Pols d'estels

Moltes vegades hi ha la sensació que els valencians estem mancat d’història. Sembla que des que Jaume I va conquerir aquestes terres per a la Cristiandat no haja passat res d’interessant, llevat és clar de la Batalla d’Almansa i de l’eliminació dels Furs. Tanmateix la societat valenciana ha participat en molts dels quefers i preocupacions europeus, en especial en els conflictes socials que ompliren els diaris i els carrers al final del segle XIX i primeries del segle XX fins a la Guerra Civil.

Al segle XIX la societat valenciana s’industrialitzava i es creaven fàbriques, línies de ferrocarril, infraestructures i s’ampliaven ports. Uns avenços importants que comportaren enfrontaments amb una massa obrera explotada i mal pagada i, on, com no podia ser d’altra manera, l’anarquisme fou la única força social que s’hi oposà. Alcoi, amb les seues fàbriques tèxtils, era llavors la ciutat més industrial del País Valencià, que en molts aspectes podia comparar-se amb la força industrial de Barcelona. Per alguna raó Alcoi era coneguda per aquella època com la petita Barcelona. Fins i tot el 1853 es crea la primera Escola Industrial de l’estat amb la missió de formar tècnics per a les fàbriques alcoianes.

Aquesta força industrial sostinguda per unes poderoses elits havia de generar, per força, conflictes a causa del treball infantil, jornades de més de 12 hores, sou baixos, insalubritat dels habitatges i llunyania de les fàbriques. De manera que les vages eren moneda corrent en aquella ciutat que creixia de manera caòtica. El conflicte més greu d’aquell temps fou la coneguda com la Revolució del Petroli (1873), que acabaria amb la mort de l’alcalde i la repressió posterior a mans de l’exercit.

Sembla que va ser Joan Fuster el qui va reptar els escriptors alcoians perquè escriviren una novel·la relatant els fets del Petroli i només Isabel-Clara Simó s’hi animà en escriure la que seria la seua primera obra Júlia.

En aquest llibre, l’escriptora ens presenta com a protagonista una dona, una treballadora a l’Alcoi industrial en temps de revolució, del conegut episodi del Petroli (1873), que acabaria amb la mort de l’alcalde i la repressió posterior. En aquest ambient assistim a l’ambició d’una obrera, Júlia, que es deixa la pell als telers alcoians. Lluny de conformar-se amb aquesta vida que li ha tocat, aprofita la primera ocasió que se li presenta per a canviar d’estatus i esdevenir una senyora. No obstant això, el seu passat la persegueix: un pare a qui adorava, mort a la presó d’Alacant, i una mare a qui acusen de bruixa no són les millors cartes de presentació per acarar la nova vida. Júlia, però, no deixarà que res ni ningú posen fi al seu somni.

Sense voler comparar les dues obres que són ben distintes i, per animar a llegir-la als lectors, sobretot, catalans, que no la coneguen, Júlia seria una mena de Mirall trencat valencià, on es retraten perfectament les classes socials valencianes de finals del segle XIX, una època, per cert, en la que la burgesia encara no havia abandonat la llengua.

Jo destacaria particularment uns diàlegs electritzants, ben construïts on no sobren les paraules i que et deixen sense respiració.

Aquesta és la segona novel·la del confinament i, que, a més, coincideix amb la setmana del Sant Jordi. Per això, per petició de la biblioteca del poble m’he fet una foto, amb el meu moment de lectura.

Més informació:

El programa literari Una habitació pròpia de la televisió valenciana À Punt li dedica un episodi. Compte, que hi ha spoilers..

La suposada idíl·lica transició valenciana va ser tot menys pacífica. Els qui vàrem viure aquells anys de Batalla de València recordem les agressions, atacs i la por al carrer.

Uns dels episodis més inquietants i enigmàtics d’aquells anys de plom va ser l’atemptat del l’11 de setembre de 1981 que quasi van acabar amb la vida de l’intel·lectual valencià Joan Fuster.

L’intent d’assassinar l’escriptor va saldar-se amb una investigació judicial mínima. La col·locació de dues potents bombes a la casa de Fuster a Sueca culminava una escalada d’atacs impunes a llibreries, seus de partits d’esquerra i intel·lectuals valencians.

D’aquell fet ocorregut a la casa de Fuster tampoc es van trobar culpables i, dins de l’imaginari col·lectiu valencià, aquest atac forma part de la llarga llista d’agressions del post-franquisme impunes contra el precari redreçament cultural i polític del País Valencià.

Francesc Bayarri, periodista valencià, representant de l’escàs periodisme d’investigació que queda al País, ha estudiat detingudament aquells fets a partir dels documents judicials i policials existents, n’ha exprimit les dades fins als límits possibles i n’ha extret unes conclusions d’allò més inquietants. Si volem saber-ne més en aquest enllaç podeu comprar el llibre.

L’obra, però, inclou altres reportatges també ben interessants, com les activitats d’una colla de feixistes croats a la Ribera Alta, les llegendes urbanes de la Guerra Civil d’un poble de l’Horta, la història d’Amado Granell, el primer militar aliat a entrar al París ocupat pels nazis o la reivindicació de la figura de Blasco Ibañez, abandonada per l’esquerra valenciana.

Un llibre ben interessant per llegir en les caloroses vesprades de l’estiu i més enllà també.

L’1 de juny passat es presentà el llibre a la Casa Fuster de Sueca, lloc on s’esdevingué l’atemptat. Vicent Soler, conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, i Francesc Bayarri, periodista i autor, ens contaren l’ambient que es respirava a la València del 1981 i quines hagueren pogut ser les raons per a l’atemptat al nostre escriptor més estimat.

1.- Coberta del llibre
2.- Presentació del llibre a la Casa Fuster de Sueca, lloc dels fets. amb Vicent Soler, conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana i Francesc Bayarri, periodista i autor.