Pols d'estels

Avui hem passejat per l’antiga via del tren de la mà de la cronista oficial de Tavernes, Encarna Sansaloni, com a complement de la presentació de divendres passat del llibre “La Vieta: una aproximació al ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia” de Josep V. Bataller, José M. Fernández i Fernando Rodríguez. Hem conegut els diferents elements ferroviaris que encara subsisteixen en el terme de Tavernes i moltes de les històries que van passar-hi en relació a la línia Carcaixent – Dénia al seu traçat per la Valldigna.

El recorregut ha començat en l’entrada del poble venint de Simat, en la caseta del pas a nivell de la carretera, on la guardaagulles passava la cadena quan el tren anava a passar. Prop d’aquest punt es troba la finca del Pator de baix. Quan els senyorets venien de visita, el tren feia una parada no autoritzada ben prop de la casa, abans d’arribar a l’estació de Tavernes.

A continuació, seguint el recorregut de l’antiga via, hem passat pel carrer La Farola, que rep aquest nom de la farola de senyals que hi havia per a regular el pas a l’estació de Tavernes. Com que era via única, si hi havia un altre tren a l’estació, el factor li posava a mà un cristall roig per prohibir l’entrada a un altre tren.

De l’estació no en queda res. En tancar la línia, fins als primers anys 90, l’estació es va utilitzar com a local d’assaig de la banda o dels balls populars. A seu lloc tenim ara l’enorme edifici de la Casa de Cultura. De les fotos que la cronista ens ha ensenyat hem comprovat que els dos plataners que hi ha darrere de la casa són encara els que hi havia a l’andana de l’estació.

Mentre recorríem l’actual Passeig Colon, Encarna ens parlava del Molí Galiana, de la colla que s’encarregava de carregar els camions, de la clínica de D. Miguel Caldentey, de la construcció de les Cases Barates o Grup Salas Pombo en els anys 50 o dels problemes que tenia el cine quan passava el tren mentre feien una pel·lícula.

La via continuava pel costat del camí Vell de Gandia on encara es poden veure la plataforma i alguns talussos i, sobretot, està molt clar el camí actual recte que va entre horts. A l’altura del Tol·lo, els suports de pedra d’un antic pont, encara són ben visibles.

I ja en el pont del riu Vadell, hem pogut veure els fonaments d’un pont que creuava aquest accident natural. Pels suports podem imaginar que el pont del tren havia d’haver estat ben gran i robust.

Finalment, a través d’un camí en trinxera ben recte, i passant per baix de l’autopista hem arribat a la Casa Verda, caseta i habitatge del guardaagulles. La casa fa anys que està tancada i s’hauria de poder utilitzar.

La línia del tren eixia per aquest punt de la Valldigna. Després la via girava cap al sud en direcció a Gandia. L’any 1969 la línia tanca. Quan els gandians aconseguiren que la línia de RENFE s’allargara des de Cullera, se desentengueren totalment de la línia Carcaixent- Dénia. El nou tram Cullera- Gandia aprofità la infraestructura de l’antiga línia a partir del quilòmetre 23. Amb això aconseguien que Tavernes i Oliva deixaren de ser competidores comercials en no tindre transport per tren.

A l’alcalde d’aquell temps, Amado Vila se li va prometre que la línia València- Gandia tindria parada en Borderia, però al final no pressionà prou i l’estació anà a parar a la partida, el lloc on es troba ara.

La línia Carcaixent – Dénia, que feia el trajecte en 3 h 30 min, va anar desmantellant-se. Alguns llauradors compraren la zona de la via que els interessava, d’altres se l’apropiaren directament i l’ajuntament de Tavernes va fer la Casa de la Cultura. Seria interessant que el trajecte fins a Carcaixent es tornara a obrir ara com a línia verda per a ciclistes i caminants.

Fotos i text: La Cotorra de la Vall. Amb permís.

Fa 100 anys els joves europeus es mataven als fronts de França, Itàlia, Centre Europa i Rússia. El segle XX havia començat amb esperança però les tensions entre els blocs de les potències acabarien per esclatar a partir d’aquell matí del 28 de juny de 1914 a Sarajevo.

No en sabia massa del conflicte, de quines van ser les seues causes, com es desenvolupà i com s’acabà. I la lectura de l’extens i documentat assaig La Gran Guerra (1914-1918) de l’historiador Álvaro Lozano m’ha permés satisfer la meua curiositat.

Les causes del conflicte són ben diverses i depenen de cadascun del contendents. Alemanya posseïa un petit però productiu sistema colonial en Àfrica, Xina i Oceania, però no era suficient per a les seues elits aristocràtiques i militars. La superioritat naval britànica li impedia expandir-se més i des de finals del segle XIX els alemanys començaren una carrera armamentística amb la construcció de vaixells cada vegada més grans. Res, però, semblava suficient ja que la Gran Bretanya sempre en construïa d’altres encara més grans i destructors.

França i Alemanya també tenien un conflicte latent des de la humiliació de l’exèrcit francés a la batalla de Sedan el 1870 que va provocar la caiguda de Napoleó III i la pèrdua d’Alsàcia i Lorena.

Va ser, però, l’espurna de l’assassinat de l’hereu de l’Imperi Austrohongarés a Sarajevo a mans d’un radical serbi, el fet que obrí la caixa dels trons. La política d’aliances provocà l’entrada en la guerra de Rússia, aliada de Sèrbia, en ser amenaçada aquesta per Àustria.

L’alt comandament alemany havia previst una guerra ràpida seguint el pla Schlieffen, de no més de tres mesos. El pla consistia a envair la neutral Bèlgica i, amb un gran moviment de pinça, envoltar Paris i guanyar la guerra. Però la feroç i inesperada resistència de l’exercit belga i el gran front de guerra al nord de França, juntament amb la peculiar personalitat dels generals al front, sumant-hi la determinació del governador militar de París de trencar l’ala dreta de l’exèrcit alemany, van obligar l’exèrcit imperial a replegar-se i estabilitzar-se a les zones altes. Es passà en uns mesos d’una guerra d’avançades clàssica a una guerra estàtica, amb les trinxeres, a la qual cap contendent hi estava avesat. Una cosa semblant passà als altres fronts de guerra: a Itàlia o al front oriental,

Durant quatre anys les diverses ofensives dels Aliats i de les Potències Centrals no aconseguiren trencar el front en cap direcció: Verdun, les batalles del Somme, Passchendaele, el desastrós front alpí italià. Milers de soldats foren llançats com a carn de canó contra els filats sense cap consideració. Durant els primers anys de conflicte es podria considerar una guerra moderna però amb tàctiques militars del segle XIX.

Fruit de la industrialització i de les noves tecnologies, en la Gran Guerra s’empraren noves armes, més efectives, més mortíferes. El nou armament utilitzat per generals formats en les guerres colonials i, quasi sempre amb el menyspreu de la vida dels seus subordinats, permetia fer matances en massa. Punts fortificats construïts per defensar les fronteres només enguantaven uns dies davant dels canons de gran calibre enemics. En els fronts feren presència els rudimentaris tancs, usats principalment pels britànics i infravalorats per l’Alt Comandament alemany, els odiats llançaflames, els avions com a bombarder, les armes químiques i en alta mar, els submarins. El balanç de víctimes en cada batalla es comptava sempre en centenars de milers de morts.

