El meu pas per la Facultat instal·lada a l’edifici de la plaça Imperial Tarraco, que ara tanca les seves portes, va transcórrer entre els anys 1974 i 1978. Quatre anys crucials a la història de Catalunya i de l’estat, i que van tenir el seu reflex a la vida estudiantil. Recordo algunes mogudes, no massa diferents d’ara:
Ahir es va fer el comiat oficial a l’edifici de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili, a la plaça Imperial Tarraco, de Tarragona. L’immoble, que originàriament havia estat el Col·legi La Salle, ja no oferia les condicions idònies per a la seva funció. En realitat mai no les havia ofert: sostres alts, diferents nivells,
L’escena.Un conductor, brut de greix i mastegant xiclet, insisteix a reparar ell mateix l’avaria del seu vehicle, mentre la dona creu que cal recórrer a l’asseguradora que es publicita. Al final, el noi es dóna per vençut i deixa anar una frase que s’ha volgut popularitzar, sense èxit: – digue’m que ets de Regal! El missatge.Digue’m que
L’escena.Una mestressa de casa es posa un munt de peces de roba per tal de buidar l’armari i fer lloc per desar-hi el seu voluminós aparell de planxar. La senyora queda rendida. El missatge.Si compres l’aparell (una mena de sistema compacte de planxat a vapor), no et caldrà posar-te deu jerseis i quatre barrets. Per què em posa nerviós?Mira
L’escena.Diverses (són uns quants anuncis): una mena d’Alícia al País de les Meravelles que es torna petita després de menjar formatge, un noi amb cara de seminarista sent com li grinyolen els budells de gana mentre tot de plats de colors li obren pas, una noia es disposa a baixar per unes escales tretes del castell de El nom
L’escena. És un bar com de barriada, totalment buit. L’amo, mentre eixuga gots, li mana al cambrer: – au, engega la tele! I acompanya l’ordre amb un cop de cap i un grunyit. El cambrer, diligent, dóna cops d’escombra a una capsa de cartró que figura que és el televisor. I és clar, com que
Ahir vaig passar per una benzinera a omplir el dipòsit del vehicle. Vaig calcular que hi cabrien uns 40 €, que vaig pre-pagar amb targeta. Es veu que la benzina va més barata del que jo em pensava perquè quan faltaven exactament 2,02 €, la manguera va fer un soroll característic: era la seva manera
Avui, un moment significatiu a la meva vida. He dipositat a la deixalleria tres andròmines de reproducció sonora corresponents al segle XX, és a dir, completament periclitades i avariades que, a finals del 2008, seguien ocupant lloc i acumulant pols. A saber, un conjunt de ràdio-tocadiscs-reproductor de casets (que en el seu moment en dèiem
Dies de castanyada i dies, també, de polèmiques amb Halloween. A la porra el Halloween, parlem de castanyes. Certament s’ha anat perdent una part de la tradició de Tots Sants. Les castanyeres de tota la vida, ben abrigades amb unes mañanitas i remenant les castanyes amb un girapeix, han estat substituïdes per grups de nois
Dilluns, 15 de setembre. Agafo el cotxe i em planto a la Terra Alta. Faré una ruta per cinc poblacions de la comarca. Corbera d’Ebre: el poble vell es conserva pràcticament com va quedar després de ser bombardejat durant la Guerra de 1936. Passejar-se pels carrers abandonats entorn de l’església, sense ningú i amb el
Prop d’Espot hi ha el petit poble de Son, amb la seva destacada església. Pagant un euro tens dret a contemplar-ne el retaule gòtic i pujar al campanar, no apte per acròfobs. De fet no caldria pagar res: en aquest poble hi ha pela llarga, ja que una coneguda caixa d’estalvis hi ha muntat un
Mentre em preparen l’habitació a l’hotel d’Espot, m’entretinc a conèixer el poble: l’església, el pont romànic… molt hotels i algunes botigues. En una d’elles han col·locat un rètol per fer saber que “aquí no tenim premsa”, farts de que tothom entrés a demanar-ne. El què sí tenen a l’aparador és una horrorosa col·lecció de pongos a la
La ruta entre Molinos, a la Vall Fosca, i Espot, on vull romandre tres dies més, inclou dues ciutats que mereixen una parada: la Pobla de Segur i Sort. La Pobla de Segur és un important nucli de comunicacions: hi arriba el ferrocarril (tres trens diaris fins a Lleida), recentment traspassat a Ferrocarrils de la Generalitat.
El turista ho vol tot vergeper poder-ho embrutari un cop brut va a altres contradesi a aquell lloc no hi vol tornar. Això diu el Romanço de la Vall Fosca, escrit per Jaume Arnella. El turista ho vol tot verge, immaculat, primitiu, típic, “autèntic”, però alhora exigeix tots els avenços que li proporciona el progrés: allotjaments
El gran revulsiu econòmic d’un indret tan endarrerit com la Vall Fosca va ser, sens dubte, l’aprofitament dels generosos recursos hídrics per produir energia elèctrica, des de començaments del segle XX. La primera empenta la va donar Emili Riu, polític i empresari. Dedico el dia a conèixer millor aquesta faceta. Pujo fins a l’estany Gento, un