Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Pseudociència

Seguretat i vacunes (tot el que sempre et preguntares i mai saberes on trobar)

0
Publicat el 15 de juny de 2017

Us deixe un document que la Sectorial de Ciència de Compromís ha elaborat sobre les vacunes. Davant de la nova moda de no vacunar els nens amb excuses d’allò més estrambòtiques s’ha fet necessari recordar que les vacunes salven vides.


La sectorial de Ciència de Compromís, en resposta a les recents polèmiques sobre l’efectivitat de les vacunes i els dubtes que certes informacions sense suport científic estan generant en la ciutadania, vol aclarir els següents punts:- No s’ha trobat fins ara cap tipus d’associació entre vacunes i el risc de patir autisme. Els rumors que sustenten aquestes teories provenen d’un estudi científic que es va demostrar fals [1]. Recents estudis han confirmat que no existeix cap tipus d’associació entre l’administració de vacunes a infants i el risc de patir autisme [2, 3].

– Abans d’administrar una vacuna, aquesta passa per períodes de proves i anàlisi exhaustius que duren anys, i es mantenen durant tota la seua comercialització, baix el control de les autoritats espanyoles i europees (Agencia Española del Medicamento, European Medicine Agency) [4].

– Les vacunes poden tindre efectes secundaris en un percentatge xicotet de la població a la qual s’administra. No obstant això, el risc de patir eixos efectes es molt menor que el risc de patir les malalties davant les quals immunitza.

– N’hi ha persones que per patir alguna malaltia prèvia o per ser al·lèrgiques de manera greu a alguna vacuna, no es poden vacunar. Si aquestes persones viuen en una societat amb un nivell de vacunació màxim, estan protegides per la immunitat davant la malaltia de la resta de la població. Si el nivell de vacunació de la societat baixa, augmenta l’exposició d’aquestes persones a la malaltia i, per tant, el risc que tenen de contraure-la.

– Davant de qualsevol dubte al respecte de la seguretat i/o efectivitat de les vacunes, cal dirigir-se a un professional mèdic. Es la persona amb coneixements i formació adequada per respondre a tots els dubtes. La informació present a internet habitualment no passa per cap tipus de filtre acadèmic ni científic i pot estar plena d’inexactituds o ser directament falsa. Cal fer la recerca en fonts d’informació fiables, contrastables i rigoroses [5]. Respecte d’aquest tema, la Organització Mundial de la Salut (OMS), la Unió Europea (UE), el Servei Nacional de Salut dels Estats Units (NIH), l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) i molts altres organismes mèdics i científics internacionals ja s’han pronunciat i han declarat la seguretat de les vacunes i el greu perill que el moviment anti-vacunes esta suposant [6, 7].

Des de la Sectorial de Ciència de Compromís animem a tothom a informar-se sobre aquesta i qualsevol altra qüestió científica de forma rigorosa i confiant en els professionals del sector.

Referències
[1] Rao TSS, Andrade C. The MMR vaccine and autism: Sensation, refutation, retraction, and fraud. Indian Journal of Psychiatry. 2011;53(2):95-96. doi:10.4103/0019-5545.82529.
[2] Gerber JS, Offit PA. Vaccines and Autism: A Tale of Shifting Hypotheses. Clinical infectious diseases : an official publication of the Infectious Diseases Society of America. 2009;48(4):456-461. doi:10.1086/596476.
[3] Gadad BS, Li W, Yazdani U, et al. Administration of thimerosal-containing vaccines to infant rhesus macaques does not result in autism-like behavior or neuropathology. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America. 2015;112(40):12498-12503. doi:10.1073/pnas.1500968112.
[4] Medicinal products for human use
[5] Manual de vacunas en línea de la AEP
[6] ¿Cuáles son algunos de los mitos, y los hechos, sobre la vacunación?
[7] Beneficios de la Vacunación

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Marxa per la ciència: els científics responen

