Pols d'estels

Aquest mes el cel solament mostrarà un planeta a la primera part de la nit. Júpiter brillarà a la constel·lació de l’Escorpí cap al sud.

No us perdeu la pluja de les Persèides la nit del 12 al 13 d’agost. Enguany no hi ha lluna i l’espectacle promet ser fantàstic.

La petita constel·lació de Scutum, situada en les proximitats de l’Àguila està dedicada a un personatge històric, Jan III Sobieski, rei de Polònia i Gran Duc de Lituània. Aquest rei, al front de 70 000 soldats de Polònia, Àustria, Baviera, Suàbia i d’altres llocs d’Europa Central va fer alçar el setge a la ciutat de Viena, que ja durava 2 mesos, a les tropes turques del Gran Visir Merzifonlu Kara Mustafa Pasha que comptava amb 138 000 homes i guanyà la batalla decisiva dels dies 11 i 12 de setembre de 1683. Aquest fet va allunyar definitivament els turcs del centre d’Europa, de manera que setze anys més tard l’imperi austrohongarés ja dominava el sud d’Hongria i Transilvània. Set anys després de la batalla de Viena, l’astrònom polonés Johannes Hevelius va posar el nom de Scutum Sobiescianum (l’escut de Sobieski) a una regió del cel entre l’Àguila i Sagitari en honor al seu rei. Posteriorment aquesta denominació s’escurçà i passà a anomenar-se només Scutum.

Aquest mes el cel solament mostrarà un planeta a la primera part de la nit. Mirant cap al sud podrem veure Júpiter durant tot el mes a partir de la posta de Sol. Continuarà prop de l’estel gegant roig Antares, el més brillant de la constel·lació de l’Escorpí. La Lluna en quart creixent es veurà ben a prop d’aquests dos objectes el dia 21 d’agost.

A la matinada, cap a l’horitzó est podrem veure Mart durant tot el mes. Amb sort podrem veure Mercuri pocs minuts abans de l’eixida del Sol els primers dies del mes. I Venus començarà a veure’s poc abans d’eixir el Sol els últims dies de mes.

És costum esperar la pluja d’estels de les Persèides la nit del 12 al 13 d’agost.  En eixir pel nord-est la constel·lació de Perseu, cap a la una de la matinada, veurem com les partícules del cometa Swift-Tuttle xoquen contra la Terra i es cremen en fregar l’atmosfera. Estireu-vos en la platja i amb paciència en caçareu unes quantes. Enguany la Lluna no molestarà gens ja que està en fase de nova

La Lluna serà plena el 30 de juliol, mentre que el 5 d’agost estarà en fase de quart minvant. El dia 13 tindrem una Lluna en fase de nova. El 21 d’agost la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tornarem a tindre lluna plena el 28 d’agost.

La notícia més important del mes ha estat, sense dubte, la posada en marxa del Gran Telescopi de Canàries (GTC). Aquest posseeix un espill fragmentat de 10,4 metres, que el converteix en el més gran del món. L’espill està format per 32 espills hexagonals que es comporten com un de sol mitjançant un complex sistema informàtic. Un espill tan gran només d’una sola peça és impossible tècnicament de fer. La construcció d’aquest instrument ha estat realitzada més d’un 70% per empreses espanyoles. Aquest nou telescopi està situat al cim de l’illa de la Palma, al Roque de los Muchachos, on s’hi troben altres telescopis europeus com el William Herschel britànic, el NOT danés o el telescopi solar suec. El nou telescopi s’utilitzarà, després d’un any de proves tècniques, per estudiar els objectes més dèbils i llunyans com les galàxies i cúmuls de galàxies. El GTC és una iniciativa espanyola, liderada per l’IAC (Instituto de Astrofísica de Canarias), i la participació de centres d’investigació de Mèxic i dels Estats Units.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’agost del 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Figura: Mapa celeste per al mes d’agost 2007. Vàlid per al dia 1 d’agost a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Titol de la pintura: Retrat de Jan III Sobieski
Pintor: Jerzy Siemiginowski-Eleuter
Any: Després de 1693
Lloc: Museu – Palau en Wilanów, Polònia
Font de la informació històrica: en.wikipedia.org/wiki/John_III_Sobieski

El País Valencià està de dol. Toni Mestre, activista cultural, ens ha deixat.

