seria el 9 d’octubre, diada nacional dels valencians, en que la Lluna farà acte de presència entre l’aplec celeste i el 26 d’octubre, primer dia després del canvi a horari d’hivern, en que els tres planetes s’hi posaren ben junts, mentre Mercuri guaitarà tímidament per dalt de l’horitzó est.

La Lluna també ens farà un regal aquest mes. En la nit del 29 d’octubre, a les 22:27 començarà l’ocultació de l’estel brillant de Taure, Alderaran, per la Lluna. De la mateixa manera que el 5 de setembre passat, una Lluna quasi plena taparà l’ull vermellós del Taure. Aquest tipus d’ocultacions estel·lars és molt interessants per determinar les propietats de les estrelles, com ara, el seu radi. Ja en parlarem, més endavant de l’encontre entre la Lluna i Aldebaran.

Aquest mes, a més a més, hi ha una delícia especial, només apta per als frikis del cel. Tenim l’oportunitat de veure el planeta gegant gasós Urà a ull nu. Això serà possible donat que el planeta estarà en oposició el 12 d’octubre. En aquest moment, el Sol, la Terra i Urà estaran alineats i, per tant, el gegant gasós estarà ben prop del punt de màxima aproximació a la Terra. El planeta brillarà al cel més del que és habitual, amb una magnitud de 5.7 entre les estrelles de Piscis, cosa que farà que siga observable a simple vista. Tanmateix donat que el límit visual per a un humà normal és la 6ena magnitud, és ben clar que caldrà anar a un lloc ben fosc per veure’l. Però si es disposa de prismàtics o d’un telescopi menut no hi haurà cap problema en trobar-lo. Ací teniu el camp d’estels al seu voltant per no perdre-vos. Ara mateix el planeta està situat a 15 graus al sud i a 20 graus a l’est del centre del Gran Quadrat de Pegàs.

Urà serà visible durant tota la nit aquest mes d’octubre. Eixirà per damunt de l’horitzó en pondre’s el Sol i s’amagarà per l’oest a l’alba. Actualment Urà està situat aproximadament a 19 au (aprox. 2840 milions de km) de la Tierra.

Si mireu Urà amb un telescopi petit amb uns pocs augments ja veureu com el seu disc presenta un color blau-verdós. No espereu, però, veureu detalls sobre el disc planetari. Això està reservat als grans telescopis en terra o a l’espai.

Finalment recordeu que si sou del País Valencià, o si hi esteu aquest cap de setmana, podreu acostar-vos a la Vall de Gallinera per veure la interessant alineació del Sol a través de l’arc de la Foradada. Cal portar ulleres d’eclipsi de casa o comprar-les allí mateix.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes d’octubre de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge: Urà el 2005. Es poden observar els anells, el collar meridional i un núvol brillant a l’hemisferi nord. NASA, ESA, and M. Showalter (SETI Institute). Wikimedia Commons.
Gràfics del cel. Stellarium.

Els dies ja són ben curts i, sembla que ja hem deixat les calorades mentre ens enfilem cap al final de l’estiu. Passades les 9 ja és fosc i podem continuar mirant el cel tot esperant algun regal que ens porte el moviment dels planetes.

Saturn, el planeta que ens ha acompanyat els últims mesos, ens deixarà finalment a final de mes. Així que, si volem veure els principals planetes, caldrà matinar molt per veure’ls abans de la sortida del Sol.

En setembre, l’esquiu Mercuri es deixarà veure durant la primera quinzena del mes, en direcció a l’oest poc després de la posta del Sol. Encara que el dia 4 es trobarà en la màxima elongació oriental separat 27º del Sol, la seua altura respecte a l’horitzó durant tots els dies serà sempre molt baixa, sempre menor de 10º. L’horari d’observació serà molt reduït. Només el podreu veure de 20:30 a 21:00 i amb un horitzó oest lliure d’obstacles, arbres o muntanyes. Un repte per a l’observador.