0
Publicat el 22 d'abril de 2017

Avui, 22 de març, dia de la Terra, se celebra a tot el món la Marxa per la Ciència, una mobilització dels científics i dels ciutadans preocupats per les polítiques que menyspreen i fins i tot ataquen el coneixement científic i tot el que ha aportat per al benestar de la humanitat.Si tot va començar l’any passat arran de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, amb la política dels fets alternatius a la ciència, i sobretot amb la negació de totes les proves de la realitat del canvi climàtic, la situació s’ha fet més greu després de la presentació de la proposta dels primers pressupostos nord-americans. Per al pròxim exercici, es preveu un augment desorbitat de les despeses militars, diners que provindran d’una disminució dràstica de les inversions en recerca en les grans agències científiques com ara la NASA, que haurà de renunciar a algunes de les futures missions de satèl·lits mediambientals o la molt castigada Agència de Medi Ambient que veurà retallats els fons per a l’estudi del canvi climàtic.

La marxa principal als Estats Units serà a la ciutat de Washington on s’espera l’assistència de milers de persones, científics però també persones que reconeixen el veritable paper de la ciència en la societat actual. Unes 220 associacions científiques nord-americanes s’han adherit a l’acte per reivindicar el paper essencial de la ciència en la societat. Està previst que intervinguen els tres científics que presideixen la protesta: la biologa Lydia Villa-Komaroff, la pediatra Mona Hanna-Attisha i el científic i divulgador Bill Nye.

La protesta, però, serà global ja que altres 550 ciutats de tot el món faran també manifestacions o concentracions. A Bogotà, ciutat de Mèxic, Paris, Copenhaguen, Londres així com Madrid, Sevilla o Granada. A Barcelona s’ha fet aquest matí un acte al Parc de Recerca Biomèdica amb diverses xarrades i activitats.

La iniciativa de la Marxa per la Ciència va néixer als Estats Units, a semblança de la Marxa de les Dones del gener passat, com a resposta a la profunda preocupació de científics i ciutadans davant la creixent onada de polítiques anticientífiques i l’erosió de la imatge social de la ciència. La pàgina web March for Science explica clarament el sentit de les mobilitzacions:

“La Marxa per la Ciència defensa una ciència fortament finançada i transmesa públicament com un pilar de la llibertat humana i la prosperitat. Ens unim com un grup divers i imparcial per cridar ben alt per la ciència que sustenta el bé comú i per als líders polítics i els legisladors per que promulguen polítiques per a l’interès públic basades en l’evidència.

La Marxa per la ciència és una celebració de la ciència. No és només sobre científics i polítics; és sobre el paper real que exerceix la ciència en cadascuna de les nostres vides i la necessitat de respectar i fomentar la recerca que ens dóna coneixement del món. No obstant això, la marxa ha generat una gran quantitat de controvèrsia al voltant de si els científics s’han d’implicar en la política. Davant d’una tendència alarmant cap al descrèdit del consens científic i la restricció dels descobriments científics, podríem preguntar en el seu lloc: ens podem permetre el luxe de no parlar en la seua defensa?

La gent que valora la ciència ha estat en silenci durant massa temps front a les polítiques que ignoren l’evidència científica i posen en perill tant la vida humana com el futur del nostre món. Les noves polítiques amenacen amb restringir encara més la capacitat dels científics per investigar i comunicar les seues troballes. Ens enfrontem a un possible futur on la gent no només ignore l’evidència científica, sinó que tracte d’eliminar-la per complet. Romandre en silenci és un luxe que ja no ens podem permetre. Hem d’estar units i donar suport a la ciència.

La utilitat de la ciència per la política no és un assumpte partidista. Les agendes i polítiques anti-ciència han avançat gràcies als polítics d’ambdós costats del passadís, i fan mal a tothom – sense excepció. La ciència tampoc ha de servir a interessos especials ni ser rebutjada en base a conviccions personals. En la seua essència, la ciència és una eina per a la recerca de respostes. Pot i ha d’influir en la política i guiar el nostre llarg camí de presa de decisions.