Des d’aquest petit bloc de ciència en general i astronomia en particular li vull dedicar un volgut homenatge al gran Toni Mestre.És la segona vegada aquest mes en que aparque temporalment l’astronomia per parlar de desgràcies. El mes va començar amb l’accident del metro i acaba amb la mort de Toni Mestre.

No vaig tindre el gust de conèixer-lo personalment però la seua veu en la ràdio ha marcat a tota una generació abans de l’introducció del català a l’escola allà pel 1982. A tots els qui volem un futur per a aquest dissortat país.

Recorde aquells dies d’estiu a Alberic, en la transició, quan començava a tindre les meues inquietuds d’estudis i nacionals. El programa de Dalt a Baix, de Radio Peninsular amb la seua musiqueta característica, no me’l perdia mai.

Allí vaig aprendre a parlar millor: No és diu “senicero”, cal dir “cendrer”, vaig conèixer els músics i la música en valencià. Els nostres músics i la nostra música.

Toni Mestre i aquell programa van contribuir a que poc a poc ens deslliurarem de la closca del franquisme cultural i sociològic i poguerem respirar un món més lliure i per suposat nostre.

Fa poc anys encara el sentia en la ràdio del cotxe a Radio 5 Todo Noticias llegint els butlletins horaris en castellà. La seua veu llegint en castellà em produïa una tristesa immensa només animada quan deia allò de Comunidad Autònoma Valenciana, nom oficial del País Valencià però que només ell aconseguia dir-ho amb dignitat.

Després es va jubilar, supose que fart d’aguantar tanta injustícia. Ja escrivia on volia, en el Levante, en el diari de la Universitat de València, el Nou Dise, on la seua vinyeta, l’Animalada de Toni Mestre sempre era oportuna.

Gràcies Toni, per tot els que ens has donat. Esperem estar a la teua altura.

La inclusió de temes científics en la literatura catalana no és molt freqüent. Per això sobta que a la novel·la Senyoria de Jaume Cabré ho haja fet i a més se n’haja reeixit. L’astronomia a la novel·la és un dels principals fils conductors i les històries que des d’antic s’han llegit al firmament expliquen el que li passa al seu protagonista.

Senyoria (1991) de Jaume Cabré conta la història de Rafel Massó, Regent Civil de la Reial Audiència de Barcelona a finals de l’any 1799, de les seues decisions judicials i de les seues conseqüències. Està ambientada en l’época de la decadent noblesa borbònica barcelonina i de la naixent i puixant burgesia.

Però del que vull parlar és de la presència de l’astronomia en aquest relat. Rafel Massó, fora de l’Audiència, és un astrònom afeccionat que amb el seu telescopi es dedica a observar les constel·lacions i imaginar les històries mitològiques escrites als cels. D’aquesta manera l’astronomia no és un tema accessori de la novel·la sinó que n’és part fonamental. De fet, la novel·la està dividida en tres llibres: Sota el signe d’Orió, L’esglai de les Plèiades i Plutó erràtic.

Rafel Massó és un astrònom versemblant. Diversos passatges del llibre ens confirmen que el jutge està realment fent ús d’un telescopi. Si està mirant la nebulosa d’Orió, ha d’ajustar contínuament la posició perquè el seu telescopi no té, com en l’actualitat, un motor per seguir el moviment dels objectes celestes. A més, la inversió de la imatge és un fet real que afecta els telescopis. Però, com ben bé ens diu Jacint Dalmases a la novel·la, els cossos celestials no tenen a dalt i a baix. Tanmateix Rafel Massó necessita adaptar un inversor d’imatges al seu telescopi per poder observar altres cossos celestials no precisament situats al firmament, la seua veïna Gaietana.

Rafel Massó té un mestre que li ha ensenyat tot el que sap d’astronomia. És el doctor Dalmases. Aquest metge i expert astrònom és un científic que Jaume Cabré ha inventat per fer més creïble l’acció en una Barcelona grisa amb les seues universitats eliminades per Felip V arran de la Nova Planta.