Durant gran part del conflicte va ser una guerra estàtica, sense objectius clars per als soldats d’a peu. Per això no és estrany que els darrers anys de la guerra els soldats estigueren desmotivats i que les desercions arribaren alguna vegada al 20% dels efectius. Recordem la pel·lícula Camins de glòria de Stanley Kubrick que en relata uns casos verídics al front occidental i com el comandament francés ho resolgué de la pitjor manera possible.

La guerra del 14 al 18 va ser també una veritable guerra mundial on s’hi implicaren les colònies de les potències bel·ligerants. Àfrica, Orient Mitjà, l’esquadra alemanya de creuers de l’Àsia, la guerra submarina sense restricció contra vaixells de guerra però també contra mercants neutrals.

La guerra a l’Orient Mitjà, tan desconeguda, però tan interessant per comprendre l’actual statu quo en aquella zona, acabà desmembrant l’immens Imperi Otomà, aliat dels alemanys. Aquest escenari de guerra té episodis tan desgraciats com la batalla de Gal·lípoli, tractant de conquerir l’accés al mar Negre, en la qual un cos de voluntaris australians i nova-zelandesos (ANZAC) va destacar i sofrir tant. El fracàs de l’operació obligà a dimitir el primer lord de l’almirallat, Winston Churchill, que retornaria amb força durant la Segona Guerra Mundial. Cal recordar també l’oficial britànic Thomas Edward Lawrence, que durant els seus anys destinat a l’Aràbia va aconseguir agrupar les tribus àrabs per lluitar contra els turcs i per la seua independència, convertint-se en un mite vivent. És en aquesta guerra que els britànics van augmentar el seu imperi colonial amb la conquesta de Palestina, Transjordània i Mesopotàmia, les actuals Síria i Iraq.

La Gran Guerra va afectar també els estats neutrals com ara l’estat espanyol. Davant dels partidaris de la intervenció a favor dels Aliats o de les Potències Centrals s’optà per la neutralitat estricta. El llibre destaca la desconeguda labor humanitària del rei Alfons XIII que muntà tota una oficina per comunicar els presoners amb les seues famílies, enviar paquets als tancats o intercedir per evitar les penes de mort. L’obra també recorda l’allistament de voluntaris catalans en les files franceses que lluitaren en la batalla de Verdun amb el convenciment que el seu sacrifici donaria la legitimitat a Catalunya en el futur concert de les nacions. TV3 en va emetre fa poc el documental “L’estelada de Verdun.”

La revolució soviètica, amb la retirada de Rússia del conflicte, va permetre desviar part de les divisions del front de l’est al front occidental i això va permetre les darreres ofensives de l’exèrcit alemany en la primavera del 1918 que a punt van estar de tombar la victòria de la banda de les potències centrals. Tanmateix, cansat i esgotat, l’exèrcit alemany no va poder resistir l’envestida dels exèrcits aliats, ja amb la col·laboració nord-americana, que a partir de l’estiu del 1918 decantaren la victòria final.

La tancada en fals de la guerra amb la Pau de París i especialment amb el Tractat de Versalles amb l’interés d’humiliar Alemanya, malgrat el desig del president Wilson d’aconseguir una pau permanent amb l’aplicació dels seus 14 punts, va afavorir les ganes de venjança de la dreta alemanya, però també d’Itàlia, que, malgrat ser potència guanyadora, es considerà enganyada per no aconseguir l’expansió territorial cap a la nova Iugoslàvia per la qual havia lluitat. Així que la pau de París no va ser més que una treva en la guerra europea que fomentaria l’aparició del nazisme a Alemanya i el feixisme a Itàlia.

La brutalitat de la guerra viscuda per una classe mitjana i acomodada havia de reflectir-se en l’art i la literatura. Per evadir-se de la guerra alguns escriptors crearen mons fantàstics com féu Hugh Loffting, que, des de les trinxeres, escrivia a la seua filla les primeres descripcions del Doctor Dolittle o bé s’hi inspirarien com ara John R. R. Tolkien, que ens deixà El hòbbit o El Senyor dels Anells, en què el personatge Samwise Gamgee, (Sam) podria considerar-se l’exemple de l’abnegat soldat britànic.

Una bona ressenya del llibre des del punt de vista d’un historiador, pot llegir-se ací: Reseña de La Gran Guerra (1914-1918), de Álvaro Lozano.

Addenda: La popularitat del president Wilson i els seus 14 punts va ser tan gran a Europa que, fins i tot, Tavernes de la Valldigna, un poble llaurador de la Safor amb uns 9000 habitants al final de la Gran Guerra, li va posar el seu nom a la carretera, carrer Wilson, l’actual Avinguda de les Germanies.

Imatges:

1.- Un soldat australià porta un company ferit a un lloc de socors prop de North Beach a la campanya de Gal·lípoli. [AWM H10363]
2.- Portada del llibre.
3.- Noves armes en la Primera Guerra Mundial. AppyBunny.

Bibliografia: La Gran Guerra (1914-1918), Álvaro Lozano. Marcial Pons Historia, 2014. Índex i les primeres pàgines.

Les aurores són els fenòmens celestes observables a simple vista més fascinants que ens ofereix la Natura. Són llums multicolors com a garlandes celestes, tènues rajos o vels que dansen lentament en el cel nocturn. Sovint són llums groc-verdoses en delicats i pàl·lids tons; encara que les tonalitats roges, blaves i violetes a voltes estan presents. Les aurores són assídues dels Pols: l’aurora boreal en el Pol Nord i l’austral en el Sud.

Aquest espectacle de la natura també està relacionat amb el Sol. I com van haver de fer la setmana passada amb l’eclipsi de Sol per culpa del núvols, per a veure en viu i en directe el fenomen del que anem a parlar cal viatjar també molt al nord, a les fredes terres dels samis i dels inuits.

Hui parlarem de les llums del Nord, les aurores boreals

---

Podcast, Ecos del Cosmos, 27 de març 2015

Hui parlem sobre les aurores, com es generen, escoltem els mites dels inuits i sentim com sonen. En la secció de les aplicacions tecnològiques de l’espai, I a mi què, parlem de tècniques espacials aplicades als perfums. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica, El cel a simple vista que ens conta que veurem al cel durant el mes d’abril i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Al final del programa escoltareu el concurs de hui, una tasca detectivesca, a l’estil del “Tiempo es oro” de l’enyorat Constantino Romero, però molt més fàcil.

La primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre oferit per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Contribueix per a aconseguir un tros del Hubble
Informació del concurs Ode to Hubble:

L’Agència Espacial Europea, ESA, i la NASA han organitzat el concurs ‘Ode to Hubble’, per a vídeos curts relacionats amb el llegat del Hubble. L’Observatori Astronòmic de la Universitat de València ha presentat el vídeo ‘Hubble’s Time Machine’, que pot ser votat en Facebook fins a l’1 d’abril (feu like/m’agrada a la part superior del vídeo).

Sembla que primerament cal fer un like/m’agrada a la pàgina de Ode to Hubble, i després, potser, isca una finestra “Fans only”, a la que cal prémer skip o continue, tant hi fa.

Aleshores podrem veure el vídeo fet a l’Observatori. És curt i és molt didàctic. Si us ha agradat, feu un like/m’agrada a la part superior del vídeo. Així haureu votat per portar cap a casa un tros d’una icona de l’exploració espacial.

L’enllaç per a veure’l i votar és:
http://woobox.com/s6ixoc/vote/for/6278869

Imatge: Aurora a la posta de Sol presa el 2 de setembre de 2013 a Stave a l’illa Andoya, Noruega. Wikipedia Commons.