La Marxa per la Ciència defensa la ciència i la integritat científica, però és un petit pas en el procés cap al foment de la utilitat de la ciència en la política. Entenem que la manera més eficaç per protegir la ciència és animar el públic a valorar i invertir-hi.

La millor manera de garantir que la ciència influesca en la política és animar la gent a apreciar i comprometre’s amb la ciència. Això només pot ocórrer a través de l’educació, la comunicació i les relacions de respecte mutu entre els científics i les seues comunitats – les vies de comunicació ha d’anar en ambdós sentits. Ha hagut durant massa temps una divisió entre la comunitat científica i el públic. Animem els científics a arribar a les seues comunitats, compartint la seua recerca i el seu impacte en la vida diària de les persones. Els encoratgem, al seu torn, per escoltar les comunitats i considerar les seues recerques i els plans de futur des de la perspectiva de les persones que atenen. Cal traure la ciència dels laboratoris i revistes i compartir-lo amb el món.”

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Ciència és cultura

0
Publicat el 4 de març de 2017

Publicat originalment al bloc del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals, CEIC Alfons el Vell.


És la ciència una part de la cultura humana? Si fem la pregunta d’aquesta manera segurament la majoria de persones respondran que sí. Nosaltres n’estem convençuts. I no sols això, sinó que pensem que la ciència, aquella part del coneixement humà que pretén entendre les lleis que governen la natura i tracta d’aplicar-les pel benestar de la humanitat, és una de les grans gestes de la nostra espècie en la història.

En ple segle XXI, vivim en un món tecnològic que no es podria entendre sense els grans avanços que la ciència i la tecnologia han fet els darrers 100 anys. Mirem on mirem la ciència se’ns hi apareix: en el coneixement que amaga un mòbil, en la presència discreta dels satèl·lits de comunicació, en el GPS que guia un cotxe, en les sofisticades proves mèdiques d’un hospital, en les comunicacions digitals, fins i tot en el menjar de taula…

Es podria suposar que la majoria dels usuaris de tecnologia coneixem, encara que siga bàsicament, els principis científics en què es basen. De fet, una part dels nostres impostos s’han invertit en la recerca que ha fet possible la recent revolució tecnològica i a més, a les assignatures científiques de l’ESO i el Batxillerat es donen les eines tècniques bàsiques per comprendre el món actual. Però, els comportaments i les accions que fan els ciutadans denoten que no han assolit aquests coneixements, que els han oblidats o que no els consideren importants en el dia a dia.

Cal dir que els ciutadans no podem delegar totalment en el coneixement científic. Al llarg de la vida hem de decidir de manera responsable i racional sobre diversos dilemes que la societat ens planteja i, per això, hem de posseir els criteris suficients per no errar, per tindre una opinió ben fonamentada. Sense educació científica, molts ciutadans sucumbeixen fàcilment a les falses solucions de les pseudociències i als temors de les conspiracions globals. I així observem que quan no ens curem a la primera o ens fan por les medicines ens recomanen l’homeopatia, que només és aigua amb sucre. Quan el diagnòstic és greu i el pronòstic temible, inviten a provar les medicines alternatives, com sucs i plantes, amb nefastos resultats. Però n’hi ha molt més: acupuntura, hipnosi, percepció extrasensorial, chemtrails, etc.

La ciència ensenya a pensar racionalment, també en l’àmbit social i cívic. Ensenya a ser crítics, a rebutjar el principi d’autoritat, a creure només les evidències contrastades. El mètode científic és un dels grans invents de la humanitat. I per això que la ciència s’ha de considerar part de la cultura humana. En aquest temps ja no s’hi val a ser de lletres i no voler saber res de ciències, ni al contrari: cada vegada és més important la ciència transversal.