Saturn continua situat en les urpes de l’Escorpí i, per tant, és fàcil trobar-lo mirant cap al sud-oest en fer-se fosc. Tanmateix, cada dia que passa, poc després de la posta del Sol, es trobarà més i més a prop de l’horitzó fins que a final del mes deixe de ser visible. Aprofiteu aquests últims dies per observar-lo. I si encara no sabeu on trobar-lo, el dia 18 de setembre una lluna creixent s’hi situarà a la seua dreta.

Per a admirar els altres planetes caldrà matinar per buscar-los en l’horitzó est, poc abans de l’eixida del Sol.

Així, si a primers del mes de setembre observeu el cel de l’est a partir de les 6 del matí, abans de l’alba, veureu dues lluminàries planetàries en Cancer: Venus ben brillant a la dreta i més baix i Mart, més dèbil a l’esquerra i més alt. Per ajudar, la matinada del 10 de setembre una lluna fina minvant es posarà al costat del planeta de la deessa de la bellesa.

Però, mentre Venus es quedarà pràcticament fix al cel, Mart es mourà, de dia en dia, cap a l’horitzó. En el seu camí, la matinada del dia 25 de setembre es trobarà amb l’estrella principal de Leo, Regulus, situant-s’hi a només 0.8º. Però serà durant els últims dies del mes i els primers d’octubre quan tindrem el més bell espectacle celeste. Mart se situarà entremig de Júpiter, baix, i Venus, dalt, formant, d’aquesta manera una bonica línia planetària, de baix a dalt, Júpiter, Mart i Venus i amb Regulus pel mig.

Tanmateix el fenomen astronòmic més interessant del mes és l’ocultació de l’estrella Aldebaran per la Lluna. Si és ben normal que la Lluna en el seu recorregut pel cel, mentre orbita la Terra, vaja tapant estels, la majoria d’ells poc brillants, no és tan usual que la Lluna oculte o eclipse un estel de primera magnitud com és l’estel roig més brillant de Taure, Aldebaran.

La matinada del  5 de setembre, a partir de les 6:45, minut amunt o avall depenent del punt d’observació, la Lluna començarà a tapar Aldebaran. En el lloc de l’ull vermellós del Taure veurem un quart minvant de la Lluna. Evidentment aquest canvi serà temporal. L’eclipsi estel·lar acabarà uns minuts abans de les 8 del matí. A aquest hores, però ja serà de dia en les nostres latituds.

L’ocultació d’Aldebaran no es veurà de la mateixa manera en tot el planeta. Per exemple, a Canàries, l’estel passarà fregant la part sud del nostre satèl·lit i no es taparà. Més al sud no hi haurà eclipsi. Si viatgem cap al nord serà possible veure el fenomen fins a les zones polars.

Tanmateix, com es pot veure en el mapa adjunt extret de la web Lunar occultations (també en aquesta web) on es veu la banda de totalitat de l’eclipsi estel·lar, els observadors situats a la costa est dels Estats Units i del Canadà estaran més afavorits ja que podran veure tot el fenomen, l’entrada i la sortida d’Aldebaran de darrere de la Lluna durant la fosca nit. Nosaltres només podrem veurem l’entrada, tal com indica la zona blava. En la taula que mostra la web Lunar occultations tenim el temps exacte en U.T. (temps universal. Per convertir a hora local cal sumar 2 hores) del començament de l’ocultació per a moltes ciutats del món, entre elles moltes del nostre país, València, Reus, Alacant, la Seu d’Urgell, Eivissa, però no Barcelona. Les diferències són només d’uns pocs minuts i si comenceu a observar l’ocultació a les 6:45 no us perdreu l’espectacle.