La primavera arriba, i com ja contàrem en un programa l’any passat, li seguirà la Pasqua florida.

Enguany, però, vindran també junts la Lluna i el Sol en un interessant encontre celeste durant les primeres hores del matí del divendres 20 de març de 2015. Un eclipsi de Sol que podrem gaudir tots després de la nit de la cremà. Un espectacle de la natura però que cal mirar de manera segura.

Per saber que mirar i com mirar-lo de manera segura, avui parlem amb l’astrònom aficionat JoanMa Bullón que ens portarà per tot el món a la recerca de la foscor causada per la Lluna.

Hui parlarem dels eclipsis de Sol i de com observar-los

---

Podcast, Ecos del Cosmos, 13 de març 2015

Hui parlem sobre el proper eclipsi de sol del 20 de març de 2015. Entrevistem JoanMa Bullón, caçador d’eclipsis al voltant del món. En la nostra secció En aquell temps, parlem d’eclipsis històrics, com els que veieren els medes en el segle VI aC o el que observà el nostre rei Jaume I. En la secció dedicada a la recerca espacial, I a mi què, l’estudi de l’Alzheimer a l’Estació Espacial Internacional. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Al final del programa s’escolta una cançó. Quin és el seu nom, qui la canta i quina relació té amb l’espai? Donem alguna pista al final del nostre programa.

La primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre oferit per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Informació de l’eclipsi:

Utilitza mètodes segurs d’observació de l’eclipsi. I també pots mirar en aquesta web (secció Precauciones).

Consulta les activitats previstes d’observació popular i retransmissió en directe de l’eclipsi. A partir de la SEA.

Podem destacar les més pròximes:

Observació a Burjassot, Campus de la Universitat. Organitzat per l’Associació Astronomia de la Universitat de València.

Observació a La Malvarrosa, València. Organitzada per l’Associació Valenciana d’Astronomia.

Observació a la Platja Gandia. Organitzada per l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Observació a Barcelona. Organitzat per la Universitat de Barcelona.

Imatge: Animació de l’eclipsi del 20 de març de 2015.

Acaba el curt febrer ventós i nuvolós, cosa que no ha impedit admirar el cel i veure, per exemple, la triple conjunció de Venus, Mart i la Lluna. Ja hem girat full al calendari de paret de la cuina. Un full caigut ens indica que l’any avança i que la primavera s’acosta. El segon full caurà despús demà, en acabar febrer.

Un curtet mes de febrer acaba. Un mes de només 28 dies, el més menut dels mesos de l’any. Una durada que molta gent no acaba d’entendre. Explicar quina és la raó de l’estrany comportament de Febrer ens portarà a l’antiga Roma, i a parlar de la història del calendari, de papes i de la Revolució russa.

Hui parlarem del calendari i de la mesura del temps

---

Podcast, Ecos del Cosmos, 27 de febrer 2015

Hui parlem sobre l’origen del calendari i l’estrany cas del mes de febrer. En la nostra secció I a mi què, parlem també sobre fer exercici a l’espai. I, a més, les nostres seccions habituals El cel a simple vista, Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Ací pots veure una part d’una imatge d’un famós objecte astronòmic. De quin objecte es tracta?

La primera persona que ens envie la resposta correcta rebrà un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge: Julius César, reformador del calendari, tal com es representat en els còmics d’Àsterix.

Fins fa cent any la majoria de la gent no eixia del poble i del seu terme. Com a molt anaven a la Fira de Xàtiva a comprar bestiar o quan es casaven anaven a València en el viatge de noces. Recordeu com en la novel·la de Jules Verne “La volta al món en 80 dies” era un gran progrés que es puguera fer la volta a la Terra en menys de tres mesos!

Aquesta poca mobilitat durant generacions ha condicionat el nostre cervell i, encara que racionalment podem saber la grandària de la Terra, des d’una perspectiva humana no intuïm la immensa grandària del nostre planeta.

¿I que podem dir del sistema solar i del cosmos? La nostra ment no està preparada per a les grandíssimes distàncies del nostre univers. Hui parlarem d’això: les dimensions del sistema solar, de la Via Làctia o de l’Univers o, més curt, la Terra com un pèsol.

---

Podcast, Ecos del Cosmos, 13 de febrer 2015

Hui parlem sobre les dimensions de l’Univers. En la nostra secció I a mi què, parlem també sobre els braços robòtics de l’Estació Espacial Internacional. I, a més, les nostres seccions habituals En aquell temps, Actualitat astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Per al programa de hui, la pregunta és:

Quina sonda espacial va haver d’emetre els sons que s’escolten al final del programa en un moment donat però mai va aconseguir fer-ho, i per què?

Imatge: Grandàries dels planetes i el Sol a escala. De Solar System to scale from IFLS

De menut no veus el perill ni el coneixes. Per això els més inconscients dels amics animaven els altres a batre’s a pedrades contra aquells estranys xiquets  de l’altra banda del riu. Jo, més tímid i pacífic, no vaig participar mai d’aquells atacs però l’expressió se’m va quedar gravada al cervell.

I ara Fer Harca torna a aparéixer en la meua vida en forma de llibre d’història, de recull de xicotets articles d’història medieval de la mà de tres joves historiadors  que expliquen la història d’una altra manera, més planera, més divulgativa, i, molt important per als llecs, sense notes a peu de pàgina.

Aficionat des de sempre a la història del món, però sobretot a la nostra història pròpia, la dels valencians dins d’aqueixa Corona d’Aragó tan oblidada, he passat de tindre a la mà històries dinàstiques, amb totes les decisions polítiques i militars dels nostres reis, amb els encerts i desencerts, fàcils de detectar des de 600 anys en el futur, a durs però necessaris estudis econòmics de consells municipals i Generalitat fins a arribar al llibre Fer Harca, de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache que tinc entre mans, un compendi de petites històries de la vida quotidiana de la gent del Regne de València medieval.

Aquesta època va ser la que ens va configurar com a poble i ens va donar conciència de ser poble, com tan bé conta Vicent Baydal a “Els valencians, des de quan són valencians?”, un temps que va ser viscut per gent normal que vivia en un país normal sota els Furs del Regne i que els defensaven sempre que calia.

La societat valenciana tenia, és clar, les seues peculiaritats com, per exemple, ser, en aquells anys, el nucli central del cultiu de l’arròs a Europa. Com diu Ferran Esquilache, “En l’època medieval el cultiu de l’arròs és pràcticament una exclusivitat valenciana en tot l’Occident europeu”. Però no només l’arròs, el vi n’era també un referent, donada la mala fama que tenia beure aigua, ja a través d’ella es transmetien un grapat de malalties mortals i també era realment “el país de l’olivera” com han popularitzat Obrint Pas, amb un cultiu que es remonta als fenicis, passant per romans i musulmans.

Però també era un país amb dues llengües separades, el català vingut del nord, llengua dels colonitzadors i l’algarabia (àrab) que parlava la comunitat musulmana, que com demostra Vicent Baydal eren “arabòfons persistents”.

Però on sembla més divertit és en el morbo del capítol dedicat a la “Pobla de les Fembres Pecadrius”, conjunt de bordells situats cap a la zona de l’actual barri del Carme, que arribà a tindre 676 dones dedicades al plaer carnal, la majoria d’elles castellanes (53%). En una societat monolingüe com la valenciana medieval segur que serien considerades ben exòtiques.