És veritat que comprendre els nous avanços científics requereix un esforç de vegades superior al que exigeixen altres branques del saber. Per tal de resoldre aquesta dificultat va nàixer fa segles, de la mà de Galileo Galilei, la divulgació científica, amb la qual els científics expliquen de manera didàctica el seu treball i els seus descobriments. És d’alguna manera un retorn agraït dels científics a la societat per la confiança i la inversió econòmica que s’ha hagut de fer per la seua recerca. I per això actualment, encara que tímidament, la divulgació científica comença a demanar-se en les convocatòries de fons científics.

El CEIC Alfons el Vell, ben conscient d’aquest requeriment i amatent a totes les branques del coneixement, ha ofert els darrers quatre anys diversos cicles de conferències de ciència i tecnologia a càrrec de científics de la Safor i, vist l’èxit assolit, es vol eixamplar aquesta vessant a partir d’enguany, amb la col·laboració de la Universitat Politècnica de València amb activitats d’alguns dels seus investigadors. En el futur, la nostra voluntat és engrescar també la Universitat de València i els centres d’ensenyament secundari de la comarca.  Si ho aconseguim, no sols explicarem el món amb els ulls de la ciència, sinó que transformarem aquesta acció en una eina de cohesió social i també cultural.

Però la visió exposada fins ací, de vegades no està clara a tot arreu. Valga com a exemple el cas que es comentà en la passada reunió científica de la Sociedad Española de Astronomía, celebrada el juliol a Bilbao: un interessant projecte de divulgació de l’astronomia fou rebutjat d’una convocatòria del Ministeri de Cultura per no considera-lo “cultura”.

De vegades qui hauria de donar llum, dóna fum. Encara resta molt per avançar i hem de dir-ho ben clar: sí, la ciència és, ha sigut i serà part de la nostra cultura.

Imatges:

1.- Vista artística de la Via Làctia i observada per una astrònoma.
2.- Marxa de les dones sobre Washington DC. EEUU. 21 gener 2017 Women’s March on Washington.
3.- Cartell publicitari ridiculitzant el canvi climàtic a Calgary, Canadà.

Màgia a la llum de la Lluna

3

Poster-art-for-Magic-in-the-Moonlight_event_main

Potser ahir a la nit veiéreu la gran pel·lícula a TV3, Màgia a la llum de la Lluna (2014), una de les darreres de Woody Allen i, com li passa darrerament, sense gran èxit de crítica i públic. Una comèdia romàntica típica en el que destaca l’ambientació i els vestuaris per recrear una època suposadament feliç d’entreguerres a la Costa Blava.

Però el film té molt més del que aparenta. El començament promet:

En 1928, Stanley Crawford (Colin Firth), mag i il·lusionista britànic, és mundialment conegut com el millor mag del món sota el nom xinès de Wei Ling Soo. Racionalista i materialista, es dedica a desemmascarar les mèdiums, espiritistes i altres xarlatanes que ell considera autèntiques farsants. I, un amic de la infantesa, Howard Burkan, un mag com ell, el convida per deixar en evidència la suposada i afamada mèdium Sophie (Emma Stone) que viu a una casa d’uns americans rics a la Costa Blava.

El millor de la pel·lícula són els diàlegs. Les converses entre el personatge racional del mag i la visió espiritual de la mèdium, són moltes vegades agres i dures, però sempre convincents des del punt de vista de la raó i no deixen ningú indiferent. Caldria tornar-la a veure per gaudir d’uns diàlegs ben elaborats que ben bé podríem utilitzar en la vida diària per desmuntar les mentires de les pseudociències.

I al mateix temps el personatge s’encara racionalment a la fe de la religió i la inutilitat de l’oració. En definitiva Stanley Crawford és un escèptic que es dedica a examinar críticament afirmacions i teories que considera alienes a la ciència convencional.

