Pols d'estels

Aldebaran, nom de l’estel roig de Taure, és una fantàstica novel·la de Josep Franco que ens endinsa en els transcendentals fets de Cullera del 1911. Uns fets que expliquen molt bé com era la societat d’aquell temps i com hem arribat fins a l’actual.

L’assassinat de Jacobo López de Rueda, jutge de Sueca, a mans d’una massa revoltada, enfurida, farta d’injustícies socials i en contra de les lleves forçoses per a lluitar a la guerra del Marroc és contat com una crònica, la conseqüència tràgica d’una història de persones normals que només volen sobreviure.

Per poder explicar el context de la brutal agressió, s’hi conten els antecedents dels protagonistes, tant gent popular com gent poderosa de les ciutats veïnes de Sueca i Cullera. Alguns són ben coneguts com ara el periodista i polític Francesc Peris Mencheta, i d’altres anònims. Tots són despullats absolutament pels seus fets fent de patrons, cacics o jornalers pobres en una societat canviant, des d’un món rural de mitjans del segle XIX a la suposada modernitat del segle XX.

Veiem com viuen les famílies dels personatges en les cases benestants de Sueca, en les cases cova de Cullera, i en les cases tradicionals valencianes. Trobem roders, munyidors de vots, anarquistes i guàrdia civil. Revivim el dia de l’arribada de l’enllumenat públic a Sueca i l’observació d’un eclipsi de Sol realment inexistent a Cullera.

I tot aquest teatre coral ens transporta entremig de la Gloriosa, la Primera República espanyola, la Restauració monàrquica, la pèrdua de les colònies, les intrigues, el suborn i la dominació caciquil. I a aquesta societat injusta només s’enfronten els ingenus anarquistes que esperen arribar a un món just com a aquell estel distant d’Aldebaran.

Un llibre que cal llegir per entendre la societat actual.

Més informació:

1911: els successos de Cullera,  AÑÓ BRESÓ, R., “1911: els successos de Cullera”. Clapir. Revista Digital d’Història Valenciana.
Aldebaran de Josep Franco, Bromera, 2011.

Fa temps que volíem anar-hi. Conéixer una part del nostre país ben desconeguda. El Matarranya, comarca aragonesa de parlar català, forma part de la Franja de Ponent. Un territori ben pròxim, no només en distància sinó cultural i sentimentalment.

El Matarranya limita per l’est amb el Baix Ebre, a Catalunya, per sud amb els Ports i l’Alt Maestrat, al País Valencià, per l’oest amb el Baix Aragó. Pel nord la comarca del Baix Aragó-Casp el connecta amb la Vall de l’Ebre.

Un mapa amb major resolució es pot veure en aquest enllaç.

El riu Matarranya fa d’eix vertebrador del territori. Naix als Estrets del Parrissal, un impressionant canyó de 200 m de longitud i 60 metres d’alçada, i que en alguns indrets té una amplada de només dos metres. Per anar-hi cal acostar-se al poble de Beceit i seguir les indicacions. Això sí, cal ser-hi prompte, ja que com ens van dir, hi ha una limitació de places als tres aparcaments. És una de les més importants atraccions turístiques de la comarca i tothom hi vol anar.

És que el sud-est de la comarca el relleu és molt acusat. Allí es troben els Ports de Tortosa-Beceit que fan de frontera i s’endinsen en Catalunya i el País Valencià. Per exemple, a la part sud de l’impressionant macís trobarem el Parc Natural de la Tinença de Benifassà.

La part nord de la comarca davalla cap a la vall de l’Ebre. Els paisatges es fan més suaus, les carreteres més rectes. Calaceit és la població més important d’aquesta zona i bé mereix una visita.

A la vessant sud-oest, i com a entrada als Massís dels Ports, es troba la vall del riu Tastavins, afluent del Matarranya, que neix a les espectaculars i esveltes Penyes del Masmut, monòlit conglomerat de més de 100 metres, esculpit per l’erosió, on es troba una important colònia de voltors (Gyps fulvus). Des del poble de Pena-roja de Tastavins, un passeig de 3/4 d’hora per una pista forestal ens porta al Mirador on podrem gaudir d’una vista privilegiada de les Penyes. Pel camí podrem tastar mores silvestres, veure com mengen els voltors o potser trobar-nos cabres hispàniques (Capra pyrenaica).

Des de la capital Vall-de-roures a la Portellada, després d’uns pocs quilòmetres podem desviar-nos a l’esquerra per una pista forestal per trobar El Salt, una cascada de 20 metres d’alçada on un extracte de pedra arenosa ha creat un voladís per on cau el riu, amb curioses formes. A l’estiu, però, l’aigua no cau, encara que per compensar és pot baixar fins al bassal per refrescar-nos una mica.

La comarca es troba poc poblada (8894 hab.) i les poblacions més importants són la capital Vall de Roures (2285 hab.) i Calaceit (1131 hab). La visita a totes les poblacions és interessant ja que totes elles conserven esglésies gòtiques espectaculars, ajuntaments renaixentistes i potser fins i tot antigues presons, que estigueren en funcionament des dels segle XVI fins a les guerres carlistes o la guerra civil. De fet hi ha una ruta de presons i masmorres, algunes d’elles amb guia o efectes sonors i visuals i amb grafitis dels presoners.

Una altra ruta interessant és la dels jaciments i monuments ibèrics. Molts pobles tenen un centre d’informació i interpretació de les restes del municipi i estan especialitzats en un tema concret. Per exemple a Queretes, el centre d’informació ibèrica explica de manera molt digna i didàctica el que es coneix de l’escriptura ibèrica.

També és de destacar l’abundància de rellotges solars en el territori. Pràcticament totes les esglésies i alguns edificis públics disposaven d’un ben bonic esgrafiat als carreus de pedra. Aquest element mereixia també una ruta per fer conéixer aquest element patrimonial.

Finalment caldria parlar de la llengua del Matarranya. Com a continuïtat lingüística del català s’assembla molt al parlar de la comarca dels Ports encara que amb trets propis. Viure en català en normalitat al Matarranya no és difícil. És la llengua habitual, la llengua del carrer. No hem tingut cap problema en cap comerç, hotel, restaurant o amb la gent a la que hem preguntat. El que és més difícil, per les consecutives polítiques de castellanització, és viure en català als àmbits formals, cultes o mediàtics. Llevat de la senyalització bilingüe de les poblacions, tota la informació al carrer és en castellà. Fins i tot els llibres de festes o les mateixes actes festius són en castellà. Hi ha però una emissora Ràdio Matarranya que fa emissions en català per a tota la comarca. El contacte creixent amb turistes catalans i valencians, la proximitat amb Horta de Sant Joan o Morella, l’èxode estudiantil a les Universitats Rovira Virgili i Jaume I, crec que ha augmentat l’autoestima per la llengua i la consciència que parlen català encara que pots trobar-te alguna gent que protesta dient que ells parlen xapurriau.

Una comarca per descobrir, per passejar-la, per admirar-la, per parlar amb la gent. La bellesa del paisatge i la seua història ben bé valen una escapada en qualsevol estació de l’any.

Enric Marco, astrònom de la Universitat de València i veí de Tavernes, ca tancar ahir per la vesprada el cicle d’activitats de la Setmana Cultural de la Gent Gran amb una xarrada sobre “El cel nocturn de la Valldigna”.

Marco començava recordant que observar el cel per la nit ple d’estrelles era un fet habitual en el passat quan Tavernes era un poble eminentment agrícola. En els anys quaranta i cinquanta els carrers de tots els pobles estaven molt pocs il·luminats i l’efecte sobre el medi ambient era poc important. Ara, però, el cel nocturn està ocult per culpa de la contaminació lumínica.

És que, com Marco comentà, a partir dels seixanta i setanta es canvià la llum dels carrers, s’augmentaren els punts de llum i la potència. Aquest procés normal que va passar a tots els pobles de l’estat, es va desbocar al llarg dels anys amb la instal·lació de més i més llum.