Però caldria destacar l’estudi dedicat a la banya de l’unicorn, un ésser mític considerat real sense que ningú l’hagués realment vist i la  qual s’atribuïa un poder terapèutic espectacular. Sobta veure tot un hereu de la corona com Joan el Caçador, fill de Pere el Cerimoniós, fent experiments amb la banya màgica i les conclusions que en trau. Una superstició que, malgrat els avenços de la medicina, encara perdura en ple segle XXI amb la caça il·legal d’un altre unicorn, aquest ben real, com és el rinoceront.

Regaleu i regaleu-vos Fer Harca. Un bon regal per als amants de la història. Llegint-lo i sabreu qui era realment Vinatea, l’origen del barri de Russafa, la trajectòria vital de molts pobles abandonats i la història interessant i sempre oblidada dels musulmans que visqueren en aquesta part de l’Andalus.

Juli Capilla en parlà extensament fa uns dies al suplement cultural “Posdata” de Levante, La meravellosa història de la València medieval.

Dades del llibre: Fer Harca. Històries medievals valencianes, Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache: pròleg d’Enric Guinot, Drassana, col·lecció “Odissea”, 1, 2014, 109 pàgs.

“Així van transcórrer més de catorze segles, des d’Anníbal fins a Jaume I, i així van fer el país que havía de ser el meu, passant tots per davant de ma casa: Déu sia lloat, que em concedí una infantesa en aquest lloc.“Sempre s’ha dit que el lloc on has passat la infantesa és on es troben de veritat les teues arrels com a persona, les teues primeres lliçons de vida, els teus primers relacions amb la família i el amics d’escola. En aquest sentit El tramvia groc, de Joan Francesc Mira, és una crònica de sentiments, dels records del paradís perdut de la infantesa. Una infantesa que trancorregué en la primera dècada de la postguerra, un paisatge gris i una societat vençuda que l’autor recorda perfectament. El xiquet Joan Francesc no va patir les fortes restriccions de l’època, donat que pertanyia al que ara anomenaríem classe mitjana baixa, però recorda la fam que passaven els veïns i els companys d’escola.

El barri de la Torre on nasqué i passà el seus primers anys era un barri humil a l’extraradi de la ciutat. Un tramvia groc destartalat els unia al centre de la ciutat i a les poblacions de l’Horta Sud.

En El tramvia groc Mira ens conta la vida quotidiana, els seus records personals, les olors, els sentiments. Jo, que vaig viure la infantesa en els 60 i els 70, també he viscut, en les seues etapes finals, algunes de les sensacions, com aquella d’anar a comprar la llet a la lleteria i menjar-me després la nata:

Després a casa, la mare bullia immediatament la llet i jo, que havia anat a comprar-la, tenia el privilegi de menjar-me’n tota o part de la nata que surava en la superfície, adobada amb una cullerada de sucre.

O com narra tot els oficis que anaven a sa casa i que ara han desaparegut, mostra dels canvis que es van produir a la societat en només 20 anys, just el període de la seua infantesa.

Al llarg de les dues dècades centrals dels segle XX, entre 1940 i 1960, que són els anys de la meua infantesa, adolescència i primera joventut (els primers vint de la meua vida) en la major part d’Europa es completa definitivament el trànsit d’una civilització encara amb molts components gairebé medievals (“una existència de bèsties de camps”) a allò que en podríem dir la modernitat consumada o contemporaneïtat.

Però el llibre no és només un llibre de records sinó també és un retrat de la societat valenciana dels 40 i 50, d’una societat vençuda però valenta i lluitadora, amb ganes d’eixir endavant. Una ciutat de València que encara tenia horta cultivada i parlava majoritàriament en valencià.

El tramvia groc és un llibre, per tant, que no s’ha de deixar passar, per als que visquérem la dictadura i per als joves perquè coneguen la misèria quotidiana d’aquella època.

Google Earth i Street View ens permet visitar el lloc on hi hagué la casa de Joan Francesc Mira (Av. Reial de Madrid, 431, València), ja enderrocada i que ara ocupa un taller de camions (dreta), just al costat de la fusteria de Paco Soria i enfront del magatzem d’Obres Públiques (esquerra).

Sinopsi:

Avui dia de vaga general en contra de les retallades i la destrucció de l’estat del benestar estaria bé recordar que les vagues generals no són un invent del segle XIX i de la lluita de classes sinó que a l’antiguitat ja en podem trobar exemples i per causes molt semblants a les actuals. De vegades sembla que la humanitat no ha avançat gens.Roma feia pocs anys que havia enderrocat la monarquia del Tarquins i havia proclamat la República. La societat estava dividida entre els patricis, els nobles, descendents dels primers fundadors de Roma, els pares fundadors (d’ací el nom de patricis) i els plebeus, artesans i agricultors, fonamentalment.

La principal institució era el Senat al qual només podien accedir els patricis i al qual s’accedia per mèrits militars o per haver passat per alguns dels càrrecs electius (Questor, Edil, Tribú…). El govern executiu va estar sempre exercit per una parella de Cònsols, elegits per un any, i les seues decisions sempre havien de ser consensuades, ja que es podien vetar entre ells.

Els pebleus, per contra, no estaven representats per ningú. En una època en què no hi havia documents escrits els seus plets es resolien amb advocats defensors, patricis per suposat, que recordaven les lleis de memòria amb errors probables o intencionats.

Però el més greu de tot era el problema dels deutes, com també passa ara. Un plebeu que demanava  diners a un creditor esdevenia el seu esclau fins que es pagara el deubte o per sempre si no el podia pagar (Contracte Nexum). El creditor podia fer el que volguera d’ells, vendre’l com a esclau o fins i tot matar-lo.

Aquests fets causaven un gran neguit entre les classes populars que no tenien cap dret, però sí totes les obligacions, com ara pagar els impostos i sobretot formar part de l’exèrcit.

L’any 495 aC, amb l’exèrcit dels volcs marxant cap a la ciutat de Roma, els ànims s’escalfaren. Els plebeus es presentaren davant del Senat, ple de patricis, els seus creditors, i exigiren reformes. Un dels cònsols Appi Claudi Sabí Regil·lense I volgué acabar ràpidament per les armes la revolta, mentre que l’altre cònsol Publi Servili Prisc Estructe va negociar amb els plebeus i els va acceptar les seues reinvindicacions:

“…. Cap ciutadà romà podrà ser encadenat o empresonat, per tal d’impedir que introduïsca el seu nom a la llista d’inscripció de cònsols, ningú pot posseir o vendre els actius d’un soldat en guerra, o retenir els seus fills i els seus néts. ”
(Titus Livi, Ab Urbs Coronado, II, 24.)

Els plebeus acceptaren i es formà l’exèrcit per lluitar contra els volscs. Aquests van ser derrotats i, a més, es conquistà la ciutat de Suessa Pometia.

En tornar a Roma, de la promesa, el Senat no en volgué saber res i els cònsols no es posaven d’acord per fer-la complir. Així que acabà el seu mandat sense resoldre’s.

Més guerres, més exèrcits, més protestes però la cosa no es resolia. Finalment els plebeus s’afartaren i fugiren tots de Roma, al Sacer Mons, turó a uns 5 km de Roma mes enllà de l’Annio, a la dreta de la via Nomentana.  Com a soldats que eren fortificaren el campament i s’hi estigueren uns quants mesos. Mentrestrant a Roma cap feina de plebeus no es feia amb el desconcert dels patricis que veien amenaçat el seu estatus de vida.