I és que el director Woody Allen és un escèptic com bé ens ho ha demostrat en multitud dels seus films. Entre ells jo destacaria una de les obres mestres, Match Point, de la qual ja en vaig parlar fa anys.

1200px-Coupole_Bischoffsheim

I per fer encara més creïble el discurs racional del protagonista, una de les escenes principals ocorre a dintre d’un observatori astronòmic on el mag i la mèdium  van a parar per aixoplugar-se de la pluja. Es tracta de l’espectacular Observatori de Niça, situat al Mont Gros, exactament a: 43° 43′ 33″ N, 7° 18′ 3″ E, per si el voleu buscar.

L’observatori va ser un projecte privat del banquer Raphaël Bischoffsheim, que encarregà en 1879 l’edifici a l’arquitecte Charles Garnier, que ja havia construit l’Òpera de Paris, mentre que l’enginyer Gustave Eiffel disenyà la cúpula. Aquest encara no havia fet l’obra que el féu mundialment famós, la Torre Eiffel, però si el Pont de Ferro de Girona.

El que destaca dins de la cúpula, i que es veu perfectament en el film Màgia a la llum de la Lluna, és el gran telescopi refractor de 77 cm (30) construït per l’empresa Gautier & Henry. El telescopi començà a funcionar el 1887 i, era en aquell moment el major telescopi refractor del món. Tenia una apertura major en un centímetre del gran telescopi refractor de l’Observatori de Pulkovo, situat prop de Sant Petersburg, a Rússia. Tanmateix dos anys després va ser desbancat pel telescopi de 91 cm. (36″) de l’Observatori Lick.

1200px-Grande_Lunette_Nice

Actualmente aquest telescopi ja no s’utilitza per a investigació. Està massa prop de la gran ciutat de Niça i, per tant, només es fan visites divulgatives. L’observatori de Niça ja no existeix com a institució científica independient, ja que l’any 1986 es va fusionar amb el CERGA, Centre de recherches en géodynamique et astrométrie (CERGA) per formar l’observatori dels Alps-Marítims, que el 1988 es convertí en l’observatoire de la Côte d’Azur.

I la imatge que dóna el títol al film ocorre quan, passada la pluja, el mag Stanley Crawford, al costat de Sophie, la mèdium, obre la cúpula i en el cel apareixen un creixent de Lluna i moltes estrelles. Un moment màgic que canviarà les seues vides per sempre. És a dir, definitivament l’astronomia té màgia.

Imatges:
1.- Cartell del film
2.- Imatge del film
3.- Edifici i cúpula d’Eiffel. Wikimedia Commons
4.- Cúpula d’Eiffel i gran refractor de l’observatori. Wikimedia Commons

Al meu poble hi ha un gos…

0
Publicat el 20 d'abril de 2012

Curo Cancer

…que li diuen Auschwitz. Al meu poble hi ha un propietari del gos, bíped, supose. Sí, supose que l’espina dorsal li fa el servei de fer-lo caminar amb dues potes, però no sembla que de l’extrem superior d’aquesta isca res de trellat. Em comenten que fa servir el seu coneixement escàs per estirar una anella i obrir un paracaigudes. Poca cosa, vaja. Me l’imagine caient a terra a quatre potes, ara sí, en la seua postura natural. Aquest suposat ser racional segurament no es pot arribar a imaginar el que va passar en aquest lloc que a ell li fa tanta gràcia com per posar-li el nom al seu animalot.

Un altre símptoma. La setmana passada, al parc, uns xicots practicaven boxa (amb guants i caputxa) amb les instal·lacions. Quan els vaig dir que intentaren practicar a sa casa, i no amb els béns públics, un d’ells em va dir que si volia que practicaren amb mi. Per sort, no vaig tindre temps de contestar, perquè, sincerament, no haguera sabut que dir-los.

