Fa una estona s’ha sabut la mort de Joan Martí i Alanis, bisbe d’Urgell (i per tant co-príncep d’Andorra) entre 1971 i 2003. Just abans d’aquestes altes responsabilitats, havia estat el meu professor de literatura al Col·legi de Sant Pau de Tarragona, del qual era director. És per això que sempre em referia a ell
El dijous el dediquem a conèixer millor la vall de La Orotava. La capital, del mateix nom, és una preciosa població famosa per fer catifes per Corpus (a la imatge), però no de flors com a Sitges, sinó amb sorres i pedres de diferents colors, que allí tenen a punta pala. Visites turístiques, la Casa
Segon dia, passeig per La Laguna, capital històrica de l’illa. Es tracta d’una preciosa ciutat de sabor colonial, amb carrers creats amb tiralínies plens d’esglésies i edificis de reixes i balcons artístics. Aquesta petjada tradicional contrasta amb la intensa vida juvenil/estudiantil de la seva universitat: en efecte, abunden les llibreries, els bars de copes i les pintades a
Com a final de les meves vacances septembrines, he passat una setmana a l’illa de Tenerife. Campament base, Puerto de la Cruz, una mena de Lloret de Mar però més bonic, al mig de la vall de La Orotava, que baixa verda i florida des del Teide fins a l’Atlàntic. Espectacular de veritat. Primer dia,
Abandono Albarca i m’arribo a Siurana, un petit poble fins no fa massa gairebé oblidat de tothom, sense infraestructures, i que ara corre camí del contrari, de patir la plaga del turisme invasor. De moment, l’entrada al poble està plena de cotxes a banda i banda: teòricament només hi poden entrar els dels veïns del
M’arribo amb el cotxe fins a Ulldemolins. Em passejo de cap a cap pel carrer Major d’aquesta població del Priorat. Quietud generalitzada, nens jugant davant el Santuari del Loreto, cafè en un bar (televisió posada, que ningú mira) i església (a la foto) amb una curiosa llegenda al rellotge de sol de 1789: “hora est de somno surgere“. A
Serà allò del temps subjectiu que ens ensenyaven a classe de filosofia, però el cert és que els estius, quan ets un nen, són llarguíssims. Independent-ment que coincidissin amb les vacances escolars, el fet és que eren interminables. Però per a un nen com jo (coordenades: Eixample de Barcelona, classe mitjana, anys 60) els estius
Quan era petit, ens portaven poc a la platja, malgrat viure a Barcelona (o potser precisament per això). La destinació habitual per divertir-se, agafar color i remullar-se eren els famosos Banys de Sant Sebastià i, concretament tres petites piscines que hi havia, pensades per als crios, al costat d’una piscina molt més gran, per als adults.
Enceto avui una tanda d’apunts amb records dels meus estius passats, i ho començo amb dues estances a Lloret i a Malgrat, de petit, als anys 60. A Lloret de Mar, només arribar a l’hotel amb tota la família, ja ens vam trobar amb la desagradable sorpresa de que no hi havia habitacions lliures malgrat
Ja és moment de tornar cap a casa feliç i content, però el destí em té reservat un contratemps. Decideixo parar a Montsó, la ciutat aragonesa seu, curiosament, de Corts catalanes i valencianes, amb un impressionant castell (a la foto). Aparco el cotxe, em passejo pels seus carrers, dino, i quan em disposo a pujar fins el castell amb la
Si el matí l’he dedicat a la muntanya, la tarda es mereix una tranquil·la passejada per Canfranc-Estación, el poble més a prop de Candanchú. Aquí hi ha l’estació de tren construïda per fer d’enllaç internacional entre Espanya i França. L’experiment va durar pocs anys (els amples de via són, com se sap, diferents i calia
Des de Candanchú m’arribo a la propera estació d’esquí d’Astún. Allí funciona durant l’estiu un dels telecadires pensats per als esquiadors, que en pocs minuts puja els excursionistes fins a un llac, denominat “de las Truchas”, inici de diferents rutes pirinenques. El temps és excepcionalment esplèndit i el silenci, màxim, trencat només pel lleuger zum-zum
He estat alguns dies al Pirineu aragonès. La destinació, Candanchú (a la foto), que ja conec d’altres vegades. El cotxe emprèn la ruta Lleida, Barbastre i Osca. Pel camí, la senyalització viària ofereix noms de localitats realment suggeridors. Em pregunto quina trajectòria històrica ha dut a aquests pobles a dir-se Barbuñales o Tierz, per exemple.
Repassant apunts del bloc, m’adono de que he formulat diverses promeses al llarg del temps (tractar temes concrets o anar a diferents llocs). Com que no sóc un d’aquests presidents de govern que incompleixen sistemàticament els seus compromisos, m’he decidit a complir-los tots. Aquí va el primer: una visita al Centre d’Estudis de la Guerra
Me n’havien parlat molt, però mai, en les quatre dècades que porto vivint a Tarragona, havia presenciat la Tronada de Reus. Aquest vespre ha estat l’ocasió d’arribar-me a la capital del Baix Camp i capbussar-me en l’animació dels seus carrers i places. La Tronada, que dóna inici a la Festa Major de Sant Pere, s’ha