El regent està obsedit per la nebulosa d’Orió i per les petites estrelles del seu interior anomenades el trapezi. Aquesta zona de formació estel·lar rep el nom de M42 dins del catàleg de Messier. Charles Messier, astrònom francés, que apareix repetidament citat a la novel·la, estava interessat pels cometes. Aquests són boles de gel, pols i roques que orbiten el Sol amb òrbites molt allargassades i, en aproximar-s’hi desenvolupen una cabellera de gas i pols i una llarga cua. Quan Messier va veure que al cel hi havia objectes d’aspecte nebulós que podrien molestar-lo en la seua recerca de cometes, es va dedicar a observar tot el cel per catalogar-los. El seu inventari conté 110 objectes d’aspecte nebulós que actualment poden classificar-se com a nebuloses de gas i galàxies. De fet Rafel Massó parla de la nebulosa d’Andròmeda (M31). Fins la segona dècada del segle XX no es va descobrir que aquesta nebulosa realment és una galàxia que es troba a uns 2,2 milions d’anys llum, amb la qual cosa s’eixamplaven de manera extraordinària les dimensions de l’Univers.

Al llibre podem identificar Rafel Massó amb la constel·lació d’Orió. Orió, segons la mitologia, era un gegant caçador nascut a la Terra, fill de Posidó (Neptú) i que podia caminar per damunt la mar. Era molt bell i tenia molta força. Va tindre una vida sexual molt activa, sempre perseguint per les bones o per les males, totes les dones que es creuaven al seu camí. Va perseguir les Plèiades. Finalment la deessa Artemis li envià un escorpí que li picà al taló i el matà. L’escorpí fou elevat al firmament com a constel·lació, i el mateix li succeí al gegant Orió. Ara, si observem el cel, les dues constel·lacions estan ben separades. La primera és una de les més importants constel·lacions de l’estiu mentre que Orió és la més bella i visible de l’hivern.

Les teories heliocèntriques, que defensen un sistema solar amb el Sol com a centre, eren totalment acceptades en els ambients científics i intel·lectuals a finals del segle XVIII. Però l’esglèsia encara s’hi resistia com queda reflectit a certs passatges del llibre en boca de Fèlix Amat.

No tenia raó Rafel Massó quan defensa davant Jacint Dalmases que Aldebaran, l’estel principal de Taure, és un estel únic. Els moderns telescopis han trobat un acompanyant poc massiu i menut. El doctor Dalmases, a partir d’una breu variació de la seua brillantor, explica que hi ha una altra estrella junt amb Aldebaran. Però aquesta variació de brillantor seria produïda pel fet que Aldebaran és un estel variable i no perquè té una companya, ja que aquesta és molt dèbil.

Només he pogut detectar un error. Cap al final del llibre s’afirma que Plutó, que seria descobert el 1930, es trobava en la constel·lació de Taure en l’època en què passa l’acció. L’ús d’un programa informàtic que ens recree el cel en anys pretèrits ens mostra clarament que Plutó es trobava realment més cap a l’oest, just en la constel·lació d’Aquari a finals de l’any 1799. El planeta que brillava en Taure, al nord d’Orió, era Júpiter. Tenint en compte la cura que s’ha seguit en tot el llibre en els temes astronòmics, haig de suposar que aquesta permuta astronòmica no és més que una llicència que haurem de perdonar.

Una bona lectura que us recomane vivament tant per saber què li passa al protagonista Rafel Massó com per la bellesa de les descripcions astronòmiques. Tan de bo tots els llibres que fan referència a temes científics ho feren amb tant de gust i exactitud. La ciència seria considerada part de la cultura tal com ho són la música o la pintura, posem per cas.

Llegiu-lo. Us agradarà.

Avui dijous 27 d’abril, a la Facultat de Filologia de la Universitat de València, Jaume Cabré parlarà d’aquestes i d’altres coses en un debat amb els alumnes de diversos instituts de secundària del País Valencià dins del cicle DIÀLEG ENTRE L’ESCRIPTOR I ELS LECTORS JOVES A LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA – 2006 – organitzat pel Departament de Filologia Catalana, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i el Servei de Formació Permanent de la Universitat de València.

Actualització 1. He afegit en el text un enllaç a una imatge del cel a finals de 1799. Plutó es mou molt lentament en el cel i durant tota l’acció de la novel·la (11 de novembre 1799 a 1 de gener 1800) Plutó es troba aproximadament al mateix lloc.