En una escala menor (molt menor) d’inconsciència, m’assabente que hi ha gent que telefona un senyor del poble del costat, que no saben qui és, per a que cure el mal de panxa del nadó (els famosos còlics). M’asseguren que en deu minuts li passa el mal al xiquet o xiqueta. Simplement fa “alguna cosa”. I no cobra per això. Un sant. Toca, pense, estem avançant, perquè alguns encara pengen un gripau d’un taronger per a que muira lentament i s’asseque per tal de llevar-li el mal de genives al nadó que denta… I segurament es faran altres coses que encara desconec.

Quan em van contar, en primera persona, la història del bruixot telefònic, vaig proposar un experiment als pares del xiquet: no telefoneu durant una setmana el senyor analgèsic-a-distància i estudieu si li passa el mal sense la telefonada, més que res per no fer el borinot. La resposta va deixar clar que el mètode científic no els convencia tant com telefonar un senyor que no coneixen i que, escolta, jo tampoc m’ho creia, però funciona. I, escolta açò també, si el teu fill estiguera patint tu també ho faries. I és ací on s’equivoquen. Jo no ho faria. Escolta’m ara tu a mi, la meua filla també va patir, com tots els xiquets, i ni se’m va passar pel cap telefonar cap mena de tele-estomatòleg ni res de semblant.

Del que m’han de convéncer és de la relació directa entre la telefonada i la ressolució del problema. Per a ells això serà evident, però per a mi, si no hi ha un contacte, un massatge, un producte aplicat a la zona endolorida, no se’m fa la idea del que pot estar succeïnt. El tal senyor tampoc no coneix qui el telefona, ni la distància a què es troba el pacient. Jo pregunte si han comprovat si el fenomen-natural-anti-còlics cura tots els xiquets que hi ha entre ell i el fill dels autors de la telefonada, però no semblen parar massa atenció al meu dubte. És un dubte raonable, donat que el camp de “forces” generat per la font humana sanitàrio-telefònica ha d’actuar en el xiquet i, a meitat camí pot haver-hi un altre nadó en la mateixa situació que, aprofitant la influència del tele-bruixot, siga curat. Encara que pot ser la curació siga individualitzada, via algun tipus d’activitat focalitzada i col·limada. Però açò no pot ser, perquè hauria d’haver preguntat on està el malalt. Digueu-li ignorància, si voleu, però no se m’acut cap llei natural que permeta una relació causa-efecte entre una cosa i l’altra. Que s’ho volen creure, que s’ho creguen. Però, per favor, que no em diguen que jo també ho faria, perquè per ací no passe.

Combinant açò amb els penjolls contra el mal d’ull que porten carrets i xiquets és fàcil arribar a la conclusió que, evidentment, al meu poble i contornada, que no és ni millor ni pitjor que els vostres (a saber quines coses feu), tenim un problema. Tenim un problema que em recorda que la modernitat no ens ha arribat de manera homogènia i que el sistema educatiu ha estat fracassant per diferents motius, quasi tots ells estructurals, quasi tots ells relacionats amb la societat que som.

Estic convençut que els qui telefonen el senyor no li posarien Auschwitz al seu gos, però escolte, en la foscor de la irracionalitat, ens podem perdre i traure el cap vés tu a saber per on. Desesperat, agafe de la meua prestatgeria El mundo y sus demonios de Carl Sagan, cercant una revelació. Trobe, aleatòriament, una cita d’Edmund Way Teale, naturalista i escriptor nord-americà: “Moralment és tan dolent no voler saber si una cosa és veritat o no, sempre que ens permeta sentir-nos bé, com ho és no voler saber com es guanyen els diners, sempre que s’aconseguisquen”. I, escolta, em recorda molt l’esperit de la nostra societat mediterrània en plena crisi estructural. Tenim un problema. Un problema que no es solucionarà amb retallades en educació, certament.

Manel Perucho, L’Informatiu, Al meu poble hi ha un gos…, 19 d’abril 2012


Foto: Prové de l’article Detienen a un curandero en Málaga… Diario El Sur.

 

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb | Deixa un comentari