El Senat no va tindre més remei que negociar amb els vaguistes. Envià a Menènius Agripa, home de gran dialèctica i ben vist per la gent. Segons la tradició, recordada per Tito Livi, Agripa va ser capaç de convèncer els secessionistes per tornar a la ciutat, amb la famosa faula de les extremitats i l’estómac.

“Un dia, els va dir, tots els membres del cos humà es revoltaren contra l’estómac; es queixaven que ell estiguera al mig d’ell sense contribuir al servei del cos, mentre que ells suportaven tot el dolor i la fatiga per donar-li aliments. L’estómac es va riure de la seua bogeria, que els impedia d’entendre que, si ell rebia tot l’aliment, era per reenviar-lo i distribuir-lo a cadascun d’ells. Romans, afegí, és el mateix del Senat respecte a vosaltres. Els assumptes que preparen, que digereixen, per dir-ho d’alguna manera, en les seues deliberacions, per tal de regular l’activitat econòmica, vos aporten i distribueixen a tots vosaltres el que us és útil i necessari.” (Vides paralel·les de Plutarc).

El conflicte va ser resolt amb el següent acord:

1. no es perdrà la llibertat per l’impagament de deutes.
2. s’accepten com a magistrats ordinaris dos tribuns de la plebs (tribuni plebis) amb dret de veto a qualsevol actuació del Senat, o dels altres magistrats, que perjudique a la plebs, i amb capacitat d’assistir legalment a qualsevol plebeu en dificultats.
3. s’accepta la legalitat d’una assemblea exclusivament plebea concilium plebis.

Les vagues han servit per aconseguir millores per a la classe popular al llarg de la història, com veieu, des dels principis de la República Romana. El mateix Montesquieu diu:

“Jo dic que els qui condemnen els tumults entre els nobles i la plebs ataquen el que fou la causa principal de la llibertat de Roma, i que es fixen més en els sorolls i crits que naixien d’aquests tumults que en els bons efectes que van produir. En tota República hi ha dos esperits contraposats, el dels grans i el del poble, i totes les lleis que es fan en pro de la llibertat neixen de la desunió de tots dos” (Discursos sobre la Primera Dècada de Titus Livi)

Imatge: La Secessió del poble al Mons Sacer, B. Barloccini, 1849

Fonts: La història de Roma, Indro Montanelli, Labutxaca i Viquipèdia.

Avui hagués complit 100 anys. Però Alan Turing, (23 de juny de 1912 – 7 de juny de 1954), el matemàtic genial que obri nous camins inexplorats en moltes branques de la ciència, va morir amb només 41 anys. Havia contribuït al desenvolupament teòric de la informàtica i de la inteligència artificial i participat en la construcció dels primers ordinadors, va fer una contribució fonamental en l’esforç de la guerra amb el desencriptatge dels missatges de la Marina nazi, d’aquella famosa màquina Enigma, i, fins i tot, els últims anys de la seua vida va fer aportacions fascinants a la biologia.

Tanmateix la seua condició declarada d’homosexual, en una Anglaterra conservadora assetjada primer per la barbàrie nazi i després esporuguida per l’amenaça soviètica, el va portar davant d’un tribunal que l’obligà a hormonar-se. Sembla que morí per menjar-se una poma amb cianur.

El primer ministre britànic Gordon Brown va admetre l’any 2009 que la seua contribució a la història de la Segona Guerra Mundial va ser fonamental.

I va afegir:
«El deute de gratitud que tenim amb ell fa que siga més horrible encara la inhumana manera en què va ser tractat. […] En nom del govern britànic, i de tots aquells que viuen en llibertat gràcies a la feina de l’Alan, estic orgullós de dir: ho sentim, mereixies alguna cosa molt millor.»

El Centre de Cultura Contemporània, Octubre, a València, li va dedicar un cicle de conferències (*)la primavera passada, mentre que avui, per tota la xarxa, corre tot un seguit d’homenatges.

Google, seguint la seua tradició de celebració d’efemèrides, ha canviat el seu logo per un dia per un divertit joc informàtic.

La revisió del seu cas, a la vista de la criminologia moderna, qüestiona la causa de la mort i apunta, més bé, a una causa accidental.

La BBC, en l’aniversari de la seua mort, en parla en Alan Turing: Inquest’s suicide verdict ‘not supportable’. Us pose un resum de l’article traduït lliurement al català.

---

El professor expert en Alan Turing, Jack Copeland, dubta de l’evidència presentada en la investigació de la seua mort el 1954. Creu, més bé, que l’explicació alternativa de la mare de Turing és igualment probable.

Turing tenia cianur a casa per a realitzar experiments químics en una petita cambra. Havia estat fent electrólisi i galvanització de culleres amb or, un procés que requereix cianur de potassi. Turing també havia mostrat sempre una inclinació experimental, i aquestes activitats no eren inusuals per a ell.

En una ocasió, un experiment havia causat greus xocs elèctrics.

I, a més, se sap que tastava els productes químics per identificar-los.

Potser havia posat accidentalment la poma en un bassal de cianur.

O potser, més probablement, havia inhalat accidentalment els vapors de cianur del líquid bombollejant.

El professot Copeland assenyala que l’habitació tenia una “forta olor” de cianur després de la mort de Turing, que la inhalació condueix a una mort més lenta que la ingestió, i que la distribució del verí en els òrgans de Turing era més coherent amb la inhalació de que amb la ingestió.

Jack Copeland afirma que una mort accidental és certament consistent amb totes les circumstàncies conegudes en l’actualitat.

El problema, es queixa, és que la investigació es va dur a terme tan malament que fins i tot l’assassinat no pot ser descartat. Un “veredicte obert” seria la seua posició preferida.

Res d’això excusa el tractament de Turing durant els seus últims anys, diu el professor Copeland.

“Turing va ser perseguit“, va dir a la BBC, i va afegir: “No obstant això, es va mantenir alegre i divertit.”

“Potser hauríem simplement encongir-nos d’espatlles, i centrar-nos en la vida de Turing i el seu treball extraordinari“.

Hi ha persones amb una vida tan lliurada a un ideal científic que ho sacrifiquen tot per aconseguir el seu objectiu. Els astrònoms són, moltes vegades, d’aquesta mena de persones, car són capaços de viatjar a l’altra banda del món per veure un eclipsi de Sol o bé un trànsit de Venus i, de vegades, poden tindre èxit, però ben sovint els seus anhels es veuen frustrats.El cas de l’astrònom francés Guillaume Joseph Hyacinthe Jean-Baptiste Le Gentil de la Galaisière (12 setembre, 1725 – 22 d’octubre, 1792), conegut per Le Gentil, és un d’aquests casos. La seua trajectòria vital és particularment extraordinària.

Ja vaig contar com, al segle XVII, Edmund Halley determinà que amb l’observació acurada dels temps de contacte del disc venusià amb el disc solar durant un trànsit, com el del passat 6 de juny, es podia calcular de manera molt exacta la distància Terra-Sol i a partir d’ací la distància a tots els planetes del Sistema Solar.

És per això que, per al trànsit del 6 de juny de 1761, les diverses potències d’aleshores, van enviar més d’un centenar d’observadors arreu del món per obtenir aquestes precioses dades i, així, ser reconegudes també com a potències científiques. Aquell va ser el primer projecte global astronòmic i per això s’ha anomenat, de vegades, el Projecte Apollo del XVIII.