L’astrònom ha estat crític amb la situació actual, i comparava amb la resta de l’Europa, on s’ha mantingut un nivell raonable d’enllumenat, mentre a totes les poblacions valencianes es viu la “cultura de la llum”, quan més llum hi haja sembla que és millor quan seria el contrari. La incidència sobre l’entorn natural és, per tant, important, sobretot a les grans ciutats com València.

L’actual “moda” de les llums leds ha estat també citada per Marco, assenyalant que la substitució de les llums actuals grogues de sodi d’alta pressió per leds blancs no és la solució. Amb aquests Leds potser s’estalvia però cal saber que aquests Leds tenen una important contribució de llum blava amb un efecte molt negatiu sobre el medi ambient i sobre la salut humana, com demostren les més recents investigacions científiques.

Alguns pobles valencians, com Ontinyent o Aras de los Olmos, han optat per usar un tipus de leds més sostenibles, sense blau en els seu espectre, els anomenats leds ambre. Per cert, com va recordar Aras és un municipi dels Serrans que pertany a la Reserva de Cel Fosc Gudar-Javalambre, avalada per la Fundació StarLight de la Unesco.

Marco ha acabat recordant el cel fosc com un patrimoni cultural perdut en gran part del món, un patrimoni que ha estat present durant tota la història de la humanitat. Amb les estrelles s’han format constel·lacions, s’han recreat mites i, amb l’observació i la meditació sobre elles, científics com ara Ptolomeu, Copèrnic, Galileu, Newton o Hubble van poder explicar com és l’univers.

Fotos: Diversos moments de la xarrada. L’última foto amb la tècnic de benestar social i les regidores Noe Alberola i Llum Sansaloni.

A partir de la notícia de la Cotorra de la Vall: Una xerrada d’Enric Marco sobre “El cel nocturn a la Valldigna” tanca la Setmana Cultural de la Gent Gran.

La ciència no ha estat tampoc un terreny amigable per a les dones al llarg de la història. Per començar, les dones no anaven a l’escola i les que gosaven instruir-se amb lectures a casa, se’ls podia prohibir per por que afectaren a la feminitat i que l’esforç mental les tornaren boges. Les que passaren aquest dur filtre no podien accedir a la universitat ja que no s’acceptaven dones. A l’estat espanyol no va ser fins el 8 de març de 1910 que es va permetre l’accés sense restriccions als estudis superiors.

Tanmateix si una dona aconseguia llicenciar-se en ciències i feia un doctorat, potser després no trobava lloc on treballar o si era astrònoma no podia accedir als telescopis, per exemple. Les astrònomes Virginia Trimble, doctora Honoris Causa per la Universitat de València, Joselyn Bell Burnell, (en aquest enllaç també) descobridora dels púlsars, o Vera Rubin, que descobrí la matèria fosca i que faltà el dia de Nadal, han explicat els exemples clars de discriminació científica que van patir al llarg de la vida.

Però si hi ha un lloc on es veu clarament la discriminació de les dones en el món de la ciència és en la nomenclatura lunar. Els cràters lunars reben noms de filòsofs i científics, però de les 1586 persones homenatjades amb un nom de cràter, només 28 corresponen a dones. Qui eren aquestes dones que, malgrat tots els entrebancs, estan a la Lluna? El llibre Las mujeres de la Luna ho explica. Us deixe la crònica que vaig fer per al butlletí d’hivern de la Sociedad Española de Astronomia.

Las mujeres de la Luna
Daniel R. Altschuler y Fernando J. Ballesteros
ISBN: 978-84-944435-4-1
Ed: Jot Down – Next Door
Any: 2016

Si hacemos una encuesta a pie de calle preguntando por el nombre de un científico famoso, seguramente Albert Einstein será la persona elegida. El físico alemán, además de proponer una nueva teoría de la gravitación, fue tremendamente popular. Si especificamos que el nombre sea de una científica, Madame Curie será la elegida. Sin embargo el problema viene cuando se pregunta por el nombre de otras mujeres dedicadas a la ciencia. La lista de hombres parece muy larga. La encuesta probablemente nos daría los nombres de Galileo, Newton o incluso Carl Sagan. Sin embargo, la historia de la ciencia parece mostrar que las mujeres dedicadas al estudio de la naturaleza son inexistentes.

¿Estamos en lo cierto o simplemente se encuentran escondidas tras numerosos prejuicios y en la práctica son anónimas?

Sin embargo si escarbamos un poco en el devenir de la ciencia, veremos claramente que la mujer, a pesar de los prejuicios y prohibiciones, ha jugado un papel destacado en muchas ramas del conocimiento. En astronomía, por ejemplo, una mujer, Annie Jump Cannon, fue quien puso orden en el caos estelar. Otra, Henrietta Swan Leavitt, fue quien descubrió las estrellas cefeidas que permiten calcular las distancias a las galaxias y también fue una mujer, Joselyn Bell Burnell, quien observó por primera vez los púlsares, cadáveres estelares superdensos. También es una mujer, Vera Rubin, quien postuló la existencia de la materia oscura, de la que tan poco se sabe.

Con frecuencia, las mujeres se han dedicado a la ciencia teniendo a su lado un hombre, otro científico o su marido. En otras ocasiones han hecho ciencia incluso a pesar de su desaprobación. Y es que, tradicionalmente, el objetivo vital de una mujer era ser buena esposa, buena ama de casa y una buena madre.

Así, por ejemplo, si existe un lugar dónde se refleja esta clara discriminación del rol femenino es en la nomenclatura de los accidentes lunares. Desde el jesuita Giovanni Battista Riccioli en el siglo XVII hasta la selenógrafa Mary Adela Blagg en el XX los cráteres han recibido nombres de filósofos y científicos. Sin embargo, de las 1586 personas homenajeadas con un nombre de cráter, solamente 28 corresponden a mujeres. Esta poco sorprendente desproporción refleja la condición histórica de la mujer ante la ciencia. Pero, habría que hacerse también la pregunta. ¿Quienes son estas mujeres que, pese a tenerlo todo en contra, han merecido un cráter en la Luna?

A esta pregunta trata de responder el libro Mujeres de la Luna, escrito por los astrónomos Daniel Altschuler y Fernando Ballesteros. En él se hace un recorrido exhaustivo por la vida de estas mujeres. Algunas son verdaderas gigantes intelectuales que triunfaron a pesar de tantos obstáculos. Otras son menos destacadas. Pero todas ellas contribuyeron de alguna forma al progreso de la ciencia.

De entre las más destacadas están Marie Sklodowska, conocida como Madame Curie, que fue merecedora de dos premios Nobel, o Lise Meitner, pionera de la física nuclear alemana y pacifista. La importancia de otras, como Caroline Herschel, hermana del descubridor de Urano, empieza a ser valorada. Algunas son menos conocidas, como la divulgadora de la ciencia Mary Fairfax Greig Somerville, o las mecenas Anne Sheepshanks y Catherine Wolfe Bruce. No podía faltar tampoco el grupo de mujeres calculistas del Observatorio de Harvard que con su paciencia y tesón hicieron espectaculares descubrimientos. El libro recuerda las vidas de las valientes astronautas que murieron en el espacio y finaliza con la biografía de Valentina Tereshkova, la primera mujer en salir de la Tierra y situarse en órbita.

Todas estas mujeres demostraron un intenso y fecundo amor a la ciencia, una firme actitud que las enfrentó a los tabús de su época. Por ello, si cabe, son más merecedoras todavía de nuestro reconocimiento. Si los científicos hombres como Tycho Brahe, Johannes Kepler o Edmund Halley hicieron avanzar los conocimientos astronómicos, mujeres como Maria Mitchell, o Henrietta Lewitt, también realizaron grandes aportaciones, llevando además a cuestas la discriminación por razón de su sexo. Ellas, con sueldos más bajos, ocupando plazas de ayudante, o habiendo estudiando en universidades femeninas consiguieron llegar a lo mas alto.

Fueron mujeres fuertes, modernas y concienciadas de su lucha contra la desigualdad. Como escribió Mary Somerville en 1873: La edad no ha mermado mi entusiasmo por la emancipación de mi género del irracional prejuicio en contra de una educación literaria y científica para las mujeres.