Per a acabar només cal recordar que l’estiu s’acaba enguany el 23 de setembre a les 10:21. En aquest moment ens trobarem a l’equinocci de tardor. Però d’això ja en parlarem més endavant.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de setembre de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge:
1.- Eixida de Venus de darrere de la Lluna. 1 desembre 2008 a les 18:20. Sonia Soria
2.- La Lluna comença a ocultar Aldebaran. 5 de setembre 2015. Simulació a Stellarium.
3.- Mapa de l’ocultació d’Aldebaran. De la web Lunar occultations.

Agost, el mes central de l’estiu, és el més adient per l’observació astronòmica. És quan tenim més temps lliure, quan hi ha, en teoria, nits més fresques i més possibilitats de fugir lluny de la ciutat per tal d’observar el cel des de llocs més foscos. A més a més, és el mes de la pluja d’estels de les Perseides, l’observació de la qual es presentarà enguany d’una forma molt favorable.

Saturn és l’únic planeta interessant d’observar aquest mes d’agost. Actualment el podem trobar a la constel·lació de la Balança ben prop de les urpes de l’Escorpí. Poc després de la posta de Sol el podem veure brillar cap al sud-oest a uns 30º graus d’alçada. Observat amb uns prismàtics se’ns presenta allargassat però ja amb un petit telescopi podrem veure el seu disc i l’anell, acompanyat per un petit punt lluminós, el satèl·lit Tità. Com sempre comente, la Lluna ens ajudarà a trobar-lo al cel. La nit del 22 d’agost un quart creixent de Lluna s’hi situarà a sobre, un bonic encontre que serà difícil de fotografiar donada la diferència de brillantors.

Venus serà inobservable durant la primera part del mes ja que es troba just en la direcció del Sol. Tanmateix, les últimes matinades del mes podrem observar-lo uns minuts abans de l’eixida del Sol, a partir de les 7 del matí, ben prop de l’horitzó est. Just a l’esquerra de Venus podrem veure el planeta Mart en Cancer. Serà, però, molt dèbil i difícil d’observar.

El que fa especial el mes d’agost per als amants de l’observació astronòmica és la pluja d’estels de les Perseides, que podrem veure la matinada del 12 al 13 d’agost.

El cometa Swift-Tuttle va ser descobert per Lewis Swift el 16 de juliol de 1862. De manera independent Horare Parnell Tuttle el redescobrí 3 dies més tard. Per això el cometa porta el nom dels seus dos codescobridors. Va ser més tard quan s’associà el cometa a la pluja d’estels de les Perseides.

Donat que la zona de residus del cometa és ben ampla, la Terra està rebent impactes des del 17 de juliol i en continuarà rebent fins el 24 d’agost amb pocs meteors visibles els primers dies, pujant poc a poc el nombre de meteors a un màxim la nit del 12-13 d’agost, per a després caure cap a valors baixos a mesura que ens aproximem al dia 24. La pluja d’estels es veurà molt millor en l’hemisferi nord quan la constel·lació de Perseu, on es troba el radiant – la zona del cel d’on sembla que isquen els meteors – estiga alt sobre el horitzó nord-est.

La Terra creurà la nit del 12 al 13 d’agost la part central de l’òrbita del cometa i recollirà els grans que ha anat deixant Swift-Tuttle al llarg dels diversos passos. Aqueixa nit, en un lloc fosc i amb paciència, podrem arribar a comptar fins a 70 meteors per hora. Si teniu una càmera reflex deixen obert l’objectiu uns minuts a la màxima sensibilitat i tracteu de caçar-ne algun d’ells. Aprofiteu, doncs la pluja d’enguany. Sort.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes d’agost de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Meteors de les Perseides sobre la Via Làctia.  Red Rock Canyon – Kern County, California, 13 agost 2010. Ian Norman de Los Angeles, CA. Wikimedia Commons.
2.- Posició de Saturn durant el mes d’agost de 2015. De freestarcharts.com
3.- Direcció de les Perseides. NASA.