L’astrònom Le Gentil, membre de l’Acadèmia de Ciències de París, va ser enviat  a l’Índia per observar el trànsit. Pondicherry, a la costa sud-oriental de l’Índia, era llavors una colònia francesa i un bon lloc d’observació. Home prudent com era, va eixir de la capital francesa el 26 de març de 1760, quinze mesos abans de l’observació, per tindre temps d’anar-hi sense problemes.

El viatge per mar va ser plàcid i arribà a l’illa Maurici (aleshores Îlle de France) el 10 de juliol. Allí s’assabentà que França i Gran Bretanya estaven en guerra i cap vaixell no va voler-lo portar més endavant. Per consegüent, hi restà uns quants mesos, tot esperant noves directrius, fins que una ordre expressa i urgent de París, de mitjan febrer del 1761, manà lliurar una nau a La Gentil per portar-lo a Pondicherry. Així doncs, pogué embarcar en la fragata La Sylphide amb la previsó d’arribar a destinació, com a molt, a mitjan maig.

La nau vagarejà durant cinc setmanes per l’oceà índic, amb calmes i vents del monsó, fins que ja prop de Mahé, a la costa oriental de l’Índia, el 24 de maig s’assabentà que Mahé i Pondicherry havien caigut en mans britàniques i, per tant, no eren llocs segurs per a l’expedició francesa. Aleshores el capità de La Sylphide decidí tornar cap a l’illa Maurici però el savi francés no va ser a temps per veure el trànsit des de terra ferma. Així que el 6 de juny, un dia radiant al bell mig de l’Índic per a més desesperació de Le Gentil, aquest pogué observar com Venus passava per davant del Sol. Tanmateix no pogué fer cap mesura útil per la inestabilitat del punt d’observació.

Fou aleshores quan determinà el destí de la seua vida. Després de totes les seues vicissituds resolgué quedar-se fins el pròxim pas de Venus per davant del Sol per tal de mesurar els tan interessants temps de pas. Calia esperar-se 8 anys més, fins el 3 de juny de 1769, però l’objectiu s’ho valia.

Durant aquesta llarga estada acumulà un immens tresor d’observacions astronòmiques, físiques i polítiques que més endavant recopilaria en diverses Memòries i que li donarien faena per la resta de la seua vida. Viatjà per tot l’Índic, l’Índia, Filipines, Madagascar, i en tots el llocs es relacionà amb els seus habitants per conéixer els seus costums, la seua astronomia i la seua llengua. Arribà a aprendre 8 llengües d’aquelles contrades. A través d’ell es conegué a Europa el zodíac dels indis amb 27 constel·lacions i l’astronomia dels bramans. Fins i tot arribà a fer-se deixeble d’un d’ells i a calcular eclipsis amb les seues tècniques.

Ja prop de la data del trànsit esbrinà que la millor opció era observar el fenomen des de Manila, a les Filipines i allí es desplaçà el mes d’agost de 1766. Però una ordre expressa de París l’obligà a tornar a l’Índia. Una llàstima, ara que havia descobert la bondat del clima filipí i els seus cels tan clars, i que calculava que allí l’èxit de l’observació estava assegurat.

Elegí tornar a Pondicherry, que havia estat restituida a França l’any anterior en compliment del Tractat de París (1763). Hi arribà el març de 1768, més d’un any abans del trànsit. Amb tant de temps per endavant, fins i tot es féu construir un observatori amb totes les comoditats i, finalment, tot estava llest el dia 3 de juny de 1769…

El bon oratge que havien tingut durant tot el mes de maig i principi de juny canvià totalment la matinada del dia 3. S’alcà un fort vent, els núvols cobriren el cel durant totes les hores del trànsit de Venus i no s’escamparen fins passada una mitja hora en què tornà a haver-hi cel ras.

Els anglesos que es trobaven a la mateixa costa, a Madràs, actualment Chennai, tampoc pogueren observar res de res.

Mentrestant a Manila, dos amics i col·laboradors de Le Gentil, que ell havia format per a l’observació, mesuraren sense problemes els temps de contacte de Venus amb el Sol, ja que allí, com havia predit l’astrònom francés, féu un dia magnífic.

Le Gentil, deprimit sens dubte per aquest segon fracàs i sense poder esperar un segle per al següent trànsit, emmalaltí durant uns mesos i, per aquest motiu no pogué partir cap a França fins la primavera següent. Però, sense estar totalment guarit, hagué de desembarcar a l’Illa Maurici, per restablir-se.

El 19 de novembre de 1770, finalment, embarcà envers França. Però les seues desgràcies no acabaren llavors, ja que una tempesta trencà el timó de la nau i hagueren de tornar a l’illa. No hi va haver manera de trobar un navili escaient fins que, a finals de març de 1771, una fragata espanyola que passava per allí el recollí i el deixà a Cadis l’1 d’agost de 1771. Per fi a Europa, el final de les seues penúries?

Cansat de viatges per mar, preferí fer la resta del trajecte per terra. Més incòmode però més segur, degué pensar. Finalment arribà a Coutances, la seua ciutat a Normandia, 11 anys i mig després d’haver-la deixada.

Si encara no havia sofert prou adversitats, hagué d’enfrontar-se als seus familiars, els quals, dos anys després del trànsit i sense notícies d’ell, pensaven que havia mort per aquelles terres. Les notícies de tots els observadors de Venus ja havien arribat a França llevat de les d’ell. Per tant, els heureus no havien esperat més i s’havien repartit l’herència. El procurador dels seus béns, a més, reclamà els honoraris d’aquests anys. El tribunal donà la raó als hereus i al procurador i encara hagué de pagar les costes del judici.

Desenganyat de la vida i de la justícia francesa arribà a París on s’hi establí al seu Observatori. També a l’Acadèmia de Ciències de París, com la seua familia, havien dubtat de la seua tornada i ja havien donat la seua plaça a una altre savi. Tanmateix la cordura s’imposà i acabaren reconeixent-li el rang i els honors. Des de llavors es dedicà a redactar les seues Memòries dels viatges amb tot de dades astronòmiques i geogràfiques.

Ja amb 46 anys, es casà amb una jove de Coutances, amiga de la família. Amb la seua dona tingué una filla a qui crià i educà ell mateix i visqué de manera tranquil·la 21 anys més. Morí el 22 d’octubre de 1792, amb 67 anys, en plena Revolució i, d’aquesta manera, s’estalvià veure la destrucció de l’Acadèmia de Ciències (dissolta el 8 d’agost de 1793) a la qual ell tant havia aportat.

Nota: L’extraordinària història de Le Gentil ha frapat multitud de generacions d’astrònoms i està escrita en molts llibres. Jo m’he basat en l’obra: Éloge de M. Le Gentil, membre de l’Académie royale des sciences de Paris, par J.-D. Cassini, de 1810 i que es pot consultar en línia des de la Biblioteca Nacional de França.

La tragèdia del Titànic fa 100 anys. Un segle ja des que el vaixell insubmergible, segons es deia a l’època, va xocar amb un iceberg i, poques hores després, s’enfonsà junt amb més de 1500 persones a les gèlides aigües de l’Atlàntic Nord.

Un fet que va colpir tant els seus coetanis com les generacions posteriors i que, des de fa un segle, ha estat sempre ben present en la memòria col·lectiva per recordar-nos que hem de ser humils enfront de la natura. La tragèdia del Titànic ha esdevingut una icona de la inutilitat de la prepotència d’una societat i una advertència per a la supèrbia humana. El cinema ha mantingut ben viu el seu record, des d’aquella versió dels anys cinquanta, Titànic (1953), de Jean Negulesco, amb Robert Wagner i Barbara Stanwyck fins a la més recent de Titànic (1997) de James Cameron amb Leonardo DiCaprio i Kate Winslet.