Quatre fragments de crani d’Homo neanderthalensis (125.000 anys) i un bifaç excepcional entre les troballes arqueològics de Bolomor 2016.

La Cova de Bolomor és un jaciment arqueològic situat a 2 km al sud-est de la població de Tavernes de la Valldigna, a la Safor, País Valencià. La seua excavació i investigació es realitza des de 1989 dins del programa d’excavacions arqueològiques del Servei d’Investigació Prehistòrica del Museu de Prehistòria de València de la Diputació de València. La cova és un referent mundial en l’ús del foc i en les formes de vida dels neandertals.

El director de les excavacions del jaciment de Bolomor, Josep Fernández, va efectuar ahir al Saló de Plenaris un resum valoratiu del que ha estat la campanya 2016 en la qual s’han recuperat un total de 156.249 elements arqueològics. I va presentar unes troballes excepcionals.

D’aquests, 148.124 elements corresponen a restes faunístiques, és a dir, dels animals que van consumir els homínids durant les ocupacions temporals a la Cova de Bolomor. Es tracta de restes de diferents animals, entre els quals trobem de major a menor presència els cérvols, ur, tortugues, cavalls, conills, cabra, rinoceronts o hipopòtams i macacos.

El segueixen en quantitat els elements lítics, és a dir, eines i restes de talla de matèries com el sílex, pedra calcària o quarsita, en un total de 8.125 i sempre associats a l’activitat de caça i animals consumits.

El bifaç “Vilanova”

Entre les peces lítiques trobades destaca una que, sens dubte, és un dels elements més singulars no només de la campanya d’enguany, sinó de les realitzades fins al moment.

És un bifaç de 16 cm de llargada, una eina característica dels homínids del Paleolític antic, que són raríssimes de trobar – excepcional indicava Josep Fernández – en contextos d’hàbitat en cova i més encara en el nostre territori.

Josep Fernández explicava que el bifaç, que va ser elaborat amb pedra calcària de la Valldigna, va ser trobat en el nivell Xlllé, aproximadament uns 240.000 anys, i segurament degué ser oblidat per un homínid en emprendre el viatge i abandonar la cova.

És l’única peca documentada a Bolomor, i eixe fet ha portat els investigadors fins i tot, a batejar-la i donar-li nom propi: “Vilanova” en honor al científic valencià Juan Vilanova Piera que el 1867 va descobrir Bolomor per a la ciència, i també en honor a l’esperit inquiet i d’incansable viatger d’aquest il·lustre valencià per tota Europa defensant l’ arqueologia.

Cal indicar que els bifaços estan molt relacionats amb els viatges i els escorxadors dels homínids. Són eines de grans dimensions, tallades per les dos cares i amb una gran silueta tallant. Aquesta morfologia dota a aquestes peces d’una gran versatilitat i serien molt útils en les freqüents migracions dels grups humans.

L’home de Bolomor usava aquesta bifaç per a processar cam i també treballar altres matèries com la fusta (raspar, esberlar o perforar). Eren eines que podien ser reafilades i, fins i tot, emprar-se al final de la seua vida útil, com a nucli de matèria primera per a elaborar altres estris. És per això que no solen documentar-se en jaciments en cova en ser eines per a ser emprades fora d’aquests llocs d’habitació.

Quatre fragments cranials humans

Si excepcional és la troballa del bifaç “Vilanova” no menys excepcional és la troballa de quatre fragments cranials humans d’individus de l’espècie Homo neanderthalensis en el nivel IV amb una antiguitat de 125.000 anys. En dos d’aquests fragments es pot observar la fractura coincident que ha permés situar la peça única que formen en la zona parietal.

Aquesta troballa amplia el conjunt de restes humanes (un caní superior, un molar inferior, un altre fragment gran parietal, la part central d’un peroné) exhumades a Bolomor al llarg de 27 anys d’excavacions.

Fernández confirmava que aquestes restes òssies han estat certificades per Juan Luis Arsuaga, del Centre UCM-ISCIII de Evolución y Comportamiento Humano, en col·laboració amb  Departament de Genètica Evolutiva del Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology de Leipzig, Alemanya, s’estudiarà la genètica d’aquestes restes valleres i quina és la relació filogenètica amb altres grups neandertals europeus.

L’observació dels quatre fragments permet apreciar que un d’ells està cremat. I això obri el camp a diverses hipòtesis on no es pot descartar un canibalisme amb ús inclòs del foc.

Són les troballes més importants d’aquesta campanya d’excavació, però no podem oblidar que ara queda la dura tasca d’analitzar-les detalladament, per extreure les dades històriques que contenen. Una tasca que és fruit de l’esforç, no remunerat, d’un gran equip científic que comença a vore Bolomor no com aquella utopia llunyana sinó com a una realitat més pròxima i que són ells qui l’han anat aconseguint any rere any amb el treball i esforç constant.

Bolomor 2016: “L’ús del foc per l’home va nàixer a Bolomor”

Les excavacions ordinàries d’enguany a Bolomor han comptat amb un major suport financer i institucional, cosa que ha permés el treball durant els mesos d’agost i setembre de dos equips de 40 persones provinents de diverses universitats de l’estat i del món excavant de forma continuada, i també de millorar la infraestructura de la cova amb la qual cosa s’han optimitzat els treballs.

Això ha convertit el jaciment en un lloc més accessible, més didàctic gràcies també a la ruta habilitada que incorpora una detallada informació del lloc i, més protegit front a possibles actes vandàlics i agents atmosfèrics.

“No obstant les millores, i sempre agraint els esforços de tots, un projecte d’aquesta envergadura necessita molt més perquè la seua investigació continue essent un referent internacional i, sobretot, arribe a ser-ho en relació amb la divulgació científica i el turisme cultural, seguint l’estela, encara que amb la nostra pròpia identitat, de projectes com el d’Atapuerca” remarcava Josep Fernàndez.

El director de les excavacions va recordar quan va iniciar els treballs, l’any 1989, en que era una utopia, un somni de joventut, i no podia imaginar mai que 27 anys després Bolomor seria objecte d’interés dels científics, però també de milers de persones que, sobretot en el darrer anys i amb les visites programades organitzades en col·laboració amb l’Ajuntament de Tavernes, han visitat el jaciment, amb visites guiades, nocturnes i tallers didàctics. Segons confirmava hi ha encara treball per a uns 50 anys al jaciment.

Actualment hi ha dos sectors d’excavació: El sector nord, on s’excava en extensió (actualment nivells del 240 ca) i el sector oest, que conserva un perfil estratigràfic representatiu de tota la seqüència i que s’ha mostrejat novament per obtenir la que serà, probablement, la seqüència millor datada del Plistocé Mitjà. Aquesta última zona presenta nivells de gran interés en relació a aspectes com l’ús del foc i l’ampliació de l’àrea d’excavació permetrà conéixer amb més precisió quin tipus d’ocupacions i activitats van realitzar els homínids a la cavitat.

Els treballs d’excavació s’han combinat amb la presa de mostres per a estudis polínics, els quals s’estan realitzant per l’equip de José S. Carrión, catedràtic de la Universitat de Múrcia. Els mostrejos també van incloure la presa de mostres per a datació, combinant diversos mètodes com la Luminescència, la Ressonància Paramagnètica Electrònica i el Paleomagnetisme, encapçalats tant per la Universitat d’Adelaide (Austràlia) com pel Centre Nacional de Recerca sobre l’Evolució Humana (CENIEH) de Burgos.

Les excavacions es porten desenvolupant de forma sistemàtica des de 1989 sota la direcció de Josep Fernández Peris, i a partir d’aquest any codirigides també per Pablo Sañudo, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i Ruth Blasco, investigadora del  CENIEH de Burgos.

Josep Fernàndez es va referir també a les llars de Bolomor de les quals va afirmar que són un referent mundial en l’ús del foc per l’home i sobre tot remarcava que eixe fet anava més lluny perquè permetrà aprofundir en els patrons de la socialització de l’home, i la socialització no podem oblidar que comporta relació i el llenguatge, a més de manifestacions religioses i artístiques. I acabava amb una frase que pot ser premonitòria: “L’ús del foc per l’home va nàixer a Bolomor”

A partir de la informació de la troballa en la Cotorra de la Vall.