L’estiu calorós ha arribat per quedar-se. De dia una xafogor immensa ens deixa sense esma però de nit la calor més suau ens permet passar més hores al ras per admirar el cel estrellat sense presa, recorrent les constel·lacions estiuenques i recordant les baralles dels déus amb els mortals.

Al vespre, en fer-se fosc, la imponent constel·lació de l’Escorpí se’ns presenta sencera mirant cap al sud-est. Les tres urpes de l’aràcnid tracten d’agafar l’anellat Saturn mentre l’ull roig d’Antares, l’estel principal, mira de reüll a la constel·lació del gegant Orió, que ja matà fa mil·lennis però, llesta com és, ja ha fugit per l’horitzó oest.

A la mateixa hora, per l’est, ja podem admirar el Triangle d’Estiu, format per Vega, l’estel principal de Lira, Deneb de Cigne i Altaïr de l’Àguila. L’observació d’aquest triangle al cel ens confirma que estem ja a l’estació més seca de l’any.

El mes ha començat amb l’encontre de Venus i Júpiter al cel del capvespre d’anit. En realitat el màxim acostament, d’1/3 de grau, va ocórrer la matinada passada a les 6 del matí, una hora en que els dos planetes ja feia temps que s’havien amagat rere l’horitzó. De tota manera l’espectacle va ser grandiós, com mostraré amb fotos els pròxims dies. Dos planetes en el mateix ocular del telescopi no es veu tots els dies. Els pròxims capvespres encara podreu observar com de pròxims es troben els dos planetes.

En realitat tots dos planetes estan convergint cap a l’estel Regulus, l’estel més brillant de la constel·lació del Lleó situada una mica més alta i cap a l’est de Júpiter. Tanmateix Venus, amb una velocitat orbital molt major (35 km/s) que Júpiter (13 km/s) arribarà molt més prompte per situar-se prop de l’estrella el pròxim 18 de juliol, just al costat d’una fina lluna creixent. Una altra ocasió per admirar un triangle celeste com el del dia 20 de juny passat. Aquesta vegada, però, els tres objectes celestes es veuran molt prop de l’horitzó oest i molt poc després de la posta de Sol, amb massa llum ambiental. Serà una observació difícil.

Els planetes Venus i Júpiter deixaran de veure’s els últims dies de juliol en endinsar-se en els llums del Sol ponent. Aprofiteu, doncs, aquests dies per admirar-los.

Saturn quedarà, per tant, ben prompte com el planeta de la nit. Ancorat entre l’Escorpí i Balança, serà visible durant tota la primera part de la nit al llarg de l’estiu. Si teniu l’oportunitat de veure’l amb un telescopi, podreu admirar com els anells destaquen en el fons fosc del cel, al costat d’un punt brillant, l’enigmàtica lluna Tità. Els dies 26 i 27 de juliol una lluna gibosa creixent s’hi situarà a prop. Bon moment per identificar el planeta.

I que dir de l’exploració espacial? Aquest mes pot ser ben emocionant. Recordeu que el 14 de juliol arribarà a Plutó, després de més de 9 anys de viatge, la nau de la NASA, New Horizons. Tot un nou món per descobrir. Ja van veient-se coses però encara no massa clares. L’emoció es va fent cada vegada més forta en l’equip de científics que hi treballen des de fa tant de temps. Només queden 13 dies…

Aquests dies no deixeu de mirar el cel poc després de la posta de Sol. Un altre espectacle celeste s’està preparant. Els objectes més brillants del cel, Venus i Júpiter, amb permís del Sol i de la Lluna, estan abocats a una cursa desenfrenada per trobar-se al cel del capvespre del dia 30 de juny.