De presumptes culpables de l’enfonsament d’aquell vaixell de la companyia White Star, se n’ha fet una llista ben extensa al llarg d’aquest segle. S’ha fet esment dels errors del capità, del disseny de la nau, de l’acer defectuós del buc, etc., però fins ara no s’havia parlat del principal sospitós de la tragèdia. Un responsable que, sense consciència, ens acompanya des de sempre i enllumena les nits: la Lluna.

La Lluna és la causant de les marees que cada 12 hores i mitja fan pujar la mar unes desenes de metres a l’oceà Atlàntic. La marea és una conseqüència de la Llei de Gravitació Universal, com va explicar Isaac Newton: la Terra atrau la Lluna i la manté en òrbita al seu voltant però, atès que la llei és universal, també descriu com la Lluna atrau la Terra. I aquesta es deforma, ja que els punts terrestres situats més prop del nostre satèl·lit i els més allunyats no són atrets amb la mateixa intensitat. Les plataformes continentals s’eleven prop d’un metre mentre que les zones més deformables, com ara les masses oceàniques, ho fan fins a 15 metres. En les àrees terrestres alineades amb la Lluna es produirà marea alta mentre que en les situades perpendicularment la marea serà baixa.

Però el Sol també exerceix una atracció sobre el nostre planeta, encara que la seua força és menor a causa de la seua gran distància. Les forces de marea causades per la nostra estrella són 2,2 vegades menors que les que produeix la Lluna. Quan la Lluna es troba en quart creixent o minvant, vist des la Terra l’angle format entre la Lluna i el Sol és de 90º i les marees altes són molt dèbils. Són les anomenades marees mortes, ja que les atraccions gravitatòries dels dos cossos sobre la massa líquida de la Terra es contraresten en part. Ara bé, en els moments de lluna plena i nova, amb la Terra alineada amb la Lluna i el Sol, l’atracció gravitatòria dels dos se sumen i la marea alta ix reforçada. És el que s’anomena una marea viva. Són les més intenses i amb un nivell del mar molt més elevat.

Però aquestes influències del Sol i de la Lluna són variables a causa de la forma de les seues òrbites. Com determinà l’astrònom alemany Kepler el 1609, l’òrbita de la Lluna és lleugerament allargada amb forma d’el·lipse i, per tant, n’hi haurà punts en què el nostre satèl·lit es troba més prop i d’altres en què es troba més lluny. La diferència entre les dues distàncies arriba a ser d’uns 50.000 km. Quan la Lluna es troba en el seu punt més pròxim a la Terra, el perigeu, l’atracció gravitatòria augmenta i la marea ix reforçada. Però si, a més a més, tenim lluna plena o nova i, per tant, amb el Sol alineat amb la Terra i la Lluna, la marea viva pot ser espectacular. Això ocorre cada 7,5 lunacions i si, llavors, es produeix una tempesta prop de la costa, els danys en les instal·lacions portuàries poden ser considerables.

Però no hem d’oblidar que l’òrbita de la Terra també és el·líptica. Cada 3 o 4 de gener, depenent de l’any, la distància al Sol és mínima. La Terra es troba, llavors, en el periheli. I aquest fet fa incrementar la importància de la marea.

La suma d’aquests dos efectes produïts simultàniament —màximes aproximacions de la Lluna i del Sol en les seues òrbites—, justament en moments de lluna plena o nova, generen unes marees realment espectaculars que, per sort, són molt poc freqüents. Sembla que, segons ha determinat un equip de científics nord-americans, la coincidència d’aquests fenòmens ocorre només cada 1400 anys.

Els astrònoms Donald Olson i Russell Doescher, de la Texas State University-San Marcos, pensen que el nostre satèl·lit va ser el principal culpable de l’enfonsament del vaixell Titànic. Juntament amb Roger Sinnott, editor i principal col·laborador de la revista Sky & Telescope, acaben de publicar les seues troballes en el número del mes d’abril i en l’article aporten claredat sobre les causes del que passà aquella nit del 14 d’abril de 1912.

Per a entendre-ho, cal retrocedir uns tres mesos abans del desastre. La nit del 4 de gener de 1912, amb el Sol en la seua màxima aproximació, els habitants de Belfast admiraven l’imponent vaixell Titànic ancorat al port, pocs dies abans dels viatges de prova i del seu viatge inaugural travessant l’Atlàntic Nord, mentre una gran i bella lluna plena lluïa al cel irlandès. La Lluna, grandiosa, es trobava en aquell moment, just en el perigeu, més a prop de la Terra del que és normal. Una coincidència còsmica insòlita que poques setmanes després seria el principal antecedent del desastre marítim. Una marea viva inusualment alta s’estava notant a tot l’Atlàntic.

Els icebergs, produïts pel gels de les glaceres groenlandeses que arriben al mar, com la glacera Jakosnavn situada a l’oest de Groenlàndia, poden fer fins a un quilòmetre d’altura. Normalment triguen anys a arribar a l’Atlàntic Nord, ja que, per la seua grandària, es queden sovint encallats en tocar el fons marí als fiords de la costa del Labrador i Terranova i, fins que es desfan suficientment per reflotar, no poden seguir camí cap al sud.

Tanmateix, aquells primers dies de gener de 1912 la gran marea alta causada per l’alineament lunisolar i les màximes aproximacions dels dos astres, van desencallar molts dels icebergs enganxats al fons, els va reflotar i els va permetre continuar cap a mar oberta. Aquesta sembla que va ser la causa de la gran proliferació de muntanyes de gel en la ruta inaugural del Titànic.

I, si el més segur per al vaixell haguera estat seguir una ruta còmoda baixant de latitud, les presses per arribar a Nova York, batent un record de velocitat, van desencadenar l’inevitable: l’encontre amb una muntanya de gel, la pèrdua del vaixell més gran del món i la mort de 1514 dels seus passatgers.

Un coincidència nefasta per al Titànic. Podríem dir que la Lluna i el Sol es van posicionar just per recordar-nos que el menyspreu als avisos de la natura es paga. Però encara no hem après la lliçó. Un segle després del naufragi del Titànic, i amb molt més coneixement sobre el fet natural, l’ésser humà encara no transita per les sendes correctes. Encara és capaç de construir en rambles o ben a la vora de la costa, en zones sísmiques sense protecció o jugant amb l’energia nuclear en centrals atòmiques impossibles d’assegurar contra desastres naturals.

Hauríem d’equilibrar en saviesa les consecucions admirables del coneixement en la ciència i la tècnica. I saber que, a més de conèixer i crear, cal comprendre que les creacions humanes, per molt titàniques que siguen, no poden desafiar les forces insuperables de la natura.

Enric Marco, Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València.

Cent anys després, el desastre del Titànic troba nous culpables, El Punt Avui, 1 de maig de 2012.

Foto: El Titànic eixint del port de Belfast el 2 d’abril de 1912. Wikimedia Commons.

Es feia de nit al camp de batalla. Des del castell que domina la ciutat, s’havien pogut veure durant tot el dia els enfrontaments dels destacaments aliats i borbònics. Ara jeien mortes o ferides a les afores de la ciutat vora 9000 persones, 3000 fidels a la monarquia hispànica regnant i 6000 a l’Arxiduc Carles, rei Carles III de Catalunya i València.