Fotos: La primera foto correspon als trossos de crani humà trobats a les excavacions d’enguany.

Tots les fotos són de La Cotorra de la Vall. Segons es diu a l’article de la revista, l’objectiu fonamental és la divulgació del jaciment de Bolomor. Està permés l’ús del text i les fotografies, però agrairíem citaren la procedència.

Aquesta nit arriba el Pare Nadal a les cases on hi ha nens. Si s’han portat bé rebran regals però si no ha estat així tot els que trobaran per a ells al costat de l’arbre serà un tros de contaminant carbó negre.

Però, com que aquesta casa és un bloc de ciència, ens podríem plantejar si, als ulls de la ciència, el Pare Nadal té alguna possibilitat real de repartir en una sola nit totes les joguines que els xiquets li han encomanat. Quim Monzó ja ho va plantejar d’una manera genial en Com mor el pare Noel dins del recull d’articles Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998).

Molts d’altres s’han fet la mateixa pregunta i ara, fins i tot ho podem veure en aquest vídeo en anglés (amb subtítols en castellà). El pare Nadal, viatjant més ràpid que les naus espacials més ràpides, quedaria cremat pel fregament en l’atmosfera terrestre…

IFLScience (I fucking love science) també publica un divertit vídeo en que demostra que l’enorme energia cinètica que tindria el trineu del Pare Nadal destruiria la nostra casa en impactar contra ella, amb la vaporització consegüent del vell entranyable del nord, de la nostra vivenda i de tots els seus habitants.

Ara bé, si contem això als nostres xiquets s’emportaran una desil·lusió enorme. Tanmateix, als ulls de la ciència, encara hi ha una possibilitat que el Pare Nadal deixe regals als nens al peu de l’arbre sense morir en l’intent.  El vídeo ens explica que li passarà utilitzant la física clàssica. Però que passaria si apliquéssem la física quàntica al seu viatge anual? A més a més s’ha de considerar que la velocitat del trineu és alta, 3700 km/s segons el vídeo, una centèsima part de la velocitat de la llum, de manera que algun efecte relativista hauria de tindre’s en compte.

Com aquest estudi explica, es coneix amb moltíssima precisió la velocitat dels rens a través de l’aire sec de desembre en l’hemisferi nord. També es coneix amb molta exactitud la massa del Pare Nadal, el seu trineu i els rens que l’arrosseguen. Respecte a la direcció i sentit del vol, viatjarà d’est a oest, ja que haurà de començar a repartir joguets en Nova Zelanda i Austràlia, primers llocs de la Terra on es fa fosc la Nit de Nadal.

Per tant, coneixem amb excel·lent precisió el vector moment cinétic (p = m.v),  el mòdul del qual és el producte de la massa per la velocitat del trineu i dels seus ocupants. Si ara apliquem el Principi d’Incertesa de Heisemberg, que postula que no es pot saber, simultàniament i amb total precisió,  la posició i el moment d’una partícula, llavors podríem resoldre el problema del repartiment de joguines.

Com que el moment cinètic és molt ben conegut no podrem saber del cert on es troba Santa Claus en cada instant. En altres paraules, el Pare Nadal està “difuminat” sobre la superfície de la Terra, de forma anàloga a com l’electró està “difuminat” a una certa distància del nucli de l’àtom. Per tant, literalment pot trobar-se a tot arreu en un moment donat.

Per tant, és perfectament possible que Santa Claus existisca i repartisca tots els regals en la nit de Nadal.

Així que, xiquets, xiquetes, grans i grandetes siguem bons que, potser, encara veiem al Pare Nadal entrar pel fumeral aquesta nit.

Bon Nadal

Imatge:

1.- Santa Claus. Jonathan G Meath, Wikimedia Commons.
2. Un arbre de Nadal en una casa a Texas. Angr, Desembre 1997.
3.- El Pare Nadal i els rems i la seua energia cinètica. Del vídeo d’IFLScience.

El 25 de novembre de 1915, Albert Einstein, que ja havia revolucionat la física deu anys abans amb la Teoria de la Relativitat Especial, va presentar a l’Acadèmia Prussiana de les Ciències, a Berlín, l’extensió d’aquesta teoria, la seua Teoria de la Relativitat General. Potser no som conscients de les portes científiques i tecnològiques que aquest treball va obrir al progrés de la humanitat, però sense aquest avanç científic el món en que vivim seria ben diferent.

Einstein no havia quedat del tot satisfet amb la seua teoria de la Relativitat Especial l’any 1905. S’havia eliminat el concepte de simultaneïtat en l’espai: un objecte tenia un temps propi depenent de la seua velocitat. És a dir, el temps d’un objecte mòbil es retarda a mesura que la seua velocitat s’acosta a la velocitat de la llum. No hi ha un temps universal per a tots els observadors com preveu la física clàssica. Tanmateix els objectes reals es mouen en l’espai entre grans masses com les dels planetes, del Sol i de les estrelles. Que passava si s’incorporava la gravetat a la teoria de la relativitat especial? És a dir, calia construir una teoria de la gravitació relativista.

Einstein va trigar uns deu anys en poder contestar aquesta pregunta, enmig de terribles problemes familiars. Però així com en la teoria del 1905 les formules que l’expliquen són ben senzilles i fàcils d’entendre, les equacions de la Relativitat General que va exposar per primera vegada a l’Acadèmia Prussiana de les Ciències són d’una complexitat enorme.

Per als lectors d’aquest apunt només ens cal entendre que el que aquestes equacions ens diuen  són l’equivalència entre la matèria-energia de l’Univers i la seua geometria. La part esquerre de la igualtat (on estan les R) ens indica com es comporta l’espai-temps, com es deforma, quin és el camí que segueix la llum, mentre que la part dreta (amb al G, T, c…) ens dóna el contingut matèria i energia de l’Univers. Dit d’una altra manera, la matèria deforma la geometria de l’univers, mentre que la forma de l’espai-temps indica com s’han de moure els objectes. Per tant la Teoria de la Relativitat General és una nova Teoria de la Gravetat, que ha fet més general  la teoria de la Gravitació de Newton.

Parafrasejant John Wheeler, la Teoria de la Relativitat General d’Einstein pot resumir-se d’aquesta manera: l’espai-temps diu a la matèria com ha de moure’s; la matèria diu a l’espai temps com ha de corbar-se.

La teoria de la Relativitat General va tindre un enorme èxit des que fou anunciada. Aconseguí explicar el moviment anòmal de Mercuri, que fins aquell moment portava de cap els astrònoms. El periheli del planeta, el punt més pròxim al Sol, no està en un punt fixe en l’espai sinó que va precessant (dibuix dreta). En la marc de la teoria de la Gravetat de Newton l’òrbita ha de ser estable (dibuix esquerra) i, per tant, aquest fenomen no tenia explicació. Einstein aconseguí explicar-ho com a resultat de la deformació de l’espai-temps causat per la gran massa solar.

L’experiment, però, que confirmà que la teoria d’Einstein era correcta va ser comprovar que el camí que segueix la llum que prové de les estrelles es corba en presència d’una gran massa. Aquest desplaçament de la posició de les estrelles es comprovà en l’observació de l’eclipsi de Sol de 1919. Una vegada amagat el Sol darrere de la Lluna, les estrelles del voltant eren visibles i podien ser fotografiades. Es comprovà que no estaven en la seua posició correcta sinó desplaçades. Per tant la llum es corba en presència d’una massa. Aquesta confirmació de la teoria de la gravetat d’Einstein fou tan espectacular que aparegué en portada dels principals diaris del món. L’experiment s’ha fet múltiples vegades. Una prova d’alta precisió de la bondat de la Relativitat General es va realitzar fa uns anys aprofitant l’alineació de la sonda Cassini que està a Saturn, el Sol i la Terra. Els senyals de ràdio enviats entre la Terra i la sonda (ona verda) es va retardar i desviar per la deformació de l’espai-temps (línies blaves), a causa de la massa del Sol.