Si s’hi us fixat, haureu notat com, des de fa uns dies, el planeta Venus va pujant en altura  de dia en dia acostant-se al quasi immòbil Júpiter. Cada vespre, en fer-se fosc, a l’horitzó oest podeu veure com la brillant llumenera de Venus es troba una mica més prop del gegant Júpiter, situat més amunt. I aquest acostament serà mínim la nit del 30 de juny a l’1 de juliol en que Venus i Júpiter s’acostaran fins una distància angular de 20′ (20 minuts d’arc d’angle), 1/3 de grau, és a dir, molt menys del diàmetre que mostra la Lluna plena. Això convertirà el tàndem Venus-Júpiter pràcticament en un planeta doble, dos ulls planetaris que ens observaran des del capvespre estiuenc.

En realitat tots dos planetes estan convergint cap a l’estel Regulus, l’estel més brillant de la constel·lació del Lleó situada una mica més alta i cap a l’est de Júpiter. Tanmateix Venus, amb una velocitat orbital molt major (35 km/s) que Júpiter (13 km/s) arribarà molt més prompte a situar-se prop de l’estrella el pròxim 18 de juliol i just al costat d’una fina lluna creixent.

Aquesta alineació al cel del vespre dels planetes Venus, Júpiter i l’estel Regulus, a més a més, ens dibuixa part del cercle de l’eclíptica, la projecció de l’òrbita terrestre sobre l’esfera celeste. Vist des de la Terra, veiem com el Sol es mou al llarg de l’any per aquest camí celeste i és interessant reconéixer-lo al cel.

La posició en la seua òrbita on es trobaran els planetes del Sistema Solar la nit del 30 de juny a l’1 de juliol pot veure’s en la simulació que he calculat amb el programa que ofereix el Jet Propulsion Laboratory. La fletxa blanca indica la direcció de la nostra mirada en la direcció de la conjunció Venus – Júpiter. És clarament una recta!

Us anime a que féu fotos de l’espectacle. Però és molt important que incorporeu elements del paisatge per a que les vostres fotografies del cel tinguen certa gràcia. Fotografiar el vostre panorama habitual posa el fenomen celeste en context.

Imatges:
1.- Simulació del vespre nit del 30 de juny mirant cap a l’oest. Stellarium.
2.- Simulació del moviment del Venus al cel en els pròxims dies. Stellarium.
3.- Simulació de la posició del planetes l’1 de juliol 2015 a les 4:00 h hora solar (6:00 hora local), moment exacte del màxim acostament de Venus a Júpiter. Aquest moment exacte no serà visible a casa nostra. JPL/NASA.

Dissabte 20 de juny al capvespre tothom mirava cap a l’oest per admirar el triangle celeste que formaven una fina Lluna creixent i els planetes Venus i Júpiter. Ara us deixe algunes de les fotos que vaig fer i d’altres que m’ha deixat. I prepareu-vos que els últims dies del mes de juny encara en tenim més. De dia en dia Venus s’està aproximant al planeta Júpiter i els dies 30 de juny i 1 de juliol el planeta bessó es situarà a només un terç d’un diàmetre lunar de distància del planeta gegant. L’amic Josep Blesa i jo férem unes quantes fotos de la conjunció des del port fluvial de Cullera, la Ribera Baixa.

I un amic de Sueca m’envia algunes fotos que va fer de la trobada còsmica. En elles podem veure com els astres enmarquen la torre de l’església de la Mare de Deu de Sales.

Fotos. Les primeres són d’Enric Marco, les del mig d’un amic de Sueca i l’última de Josep Blesa.

No us podeu perdeu l’espectacle d’aquesta nit en que el cel ens farà un regal. Poc després de la posta de Sol d’avui, dia 20 de juny, una fina Lluna creixent es situarà ben a prop de Júpiter i de Venus i formarà amb ells un bonic triangle celeste.

Contràriament a la creença popular, les conjuncions entre Venus i Júpiter no són esdeveniments estranys; de fet es produeixen en mitjana aproximadament cada 13 mesos, però no totes les conjuncions són favorables. Algunes ocorren massa prop del Sol per a poder-les veure. La darrera observable va ocórrer el 18 d’agost passat poc abans de l’eixida del Sol i va vindre acompanyada d’un regal inesperat.