Era una nit sense lluna, les constel·lacions anaven apareixent i uns planetes destacaven sobre tot al cel manxec. Prop de l’horitzó, podien veure brillar Saturn, prop d’Aldebaran a Taure. Més amunt Mart en Geminis i ja, ben alt, Júpiter en Leo, prop de Regulus. Una bona nit per observar el cel. Llàstima que els ferits i presoners no estaven en condicions d’admirar la bellesa de la natura. La porta d’accés al Regne de València estava oberta i Xàtiva, ben aviat, pagaria ben cara la seua rebel·lia.

25 d’abril de 2012, 305 anys de renadiu….

Foto: Cel d’Almansa el 25 d’abril de 1707. Stellarium.

 

Els equinoccis, les jornades en les quals la nit i el dia duren el mateix, assenyalant l’inici de la primavera i de la tardor, marquen a la Humanitat durant mil·lennis.Rafel MONTANER, València

Els equinoccis són els dos dies de l’any en els quals el dia i la nit duren el mateix al discórrer sobre l’equador la eclíptica o el camí diari que dibuixa el Sol en la volta celeste. Marquen l’inici de la primavera i de la tardor. El que aquest dimarts, quan a les 6 hores i 14 minuts el Sol comence a despuntar exactament per l’est geogràfic comence la primavera, no deixa de ser una fita per a remarcar en el calendari. No obstant això, fa 2.500 anys, els equinoccis eren el referent que tenien els íbers que poblaven les terres valencianes per a guiar-se en el canvi d’estacions.

César Esteban, investigador de l’Institut de Astrofísica de Canàries (IAC) i un dels principals especialistes espanyols en arqueoastronomia -l’estudi de la cosmovisió de les cultures del passat-, analitza des de fa anys les relacions astronòmiques dels temples prerromanos de la Península i el nord d’Àfrica. En la Comunitat Valenciana ha identificat «una clara orientació equinoccial» en molts santuaris religiosos i funeraris íbers del segle IV a l’II abans de Crist. Entre ells destaquen els temples del Tossal de Sant Miquel de Llíria, la Serreta d’Alcoi, l’Alcúdia d’Elx o el santuari de l’Alt de la Carraposa (Rotglà i Llanera de Ranes), així com la necròpoli de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura).

Orientació equinoccial

La disposició est-oest d’aquests vestigis coincideix amb la perfecta alineació del Sol durant els equinoccios, elsúnics dos dies de l’any en els quals l’astre rei surt i es pon per ambdós punts cardinals. Per a assolir aquesta orientació utilitzaven algun accident geogràfic en l’horitzó com a referència en ser el punt pel qual es produeix l’orto o sortida del Sol aquests dos dies. Així, el marcador equinoccial de la Carraposa és el pic del Montdúver i, al Tossal de Llíria el Cabeç Bord de la Serra Calderona.

Les orientacions descobertes per Esteban més que amb l’equinocci en si, que segons l’investigador «és un concepte abstracte de poc valor per a una societat l’objectiu de la qual era establir un calendari agrari o ritual que dividís l’any solar en quatre parts o estacions», es dirigeixen «a trobar el punt intermedi o “dia meitat” entre ambdós solsticis» que té lloc un dia abans de l’equinoccio de tardor i un dia després del de primavera. Els solsticios marquen l’extrem més al Sud (hivern) i més al Nord (estiu) pel qual surt el Sol i, per tant, els dies més curts i llargs de l’any quant a hores de llum. L’arqueòleg que ha dirigit les excavacions en la Carraposa, José Pérez Ballester, professor de la Universitat de València, ha identificat en aquest jaciment una gran concentració de restes de ceràmiques ibèriques usades en ofrenes alimentàries i ritus de libació, així com fragments de terracotes -estatuetes d’èquids i bòvids- ofertes com exvotos. L’«interessant», continua, és que el Montdúver està flanquejat de forma simètrica per dos pics en els quals es produeix l’orto quatre dies abans de l’equinocci, «el que servia per a preparar els ritus». Esteban afegeix que tots aquests santuaris amb orientacions equinoccials estan relacionats «amb deesses que simbolitzen la fertilitat de la Natura, una constant en les cultures mediterrànies des del Neolític i que es manifesta en les disposicions cap a l’est dels dòlmens del sud i sud-oest de la Península i en les tombes de túmuls de pedra del Sahara de 2.000 anys abans de Crist, i que es realimenten en la cultura ibèrica a través de la influència púnica». L’investigador del IAC conclou: «La simbologia del cicle de mort i resurrecció té una clara inspiració en el moviment solar sobre l’esfera celeste», clarament lligat al cicle vegetatiu i reproductiu de les plantes i animals. En el nostre hemisferi, durant la primavera i l’estiu, el Sol surt i es posa sobre la meitat nord de l’horitzó culminant a major altura, pel que hi ha més hores de sol. Però a la tardor i hivern realitza el seu orto i ocàs en la meitat sud de l’horitzó, arribant a una mínima altura al migdia, i per tant la nit s’imposa al dia. «Simbòlicament els equinoccis representen els moments de mort i caiguda a l’inframón del déu paredra solar (tardor) i el seu posterior renéixer o retorn a la Terra (primavera)» per a fecundar a la deessa Mare.

El renacer del Sol que guiaba a los íberos. Rafel Montaner, Levante EMV, Diumenge, 18 de març 2012.

Foto: Jaciment del Tossal de Sant Miquel, ciutat ibera d’Edeta (Llíria, Camp de Túria, País Valencià). Wikimedia Commons.

A finals d’octubre vaig assistir a la IV Jornada d’Història de l’Astronomia i Meteorologia a la ciutat de Vic (Osona). Era un dissabte de matí amb la plaça major de la ciutat plena de gom a gom de mercaders i compradors. I em sorprengué veure una placa i l’estàtua del sant valencià Vicent Ferrer commemorant el seu pas i predicació el divendres 31 de maig de 1409. Ací podeu veure la placa. Aquesta jornada d’astronomia i meteorologia, que se celebra cada dos anys al Temple Romà, situat al centre històric de la ciutat, està organitzada per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica, el Patronat d’Estudis Osonencs i l’Agrupació Astronòmica d’Osona (AAO).

Es parlà de molts diversos temes. El més interessant va ser veure com la utilització de registres antics astronòmics o meteorològics permet estendre el nostre coneixement del cicle solar o dels cicles climàtics per a èpoques en que no hi havia observadors professionals.

Victor Navarro, de la Universitat de València, va tancar la Jornada amb la conferència: “El cultiu de l’astronomia a les dècades centrals del segle XVII: circulació dels coneixements i pràctiques entre els Països Baixos, Itàlia i Espanya“.

En acabar la Jornada vàrem ser invitats a visitar la seu de l’AAO pel seu president Miquel Amblàs. En un edifici en el centre històric disposen de biblioteca catalogada, secció de revistes, sala d’informàtica i al pis superior una ampla sala de conferències. A més a més disposen d’un telescopi en una gran cúpula.

En tot moment vaig estar acompanyat per Pere Closas i d’altres membres d’Aster, Agrupació Astronòmica de Barcelona, com Jaume Roca i la seua dona, Montserrat Sarsanedas  i el Josep M. Torrents. Vaig convidar tots els assistents a visitar Gandia en el XX Congrés Estatal d’Astronomia que organitza la nostra agrupació, l’Agrupació Astronòmica de la Safor, i que se celebrarà del 6 al 9 de desembre del 2012.

Foto: Una visita a l’Agrupació Astronòmica d’Osona. Enric Marco.