S’acaba la segona sèrie dels anuncis que em farien apagar el televisor si no fos perquè només duren vint segons. Per acabar-la, ofereixo una llista dels que rumiava dedicar-los un apunt, però que, després de molt meditar, he decidit indultar-los: * El de l’Arguiñano anunciant un forn que es neteja sol: el procés per aconseguir aquest
L’escena.Criatures d’ambdós sexes i de diverses edats s’adrecen a l’espectador, via webcam (molt important, això), parlant del producte en qüestió, que no és altre que el Cola Cao, i deixant clar que volen l’original, no una imitació. El missatge.El Cola Cao, que és un producte més vell que l’anar a peu, és únic i inimitable,
El meu ordinador ha estat uns dies inactiu per culpa d’un virus. Un missatge en anglès d’un amic de Facebook, molt sospitós tenint en compte que és de La Secuita, i un “clic” inoportú per la meva part, van fer que s’instal·lés al sistema una indesitjable bestiola. Al principi tot es va reduir a molestes pantalles
El cel amenaçava pluja però, llevat d’unes gotes imperceptibles, el temps ha respectat el Sant Jordi d’enguany, tant a Tarragona com a Reus. Perquè aquest any m’he repartit la festa entre les dues ciutats. El matí he recorregut la Rambla de dalt a baix. Una gernació fluïa entre punts de venda de roses (a vessar), parades de
L’escena.Una senyora va al mercat a comprar diversos ingredients per fer el sofregit. La dependenta, que s’assembla molt a la Loles León (bàsicament, perquè ho és), li aconsella que sigui pràctica i compri el producte de l’anunci, que també és un sofregit ja envasat. El missatge.Compra el pot en qüestió i t’estalviaràs feina i molèsties
L’escena.Un noi es prepara per a una entrevista de feina. Necessita un currículum, on hi ha de fer constar, entre més coses, que disposa d’un certificat de no-sé-què de noves tecnologies. Llavors apareix aquell presentador de TV3, el del cap afaitat (em sembla que de cognom es diu Coral, com el rentavaixelles), que figura que representa
Falten pocs minuts perquè acabi el primer trimestre de 2010. Trimestre llarg, feixuc, intens, estressant. Personalment, no ha estat el millor de la meva vida, en molts aspectes, i el meu entorn ho ha notat, malgrat intentar dissimular-ho. Sort que demà ja és abril i comença la Setmana Santa, tot a l’hora. Comencen uns dies de
Amb pocs dies de diferència, han arribat a les meves butxaques dues monedes singulars. La primera és una vulgar moneda de deu cèntims, però que du un petit missatge personal pintat en vermell: és un cor i la llegenda “Clara” repetida. És una versió numismàtica d’aquells cors amb fletxa gravats al tronc d’un arbre. I recorda
Dissabte de compres: una camisa i uns texans. A l’hora de fer un cafetó, tornen a sortir els sucrets amb curiositats sobre els animals. En aquesta ocasió m’assabento que els goril·les riuen quan els fan pessigolles i que al món hi ha 10.000 milions d’insectes per km2. Em sembla recordar que a la pel·lícula Gilda
Primer incident del viatge. El telèfon de la tauleta de nit de l’hotel on m’allotjo em desperta i una veu gravada m’informa de que són tres quarts de sis del matí. Mira que bé. Un quart d’hora més tard, a les sis, torna a sonar l’aparell. Ara és la recepcionista, que em pregunta si he pogut
Crònica d’un viatge de quatre dies a Las Palmas. És dijous dia 11 i arribo a l’aeroport del Prat a una hora prudencial, fet que em permet visitar amb deteniment l’exposició que hi han muntat sobre el primer vol que es va fer a Catalunya: va ser l’11 de febrer de 1910 i avui, casualment
Avui, vuit de febrer, algú molt important a la meva vida fa vint anys. He de marxar immediatament per assistir a una reunió i només tinc cinc minuts per reflexionar sobre una cosa tant transcendental com el curs de la vida i la relativitat del temps. Vint anys i cinc minuts: això és relativitat i
L’escena. Uns xinesos, que semblen trets d’una pel·lícula de Fu-Manxú, es dediquen a fer experiments d’herbolari i asseguren haver inventat els caramels Ricola. Com que aitals caramels són, segons sembla, una creació suïssa, apareix un personatge occidental per posar les coses a lloc. Davant la imperativa pregunta d’aquest, el xinès que exerceix de mestre de
L’escena. Una pomera cobra vida i es dedica a oferir pomes a tot passavolant. El missatge. Les pomes Marlene, procedents de Tirol del Sud, són el súmmum de la qualitat i l’exquisidesa, si hem de fer cas a l’anunci. Per què em posa nerviós? Més que posar-me nerviós, m’indigna. A les terres de Lleida hi
L’escena. Un individu gros, mal afaitat i en samarreta imperi intenta cagar mentre sent les classes de piano de la veïna, que no suporta (les classes vull dir, i a la veïna potser tampoc). Per tal de fer-se passar el mal humor, es fabrica un tutú amb tires de paper de vàter i es posa