Però la exactitud de la teoria d’Einstein s’ha confirmat també en el fenomen de les lents gravitacionals. Galàxies massives deformen l’espai temps i fan que la imatge d’altres galàxies més llunyanes apareguen deformades i amplificades.  Moltes vegades aquestes galàxies apareixen com a filaments corbats formant una espècie d’anell de llum.

Una de les prediccions de la Teoria de la Relativitat encara no ha estat totalment confirmada. En principi les masses en moure’s han de provocar unes ones de l’espai-temps. Aquestes encara no han estat observades però diversos experiments estan ja preparats per observar-los abans que s’acabe la dècada, segons ens asseguren els experts. De moment només se les ha detectat de manera indirecta en el moviment d’estels pulsars binaris. Per exemple, només l’existència d’aquestes ones gravitacionals pot explicar el moviment del púlsar binari PSR B1913+16. Les dues estrelles de neutrons en òrbita estan convergint a poc a poc a causa de la pèrdua d’energia per radiació gravitatòria, cosa que farà que el sistema col·lapse en uns 300 milions d’anys.

La Relativitat General ens ha permés explicar l’Univers com un tot, el seu origen i la seua evolució, el que en diem Cosmologia. Però també ha permés explicar els objectes de gran massa, els objectes compactes com ara els forats negres, els estels de neutrons i la física de la gravetat extrema. A més a més ha tingut un enorme impacte en la societat. Per exemple, l’extrema precisió del GPS no seria possible sense tindre en compte els efectes relativistes. En aquest article també podreu veure uns altres curiosos efectes conseqüència de la relativitat.

Finalment recordar-vos que la pel·lícula Interstellar de Christopher Nolan (2014) utilitza de manera notable i acurada els efectes predits per la Relativitat d’Einstein per desenvolupar la trama. Si no l’heu vista encara no badeu. Seria un bonic homenatge a la grandiosa figura d’Einstein.

Figures:
1.- Estàtua d’Albert Einstein a l’entrada del Parque de las Ciencias de Granada.
2.- Equacions d’Einstein.
3.- Que significa cada terme de les equacions d’Einstein.
4.- Precessió del periheli de Mercuri.
5.- Experiment de la deflacció de la llum realitzat amb la sonda Cassini.
6.- Esquema del pulsar doble PSR B1913+16.

De tantes vegades que les veiem ja ni ens afecten. Milers de persones creuen les aigües traïdores de la Mediterrània, d’altres tracten d’assaltar l’Euro-túnel per entrar a la Gran Bretanya. Moltíssims més fugen de les bombes i les massacres de Síria per Turquia i Grècia. Són refugiats que busquen un futur millor i més segur en el cor d’Europa. Ho han deixat tot enrere i marxen cap a l’exili. No saben si tornaran mai més a les seues cases, a la seua vida.

La història europea està plena de guerres i de refugiats que han fugit d’elles. El camí de l’exili ha estat moltes vegades l’única opció per salvar el més important, la vida dels teus i la teua.

Maria Folch ens parla d’aquests abandonats pels seus estats a través de la memòria de dos fets colpidors: l’entrada dels feixistes a Castelló, l’any 1938, amb la consegüent fugida de milers de refugiats cap a València, encara republicana, i el poc conegut èxode dels italians d’Ístria i Dalmàcia, l’any 1947.

El llibre ens parla dels refugiats de moltes guerres però molt més de la memòria, dels records dels qui lluitaren on calguera per defensar la llibertat en moltes guerres i fronts, ja oblidats i que després hagueren de fugir per salvar la vida. Però molt més que això, la novel·la de Maria Folch ens porta la memòria dels paisatges passats, de ciutats viscudes on alguna volta tots vam ser feliços. Com escriu Blanca, la protagonista: la qualitat especial que potser té l’enyor dels llocs on vam créixer és deguda a la felicitat sense esquerdes de la infància.

Ciutats com Castelló, la bella, la republicana, on passa gran gran part de la trama, i Pola, a Ístria, històricament de cultura italiana i abandonada pels italians en passar  a ser iugoslava, són retratades pels records d’un vell pescador de l’Alguer, Michele Fiorin, supervivent de tots els naufragis del segle XX europeu.

El llibre ens obre els ulls sobre uns dels èxodes més desconeguts d’Europa, el de milers i milers d’italians de cultura, habitants d’Ístria i Dalmàcia que deixaren la seua terra el 1947. Aquestes zones formaven part de la Italia irredenta («Itàlia no redimida, no alliberada»), que des de la unificació italiana s’havia tractat d’associar al projecte comú italià. De vegades pacíficament i d’altres per la força com l’assalt de Gabriele D’Annunzio a Rijeka (Fiume) amb els seus «arditi» (setembre 1919) que tan ben explicat està a l’assaig La Gran Guerra (1914-1918). El final de la Segona Guerra Mundial i la redefinició de fronteres per part dels aliats en aquesta zona de la costa adriàtica deixà definitivament gran part d’Ístria, llevat de la ciutat de Trieste, i tota Dalmàcia al costat de la nova república socialista de Iugoslàvia. I les famílies que hi vivien allí des de generacions, italianes de cultura, hagueren de triar: emigrar a Itàlia, on no els esperava ningú, o quedar-se i viure “en la flamant Iugoslàvia de Tito“.

La majoria optà per fugir. A Pola, de poc més de 30.000 habitants en van marxar 28.000. Aquestes persones es van exiliar perquè eren italians i se’n van anar de sa casa per anar a Itàlia. Quin exili més estrany?

Maria Folch ens ho explica de manera magistral a través dels records de Michele, mariner però abans lluitador per la llibertat. I ens demostra que per damunt de les ideologies estan les persones que molt poques vegades no són lliures per decidir.

I els nous refugiats del segle XXI ja no van amb carros, ni porten mobles, ni efectes personals, només una grossa motxilla al llom. La seua vida és l’únic que poden salvar. Tot l’altre ja ho han perdut.

Dades del llibre: Després vénen els anys. Maria Folch. 240 pag. Jàssena 4, Drassana, 2014.

Imatge: Monument als republicans i a les Brigades Internacionals. Coll de Manrella. Les Illes. Alt Vallespir. Pirineus. Pel coll de Manrella es calcula que hi van passar 50.000 persones durant la Retirada l’any 1939. Enric Marco.

La llum juga un paper fonamental en la nostra vida quotidiana i el seu estudi és una disciplina transversal de la ciència en el segle XXI. Ha revolucionat la medicina, ha obert la comunicació internacional a través d’Internet, i segueix sent vital per a la vinculació dels aspectes culturals, econòmics i polítics de la societat global. Per tot això, enguany l’ONU ha proclamat 2015 com l’Any Internacional de la Llum.

Però, sabem realment que és la llum? Quines són les seues propietats bàsiques? Com es produeix? Com es propaga? Per què hi ha colors? Hi ha llum invisible?

Divendres passat 24 de juliol, vaig tractar de respondre aquestes preguntes a Ca les Senyoretes, davant d’unes seixanta persones mitjançant unes senzilles explicacions i uns pocs experiments per mostrar com hem sabut aprofitar-nos de la màgia de la llum per al progrés de la humanitat.

Vaig començar parlant de la històrica controvèrsia, que ha portat de cap els científics durant segles, de si la llum és una ona o una partícula, per continuar parlant de la descomposició en colors de la llum blanca, de la polarització de la llum, de la formació de les imatges en un ull normal, miop i hipermetrop, de com veuen els insectes, que com fer visible llums invisibles, per acabar explicant la màgia dels colors dels focs artificials.

Tota aquesta explicació de la màgia de la llum va ser amanida amb la realització d’una sèrie d’experiments senzills, alguns reproduïbles a casa, d’altres més sofisticats.

La xarrada acabà amb la menció de l’internet del segle XXI construït per una gran xarxa de fibres òptiques creuant els mars i oceans i amb els malbaratament de l’energia que és la contaminació lumínica.

Els assistents més resistents continuaren després en la sessió d’observació astronòmica en que pogueren admirar la superfície crateritzada de la Lluna, l’anellat Saturn, la nebulosa de l’anell de Lira i la galàxia d’Andròmeda. Finalment uns impertinents núvols, com era d’esperar, ens obligaren a tancar la sessió vora les dues de la matinada.