En el nostre cas s’hi afegeix una fina Lluna creixent que completarà el bonic trio celeste.

Evidentment la triple alineació és fruit de la perspectiva planetària. La Lluna és ben prop, mentre que Venus, fent el seu camí al voltant del Sol dins de l’òrbita terrestre, es troba actualment a l’est (esquerra) del Sol. Júpiter, per la seua banda, es troba a uns 840 milions de quilòmetres.

La posició on es trobaran els planetes del Sistema Solar a la posta del Sol d’aquest vespre pot veure’s en la simulació que ens ofereix el Jet Propulsion Laboratory. La fletxa blanca indica la direcció de la nostra mirada en la direcció de la conjunció. El dibuix és en dues dimensions però a l’espai hi ha tres dimensions. I per això, en la realitat, Venus es veu una mica per sota de Júpiter. En la simulació no s’ha representat la Lluna per estar massa prop de la Terra. Que gaudiu de l’espectacle.

I demà 21 de juny de 2015, ens trobaren en el solstici d’estiu. Començarà l’estiu però d’això ja en parlem demà.

Imatges:
1.- Simulació de la conjunció Venus -Júpiter i Lluna en el cel del 20 de juny 2015. Stellarium.
2.- Simulació de la posició del planetes el 20 de juny 2015 a les 20 h hora solar (22 hora local). JPL/NASA.

L’estiu ens saluda ja des del final del mes, esperant-nos. I per confirmar-ho, l’estiuenca constel·lació de l’Escopí ja guaita pel sud-est, mentre el planeta anellat Saturn ben prop, fuig a poc a poc de les urpes de l’aràcnid celeste.

El mes comença amb la presència destacada dels planetes Venus i Júpiter al cel de capvespre. Si mirem cap a l’oest, poc després de la posta del Sol, veurem dues brillants llumeneres. La llum més brillant i més baixa és el planeta Venus. La més alta és Júpiter. Si al mateix moment ens girem cap al sud-est, veurem prop de l’horitzó, entre les banyes de l’Escorpí el planeta Saturn. El primer dia del mes, el dia 1 de juny al vespre, la Lluna es situarà just al seu costat, com assenyalant-lo. No us podeu perdre l’espectacle.

Però aquests planetes (com el seu nom originari grec indica, els errants) no es quedaran quiets al cel. Venus, que al principi de mes es troba alineat amb les estrelles Castor i Pòl·lux de la constel·lació dels Bessons, anirà movent-se ràpidament en el cel. Cada dia que passe es trobarà més prop del planeta Júpiter. En la seua carrera embogida, el dia 13 creuarà el centre de la constel·lació del Cranc (Cancer), ben prop del cúmul estel·lar del Pessebre. Una foto del moment seria ben bonica.

Més avançat el mes, el dia 20 de juny, la Lluna creixent s’hi situarà ben prop de Júpiter i Venus i formarà amb ells un bonic triangle celeste. Però serà en els últims dies del mes quan l’encontre entre els dos planetes serà molt més interessant. Prepareu-vos per a la mascletà celeste. Des del 27 de juny al 4 de juliol l’aproximació dels dos planetes serà un fet i, els dies 30 de juny i 1 de juliol semblaran quasi un únic objecte brillant al cel. Cal no perdre-s’ho. Ja anirem parlant del show planetari.

I, per acabar, finalment el 21 de juny a les 18h 38m el Sol se situarà en el seu punt més al cel, a 23º27′ per dalt de l’equador celeste. Serà el dia del solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any. L’estiu començarà. I, ja sabeu, a l’estiu tot el món viu….

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de juny de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge:
1.- Fa tres anys ja. Conjunció entre Júpiter i Venus des de Ca les Senyoretes a Otos. Març 2012. Enric Marco.
2.- Esquema de la conjunció Saturn-Lluna la nit de l’1 al 2 de juny. Stellarium.