Imatges:
1.- La xarrada comença amb el malbaratament energètic que és la contaminació lumínica. Paco Colomer.
2.- L’ampolla de vidre de la bombeta s’ha obert, provocant que el gas inert a l’interior s’escape. Quan s’activa, el filament de tungstè crema amb una flama, a causa del oxigen que entra en el focus. Stefan Krause, Germany. Wikimedia Commons.
3.- Com funciona un ull? Rosa Magraner.
4.- Fem colors. Rosa Magraner.

Al llarg de la història els éssers humans han mirat al cel per buscar eines que els ajudaren a navegar pels vastos oceans, per decidir quan plantar els seus cultius i per respondre a les eternes preguntes: d’on venim i on anem.

Però també han mirat el cel per inspirar-se per parlar de les aventures dels deus, dels humans enfrontats al perill, per cantar a l’amant. La Lluna, els planetes, els estels i les constel·lacions han sigut sempre temes recurrents de la literatura universal al llarg de la història de la humanitat.

L’astronomia, com a ciència ens arriba a través de la raó mentre que la literatura ens arriba a través dels sentiments. Dues maneres que coneixement que hem construït els humans que de vegades s’han cultivats juntes, per científics literats o per escriptors amb un coneixement profund de la ciència. Hui parlarem d’Astronomia i literatura

Podcast, Ecos del Cosmos, 26 de juny 2015

Hui parlem de la relació de la literatura amb l’astronomia i examinem diversos textos clàssics. En I a mi què, parlem de l’ús del menjar de l’ESA per a les exploracions polars. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i El Cel a Simple Vista.

Imatges:
1.- Dante Alighieri presenta la seua Divina Comèdia en la mà esquerra. Amb la seva mà dreta mostra una processó dels pecadors a l’infern. Darrere d’ells el purgatori i una vista històrica de Florència. Dalt del seu cap els cercles dels planetes i estels. Domenico di Michelino (1417–1491). Wikimedia Commons.
2.- “L’Univers de Dant” per un artista desconegut. Wikimedia Commons.

Al llarg de la història els éssers humans han mirat al cel i de la seua observació han trobat maneres per navegar pels vastos oceans, per decidir quan plantar els cultius que els alimentaven i, per respondre les eternes preguntes: d’on venim, on anem i com vam arribar fins ací.

L’astronomia és una disciplina que ens ha permés trobar el nostre lloc a l’Univers i que ens ha canviat la forma com veiem el món. Quan Copèrnic va afirmar que la Terra no era el centre de l’Univers, va desencadenar una revolució. Una revolució a través de la qual la religió, la ciència i la societat havien d’adaptar-se a aquesta nova visió del món.

D’altres astrònoms vingueren després com Galileu, Kepler, Halley, que ordenaren el caos dels moviments planetaris. I, poc a poc, d’altres ens eixamplaren primer el sistema solar i després tot l’Univers, i ens demostren que la física i la química era les mateixes allà dalt i ací baix. Per parlar d’aquests personatges ens visita hui Pedro Ruiz-Castell, historiador de la ciència de la Universitat de València i expert en l’astronomia del XIX i del XX. Hui parlarem dels astrònoms del passat.

Podcast, Ecos del Cosmos, 12 de juny 2015

Hui entrevistem Pedro Ruiz-Castell, historiador de la Ciència de la Universitat de València. Conversem amb ell sobre la contribució dels aficionats al progrés de l’astronomia del s. XIX, del naixement de l’Observatori Astronòmic de la Universitat i del paper de les dones en l’astronomia d’aquell temps. En I a mi què, parlem d’una nova tècnica de detecció de càncer, fruit de la recerca astronòmica. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

A qué correspon la seqüència RE’ MI’ DO’ DO SOL?

La primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge: El Gravat Flammarion, famosa il·lustració apareguda a L’Atmosphere: Météorologie Populaire (París, 1888) a la seua pàgina 163, i utilitzada en multitud d’ocasions per a representar el descobriment de l’astronomia per l’home. Camille Flammarion, L’Atmosphere: Météorologie Populaire (Paris, 1888), pp. 163. Wikimedia Commons.

Amb un somriure vaig començar la setmana. I el somriure ha continuat mentre van passat els dies.

La primavera s’ha fet més lluminosa  i sembla que els núvols negres s’han esvaït i podem mirar més lluny i respirar millor. El cel sembla més prop i tot. El meu País València torna a reviure de les cendres.

Aquesta setmana estic aclaparat de faena i no he pogut alegrar-me amb tots a la xarxa. Servisca aquest petit apunt com a recordatori d’uns dies històrics.

Imatge: Smiley és un radiotelescopi utilitzat de forma remota per estudiants d’instituts de secundària als EEUU. Foto cortesia de PARI.

Avui, el telescopi espacial Hubble fa 25 anys a l’espai. L’instrument que ha canviat la nostra percepció de l’Univers es llançà a bord del transbordador Discovery, en la missió STS-31, el 24 d’abril de 1990. El dia següent, el 25 d’abril, amb l’ajut del braç robòtic i d’algun passeig espacial, el Hubble va ser desplegat en la seua òrbita definitiva per la tripulació del transbordador.

Avui toca celebrar els 25 anys d’èxits i parlar de la revolució dels coneixements de l’univers que ens ha regalat el telescopi Hubble. I és que el Telescopi Espacial Hubble ha canviat significativament la nostra visió de l’Univers. Alguns dels descobriments més innovadors realitzats en el camp de l’astronomia del segle XX han estat realitzats pel Hubble, la qual cosa ha permès als astrònoms comprendre millor el món en què vivim i investigar encara més entorn dels seus misteris.

Hui parlem del Hubble i dels seus descobriments més importants

Podcast, Ecos del Cosmos, 24 d’abril 2015

Hui celebrem el 25è aniversari del llançament del Telescopi Espacial Hubble i parlem de la seua repercussió en la ciència que ha donat una nova visió de l’univers. En En aquell temps rememorem la figura d’Edwin Hubble, en I a mi què, parlem de l’aplicació de la tecnologia del Hubble en la vida quotidiana. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Més informació:

La web creada per a l’aniversari: Hubble 25 Anniversary.

El lloc web on trobar les seues imatges: Hubble site.

El Hubble Heritage Project website. On s’han triat les millors imatges del telescopi Hubble, s’han millorat i s’han explicat per experts amb la finalitat d’educar i inspirar.

Vídeo: Zoom en la Nebulosa de l’Ull de Gat. ESA, NASA, HEIC, NOT, Digitized Sky Survey 2, G. Bacon and The Hubble Heritage Team (STScI/AURA) and R. Corradi (Isaac Newton Group of Telescopes, Spain)

Avui, el telescopi espacial Hubble fa 25 anys a l’espai. L’instrument que ha canviat la nostra percepció de l’Univers es llançà a l’espai a bord del transbordador Discovery, en la missió STS-31, el 24 d’abril de 1990. El dia següent, el 25 d’abril, amb l’ajut del braç robòtic i d’algun passeig espacial, el Hubble va ser desplegat en la seua òrbita definitiva per la tripulació del transbordador.

El telescopi espacial Hubble és un telescopi robòtic amb un espill de 2,5 metres de diàmetre localitzat en les vores exteriors de l’atmosfera terrestre, en òrbita al voltant de la Terra a uns 500 quilòmetres d’alçada.  El seu període orbital es troba entre 96 i 97 minuts. Concebut des de finals dels anys 70, és un projecte conjunt de la NASA i de l’ESA, l’Agència Espacial Europea.

Des del moment que s’instal·là s’usa d’una forma diferent a la de tots els instruments llançats a l’espai fins aquell moment. Qualsevol investigador de qualsevol país el pot utilitzar de la mateixa manera que pot optar a qualsevol telescopi terrestre. Només ha de fer una petició raonada i un informe tècnic que un comité científic valorarà. I n’hi ha tanta demanda que, actualment, es calcula que només una cinquena part de les peticions d’ús del Hubble són ateses. Això dóna a entendre el gran interés dels astrònoms per tindre accés a objectes celestes només assolibles amb aquest telescopi.

I fins a finals dels anys 90 el Hubble continuà sent innovador i inclús  hi havia un programa de petició de temps per a astrònoms aficionats, però les restriccions de pressupostos i de personal no van permetre la seua continuïtat.

Hermann Oberth, el pare de l’astronàutica alemanya, va veure la necessitat de disposar d’un gran telescopi a l’espai ja l’any 1923. L’astrònom nord-americà Lyman Spitzer va escriure un famós informe l’any 1946 en què discuteix sobre els avantatges de tindre un observatori astronòmic extraterrestre.

L’avantatge de disposar d’un telescopi més enllà de l’atmosfera radica principalment en què, d’aquesta manera, es poden eliminar els efectes de la turbulència atmosfèrica (un malson per als astrònoms), cosa que permet aconseguir la màxima resolució òptica de l’instrument. A més l’atmosfera terrestre absorbeix fortament la radiació electromagnètica en certes longituds d’ona. Especialment en l’infraroig no es pot observar des de terra, ni en la zona de l’ultraviolat. A més a més és impossible fer espectroscòpia en certes bandes a causa de l’absorció de l’atmosfera terrestre.

També cal afegir que els telescopis terrestres es veuen afectats per factors meteorològics, com ara la presència de núvols, o per pols o turbulències i, d’altra banda, la contaminació lumínica ocasionada pels grans assentaments urbans fa que només es puguen situar els grans telescopis en zones molt allunyades. Un observatori com el Hubble que evite tots aquests problemes inherents a l’observació des de terra, ha de ser, per tant, molt preuat.

Problemes inicials

L’any 1990, una vegada va estar el Hubble en òrbita, tot el món esperava les primeres imatges espectaculars dels planetes, de les nebuloses, de les galàxies però aviat s’adonaren que les imatges estaven totes borroses! Que havia passat? 1600 milions de dòlars llençats al fem per a un telescopi miop? Els enginyers de la NASA anaven de bòlit tractant d’esbrinar què havia passat. Finalment s’adonaren que l’espill del telescopi no enfocava bé els objectes i produïa una imatge amb aberració esfèrica. La culpable, l’empresa constructora de l’òptica.

El telescopi espacial havia estat llançat a l’espai amb el seu espill principal tallat perfectament… però amb la forma equivocada. No era un error molt gran, tan sols d’una vint-i-cinquena part del grossor d’un cabell humà. El microdefecte va ser suficient per a fer que el telescopi d’1600 milions de dòlars, fóra miop i ens regalara unes imatges mai no vistes d’un extraordinari univers…….borrós.

Va caldre enviar la primera missió de manteniment del Hubble l’any 1993, per canviar la càmera Wide Field Planetary Camera 1, per la nova Wide Field Planetary  Camera 2 que portava una òptica incorporada per focalitzar bé, una mena d’ulleres. Mireu, abans i després. Amb aquesta càmera es va obtenir, per exemple, la imatge més profunda, la d’objectes més llunyans i més antics (que ve a ser el mateix), el Camp Profund del Hubble.

Tot ha anat bé des d’aleshores. I d’altres missions del transbordador han anat canviant equips obsolets o espatllats.

Però tots aquests problemes inicials ja s’han resolt afortunadament. Avui toca celebrar els 25 anys exitosos a l’espai i parlar de la revolució dels coneixements de l’univers que ens ha regalat el telescopi Hubble. I és que el Telescopi Espacial Hubble ha canviat significativament la nostra visió de l’Univers. Alguns dels descobriments més innovadors realitzats en el camp de l’astronomia del segle XX han estat realitzats pel Hubble, la qual cosa ha permès als astrònoms comprendre millor el món en què vivim i investigar encara més al voltant dels seus misteris.

Fem un ràpid repàs dels descobriments més importants.

Camps profunds

Una de les raons principals per la qual va ser construït el telescopi espacial Hubble fou per a mesurar la grandària i l’edat de l’univers i provar les últimes teories sobre el seu origen.

Un gran resultat relacionat amb aquest objectiu va ser aconseguir les Deep Fields (Camp Profund, Camp ultra profund). Són observacions que Hubble ha anat fent en zones molt petites del cel, on aparentment no hi havia res per observar i que, després de mirar durant molt de temps (dies, fins i tot), han anant apareixent milers de galàxies dèbils que no es coneixien. Això ha estat un resultat sorprenent que ningú no s’esperava. I en alguns d’aquests Camps Profunds s’ha aconseguit veure galàxies que daten de només 500 milions d’anys després del Big Bang. El que ens ensenya aquest descobriment és que si mirem molt de temps amb un telescopi a qualsevol direcció de l’univers trobarem milers i milers de galàxies. Un resultat impressionant.

Amb els Camps Profunds els astrònoms van poder veure amb claredat, per primera vegada, el moment en què les galàxies s’estaven formant. Les imatges d’aquestes galàxies febles donen pistes “fòssils” sobre la forma que va tindre l’univers en un passat molt remot i com va poder haver evolucionat amb el temps.

Expansió accelerada

Amb el Hubble també s’ha aconseguit esbrinar el ritme i la forma en què l’Univers s’expandeix. I resulta que no només s’expandeix, sinó que ho fa de manera accelerada. Durant molts anys els cosmòlegs han estat discutint sobre si l’expansió de l’Univers s’aturaria en algun futur distant o si continuaria eixamplant-se  per sempre. I això depenia de la quantitat de massa que té l’Univers en conjunt i, en conseqüència, de quina és la densitat de l’Univers.

Doncs ara sabem que, per les observacions de supernoves llunyanes dutes a terme amb el Hubble, l’expansió no està disminuint en absolut, sinó que, a causa d’alguna propietat misteriosa de l’espai, denominada energia fosca, l’expansió s’està accelerant. Aquesta conclusió sorprenent és el resultat dels mesuraments combinats en observar supernoves llunyanes amb els millors telescopis del món, inclòs el Hubble.

El descobriment de l’expansió accelerada de l’Univers va permetre que l’any 2011 tres astrònoms, Saul Perlmutter, Adam Riess i Brian Schmidt, obtingueren el Premi Nobel de Física.

Esclats de raigs gamma

Les observacions realitzades amb el telescopi espacial Hubble han aconseguit posar llum a un misteri: els esclats de Raigs Gamma (GRB, en anglés). Són emissions molts curtes d’aquesta radiació tan energètica, només observables des de telescopis amb detectors d’alta energia en òrbita. Són tan curtes que de vegades no s’aconseguia distingir la seua petjada visible des de terra. En ser tan energètics semblava que no estarien associats a estrelles. Avui, en part a causa del Hubble, sabem que aquestes explosions s’originen en altres galàxies, sovint a molt grans distàncies.

Després de les observacions del Hubble de l’atípica supernova SN1998bw i de l’esclat de raigs gamma GRB 980425, semblà plausible una connexió física d’aquests dos esdeveniments. Però altres treballs associen els esclats al xoc i col·lapse d’un sistema binari d’estrelles de neutrons.

Mirant els planetes

El telescopi espacial Hubble ha dedicat també part del seu temps d’observació a investigar els objectes més pròxims com els cossos del Sistema Solar.

Les imatges del Hubble d’alta resolució dels planetes i llunes del nostre Sistema Solar només poden ser superades per les fotos preses per naus espacials que hi han anat, al seu costat. Hubble, fins i tot, té un avantatge sobre aquestes sondes: pot veure aquests objectes de manera regular, per la qual cosa pot observar-los durant períodes molt més llargs que qualsevol sonda que haja passat a prop. El control regular de les superfícies planetàries és vital en l’estudi d’atmosferes i geologia planetàries.

A més Hubble és més versàtil per a l’observació planetària. Pot reaccionar ràpidament a successos inesperats que ocorren en el Sistema Solar. Per exemple, açò ens va permetre veure l’impressionant xoc dels trossos del cometa Shoemaker-Levy 9 en l’atmosfera de Júpiter durant uns quants dies del mes de juliol de 1994. Hubble va seguir els fragments del cometa en el seu últim viatge i va enviar increïbles imatges en alta resolució de les cicatrius de l’impacte.

Hubble també ha observat el planeta Mart, sobretot en les oposicions, Saturn i les seues llunes i, per suposat Plutó i les llunes que l’envolten. I fins i tot ha descobert noves llunes, així com un planeta nan més enllà de Plutó, la qual cosa va conduir a discutir si Plutó és un planeta. I això comportà la rebaixa final de categoria espacial del  cos celeste.

Formació planetària

Han estat molt importants les observacions de Hubble que han servit per confirmar les teories de la formació dels planetes. Abans del llançament del telescopi, s’estava segur que el Sol s’havia format a partir d’una nebulosa de gas i pols, que es comprimí deixant al seu voltant un disc de residus del qual, per acreció, s’anaren formant els planetes. Tot molt bonic, però no es tenien altres exemples. Com saber si la teoria era correcta?

L’alta resolució de la càmera del Hubble va permetre, per primera vegada, observar aquests discos de gas i pols, (en anglés “proplyds” de protoplanetary disks), al voltant d’estrelles acabades de nàixer en la nebulosa d’Orió. Recorde perfectament les imatges dels discos menuts amb un punt roig al centre en una imatge del Hubble de l’any 1995. El descobriment va causar impacte. A partir d’aquell moment es va tindre la certesa que existien segurament altres planetes fora del sistema solar i que es formaven com ho va fer el nostre.

Però Hubble també ha tractat d’observar planetes ja formats fora del Sistema Solar. Així és com l’any 2008, va aconseguir fotografiar per primera vegada un planeta extrasolar en llum visible. I així va ser com vam poder veure el planeta Fomalhaut b, un planeta gegant gasós d’aproximadament tres vegades la massa de Júpiter en òrbita de l’estrella Fomalhaut. Dins del disc de residus que l’envolta, un petit punt brillant va canviant de posició d’any en any.

Però fins i tot, fa ben poc, l’any 2012 Hubble descobrí un nou tipus de planeta extrasolar: un món aquàtic, una espècie de Waterworld extraterrestre, envoltat per una atmosfera densa i humida.

Forats negres supermassius galàctics

Les altes prestacions del telescopi Hubble no només han confirmat l’existència dels forats negres, sinó que amb l’alta resolució de les càmeres de Hubble s’ha demostrat que efectivament els forats negres existeixen i que, a més a més, el centre de totes les galàxies espirals tenen un forat negre supermassiu, un monstre d’uns quants milions de masses solars. De fet, Gargantua, el forat negre de la pel·lícula Interstellar, és un forat negre d’aquest tipus. No s’han inventat res. I això ho sabem ara gràcies a les observacions fetes amb el Hubble.

Però no ho saben tot encara, per sort. El perquè d’aquesta associació, forat negre – galàxia és encara un misteri que caldrà esbrinar. Això té moltes implicacions per a la teoria de formació i evolució de les galàxies.

Lents gravitatòries com a telescopis còsmics

Tothom té assumit en el nostre subconscient que la llum viatja en línia recta. Ho veiem cada dia. Però realment això no és així. Einstein ja va demostrar el 1915, fa 100 anys!, que els objectes massius deformen el teixit de l’espai-temps. Així que quan la llum d’un objecte llunyà passa prop d’una galàxia o d’una estrella, la seua trajectòria es corba cap a ells. Aquest efecte s’anomena lent gravitatòria i s’observa en ben poques ocasions. S’ha de tindre la sort de tindre alineats un objecte llunyà amb una galàxia relativament pròxima. I només la sensibilitat de telescopis com el Hubble les pot estudiar detalladament. De vegades els rajos que vénen en diferents direccions de l’objecte llunyà es dobleguen formant múltiples imatges de la galàxia original. Un exemple recent ha estat veure com una supernova d’una galàxia distant mostrava quatre imatges a causa de la distorsió d’un cúmul de galàxies pròximes.

Matèria fosca

Les observacions amb el Hubble han permés també estudiar la misteriosa matèria fosca. Actualment es creu que unes 3/4 parts de la massa de l’Univers està formada per una matèria que no emet llum, una substància molt diferent de la que composa el món que ens envolta.

La matèria fosca interactua només amb la gravetat, la qual cosa significa que no reflecteix, ni emet, ni tapa la llum de les estrelles. Per això, no es pot observar directament. Ara bé els estudis fets amb el Hubble de com els cúmuls de galàxies dobleguen la llum que passa per ells (les lents gravitatòries de les quals hem parlat abans) permeten deduir on es troba la massa oculta. A partir de les observacions ja s’han fet mapes indicant on està aquesta massa fugissera.

L’enigma de la naturalesa d’aquesta fantasmal matèria encara estem lluny de resoldre’l. Ho comprendrem algun dia? Segur.

Nova visió de l’Univers

Hubble ens ha canviat la nostra visió de l’Univers. Abans de Hubble era com si miràrem el cel amb ulleres brutes. Amb Hubble hem vist el cel directament sense les ulleres, molt més clar i sense impediments. El telescopi espacial és una de les missions científiques més reeixides i duradores de la NASA i de l’ESA. Ha retornat a la Terra centenars de milers d’imatges, llançant llum sobre molts dels grans misteris de l’astronomia. La seua mirada ens ha ajudat a determinar l’edat de l’univers, la identitat dels quàsars i l’existència de l’energia fosca.

I què li passarà finalment a Hubble? Segons el que li queda de combustible sembla que podrà durar fins el 2020 o 2030. Ja s’està preparant un substitut, el telescopi James Webb, amb un nou disseny… però d’això ja en parlarem un altre dia.

Més informació:

La web creada per a l’aniversari: Hubble 25 Anniversary.

El lloc web on trobar les seues imatges: Hubble site.

El Hubble Heritage Project website. On s’han triat les millors imatges del telescopi Hubble, s’han millorat i s’han explicat per experts amb la finalitat d’educar i inspirar.

Imatges:
Foto 1. Hubble observat des d’un transbordador.
Foto 2. Transferència de dades des del Hubble.
Fotos 3. Imatge abans i després de la reparació, 1993
Foto 4. Columnes de gas en la Nebulosa de l’Àguila(M16): Pilars de la Creació. Zona de formació estel·lar. NASA, ESA, STScI, J. Hester and P. Scowen (Arizona State University).
Foto 5. Aquesta imatge d’alta resolució del camp ultra profund del Hubble HUDF inclou galàxies de diferents edats, mides, formes i colors. Les més petites i vermelles, unes 100, són de les més distants i ja existien quan l’univers tenia tot just 800 milions d’anys. NASA/ESA.
Foto 6. Nebulosa del Cranc (M1). Gas en expansió de la supernova 1054.NASA, ESA, J. Hester and A. Loll (Arizona State University).
Foto 7. Imatge en color dels impactes múltiples del cometa P/Shoemaker-Levy 9 en Júpiter. NASA/ESA
Foto 8. Imatge de Mart durant l’oposició del 2001. NASA/ESA
Foto 9. Quatre llunes al voltant de Saturn. NASA, ESA, and the Hubble Heritage Team (STScI/AURA)
Foto 10. Sistemes protoplanetaris en Orió. NASA, ESA and L. Ricci (ESO)
Foto 11. Imatge de Fomalhaut i Fomalhaut b Credit: NASA, ESA, P. Kalas, J. Graham, E. Chiang, E. Kite (University of California, Berkeley), M. Clampin (NASA Goddard Space Flight Center), M. Fitzgerald (Lawrence Livermore National Laboratory), and K. Stapelfeldt and J. Krist (NASA Jet Propulsion Laboratory)
Foto 12. Un disc de pols envolta un fotat negre supermassiu en la galàxia espiral NGC 7052. Roeland P. van der Marel (STScI), Frank C. van den Bosch (Univ. of Washington), and NASA.
Foto 13. Hubble veu com una supernova es separada en quatre imatges per una lent còsmica. NASA, ESA, and S. Rodney (JHU) and the FrontierSN team; T. Treu (UCLA), P. Kelly (UC Berkeley), and the GLASS team; J. Lotz (STScI) and the Frontier Fields team; M. Postman (STScI) and the CLASH team; and Z. Levay (STScI)